L'Hereu Riera

El dominical Presència porta en l’edició d’aquesta setmana un article insòlit, d’un periodista criticant determinats tics, determinades conductes de la gent de la professió; fent autocrítica, doncs. L’article, titulat “Els intocables”, el firma Carles Ribera, i parla de la rebolcada recent que va rebre de part de bona part del gremi un acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans després que es va atrevir a insinuar, o a dir obertament, tant se val, que el nivell lingüístic del periodisme català i que s’expressa en català és tirant a baix, i que les prestacions professionals, des d’aquest punt de vista, deixen molt a desitjar, i que això s’hauria de corregir amb una mica de disciplina.
A banda d’altres reaccions irades, a la mateixa premsa, aquell mateix dia al vespre o l’endemà vaig sentir com el posava sota les potes del seu verb serè i pausat, dit amb aquell to intimista tan plaent que aquella nit va semblar-me cruel, en Joan Oller, ruixant-lo amb aigua beneita –vade retro, Satanàs!- durant l’homilia amb què tanca l’informatiu de la nit que condueix l’altre Joan, en Barril, a Catalunya Ràdio, la ràdio nacional de Catalunya, que es va crear, entre altres raons, per ajudar a preservar la llengua pròpia de Catalunya.
“Crucifiquem alcaldes, consellers i ministres, i jugadors i entrenadors, quan n’erren alguna, per petita que sigui, i critiquem sense pietat les pífies de jutges, policies, metges i bombers, exigint caps, càstigs exemplars, destitucions i depuracions de responsabilitats. Massacrem obres de teatre, pel·lícules i llibres de vegades, simplement, perquè no són del nostre gust; o sovint, més simplement encara, perquè els actors, directors, músics o literats no ens acaben de caure bé. Ens erigim per sobre del bé i del mal a l’hora de valorar la feina dels altres, i tenim tot el dret a fer-ho perquè, de tant en tant, fins i tot l’encertem.
Això sí, pobre del que ens critiqui a nosaltres! Encara que digui veritats, com l’incaut filòleg de l’Institut d’Estudis Catalans Joan Martí, al qual, havent constatat les nostres mancances, se li va acudir proposar mesures disciplinàries per als periodistes que no sapiguem utilitzar la nostra principal eina de treball: la llengua.

Us podeu imaginar un cirurgià reclamant el seu dret a no saber utilitzar el bisturí? Una associació de jutges reivindicant el desconeixement del dret processal? Una economista exigint que no se l’obligui a saber-se la taula de multiplicar? No us ho imagineu.
Doncs això és el que he estat sentint en alguns mitjans de comunicació públics i privats, orals i escrits, fins al punt d’escoltar com en un programa radiofònic de màxima audiència a Catalunya es fotien obertament de la proposta del senyor Martí massacrant expressament el català entre rialles (per continuar parlant-lo malament sense voler un cop passats a la següent notícia).
Una mica d’humilitat i autocrítica, sisplau. Podem qüestionar la funcionalitat de la proposta d’aquest bon home d’aplicar sancions als que no utilitzin bé l’idioma. Més que res perquè si s’apliqués hauríem de plegar pràcticament tots i no estem per anar-nos-en a l’atur, que ja ens hi enviarà la caiguda d’ingressos per publicitat.
Podem discutir sobre què significa parlar bé el català. Sobretot perquè als que sostenen que “cal parlar l’idioma que es parla al carrer” se’ls ha de poder respondre que si la comunicació i la cultura, històricament i arreu, s’haguessin basat a parlar la llengua del carrer sense intentar anar més enllà, encara avui ens comunicaríem amb grunys. De fet, encara avui ens comuniquem amb grunys quan tanquem un grup de gent del carrer en una casa durant mesos i ens dediquem a retransmetre’n l’estada.
Podem, contra l’argument que hi ha tants països on aquesta proposta ja fa anys que es practica, sostenir que també hi ha països on no es fa. Podem suggerir, fins i tot, als senyors de l’IEC que no donin més carnassa a la caverna madrilenya, tot i que si haguéssim de dir o deixar de dir en funcíó de què en pensaran a Madrid ja fa anys que no diríem res. Però allò que no podem fer és escudar-nos en un corporativisme que defensi la nostra incompetència.
El principi de la Llibertat suposo que garanteix, entre altres, el dret a la ignorància, la qual cosa demostra que la Llibertat, tot i ser irrenunciable, és la més desitjable de les imperfeccions humanes”.

Déu n’hi do! Podríem fer encara un parell de consideracions marginals, o paral·leles, sobre la permissivitat i la regulació en matèria linguïstica, sobre les lleis de política lingüística que sancionen (com totes les altres) i les que a l’hora de la veritat només suggereixen, estimulen i/o premien, per no fer-se antipàtiques als baladrers que les critiquen perquè ells el que voldrien és l’aplicació de la llei del lliure mercat també a les llengües, siguin aquestes fortes o siguin debilitades (per les fortes). Afegim-hi només això: que aquests caimans que grunyeixen -en la llengua vampiritzada del país o en la importada i engreixada amb clembuterol, tant és- reclamant la llei de la selva lingüística són incapaços de distingir entre “míser” i “miserable”: una diferència de matís que se’ls escapa…
Ah, per cert: el senyor Martí, davant l’allau de mordacitat que li va caure a sobre, l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar ja s’estava menjant la seva proposta amb el cafè amb llet. Feina feta, doncs. Enhorabona a tothom, i visca la llibertat d’expressió!