Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Societat - Costumari

Collita d’arròs a Viêt Nam

1

Fa poc més de tres setmanes va creuar per el nord de Viêt Nam una temporalada tropical anomenada Mindulle que va inundar camps, pobles, ciutats. Els amics a Hu’ê ja em van explicar que en aquests mesos de fortes tempestes, ventades, ciclons, es preparen, s’organitzen i lluiten per no perdre ni molt ni poc i per sobre de tot evitar de totes totes la mort de persones.

Aquesta Mindulle va deixar els camps d’arròs completament enaiguats i l’arròs era ja a punt per la collita. Els vietnamites no es queixen, troben les solucions i calia fer la collita, no es podia deixar l’arròs als camps. Va ser un treball dur, ja que després d’una setmana, l’aigua encara cobria els camps i ells caminant com podíen, i amb l’ajut de barquetes fetes de bambú i fins i tot amb els pneumàtics de cautxu, sí aquells que quan erem petits utilitzàvem per entrar a la mar, van començar la collita, després van transportar l’arròs fins a terra ferma i a la mateixa carretera el deixen estès per assecar-lo.

A mí no em ve de nou aquesta capacitat que ténen en resoldre els problemes i fer la feina que cal fer, en condicions extremes. És la seva collita, és la seva subsistència, és el seu treball i no estàn disposats a que una tempesta de nom Mindulle se’ls emporti tot aquest esforç que han fet al llarg de mesos.

Notícies de Viêt Nam: Golf i cotxes

0
Publicat el 1 d'agost de 2008

He llegit dues notícies i articles que ténen en certa manera una simbiosi amb el nostre món occidental.

El Govern de Viêt Nam ha decidit no autoritzar més construccions de camps de golf ( ocupen ja unes 50.000 ha en tot el país ) per el perjudici que això significa de pèrdua de milers d’hectàrees de terra cultivada d’arròs, i pensen que no es poden permetre el luxe de prescindir de l’arròs, principal font d’ingressos i d’alimentació del seu poble. Actualment hi ha 4.100.000 ha de terra dedicada al cultiu i a la cultura de l’arròs.
No sé per què, em recorda l’estiu de 1954 quan es van signar els acords de Ginebra (després de la desfeta dels francesos a Dien Bien Phu) i Viêt Nam es va dividir en el Nord i el Sud amb la frontera establerta al paral.lel 17, al riu Ben Hai. Durant 300 díes tots els vietnamites del nord que volguéssin anar al sud ho podíen fer sense problemes, i es va acordar fer eleccions generals el dia 20 de juliol de 1956. Unes 900.000 persones, la majoria de religió catòlica van fugir del Nord comunista. Mentres, al nord van voler dur a terme la colectivització de la terra, després d’anys i anys de colonialisme. Va ser dur, i van haver-hi moltes morts per part del Govern comunista als camperols que es resistíen deixar les seves terres. Una veritable revolta i molta crueltat per part dels governants. L’any 1956, el govern comunista va acceptar el seu error i mala política, i va endegar una ‘Campanya per la Rectificació dels Errors’. La cultura de l’arròs venia de molt lluny, massa, i els camperols s’hi resistíen fortament. Tot va anar tornant al seu lloc.
Els camps de golf no deixen de ser, avui, un tipus de colectivització consumista, crec jo.
La segona notícia referida a un nou decret llei del Govern, és d’augmentar fortament l’impost ( del 5% al 10% ) sobre la compra de vehicles de quatre rodes per evitar que el parc automobilístic no augmenti i els problemes de tràfic puguin arribar a ser  un mal endèmic. Un BMW320i costa actualment $79.900,- i amb el nou impost costarà $87.900 = Euro 56.306,-.
En un país de 86 mil.lions d’habitants, actualment hi han registrats 1.200.000 cotxes. Les carreteres, camins, carrers no estàn, ni de bon tros, preparats per un tràfic esbojarrat i per descomptat la capacitat econòmica de la majoria de vietnamites no els permet pas comprar cotxes,
Avui es poden copsar aquestes imatges que he trobat a la xarxa, i ho volen evitar, apujant encara més els preus dels cotxes. En l’arxiu podeu veure una fotografia que vaig fer quan caminava per Tam Coc per un caminet travesser en mig dels camps d’arròs.
Penso en les paraules que em va dir l’ex-coronel retirat senyor Van: ‘Vosaltres els occidentals teniu diners, molts; nosaltres tenim temps’.

Caodaisme – Una religió-secta estranya a Viêt Nam

0
Publicat el 2 de juny de 2008

En els posts escrits explicant el meu viatge per Viêt Nam, no vaig escriure les meves impresions de la visita a Tây Ninh, capital religiosa del cadoisme. No sóc gens amant de cap religió, i la visita al ‘Vaticà cadoista’ no és que em deixés molt impresionada.

Què és el cadoisme ? Oficialment s’anomena ‘ Dai Dao Tam Ky Phô Dô ‘ que vol dir ‘ La Gran Religió de la Tercera Divina Revelació per la Salvació de l’Univers’.
La primera ‘revelació’ va ser feta per Brahma, Shiva, Krishna (Vishnu), Fu Xi, Nongshen, Huangdi, Moisès, Abraham i la segona per Sakyamuni, Laotze, Confuci, Jesus i Mahoma. No he pogut saber encara quina és la tercera revelació. Un veritable galimatías de deus, profetes i de diferents filosofíes i religions.
Cao Dài ( el palau suprem ) és un terme taoista i budista i vol dir ‘Déu o l’ésser suprem, simbolitzat en un Ull Diví, que ho veu tot, i ho sap tot. Aquest ull diví és present en tots els temples cadoistes. Han adoptat els ritus taoistes i budistes, i la jerarquia és la de l’esglèsia catòlica !! Increïble.

Però és que a més a més si’nspiren en elements culturals occidentals com Victor Hugo, Joana d’Arc, Richelieu, Shakespeare ….. En temps de la colonització francesa, l’any 1930, va aparèixer Ngo Minh Chieu i va rebre les diferents revelacions. La pobresa entre els camperols de la Conxinxina era evident, i molt gran, i òbviament es van agafar a aquest moviment religiós, filosòfic, sectari, com un element per poder sortir-ne de la pobresa. També cal dir que el cadoisme donava solucions als camperols i fins i tot els camps d’arròs eren repartits entre els habitants dels pobles. Els colonitzadors francesos van deixar fer i de fet van aprofitarse’n d’aquesta secta, amb el beneplàcit dels seus caps,  i es va derivar en un grup militar i molt polititzat.

A partir de l’any 1975, el cadoisme és considerat una religió, únicament, i sorprenentment a Viêt Nam hi han més de dos mil.lions de seguidors i fidels.
El viatge fins a Tày Ninh ( sortint de Sàigon direcció nord) és molt bonic; cansat, perque la carretera no és una autopista i has de córrer per arribar abans de les dotze del migdia, que és quan fan la gran cerimònia tots el díes, motiu del viatge.
El temple és veritablement horrible; evoca una catedral catòlica, però les pareds són de color groc llampant amb dracs baixant per les columnes, unicorns, aus fènix, tortugues, flors de lotus … fa mal als ulls.
Centenars de fidels entren en fileres, separats, dones i homes, vestits en túniques grogues, blaves o blanques; els homes a l’esquerra, les dones a la dreta, i ofereixen l’incens i resen continuament.
La musica amb instruments del pais, interpreten sense descans, però haig de confessar, que és el que més em va agradar.
Per entrar has de deixar les sabates fora, i quan surts la feina que tens per trobar-les !
El retorn amb l’autocar, després d’una cerimònia desconeguda, estranya i difícil d’entendre, el vam fer per carreteres molt dolentes, petites, i penso que el conductor es va despistar i vam fer una volta de mil dimonis, però de tot se’n treu profit, perque vaig conèixer una regió que va ser absolutament devastada per les bombes durant la guerra i avui la vida torna a somriure als seus habitants.
La fotografia correspòn a la cerimònia diària del migdia, desde una tribuna, on els tuistes hi podem accedir i fer les fotografíes. Com podeu comprovar, els colors i la decoració, són veritablement llampants.
Aquesta religió, secta, filosofía, només existeix al sud del Viêt Nam, el que era la Conxinxina, és a dir, Delta del Mekong, Ho Chi Minh City i la frontera amb Laos i Cambodja. Els fidels són amables, silenciosos, sembla que tinguin la pau i la felicitat dins seu i sempre riuen. 

VINASAT-1 El satèlit de Viêt Nam

4
Publicat el 19 d'abril de 2008

El dissabte passat, desde la Guyana francesa, es va llençar un nou satèl.lit de comunicacions a l’espai; el Vinasat-1. Viêt Nam entra així en les noves tecnologíes i gràcies a aquest satèl.lit podrà anar avançant en els temes de comunicacions. És un país molt complex geogràficament, i hi han molts llocs perduts per les muntanyes i moltes illes sense cobertura de cap tipus. Només fa deu anys que el 23% de la població té accés a internet i ara volen arribar al 40% l’any 2010. En els pobles on ni tan sols ténen telèfon, ni televisió, el Vinasat-1 significarà un  progrés per aquests llocs tant remots; tindràn una finestra oberta a tot el seu país i al món i aprendre, sobretot aprendre per continuar éssent autosuficients.

El centre de comunicacions de Vinasat-1 està situat no gaire lluny de Hà Nôi, a la província de Ha Tay, on convergeix la cultura de l’arròs amb les noves tecnologíes.
Els búfals continuen treballant amb els camperols en el cultiu de l’arròs i al poble de Son Dong els artesans continúen amb la seva feina d’esculpir figures de fusta per els temples o cases partículars.

I no gaire lluny ens trobem amb el Poble de l’Amistat on ténen cura dels infants i adults que han patit els efectes col.laterals de la guerra, l’aspersió de l’herbicida amb greus malformacions.

És el contrast, és la globalitació, és el futur. La gent gran, amb experiència, no les té totes, ja que pensa que es pot perdre la cultura i identitat del poble, però jo penso que després de més de dos mil anys on han patit colonitzacións i invasions dels xinesos (més de mil anys), francesos, japonesos, americans, i aconseguir ser avui en el Consell de Seguretat de les Nacions Unides i sobretot deixar de passar gana i viure en pau,  i poder exportar al món arròs, cafè, peix, manufactures, no perdràn la seva identitat.  És massa fort el seu sentiment nacional.  Està per damunt de tot.
S’han apropiat sempre de lo millor dels seus colonitzadors i ho han adaptat a la seva cultura, sense perdre mai la seva identitat. Arribar a un equilibri entre el progrés i la seva cultura, és el seu gran repte.
El mestre Hu’u Ngoc insisteix en que els vietnamites estimen el seu país, essencialment. Vénen d’una cultura de més de 4000 anys. Els agrada aprendre.
Ténen paciència. S’adapten ràpidament a les situacions més conflictives. Son més sentimentals que racionals. Són més religiosos i espirituals, que fanàtics. La família està per damunt de tot i ténen un gran sentit de la solidaritat amb la família, els veïns, el poble, la nació, i els altres països amb problemes ( curiosament, Viêt Nam és una de les nacions del món que més experts en agricultura envia a altres països de la terra on ténen problemes per sobreviure). Saben mesurar el temps.
La fotografia va ser publicada a la BBC News i és d’un contrast evident.

Llibres de Viêt Nam

1

Per Reis em vaig fer un regal, comprar dos llibres de Viêt Nam. Els meus desitjos es van acomplir i la botiga per excel.lència de llibres per internet, Amazon, em va enviar els dos llibres demanats en les dates que jo volia.

És sorprenent els preus tant assequibles i el baix cost per l’enviament. Igual t’arriben els llibres de Nova Zelanda, com dels Estats Units o Europa.
Aviat arribarà el nou any, el Têt, i a Viêt Nam tot es trasbalsa. Les flors, els arbres, els papers de color vermell, els desitjos, la preparació de les menges, els desplaçaments, el retorn de familiars de països llunyans, segur que ja és tot a punt per el proper any nou, els dies 6, 7 i 8 de febrer del nostre any 2008.
És l’any del ‘ ty’ : la rata. Segons la tradició, aquest serà l’any del caos.

””””’Els dos llibres rebuts són extraordinaris. Editats l’any 2007 amb uns texts i fotografíes de primer ordre. Els dos són d’aquells llibres grans, per fer goig, per ensenyar-los al davant de tot de la llibreria de casa, però quan els obres t’hi pots estar tota una tarda admirant les fotografies i llegint els texts.

Viêt Nam, un país desgraciat, pobre amb tants i tants anys de sofriment, ara li publiquen un llibre que s’anomena ‘ Vietnam Style’ on pots admirar cases, decoració, interiorisme, artesania de luxe i del poble; cases de bambú senzilles i cases colonials de luxe !! M’he quedat bocabadada davant les fotografíes i la decoració de les vivendes fotografiades i que hi han actualment tant a Hanoi o Ho Chi Minh City, Danang, Hue.
El segon llibre ‘ Windows to Vietnam – A journey in pictures and verse’ és una veritable joia. També per a mí ha estat una novetat; un llibre de viatges amb fotografíes esplèndides d’un fotògraf de Caifornia i poemes escrits per una poetessa de Tennessee . El pròleg, interessantíssim, escrit per Mark A. Ashwill, Director de l’Institut Internacional d’Educació i resident a Hà Nôi.
En les fotografíes reconec llocs, racons, moments on vaig ser-hi i em van seduïr.
Molt encertadament escriu el senyor Ashwill; ‘Viêt Nam és un poble amb molta energia dins seu i empapat de somnis’.
Molts dels seus somnis s’estan convertint en realitats i ja poden començar a veure el final de la foscor del tunel.
Un dels meus somnis és poder viure la festa del Têt a Hà Nôi. No hi ha pressa. Deixarem passar aquest any.
Però els perills d’aquesta ràpida realitat hi són, encara que sempre he pensat, i segueixo pensant, que els vietnamites saben molt bé com arribar a bon port sense grans perjudicis. També llegeixo en aquest pròleg : ‘ Els vietnamites estimen molt el seu país i n’estan orgullosos – segur que feran les coses ben fetes fins al final’.
Com jo intento fer amb els meus posts, el senyor Ashwill, anima als lectors a viatjar a Viêt Nam, a prendre un cafè vietnamita o a beure una cervesa en un Bia Hoi i menjar pho, a experimentar com és ara aquest país; seure als carrers o caminar i sentir els olors, els tasts, els sons; veure paisatges bonics, únics,  pobles dinàmics, moments excitants, gent hospitalària, sentir-se segurs, tranquils, en pau. No hi han bombes, ni canons ni trets; només els sorolls de les motocicletes, camions vells i antics, motors de les barques, de les obres de noves construccions de barris i infraestructures i la remor d’un poble que mira el futur amb il.lusió i treballa per fer dels seus somnis una realitat.
La fotografia correspòn al mercat de Cairang, al delta del Mekong, prop de Can Tho.
El venedor compra el te ben merescut a la dona que té un bar ambulant en la seva barca i va apropant-se a tots els que porten les seves mercaderies per vendre a mercat i els ofereix begudes i menjar. Tot té sentit.

”””

Solstici de tardor – Lluna plena

2

Entre els díes 1r i 15è del 8è mes llunar, es celebra a tot Viêt Nam el festival anomenat : ‘ Tèt Trung Thu’.
Això passará dimecres dia 26 de setembre 2007.
Ara fa un any vaig poder viure aquest festival dedicat única i exclusivament als infants; ells són els protagonistes.
En el llibre ‘Ma chère Cochinchine’ he llegit també com es celebrava aquesta festa.
Entre l’any 1911 fins avui, la celebració d’aquesta festa no ha canviat el seu sentit; sí els espais físics.
La nit de lluna plena d’aquest mes té el màxim esplendor en un cel radiant.

””””Quan t’hi trobes, ho pots copsar veient milers i milers de papers de tots colors representant les cares del drac, la carpa, fanals de colors, figuretes d’animals fetes amb fulls de bambú, llanternes amb cares de conills, tigres, lleons, joguines fetes en paper i famílies senceres amb els seus fills cercant les millors llanternes, les millors joguines.
A casa els vietnamites paren les taules amb tot tipus de menjars i llaminadures que més els agrada als seus fills. Als parcs es celebren representacions teatrals, circ, música i la gernació d’infants és increïble.

El clímax arriba durant la nit; és el canvi de cicle de les estacions; el ‘yang’ (home) i el ‘yin’ (dona). El ‘yin’ (fred, foscor, la lluna) prèn el millor del ‘yang’ (home) (calor, llum i el sol). És en definitiva el Têt – paraula derivada del tiêt – ‘ el nus separador de les dos parts d’una canya de bambú’ – i en definitiva el límit de dos períodes amb diferents temps meteorològics. El solstici de la tardor.

Durant aquesta nit sempre s’ha dit que els poetes han escrit les seves millors poesíes, mentres bebíen molt lentament glopets de ví d’arròs amb gust de flors de crisantem. Els amants del bon menjar preparàven petites mandonguilles de carn de porc amb cargols de riu, embolicats en fulles de gengibre. Els astròlegs, tot mirant la cara de la lluna, fan les seves prediccions per l’any vinent. Si la llum de la lluna és pura i radiant, la collita d’arròs serà abundosa. Si el color que desprèn és més grogós, els cucs de seda donaràn uns excel.lents capolls.
I si la llum és tèbia, grisa, hi haurà fam i pobresa.

Però el brugit de la gent i els infants al carrer el dia abans és per viure’l. L’endemà només cal anar als parcs on tot és activitat i els infants són els reis de la festa, tots porten la seva joguina de paper escollida i juntament amb els seus pares, avis, germans, s’ho passen d’allò més bé, al carrer i a casa. Aquest dia és festa a l’escola. I sí que m’hi vaig fixar bé; les famílies eren amb la canalla. Mesuren el temps i en ténen per a tot, i aquest dia el més important és estar amb els infants.

La fotografia correspòn a una de les moltíssimes botigues a peu de carrer del barri vell de Hà Nôi.

””””

La collita d’arròs

1

Com vaig viatjar de nord a sud per el Viêt Nam, vaig veure diferents moments de la collita, sega i camps d’arròs. Al nord, a les muntanyes, ja havíen fet la collita, i tot era aigua i les tiges que havien quedat. Els ànecs nedant i menjant males herbes. Al sudest de Hà Nôi, a Tam Coc i de camí a Halong, els camps eren encara d’un color verd fresc, cridaner.
Al delta del Riu Roig ( a pocs kilòmetres de Hà Nôi), també al nord, ja feien la sega i la collita. Els camps eren del color de l’or més intens.
Al delta del Mekong no vaig poder veure els immensos camps d’arròs, el veritable graner del país.
””””Viêt Nam s’ha convertit en el tercer o quart país del món en producció d’arròs. El 60% de la població viu de l’agricultura, l’arròs i altres conreus és la seva subsistència i a més aporta riquesa al país, ja que exporten arreu del món.
Només fa uns vint anys, havíen d’importar l’arròs per sobreviure. Al nord les colectivitzacions van començar a funcionar. Al sud no tant, i el Govern va veure i va reconèixer que no es podia fer tal com pensàven.
Les terres s’han quedat per els seus propietaris. En un camp que per a mí era d’una gran extensió, estava dividit entre quatre o cinc propietaris.
Una part de la producció és per l’Estat i la resta per els seus propietaris agrupats en cooperatives.
Han reeixit en ser autosuficients i d’aquesta manera anar baixant l’índex de pobresa.

Llegeixo en un article que experts vietnamites en agricultura han anat a Sierra Leone per ensenyar a aquest poble devastat per les guerres, com ser autosuficients i conrear la terra. El Govern ha enviat a Sierra Leone a 20 agricultors perque facin un estudi de com ha quedat la terra i ensenyar com cultivar-la i poder guanyar a la pobresa. Ells més que ningú saben com sobreviure després d’anys i anys de guerres i destruccions massives de la seva terra.

En el meu camí per aquest país ens vam trobar en diferents moments de la sega i collita de l’arròs.
Mecanització, cap ni una, sino ja podeu veure amb quin enginy, ja vell i atrotinat, separen el grà d’arròs de la tija !
Ho fan tranquil.lament a les carreteres importants, ja que la terra està inundada per l’aigua i de ‘masos’ no en vaig veure cap …..

A les muntanyes, en zones humides, vaig preguntar per què deixàven tants ànecs nedant en els camps on ja havíen fet la sega. Aquesta és l’explicació :

‘Hi ha una raó molt important i senzilla per nosaltres; els ànecs, una vegada feta la collita, fertilitzen la terra i l’aigua on creix l’arròs. També es mengen les males herbes i la llavor d’altres plantes que creixen juntament amb l’arròs. Els treiem quan l’arròs comença a a estar a punt de ser segat i aleshores tenim carn d’ànec per menjar i vendre, i naturalment l’arròs’.

En les zones on hi han grans extensions de conreu com al Delta del Mekong, on poden fer de 2 a 3 collites l’any, utilitzen ja fertilizants químics i desde l’any 1996, van promoure un comité de vigilància, perque l’ús d’aquests fertilitzants es faci d’acord amb les normatives vigents i no hi hagin problemes ni per la salut de la població ni en les exportacions ni per malmetre la terra.

El proper dijous farà ja un any que vaig començar aquest viatge d’una durada de vint-i-cinc díes reals, però tot un any de vivències.

”””’

Curs escolar

0

El començament del curs escolar a casa nostra, m’ha fet recordar les entrades i sortides dels estudiants a Viêt Nam, de nord a sud, en qualsevol poble, ciutat, zona rural.

Sobretot quan viatjava per carretera les entrades i sortides d’escola feien aturar el tràfic més d’una vegada.

A les bicicletes o motocicletes, llevat dels llibres, vaig veure a molts estudiants portar la seva cadira (!!) a l’escola.

A les Ciutats com Hà Nôi o Sài Gón també hi han escoles privades, com el Lycée Français o Escoles Internacionals.
”Però dins un govern comunista, en aquestes escoles sempre hi ha representants sigui del partit comunista o del govern, que no deixa de ser un control pel que fa al sistema d’estudis.

No tinc un coneixement profond dels sistema educatiu del país, però sí que vaig veure escoles en tots els pobles i zones rurals i un esforç prioritari per donar tot el coneixement que les noies i els nois necessiten, per veure un futur millor per ells, la seves famílies i el país.

Però tot llegint articles, llibres, sobre els mestres a Viêt Nam, estic totalment d’acord quan diuen : ” De tots els sentiments humans, el lligam entre l’estudiant i el mestre, és un dels més emotius i més durable’.

A Viêt Nam un mestre que ensenyava amb els pictogrames xinesos era considerat un intelectual. Podía haver estat un mandarin frustrat o retirat, però podia exercir com a mestre. No acceptava diners per la seva feina; només l’al.lotjament i menjar a casa de les famílies dels estudiants i amb la seguretat que l’estudiant o la família, es fes càrrec de les seves despulles.

La veneració i respecte envers als mestres forma part de la ètica confuciana i que els vietnamites han seguit al llarg dels secles.
Aquest respecte va continuar durant la colonització dels francesos. A partir de la revolució de l’any 1945 la democràcia va entrar a les escoles. Els estudiants havíen d’anomenar als seus mestres ”Anh” ( germà gran ) o ”Chi” (germana gran ). Més tard durant els anys de les guerres i els canvis tant econòmics com en la societat, la relació estudiant-mestre es va deteriorar greument.

Avui, amb un gran esforç per part de tothom, es torna a les velles tradicions, en les formes i en les actituts.
Avui els estudiants saluden al seu mestre com ”Thày” (mestre) o ”Cô” (mestra). Però encara es demana el que seria l’ideal: harmonitzar el respecte amb l’amor.

La fotografía correspòn a la sortida d’una escola durant el viatge per carretera de Ho Chi Minh City al Delta del Mekong; migdia, hora de dinar.”

El casament

1

Fins l’any 1945, els casaments a Viêt Nam eren pactats i amb unes arrels confucinianes molt estrictes. Hi havíen diferents etapes desde ‘lê xem mât’ contemplar la cara de la noia i acordar amb la família el festeig i el compromís. La família del noi visitava la família de la noia portant els regals tradicionals; tè i nous d’areca. Els joves podíen mirar-se i estar junts una estona.
Posteriorment es celebrava la cerimònia del compromís ( en vietnamita ‘àn hôi’ ) demanar en matrimoni a la noia. Els pares del nuvi havíen de portar més regals; nous d’areca, fulles de betel, tè, un porc, arròs, pastís d’arròs (‘bánh dày’),
galetes d’arròs i molts més regals.
”’Tots ben embolicats amb paper vermell i amb tiges de bambú i molt ben col.locats dins les capses lacades. Part d’aquests regals eran distribuïts entre familiars i amics per fer-los saber que eren convidats al casament.
Després de dos o tres anys del compromís, aleshores comença la preparació del casament. Comencen escrivint cartes amb les propostes. Joies en or pur, diners, vestits, arròs, alcohol, carn …. tants i tants regals, que més d’una vegada una de les dues famílies havía de demanar préstecs.
Aquests casaments podíen ser la causa de la ruïna de les famílies i les diferències entre el món rural i els lletrats i els mandarins es feia més que evident.

Després de 1945, els casaments van ser molt simples, sense regals i cerimònies curtes. Només hi eren presents els familiars més propers, amics, companys de treball i els representants de les fàbriques, oficines o cooperatives. Aquests representants recordàven als nuvis ” no oblideu els vostres deures envers el vostre país’.

Avui, els casaments no són ni una cosa ni l’altra, més aviat una mica de tot; tradició, regals, festeig llarg i una festa com més gran millor. Convidats, mínim de 700 a 800 persones amb l’obligació de fer un regal com a mínim de 200.000 a 300.000 Dongs ( 10 a 15 Euros al canvi d’avui ). Una tercera part del sou d’un funcionari i de vegades 2/3 !!Amb aquests regals, els nuvis recuperen tot el que han gastat i de vegades ténen guanys !!
Però per la persona que rebi tres o quatre convidades en un any, pot ser la seva ruïna !

Vaig veure nuvis fent-se les fotografíes als jardins del Museu Etnològic; també quan viatges per carretera o pels canals del Mekong es veuen cases amb guirnaldes i moltes flors; quan entres en algún poble pots veure tot un seguit de persones darrera dels nuvis; festes multitudinàries als hotels.

I per què aquesta fotografía d’un grup de nois jugant a futbol a la platja de Nha Trang ? L’explicació és veritablement curiosa i impossible de creure que pogués passar en un país del primer món: Avui dissabte, l’equip de futbol de Viêt Nam juga contra l’Irak els quarts de final de la Copa Àsia. No només no juguen els set millors jugadors perque són a la presó complint la condemna per haver acceptat diners per perdre un partit, sino que un migcampista, el millor, Phan Van Tai Em, tampoc podrà jugar, perque el partit coincideix amb el seu casament !!!!

Ell mai va creure que passaríen als quarts de final, i ara no pot de cap de les maneres cancel.lar el casament. Tot està preparat; els convidats, els regals, la cerimònia.

L’entrenador austríac senyor Riedl encara no ho entèn ….
però les famílies, els convidats, els nuvis, sí que ho entenen.

”’

Felicitat i virginitat

0

En el meu post anterior hem pogut veure la venda de la carn d’aquest animal tant i tant preuat.
A Ta Van, poblet prop de Sa Pa vaig poder fer aquesta fotografia d’aquest animal en un estat de felicitat total.

En zones rurals de Viêt Nam, he llegit que encara hi ha el costum que després d’un casament, la parella visita la casa dels pares de la noia amb diferents regals. També els ofereixen el cap rostit d’un porc i si les orelles estàn tallades, això vol dir que el nuvi ha descobert que la noia no era verge abans del casament …… és una manera de fer-ho saber, sincerament, molt peculiar.

‘null’

La mesura del temps

4
Publicat el 26 de juny de 2007

No recordo on vaig llegir i qui ho va escriure : ‘ Les diferents cultures del món es coneixen per les seves sensacions en la mesura del temps’. És cert que tots els països del món ténen un rel.lotge oficial amb unes minuteres on podem veure com avancen els minuts i les hores.
Parlant amb el coronel Van de l’exèrcit de Viêt Nam i que va lluitar durant 31 anys, desde 1944 fins a 1975, contra els invasors occidentals, em va dir molt seriosament:
‘Vosaltres els europeus mesureu el temps igual a diners.
Sempre esteu corrent. Sempre esteu pensant que no teniu temps per fer-ho tot, i el que cal és saber ser propietari absolut del teu propi temps’.
””’També molt seriosament em va comentar; ‘És una tonteria celebrar aniversaris el dia del teu naixement, perque sempre esteu pendents de quants anys us queden de vida. Quan comença un any, tots ho hem de celebrar i pensar que tenim tot un any per endavant. Aquí al sudest asiàtic tenim un altre concepte de la mesura del temps. Per aquest motiu quan vénen els occidentals a establir-se, sempre els diem el mateix; paciència, molta paciència i no tenir mai pressa. El concepte temps-diners encara no està arrelat al meu país. No ho sé si amb la globalització, els canvis, arribarà un dia que nosaltres també haurem de córrer. Nosaltres som conscients que podem viure cent anys, bé doncs, visquem-los tranquil.lament amb serenitat i deixem passar el díes i els mesos’.

És evident que després de la xerrada amb el coronel, vaig ser testimoni de la mesura del temps per part dels vietnamites i suposo que tots els altres pobles i nacions del sudest asiàtic. Es veu molt i molt bé quan viatges per carretera. Sempre trobes gent treballant al camp, en tallers, en botigues, en mercats, noies i nois sortint de les escoles, però també veus tanta gent o més sense fer res, descansant, prenent el tè, fumant, petant la xerrada, a la barberia situada a l’aire lliure al costat mateix de la carretera, donant de menjar al bestiar, sentats prenent una cervesa o menjant pho, jugant a futbol o a badminton, mirant la televisió, pescant, cercant cargols. Quan entres en un taller, de ceràmica per exemple, t’hi trobes amb els artesans, però tampoc n’hi han gaires.

La veritat és que no sé com s’ho faran per reconciliar tradició amb modernitat i com continuar utilisant el seu temps d’una forma tant i tant racional com fins ara per poder mantenir la seva tranquil.litat personal i el de la seva família i amics.

A les grans Ciutats tambér vaig ser testimoni directa d’una incidència de tràfic entre dues motos i un taxi; cap paraula malsonant, cap discusió, cap baralla, van parlar-se entre els conductors i tranquilament van continuar el seu camí.
Per cert, la infracció de tràfic era de multa i mínim de 10 punts …… però, ai, aquest és un problema a Viêt Nam.
No hi ha controls i tothom va per lliure !

També vaig ser en unes oficines de serveis, de capital privat, i la veritat és que les noies no aixecàven el cap per rès i molt eficientment anàven fent la feina. Puntualment marxàven en el seu temps lliure per dinar. Comencen molt aviat pel matí, a les 8 o fins i tot a les 7. La jornada laboral és de 8 o 9 hores. A les 6 del matí hi ha un tràfic intens pels carrers de Hà Nôi. Abans, però, ja han fet els seus exercicis gimnàstics als parcs; respiració, estiraments, musculació.

En la fotografia podeu veure el pati d’un establiment de queviures a peu de carretera viatjant de Ho Chi Minh a Tây Ninh, prop de la frontera amb Cambodja. Entre venda i venda, sempre hi ha temps per un petit descans i la gent que és a la botiga a comprar, ho entén.

””

Song Thap – Poble o foneria

0
Publicat el 23 de juny de 2007

Song Thap és un altre dels poblets que vaig visitar situat a pocs kilòmetres de Hà Nôi. Vaig visitar els altres pobles artesans i en aquest era on havíem de dinar en una casa d’una família vietnamita. Quan vam entrar al poble per un pont, vaig tenir l’impresió de ser en un poble miner; pols negra, fosc, olors de ferros, tricicles transportant ferralles.

De sobte vam veure foc dins les cases ! No és una fàbrica per fondre metalls i ferralla, són totes les cases del poble que són foneríes !!
”Tothom hi treballa, dones i homes. Em semblava una mica grotesc o diguem rar que poguéssim anar a una casa vietnamita del secle 18è per dinar, quan tot el poble és una veritable foneria. Però sí, vam entrar en una casa passant per una carreró estret i arbres que sobresortíen dels murs i vam entrar per una porta petita al seu pati. Planta baixa, portes obertes, menjador i dues sales amb separacions, però eren obertes. Cadires còmodes, una taula ben posada amb vaixella senzilla de ceràmica, l’altar dels ancestres presidint el menjador, amb les seves fotografíes, l’incens, les flors, els retrats. En una altra pared fotografíes, reconeixements, medalles. El Coronel Van, vidu, molt envellit, és el que ens dóna la benvinguda a casa seva.

Ens convida a beure amb ell el seu ví d’arròs. Parla francès i a pesar de la seva malaltia, encara podem veure com li agrada que vingui gent d’altres països, altres cultures, a casa seva on ens ofereix un dinar excel.lent, per altra banda, i la possibilitat de petar la xerrada i escoltar les seves experiències i respondre a les nostres preguntes.

Ha estat lluitant en defensa del seu país durant 31 anys, sense descans, 1944 – 1975. Coneix els patiments i els horrors de les guerres; la fam i la pobresa després que les guerres han acabat, les injustícies i la crueltat de tothom, les incomprensions, la responsabilitat de vetllar per tota la família i fugir de les bombes, però també coneix la vida en pau, l’amor per la seva família i el seu poble, els infants,
el voler ser d’un poble, la seva cultura.
Els seus ull petits, quasi tancats, desprenen una mirada de pau i també de tristesa, però alegre, no ho sé. És difícil penetrar en la mirada d’uns ulls rasgats i petits.

Vam marxar, potser massa aviat. Hagués volgut quedar-me fins tard al vespre, prendre el tè, seguir parlant , però per sobre de tot, escoltar al coronel Van i tota la seva petita saviesa. Mentres, la seva filla i nets netejen i un infant petitonet, un nen d’un any, el seu besnet, intenta aixecar-se i començar a caminar per el jardí.

Cham – Hinduisme a Viêt Nam

0
Publicat el 21 de juny de 2007

Els cham és una de les 54 ètnies existents a Viêt Nam. Actualment són uns 132.900 els descendents del Regne de Champa que va ser poderós i important al llarg dels secles 12è al 15è. Majoritàriament viuen a la part central de Viêt Nam, entre Danang i Nha Trang. Aquest grup va rebre la influència de l’hinduisme, sobretot per les seves relacions comercials amb Índia. La seva llengua pertany al grup Malaiès-Polinesi i ténen com escriptura, el sànscrit i l’escriptura cham, totes dues en el sistema sànscrit.
Durant aquest període els Cham van mantenir la seva nació: Cham Pa. Els Viêt van acabar conquerint aquest regne.
”’Van construïr uns conjunts d’edificis amb maons, molt singulars, on practicàven, i practiquen avui encara, les seves creences religioses, islam i hinduisme. Son una minoria en el Viêt Nam actual, però aquestes construccions són molt interessants de visitar. El fet de no poder visitar ni Hoi An ni Hue, va significar conèixer Nha Trang que no hi era en el meu itinerari. Al larg dels díes d’estada vaig anar descobrint aquesta Ciutat. És evident i molt clar que la visita a Hoi An i Hué és més interessant, però jo sempre penso que descobrir i integrar-se ‘temporalment’ en llocs poc coneguts, pots trobar-te amb sorpreses agradables i realitats desconegudes.

En un petit puig de la Ciutat es troba un conjunt de torres cham molt i molt boniques. Dins de cada torre s’hi pot veure les imatges de les deesses, sempre amb incens i flors. Fa pocs anys van escolpir una figura gegantina de Buda, sentat i estirat. Serà per demostrar la superioritat dels viêts sobre els chams ? Davant les escales que pugen fins la figura del monumental Buda de color blanc, vaig veure per primera i única vegada a Viêt Nam, al llarg dels 25 díes, pidolaires, gent pobre, sentats i estirats a terra, corrent darrera el turista.

Important: Nha Trang és una parada del tren de l’unificació que travessa tot el país de Nord a Sud. Per aquells que els hi agradi viatjar en tren, poden fer-ho desde Ho Chi Minh fins a Nha Trang. Quan arribes, i tot just al costat, podem veure la catedral catòlica de la Ciutat, un dels edificis més lletjos que he vist mai. La van construïr els francesos entre els anys 1928 al 1933 amb totxos o totxanes de ciment pur, gris, trist.

Vaig arribar a la conclusió que el Govern del país no els interessava gaire, més aviat gens, rehabilitar o fer dels edificis religiosos llocs agradables. Ara que han vist que el turisme és bò pel país, s’han afanyat a restaurar monuments dels cham, esglèsies catòliques o altres pagodes o temples budistes. També s’ha de dir que Viêt Nam fins fa molt poquet era a la cua dels països més pobres del món.

Desde aquest puig es poden contemplar unes vistes de la població, la costa i les illes, magnífiques.

Els cham els encanta mastegar fulles de betel. La recepta és la següent: Una fulla de betel, mig cacauet d’areca( de la família de les palmeres), una mica d’arrel d’artocarpus (l’arbre del pa), un trocet de llima, tot barrejat i a mastegar, lentament molt lentament. Aquesta barreja entre picant i àcid i, diguem-ho clar, amb efectes al.lucinògens ( és un cosí germà de la marihuana i l’hashish), et fa córrer la circulació de la sang, és un antisèptic, elimina l’alè molest, reforça les genives, al.leugera el dolor reumàtic i els mals de panxa.
No vaig tenir l’oportunitat de provar-ho. De fet, em trobava bé i no calía …… però m’hagués agradat mastegar durant una estoneta el betel. I vaig descobrir el per què de tanta gent arreu del país mastegant tota l’estona … i no són xiclets precisament !
”’

El meu búfal

1
Publicat el 13 de juny de 2007

Entre els meus apunts, m’he adonat que vaig anotar que a Hoi An, el 1r dia del 3r mes llunar, es celebra una festa per els nens-pastors dels búfals, dins una celebració consagrada al Geni de l’Agricultura.

En un segon viatge que pugui fer a Viêt Nam haig de visitar la part central del país i sobretot Hoi An i Hue, que no vaig poder arribar-hi l’any passat, per els esdeveniments atmosfèrics resumits en un tifó molt violent.

Ara sí puc penjar una de les diverses fotos que vaig fer d’aquest animal, i que forma part del pasaitge de Viêt Nam.

‘Després d’ún dia de treball als camps, és un goig veure’ls com descansen dins l’aigua dels rius, i el nostre amic el búfal prèn un bany ben merescut, com podeu observar en la fotografia. Riu ‘Sòng Cháy’. Muntanyes de Lao Cai-Sapa.

He trobat el mateix poema que vaig traduïr en el meu anterior post, en un molt bon francès i que ara mateix us faig conèixer ( sense traducció ) :

– Buffle, oh! écoute ce que je te dis mon buffle:
Mon buffle ira a la rizière, mon buffle labourera pour moi.
Repiquer, labourer, sont les tâches habituelles du cultivateur.
Moi que voici, toi que voilà, qui de nous plaint sa peine ?
Tant qu’il y aura des épis à la gerbe du riz
Mon buffle aura de l’herbe à manger dans le champ’.

És una canço molt i molt popular a Viêt Nam.

Molt millor aquesta traducció feta del vietnamita al francès i que he llegit en un petit llibre que vaig trobar al FNAC i que pertany a una col.lecció de ‘Le petit Mercure’ i s’anomena ‘ Le goût de …..’ amb diferents texts, tots referits a Viêt Nam de Jean Tardieu, Marguerite Duras, Bao Ninh, Alain Dugrand i molts altres escriptors vietnamites, desconeguts per nosaltres.’

Escolta’m búfal

0
Publicat el 10 de juny de 2007

El búfal és l’animal més preuat per els pagesos vietnamites.
De fet, encara avui, és el seu ‘tractor’ (el seu competidor, ‘ el búfal de ferro’ ), és el seu fidel amic, és el que ajuda a conrear les terres, carrega amb les collites, empeny la premsa de la canya de sucre, es deixa acaronar per els nens.
Mai n’havia vist abans, només al zoològic. En pots veure arreu; treballant, dins les aigües dels rius, als camps d’arròs, amb nois i noies que l’utilitzen per trasl.ladarse d’un poble a un altre; en mig dels mercats, empenyent el carro i el seu amo en una carretera de primer ordre i pel mig.

””’Vine al camp i treballa al meu costat’
‘ Escolta’m búfal’
‘ Llaurar i sembrar és la nostra feina ‘
‘ Treballant tots dos junts no ens causarà cap esforç’
‘ Treballem fins que l’arròs hagi madurat’
‘ Aleshores tu tindràs molta herba per menjar’

Recordo amb nostàlgia veure’ls dins l’aigua del riu Day, en el recorregut que vam fer del mercat de Cog Ly fins a Lao Cai. Són tranquils i un fidelíssim company de treball del vietnamita.
Desconec fins quan podrem veure aquestes imatges. Els ‘búfals de ferro’ són a l’aguait, però sempre penso que els vietnamites seguiràn confiant amb els seus amics fidels; els búfals, els reals.

Després de llegir el poema en un llibre ( traduït dins les meves possibilitats ) he pensat en penjar aquesta postal, pintada a mà, i que vaig comprar a Correus de Ho Chi Minh City.
L’escena no per bucòlica i tradicional és irreal. Una mica difícil de veure en els circuits ja establerts per els turistes, però sempre et pots escapar i cercar altres indrets ……

Vaig fer diverses fotografíes dels búfals que em vaig anar trobant durant el viatge, però penso que aquest dibuix representa molt millor una escenografia que encara avui es pot copsar si es viatja per les valls, els rius i els poblets d’aquest país que molt a poc a poc va canviant.

””