Viêt Nam : Dung Quat una refineria envoltada de camps d’arròs.
Sembla que a Viêt Nam òbviament també hi ha crisi. Problemes financers no en ténen, ja que en els seus bancs o banc, no existeixen ‘productes tòxics’. També les multinacionals no ho ténen tan clar d’invertir en aquest país. Comenten que no és com a Xina que tot va més ràpid, els guanys, s’entén, i a més no hi han tants problemes amb els treballadors. Vaig llegir una vegada un escrit d’un home de negocis nordamericà que va anar a Viêt Nam tot just quan els EE.UU. van aixecar l’embargament. Encara hi és. Va anar a introduïr ‘els búfals de ferro’, els tractors ”caterpillars”, per treballar la terra, però va adonar-se’n que el temps en aquest país és preciós i no volen córrer. Tot a poc a poc, sense presses. Ho va tenir difícil per convèncer als seus caps que de guanys immediats, res de res. Continúa al país, i els negocis li van bé. Va entendre el país i la gent.
Els treballadors viertnamites de les multinacionals, si perceben algún problema d’injustícies, sou baix, moltes hores de feina, més del compte, senzillament no es presenten a la feina al dia següent. Poden estar dos, tres o quatre díes sense treballar. Desconec si hi ha sindicats. No ho crec, i s’hi n’hi ha un, sota control del Govern.
La crisi a Viêt Nam es nota amb el nombre d’exportacions que han baixat; els preus han pujat; la inflació és més alta; els països occidentals no compren com abans, però ells ténen maneres de sortir-se’n. La lluita contra la corrupció és constant.
Un altre exemple el vaig conèixer quan van inaugurar la primera refineria del país a Dung Quat. Viêt Nam és el tercer país d’Àsia productor de petroli, però no teníen refineríes. Rússia i França van establir un acord amb el govern per construir-ne una.
El Govern, participa del projecte és clar, juntament amb PetroVietnam, i els va dir de contruïr la refineria al centre del país, on encara no han pogut desenvolupar la zona i donar feina i futur als seus habitants. Les dues grans potències volíen la zona sud, prop d’on extrauen el petroli. El Govern va dir no, i si les carreteres o tren encara estàven lluny de ser les més idònies, ja ho veuríen, però de moment tampoc podíen començar a construïr. No van arribar a cap acord i el Govern va tirar endavant el projecte tot sol amb l’ajut tecnològic d’una empresa francesa, japonesa i espanyola.
La refineria s’ha inaugurat enguany, després de cinc anys de començar la seva construcció i deu anys de començar a estudiar el projecte, al centre del país, a la província de Quaûng Ngaô, prop de My Lai i Lang Son, on van passar les massacres de matances de civils durant la guerra; una província molt pobre i encara amb els problemes col.laterals de les guerres. Dung Quat, ocupa unes 338 ha de terra i 473 ha de mar. És a uns 800 kms de Ho Chi Minh City i Hà Nôi. El 30% de la seva producció serà destinat a ús domèstic.
Economistes i analistes polítics han criticat molt aquesta inversió i projecte i posterior construcció de Dung Quat; és la mare dels ous i l’exemple més clar, de com els politics interfereixen en les decisions de les multinacionals i capital privat i avorten els interessos econòmics dels inversors estrangers. El Govern confía en que la seva decisió ha estat la més encertada.
Els vietnamites són conscients que els manca un coneixement més alt en tecnologia; les universitats de carreres universitàries tècniques no assoleixen uns nivells adequats; un índex altíssim de la població ( 86.000.000 habitants) ténen estudis, més de lletres, artesanals, serveis, agricultura, pesca, però necessiten més tecnología, i és quan demanen a les empreses estrangeres, formació per els seus treballadors i per la gent en general.
El turisme també ha anat creixent en aquests últims anys. No han fet grans promocions, no ténen pressupost suficient, però el país s’ho val i encara hi ha molts, i molts, indrets per conèixer i els més coneguts – Ha Long, Sa Pa, Hue, Hoi An, Ho Chi Minh (Saigon),delta del Mekong (Can Tho), Nha Trang, Dalat, Tam Coc, i Hà Nôi – no deixa a ningú indiferent, amb excel.lents instal.lacions i serveis, i amb ganes de tornar-hi. Però s’hi d’anar sense presses, mesurant molt bé el temps, respirar l’ambient, conèixer a la gent, seure i badar …..
Encara avui al govern li agraden els cartells per fer veure a la gent els avenços i les coses que fan i la fotografía és un clar exemple; la dona torna a casa amb la llenya per la seva cuina, passant pel costat d’un dels cartells el dia de l’inauguració de la refineria.
En l’arxiu hi han dues fotografíes de Dung Quat.