L'Hereu Riera

En una emissora del país parlaven avui del seleccionador national francès de futbol, Raymond Domènech, que com se sap és fill d’exiliats catalans, i tanmateix en el mitjà d’informació que escoltava, com a tots els altres que he escoltat, pronunciaven el seu nom a la francesa, és a dir, amb l’accent a l’última síl·laba. He observat el mateix fenomen en el cas de l’escriptor barceloní Francisco Casavella, que tot i tractar-se d’un pseudònim (el seu nom real era Francisco García Hortelano), moltes de les persones que han parlat d’ell, a propòsit de la seva mort, esdevinguda recentment, ho han fet pronunciant el seu nom amb dicció castellana. És possible que ell mateix es fes dir així, no ho sé, però tant se val. He portat aquests dos casos a rotlle entre molts altres de cognoms catalans que perden el seu mecanisme fonètic orginal així que traspassen les fronteres geogràfiques o mentals del país per anar a integrar-se en altres societats.
Ho hem vist en múltiples exemples entre les famílies que van haver d’agafar el camí de l’exili polític o econòmic el segle passat: el país que els ha adoptat els hi ha adaptat també els cognoms, i així han quedat, i de fet és natural que sigui així, si es tracta d’un camí volgudament de no retorn.
Però, un cop més, en aquest punt també falla la reciprocitat: els grans països -o els països grans- integren els nous noms al seu sistema fonètic, i avall que fa baixada; i després aquí, al nostre país, tan respectuosos com som amb les coses dels altres, els anem al darrera pronunciant amb exquisida imitació els vells cognoms catalanòfons: Camus, Julia, Borges, Domenech, Pineda, Garrigues, Pedrosa, Calders, Puyol, Turner, Borgia, … Passa el contrari? I és clar que no: ni aquí adoptem els cognoms forans com fan a França, Anglaterra, Espanya o Estats Units, per exemple, ni aquests països perden mai de vista la patent sobre la forma nominal original dels seus ciutadans escampats pel món. (I tres quarts del mateix podríem dir dels noms de lloc, sobretot els de zones de frontera, només amb la diferència que la mobilitat en el seu cas és inversa entre persones i territoris).
És una xominada sense més importància, si voleu, però la que té no és pel fet, sinó pel que demostra: que les relacions entre països no són bilaterals a cap nivell si aquests no estan anivellats primer a nivell polític.

Ahir mateix ho recordava en Miquel Pairolí a la seva columna d’opinió
en un altre àmbit de la reciprocitat, el de les cadenes de televisió
Canal9 / TV3, un episodi lamentable en totes les fases del seu procés
i que ha vingut a tancar un “comprensiu” president de la CCMA,
Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, Albert Sáez, que després que el
ministre del PSOE va dir l’altre dia que es negava a firmar el famós decret de reciprocitat,
ha tancat l’expedient tot estampant el “nihil obstat” a la carpeta, i a damunt encara ha vingut a dir que “som els catalans, que vivim afectats per mites derrotistes“.
“En aquesta qüestió”, continua en Pairolí, “entre el nacionalisme
espanyol i l’autonomisme català hi ha una gran diferència. Des dels
temps d’Abril Martorell, el nacionalisme espanyol sap molt bé què està
en joc al País Valencià i obra en conseqüència. En canvi, aquests
catalans que toquen càrrecs sembla que no ho sàpiguen. (…) Es va
acabar el pujolisme i resulta que els qui l’han succeït també xiulen i
ho justifiquen tot. Quin error, quanta ceguesa!”.
No sé qui va ser
que va dir que als catalans ens perden les formes… Està bé ser ben
educats, però no pas fins al punt de deixar-se aixecar la camisa sense
dir ni piu, sobretot quan la gent que t’aixequen la camisa tenen molt
clar que “qui calla atorga”… Les normes de la bona educació
precisament aconsellen cedir el pas, oi?: “Primer vostès…, i si
vostès es comporten, nosaltres també”.  Una cosa és la diplomàcia, i
una altra les faves comptades.

_{[Imatge d l’entradeta: Angus Bungay]}