L'Hereu Riera

La Nación de la Negación ha dit que no, per variar. I en dos fronts: després que dilluns una jutgessa de Barcelona (de Barcelona, España) va prohibir (prohibir, sí) la divulgació del lema “Una nació, una selecció” pel fet, segons ella punible (basant-se en una llei franquista encara en vigor), que té “contingut polític”(quan tardaran a prohibir les pancartes a les manifestacions?, i les mateixes manifestacions?…), ahir se’ns feia saber que un tribunal de París enviava al cel de les oques l’aspiració de la Federació Catalana de Rugbi de ser readmesa a la Federació internacional corresponent, la FIRA-AER.
Readmesa, sí, ja que la catalana, nascuda el 1924, havia ajudat a fundar la FIRA el 1934 a París, amb dotze federacions més d’altres països, i n’havia format part fins al 1941, any en què el govern suplantador franquista va liquidar-la, juntament amb la resta de federacions esportives catalanes.
Així anem: els espanyols tots units, trescant per tots els camins transitables que els portin a Roma, a la seva Roma, que és dir NO a qualsevol pretensió d’autonomia / autodeterminació / independència de les seves colònies: “NO, NO, NO, no se moverán!”. (Amb una nova variant: ara pretenen cobrar, via judicial, per “danys i perjudicis”, atenció!, cada vegada que des d’aquí algú gosa portar-los la contrària…, com han fet en el cas de París, pastelejant en aquest sentit amb una demanda prèvia a la sentència). I els catalans, mentrestant, tan subtils, tan exquisits, tan carregats de raons com de collons, jugant cadascú pel seu compte en lloc de fer-ho en equip com caldria, ens deixem fer gols per sota les cames, de la manera més ridícula i patètica, sovint. A veure quants segles tardarem a aprendre’n…

Això deia ahir sobre aquesta qüestió en Toni Romero, en un article rodó a El 9 Esportiu:
“A cada bugada perdem un llençol, i no ens n’adonem. Que no ho veieu, catalans espoliats fiscalment, empobrits per una crisi que ens maltracta més que a cap altre territori peninsular, que Sony, Nissan i tants altres se’n foten a la cara del president de Catalunya per la senzilla raó que no el consideren president de res? El mateix president de la Generalitat d’un partit que ara votarà els pressupostos de l’Estat en nom d’una última fugida que si li surt bé li mig salvarà els mobles però que si acaba en un altre filibusterisme del govern amic trinxarà per sempre la credibilitat del Govern català, clavarà un punyal a la flonja autoestima col·lectiva que tenim com a poble i alimentarà més l’autoodi professat per capes cada dia més àmplies d’habitants de Catalunya. Sí, habitants i no ciutadans del poble català, perquè per ser ciutadà s’ha de tenir la voluntat d’exercir-ne.

[continua]

Aquests ciutadans espanyols habitants de Catalunya tenen avui un motiu més de tranquil·litat. Una jutgessa va i prohibeix el lema de la Plataforma pro Seleccions Catalanes, Una nació, una selecció, en considerar que té contingut polític. És la titular del contenciós-administratiu número 9 de Barcelona, i no és cap casualitat: fa dos anys ja va prohibir aquell anunci en què uns nens es treien la samarreta perquè no deixaven jugar a futbol a un altre que vestia la de Catalunya. En resum, de la corda del PP i Ciutadans, que van ser els que van presentar la demanda.

Amb indignació, no recordo que el PP, Ciutadans i la jutgessa fossin tan primmirats amb l’anunci de Nike i Pau Gasol, aquell de la responsabilitat de ser espanyol. Que deroguin -per polítics- els articles de la llei de l’Esport que atorguen a les seleccions espanyoles l’única representació de l’Estat en competicions internacionals. Ja sé que pico ferro fred, però per deixar en evidència un cop més la asimetria que patim -en tots els àmbits, no només l’esportiu- i que no deixarem enrere si no és amb un Estat propi. Tota la resta és perdre el temps, marejar la perdiu, fer-nos passar amb raons, mitges tintes, entretenir-nos amb costellades. Una nació, una selecció és polític? Simple excusa, pura mentida. La sentència sí que és política, perquè interpreta en clau política un lema. El jutge cau en la trampa ideològica que li han parat PP i Ciutadans, que és negar la condició de nació a Catalunya. Una condició que recull l’Estatut, però en el seu preàmbul i no en l’articulat. El que deia: mitges tintes que no porten enlloc.
Per veure-li la part positiva, els involucionistes de la política i de la justícia ens han fet part de la feina: acaben d’insuflar nova vida a un lema que començava a estar gastat. No caldran grans consignes per saber què s’ha de cantar i quin mosaic s’ha de fer al Camp Nou el pròxim dia 28 [dia del partit amistós entre les seleccions de Catalunya i Colòmbia]. I qui sap, més d’un que s’hauria quedat a casa trobarà una nova motivació per no faltar. Gràcies, neofatxes“.

A propòsit de la titular del jutjat barceloní, podríem parafrasejar perfectament l’amic Bernd (o Bernardo, com li deien a Madrid) Schuster:

-De dónde era la jueza?
-De España.
-Pues no hace falta que te diga nada más…

Bromes a part, però, hauríem de tenir clar que si a més de tenir raó funcionéssim com els espanyols, és a dir, fent
pinya tots quan hi ha en joc el país (el nostre país), guanyaríem per golejada. Ara mateix, en aquesta jugada que estem
comentant, hauríem de seguir el suggeriment d’en Toni Romero al peu de la lletra i omplir l’estadi blau-grana de pancartes amb el lema bandejat per aquesta legalista senyora, o amb el mateix lema però capgirat: “Una Selecció, una
Nació”. No volen caldo?, doncs dues tasses: fem com ells, i anem a l’Estat-Nació per l’esport!

[El de dalt de tot és el vídeo prohibit per l’estricta magistrada del jutjat número 9; el següent és un altre que tampoc s’ha fet gaire popular a Espanya; i aquest de sota és el de la campanya actual, que porta el lema “Volem patir”, que a mi personalment no em fa el pes, i objectivament, crec que no és ni la meitat d’encertat que el que ha desterrat la togada]