L'Hereu Riera

De tant en tant topes, llegint papers aquí i allà, articles d’opinió que quan arribes al final t’han produït dos efectes: d’una banda voldries que fossin més llargs, per poder allargar el plaer de llegir-los, i maleeixes l’espai intraspassable que tenen assignat dins la maquetació de la publicació que els ha tret a la llum; i el segon efecte és d’afecte, d’empatia, i de reconeixement envers l’autor, per la feina prèvia de tenir ordenades les seves idees, per haver-les exposat ordenadament i per haver posat ordre així de retruc a les teves, que potser eren compartides, però potser també de manera confusa, sense formular: si el tinguessis a davant probablement el primer impuls seria de dir-li “Quant us dec, mestre?”, o de pagar-li un cafè, si més no; però com que no es dóna el cas, o ho fa rarament, l’impuls queda en un agraïment silenciós, mut, però sincer.
Em va passar aquest dia, 13 del present mes, amb un article d’Enric Ramionet aparegut a la contra del diari gironí El Punt (que és el que tinc més proper, en més d’un sentit) i que comença així: “Diuen que aquest any hem commemorat la derrota sota la bandera de la perplexitat” [*] , marcant d’entrada una higiènica distància respecte al tòpic de moda. Amb el títol de “Modernitats patriòtiques”, l’articulista plasma en alta resolució, al meu parer, una instantània de l’estat actual d’aquests dos vasos comunicants que són Catalunya i Espanya, que quan un puja l’altre baixa i no hi ha manera que trobin mai l’equilibri, i tampoc el trobaran mai, amb tota probabilitat, precisament per causa de les pèssimes comunicacions entre l’una i l’altra, sempre viciades per tota mena de prejudicis (que des d’ara, compte, poden tranquil·lament viatjar amunt i avall a tota velocitat a través del TGV Madrid-Barcelona, que per començar -malament- es fa dir AVE…).
Un puja i l’altre baixa: “És una lògica inquietant i inevitable”, diu Ramionet, “una llei pendular que, ara que els ànims de la tribu espanyola campen desinhibits, sembla haver-se perfeccionat i que més que en un cercle ens endinsa en una espiral viciosa que, per exemple, als fòrums d’internet desencadena dia rere dia espectaculars focs artificials. Individualment o col·lectivament, tenir l’autoestima baixa és molt més torbador que tenir-la excessivament alta, però és menys ridícul”. ¿Esteu pensant en el xou de nonacionalisme exacerbat exhibit per carrers i places espanyoles després de la victòria de la selecció espanyolíssima de futbol en l’últim Campionat d’Europa? Jo també. Però prosseguim, que ara ve la part més sucosa del text, beneficiosa com un antídot:

“No estic parlant de coses serioses com els recursos, o de la necessitat d’esdevenir un país normal, o de les condicions que calen per bastir la societat lliure, justa, desvetllada i feliç que tant cobejàvem, però, atrapats com estem en aquesta dinàmica de nacionalismes que es retroalimenten, no puc evitar un cert neguit sentint contínuament com s’afirma que Espanya finalment s’ha modernitzat. Què vol dir modernitzar-se? Desenvolupar-se econòmicament? Poder-se comprar un 4X4?
Aquest país que segueix a la cua de l’OCDE d’inversió en educació, on lideren l’audiència programes de televisió que fan esgarrrifar i els índexs de lectura són els més baixos d’Europa, on l’elit de la societat, inclosa la intel·lectual, encara es reuneix sota el sol per contemplar com mortifiquen un animal, on l’ostentació i la banalitat senyoregen i el verí de la intransigència domina tota la vida pública començant pels mitjans de comunicació, on l’economia passa de la bogeria del pelotazo a la bogeria del totxo, potser sí és un país modern, perquè ha esdevingut pròsper, però continua sent un país lamentable.
Encara que aquell home alt i català que juga a bàsquet, en un anunci de televisió, repetís fa uns dies amb ridícula solemnitat que allò que realment importa és que el món admiri les habilitats pàtries per posar pilotes dintre d’una anella. Ui! si això ho hagués afirmat amb la samarreta de la selecció catalana, ja veig tota aquella plèiade de partidaris de la lengua común fent sang d’aquestes coses grotesques que tenen les emotivitats nacionals. Unes i altres, encara que sempre és més difícil adonar-se de les pròpies. Les glòries esportives deuen formar part de la modernitat i de l’embotiment patriòtic espanyol que tant ens incomoda, tota aquella exaltació que fomenten individus que van de pressa pels circuits o saben passar pilotetes damunt una xarxa i que tenen el domicili fiscal a Mònaco perquè entenen que fent onejar banderes ja compleixen amb les seves obligacions cíviques.
Fa un parell de mesos, uns entusiastes de la selecció espanyola de futbol cantaven plens d’orgull davant d’uns alemanys: Somos españoles, oéoéoé! És clar, vaig pensar: qualsevol sigui alemany, o finlandès, o danès, podent ser, simplement, curt de gambals”.

[*] Parlant de curts de gambals: Noti el Sr. Albert Rivera, líder d’una cosa que fa convocatòries estranyes de gent, que l’articulista citat diu “commemorar”, no pas “celebrar”; i ho noti també la senyora Isabel Olesti, autora d’un bitllet dels més absurds que he tingut ocasió d’admirar els últims 50 anys. El dia 11 de Setembre, a Catalunya, no hi ha cap derrota a celebrar, senyors, facin el favor d’assabentar-se’n d’una vegada.
Per cert, tinc una notícia per a ells que els agradarà: avui mateix Estatpropi.cat ha arribat (vegeu columna d’aquí al costat) a les 20.000 adhesions d’internautes a demanar que els Països Catalans siguin un Estat més dins d’Europa.
________________________________________

[_{Il·lustració de l’entradeta: una de les pintures de Pablo Picasso de tema tauromàquic; aquesta porta al peu una referència al famós espanyol torero Luis Miguel Dominguín, pare d’un espanyol cantant moderníssim, Miguel Bosé, que tanmateix porta el cognom de sa mare, l’artista de cine d’origen italià Lucia Bosé}]