Oi?

Uns dies després he repetit l’operació amb el segon disc, que com qui diu només comparteix el títol amb el primer, i la qualitat de les cançons, és clar, d’altra banda d’una sonoritat tan diferent, tant més hippy en l’aire de gresca dels arranjaments. […]

Si a les cançons del primer disc em va semblar descobrir-hi un joc lleu d’incorreccions lingüístiques, ara més aviat hi he entrevist picades d’ullet a les ortodòxies normatives, en un nou joc de miralls que multiplicaria els valors de l’obra.

D’exemples en dóna, sobretot, l’elecció lèxica, amb una freqüència visible de mots de registre literari: testa, joiosa, embriac, per triar-ne alguns. També que, contra la convenció que estableix el primer disc en la reproducció dels textos de les cançons, ara trobem entre cometes, marcada com a castellanisme, la paraula “tasca”. Això és a la “Simfonia núm. 1 (d’una nit, d’un matí de Nadal)”. I a la “Simfonia núm. 2 (d’uns déus, d’uns homes)” hi ha el recurs a l’impersonal “hom” en un vers carregat d’optimisme vital: “quan hom no ho desitja, hom no es nega mai” (on “negar” és sinònim d'”ofegar”).

Pau Riba fa uns versos de factura com qui diu perfecta, amb escassíssimes falses rimes -que tan freqüents són, per contra, en la nostra cançó-. Té una enorme facilitat per al joc de paraules. I, anant més enllà -i aquestes consideracions, per poc que les meves impressions tinguin una mica de fonament, en serien un simple testimoni-, per al joc lingüístic més general, que podem exemplificar amb una barreja de registres -trets ara populars ara col·loquials, ara literaris ara espuris- absolutament expressiva, del tot divertida per poc que hom s’hi sàpiga divertir, i que mai no cau en el pastitx.