Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Llegendes, mites, història

Viêt Nam: De la mort de la tortuga i el congrés del partit

Publicat el 26 de gener de 2016 per rginer

 

 

La tortuga gegant, anomenada Cua Rua, habitant del llac Hoan Kiem, centre de Hà Nôi, ha mort fa una setmana. Un símbol mític de la independència de Viêt Nam que ha viscut en aigües del llac plàcidament des de feia no se sap quantes dècades. Hi ha qui diu que fa més de cent anys …  Era de la espècie Rafetus euphraticus, de closca tova, en perill d’extinció. Ara només en queden tres a tot el món, dues a la Xina, al riu Yangtzé, i una en un llac proper a Hà Noi. La gent encara està consternada i trista davant aquesta mort.

3600

Fotografia: Cua Rua torna a casa després d’un exàmen mèdic. Any 2011

I al mateix temps ha començat el XIIè Congrés del Partit Comunista, únic, per anomenar el nou govern per els propers cinc anys. El congrés acabarà el dia 28 de gener.

L’encarregat del temple budista de Vu Thach ha comentat que aquesta mort portarà mala estrugança al govern i al país. I molta gent està consternada, perque era un animal estimat i sagrat, i sí, tenen aquest sentiment, supersticiosos com són.

HAZ_8082_zing

Fotografia: Inauguració del XIIè Congrés del Partit Comunista. Eleccions per el nou govern.

Explica la llegenda que en el secle XV un rei de Viet Nam va lluitar contra l’invasor xinès amb una espasa que li va donar el drac de les muntanyes. Una vegada va acabar la  guerra que va guanyar, va retornar l’espasa a la tortuga que vivia al llac Hoan Kiem, el llac de l’espasa retornada. 

DSC_0189

Fotografia: Llac Hoan Kiem/Hanoi. Febrer 2015. RG.

També és una pèrdua per el món científic, perque aquesta espècie és ja a un pas de la seva extinció. El govern ha dictaminat que la tortuga es conservarà, després de fer-se els estudis per saber-ne el motiu de la seva mort. Els vietnamites tenen quatre animals considerats sagrats, el drac, l’unicorn, l’au fènix, i la tortuga, l’únic que encara viu en aquest secle.

cu-rua-ho-guom-va-nhung-lan-noi-trong-thoi-gian-gan-day

Fotografia: Professor Ha Dinh Duc en una de les aparicions de Cua Rua. Desembre 2014.

Cua Rua era considerada com l’únic animal sagrat viu, i per tant, el veritable vincle entre l’antiguitat i el món d’avui. El sentit espiritual era i és present en tot moment. També era el símbol de fermesa, força i resistència davant totes les guerres que han patit els vietnamites al llarg dels secles. Quan emergia del fons del llac, i ho feia entre 7 i 8 vegades l’any, immediatament s’aplegava una munió de centenars, milers de persones per veure-la i fotografiar-la.

En mig del llac podem veure una torre que va ser construïda en honor seu l’any 1880.

DSC_0448

Fotografia: Llac Hoan Kiem i la seva torre. Febrer 2015. RG.

Finalment no se sap el sexe de Cua Rua, encara que sembla ser era un mascle. Al riu Yangtzé a Xina viu una tortuga d’aquesta espècie, femella, i el Dr Nguyern Quang Truong, va intentar fer una inseminació entre els dos animals, i desconec si va reexir. No ho crec. Males llengües afirmen que va ser com una ‘negociació’ per enfortir les relacions entre el Viet Nam i la Xina  ………

Mentre, el congrés del partit comunista continúa i estic segura que més d’un dels 1,510 delegats participants pensaran el mateix que molta gent del carrer …… la mort de Cua Rua no aporta cap bona senyal per el progrés i la continuitat del desenvolupament del país.

Les vegades que he estat a Hà Nôi mai he tingut la sort de poder veure-la. Històries sí que les he escoltat i m’han explicat. Em puc imaginar el trasbals que ha suposat aquesta mort entre els hanoians.

Têt – 31 de gener 1968

Publicat el 31 de gener de 2008 per rginer

Avui fa 40 anys que va començar l’atac de l’exèrcit del Vietcong contra els invasors nordamericans. És l’anomenada ‘ofensiva del Têt’. Va ser un atac per sorpresa; els americans no podíen mai imaginar que els vietnamites en unes dates tant significatives com les de l’any nou s’arrisquéssin a atacar.

Va ser tot molt cruel, horrorós i van morir milers de persones. Els vietnamites van perdre la batalla, després de la sorpresa inicial. Però mai una batalla perduda va fer guanyar una guerra, perque després de l’ofensiva del Têt va haver-hi una inflexió en aquella guerra absurda i els americans van perdre tota credibilitat.

””

La setmana vinent és la festa del Têt a Viêt Nam, els dies 6, 7 i 8 de febrer. Aquesta serà una festa en pau, plena de poesia, música, flors, desitjos de felicitat i bons auguris, retrobaments familiars, regals per els infants, tots reunits al voltant del menjar especial preparat per aquests díes, incens encés permanentment per els ancestres familiars.

Per cert, la setmana vinent intentaré de fer el ‘banh chung’ la menja per excel.lència de la festa del Têt. Ja us faré arribar la recepta i sobretot la llegenda del per què del ‘banh chung’.

La fotografia correspòn a Tay Ninh i en aquestes terres es van lliurar batalles terribles i on ara tot és verd, amb camps d’arròs i plantacions de cautxu, l’any 1968 tot era negre, mort, fantasmal.
Al fons es veu la muntanya Nui Ba Den de 850 metres d’alçada. Dalt del cim la temperatura és molt més fresqueta i són molts els vietnamites que hi pugen, però també perque hi han unes coves i un temple i un recinte budista que és molt venerat.

La llegenda explica que una noia, Huong, es va casar amb el xicot que estimava i va rebutjar el noi designat per el mandarí. El xicot va marxar a la guerra i ella va pujar a dalt d’aquesta muntanya i va veure una imatge màgica de Buda.
Un dia va ser atacada i violada per uns bandits. Va preferir llençar-se per un barranc, abans de confessar el seu deshonor. Es va reencarnar en un monjo budista que va anar explicant la seva història a la gent.



””

Cochinchine – Colonització

Estic encara en ‘mode supervivència’, sense disc dur, ja enterrat, i esperant un de nou on tornar a arxivar tot el material que vaig treure del moribund.
Així que encara no puc penjar cap fotografia.

He començat, lentament, molt lentament a llegir el llibre de Georges Dúrrwell ( això sí que ho he après del sudest asiàtic … ) i la meva primera impresió és que he fet una boníssima compra.

Ens ilustra molt clarament com es va colonitzar la Cochinchine i totes les seves vivències durant 30 anys.
”’Per fer més entenedor el seu relat ens endinsa en la història dels colonitzadors i el per què, no només del sud est asiàtic, sino que fins i tot, ens fa viatjar en el temps fins a Roma.
Ens descriu i opina sense embuts els greus errors i les bones intencions.

Evoca de bon començament el més gran dels fabulistes francesos : Jean de la Fontaine ( 1621 – 1695 ) i la primera frase que llegeixo en el primer capítol és la següent :
‘La raison du plus fort est toujours la meilleure’ – La raó del més fort és sempre la millor’- ‘Faula del ‘Llop i l’Anyell’
Paraules que han donat sempre molt camp per discusions, forums i treballs.

Aquest axioma brutal, escrit, però no per això justificable, ha estat posat en pràctica per la majoria dels pobles en totes les èpoques de la nostra història mundial.

Després s’endinsa en la història de les ‘colònies militars’
en la època de Roma i ho relaciona amb les colònies militars dels ‘anamites’ ( poble del nord del Viêt Nam d’avui i vietnamites ) que van anar conquerint terres del nord al sud, però tant en un cas com en l’altre, inspirant-se en una frase que va fer famosa el senyor Bugeaud, filàntrop, en la conquesta d’Algèria i creació d’una colònia militar a Misserghin, a la vora del Sebkha – any 1845 – :

‘ Ense et aratro ‘ – Espasa i arada – ” Dôn-diên ”

Les bones intencions del senyor Bugeaud no van tenir un resultat feliç.

En canvi al Sudest asiàtic, a la Cochinchine i a la resta de Viêt Nam, els anamites anàven a poc a poc, amb paciència i sense presses construïnt un país mil.lenari, en mig dels seus veïns molt bel.licosos com Cambodja, Siam, Xina, i protegint d’aquesta manera la defensa del seu territori davant els invasors.
Organitzàven les colònies militars entre els voluntaris i començàven a cultivar els camps d’arròs, construïr cases, canalitzar l’aigua i fer un poble amb futur. No pagàven impostos durant un llarg temps fins que els pobles-colònies s’haguéssin consolidat.

Continuarem aprenent una mica més, però m’ha agradat la manera que el senyor Dürrwell ha començat el seu llibre.

En altres capítols parla de la família anamita i el culte als seus ancestres; de Sài Gón i el barri xinès; de les petites indústries artisanes; de la fauna i la natura; de les festes dels anamites – el Têt sobretot – supersticions – el joc – un viatge a Cambodja i un altre a Siam .

Serà un llibre per posar dins la meva maleta en el meu proper viatje….. ( el dia de sortida es va apropant, tot just em queda un mes i el viatge serà llarg ).

”’

El drac vietnamita – 2a part

Publicat el 6 de juny de 2007 per rginer

En el post anterior, el mite de la fundació de la nació vietnamita, vaig explicar de com dels 100 ous que la fada Âu Co’ va rebre, van nèixer cent nois. Bé doncs, el mite continúa i el seu espòs Lac Long Quân li va dir : ‘Sóc de la raça dels dracs que viuen al mar. Tú ets de la raça de les fades que viuen a les muntanyes. Ens hem de separar. Ves-te’n amb cinquanta dels nostres fills a les terres altes i jo tornaré al mar amb la resta dels cinquanta nois. El matrimoni diví es va separar i van crear dos dominis; un on la població vivía a les muntanyes i terra endins i l’altra a la zona costanera i el mar.
”’Els fills que van marxar amb Âu Co’ van aprendre d’ella l’art de conrear la terra per fer crèixer l’arròs, i cultivar cucs de seda per obtenir les peces de seda. El fill gran que va marxar amb el seu pare al mar, va ser anomenat rei amb el nom de Hùng Vu’ong, el primer d’una dinastia de 18 reis coneguts amb el nom de Hông Bâng. Es va construir un temple a la seva memòria en la regió de Phú Tho, a la riba esquerra del Riu Roig.

El mite del drac i la fada va ser sempre una referència molt efectiva davant dels invasors. Molts savis i professors confucians i militars de l’era moderna van fer ús del mite per mobilitzar el poble davant les dificultats i el perill.
Expliquen també que un rei Hùng va baixar del cel cavalcant sobre un drac i presentar l’heroi nacional amb una ungla d’aquest fabulós animal, simbol de la seva legitimitat i invencibilitat.

L’any 1920, el partit nacionalista – Viêt Nam Quôc Dân Dàng- va fer esment del mite del drac i la fada davant el poble : ‘ Som fills del país del sud i de la raça Lac Viêt, de la dinastia Hông Bàng. Com ens podem resignar nosaltres mateixos amb l’opresió i colonització dels estrangers ? ‘
L’any 1954, després de la victòria contra els francesos, el President Ho Chi Minh, davant el temple dedicat a la memòria dels Reis Hùng, es va adreçar als seus soldats per alliberar Hà Nôi: ‘ Els Reis Hùng van tenir el mèrit de crear la nostra nació. Nosaltres som els seus descendents, i hem de defensar el nostre país.’
En aquell instant, l’Oncle Ho, es va referir al mite, perque les excavacions arqueològiques posteriors, l’any 1959, van identificar l’edat de bronze amb el període dels Reis Hùng.

Es podria trobar una justificació científica. És de fet l’explicació d’un procés molt lent de la formació del poble vietnamita en la conquesta del delta del Riu Roig.
El mite també ens pot donar una idea complementària del caràcter del vietnamita de les terres altes i de les costaneres. El drac és part del culte a la fertilitat ja que porta les pluges que proporcionen recoltes abundoses.

Avui, els vietnamites consideren els seus ancestres, els cent fills del drac i la fada. En la festa ‘ El dia dels nostres ancestres’ canten una cançó en la que es recorda la data :
‘ Encara que marxeu lluny per muntanyes, planes, rius o mars llunyans, recordeu sempre l’aniversari de la mort de l’Ancestre, el desè dia, del tercer mes llunari’.

La fotografia correspòn al període de guerra contra els francesos on podem veure al President Ho Chi Minh parlant als guerrillers abans d’entrar a Hà Nôi.
Els està encoratjant a defensar el país com a fills que són dels seus ancestres Lac Long Quân i Âu Co’ ??”

El drac vietnamita: Mite, història i geografia

Publicat el 3 de juny de 2007 per rginer

El drac es relaciona sempre com un mite immemorial de la majoria dels països del sudest asiàtic. Però a Viêt Nam és diferent. Està considerat com un animal mític i és el seu veritable ancestre. Ells mateixos es fan anomenar ‘ fills del drac i la fada ‘ – ” con Rông cháu Tiên ” -.
El mitologista americà Joseph Campbell en el seu llibre ‘ El poder dels mites’ argumenta :
‘El mite no està mort en la vida moderna’. ‘Els mites són veritables indicadors del nostre potencial esperitual més profond’.
Expliquem doncs la versió popular d’aquest mite, molt i molt important en el sentiment nacional del vietnamita.

‘Fa molts i molts anys, a la regió de Lînh Nam ( al sud de Hà Nôi ) vivía un rei màgic, Kinh Duong Vu’ong. Podía caminar per la terra com per l’aigua. Un dia durant una de les seves passejades per un llac, va conèixer a Long Nù, filla del Drac Long Vu’ong i es van casar. De la seva unió va nèìxer un fill, gran i fort i que va ser proclamat rei anys més tard amb el nom de Lac Long Quân ( el drac rei de Lac, i.e. Viêt – la nació ).

Lac Long Quân va viatjar per tot el país per restaurar la pau i lluitar contra els malvats monstres. Va matar al gegantí peix dimoni, al Mar del Sud, i el va trossejar en tres parts. La cua es va convertir en una illa, avui coneguda amb el nom de Bach Long Vî ( la cua del drac ). La podem localitzar en la zona més al sud de la Badia de Halong.’

Més tard, Lac Long Quân va matar en una cova una guineu amb nou cues, i que invariablement apareixia convertit en ésser humà, segrestaba noies joves i dins la seva cova les violaba i les maltractaba fins a la mort. Després de la destrucció total, la cova es va convertir en el que avui coneixem el Llac de l’Est a Hà Nôi.
Una altra victòria d’aquest heroi va ser contra un arbre-dimoni, i que va fer marxar direcció sudoest.

Mentrestant va succeír una invasió al nord del país per part d’un rei i que anava acompanyat de la seva filla Âu Co’. Novament el nostre heroi el va fer fóra del país i es va casar amb la seva filla Âu Co’.

Els noms de Lac Long Quân i Âu Co’, el drac i la fada, són presents arreu de la nació vietnamita. Són el mite real que ells creuen, del drac i la fada. La seva referència principal per defensar la seva terra i fer fóra a qualsevol invasor.
En qualsevol explicació que escoltes dels guíes que t’acompanyen en els diferents temples, pagodes i pobles, sempre es refereixen a Lac Long Quân i Âu Co’.

Tornem a la història d’aquest mite, que no és rès més que la fundació de Viêt Nam; la reina fada va rebre un sac amb 100 ous. Després de set díes, van nèixer 100 nens.
Van anar creixent alts i forts.

Però la història d’aquest mite encara continúa, i farem una segona part.
Ara bé, jo em vaig preguntar; per què 100 nens ? Confuci té un gran predomini moral. La seva filosofia és absolutament per els mascles i són els homes els que porten el timó.

Però el poble de Viêt Nam sempre ha estat procliu a no deixar-se influènciar del tot i les dones ténen un paper fonamental en la història del país.

En el proper post acabarem la història i de la importància que té per els vietnamites, difícil d’entendre per nosaltres els occidentals. Ha estat sempre una referència molt i molt efectiva en les lluites contra l’invasor forani, Xina i França.

La fotografia correspòn a la regió prop de Hoa Lu i aquest lloc es coneix amb el nom de Tam Coc. És el Halong de riu. Aigua, vegetació, coves, muntanyes, camps d’arròs.
Tam Coc també mereix un post especial. He parlat d’aigua i terra i aquesta fotografia és la realitat del mite.

Metàfores poètiques

Publicat el 21 d'abril de 2007 per rginer

En l’anterior post he escrit sobre la relació tant íntima i important entre el poble vietnamita amb la terra i l’aigua, i afegiria, la natura.
En tota la literatura vietnamita les metàfores hi són presents i ténen a veure quasi sempre amb la terra, l’aigua, la natura.
El Kieu aquest poema de 3254 versos i que és l’eina principal d’estudi de la llengua i la literatura, n’hi ha moltes de metàfores.
El vietnamita no li agraden les especulacions metafísiques o les filosofíes abstractes; el vietnamita s’acull espontàniament a la poesia.
””Les metàfores fan quasi sempre referència a la natura. De vegades són un valor senzillament descriptiu i així podem llegir en la descripció de l’heroïna Kiêu :
– El seu mirar melancòlic té la palidesa del crisantem; la seva silueta prima, com el petit arbre de l’albercoquer; una mirada profonda com l’aire de la tardor; celles somiadores com les muntanyes a la primavera – .

Demano disculpes per atrevir-me a traduïr aquestes metàfores dels versos del Kiêu, traduccions fetes en llengua francesa o anglesa. Curiosa i autodidacta com sóc, però difícilment escriuré correctament.

Possiblement fóra necessari un lèxic de totes les metàfores:
– Muntanyes i rius – La pàtria fent referència a la llegenda dels ancestres fundadors Lac Long i Au Co.
– Encontre entre l’or i el jade : Evoca l’acte sexual.
– Fulla roja i fil de seda : El matrimoni.
– Els acords del luthier i la guitarra : Amor conjugal.
– Llacs i rius : El món.
– L’acidesa del vinagre : la gelosia.

Totes les llegendes, els ancestres, surten de l’aigua i de la terra. Nosaltres, els occidentals, quan llegim els poemes (no sempre ben traduïts, tot s’ha de dir ), ens costa molt entrar-hi, i necessitem els apunts d’un glossari.

La singularitat del poble vietnamita és doncs els seus arrels amb la terra i l’aigua. La seva convivència amb els esperits, el seu diàleg permanent i culte amb els seus ancestres familiars o nacionals, com també als genis protectors del seu poble. Aquest convenciment els ha permès no deixar-se influenciar per les grans doctrines morals o les abstractes dels xinesos.
– Nosaltres vivim per les tombes dels nostres ancestres i no per un vestit o un bol d’arròs – Dita popular.

El 30 d’abril és festa – la celebració de la caiguda de Sài Gón ( 1975 ) i la reunificació i independència del país, però també és festa el 26 d’abril on es recorda als reis Hung, fundadors del país fa més de 2000 anys. El partit únic, comunista, celebra totes les dates significatives on reis i mandarins del Viêt Nam van lluitar per la independència, la llibertat i la pau.

La fotografia, terra i aigua, correspòn a Halong.
Fotografia feta desde una cova. Halong té una llegenda; el seu nom evoca ‘ el lloc on el drac va baixar fins el mar ‘.
Les illes van ser creades per aquest drac que va baixar de les muntanyes al mar. En el seu recorregut la seva cua llarguíssima va anar deixant empremtes per allà on passava. Quan va arribar al mar, es va submergir i les puntes de la seva grandiosa cua van quedar fóra l’aigua i es van convertir en els més de 2000 illots i illes d’aquest racó del món.’

Muntanyes i rius – Pàtria

Publicat el 20 d'abril de 2007 per rginer

Tot just en un angle d’Àsia ens trobem amb dos riqueses de la natura, aigua i terra, Delta del Mekong al sud on arriben les aigües de l’Himalaia al mar i al nord el delta del Riu Roig on arriben les aigües dels rius de la Xina. Així és com anomenen els vietnamites el seu país : ‘dat-nuoc’ / terra i aigua. Els francesos van ser més pràctics i com van veure un país entre dues potències, la Xina i la Índia, van inventar-se el nom d’ Indoxina. Té doncs una característica especial, un país situat entre les dues forces religioses més importants, el confucionisme i el budisme. És així que aquest país s’ha vist sempre obligat al llarg de la seva història a defensar la seva terra, la seva identitat, la seva cultura.
””Aquest esperit de lluita és en tota la literatura vietnamita i en saben molt. Durant les guerres contra el colonialisme i els americans, els poemes patriòtics, l’heroísme del poble, les lectures del Kieu, són algunes claus per entendre el pensament i la qualitat d’aquest poble. Van guanyar la seva llibertat a Xina després de 1000 anys de conquesta, van resistir i guanyar les tentacions de conquesta dels mongols i de Kublai Khan al secle XIII, o novament a la dinastia Ming de Xina al secle XIV, el colonialisme francès i japonès, l’imperialisme americà. Sempre amb desavantatges. Per combatre la força amb la feblesa, cal concebre formes molt particulars de lluita, conèixer la terra pam a pam, aprofitar les millors ocasions, el moment oportú, i adaptar-se a les conjuntures polítiques del moment.

Es van convertir tant hàbils amb les armes de foc com amb la ploma per escriure texts èpics que repartíen entre els soldats com a la gent dels pobles.
Sempre teníen en el seu pensament – Que la pau constitueixi l’objectiu principal de la nostra lluita. Aquesta terra que vé de lluny sempre serà la nostra -.

Però el gran llibre de poesia, 3,254 versos, el Kim Van Kieu ( secle XIX ), no és un llibre patriòtic, però d’amor. La major part dels vietnamites coneixen un dels poemes d’aquest llibre.
La història d’aquest país no és la de les grans dinastíes o de pensadors memorables, però d’un país de gent del poble, amb una perfecta simbiosi entre la terra i l’aigua i que es van convertir en pagès-soldat. Aquest pagès-soldat està reconegut en la majoria de la literatura vietnamita al mateix nivell de l’heroi nacional.

Avui encara hi han llibres de grans escriptors. Sobretot el de Bao Ninh – ‘El dolor de la guerra’ – Ediciones B. És un trencament de les novel.les èpiques; és la realitat de la crueltat de la guerra escrita per un soldat vietnamita.

” Trenta anys després de la guerra de Viêt Nam, encara ens sorprèn que la millor novela d’aquella guerra sigui una de les millors noveles bèliques que mai s’han escrit i precisament per un vietnamita – La Vanguardia.”

El Govern actual del país no va donar el seu vist-i-plau i encara avui ignora, més o menys, aquest llibre ( per en Tim Page – The Guardian – mereixedor del Premi Pulitzer ).

Els encontres del poble vietnamita amb altres cultures i pobles va ser difícil i cruel de vegades, però sempre han assimilat tot allò que els semblava ‘aprofitable’.

Com per exemple els ideogrames xinesos; durant el secle XIV van adaptar aquests ideogrames amb un de propi, i van crear l’escriptura dita ‘ nôm’, sistema de transcripcio de la seva llengua nacional i utilitzada encara avui per desitjar-se tot el millor en la festa del Têt.

El francès Alexandre de Rhodes (secle XVII) va concebre l’escriptura anomenada ‘quoc-ngu’ una fonètica romanitzada de la llengua i que definitivament és la que utilitzen. Curiós: dels ideogrames xinesos als valors de la cultura occidental.

A Hà Nôi, sobretot, ens adonem de que és una Ciutat molt europea, però també asiàtica. Els carrers i les avingudes presenten un ordre que no ténen les altres ciutats asiàtiques.
Edificis i parcs evoquen una ciutat acollidora i plena de mercats, botigues, arbres, desgavell en el tràfic, i al carrer se’ns proposa comprar ‘baguettes’; però veritablement és una incongruència comprar el pà al carrer, una baguette, en un país asiàtic ???

””

Llibertat religiosa a Viêt Nam

Publicat el 28 de gener de 2007 per rginer

A Viêt Nam hi han quatre grans religions i filosofíes; el budisme, taoisme, confucionisme i cristianisme. Al llarg dels secles els vietnamites van abraçar el budisme que va venir de la Xina, però si avui preguntes a qualsevol vietnamita quina religió profesa, no et diran obertament que són budistes, però sí que segueixen el codi i la filosofia de Confuci, passant per el taoisme i per damunt de tot, el culte absolut per els seus ancestres.
No són gent fundamentalista. El poble respecta les creences.
Si us interessen els temples, pagodes, construccions religioses, Viêt Nam no és el vostre destí. Hi han pocs edificis per veure, però hi ha moltes llegendes per escoltar.
Per admirar aquestes construccions cal anar a Laos, Myanmar, Thailàndia, Cambodja, Índia.
Però aquest país, Viêt Nam on no hi havia llibertat religiosa després de l’any 1975, precisament la setmana passada, el seu President va fer una visita oficial al Vaticà per restablir les relacions diplomàtiques. Crec que un cardenal de Hà Nôi va poder ser elegit Papa …. i hi ha més de dos mil.lions de persones al país que són creients i seguidors del catolicisme. Sobretot al sud del país es poden veure les torres de les esglèsies i a Hà Nôi tenim la catedral de Sant Josep al bell mig de la Ciutat.

Però sí que hi ha una pagoda, si més no, curiosa : Chua Mot Cot – La pagoda d’una sola columna. Va ser construïda l’any 1049 per l’emperador Ly Thai.

L’emperador no tenia fills i va somiar com la deessa de la mercè o misericòrdia tenia en els seus braços un nadó, fill seu, emergent en una fulla de flor de loto d’un petit estany. L’emperador es va casar i va tenir un hereu. Com a gratitud i en honor de la deessa va fer construir la pagoda de fusta en una sola columna de 1.25 de diàmetre i que vol representar la flor de loto, símbol de la puresa, emergent de la tristor de les aigues.
Els francesos no van ser tant espirituals i quan van perdre la guerra, abans de fugir de Hà Nôi van enderrocar i destruir aquesta pagoda.

El Govern va reconstruir-la immediatament després de la reunificació i avui es pot visitar en els jardins de la casa on va viure Ho Chi Minh, tot just entre el mausoleu i el museu.

Un monjo budista quan va fugir del nord al sud durant la guerra amb els francesos, va construír una rèplica d’aquesta pagoda d’una sola columna a Saigon. El aleshores President Diem, catòlic furibund i fundamentalista, li va denegar el permís, però ell va construir-la amb l’ajut del poble. El President Diem fins i tot va fer empresonar els monjos budistes, quan es va assebentar que no van fer cas de les seves ordres. És una majoria de la població la que profesa el budisme, i el President Diem sabia dels problemes que li suposava aquest empresonament, però va ser una persona molt complicada i arran del seu assasinat l’any 1963, els budistes van poder continuar amb la construcció d’aquesta pagoda, que podeu visitar avui també a l’antiga Saigon, avui en dia Ho Chi Minh City. L’anomenen La pagoda de Thu Duc o Nam Thien Nhat Tru. És al districte de de Thu Duc a 15 kms del centre de Saigon

En el meu viatge vaig visitar petits temples i pagodes força interessants, en tots els aspectes, arquitectònic i espiritual.