Chào ông Viêt Nam

Hà Nôi – febrer 2015. Any de la cabra.

Tres dies de recolliment. Tres díes on pots caminar pels carrers sense motocicletes, ni cotxes, ni bicicletes. Tres díes en que les milers i milers de botigues son tancades. Tres díes en que serà dificil trobar un restaurant per anar a menjar. Tres díes per anar als temples i veure les ofrenes que fan les famílies, escoltar les seves pregàries. Tres díes de compartir menges amb els familiars i amics.

I aquesta nit, milions de persones al país seran al carrer a mitjanit, per viure el traspàs de l’any del gos a l’any del porc. Per cremar al carrer, davant de casa, tot lo dolent que han viscut al llarg de l’any que ha passat. De compartir amb els seus ancestres les ofrenes que tenen a casa seva, on no pot faltar el pollastre escaldat amb la flor al bec.

Tres dies per compartir amb la família totes les menges preparades els díes abans, conversar. Molts han vingut de molt lluny i és tradició que la primera persona que entri a casa teva el primer dia del Tê’t sigui una bona persona, honesta, sense deutes.

Tet Nguyen Dan – 2019 – Any del porc.

Els nascuts els anys 1947, 1959, 1971, 1983, 1995, 2007, 2019. L’animal del calendari llunar més preuat. Intel·ligent, tolerant, sociable. Amb sentit comú. Lleials i bons jans. No gaire amants de la modernitat, molt tradicionals. Es diu que sempre ténen sort i troben fortuna sota les pedres. Tenen un gran cor i moltes vegades es veuen involucrats en situacions dificils. Els costa molt d’assumir les imperfeccions del món.

Steven Spielberg, Ernest Heminghway, Elton John, Henry Ford, Elvis Presley, Johan Cruyff, Dalai Lama, Albert Schweitzer, Luciano Pavarotti són alguns dels molts personatges famosos nascuts en l’any del porc. Però jo em quedo amb Le Duc Tho. Polític important del Vietcong, i que va ser el que es va seure  a la taula de les converses de Paris i Ginebra per aconseguir la pau del seu país durant la guerra amb els EE.UU. Li van atorgar el Premi Nobel de la Pau juntament amb Henry Kissinger, però ell el va rebutjar. Senzillament perque la pau no existia encara en el seu país i no el mereixia. Henry Kissinger, sí que el va acceptar  …

CHÚNG MÚNG NÀM MÓI  –  Bon Any Nou.

Hà Nôi – febrer 2015.  Chúc mùng nâm mói (Bon Any Nou).

Aquest cap de setmana tot són corredisses a Viêt Nam. Tren, cotxe, avió, barco, carro tirat pels bous, bicicletes, motocicletes. Un desplaçament massiu a tot el país. Tothom vol arribar a casa i retrobar-se amb la família i celebrar el Tê’t.

Vaig tenir la sort, que vaig buscar, de passar el Tê’t de l’any 2015 a Hà Nôi. Uns díes inoblidables, intensos, emotius, sorprenents. Els calígrafs tenen molta feina per escriure els pictogrames que s’utilizen per demanar els desitjos en paper vermell i penjar-los a les branques i als arbres dels kumquat, presseguers i albercoquers en flor. Són els cau doi. 

Vaig anar al Temple de la Literatura a veure els calígrafs com treballen sense descans per complir els desitjos de la gent, i escriuen, escriuen pictogrames. Els més buscats són els que t’ofereixen els autors.

Els altars dins a casa ja comencen a estar preparats. Els agricultors van i vénen de les ciutats per proveïr a la gent els arbres, les branques, les flors. Ja fa díes que han fet matances i repartida la carn entre les famílies. El banh chún no pot faltar a les taules. Un pastís molt especial d’arròs glutinós, carn de porc, llegums secs, embolcallats amb les fulles d’un arbre específic lang doi i moltes hores dins una olla enorme en aigua bullint.

Tres díes intensos de recolliment, el 5, 6 i 7 de febrer 2019. Any del porc.

I seguint la tradició, aquest és el primer apuntament dedicat al Tê’t. En queden dos més.

És un resum que vaig fer dels tres díes de Tê’t, any nou, a Hà Nôi. Febrer 2015. Any de la cabra. Preparatius, persones, escenificacions, passar pàgina, benvingudes al nou any, esperances. Ja el vaig publicar en aquest bloc el mes d’abril de l’any passat, però m’ha vingut de gust tornar-ho a fer, avui, precisament.

A Europa i al nostre país vivim moments, díes, setmanes difícils de païr. I el millor que he fet aquest matí ha estat reveure aquest video-muntatge de les meves fotografíes i viatjar a Hà Nôi, novament.

A les portes de la nit de Sant Joan, que sempre em dona alegria i esperant celebrar-ho juntament amb amics, conversant, degustant els musclos, pa amb tomàquet, embotits, truita i …. la coca, de llardons de cabell d’àngel, de crema, de fruita. Un bon xampany / cava, rosat pel meu gust i sí, fer volar coets i fer explosionar trons. El solstici d’estiu és aquí. Una nit curta. Foc, llum, esperances, passar pàgina, donar la benvinguda a l’estiu (on tota cuca viu ….). Esperances, fe ….. ho aconseguirem ? Guanyarem la llibertat ? Podrem viure en un país  independent ? Els nostres representants al Parlament tenen la clau i, una vegada més, no els perdonaré mai, mai, si no ho aconseguim per culpa d’ells i elles. I no sembla que vulguin fer realitat el desig de milers, milers, milers de persones, dos milions de vots afimatius d’una consulta,  el 9N, 72 diputats al Parlament i els 11S històrics des de l’any 2010.

Torno a Hà Nôi i preparada per la nit de Sant Joan. Un rampell d’aquests en el que vols compartir amb tots vosaltres un desig, una preocupació, unes imatges d’un país llunyà, i una celebració de la nit de Sant Joan.

[vimeo 124465133 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/124465133″>Vietnam: One Day in Hanoi – Tet Prelude</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

La tortuga gegant, anomenada Cua Rua, habitant del llac Hoan Kiem, centre de Hà Nôi, ha mort fa una setmana. Un símbol mític de la independència de Viêt Nam que ha viscut en aigües del llac plàcidament des de feia no se sap quantes dècades. Hi ha qui diu que fa més de cent anys …  Era de la espècie Rafetus euphraticus, de closca tova, en perill d’extinció. Ara només en queden tres a tot el món, dues a la Xina, al riu Yangtzé, i una en un llac proper a Hà Noi. La gent encara està consternada i trista davant aquesta mort.

Fotografia: Cua Rua torna a casa després d’un exàmen mèdic. Any 2011

I al mateix temps ha començat el XIIè Congrés del Partit Comunista, únic, per anomenar el nou govern per els propers cinc anys. El congrés acabarà el dia 28 de gener.

L’encarregat del temple budista de Vu Thach ha comentat que aquesta mort portarà mala estrugança al govern i al país. I molta gent està consternada, perque era un animal estimat i sagrat, i sí, tenen aquest sentiment, supersticiosos com són.

Fotografia: Inauguració del XIIè Congrés del Partit Comunista. Eleccions per el nou govern.

Explica la llegenda que en el secle XV un rei de Viet Nam va lluitar contra l’invasor xinès amb una espasa que li va donar el drac de les muntanyes. Una vegada va acabar la  guerra que va guanyar, va retornar l’espasa a la tortuga que vivia al llac Hoan Kiem, el llac de l’espasa retornada. 

Fotografia: Llac Hoan Kiem/Hanoi. Febrer 2015. RG.

També és una pèrdua per el món científic, perque aquesta espècie és ja a un pas de la seva extinció. El govern ha dictaminat que la tortuga es conservarà, després de fer-se els estudis per saber-ne el motiu de la seva mort. Els vietnamites tenen quatre animals considerats sagrats, el drac, l’unicorn, l’au fènix, i la tortuga, l’únic que encara viu en aquest secle.

Fotografia: Professor Ha Dinh Duc en una de les aparicions de Cua Rua. Desembre 2014.

Cua Rua era considerada com l’únic animal sagrat viu, i per tant, el veritable vincle entre l’antiguitat i el món d’avui. El sentit espiritual era i és present en tot moment. També era el símbol de fermesa, força i resistència davant totes les guerres que han patit els vietnamites al llarg dels secles. Quan emergia del fons del llac, i ho feia entre 7 i 8 vegades l’any, immediatament s’aplegava una munió de centenars, milers de persones per veure-la i fotografiar-la.

En mig del llac podem veure una torre que va ser construïda en honor seu l’any 1880.

Fotografia: Llac Hoan Kiem i la seva torre. Febrer 2015. RG.

Finalment no se sap el sexe de Cua Rua, encara que sembla ser era un mascle. Al riu Yangtzé a Xina viu una tortuga d’aquesta espècie, femella, i el Dr Nguyern Quang Truong, va intentar fer una inseminació entre els dos animals, i desconec si va reexir. No ho crec. Males llengües afirmen que va ser com una ‘negociació’ per enfortir les relacions entre el Viet Nam i la Xina  ………

Mentre, el congrés del partit comunista continúa i estic segura que més d’un dels 1,510 delegats participants pensaran el mateix que molta gent del carrer …… la mort de Cua Rua no aporta cap bona senyal per el progrés i la continuitat del desenvolupament del país.

Les vegades que he estat a Hà Nôi mai he tingut la sort de poder veure-la. Històries sí que les he escoltat i m’han explicat. Em puc imaginar el trasbals que ha suposat aquesta mort entre els hanoians.

He acabat d’editar un altre video de fotografies fetes durant la meva estada a Hà Nôi aquest hivern. He ajuntat diferents imatges de carrers, mercats, gent, moments. Sortia pel matí abans de les 09:00 hores i caminava ben bé de tres a quatre hores. El recorregut sempre improvisat i de vegades curtet, perque em quedava en una cantonada, un racó, darrera un arbre, esperant, mirant encuriosida el brogit i el moviment de la gent, motocicletes, bicicleters, cotxes. Hi han fotografíes on es veuen els carrers buits, solitaris, fins i tot l’estació de tren. Van ser els dies del Tê’t, any nou, i tot era tancat, res de comerciar, ni de vendre, ni treballar. Enguany ja podies trobar oberts un cafe, un bia hoi, un petit restaurant de carrer. Però són els mateixos treballadors que li diuen als propietaris que no comptin amb ells i elles durant una setmana.

No t’avorreixes mai. Cada dia et trobes escenes, moments, gent diferent i vas aprenent.

Te n’adones com han canviat els carrers, el comerç, encara que Hà Nôi continúa essent una ciutat-poble, rural i cosmopolita també. no gaire, i ben diferent de Ho Chi MInh, l’antiga Saigon, o de qualsevol ciutat asiàtica. Als hanoians els hi agrada conservar els seus barris, els seus llocs, racons,la seva cultura i si vols trepitjar la ciutat cosmopolita has de sortir lluny del centre i sí, l’urbanisme canvia, i veus una nova Ciutat, i crec que bastant ben feta. Al darrera dels moderns edificis d’oficines és divertit passejar per carrerons i entrar a les casetes de tota la vida que encara hi són, amb els seus petits jardins.

Aquest video és una petita mostra dels moments viscuts mentre passejava per aquesta Ciutat.

[vimeo 126034132 w=500 h=281] <p><a href=”https://vimeo.com/126034132″>Hanoi: Streets, markets, people</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Vaig tornar de Hà Nôi amb les targetes plenes de fotografies. Viure l’abans i el després del Tê’t ha estat absolutament emocionant, desconcertant, engrescador i inoblidable. Escollir les fotografies, cercar la música adient ( no m’agraden les músiques ‘ètniques’ per aquest tipus de videos ) ha estat costerut, però motivador i feliç. Un dia complet a Hà Nôi és tota una aventura, des de primeres hores del dia, cinc del matí en un dels molts mercats majoristes, l’arribada del tren provinent de Lao Cai, desplaçaments per la Ciutat, esmorzar al carrer, decidir quin arbre comprar per casa o l’oficina, fotografiar els infants mudats, les cistelles preparades per els altars dels ancestres, comprar el pollastre, fer el banh chung, menjar-lo ….. i anem passant les hores fins arribar a mitjanit.

Acaba l’any del cavall i comença l’any de la cabra.

Les fotografíes escollides del video, crec,  reflecteixen aquest ambient de la ciutat de Hà Nôi.

[vimeo 124465133 w=500 h=281] <p><a href=”https://vimeo.com/124465133″>One Day in Hanoi – Tet Prelude</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

El passat colonial francès és present a tot Hà Nôi. Però només una construcció del passat és particularment reverenciada, estimada, per a tots els hanoians: El Pont Long Bien. Una placa ben conservada ens indica que va ser construït per Daydé & Pillé, Paris entre els anys 1899 i 1902. No hi veus gaires vianants, és pot dir que ningú hi camina. Treballadors del ferrocarril que fan el manteniment de les víes o una parella d’avis recolzats a la barana mirant les aigües vermelloses i tèrboles del riu Roig, esperant que es faci fosc.

Motocicletes, sí, moltes, moltíssimes i que semblen que hagin estat assajant per creuar el pont en posició de desfilada militar, sobretot pels matins a l’hora d’anar a treballar, i al vespre quan tornen a casa.

Van començar a construïr el pont a finals del secle XIX. El govern colonial volia demostrar als vietnamites, o anamites com els deien, que havíen arribat per quedar-s’hi. Té 2,4 kms de llargada i va ser un dels ponts més espectaculars del món quan el van inaugurar l’any 1903. Pont Paul Doumer, era el seu nom en reconeixement al governador de l’època.

Quan el cabal és baix, s’instal.len a la llera del riu gent que arriba a la gran Ciutat per treballar-hi una temporada abans de l’arribada de les pluges i de les inundacions que provoca el riu.

De sobte el pont es mou, vibra i sento un soroll. És el ferrocarril que fa ja el seu últim recorregut per arribar a la estació central de Hà Nôi provinent de Haiphong, el port més important de la badia de Tonkin. El Long Bien ha estat un punt estratègic en la economia i la vida del país. Era la sortida més ràpida al mar de Hà Nôi on hi podíen fer arribar totes les mercaderies per carregar en els vaixells rumb al Japó, Filipines, Xina, Índia, Pacífic. També va ser molt important per el govern colonial, perque es va utilitzar el tren per el transport de tropes de l’exèrcit francès en la seva lluita contra els nacionalistes vietnamites.

En temps de guerres el Long Bien ha estat motiu, i tema principal, de diferents cançons i poemes, sobretot durant la guerra amb els americans. És un pont gens lineal, atrotinat, on es poden veure diferents tipus de construcció (el bombardejos van ser continuats), però és viu, i va córrer el perill d’enderrocament davant les noves tecnologies i nous ponts construïts en els últims anys. Els hanoians ho han impedit, no en volen ni sentir parlar d’enderrocament.

El tren continúa utilitzant el Long Bien, però ara només hi viatgen passatgers, perque sembla que els vietnamites prefereixen transportar les mercaderíes en les seves motocicletes: Caixes d’aigua mineral, escombres, olles amb sopa, plats, verdures, hortalisses, fruites, oques, porcs, pollastres, catifes, vidres, equips elèctrics, recipients de plàstic buits. També hi trobes gent que senzillament travessa el pont sense més, o perque torna a casa, o perque només hi poden transitar motocicletes i bicicletes, o com en el meu cas, per fer el que cal fer quan ets a Hà Nôi … travessar-lo en els dos sentits amb motocicleta.

Al capvespre, el pont s’omple de parelles que es juren el seu amor etern i de ciutadans que volen contemplar la posta de sol, si el temps acompanya.

Ara es poden comptar més de sis ponts que creuen el riu Roig. El més modern tot just fa uns mesos que el van inaugurar, el 5 de gener de 2015, el Nha Tan, una via directa per arribar a l’aeroport de Nôi Bài.

Torno caminant fins l’avinguda Tran Nhat Duat i abans faig una mirada a la Ciutat. Puc comptar no més de 10/12 edificis alts al centre de la Ciutat. Hà Nôi no és ni Bangkok, ni Shanghai, ni Singapore, ni Ho Chi Minh City ( Saigon ). Encara és una ciutat-poble on els seus ciutadans volen preservar de totes totes els seu passat, però sense deixar de mirar el seu futur.

Són les 6 de la tarda i ja és fosc, sempre a la mateixa hora, i fa més fred del que em pensava en un dia de la primera setmana de febrer de 2015. Cau una pluja finíssima i la humitat és alta. Xino xano torno a l’hotel. Long Bien Bridge és allà, al seu lloc de sempre i demà començarà un altre dia de brogit i activitat.

Hi tornaré.

Fotografíes: Diferents fotografíes fetes a l’alba i a mig matí. Mai et repeteixes. Sempre hi ha situacions i imatges diferents. RG. Hà Nôi febrer 2015.

L’endemà de la meva arribada a Hà Nôi vaig anar al carrer Sô’ 44 – Ngô 31 – Xuân Diêu – Tây Hô. Portava un paquet per en Guim de part del seus pares, veïns de Gràcia. En Guim viu a Hà Nôi. Casat amb Thuy Anh., una filla i un fill, molt petits. En Guim ja va tenir ressó a les xarxes quan va començar una volta al món amb bicicleta elèctrica. I es va quedar a Hà Nôi. La Thuy Anh en té la culpa. El carrer és al costat del llac anomenat West Lake o Tay Ho.  És el més gran dels llacs de Hà Nôi i impresiona. També hi ha un llac més petit, però més famós que el seu germà gran. En aquest petit llac va caure un avió de l’exèrcit nordamericà, abatut per les forces del vietcong durant la guerra. El pilot es va salvar. Ni més ni menys que el Senador John MacCain, presoner de guerra.

En arribar a l’adreça apuntada en un paperet, em trobo amb un bar-restaurant Barcelona Bistrot – La Bicicleta. L’entrada va ser de sorpresa. Bon ambient. Agradable. Bonic. Et fa sentir a casa, però també a Hà Nôi. Serveixen tapes,dinars, cocktails, cervesa, café. Però els dijous pots menjar arròs, com és habitual a casa. El menú en català, vietnamita i anglès. Després de les presentacions i de fer efectiu l’encàrrec, ens posem a parlar i a degustar les tapes. Menjar a Viêt Nam és un guster, un plaer, molt saborós, gens picant i no gens avorrit. Ara bé, sempre s’agraeix poder menjar com a casa i al Barcelona Bistrot – La Bicicleta és el millor racó català que et pots trobar no només a Hà Nôi, al sudest asiàtic.

En Guim i el chef en Jordi han aconseguit que els calamars a la romana tinguin el sabor d’això, a la romana, no de tempura. L’escalivada té el seu punt perfecte. Els seitons en vinagre magnífics. Les escopinyes provinents de la costa vietnamita i macerades, són ‘diferents’. I promocionen les patates braves de’n Tomeu, per no trepitjar el copyright de’n Tomàs de Sarrià. Croquetes de l’àvia. Pa amb tomàquet al punt. Perque a Viêt Nam tenen pa com a casa, les baguettes, que els recorda que una vegada van ser colonitzats per els francesos.

Si un dia passeu per Hà Nôi us recomano de visitar el Barcelona Bistrot- La Bicicleta. No us empenedireu. A més en Guim us orientarà molt bé per fer circuits amb bicicleta. Per cert, tots els últims divendres de mes, a les 8 del vespre, concentració a la Plaça de la Catedral de Sant Josep de Hà Nôi i recorregut amb bici per la Ciutat. Reinvindicar novament l’ús de la bicicleta i millorar l’aire de Hà Nôi.

Els que em seguiu en aquest bloc, sabreu que vaig portar bacallà i era jo que havia de cuinar l’arròs amb bacallà. No, no ho vaig fer. Va ser en Jordi, del Barcelona Bistrot. Nois, noies, un arròs amb bacallà espectacular acompanyat d’un allioli amb nyores per llepar-se els dits.

En Guim també ha sapigut convèncer als hanoians que degustar cuina i tapes catalanes és tot un plaer i fer canvis eleva l’esperit i les ganes de coneixer noves cultures.

Per arribar-hi des del centre millor agafar un taxi. Els preus són molt més barats que a casa nostra. Pots pagar entre 2 i 6 Euros. Si  t’agrada caminar, des del centre, llac de Hoan Kiem fins Barcelona Bistrot, posem una horeta i un quart aproximadament, segur que més, perque estareu tota l’estona mirant, badant i fent fotografíes.

Sense saber-ho, he trobat un racó català i vietnamita alhora on m’hi vaig trobar bé. Guim, pots comptar que hi tornaré, si encara el destí m’ofereix una nova possibilitat de viatjar, i així ho espero.

Fotografíes: West Lake-Tay Ho. Carrer. Barcelona Bistrot. Hà Nôi. Febrer 2015. RG.

Sis setmanes vivint en una Ciutat dona per molt i si he de començar crec que la millor imatge són les branques del presseguer en flor, una flor de color rosa intens. Es van començar a veure la primera setmana de febrer. Els pagesos, agricultors que han estat treballant tot l’any per poder oferir els millors arbres i les millors branques de presseguer han patit i molt. El mes de gener van tenir més de vuit dies de bonança i els arbres van començar a mostrar el color de les flors massa aviat.

La Ciutat es va omplir de Hoa Dao  i també de Kumquats. El color rosa intens donava un color fantàstic a moltíssimes cantonades dels carrers del barri vell, i al carrer Hang Ma, ocupaven tot el carrer sencer, i al carrer Hang Cot, hi havia un munt de gent davant una escola on podies comprar la branca que més t’agradava. No hi ha casa a Viêt Nam que no tingui aquesta flor al menjador, a la porta. Creuen, i estan convençuts, que foragiten els mals esperits de la llar.

Un dia abans del 1r dia del Tê’t vaig comprar una branca i la vaig posar damunt la taula de l’habitació de l’hotelet. Vaig escollir bé. Les flors bellíssimes i els capolls van florir, però ja amb un color rosa més pàl.lid.

Els camperols i els ‘minoristes’ cerquen bons llocs als carrers de Hà Nôi per vendre les branques. Dormen allà mateix, en petites tendes de campanya. La gent es para, mira, negocia el preu, però sobretot cerca la branca més bonica i amb més capolls. Hi ha diferents preus. Jo vaig comprar-la l’últim dia, i és clar, el preu va ser molt bò, 50.000,- VDN ( 2,30€). El Mercat de la Flor bull d’activitat. A les 5 del matí ja és ple de compradors.

Un poblet proper a Hà Nôi és on trobes les grans extensions de planters del presseguer, Nha Tan. La feina de tot un any per vendre el fruit una vegada durante el Tê’t. Viêt Nam és un país emergent, al seu ritme, de més de 90.000.000 habitants, i necessiten moltes branques de presseguer al Nord i d’albercoquer al Sud. NIngú vol tenir ‘mals esperits’ a casa al llarg del nou any i de les branques pengen  les targetes de color vermell ( color de la sort ) on demanen el que tothom desitja al món ….. salut, felicitat, joia i pau.

Avui diumenge es el 4rt dia del Tet, i es per descansar una mica. Dema dilluns encara fan festa, un dia mes de descans i dimarts tornara tot a rutllar com abans del dia 17.

Targeta de la camera plena, alguns videos ( per primera vegada ….), records, experiencies. He badat molt, pero molt. He compartit molt, pero molt. He omplert el meu cistell de molts coneixements. Esta essent un viatge diferent …. viure amb la gent, coneixer a la gent, fer passar el temps i poc viatge de coneixer nous indrets, paisatges, monuments, pagodes, llocs historics. Nomes em queda anar a Ha Long, i aquest si que es una visita que no puc deixar de fer. Es un retrobament i es un dels objectius i motius d”aquest viatge.

Alguna visita turistica sorpresa com el Museu dedicat a Ho Chi Minh, que es troba tot just al costat de la pagoda d”un sol pilar, i ben a prop del seu mausoleu. I tambe la Citadel, que els colonitzadors francesos van destruir i tot just esta reoberta des de fa no mes de 4 anys. Patrimoni Cultural de la UNESCO.

Focs artificials al llac Hoan Kiem, centre de la Ciutat, per donar la benvinguda del Nou Any, tambe una altra fita interessant i veure la gentada, que omplien els carrers, sense cap mena d’incident, somriures, alegria, families senceres, tothom al carrer.

Avui, ara, plou, 2/4 de 10 del mati de diumenge 22 de febrer, temperatura de 18 graus i molta humitat i el temps ha canviat a millor per la tarda. Mes calor, encara quasi tot tancat, molta gent a les pagodes, o passejant pels parcs, i sobretot visitant a la familia i amics.

I jo continuant badant …..

Tam biet ! Fins aviat.

Deu dies ja que he arribat a aquesta ciutat-poble. Lluny de casa i es nota, i molt. Un canvi en tots els sentits, cultural, domestic, de temps, d’informacions. A les 6 del mati comensa a clarejar i a les 6 de la tarda ja es fosc. A l’hotelet puc conectar-me amb un ordinador que utilitza tothom, i de vegades no funciona. Pel mati llegeixo les noticies del meu pais del dia abans, i per la tarda, les del mateix dia. A la televisio miro les noticies de la televisio japonesa, la BBC, TV5 francesa i moltes vietnamites. He quedat perplexa de l’accident de l’avio a Taiwan, i tambe llegint que el jutge VIdal sera expulsat. Que hem de fer? Marxar del reino de espana com mes aviat millor. Signatures, manifesacions, concentracions, no serveixen per a res. Fets i rapids …. i ja se que avui per avui sembla impossible. Aixi que em dedico a viure a Ha Noi i m’oblido de la meva terra durant un temps.

El dia 3 van celebrar el 85e aniversari de la fundacio del Partit Comunista de Viet Nam, unic partit existent al pais. La gent del carrer, pero, continua amb les seves coses, anar i venir, comprar, vendre, treballar, portar cales a casa, enganyar si poden als turistes, portar els infants a l’escola. Alguns es paren a escoltar la musica d’un concert a l’aire lliure per commemorar l’esdeveniment, que certament ha estat important per aquest pais. Molta gent oblida que nomes fa poc de vint anys que Viet Nam ha entrat, mes o menys, dins el cercle de la globalitzacio i que fins aleshores la seva economia es podia dir que era una economia de guerra. No se sap com, pero el pais tira endavant, sense escarfalls ni moviments en fals. Un govern comunista que fa la feina, corrupcions encara a l’ordre del dia, algunes acceptades d’altres no tant, economia familiar, comprar, vendre, fabriques, agricultura potent i tambe pesca, grans empreses establertes al pais. Ara be, tot, tot, adaptat a la manera de fer vietnamita. Els que volen resultats rapids, aquest no es el pais on trobaran la solucio. El vietnamita te un tempo i no es belluga mes rapidament perque li ho diguin els forasters. Fan barrabassades, cert, poques, pero el creixement es contingut i continuat. I ho veus pels carrers.

M’hi trobo be a Ha Noi. Fins i tot ni em molesten el soroll de milers i milers de motocicletes i ara tambe mes cotxes. A partir de les 9 del vespre torna el silenci, fins a les 5 del mati.

M’encanta badar, seure en un raco i observar. Menjar un bun cha o un banh cheo, o els espectaculars ban minh, que la BBC ha anomenat els ”millors entrepans del mon”, i es cert. Pels carrers al mati, abans de les 7, tanta gent traginant olles, menjar, fogons, carbo, llenya, per fer els esmorrzars de la gent que va a treballar. I quantes flors arreu. Poques vegades he vist una Ciutat tan plena de flors, i ara mes que mai, perque l’any nou es a tocar, el Te’t. Enguany ” at mui” l’any de la cabra. I ja estan preparant els banh chung, que no pot faltar a les cases, i els arbres, els presseguers, florits. Una flor d’un color rosat fosc, brillant. Tothom en te un davant la seva porta de casa o a dins.

M’he retrobat amb el fill d’un gran amic de Barcelona. Viu a Ha Noi, s’ha casat i te dos criatures. I ha muntat un restaurant on es pot menjar escalivada, patates braves de’n Tomeu, calamars a la romana, i d’altres plats ben catalans,  tot ben explicat en un carta en catala, angles i vietnamita. Tinc el meu raco de pais, tambe a Ha Noi.

I aixi van passant els dies; temps per a tot, per llegir, fer fotografies, aprendre, passar una mica de fred ( !!! ), passejar al voltant del llac Hoan Kiem i preparant excursions i viatgets curts per coneixer com prepara la gent l’any nou. M’han convidat a una matansa del porc …… Un pais veritablement diferent, i que suposo em fa retrobar-me amb el meu de fa cinquanta anys …..

Us recordo …… el teclat es el que es ……..

P.D. Vaig visitar la Citadel de Ha Noi, tot just oberta al public fa 3 o 4 anys. Abans prohibidissim d’entrar-hi. Em va sorprendre per la seva bellesa i el silenci. No queda gaire res de les epoques glorioses dels mandarins, secle XI, pero els arqueolegs estan fent una molt bona feina i les troballes es multipliquen. Edificis colonials. Un lloc ple d’histories de les guerres, pero on avui es respira una pau poc habitual. Segurament els centenars de bonsais ajuden. Els presseguers en flor tambe. I el contrast, es baixar al bunker on el govern del Viet Nam treballava per aconseguir la independencia i la unificacio del pais al llarg de les guerres amb el frances, japones, xines i america.

Dos dies ja a Hanoi. Retrobament amb una Ciutat que des de la primera vegada que hi vaig ser m’ha seduit i continua la seduccio ……  Ja es comensa a veure una activitat que anira creixent per celebrar el Te’t. He estat amb amics, i tambe amb nous amics. La meva aportacio a les festes del Tet sera cuinar un arros amb bacalla. Des de Barcelona a Hanoi. Ben envasat al buit. Aqui no el coneixen. Jo ja he gaudit de la cuina vietnamita, cha ca, pho, bun, te verd, la cervesa Halida, papaia. Fa calor, pero no pas la de l’estiu i les motos continuen envaint els carrers. Podria dir que la gent a HaNoi ocupa els carrers, son els amos i senyors, i hi conviuen molt i molt be.

Ha Noi te un aeroport nou i una autopista que arriba directament a la Ciutat, i un nou pont que travessa el Hong Ha, el riu Roig. La autopista no te senyals de res, i a l’aeroport es nota que estan en rodatge. Tinc una nova camera que tambe fa videos i ahir vaig estar practicant i enregistrant tot el trafic des del meu seient en un cyclo pousse.

Com no porto, ni tinc, un smart phone ni un portatil, he d’utilitzar els odrdinadors que son a disposicio dels clients a l’hotel. Aixi que el teclat ni te accents, ni c trencada i escric com puc …..

Ara son 2/4 de 9 del mati, sis hores menys a Barcelona. Bon dia.