L'Hereu Riera

Els qui vam néixer l’any 1954 aquest any en fem 54. Una bonica coincidència numèrica. Però encara m’agrada més la que he sabut pel diari d’avui: que el dia 27, dissabte passat, era l’aniversari 150è del naixement de Joaquim Ruyra i Oms, el genial escriptor blanenc a qui dec algunes de les millors bones estones que he passat llegint obres en la nostra llengua, que ell va ajudar a dignificar, per cert, i molt: decisivament, pel que diuen els que en saben.
En dóna fe en el diari l’Eva Vázquez, amb un article molt salat (i mai més ben dit) a les planes de cultura, i que comença així:
“Hauran passat en cinc anys dos aniversaris, i Joaquim Ruyra (Girona, 1858 – Barcelona, 1939) continuarà sent el vell amb caliquenyo, brut, desendreçat i pusil·lànime que un dia va caricaturitzar el dibuixant Joan Junceda, i va acabar de rematar l’Homenot despietat de Josep Pla. Avui encara tota aproximació a l’escriptor que va descriure com ningú altre el mar de Blanes i el parlar de la seva gent comença per aquells retrats pintorescos i irreverents, potser perquè el lector modern, el lector jove sobretot, li perdi el respecte primer per la seva descurança en el vestir, pel polsim de caspa nevant-li les solapes, i s’atreveixi així, bonament animat per la rialla, a endinsar-se en la prosa exquisida, a voltes preciosa, sempre exacta i clara, que era capaç d’ordir un tal energumen”.
I més avall, en un to ja més decididament reivindicatiu, continua així la cronista gironina: “És un flagrant contrasentit que es condemni als rudiments de l’idioma un autor que havia fet tant per perfeccionar-lo amb les eines que li oferia la seva època i que avui, sense cap dubte, seria el principal partidari d’acabar de llevar-ne les asprors, de suprimir-ne, segons l’expressió del seu amic Maurici Serrahima, «les rebaves de l’esforç». Certament és un miracle que una tradició literària sobrevisqui sobre unes bases tan poc favorables a l’entusiasme i al plaer, construïda com aquell qui diu sobre la llicència sorneguera i un proteccionisme de reserva nacional”.

És emprenyador, sí, comprovar la poca traça, o l’escassa voluntat, de la societat catalana a l’hora de reconèixer la vàlua i la transcendència històrica d’alguns dels seus fills que haurien de portar el tractament d’il·lustres davant del nom i que en canvi amb prou feines sí han pogut sortir de les ombres de l’oblit col·lectiu. A vegades sembla que tots plegats vulguem donar la raó als que diuen que en aquest nostre país, geogràficament tirant a petit, només hi càpiga una celebritat de cada matèria, que s’emporta tots els honors i reconeixements, pels seus mèrits, és clar que sí, que segur que els tenen, però no pas en exclusiva, això també és segur.
M’afegeixo, doncs, des d’aquí a reclamar amb l’articulista d’El Punt més atenció, pública i privada, envers l’autor de Marines i boscatges, l’obra que li ha donat més renom i de la qual fa cinc anys se’n celebraven 100 de la seva publicació (Ruyra va començar a escriure en català als 30 anys, atenció a la dada):
“En una de les conferències organitzades el 2003 per l’IEC per honorar Ruyra, (…) el professor emèrit de la UdG Modest Prats, un home savi, va recordar la primera vegada que havia sentit parlar de l’escriptor (…), amb la lectura de La parada: «Va ser un xoc del qual encara no m’he refet». El cop és duríssim, i tant, i més considerant que aquesta tradició existeix ben bé a pesar nostre, de la poca estima que li professem. (…) I això que pocs altres escriptors com ell han despertat tanta unanimitat entre gent tan autoritzada: Joan Fuster afirmava sense reserves que «és el narrador més important del nostre final de segle», un autor de «lèxic fastuós» i «talent narratiu gloriós»; Carner baixava a visitar-lo a Blanes sempre que necessitava precisar el color d’una expressió; Riba li elogiava aquella «pura joia de contar»; Gaziel el comparava amb Racine, Serrahima amb Mazoni, Pla amb Tolstoi, «un Tolstoi en petit, un homèrida», en deia, per la seva objectivitat, la seva contenció, l’enorme domini del seu material narratiu, «una immensa poesia suspesa sobre la realitat mateixa». (…) «Prodigiosa», acaben resumint hiperbòlicament la majoria d’ells l’aportació d’aquest autor d’obra menuda, limitada a un grapat de narracions i novel·letes [terme seu per designar les seves obres més llargues que un conte, però més curtes que una novel·la], a uns quants poemes i unes poques peces teatrals, perquè mai no va tenir paciència per als gèneres llargs: s’hi hauria extenuat, amb una exigència tan sostinguda. El seu propòsit era, en veritat, molt més modest, i darrera seu van aprendre la lliçó de la humilitat Pla i Segarra, Espriu i Rodoreda: «Quan observi un efecte interessant, pensi: amb quins mots podríem pintar-lo? Quin adjectiu diria el seu matís, quin verb revelaria el seu moviment?». Només això: que les paraules escoltin el món, no pas que l’inflamin”.

[_{Il·lustració de l’entradeta:}

v:* {behavior:url(#default#VML);}
o:* {behavior:url(#default#VML);}
w:* {behavior:url(#default#VML);}
.shape {behavior:url(#default#VML);}

Normal
0
21

false
false
false

MicrosoftInternetExplorer4

<!–

/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;
mso-no-proof:yes;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.85pt 3.0cm 70.85pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.4pt;
mso-footer-margin:35.4pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>

/* Style Definitions */
table.MsoNormalTable
{mso-style-name:”Taula normal”;
mso-tstyle-rowband-size:0;
mso-tstyle-colband-size:0;
mso-style-noshow:yes;
mso-style-parent:””;
mso-padding-alt:0cm 5.4pt 0cm 5.4pt;
mso-para-margin:0cm;
mso-para-margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:10.0pt;
font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:#0400;
mso-fareast-language:#0400;
mso-bidi-language:#0400;}

_{Joaquim Ruyra passejant davant el mar de
Blanes, en la famosa caricatura de Joan G Junceda esmentada a l’article de l’Eva Vázquez}]