Internet
és nostre,
no pertany a cap govern.
Aquest divendres va ser especialment trist a Barcelona.
Coneixia a na T. Treballava de dependenta en una parada del Mercat on compro. No va anar a treballar el dia 3 de gener per la tarda i es van amoïnar. Ella sempre tan puntual!
Van preguntar i la resposta va ser terrible. Sí, era ella. Morta. No obriria la parada l’endemà. Alguns diaris van publicar una fotografia menyspreable a primera pàgina; un camió, la bicicleta destrossada i entre les rodes el cos d’una persona cobert per aquests plàstics de color platejat brillant.
Tots els que la coneixíem sabíem qui era la persona, podíem entreveure el seu somriure, la seva elegància, la seva discreció.
No vull pensar que en ser una persona anònima, publiquéssin la fotografía. On és la ètica? I els fills ? I els amics? I la mare ? I els companys de feina ?
Els manifestants d’ahir vespre van aixecar les bicicletes mirant al cel. Les associacions d’usuaris de la bicicleta han exigit als responsables de circulació de l’Ajuntament de Barcelona de vetllar per la seguretat dels usuaris d’aquest mitjà de transport, que no fa soroll, no contamina i no arriba a grans velocitats.
Una bicicleta blanca (White Bikes/Ghost Bikes) és ara en aquesta cruïlla.
Senzillament regular els semàfors de les cruïlles on hi hagi un carril bici. Na T. circulava per el carril en línia recta, correctament. Tenia la prioritat. El camió va girar a la dreta per enfilar el carrer d’Aribau. No la va veure o tampoc va pensar que podía circular una bicicleta.
Només que el semàfor estigués sincronitzat, un per els usuaris de la bicicleta, que tenen la prioritat i un minut després per els cotxes, aquests usuaris ja han tingut temps de continuar el seu recorregut en línia recta i els conductors d’automòbils esperen un senzill minut per girar el carrer amunt o continuar.
Has tornat al teu poble de la terra ferma, però no de la manera que haguéssis desitjat.
Descansa en pau.
Fotografia de l’article de Clara Blanchar, El Pais digital, redacció Catalunya.
Incàsol: 19 treballadors acomiadats – vigilant, conserge, enginyers, administratius. Jutjat Social no. 12 de Barcelona. Comiat declarat nul. El jutge va entendre que una empresa pública no pot acomiadar els seus treballadors per motius econòmics, perque no es regeix per els mercats de treball.
Han ingressat els salaris, pagues extres, costos dels judicis i els treballadors s’han de reincorporar al seu lloc de treball, el mateix.
Despesa o retallades ?
Una dona, directiva del Consorci Català Films, va ser acomiadada després que informés del seu embaràs. El comiat també ha estat declarat nul i ha tornat al seu lloc de treball, el mateix, i a més li han pagat 50.000,- Euros per danys morals.
Acomiadar per estalviar, per retallar, deixar sense feina a treballadors, no pas a consultors o alts càrrecs ( el cost seria massa alt, perque de fet també seríen improcedents).
Els casos judicials petits són el reflex del què passa. No ens hem d’emmirallar en els grans corruptes (Millet, Urdangarin, Quatrecasas, Gürtel, Palma Arena etc. etc.). Els petits, aquests treballadors i treballadores, siguin funcionaris o no, són els que mantenen tot aquest castell de l’economía i la política, i els que finalment són els que paguen els plats trencats del govern dels millors i dels ”grans” empresaris, directius, experts i consultors, que fan malament la seva feina.
Només he trobat una errada; al tortell l’anomena ‘roscones’ …. Comparat amb tot el que s’ha vist a Google, deixem-ho com un mal menor.
M’ha agradat, però, com explica les tradicions, el significat del galet, la pilota o el caganer o els canalons, la veritat és que fa somriure. I de somriures avui en necessitem i molt.
Feu un click a l’enllaç i en sortir la pàgina, un segon click a ‘More photos’. Començar una crònica nadalenca a Barcelona amb la travessia del port nedant, m’agrada. I enguany sembla que les temperatures seran suaus. Així que aquests valents i valentes s’ho passaran encara més bé.
Fotografia: El plat d’escudella i els galets.
http://travel.nytimes.com/2011/12/18/travel/a-catalan-christmas.html
Sempre m’han fascinat els viatges per aquest continent anomenat Antàrtida. El més a prop que he estat va ser a Tasmània, a 3.443 kms. Però a Hobart sí vaig entrar a corre-cuita (no tenia més temps, ai …) a les oficines de la Australian Antarctic Division on vaig saber que un vaixell, l’Aurora Australis, fa viatges freqüents i amb una mica de sort i molts diners, és clar, pots participar-hi.
Hi ha molts pocs llocs al món on mai han tingut guerres, on el medi natural està totalment protegit i on la recerca científica és la prioritat. Sí, existeix un continent sencer que s’inclou dins aquests paràmetres: l’Antàrtida, on governa un Tractat signat per diferents països. Una reserva natural, un continent de pau i ciència. Un somni.
Lluny de tothom, al cul del món, encara existeix un bon grapat de nacions que col.laboren i treballen plegades gràcies el Tractat de l’Antàrtida. Fins quan ???
Aquest continent cobert de gel fins a un gruix de 4km, on el punt més alt està situat aproximadament a 4000 metres sobre el nivell del mar. Poca vegetació, poquíssima, malgrat fa milions d’anys va ser un continent verd amb boscos immensos.
És el continent més alt, més sec, més ventós i més fred de tot el món.
Unes dades:
Una alçada mitjana de 2.500 metres. El Pol Sud és a 2,835 m i la muntanya més alta és el Vinson Massif a 4,897 metres.
És el continent més sec de la Terra. La quantitat d’humitat que reb de l’altiplà polar és comparable a la del desert amb temperatures més altes.
Els països membres van començar a discutir el Tractat l’any 1959 i es va ratificar el dia 23 de juny de 1961.
Argentina, Austràlia, Xile, França, Nova Zelanda, Noruega, Regne Unit, Rússia, Bèlgica,
Japó, Africa del Sud, Estats Units. Els set primers països reclamen territori.
Aquests dotze països constitueixen, per dir-ho d’una forma més planera, el Govern. S’han incorporat altres països i avui hi ha un total de 28 que formen aquest govern i 21 més que poden participar en totes les reunions, sense vot, però amb l’autorització de poder fer recerca científica i treballar per preservar el medi ambient.
A Hobart, Tasmània, em van informar de com arribar-hi. Primer el vaixell ‘Aurora Australis’ feia la ruta de Hobart a l’illa Macquarie (popularment coneguda com l’illa Macca) a mig camí del Pol Sud. Aquesta illa forma part del territori de Tasmània i tota ella és un parc natural. És un lloc molt recomanable per la seva bellesa i la natura. Si torno un dia a Tasmània (i tinc diners), de ben segur que reservo plaça a l’Aurora Australis i me n’hi vaig. No és el mateix que arribar al Pol Sud, però crec sincerament que els que ni som científics, ni cerquem aventures, ni objectius d’arribar als cims de les muntanyes, aquesta illa és un refugi extraordinari on pots viure perfectament en pau envoltada de la natura i on la ciència és la prioritat.
És un bon dia per recordar l’efemèride de Roald Amundsen i també del capità Scott.
El viatge i l’arribada al Pol Sud l’any 1911 no havia de ser gens, gens fàcil i a més aquest apunt és el meu homenatge per aquests viatgers, científics i aventurers que van obrir camí.
Fotografia: Una imatge del Pol Sud feta per l’expedició del Capità Scott l’any 1911.
— Deixeu-me que us expliqui una història de lladres i serenos:
Martí Gómez és un periodista autèntic. En llegeixo una entrevista que li fa Enric González i que publica Jot Down, una revista digital de cultura contemporània (quina descoberta, per cert). Gómez, amic de trepitjar el carrer, troba que al periodisme actual li sobren dades i li falta suor. Entre els seus contactes hi ha policies i atracadors. Recorda un robatori surrealista que va cometre un delinqüent ja jubilat:Va anar al banc a fer una gestió. La caixera li va comunicar que li cobraria una comissió i ell, que la trobava excessiva, va dir cridant que allò era un atracament. Tothom es va tirar a terra i la caixera li va començar a donar diners. Quan li vaig preguntar què en va fer, em va dir: ” Cony, què havia de fer-ne si me’ls donaven? No duia cap bossa, em vaig ficar els bitllets dintre la camisa i me’n vaig anar”. —
Cal ser atracador per cridar amb una bona veu que aquestes comissions i despeses bancàries són un veritable atracament !!! A mí no em farien ni cas, com tampoc en tots els atracaments que estem patim últimament.
M’afegisc: Au va, riguem per no plorar !!
El dibuix d’un comic … Molt encertat: El senyor Bernard Madoff omplint-se les butxaques de diners. És el principi de ‘la crisi’ …… i al seu darrera, quants Madoff viuen encara arreu del món ?
Una recomanació: Aquest vespre a 2/4 i deu d’onze, podrem escoltar a en Pedro Olalla, helenista, filòleg, escriptor, fotògraf, professor, ciutadà d’Atenes.
En un apunt del meu bloc: http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/208555
En aquests moments, el món, necessita més Pedro Olalla’s ……
Gràcies Jaume ! Has escollit molt i molt bé la persona per el programa d’avui.
Quan acabi, escoltaré en Raimon – Diguem NO.
He rebut un email d’una amiga. Apareix aquest link. Tots ho sabem, tots ho manifestem, tots escrivim sobre el tema, tots tenim aquest neguit ….. però els representants del poble escollits democràticament de tots els països no semblen amoïnar-se gaire i la política va morint lentament, sense presses, per caure en mans dels especuladors, del deute, de les borses, en definitiva del poder econòmic.
Vint anys …..Impossible d’oblidar. Un video interessant i molt significatiu. Les reflexions de na Montserrat Roig són encara avui molt vàlides.
Montserrat Roig no només ens va deixar una obra literaria esplèndida, també el seu treball a la televisió va ser fonamental per tots els que sortíem d’una dictadura i començavem a viure en llibertat.
M’adhereixo en aquest record i homenatge ….. i només heu de fer un senzill click en aquest enllaç per gaudir i recordar aquesta gran dona:
Com diu en David Figueres, cal, cal, cal no oblidar, i na Marta Ter, trenquem el silenci.
Vaig ser al Col.legi de Periodistes i les paraules de l’Elena em van emocionar i entendre encara millor el què passa a Rússia on un personatge genocida i criminal governa un poble que no se’l mereix. I el pitjor, amb el vist i plau dels països occidentals. Una mica del mateix, com a Birmània.
En Jaume, el blocaire-periodista, va escriure un article molt complet de la trobada al Col.legi de Periodistes – ací -.
Montserrat Abelló era també al Col.legi de Periodistes escoltant a n’Helena.
El que em puny,
no és la cambra
ni el crit,
ni els camins del teu cos,
ni el llast dels fills,
ni l’assaig de la mort.
El que em dol és
la llosa que ho clou,
el pes del silenci.
– Montserrat Abelló – Al cor de les paraules –
Trenquem el silenci i no val oblidar.
Ja va dir un dia que la mort és un fet natural de la vida i que aquesta vida es renova.
Sí, renovar, fer la vida més fàcil a tothom, el Mac, el ratolí, les finestretes, l’iPod, l’iPhone, l’iPad, però també les pel.lícules, ‘Toy Story’,’ Nemo’, ‘Up’ …..
Ha mort el dia que va nèixer el meu pare, un 6 d’octubre.
Sí, a casa, ell ens va fer la vida més fàcil i des de sempre hem tingut un Mac a casa, hem après amb el Mac coses noves, mai ens ha fet enfadar, ni mai ens hem avorrit i ens ha ajudat en la feina.
Ja vaig escriure un apunt quan va anunciar que deixava definitivament Apple – aci -.
Gràcies Steve Jobs, amb les teves virtuds i els teus defectes.
Nota: La redacció d’aquesta casa de veïns ha traduït el discurs que va fer a l’Universitat de Stanford. Paga la pena llegir-lo o escoltar el video.
Quan era jove, hi havia una sorprenent publicació anomenada The Whole Earth Catalog, una de les bíblies de la meva generació. Va ser creada per un tipus anomenat Steward Brand no gaire lluny d’aquí, a Menlo Park, i la va crear amb un toc poètic. Va ser a finals dels 60, abans dels ordinadors personals i de l’edició mitjançant microordinadors. S’editava usant màquines d’escriure, tisores i càmera Polaroid. Era com Google en tapes de cartolina, 35 anys abans que aparegués Google. Era idealista i ple de belles eines i grans conceptes. Steward i el seu equip van publicar diverses edicions del The Whole Earth Catalog i després, quan seguia el seu curs normal, van publicar l’última edició. Va ser a mitjans dels 70 i jo tenia la vostra edat. A la contraportada de l’última edició, hi havia una fotografia d’una carretera enmig del camp a primera hora del matí. El peu de foto deia: “Seguiu tenint gana. Seguiu éssent esbojarrats”. Va ser el seu missatge de comiat. Sempre ho he desitjat per mi. I ara, quan esteu a punt de graduar-vos, per començar de nou, és el que us desitjo. Seguiu tenint gana. Seguiu éssent esbojarrats “.
Les últimes paraules del seu discurs a Stanford. Sí, continuem tenint gana i continuem éssent esborrajats.
En Steve Jobs ha enviat una carta senzilla, sense grans paraules; renuncía a continuar com a Director General d’Apple. El càncer que pateix no el deixa estar en condicions per continuar al capdavant de l’empresa.
Tots coneixem els orígens de Steve Jobs: Un infant nascut de la relació entre una estudiant i el seu company sirià. La mare el va donar en adopció i va viure amb en Paul i la Clara. Paul era mecànic i va marxar a San Francisco després de la segona guerra Mundial. Va creixer al comtat de Santa Clara en una d’aquestes petites cases que veiem molt sovint a les pel.lícules, en un barri, al.lunyat dels ghettos. Gent benestant, d’altres treballadora, cases boniques, d’altres no gaire. La seva mare biològica va fer prometre als pares adoptius que el farien estudiar a l’Universitat. Va anar a l’Universitat (no va acabar els estudis), no l’interessava gaire el que podia aprendre, però curiosament el que sí li va interessar, i molt, van ser les classes de caligrafía, esquemes, organitzar el temps. (Les aplicacions dels Macs poden ser perfectament el resultat del que va aprendre !) Es va apropar a la gent de Hare Krishna, i quan tenia vint anys, ell i un company, van crear la seva pròpia petita empresa.
És un budista practicant i amb temperament. Deixa bocabadats als rivals i és capaç de construïr i organitzar un grup de més de 4,000 persones seguint la seva visió tan i tan particular del que s’ha de fer.
És acomiadat, criticat, menyspreat. Funda dues noves empreses, però finalment torna als seus orígens: Apple. És una mena de hippie, al qui li agrada Bob Dylan i els Beatles. ‘Think different’ ….. Li encanta la música.
Ara és en un camí sense retorn. És victima d’aquesta malaltia que no té el resultat feliç que tothom desitjaria i la seva salut és tan fràgil com quan la mar llisca sense fer soroll en un petit port de la costa.
Com serà el futur d’Apple ? I on es portarà ? Conec moltissima gent que mai li han agradat ni Apple ni els Macs. Cost elevat, elitista, fet per usuaris que no saben res de res d’ordinadors, colors no gaire reeixits, dissenys absurds, no a l’ús del català (en aquest cas, a casa només utilitzem la llengua anglesa i estem segurs que aviat podrem veure les aplicacions en la nostra llengua).
A casa recordo molt bé l’any 1990 quan va entrar per primera vegada un ordinador; el Macintosh LC de 40 MB de disc dur i un ratolí ( el més petit dels iPods d’avui té una capacitat de 2000 MB !!!). Cal un install.lador ? No, de cap de les maneres. Endollar, on/off, uns segons i som-hi !
Sempre més els Mac han format part de la nostra vida. Per fí un ordinador pensat pels usuaris, gent corrent. Mai vam assistir a cursets, el Mac ens ho deia tot. Fàcil, divertit, engrescador. — Són útils només pels dissenyadors, arquitectes. És el que escoltàvem una i una altra vegada.
Mai he sapigut que és un virus, he pogut transformar el Mac en un PC si calia, la famosa aplicació de ‘Windows’ ja la teníem des d’un bon principi, en el primer ordinador: sempre ens han tingut en compte als usuaris per fer-nos la vida més fàcil en la nostra feina.
Molts també critiquen, encara avui, que Apple és un jardí tancat, que aquest ecosistema que en Steve Jobs va crear, només està pensat per uns quants. Però els que ho sabem, podem transformar aquest jardi tancat en pastures verdes i vives.
La raó del per què tot se’ns presenta tan bonic és perque està fora de qualsevol obvietat – escriu el mestre Zen Shunryu Suzuki — però el seu entorn sempre està en perfecta armonia. Al davant, pot passar qualsevol cosa, al darrera, tot està en perfecte ordre i placidesa.
Steve Jobs sap des de fa temps que aviat arribarà al final del seu camí, però ha deixat una meravellosa empremta en aquest món tan complex de la tecnología i ha obert camins inimaginables. Odiat i estimat …. no és el que passa amb les persones que sempre tenen una mirada més avançada que els altres ?
Un blocaire nordamericà, John Biggs, m’ha ajudat a escriure aquest apunt.
Paraules d’ell, paraules meves ….
Vergonya. Podría dir moltes coses, però com ja he dit en el titol :
NO HASE FALTA DESIR NADA MAS.
Estic mirant la web de la BBC els aldarulls, les violències, i per damunt de tot, el foc cremant edificis sencers a Croydon. Imatges impactants. Estic escoltant entrevistes i manifestacions; On és el Primer Ministre ? On és l’alcalde ? David Cameron ja ha pujat a un helicòpter des de la Toscana per tornar a Londres, tot just fa uns minuts.
La gent es comuniquen per el mòbil, apareixen de sobte, gent jove de totes les races, gent probablement sense feina i d’altres provocadors i infiltrats, delinqüents, gent sense motivacions, sense veure cap llum al final del túnel.
Una mort d’un home jove, casat, amb fills, sense feina; aquest és el fet. La policia va disparar sense miraments. Tottenham, Lewisham, Croydon, Enfield ….. Aquesta nit serà llarga, molt llarga.
‘Riots’ que deixen estupefactes als londoners. Paula Ratcliffe, atleta, tuitejant: L’any vinent donarem la benvinguda a milers de persones. En veure les imatges, jo no vindria a Londres.
És clar que les democràcies occidentals fan aigües; el poble no veu cap futur, ni els joves, ni els seus pares, ni els avis. I els infants ? Tot és diner, corrupcions, individualismes, guanyar i guanyar bons dividends, borses, males politiques, baixada de braços. No, no hi han líders, no hi ha gent forta, ni valenta per redreçar el que està passant.
Preocupant, molt preocupant ……
Una petita illa; un lloc on els joves i els adolescents compartíen il.lusions; una petita illa on es respirava llibertat, solidaritat, cooperació.
Núvols negres, flors, por.
Asne Seierstad, escriptora (El llibreter de Kabul, Col. El Balancí) escriu un article colpidor dels fets en aquest petit paradís anomenat Utoeya.
M’han interessat aquests paràgrafs:
Països com el meu, Noruega, on no s’han viscut col.lonitzacions, el fet de rebre immigració no era gens habitual. Els noruecs, de vegades, pensen que el nostre Estat socialista, amb la sanitat gratuïta i les escoles per a tothom, és més aviat avorrit, i fins i tot creiem que els impostos que paguem són molt alts, massa. Però ens encanta rebre el seu servei quan el necessitem.
Però aquel divendres maleït, ens assebentem que existeix una persona per el que aquest Estat i la seva gent no eren avorrits, no …. erem, som, l’enemic.
Un company escriptor, conscient que més d’una vegada ho havia pensat, és a dir, mirar despectivament els seus veins immigrants, ha dit que potser ha arribat el moment que tots, tothom, fem un exàmen de consciència individual del virus del racisme que portem dins nostre, obrim les portes del nostre armari, el valorem, reflexionem i l’estudiem des de tots i cadascún dels angles.