Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Austràlia - Un nou viatge

Les meves fotografies: Uluru, Northern Territory – Austràlia

Publicat el 3 de maig de 2019 per rginer

 

 

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

 

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

 

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

 

Austràlia: La cursa del sol

En obrir el diari aquest matí m’ha fet il.lusió veure la informació de la World Solar Challenge Race, la cursa del sol, que ja ha començat a Austràlia.
Des de Darwin a Adelaide, 3.000 kms.
Participants d’Universitats tan diverses com de Països Baixos, EE.UU., Filipines, Iran, França, Austràlia, Japó, Korea.
Els cotxes dissenyats per estudiants i professors. És tot un esdeveniment.

En 50 hores aproximadament arribaran a Adelaide utilitzant energia neta.

Poden, però, fer ús d’energía convencional durant un total de 5 hores al llarg del recorregut. Els controls són estrictes.

Durant el meu viatge per aquest continent l’any 2007, en una carretera prop de Darwin vaig coincidir amb l’entrenament d’un d’aquests cotxes. No sabia res de res de la cursa i em vaig apropar. Eren estudiants de l’Universitat de Twente (Holanda). Els entrenaments són importants, perque posen a prova els cotxes i sempre hi ha alguna cosa a fer per millorar el rendiment.
És un treball de tot un any o més dels estudiants de diferents Universitats del món i la seva motivació, el premi, treballar en un projecte, és poder participar en aquesta cursa.
Els sponsors són importants, és clar, però vist el llistat de participants d’enguany, no crec que les retallades hagin fet estralls.
Innovació, futur, estudiar noves energíes, l’ús, preveure quan l’or negre deixi de brollar.

Us deixo un parell de fotografíes. En ruta i una parada tècnica. 

Avui: 26 de gener – Australia Day

Publicat el 26 de gener de 2011 per rginer

És festa nacional a Austràlia. Un 26 de gener de 1788 el Capità Phillip va arribar a Botany Bay, la porta d’entrada de Sydney, encara que ell això no ho sabía. Després de 252 díes de navegació, vuit mesos de viatge, es troba davant un nou continent que el Capità Cook va descriure com un paradís i el Capità Phillip només veu una terra seca, roques, cap vegetació. Res a veure amb la descripció del legendari Capità Cook.
Sobtadament apareixen dos vaixells francesos i el Capità Jean-François de La Perouse. Dirigía una expedició de dos anys explorant els mars i va arribar tard a Austràlia. El Capità Phillip ja era allà i ell va acceptar que havia perdut i no va posar els peus a Austràlia.

Diuen les històries que el Capità La Pérouse no  s’ho podia creure quan es va assabentar que la gent que viatjava en els vaixells del Capità Phillip eren convictes, uns per haver robat cogombres, un altre un llibre de la història de Tobago, una velleta dues barres de pa i veritables lladregots i assassins; nens, nenes, adolescents, joves, vells, velles. Em puc imaginar la cara de sorpresa del Capità La Pérouse !! Va continuar viatge i el Capità Phillip havia de decidir on podríen desembarcar.

Botany Bay no era el millor lloc, i va entrar dins l’esplèndida  badía i aleshores sí que va veure racons on podia ancorar els vaixells i així ho va fer, a Circular Quay.
Va fundar Sydney aquell mateix día:  26 de gener de 1788. La història de l’Austràlia dels blancs, dels europeus, comença en aquest precís moment. Els aborígens, els veritables habitants d’aquest continent no es podríen mai imaginar que l’arribada d’aquests vaixells significaría la colonització, la conquesta, i la pèrdua en vides i cultura dels seus grups tribals.

19 d’octubre 2007 – Fotografia des del menjador de l’hotel. Podem veure l’entrada a Sydney i el magnífic edifici de l’Òpera construït a la punta de Circular Quay.

Contemplar el cel: Southern Cross – La Creu del Sud – Crux

Publicat el 9 de gener de 2011 per rginer

Ahir pel matí, aviat, contemplant el cel, es podíen veure moltes estrelles i algún avió que seguía el seu camí. El silenci era absolut i mentre anava saborejant el meu cafè del matí, els meus pensaments van viatjar amb l’avió fins a Austràlia. Una nit del dia 20 d’octubre de 2007, en mig del desert, prop de Uluru. L’excursió s’anomena ‘Sounds of Silence’ (els sons del silenci) i tens la immensa sort, si el temps no ho espatlla, de poder contemplar el meravellós i únic cel australià. Organitzen un sopar i quan ja és negra nit i el cel es transforma en tot un espectacle, apareix un astrònom amb diversos telescopis i ens va explicant tot el que hi ha al cel.

En mig d’una Via Làctia impresionant, apareix una de les constel.lacions més famoses, la Creu del Sud o Crux o Southern Cross. És la més petita de les vuitanta-vuit constel.lacions, però és una de les que més brillen.

Si no tens un expert al teu costat entre les milers i milers d’estrelles et pots confondre, i creus que sí que has vist la Creu del Sud, però no, no ho era. Els occidentals sempre la coneixen com la Creu del Sud i els aborígens australians la consideren com les petjades d’una àliga gegant anomenada Waluwaru. 

Van ser unes hores inoblidables, sentada en una taula amb gent de diferents països del món, sopant una barbacoa de carn de cangur, de cocodril, d’emu, de gooana, patates al caliu i després el silenci, contemplar aquell cel únic i que mai havia vist abans.

He trobat un video meravellós fet el 13 de setembre de 2010, a Uluru, una mica lluny del monòlit, però es veu bé al fons. És exactament el que pots veure en aquest paratge solitari, desèrtic,  d’aquest continent-país anomenat Austràlia on es pot gaudir de la natura en la seva màxima bellesa.

Uluru (Ayers Rock) – milky way timelapse from Pascal Christian on Vimeo.

I la raó és que no hi han llums artificials al teu voltant i no interefereixen en res la contemplació del cel i les estrelles. Com explica l’autor d’aquest video, la Via Làctia té tanta força i claredat que fins i tot amb lluna plena és visible. La galaxia va desapareixent pel darrera de Uluru mentre els Núvols de Magalhäes apareixen, primer els petits i després els més grans.  Dues galàxies nanes irregulars que orbiten voltant la Via Làctia. Una altra bellesa per veure en aquest cel australià, aquest núvols. 

Tres anys després del meu viatge en terres australianes i aquest desert, l’Outback, que tan em va impactar, torno a viatjar en el temps i recordo perfectament aquell cel que una nit del mes d’octubre de 2007 vaig tenir el privilegi de poder contemplar.

Fotografía feta aquella nit amb la meva petita càmera.

Tony O’Connor : Un músic australià

Publicat el 30 de juny de 2010 per rginer

Va morir a finals del mes de maig. Així m’ho han informat, la mateixa família, en un email curt, trist, emocionant, però també joiós :
Hi Roser,
On Sunday, 23rd May 2010, Tony O’Connor gently and peacefully passed away at home with his wife Jacqui, daughter Samantha, and son-in-law Steve, by his side.
About eighteen months ago, Tony was diagnosed with a glioblastoma multiforme – a brain tumour.
In early 2010 Tony realised his time with us was coming to an end, but he accepted the next stage of his journey with grace, honour and dignity.

Tony O’Connor va ser un músic ben atípic; va marxar, fugir diria jo, de les grans multinacionals i en una casa construída en un lloc solitari de Queensland, nordest d’Austràlia, va començar a treballar, lluny de tothom; la solitud, el paisatge, l’aire pur, la natura. La seva família, dona i filla, al seu costat i els músics que l’acompanyàven en les seves composicions, sempre acústiques.

El vaig conèixer quan vaig ser a Austràlia, ara fa tres anys (¿! què ràpid passa el temps).
En entrar en una botiga propietat d’un grup d’aborígens la seva música omplia tot l’espai. Vaig preguntar quina era la música i em van respondre: 
D’un gran músic i encara millor, d’un gran amic nostre.

He estat treballant per fer aquest muntatge del video utiitzant fotografíes meves del meu viatge inoblidable a Austràlia i Tasmània i la música de’n Tony O’Connor; és un petit homenatge a una persona senzilla i un músic excel.lent. Fins i tot quan preparava una nova composició ens enviaba la primera mostra per conèixer les nostres opinions. 
La seva música m’companya molt sovint.

 

 

 

 

 

 


 

La mort de Sam – la koala supervivent del foc

Publicat el 8 d'agost de 2009 per rginer

Recordareu els tràgics incendis a Melbourne el propassat mes de febrer; més de 200 persones van perdre la vida, milers de cases destruïdes, una veritable catàstrofe. Dins de la desgràcia, una petita koala, va aparèixer miraculosament en un bosc cremat, i els bombers van córrer per salvar-la, i ella el primer que volia era beure aigua.

El video va donar la volta al món.  – ACÍ –

Va ser com un bri d’esperança davant de tanta tragèdia. Es va recuperar de les cremades, però avui he llegit que fa tot just dos díes va morir quan va ser intervinguda quirúrgicament d’un quist, molt propens entre els koales.
Els cuidadors han manifestat que la única solució era la cirurgía. Els veterinaris van veure aleshores que el quist estava en un estat molt avançat i ja havia malmès part del seu cos.
”Unfortunately we have had to take the decision to put Sam to sleep”; aquestes són les paraules dels veterinaris.

Potser es una notícia sense cap ressó, no pas a Austràlia, ja que Sam es va convertir en una icona entre la gent i els bombers i la seva lluita contra el foc.
Són fets que quan aparèixen publicats t’interessen, llegeixes la notícia. Després ja tot s’ha oblidat.

L’arca de Noé australiana – VIII

Publicat el 28 de juny de 2009 per rginer

M’he trobat aquest esborrany d’apunt que vaig escriure fa setmanes, un parell de mesos ? Encara erem a l’hivern, o tot just havia començat la primavera. En el meu arxiu encara em queden uns quants habitants d’aquesta arca de Noé australiana …..

En el meu viatge per terres australianes em va ser del tot impossible poder fer una fotografia a un animaló d’aquesta arca tan peculiar i diferent; el possum. Una companya de TE ha pogut fer-ne una; precisament quan va sortir de casa seva prop de Melbourne en veure el fum i sobretot sentir el soroll del foc que anava encerclant tot l’entorn de la Ciutat. Es va trobar cara a cara amb un possum i aquesta és la fotografia.
Quan vaig ser a casa dels nostres amics de Vilaweb en Josep i na Maria Antònia em van explicar la quantitat d’aquests animalons que viuen pels voltants dels pobles i grans ciutats i si no ets a l’aguait i et deixes menjar sobre la taula de la cuina, ja pots comptar que un possum haurà entrat i s’haurà menjat tot el que teníes sobre la taula.
També em van explicar que millor no intentar de fer-los fora; na Maria Antònia ho va fer i va quedar una mica malparada per la mossegada del possum que es va defensar o millor dit, va evitar perdre el seu botí.
Aquests animalons estàn protegits, i no els pots ni matar ni engarjolar; s’ha de notificar la seva existència si te’ls trobes a casa teva a les autoritats.
És una de les 64 espècies de marsupials existents a Austràlia. Els aborigens els caçàven per la seva pell i poder així guanyar al fred de l’hivern.
Els veïns de zones residencials o barris de les ciutats els ténen veritable pànic, sobretot per les destrosses que poden fer dins a casa per cercar menjar.
Si te’ls trobes durant la nit els seus ulls semblen veritables llanternes.
Existeix també la protecció controlada d’aquests animalons, ja que es reprodueixen amb facilitat i com la seva pell i el pèl són molt valorats per l’indústria textil, existeix una quota en el nombre de possums que es maten. 
Vaig comprar una bufanda de llana i pèl de possum a l’aeroport de Melbourne; no he passat gens de fred aquest hivern.

Històries al.lucinants dels petits cangurs a Tasmània

Publicat el 26 de juny de 2009 per rginer

Els wallabies, petits cangurs, que viuen a Tasmània, també volen aprofitar les plantacions de cascalls al sud de l’illa ! Anem a pams; Tasmània és el primer productor mundial d’opi per finalitats farmacèutiques, com són la morfina i codeina. Hi ha més de 500 productors de cascalls, i l’opi és una droga analgèsica i narcòtica que s’extrau dels caps d’aquesta planta. Abasteixen el 50% a tot el món.
La gent del sud de Tasmània han vist i veuen grans cercles dins els camps d’opi, i els era una mica misteriós i al llarg dels anys s’han explicat les històries més inversemblants.
Finalment s’ha descobert el misteri.
Els petits wallabies entren als camps, mengen els caps i les llavors de la planta, i comencen les al.lucinacions i estàn tan contents que comencen a fer cercles i a saltar de forma esborrajada, fins a caure a terra.
Quan desperten (pocs minuts després), marxen a corre-cuita, en grups,  però els seus moments d’alegria no els hi treu ningú.
Els propietaris d’aquestes plantacions, considerades les més segures del món, sempre vigilen; homes i dones que entren per robar ( l’any passat hi van haver-hi 17 robatoris i 2,280 unitats de caps d’opi desapareguts. D’aquest nombre de caps d’opi, 551 van ser de tebaïna, i perill potencial de mort si es consumeix).
Després de 40 anys, ara es plantegen augmentar la seguretat, perque no només els wallabies entren als camps, també les ovelles i en aquest cas pot haver-hi perill, ja que la gent pot fer una ‘costellada’ amb carn de xai que han estat menjant ” floretes ”.

La fotografia del petit wallaby en un camp de cascalls ….. i en l’arxiu un dibuix explicatiu de la planta, una mena de rosella. 

Passejades vora la mar – Sydney

Publicat el 27 d'abril de 2009 per rginer

M’agrada passejar vora la mar; el ‘rompeolas’; els camins de S’Agaró; de Calella de Palafrugell; les platges d’Empúries i Sant Pere Pescador; de la platja del Ros a S’Arenella a Cadaqués; de la platja del Carregador a Cap i Corp a Alcossebre, el Moll de Pollença i tants d’altres. Aquests díes estic ordenant el meu arxiu de fotografíes. Les que tinc de les nostres platges són velles diapositives, però que a poc a poc podré scanejar i passar-les a l’ordinador.
De moment tinc les fotografíes amb la càmera digital d’aquests últims sis anys.
I recordo amb molt de plaer la passejada de 3.5 kms que vaig fer vora la mar des de la platja de Bondi a la platja de Bronte, passant per Tamarama, a Sydney.
Era diumenge i el centre de la ciutat un desert. Tot caminant per els carrers principals vaig arribar a Circular Quay; el lloc on va nèixer la Ciutat, on es troben el pont i l’edifici de l’òpera i des d’on surten els vaixells que fan les visites o el transport a l’altra banda de la badia.
Veig una parada d’autobús, miro el seu recorregut i pujo al no. 380. Curiosament el trajecte passa per Oxford Street, i sincerament vaig pensar que era a Londres, encara que les cases són petites, de fusta, antigues. Abans barri d’obrers, avui casetes molt buscades i molt cares.
El final de trajecte és Bondi Beach. Una platja molt popular,  on hi va moltíssima gent, sobretot els surfistes, però també és un barri de Sydney. Les ones li donen un paisatge diferent i sobretot els xicots que practiquen el surf. També s’ha de dir que és una platja ‘segura’; no hi han corrents fortes, no s’han vist taurons, ni tampoc meduses assasines, però jo recomano de mirar sempre els cartells, on avisen si hi ha perills.
Vaig veure un camí vora la mar. I ja em teniu caminant aquests 3.5 kilòmetres fins a Bronte. La tarda era esplèndida, de primavera però ja fent-li l’ullet a l’estiu. El mar immens i els racons magnífics. Hi havia una cova on viu un home. Davant de la cova té un silló, cadires, una taula. És un tipus estrany. De tornada a casa, vaig llegir unes setmanes després, que les autoritats van aconseguir fer-lo fora.
Abans d’arribar a Tamarama, hi ha dues pltages petites idíl.liques i el que em va sobtar i agradar, és que al darrera d’aquestes platges et trobes uns espais naturals, verds, arbres on hi han posat petites cabanes, taules, bancs, perque la gent tingui el seu lloc per passar el dia i menjar plegats. A la platja només per prendre el sol, fer surf, nedar o navegar amb una petita barca.
La clàssica trobada d’una família nombrosíssima d’orígen asiàtic ( podrien molt bé ser de l’ètnia h’mong els de la pel.lícula ‘Gran Torino’ ) al voltant d’una de les cabanes i on preparàven el seu sopar ( a les 4 de la tarda … ).
En arribar a Bronte no em va ser difícll trobar la parada de l’autobús i tornar al centre de Sydney.
És un passeig bonic, distret, respires oceà pacífic, lluminós, vegetació, flors i sobretot el benestar de la gent en el seu temps lliure dels diumenges i tan proper a una ciutat cosmopolita i amb mil.lions d’habitants …. però bonica: Sydney.

Us deixo algunes fotografíes d’aquest passeig. 

Objectiu: Salvar les balenes i els dofins.

Publicat el 14 de març de 2009 per rginer

A la platja de Navacoopa a l’illa Kings Island, 90 milles al nord de Tasmània, van aparèixer ara fa unes setmanes 200 balenes i uns dofins a la platja. Durant el seu viatge en direcció a l’Antàrtida van perdre el seu rumb. Tots els anys passa un fet semblant i és més que cert que els sonars dels barcos despisten a aquests grans cetacis.

Hi han també altres motius perque els animals cerquin les platges:
– Condicions atmosfèriques.
– Enfermetats, virus, sinusitis a les orelles.
– Activitats sísmiques marines.
– Sons magnètics.
– Topografíes del mar desconegudes.
Els sonars dels barcos de guerra són cada vegada més freqüents i alguns països han recomenat una freqüència més baixa.
Quan han aparegut els cetacis morts a les platges, s’ha confirmat que les ones acústiques dels sonars els ha produït un dany irreversible. 
Dues vegades he vist els grans cetacis i és una imatge impossible d’oblidar. Sempre al Pacífic. A la costa al nord de Vancouver i l’illa Victoria. Era un grup de quatre. Erem molt a prop, i veure’ls respirar i sobretot aquesta imatge que sempre ens fascina de la seva immersió amb la gran cua que sobresurt …….
La segona vegada vaig veure un grup gran de cetacis a la costa nord d’Austràlia, però de lluny. Igualment va ser una imatge per recordar. Tot just al cap, a la Golden Coast, i de sobte mirant a l’horitzó, veig un grup nombrós de balenes viatjant rumb a l’est. 
Massa lluny per fer fotografíes amb la meva petita càmera.

Més de 150 voluntaris van ajudar les 200 balenes i dofins a la platja de Navacoopa. Van poder salvar la vida a 54 animals !!  Cobrint els seus cossos amb mantes i flassades de cotó, i mullant els animals constantment. Van somriure i estàven contents, perque 54 van poder tornar al mar i continuar el seu viatge.

La fotografia de la mare amb el seu infant intentant fer reviure el dofí  …… i ho va aconseguir ! 

Austràlia : Donar de beure a una koala supervivent

Aquest enregistrament fet amb una càmara domèstica ha estat el petit bri d’esperança i vida a l’estat de Victoria a Austràlia. Encara no saben quantes persones han perdut la vida, però els més pessimistes ja ens informen de xifres esgarrifoses, 300 persones poden haver mort.
Aquesta petita koala femella supervivent …..  un dels milers voluntaris la va trobar, perduda, en mig del bosc i sorprenentment no va fugir, més aviat es va apropar perque tenia sed. Podem veure en aquest video com beu el contingut d’una i una segona botella d’aigua.
Potser també desitgem veure escenes com aquesta davant de tanta desgràcia per continuar mirant el nostre món amb esperança.
La petita koala té ferides i cremades a les potes, però ja està quasi recuperada.
 

Austràlia encara crema

Pareix que les previsions indiquen que plourà … però el nombre de persones mortes va augmentant i ja en comptabilitzat més de 200 i no parlem dels animals. Un país, un continent, on hi ha una veritable vida animal salvatge, no puc també deixar de pensar quin destí hauràn tingut els cangurs, els koales, els papagais, ocells, les serps, els gooana, els possum, els emus, els ramats de cavalls, vaques, ovelles.
El Capità Cook, quan va arribar al continent fa ja 200 anys, va anomenar-lo ‘el continent del fum’. Vaig llegint comentaris i articles de periodistes i gent del carrer.
He rebut notícies d’amics on em diuen que tothom s’ha mobilitzat i que ja han començat a recollir un fons, la societat civil, per els damnificats. Els supervivents expliquen les seves vivències absolutament esgarrifoses.
Molts coincideixen que el preu pagat ha estat alt, molt alt; moltes persones mortes, per una tragèdia que pot tornar a ocórrer perque l’estructura de la societat, el govern, les lleis, la economia, la pagesia, els ramaders, s’han adaptat molt poc a la terra on van emigrar.
Ja ho he escrit en les meves impresions, Austràlia és un país encara verge i salvatge i difícil. Hi ha poca aigua, el sol és pobre.
Els maltractats aborígens coneixen molt bé la seva terra. Ells en formen part. Ells coneixen molt bé el foc, i teníen la seva estrctura ben organitzada, provocant els focs ells mateixos quan calia, per poder seguir vivint i treure’n el màxim profit de la terra.
Fins l’any 1969 el govern australià no va començar a planificar unes accions similars.
Els occidentals ens agrada viure dins el bosc sense pensar el risc que això comporta. No coneixem el nostre entorn. I en el cas dels aborígens s’han perdut moltes vides i tot el que transmetíen de paraula de com regenerar la terres, com combatre els focs, on podíen trobar aigua, s’ha anat perdent. 
En el meu viatge per Austràlia i Tasmània vaig veure moltes cases aïllades de qualsevol poble, però rodejades de bosc amb arbres molt inflamables; hi han centenars d’espècies d’eucaliptus en aquest continent.
Llegeixo: ‘ Tim Flannery, científic australià prestigiós, va dir ara fa més de 20 anys, que ell pensava que Austràlia només podría donar cabuda a no més de 4 mil.lions de persones (avui hi viuen 20 mil.lions). Parlant amb pagesos, agricultors, tots coincidíen que no era el millor tenir ramats de vaques i ovelles, i que el millor era aprofitar els cangurs. No només perque són animals que s’adapten perfectament a les condicions de la terra inhòspita d’aquest continent, però també per les seves potes, la seva forma de saltar; erosionen molt poquet el sol”. 
És ja un fet incontestable; la natura és savia, l’ésser humà producte d’aquesta natura té un cervell de mosquit i la seva obsessió és destruir-la i la respecten ben poc.
Ara només ens queda esperar a veure si encara hi han més persones mortes dins aquesta esgarrifosa àrea de 300.000 ha o més, absolutament cremada on homes, dones, infants, animals han perdut les seves vides.

Melbourne

Publicat el 8 de febrer de 2009 per rginer

Esfereïdores les notícies que van arribant de l’estat de Victòria a Austràlia, i més concretament no gaire lluny de Melbourne. Només voldria expressar la meva consternació per aquests focs que ja han matat a més de 70 persones i el nombre va augmentant per moments. La calor que estant patint ha sobrepassat amb escreix totes les estadístiques i la notícia maleïda que no voldríes llegir; molts dels incendis han estat provocats.
Els propietaris dels ranxos lluiten i defensen les terres i els animals. Molts no han trobat altra solució que fugir amb els seus cotxes. Una família de sis persones va morir en la seva fugida desesperada; no van poder vèncer el foc.

A Queensland, a l’extrem nord del continent,  vàrem veure l’altre dia unes inundacions  impresionants; fins i tot els cocodrils van ser llençats per l’aigua als carrers de les poblacions. Al sud l’estiu està fent estralls.
En les meves impresions del viatge a Austràlia vaig copsar un país, un continent, on la natura encara és la que que dictamina el futur d’aquest país jove i amb coratge.
No voldria deixar d’enviar en aquest apunt, curtet i de preocupació, el suport als nostres amics Josep i Maria Antònia i en Quim, que día a día ens informen del què passa a Melbourne. 
Esperem que tan ells com tots els amics catalans a Melbourne no hagin passat per cap situació difícil.

La fotografia és d’un company de TE. La va fer abans dels incendis. Un matí emboirat, un mal presagi segons ens explica. 
En l’arxiu he afegit dues fotografíes actuals dels focs que estant patint. 

Jörn Utzon, arquitecte 1918-2008

Ahir va morir Jörn Utzon, reconegut mundialment, per haver estat l’arquitecte de l’edifici més emblemàtic de Sydney: la Òpera. Quantes imatges haurem vist d’aquest edifici ? Milers i milers. 
En els meus apunts dins la categoria d’Austràlia ja he escrit sobre aquest edifici, però l’amic blocaire en Josep Blesa, em va dedicar un apunt ( que jo li vaig demanar, tot s’ha de dir) i el que considero el més perfecte, exacte i precís sobre les dificultats en la execució de l’obra , de la figura d’aquest arquitecte i sobretot de com es va construïr i les tècniques emprades. És una lliçó magistral d’un arquitecte.
Gràcies novament Pep!

 Encara que l’edifici el podem considerar ‘petit’ envoltat ara de grans gratacels, la gràcia és que sempre el veus, triomfant, amb elegància, davant els grans edificis; l’obra de Jörn Utzon ens dona la benvinguda a la Ciutat de Sydney.
La fotografia la vaig fer mentres era en un veler d’uns amics navegant amb la força del vent per la badia de Sydney.

http://www.sydneyoperahouse.com/


Un pretext, mentides, racisme: Motius per robar

Sempre m’ha semblat que veure les cares de la gent racista, feixista, superbs, amb ànsies de poder és més fàcil de lluitar contra ells, que no pas la gent que darrera unes sigles, un partit, un govern, organitzacions antiracistes, humils i col.laboradors, s’amaguen persones que viuen, treballen i lluiten com a racistes, feixistes, superbs i amb unes ànsies de poder imprevisibles. A Europa tenim un exemple clar; ningú dels que van votar els partits racistes, es pot sorprendre de tot el què passa a Itàlia (i el que pot esdevenir en altres països de la vella Europa on els partits racistes són cada vegada més nombrosos). La gent quan va votar a l’individu que presideix un d’aquests partits,  ja saben el què passarà. El problema són totes les bones persones que no el van votar i que han de patir tot el que els passa o les persones que creuen donar el seu vot a persones amagades al darrera d’un partit o organització, i la realitat és una altra. Dit això, voldria viatjar novament a les antípodes, a Austràlia, on mai coneixem el què passa … ‘ terra australis’ – terra incògnita . També és cert que a ells tampoc els interessa molt, sobretot quan els problemes s’anomenen : ‘aborígens’.
L’anterior govern del conservador senyor Howard tenía unes boníssimes i amicals relacions amb l’anterior govern del senyor Bush. Tant és així que van col.laborar obertament en molts projectes i sota el mite de la paraula ‘racisme’, van estar intentant recuperar una terra al nord del continent. Les notícies de violacions i prostitucions dels nens aborígens eren notícia de primera plana.  Els grups tribals del Northern Territory eren els més ganduls, salvatges, i borratxos. El govern conservador va arribar fins i tot a parlar de genocidi, esclaus del sexe dels grups tribals descendents dels Mutitjulu. Però totes aquestes notícies eren senzillament cortines de fum, motius que buscava el govern, amb la col.laboració del govern del senyor Bush, per fer fora de les seves terres els grups tribals. Si mireu un mapa d’Austràlia, aquestes terres són al nordest, anomenades Arnhem, Darwin i tot just sota l’estret de Torres. El Parc Nacional Kakadu, que tant em va fascinar, també és en aquest territori. Viuen diferents grups tribals en diferents petites regions anomenades West i East Arnhem, Ngukurr, Borroloola/Barkly, Victoria River, Darwin/Daly, Katherine, Twi Land.
Desde l’any 1984 existeix el ‘Northern Land Council’ un territori dins el Northern Territory, independent i governat per els mateixos aborígens. En aquell any es van escripturar un total de 124,818.18 km2 de terres. L’any 2005 les terres legalment de propietat dels diferents grups tribals arriben ja als 208,730.94 km2.
El 70% de la població aborígen del Territori Nord, unes 40.000 persones, ténen el dret de propietat de la terra legalment i escripturat.
Abans de perdre les eleccions, el senyor Howard va declarar una emergència nacional i va enviar l’exèrcit al Northern Territory per ‘protegir els infants’, ja que patíen d’abusos sexuals terribles i brutals.
El propassat mes de febrer, el nou primer ministre Kevin Rudd, del partit laborista, va organitzar una cerimònia, com ‘el primer pas’ de desgreuge per totes les barbaritats, crueltats, genocidi que els blancs colonitzadors van fer amb els veritables habitants del continent.
El mes de maig es va rebre un informe molt exhaustiu sobre l’estat de 7.433 infants aborígens de les terres del Northern Territory, ‘motiu’ de l’entrada de l’exèrcit de l’anterior govern. Es va detectar abusos insignificants a 39 infants. Es van trobar que totes les crueltas que van anar escampant per els diaris que els infants van patir, no eren gaire diferents de les que pateixen els infants amb la pell blanca i en les idíl.liques platges del continent o en qualsevol altra població, però en aquest cas, l’exèrcit no va ‘envair’ la terra per salvar els infants.
La ministra per els afers aborígens, Marion Scrymgour va declarar : ‘ Pares, oncles, germans, avis, tots són sense cap mena de dubte innocents de les denúncies rebudes, molt cruels, i que es van reduïr a les llàgrimes i la indefensió dels grups tribals’.
El que els metges van descobrir no era res més que pobresa, fam, males condicions de vida, en una de les terres més riques del món. El senyor Rudd ha rebut aquesta herència de l’anterior govern conservador, però sembla que vol continuar la política de desenvolupament de ‘regions amb un alt índex de riquesa’ del territori. Dins el Northern Territory, es troben les mines d’urani més grans del món!! El Govern de Canberra vol extreure l’urani i vendre’l.
Governs estrangers, com els EE.UU. volen aquest territori com a abocador dels residus tòxics que ara són a 550 kms al nord d’Adelaide a uns 2.500 kms del Northern Territory i per on passa la línia de tren que arriba fins a Darwin. 
La via fèrrea de Adelaide a Darwin segueix la línia de l’Olympic Dam, la mina d’urani més gran del món, que va ser construida amb l’ajut de la Kellogg, Brown & Root, empresa subsidiària del gegant americà Halliburton, alma mater de Dick Cheney, antic vicepresident del govern d’EE.UU. i gran amic de l’anterior primer ministre australià senyor Howard. Una mina subterrànea on s’obté grans quantitats de coure, or, plata i …. urani. Treuen l’aigua d’un acuífer proper; 35 milions de litres al dia i els residus tòxics de l’urani són depositats en un abocador que ja medeix uns 3 metres d’alçada. L’urani, però, es va acabant ….. en aquesta mina.
Arrabassar la terra als aborigens i convertir el Northern Territory en un abocador dels residus tòxics de la mina Olympic Dam i extreure’n més de les diferents mines d’urani que ‘dormen’ en territori de propietat aborígen, no té res a veure amb tot el que es va publicar els últims anys, d’abusos sexuals, maltractaments i altres històries. Era senzillament el motiu per fer-los fora.
El que fa d’Austràlia una nació única al món, no són les seves platges, el sol, la seva societat, la seva natura ….  són els seus primers habitants, els més vells del món (40.000 anys), i al llarg d’aquests anys  han aguantat amb valentia i coratge, totes les tempestes, desastres naturals, les invasions colonials, i ara s’enfronten a una colonització molt més perillosa: un abocador de residus tòxics i l’extracció d’urani de les mines dins el seu territori. Evidentment si això arriba a passar, la gent hauría de marxar de les seves terres per no morir.
No es tracta d’un perill puntual d’una nació, és un perill mundial. Vendre urani és un delicte greu contra la humanitat.
Aquesta informació, l’he llegit, entre d’altres, en un article absolutament genial, del periodista John Pilger, que va escriure a The Guardian, el propassat 24 d’octubre. John Pilger, australià, ha escrit llibres, ha fet diferents documentals de les guerres de Viêt Nam, Irak; ha fet documentals que han estat premiats dels problemes a Darfur, Congo, Birmània, i no és gens sospitós de ser una persona amagada al darrera d’una disfressa feixista, racista i superb o al servei del poder econòmic globalitzat.
La fotografia correspòn a la visió i el logo del Northern Land Council. Paga la pena engrandir la imatge.