Cultura culminada
Aquest escrit de fa dies il·lustra des d’un cas concret per què n’hi ha que diem que aquí no hi ha política cultural http://t.co/2wQdsew0eh
— oriol izqVierdo (@oriolil) August 14, 2014
L’article a què remet no està gaire ben escrit, però mostra de manera argumentada el desconcert que provoquen entre professionals ben informats i no necessàriament hostils del món de la cultura determinades decisions, mal justificades i massa costoses, que prenen les autoritats que considerem competents en la matèria. És un cas molt concret, el de la compra del fons Tusquets, però serveix com a indici i símptoma d’un mal lleig massa arrelat.
Avui em ve de gust per alimentar una mica més el desconcert, si voleu dir-ne així, recordar un dels millors textos programàtics que ha donat el nostre país, al darrer quart del segle passat, sobre la consideració que s’hi té de la cultura. Es tracta de “Culminació“, del gran però massa oblidat Ovidi Montllor, i fa:
Suposo que coneixíeu la cançó, que fins i tot la recordàveu, i si no: de res, no es mereixen. Deixeu, per acabar, que remarqui la càrrega de profunditat de la darrera estrofa:
I com que la tragèdia
demostra que cultura
amb prou feines és cul;
em preocupa el meu cul.
Així veig que es veu, en el fons i malgrat tants escarafalls de lluïment, que no solen ser sinó polítiques d’aparador i pobres instrumentalitzacions, la cultura al nostre país. Aviam si sabré explicar-ho prou bé aquí.