Chào ông Viêt Nam

La trobada de blocaires a Otos és ja història. Ha passat ja un mes, i erem al 2016, i sembla que va ser ahir.

En tots els meus viatges sempre hi ha un moment, un lloc màgic. I  deixo constància d’aquest moment disparant la meva càmera. I entre les moltíssimes fotografíes que tinc, recordo perfectament aquest moment i el lloc. I sobretot recordo que era feliç de ser on era. Ha Long, Yi Bang, Xishuangbanà, Montgarri, S’Arenella, Skagen, Ystad Mar Bàltic, Jardins del Quirinale, Gräppelensee, Hoan Kiem, Kong Don, riu Mekong, Montseny, Lluçanès, Puig de Randa, Shwedagon, U Bein, Ngapali, i tants d’altres …..

I aquest moment, aquest lloc màgic va succeir a Ontinyent, durant el meu viatge al País Valencià per participar en la trobada de blocaires d’aquesta casa. He de ser sincera i reconec que la proposta de’n Enric Marco d’anar a fer una passejada al vespre per Ontinyent no em va entusiasmar.

I en arribar a la Plaça de l’Ajuntament, em vaig trobar amb un barri vell ple d’història. L’edifici de l’Ajuntament presidint la plaça i una mica més amunt un edifici adjacent a l’esglesia i que ara és el Museu d’Història i continuem pujant carrer amunt i entrem per una porticada. No ens trobem amb ningú. Llums grogues i blanques il.luminen els carrers i el campanar. L’Enric molt critic amb la contaminació lumínica es queixa de l’enllumenat desastrós del conjunt del barri, i sí, poder fer una fotografia al campanar va ser feixuc i quasi impossible per culpa de la llum.

Però l’ambient, la pau, la placidesa, els carrerons, el silenci em van deixar aquests moments de felicitat que sempre trobo en els meus viatges, i de sobte van començar a repicar les campanes, amb tocs vius i en senyal de festa. De primer les petites i seguidament les grans. Ens vam quedar astorats, quiets i vaig estar mirant les campanes  i escoltant una bona estona aquest sò que de sempre em fascina, i no paraven de repicar i donar voltes i voltes, cada vegada més ràpides. No sabíem que dins l’esglesia hi havien uns angelets, setze xiquets i xiquetes, cantant el Cant dels Angelets d’Ontinyent, d’origen gregorià de l’any 1662 i és el preludi de les festes patronals de la Puríssima Concepció de María. Quan vam entrar a l’esglesia, les Vespres de la Mare de Déu ja havíen acabat.

La gent va anar sortint de l’esglesia i nosaltres vam baixar per un carrer preciós dins la muralla des d’on es podia veure una vista magnífica d’Ontinyent, de nit, amb les llums grogues i blanques il.luminant els carrers, les cases, els murs del barri vell.

Tornem a la plaça de l’Ajuntament. Pugem al cotxe i marxem a Otos i a Tavernes de la Valldigna. Arribo tard, mitja nit potser.

Segon dia de la Trobada de Blocaires a Otos. Crec que s’ha format un grup a twitter o whatsapp. No ho sé, perque jo encara no he entrat ni al whatsapp, ni a twitter ni a facebook. De moment els meus contactes són via e-mail i també via Telegram al meu Mac.

A les 11 del matí ens havíem de trobar a l’Ajuntament d’Otos tots els blocaires amb el boss Vicent Partal i parlar-ne, del que és positiu i del que no ho és tant, i sobretot per coneixer-nos millor, fora del món digital. Jo vaig arribar tard perque era al forn del poble comprant fartons, mostatxons i una fogassa per emportar-me a casa. La olor dels forns em fascina, i encara més quan a l’aparador pots veure els pastissets, els fartons, fogasses, ametlons i la flaire et fa entrar al forn. El meu fill encara somía amb els fartons que li vaig portar. Res a veure amb els que compra a Barcelona a les orxateríes Sirvent.

La trobada de blocaires va estar més que bé, i tots vam dir la nostra, passant, això sí, una mica de fred en una estança preciosa de l’Ajuntament d’Otos que és un palau i rodejats de les obres d’Antoni Miró. Un privilegi.

En acabar vam fer una visita al poble fent un recorregut per veure els rellotges de sol i ací sí que he de fer esment a Joan Olivares, bon coneixedor i especialista en la ciència ”gnòmica”, la que planteja teoríes al voltant de la trajectòria del Sol. Otos està declarat com el conjunt municipal europeu amb més densitat de rellotges de sol. Ell ens ho va ensenyar tot i ens ho va explicar tot, tot.

Otos és un llogaret amb un activisme cultural de nivell, de molt alt nivell. Les otosines i els otosins s’estimen el seu poble, la seva llengua, la seva cultura, les seves arrels, i volen conservar els seus orígens per damunt de tot. I ho veiem molt clar en ” la pedra de Basset”. El seu orígen ens l’explica molt bé en Joan Olivares. La pedra està darrera de l’Ajuntament en mig d’un jardí preciós amb unes vistes a la Vall bellíssimes.

I cada 25 d’abril, durant tot el dia, només aquest dia, el semicercle metàl-lic de la pedra Basset d’Otos manté en ombra l’escut format per les quatre barres que caracteritza a la gent d’Otos i de tot el país com a poble. El calendari solar conté la llegenda, relativa al tres-cents aniversari de la Batalla d’Almansa, ” 300 anys de renadiu”, en relació a la capacitat del poble valencià de renàixer avui sí i demà també, per si sol, malgrat les adversitats i que són un munt. A la part de darrera, la Pedra de Basset construïda amb acer inoxidable i pedra d’Atzeneta d’Albaida, es pot veure el dibuix d’una maça i un piló de picar espart.

— El dia 25 d’abril, una ombra sinistra cobrirà les quatre barres de la nostra bandera al llarg de tot el dia. Després, a poc a poc, el sol tornarà a il-luminar les quatre barres fins que l’any vinent hi tornaran les ombres.–

No és  extraordinari ????  Ens vam quedar ben bocabadats els que no coneixíem la Pedra de Basset d’Otos.

La pedra, ens explica Joan Olivares, autor de l’escultura, era centre de reunió popular i alhora servia de pìló per a picar espart. I ens recorda la dita: Quan el Benicadell fa capell, pica espart i fes cordell. I per tots los sants ( !!!! ), sí que va fer capell aquests últimes díes com hem vist als espais dedicats a la méteo camps anegats, rius desbordats, moltíssima pluja. Pep Albinyana, Enric Marco, Joan Olivares sé que vareu mirar molt al cel per demanar la treva meteorològica que ens va fer !!

I vam continuar amb la ruta dels rellotges de sol amb en Joan Olivares, l’ànima d’aquest recull de gnòmics posats en uns rellotges de sol inigualables i bonics, amb  l’estimable col.laboració d’artistes de la talla d’Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Antoni Miró, Rafael Armengol o Manuel Boix.

Amb molta gana vam anar a raure a Ca Les Senyoretes, novament, on ens esperava un reconfortant arròs al forn que ens va fer recuperar les forces. Abans, però, en Joan ens va explicar els seus rellotges solars, que sense ser electrònics, ens demostren que es pot donar tal quantitat de dades que pots interpretar, que quasi ho són.

El dinar va tornar a ser una reunió distesa, joiosa, de tots els blocaires. Converses, riure i feliços d’haver-nos trobat.

En acabar molts ja van marxar, però alguns ens vam quedar. I vam seure en un raconet de Ca Les Senyoretes, confortablement i més d’un fent una becaina, i d’altres conversant de tot una mica. Tranquil-lament, plàcidament. Uns moments per recordar. Després vam anar a L’Olleria a participar en la inauguració d’un taller-botiga d’artesania, amics de’n Pep Albinyana, i finalment l’Enric va insistir d’anar a Ontinyent.

Però aquesta serà ja una altra crònica ……..

Fotografíes: Imatge destacada: Rellotge d’Andreu Alfaro i el grup de blocaires. RG.

1) Fogassa a punt per menjar. 2) Sala Ajuntament i blocaires. RG. 3) Antoni Miró i obres seves. 4) Rellotge de sol – Otos. RG. 5) La Pedra de Basset. RG. 6) Vista des de la Pedra de Basset. RG.  7) La Pedra de Basset un 25 d’abril. 8) Joan Olivares davant el rellotge de sol d’Antoni Miró. RG.  9 i 10) Joan Olivares explicant totes les dades dels seus rellotges. RG.

Dia de la Puríssima Concepció de Maria. I els blocaires anaven arribant a Otos. A les 7 del vespre en Vicent Partal ens parlaria de tot una mica, Trump, Brexit, Procés, referèndum .. Sala d’Actes de l’Ajuntament d’Otos. A continuació debat, preguntes, respostes i a continuació a sopar a Ca Les Senyoretes. Una bona colla de blocaires i suscriptors, crec que uns seixanta. Bon sopar i en acabar, la festa amb Miquel Gil i Botifarra. La festa va acabar tard, molt tard. Però no vaig veure a ningú amb cara seriosa ni cansat.

Aquests díes he fet una immersió al País Valencià, completa, intensa. Amb els amics  Enric Marco i Rosa Magraner, veïns de Tavernes de la Valldigna no he tingut temps per avorrir-me. Tot ha estat un seguit de vivències, converses d’alt nivell, del cel, les estrelles i els planetes, de classes de cuina, per exemple com pelar una carxofa, o fer un arrosset amb el que tens a la nevera. El dia de la Puríssima vam anar a Xàtiva a cercar en Francesc Cabiro, arribat des de Badalona i de pet a Otos.

Què puc dir d’Otos ? Un descobriment. Un petit poble de no més de 500 habitants situat a 1.100 m d’altitud. Tranquil, on es pot respirar pau i natura i una, o dos, singularitats excepcionals, els rel.lotges de sol i la colecció permanent de més de 70 obres de l’Antoni Miró. Van arribant els blocaires, en Josep Selva, la Belén de Madrid, Josep-Anton Montfort, en Josep Usó, l’Enric Balaguer, l’Àngel Canet, en Josep Blesa, la Pepa, una gatera excepcional, el Totxanes, J.J. Isern i molts més, sempre al voltant, al costat de’n Pep Albinyana, l’ànima i organitzador d’aquesta trobada i ben a prop en Joan Olivares de Ca Les Senyoretes, la segona ànima d’aquests dos díes curtets i farcits d’aconteixements per als blocaires i suscriptors participants.

Farts de pluja després de quinze sense parar, i la sort que hem tingut de no ser-hi aquest cap de setmana on hem de lamentar la mort de sis persones per culpa dels aiguats. En una de les informacions del temps a TV3 va aparèixer un mapa meteorològic on es podia llegir el nom de Otos amb més de 200 ml de pluja !

Amb aquest mal temps, i en mig d’una treva, vaig poder gaudir de la lluminositat de la Vall d’Albaida, de la Safor. Veure els camps esplèndids de tarongers. Les muntanyes. Les sèquies amb aigua, els rius secs, ara vius. Una imatge de bellesa de la Valldigna pujant amunt fins arribar a la Vall d’Albaida. Visitar el Monestir de Santa Maria de la Valldigna, a Simat. L’Ermita de Santa Anna molt a prop de Tavernes, antiga mesquita on s’ha conservat part de la seva arquitectura.

Va ser un dia llarg, intens i vaig acabar a les tres de la matinada a Tavernes amb el meu sac ple de vivències, paisatges, històries que em va explicar l’Enric, aprenentatge de la llengua catalana del sud, cuina de la zona, l’horta i compartir el temps amb els amics i amigues blocaires d’aquesta casa de veïns.

Continuarà …….

Fotografíes:

Imatge destacada: Ca Les Senyoretes -Casa Rural – Otos, Vall d’Albaida

Camp, vinyes, Otos al capvespre.

Tavernes de la Valldigna – Les tres creus cobertes de núvols.

Otos: Arribada blocaires Enric Marco, Francesc Cabiro, Rosa Magraner.

Ajuntament d’Otos: Joan Olivares, Pep Albinyana, Vicent Partal.

Arròs a casa la Rosa i l’Enric …. conill, pollastre, faves, carxofes.

Tarongers Monestir de Santa Maria de la Valldigna.

Ajuntament d’Otos : Grup de blocaires.

.

Sí, ho reconec, és un fet, m’he embotifarrat. M’ho va dir ahir nit el mateix Botifarra. Ja són tres vegades en un període de temps, curt, tres setmanes que he anat a escoltar les seves cançons i el seu versar indefinible i que mai s’acaba, a Sarrià, Centre Parroquial, a Otos, trobada de blocaires i ahir nit al Tradicionàrius a Gràcia. Aquest darrer més especial que cap d’altre: Botifarra a Banda. Acompanyat de la Banda La Valenciana formada per xics i xiques valencians i que viuen a Barcelona. També el seu grup de músics.

Otos – desembre 2016. Fotografíes RG.

Arran la trobada a Otos, vaig anar a L’Olleria, molt a propet d’Otos i allà en Pep Albinyana em va presentar a Pere Ròdenas, músic del grup de Botifarra i parlant, parlant, li vaig preguntar que podia fer per obtenir una entrada per aquest concert, perque tot estava exhaurit. Em va dir que feria gestions. I Pep Albinyana em cride divendres vespre per dir-me que tinc una entrada al meu nom al Tradicionarius !!! Quin salt que vaig fer !! La trobada de blocaires a Otos va donar els seus fruits. A Otos ens van fer un regal impagable que va ser l’actuació de Pep Botifarra i Miquel Gil. Jo ja havia escoltat les seves cançons, i a més els havia vist a Sarrià, però els altres blocaires vinguts del Principat no el coneixíen, com moltíssima altra gent.

I ahir nit, a primera fila ( sempre incòmode perque has d’aixecar el cap …) però immersa en la música pura, emotiva, bonica, del País Valencià, i que tota la gent del Principat hauria de conèixer millor. Vaig xalar i molt, i més quan al meu costat sentat i més d’una vegada emocionat, el boss, en Partal, aplaudint i rient com mai. Malaguenya de Barxeta, Jota de quintos, Granaïna de Montaverner, Senyera …. Ens miràvem, i sense paraules, afirmavem ….. però que gran és Botifarra, i aquests xics i xiques de la Banda La Valenciana, lo bé que toquen, i els músics acompanyants, i l’Ahmed  Touzani,com interpreta el cant de batre, i posa música amb el seu violí recordant aquells moments de batre al costat de la sènia d’un lloc de la Mediterrània.

Si voleu gaudir de veritat, mireu-vos aquest documental i sabreu perquè el Botifarra és ja un referent del País Valencià, i perque omple totes les sales, carrers, teatres allà on va. Perquè si està bé escoltar-lo en videos, millor és admirar-lo en directe. Rondalles, dites, anècdotes, acudits, sentències, endevinalles i jocs de paraules engrandeixen la seva actuació, per convertir-se en espectacles d’una vitalitat incomparable i també nosaltres, ens hi sentim identificats i lluitem per la llibertat, i arribarà un dia en que els Països Catalans serà una realitat.

Un concert País Valencià, Illes i Principat …. música del poble …. tenim cantants i músics, molts. Ompliríem el Sant Jordi i el Camp Nou.

Mai agrairem al Botifarra el que ha fet i està fent per la seva terra i per la música popular en general. La Nova Cançó tenia prestigi, els grups pop i rock es consideraven moderns …. però, què era allò de cantar encara cançons de batre, romanços, jotes, fandangos, malaguenyes, boleros, seguidiilles ? Està boig aquest Botifarra ? Ha obrat un prodigi, sí, que fa poc semblava impossible. Ha tret la cançó popular de l’armari i amb la seva veu i forma de cantar, elegant, expressivitat vocal, un timbre net, una dicció popular, sona inefablement valencià. I aquí veus la connexió profunda i de vegades visceral entre el seu cant i l’imaginari col-lectiu que fa sentir a la gent irremissiblement identificats. Joves, gent major, de mitjana edat, sense etiquetes de partits polítics, de procedència diversa dins els Països Catalans, tots se senten identificats. Jo també. La llavor perduda fa moltes dècades torna a reviure i amb intensitat.

Sí, m’he embotifarrat i no n’hi ha per menys. Us convido a cercar a les xarxes actuacions del Botifarra, i als vostres pobles i ciutats si apareix en algun programa.

Ací teniu la que ens va dedicar a tots els blocaires de Vila Web el dia 9 de desembre en aquest meravellós poblet d’Otos i en un racó de l’Hostal Ca les Senyoretes, on tots vam riure, aplaudir, picar de mans, cantant les jotes, malaguenyes, fandangos, havaneres, seguirilles que el Botifarra i el gran Miquel Gil ens van regalar.

Gràcies Botifarra, recopilador i divulgador extraordinari de la música popular, que ja mai més estarà ”marxinada” ….

Text que m’ha ajudat a escriure aquest apuntament publicat a La Veu – Diari Digital del País Valencià – Francesc Gibert – 19.11.16.

Tot arriba, i tot passa. Els blocaires i suscriptors de Vila Web ens vam trobar a Otos, Vall d’Albaida, els díes 9 i 10 de desembre. Un grup nombrós, venint del nord i del sud, País Valencià i Principat. Va per endavant que va ser un èxit tant organitzatiu com participatiu, i ens ho vam passar molt i molt bé, i vam apendre moltes coses, i ens vam conèixer i vam debatre amb el ”boss” Partal, vam fer petits i grans descobriments, i intentaré fer uns apuntaments explicant sensacions i impressions d’aquesta trobada.

EL VIATGE

No tinc cotxe, així que vaig baixar amb un tren que se’n diu Euromed. No eixisteix ni AVE ni AVANT per anar a València. Durada del trajecte 3 hores i 9 minuts. Sortida amb 8 minuts de retard de Barcelona, 18:09. Fosc. El meu seient a l’últim vagó. Molt de soroll i batzegades contínues durant el trajecte dins el Principat. No pots veure res de res i quan passes per alguna estació impossible saber on ets. Parades les mínimes, Tarragona, Castelló i València.

Entrem al País Valencià i sembla que les víes estan en millors condicions i el tren agafa més velocitat. Arribem puntuals a l’Estació Joaquín Sorolla de València. Sense cap gràcia, res a veure amb la fantàstica Estació del Nord. Una de tantes, dissenyada i construïda sense solta ni volta, com totes, com en una cadena de muntatge. No entenc perque l’Euromed para en aquesta estació exclusiva per als trens AVE. Deu ser per aparentar que el corredor mediterrani també té bons trens, o això és el que es creuen els de la Renfe, Adif i Ministeri.

A la tornada també vaig viatjar en aquest Euromed, però de dia. Millor. Pots gaudir del paisatge. Trajecte per el País Valencià, una mitjana entre 160 i 199 kms / hora ( perquè no arriba als 200 km /hora ? No ho sé ). Passem per les estacions i no puc llegir on som. Només quan han tingut la brillant idea de conservar l’antiga estació, sí puc saber el nom de la població, lletres grans, Puçol, Borriana, per exemple. Aquestes noves estacions són lletges i no hi han rètols, i si n’hi han són petits i amb lletres que és difícil de llegir-les.

Entrem al Principat i la velocitat ja es comença a reduïr, i el balanceig de tren augmenta i molt. Més soroll. Les víes no són les mateixes. Fins i tot per la finestra, com ja no va tant ràpid, puc veure munts de víes al costat en un tram del recorregut, a punt per a ser canviades per les velles, cobertes, perque no es vegin gaire. Quan de temps deu fer que hi són ? No ho sé. Velocitat entre 130 i 149 kms / hora.  Novament no entenc perque no arriba a 150 kms / hora. Arribem a Vandellós i el tren circula a 30 i 40 kms/hora fins que es para. Et voilà …. la via única. Hem d’esperar que passi el tren de baixada. I continuem, a menys de 100 kms / hora fins passat L’Hospitalet de l’Infant.  Hi ha trams en que el tren pot mantenir la velocitat de 149 kms / hora. No gaires.

Arrtibem a Sants puntuals a les 14:09 hores. Final del viatge. Puntualitat sí, velocitat no. Sembla ser que hem guanyat 13 minuts ( ¡¡¡!!! ). Voleu dir que naltros som d’eixe món ?

El dia 30 d’abril es va projectar a Sant Mateu, Baix Maestrat, la pel.lícula de la Íciar Bollain amb guió del seu home, en Paul Laverty, ”El Olivo”. He vist el trailer. I aniré a veure-la. Sí.

Ací teniu l’enllaç del trailer:

Però també us deixo un apuntament del blocaire,  La paella mecànica d’aquesta casa, on podeu llegir i saber de les oliveres mil.lenàries del Baix Maestrat. L’any 2006 es va aprovar una llei al Parlament valencià per a conservar i defensar aquests arbres, perque la especulació i venda era ja un escàndol. Canet lo Roig, Traiguera, Sant Mateu …. ara la gent pot respirar tranquil.la, per que ja no es poden vendre les oliveres, i sí es pot anar-hi a veure-les i gaudir-ne.

A Catalunya encara no s’ha aprovat cap llei per protegir les oliveres, i podem veure vivers  amb aquests arbres, arrencats de la seva terra, i plantats en llocs inversemblants,  tancats, en mig del ciment, d’autopistes, en edificis i oficines de grans multinacionals, i exposats com un trofeig en països del nord, a l’altra banda de món, lluny de la Mediterrània.

Aplaudeixo aquesta iniciativa de la Íciar i el seu home en Paul Laverty. Seré feliç en vore la terra, les oliveres del Baix Maestrat i la història que ens explica, i encara ho seria més, si els protagonistes parléssin en la seva llengua. el valencià ……. és possible ??

Des del Principat, el meu homenatge a aquest homenot de lletres, gramàtic, enamorat dels mots, de la llengua, savi, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987) i que va fer possible que les rondalles no es perdéssin en el temps i en la foscor:

—  Hi havia una volta una caseta habitada en la mateixa carena de la Penya Roja. Ara, tal caseta encara es veu com un puntet blanquinós damunt la colossal muntanya; però està derrocada, amb les parets mig tombades pels vents, nevades i pluges, i amb la teulada desfeta.

La Penya Roja és un pic molt gros i enlairat i de ben dificultós accés. puix que es troba voltat de cingles torbadors i de barrancs negres i aspres, i moltes vegades roman hores i dies i fins setmanes i tot, dins els espessos núvols que pugen carregats d’aigua des del Mediterrani.—

— De Les velletes de la Penya Roja —

La Mediterrània, aquesta mar que ens uneix i ens parla de rondalles, poemes, cançons, història, balls, fades, ocells, arbres, sirenes, fruits, raboses, fardatxos,canalla, xiquets, nins i nines, trumfes, creïlles, focs, coets, oliveres, garrofers, ametllers, vinyes molt verdes vora la mar …… 

La foscor, la ignorància, el tancament, els interessos de partit, la lluita ferotge contra la cultura i la llibertat d’informació. La teranyina espanyolista no té aturador. Arriben mals temps. I la realitat és la que tenim i cal lluitar fermament per mantenir la nostra cultura i la nostra llengua.

Durant la meva curta estada a Mallorca, quatre díes, em van explicar, i vaig veure, els treballs i la feina feta per aquests dos organismes públics. Boníssima audiència, cost baix, baixíssim, i amb resultats econòmics positius.

En un apunt ja fa molt de temps quan van enfosquir les imatges de TV3 al País Valencià vaig utilitzar la mateixa fotografia.

Una finestra d’un avió, arribant al continent europeu, un cel fosc, poca llum. La llibertat empresonada.

Una pancarta desfilant el 16 d’abril a la Ciutat de València.

Hui el dia precís per publicar-la !

No he escoltat ni una paraula demanant perdó al poble de València, d’Alacant o de Castelló …. Segons aquest individu, ell fa un sacrifici per ‘el partit’ … i per Espanya! Sempre els partits polítics per davant de tot. Necessiten els polítics i els partits més raons per escoltar al poble ? Trist, molt trist, vergonya molta vergonya.

Octubre de 1986. El meu primer viatge a Mallorca. En S. com molt joves del Principat va fer el servei militar a Son Dureta i coneixia bé l’illa. Un bany, una cala, un lloc, que mai oblidaré. En G., petit, tots tres, nedant en unes aigües d’un intens blau turquesa que contrastava amb el blanc de la sorra i de les roques dels penyasegats. Cap agressió urbanística. Una caseta de dues plantes que alberga dos escars i també dos habitatges en un primer pis, de pedra, perfectament integrada en el paisatge.
Em va impactar, sense cap mena de dubte. Ni tan sols sabíem el nom. Sí que erem a les Cales de Llevant i al terme municipal de Santanyí. 

Juliol de 2011. Una curta estada a Mallorca. Na M.V. i en J. intueixen quina és la cala, el lloc, que em va impactar. Per una carretera que surt del nucli urbà de Santanyí (no puc deixar de recordar a en Blai Bonet) ens porta al Parc Natural de Mondragó. Fou declarat Parc l’any 1992 després de les moltíssimes manifestacions de la gent del poble, per exigir que la zona no fos malmesa, no fos agredida per la eufòria turística i urbanística i ho van aconseguir.  Bravo !!  És el segon espai natural protegit de les Balears de 785 hectàrees. 

Caminem entre el bosc de pins i sí, era el lloc, era la cala.
Ara conec el seu nom: S’Amarador, i es conserva com un reducte excepcional, quan no hauria de ser una excepció. Exactament igual que com la vaig viure l’any 1986. Un redol que s’ha escapolit del model lliure de la invasió urbanística. Una mica de melanconia sí que et desperta, pensant com era l’illa no gaires anys enrere …… 

L’estany de S’Amarador està tot just a tocar de la platja. La natura és preciosa, joncs, canyissos, tamarell, lliris de mar, card marí. Aquesta zona humida és molt important i encara es poden veure terres de cultiu de cereals, figueres, ametllers i garrofers. 

En aquest paisatge ens trobem diferents construccions de barraques de pedra en sec on guardar els animals, i també on passar la nit.

Hi ha un parking al costat mateix d’una barraca de cucurull anomenada Ca na Muda, de planta quadrada amb coberta de pedra de forma cònica que tenien una part destinada al bestiar i una altra a dormitori i al costat una casa de roter, destinada al bestiar.
Baixem per un camí principal en direcció a la platja, després de passar una barrera que impedeix el pas al trànsit rodat. Tot seguit s’entreveu el blau turquesa entre el color verd dels pins.

Aquest ha estat el primer bany d’enguany i les emocions van ser d’alt nivell. Les aigües són encara d’un blau turquesa intens, la sorra blanca, els pins i la vegetació a la mateixa platja. A la dreta un camí vora la mar arriba fins a la Punta de Ses Gavotes, i a l’esquerra fins sa Font de n’Alis, una cala més petita, preciosa, i ara anomenada Cala Mondragó. En aquests camins encara es poden veure obertures artificials a les roques, restes d’un secret de contraban.
L’estany de les Fonts de n’Alís és també una zona humida. Petita, però crec que són escasses al litoral de l’illa. 
Un petit restaurant a raser, allunyat de la platja, ofereix un molt bon menjar.
Va ser un recés d’aquest dia inoblidable. Un dia molt bò de platja, una mica ennuvolat, no gaire sol, tranquil, compartint.

En Antoni M. Alcover va recollir una rondaia mallorquina i en aquestes Cales de Llevant de ben segur que la cantàven:

La sirena de la mar

Fotografíes:
S’Amarador.
A l’arxiu: sa Font de N’Alis, Ca na Muda, coberta de pedra cònica, S’Amarador

Vinga, som-hi, entro a internet, cerco Ryanair, preus, vols, una oferta de 50 Euros, anada i tornada. Res de maletes, només una a cabina. Ep, mides 50 x 40 x 20, màxim 10 kgs. Targeta d’embarcament directament per la pàgina web. Obligatori fer-ho i si no ho fas, una multa de 40 Euros !! Ja la tinc, anada i tornada. Llegeixo la lletra petita: moneder, càmera fotogràfica, diari, tot, dins la maleta de cabina. 

Arriba el dia 1r de juliol. El vol s’enlaira a les 06:25 hores del matí. Tot correcte, mides, pes, tot dins. Els motors es posen en marxa. L’avió s’enlaira. Vendes, menjar, revistes, tabac ‘Smokeless’ (¿¿??), és a dir, cigarretes sense fum, pero amb la mateixa nicotina !
Ja arribem … vint-i-un minuts de vol, per ser més exactes. Arribem abans d’hora; fanfàrria irlandesa anunciant que és la companyia aèrea més puntual d’Europa.

Com he arribat abans d’hora, espero a na M.V. i en J.
De divendres a dimarts. Quatre díes. Moltes coses a fer. Respiro. Observo. De moment marxem a casa seva, i …. les coques de patata ja són a punt per esmorzar, disculpeu, berenar. Quina delicadesa mallorquina! No només existeixen les ensaïmades !! Us deixo aquest video per veure com es fan aquestes coques de patata, i de Ca’n Molinas, a Valldemossa, les més reconegudes. Més de noranta anys fent de forners. I les vaig descobrir tot just enguany …. com pot ser ? 

Malgrat Ryanair són uns impresentables, hem de reconeixer que ens han facilitat els desplaçaments a preus impensables fa deu anys. Només cal llegir molt bé la lletra petita i veure que les seves condicions poden ser compatibles amb les nostres necessitats. Podré portar coques de patata a Barcelona ? No ho sé pas ….   

Continuem amb el berenar i començant a parlar on, com, qui, què i quan … mentre les flors de l’arbre van caient damunt la taula del jardí.

Continuarà …….

Rompre els murs de silenci:
Una exposició, una iniciativa, un projecte de l’Associació Memòria de Mallorca i la revista Sa Plaça, que recull el treball d’un grup d’artistes conscients que cal defensar els drets humans i apostar sense embuts per la memòria històrica a través de l’art. Poetes i pintors. Pintors i poetes. Difondre visualment la història del tràgic i fosc passat, silenciat, per por, davant un silenci, que només els poetes poden trencar amb les seves paraules. Oblit ? No, memòria, rompre aquests murs de silenci tans i tans anys amagats.

Com escriu en Jaume Santandreu en un dels seus poemes ‘El clam de les víctimes’:

Revifau noves
maneres d’insultar-me.
Però no em perdoneu la vida tot mirant-me,
compassius, per damunt la vostra espatlla.
No volem llàstimes.
Volem justicia, i prou!
Justícia i basta!
Aquest és nostre clam.
Els botxins sou vosaltres.
 

De na Maria Victòria Secall :

No sonarà la música al vell piano del port.
Tot és mort, feréstega, de cop.
Esbotzen, com magranes estimbades,
els seus ventres, botí de guerra, assassins malfactors.