L'Hereu Riera

Ara fa un mes va venir a fer un tomb per Catalunya, de visita de promoció, el president de llarga durada de la comunitat autònoma d’Extremadura, a qui vaig tenir ocasió de sentir en una mena de minidebat a la ràdio amb l’exdirector de l’Avui Vicent Sanchis, i el diàleg -diguem-ne- va donar-me l’ocasió de comprovar que hi ha coses que no canvien, fet que, tractant-se de coses provinents d’Espanya, és de la més estricta normalitat. El cas és que l’home va tornar a reblar els seus tòpics preferits, com ara que aquí ens queixem sense raó, o amb raó però només relativament, i que gairebé ho fem per gust, i que si de cas tothom mira pels seus interessos, i que doncs ell també; i que al capdavall, Catalunya es va fer rica també gràcies als extremenys arribats aquí amb les migracions dels anys 40 i 50.
Aquesta última és una afirmació que ningú nega, però per què la va fer, en Rodríguez Ibarra? Que una cosa treu l’altra, per ventura? Què volia venir a dir, amb això? Què va dir, sense dir-ho, el capitost socialista? ¿Potser aquell altre topicàs del “burgès català explotador” que tant li agradava també de treure a rotlle al capitost comunista i exalcalde de Còrdova Julio Anguita?
Entre aquesta il·lustre visita del simpàtic baró del PSOE extremeny, les difuminades balances fiscals que va mig mostrar el ministeri d’Economia -i que es veu que no demostraven res- i el famós nou model de finançament -que ni és nou ni és model de res-, han fet bona l’ocasió de transcriure aquí un paper de Joan Fuster inclòs en un volumet que conservo, L’home, mesura de totes les coses, i que es titula “L’erm i el verger”. Rellegint-lo, pensava si aquests dos socialistes de secà citats, quan parlen sobre Catalunya, ho fa per ells “el senyor feudal, el canonge o el poeta líric” que porten dintre, a falta de portar-hi “el menudo burgués indestructible” que tant detesten…

«Quan Josep Pla vingué al meu poble, va passar-se l’estona elogiant-me el paisatge. Davant l’arrossar pulcre, davant les hortes fines i arreglades que travessàvem camí de València, Pla em repetia: “És bonic! I és bonic perquè és ric!”. Sentint-lo, jo pensava en un vell paper de don José Ortega y Gasset, una remota pàgina d’El Espectador. No vaig gosar recordar-la a Pla (…), però les paraules d’Ortega em ballaven pel cap, i per contrast, naturalment. Josep Pla m’havia formulat una “interpretació econòmica del paisatge”: allò que el senyor Ortega escrivia era tot el contrari. Avui, ordenant uns llibres, ensopego amb el del difunt filòsof, i rellegeixo les frases en qüestió. “Existe el prejuicio inaceptable”, deia don José, “de no considerar bellos más que los paisajes donde la verdura triunfa”. I agrega: “Creo yo que influye en esta opinión cierto confuso resto de utilitarismo, ajeno y aun enemigo de la estética contemplación. El paisaje verde promete una vida cómoda y abundante. El menudo burgués indestructible que se afana siempre en algún rincón de nuestra alma favorece interesadamente nuestro entusiasmo desinteresado hacia los esplendores de la vegetación. No le importa el valor estético de la verdura esmeralda; pero, hipócrita, la alaba mientras piensa en la cosecha que ella anuncia y aplaude el espectáculo con secretas intenciones alimenticias”. Ni més ni menys.

(continua)

(…) El “paisatge” és una invenció ciutadana. (…) Algú ha dit que la primera condició per a veure un paisatge és el de no formar-ne part, i així és. D’altra banda, la bellesa d’un paisatge, fins i tot inhòspit, pot tenir encara -si hi ha sort- una opció positiva: el turisme o l’estiueig. Però aquesta és una altra història.
No entra en els meus càlculs d’aprofundir en les subtileses del binomi paisatge-economia. Més m’estimaria d’atreure l’atenció del lector sobre l'”actitud” que apareix implícita en les línies reportades del senyor Ortega. Ben mirat, en el fons, allò que hi diu el filòsof és una ximpleria bastant grossa. Firmades per un gasetiller de format corrent, ni tan sols mereixerien uns segons de la nostra curiositat. Però don José Ortega ha estat i continua sent un pedagog de molt de prestigi. (…) Per la seva part, no s’hauria molestat si li regatejàvem la seva qualitat “d’home d’idees avançades”. “On est toujours le réactionnaire de quelqu’un”, repetia ell, amb resignat bon humor. Però, comptat i debatut, és per aquests motius que val la pena de desemmascarar la tenebrosa espècie que llisca en les frases citades.
Per aquests motius, i per un altre més. Perquè, en parlar d’aquella manera, el senyor Ortega recollia un estat d’opinió lleugerament estès en el seu temps i en el seu país, i que continua sense haver-se esvaït completament. Basta fullejar les obres completes dels escriptors espanyols de l’anomenada “generación del 98”, i pensar en el seu predicament actual, per a cerciorar-nos-en.
Tota la literatura segregada per aquelles plomes se centra entorn -si més no, en general- del paisatge mesetario, pobre i desassistit. Això no em sembla malament, és clar: en tant que excusa per a encolomar descripcions afectuoses, un paisatge àrid és tan bo com el regadiu més fèrtil. De més a més, l’evocació de l’estepa es prestava a treure’s de la màniga un admirable repertori d’al·lusions il·lustres: el Cid i els místics del xvii, don Quixot i el Caballero de la mano en el pecho, etc. Fins i tot cabia dibuixar, de passada, una escena d’hostal, amb traginers sorruts i pagesos austers. Tot això podia ser literàriament excels, no ho discuteixo.  Però alguna cosa hi fallava, en el fons. I potser allò que més hi fallava era la voluntat “crítica”.
Ningú no deixava de saber que els panorames físics i socials que els homes “del 98” captaven per als seus llibres en les seves excursions pels camins esteparis resultaven molt lamentables. Eren panorames de pura tragèdia: la imatge d’una indigència secular que exigia remei a crits. I ja és curiiós que ells, els literats d’aquell grup, només incidentalment s’aturessin a “denunciar-ho”. Més aviat preferien cultivar una arnada mitologia historicista o elaborar-ne una altra no menys supèrflua, tot amb una punta de nacionalisme poc oportuna. Repassin vostès Unamuno, Azorín, a part d’Ortega; el mateix don Antonio Machado va caure alguna vegada en la trampa.
Però, a base d’un desdeny com el que Ortega manifesta a propòsit de les “intenciones alimenticias”, ¿podria ser d’una altra manera? Cal desconfiar de les persones massa inclinades a la sublimitat. L'”utilitarisme” pot ser menyspreat des de certes posicions olímpiques, però sempre hi ha algú que paga els plats trencats. En el cas de la “generación del 98” i de don José Ortega y Gasset, concretament, la víctima era el veí d’aquells paisatges teologals i heroics, velazquians i severs. Un escriptor proveït de “secretas intenciones alimenticias” potser hauria redactat papers menys brillants, però més eficaços: socialment, suposo. La desolació vista com a “paisatge” és una cosa molt semblant a una injúria perpetrada contra els qui la pateixen. No sé si en escriure aquestes reflexions parla per mi el “menudo burgués indestructible” que porto dintre, a falta de portar-hi un senyor feudal, un canonge o un poeta líric. Sigui com sigui, el que convé és que prosperin les “intenciones alimenticias”, i com menys “secretas” millor. Ja no penso en el “paisatge”: penso en tots els aspectes de la vida social.
Allò que Ortega sosté respecte al paisatge està, per desgràcia, molt difós en certes esferes i llocs. No sé si tot serà més “bonic” si arriba a ser més “ric”, per seguir la terminologia de Pla. Però “bonic” o no, sempre eixirem guanyant en dignitat, en vigor i en bon sentit. Solament que, amb “guies” com Ortega, no hi ha res a fer».

Ve’t aquí, doncs, que certs menyspreus i certs desaires ben actuals pot ser que no siguin més que la reedició d’actituds que arrenquen de cent anys enrere (i segurament encara podríem recular més en el temps), en la mentalitat d’una gent ben peculiar amb la qual compartim -és una de les poques coses que compartim, i tampoc ho hem pogut triar- la Península Ibèrica.

_{[Foto entradeta: , “Campos de Castilla y otros universos machadianos”, fotografies de César Sanz Marcos]}