A propòsit del llibre que du aquest títol, un aplec d’opinions ideat per Jordi Cabré, la Revista de Catalunya em va demanar una ressenya que ha aparegut al número del darrer trimestre del 2016, el 296. […]
Avui fa vuit dies, a l’últim mail obert em feia aquest pregunta, arran de les declaracions del conseller de cultura entrevistat per un diari del qual no cal esmentar el nom. Avui ha estat Ignasi Aragay qui, al diari Ara, ha plantejat qüestions similars en tots uns altres termes. I és que l’arrencada de la legislatura, apassionant en tants camps, és ben tebiona pel que fa a la cultura. Segur que no sóc l’únic que està disposat a remarcar-ho sense conformar-s’hi. (més…)
El mail obert d’aquesta setmana duia per títol una pregunta retòrica i capciosa. Retòrica, perquè em sembla que tots en sabem la resposta: un no com una casa de pagès. I capciosa perquè, tot i que no dubtem que no que no ho serà, potser acceptarem que molts diguin que sí que ho és, i que ho facin veure. Ja fa massa temps que a casa nostra la cultura és un mite i un tabú. I una pantomima. M’agradaria esperar que l’experiència cultural que es desprèn de les primeres referències literàries esgrimides pel president Puigdemont fos l’indici d’un canvi de signe. M’agradaria, sí, però…