Chào ông Viêt Nam

…i quina aventura, inoblidable, pels nens!

(com a voltes una madalena sucada en una taça de camomila, la flaire d’uns musclos acabats de fer, ens tornen a aquell mon, tot veritat, del nen que, durant tot el cami, ens acompanya)

Chao ba Roser

Primer, la reality: una cosina de mumare era casada amb el pràctic del port de Barcelona, i jo damunt d’aquesta balsa tenc la sensació d’haver-hi estat moltes vegades (o una d’iguala). Aquí mateix tenia amarrat el botet Mireia (la meva tia es deia Maria, i l’oncle pràctic va posar el nom a la barca en provençal, tot un detall). Era un bot amb la popa de mirall, fet de mestre d’aixa, a Menorca. El record beníssim. Era l’únic que m’interessava quan venia a Barcelona. Supòs que m’hi duien perquè em civilitzés una mica: Monjuïc, el Tibidabo, i tot allò que em marejava. Jo només sospirava perquè em deixessin partir amb la Mireia. Feien veure quie em deixaven anar a lloure; tanmateix, des d’una barca dels pràctics em seguien d’aprop, i amb prismàtics. Era petita.
          I de Barcelona a Menorca. El port de Maó, a n’aquests temps que dius, n’estava ple de balses d’aquestes que suraven, amb cordes d’espart sortint per baix cap al fons, on s’hi aferraven els musclos. Però els varen haver de suprimir a aquells criadors de musclos, perquè aquests crustacis són com filtres de l’aigua, igualment les ostres, i poden acumular tòxics. Ja és que a n’aquells temps que dius no hi havia tanta brutor com ara. Així i tot, de tant en tant es moria algú que havia menjat musclos, i ho llevaren. Varen començar a venir de Galízia, de les ‘rías’, ja criats dins d’aigües depurades. I són molt bons els musclos gallecs. Alerta amb els de roca d’aquí, ara, perquè presenten els mateixos perills. Jo mateixa tenc una al·lèrgia terrible que sé que m’acabarà escabetxant (ara mateix estic fent crisi) i em ve, crec, a banda d’herència, d’una vegada, quan tenia 16 anys, que d’una urticària havent menjat ostres que acabava d’extreure del fons (era enfora, en barca; vull dir que no era dins del port) quasi em vaig morir. Vaig estar mesos malament, i sempre em va quedar allò. El mes d’agost, mengi el que mengi, reapareix l’urticària. això sí, més atenuada. a banda que ara hi ha una àmplia gamma d’antihistamínics per escometre-la.
Ara la ficció:
Veig que també en l’imaginari coincidim. T’enganxo dos fragments de la meva novel·la Una altra vida, però et podria enganxar 300 pàgines, perquè va d’un viver.

   Fora sabates, en Climent ara saltava al viver arromangat de cames i amb l’ansa de ferro d’un poal d’alatxa salada passat pel braç; i el viver amb l’envestida s’afonava un pam, l’aigua li tapava els turmells i de seguida la indefensa carcanada de fusta molla tornava a alçar-se igual que una barca, però una barca amb més forats que un colador. La tapadora, tancada amb un pany de maleta, era quasi nova, amb les llistes creuades formant un reixat. De tant en tant la rompien i s’enduien totes les llagostes, però ara estava tancada amb un pany nou d’acer inoxidable i no l’havien forçada. Les llagostes havien sortit per un forat que ara veia a la banda de fora, un forat gros que no s’havia fet totsol. Mirant cap als esculls també veia l’escuma de la roca de la Reina amb un cordó vermell de llagostes tot esfilagassat, com un sarzit groller. Els nins anirien a cercar un cove. Dins el viver, de més de cinc-cents quilos de llagostes només n’hi havia dues dotzenes. Abans que no fugissin els havia de donar salabre.                                                           ********************  DE REMOLC DE L’IDELAIDA EL VIVER ENTRAVA al recer de l’avarador brollant aigua salada damunt el nus de la corda que el subjectava, un as de guia; voltant el pany d’acer inoxidable de la tapa reixada, un broll també l’abonyegava. L’Idelaida podria haver remolcat dues balenes amb els sortidors enfilats i fer el mateix efecte, mentre les postetes de la tapadora anaven llescant trinxes de mar com els flocs d’un guitarró.         En Tomeu saltava descalç als parats més fondos amb els calçons arromangats i tot d’una el patró Climent treia d’una bita l’altre cap del remolc i l’hi llençava sense mesurar la força, fent patinar el mariner damunt el llim. <<Sort que som a l’estiu>>, es disculpava el patró fent l’ullet amb l’ull gris. Quan se li il·luminava només l’ull verd tenia la cara més alegre.         Ben aposentat damunt dels parats més fondos, ara que en Tomeu ja se n’havia fet enfora i enrotllava l’amarra al mosquetó d’una bobina grossa a la part alta de l’escar, el recipient marí, sense l’alegre gargot dels guèisers que mentre s’acostava lliscant per la superfície havien semblat aguantar-lo amb fils com els que mouen les titelles,  ja començava a buidar-se igual que una gaita que es desinfla, només que ho feia amb el mateix estrèpit xarbotant que alça l’aigua torrencial quan s’escola pel reixat d’una claveguera. Dels comerços de la primera fila estant veien el gran receptacle que vessava, tot desplaçant-se a semblança d’un vagó de tren els passatgers del qual agiten mocadors color de cel per saludar els qui els esperen a l’andana. L’Idelaida ja virava cap al moll per amarrar-se, i ara en Tomeu, amb els darreres xops i una grapada d’estopa per a no desgraciar-se la mà amb el cable que aguantava la feixuga càrrega, feia voltar amb l’altra mà la maneta de la bobina. I un mecànic d’Evinrude que observava aquell al·lot tan jove, tenia por que no li bastàs la força: por que amb una reculada del viver no hi hagués una desgràcia. Aniria a ajudar-lo. Així, el viver s’enfilaria pels parats alts com un cranc monstruós que s’ha begut l’enteniment, perdent líquids com en  una expiració mortal.         Les dependentes del souvenir, na Margalida de l’estanc, la gent que entrava a la farmàcia o al restaurant Can Tòfol, ja veien la gran arca sobre la plataforma elevada de l’avarador, un metre més alta que el passeig, igual que l’escenari d’un teatre: els tapava tota la vista, ocupant el mateix lloc que fins ara ningú mai no havia disputat a l’illot de Mangata. El veien retallar-se sobre la panoràmica del mar exactament igual que hi deuria estar submergit, i entre cada dues posts de fusta ennegrida i rosegada de caragolí veien l’aigua blava centellejant als seus darreres, inestable com un tremolor. Uns turistes que acabaven de comprar un ventall al souvenir, enmig del passeig treien la funda de la càmera fotogràfica i enfocaven el viver xopat. Els propietaris de l’estanc deien que ara era com veure el mar sense obrir la persiana.         Pel forat d’on n’havien fugit les llagostes hi podia passar una persona. El viver encara regalimava i na Laida, dedins, ja hi estava ajaguda panxa amunt, mentre son pare desmuntava el pany nou de la tapa reixada per aprofitar-lo: l’únic que encara serviria. Amb la tapa oberta, na Laida veia el cel quadrat, i veia son pare dins el cel quan ell va aguaitar per dir-li que ja se n’anava. Era com si en Climent se n’hagués anat cap dret al cel i a na Laida li venia un sobresalt. Però de bell nou amb la tapadora ajustada, na Laida tornava a veure un cel amb reixes que no hi podria entrar ningú, un cel sense esglais, i aviat aquell cel dins la presó era còmic com un pàmpol. A na Laida sempre li venien rialles a l’hora de sopar, quan son pare fregia pàmpols: com ara mirant el cel disfressat de pàmpol entre els llistons de la part alta, a cada banda de la tapa.          Amb la mirada cap al llevant, el mar tenia les pues de l’estropeig ben dretes i el Forrestal, que travessava tres barrerons, era el faquir; el Lincoln només n’havia de menester dos, mentre que l’Enterprise, banda fora Mangata, sortia tot sencer per una sola escletxa entre dos llistons sense tocar la gran carcassa de fusta banyada. Els travessers de ponent ratllaven la farmàcia, el souvenir, l’estanc, la societat de pescadors i el restaurant Can Tòfol; els de gregal trinxaven el tamarell de les peixateres, i, més enfora, la platja. El tamarell, molt aplanat per fer ombra als caixons de peix, amb una post que li tapava la verdor més alta, semblava un tamarell de la sabana d’Àfrica. Una fusta travessada al costat de xaloc esborrava les dues finestres del convent, però no el portal, gràcies al forat de la fuga de llagostes; i era com si en Manolo Álvarez i en Pasqual Amer, que ara entraven al viver, haguessin sortit de darrere la persiana de ca les monges. Dret a dintre a la banda d’enmig, en Manolo amb el cap alçava la tapa del damunt, que li feia de gorra de quadres amb la ventalla al clatell. Dins el viver hi hauria d’estar sempre ajupit. Amb una post rompuda ran del forat, en Pasqual s’aficava un escarràs i l’hi havien de treure a la farmàcia.         No hi ha dret, deia el dependent de la farmàcia mirant el mar de damunt una escala. No, no n’hi ha, li responia una altra dependenta despatxant esperit alcanforat amb un embutet de llauna que en el moment en què entraven el de l’estanc, en Tòfol del restaurant i en Pep del souvenir preguntant pel farmacèutic (que en aquell moment assistia l’accidentat) lleugerament va tremolar damunt el flascó de vidre sonant com un espetec de les dents quan es clouen sobtadament les barres.         Per culpa del viver aquest nin s’ha fet mal, deia en Pep amb una gran alegria, carregant-se de raó. A qualcú li ve de nou que s’hi esgarrinxin, amb aquest mastodont? N’hi haurà més de dos que s’hi desgraciaran!          Ara mateix ho anirien a dir al pare d’aquell nin, el delegat d’Hisenda. I quan el Delegat sabés que el seu fill s’hi havia ferit, l’espantall de viver tot d’una s’evaporaria.         El de l’estanc deia que ja hi tenia pèrdues; i el del souvenir estava ben segur que a la temporada ja l’havien feta.          Anirien a protestar a l’ajuntament.         No: anirien a Palma. Telefonarien a Obres de Port, perquè l’avarador no depenia de l’ajuntament sinó d’ells.         Convocarien una reunió al local parroquial o a una aula d’escola de ca les monges. Dirien: directament o indirectament tothom viu del turisme. Totes les reunions eren així.         Cap-dret a la guàrdia civil havien d’anar!, trobava en Tòfol. L’avarador s’alçava un metre amunt sobre el passeig i mantenia aquesta elevació semblant a un altiplà de trenta metres d’amplària, la qual falca de santíssima exposició del sagrament iniciava a partir del metre trenta-u cap al mar morint-morint gradualment un genuflex vassallatge. A la zona esglaonada dels parats aquest pendent es perllongava dins l’aigua cap avall talment una escala fins a un submarí per poder varar barques de més calat. Però a la dreta, a la part més baixa de la instal·lació hi havia devers dos metres sense parats que s’afegien a la plataforma elevada mitjançant una rampa, a través de la qual s’hi podia accedir de peu pla. Ara, una bandada de pacients del metge Vallejo pujaven amb grans treballs la faixa empinada, encuriosits per la novetat.          A la vorera de la mar no jugueu amb aquests al·lots de ca’n Vallejo! En Climent els tenia ben advertits. Per molt amic que fos d’aquell doble d’en Grouxo Marx que era en Vallejo (amb la clenxa enmig i tot, i els cabells llargs perquè no tenia temps d’anar al barber; i amb una separació entre els dos ramals del bigoti que hi passava un barco) els seus malaltets no podien jugar amb na Laida. I això que si la guàrdia civil o la Base militar posaven traves a n’en Climent per qualsevol cosa (el passaport, la patronia, el despatx de l’Idelaida…) el comandant Vallejo mobilitzava totes les seves influències i retreia favors. Sortien cames operades, sortien geps, sortien hèrnies i sortien budells. Però vorera de mar na Laida estava privada de jugar amb ells.         Asseguts al corral sota una enramada de pi quan na Laida era d’uè, si la sentien plorar dins el bres amb aquella potència de milers de vats, en Vallejo, que havia operat moltes hores seguides i necessitava relaxar-se, deia Magdalena: dóna-li cascall. En Vallejo i en Climent eren molt amics i molt de la broma, però en Climent no consentia que na Laida s’exposàs jugant amb criatures desesperades, per més protegides del seu amic que fossin. Aquells infants, o duien ferros a les cames o els havien enguixat un braç a l’esquena o es passejaven durant quaranta dies amb una salutació feixista enguixada,  i n’hi havia de tan travats amb corretges dels botins fins al coll que no sabrien altra manera d’implorar bona salut que fer veure als altres que ja la disfrutaven: en Climent els veia capaços de fer un capbussó i tot només per dissimular la injustícia que patien. Si queien al mar, com na Laida, que hi queia cada dia, no podrien tornar a sortir per ells mateixos i s’aferrarien on poguessin. Més de dues vegades que n’havia vist algun que s’anegava en Climent s’havia limitat a llençar-los un cap sense arriscar-se.         En Pasqual ja tornava sense l’escarràs i en Manolo i na Laida vigilaven la persiana verda de les monges, que seguit s’obria davant del forat. Madò Coloma ja duia la injecció i caminava coixeu-coixeu cap al viver. L’escar, amb tota l’estesa de barques esbotzades, pareixia un escorxador, i veien en Toni d’Evinrude amb la granota blanca i el nom de la fàbrica escrit amb lletres blaves a l’esquena que sortia amb un bot d’una barca treta i  pegant un altre bot pujava a una altra barca mig esbudellada. Si el miraven entre dos llistons, era com veure’l en cinemascop. Les vegades que no reia era clavat en James Dean a Rebel sense causa.          En Pasqual posava el sacarí entre dues brèndoles i feia un roi en direcció al passeig en el mateix instant que madò Coloma passava, i ella deia Per aquí sempre esquitxen.  Al mecànic, que tenia compte al passeig per si veuria aguaitar na Margalida, la seva al·lota, ara el destorbava la circulació lenta del Morris verd-carruatge del senyor Sam Mathews, que se n’anava amb la senyora cap a l’hotel Alzina a beure’s la botella de xampany que sempre els tenien posada en fresc. Tota la porta de l’acompanyant era una clapa d’imprimació color de carabassa: el certificat de l’última topada amb la figuera de davant l’hotel. A finals de l’estiu passat el senyor Sam la va ferir amb tant d’encert que per damunt del capot hi havia solada de figues amb uns clivells roigs com esgarrapades. Ara veia que la senyora Rose, que treia el cap per la finestrella, amb tots aquells baixos pintats de mini de plom semblava que duia una disfressa de repartidora de butà. Fins que l’aparador de l’estanc tornàs a ser visible, en Toni d’Evinrude netejava, fent-se el suec, una bugia amb un mocador de butxaca. I la vella Coloma el va atrapar.         Una altra vegada podries estar més alerta a no esquitar, tu sempre fas poltroi: i jo quan no està ennivolat no agaf el paraigua. L’anciana s’estirava una mànega de la brusa, gris clar per la banda eixuta i gris fosc, quasi negre, per la part pixada. A tu t’ho dic bergant! Madò Coloma mirava en Toni amb fixesa hipnòtica.          Ajaguda amb les mans planes damunt la fusta molla, ulls clucs per a no veure l’atreviment dels dos dits més avançats de cada peu que les wambes retallades curosament a les puntes mostraven fora vergonya, na Laida s’imaginava, atapeïts amb pots de vidre contenint pasta de sopa, els prestatges de la seva botiga al local afonat de Mangata: llacets, copinyetes, fideuí, maravilla, tallarins. I creia que amb aquelles esponges com serradures de color verd-poma que feien l’efecte d’escorrims penjant per les parets més fosques de la cova, blanes com el llevat per fer pa, faria un bon negoci. Serien enciams.          Miralls, pintes, entredós… Hala dones qui la’m compra!, cridava com els marxandets, estesa amb els darreres dels shorts completament mullats. Un botó de la brusa esgarrinxada penjava d’un tros de tela com un tentacle de pop i en Manolo no s’atrevia a tapar-li la guixa i ara reia per força mostrant la dent rompuda.         Na Laida per a l’oli s’imaginava una manxa amb un dipòsit com una peixera que mogués ràfegues de bimbolletes talment cinglades de fuet; ja el començava a veure, a aquell cuc blanquinós com elàstic encongint-se amb un esplet d’assots a la pasta groga dominada i ajupida de l’oli d’oliva, fins que el setrill de la clienta era ple fins alt. Damunt de les posts d’enterra més acostades a la vorera hi posaria el llegum: un sac de mongetes, un de cigrons, un de llentilles. Un barril d’arengades com la roda d’un carro. I penjat darera el taulell hi volia tenir un bacallà.         En Pasqual havia duit un caixó romput de peix del tamarell, però ara veia que no passava ni per la tapadora ni pel forat. Per què no feien el forat més gros? Entre les eines del mecànic hi havia una serra, la hi demanarien. Farien el forat que s’avingués del tot amb el portal de les monges, i si sortia benfet li posarien una porta, la podria fer son pare de na Laida; i en haver-hi la porta la tancarien amb un pany com el que havien tret a la tapa. A la tapa hi haurien de posar un altre pany.         Ara en Manolo veia que de l’estanc traginaven capses buides de cartró molt grosses cap a la furgoneta aparcada al davant, i en Toni d’Evinrude li deia que aquella xicota que treia les capses de dues en dues, una amb cada mà per la tapadora com una orella, era na Margalida. No la trobava divina? En Manolo no ho sabia conèixer, però feia que sí amb na Laida davall els rissos, amb la botiga de na Laida i el bacallà de na Laida dins el casc, amb les trunyelles de na Laida enganxant-se a totes les tatxes que ell clavava amb un martell per arreglar la porta.          No li podria demanar una d’aquelles capses buides a na Margalida, en Toni? I tant!, deia en Toni alegre com unes castanyetes; tot d’una la hi demanaria. No li devien fer més que nosa, aquelles capses. I així ell tindria una excusa per xerrar amb l’al·lota!         Ara en Toni travessava el passeig cap a l’avarador amb quatre capses per les orelles i en Manolo ja veia el bacallà penjat i a la venda a la botiga de na Laida.          Desfaria una capsa i s’hi posaria a damunt per aplanar-la; i amb una tatxa rovellada marcaria la silueta d’un d’aquells peixos salats que feien olor com d’humitat a totes les botigues de Tarrella. Dibuixaria un bacallà de tamany natural. En Toni el mecànic li havia donat un bocí de llendera vella canviada al demarré d’un foraborda i ara podria fermar el bacallà per la coa embrutada aposta amb oli de motor perquè semblàs de deveres. En Pasqual finalment trabucava el caixó a la banda estreta del viver, la que no estava rompuda, i s’hi posava dret damunt i així i tot encara no arribava a dalt. L’ombra d’una post li tapava tota la cara i no li veien les pigues, pareixia un emmascarat. Ell ara era en Franco i exigia silenci.         Españoles, xisclava amb veu de titella. He venido a inaugurar este pantano y a matar a todos los comunistas que vivan por aquí, y también a los masones. Hay un contubernio de judíos y de masones.          Aquell caixó podria ser el trispol de darrere del taulell, i el taulell el farien amb les capses sobreres. Al fil del bacallà el fermarien a un barrot del sostre.         Ara, el bacallà, envoltat amb les branques del tamarell pels seus darreres, fermat amb un fil per la coa i sortint del ramatge baix amb el cos inert suspès i oscil·lant, feia un efecte dramàtic.         A l’hivern en Manolo folraria el viver d’aquell mateix plexiglàs del cotxet de na Pili, la seva germaneta; així els cigrons de na Laida no es banyarien i les arengades no es posarien a nedar com havien fet tota la vida abans de tanta sal dins un barril; i el bacallà no cauria a trossos com si tengués la lepra, amb la pluja. Perquè ara era l’estiu; però a l’hivern, què farien quan es posàs a ploure.         Amb la cabellera d’índia amollada, na Paula passava pel forat com un moix negre. A la festa a ca les monges havia duit un d’aquells vestits d’índia dels americans, i amb els cabells tan llisos i tan endolats, ara ho pareixia sempre, d’índia, amb el turbant. A la perruqueria l’hi havien tallat que anàs bé amb la disfressa, i duia el serrell arran dels ulls, recte com els baixos d’una cortina funesta. Si na Laida ho volia, deia ara na Paula, ella dins el viver hi podria posar la centraleta. Amb més caixons de peix podrien fer com un piano, i amb tatxes clavaria tots aquells cordons al caixó de sota (el de les tecles) per la banda que només era cordó; i a la part que tenia la cabota de ferro per posar les conferències, ella la faria amb taps de Coca-cola aplanats amb un martell folrant el cap del cordó; i després, enrevoltant-lo, els picaria per enredonir. Llavors, faria forats com de conillera un al costat de l’altre d’esquerra a dreta i d’alt a baix al caixó dret, i si volien telefonar, ella ficaria la part de ferro del cordó dins el forat del poble que els hagués posat. La deixarien estar sempre girada al passeig com ara, per veure els que passaven?         Un altre cop el Morris verd dels senyors Mathews, però de tornada i fent esses, i el senyor Sam amb el nas de borratxí vermell com un bolet verinós, aquesta vegada sense cap clapa d’imprimació ni la senyora disfressada de butanera. Ara el Morris dels Mathews tornava a ser un Morris verd nou flamant a punt per donar-se la patacada al cantó de l’estanc. A la clapa de mini, ara la devia veure na Margalida, deia en Toni d’Evinrude ajupit a la gatzoneta dins el viver per poder mirar la seva al·lota sense que ella se n’adonàs. Vista per les postetes no la trobava igual en Toni, a la seva promesa. Així, la veia com si fos del cine.         Ara en Toni dins el viver hi berenaria sempre, en arribar el dematí ja hi deixaria la senalleta. Veia que amb els que anaven a comprar-li tabac na Margalida no se tirava enrera com li feia a ell, ni tancava les cames, aquelles cuixetes tan rodones amb els texans estrets. La veia riure més, sempre de broma en tornar el canvi, i posant bé el coll de la camisa (per la part del darrere) a n’en Pep del souvenir, que devia dur la camisa pessigada de quan s’havia fet el nus de la corbata. Ara tenia els pits més trets na Margalida, però encara cabrien dins les seves mans si ella no s’arronsava enrere com feia sempre perquè ell no pogués estar-ne ben segur. Tot era culpa de les putes monges: cada dissabte haver de besar aquells morros acopats com les petgellides. De les putes monges i de sa mare, que la devia tenir ben advertida que no el deixàs arrambar. No hi havia dret donar-li aquell mal viure a ell, a n’en Toni, que sempre havia mostrat cara i que havia demanat entrada baldament ja no s’usàs. Idò ell encara ho havia fet, i cada dia s’asseia una estona al braser amb la seva padrina i jugava una estona a truc amb el seu padrí a la societat recreativa, i sempre els duia esclatassangs agafats a Son Claret i si volia na Margalida era per casar-s’hi. Per què es pensaven que s’esclatava d’aquella manera cada dia a l’escar si no era perquè ja havia començat les obres del pis on estarien en casar-se? No ho feia per haver d’espolsar la prunera cada vespre: d’això en podien estar ben segures les monges i sa mare. Justament ara, que li havien donat la representació de la fàbrica de motors marins Evinrude i que guanyava els doblers a palades, haver de fer com els nins davall les mantes; i més estant sempre a l’avarador amb la platja davant els morros tot lo sant dia. Encara haver de veure  biquinis i cuixes a lloure d’unes dones que eren monuments i que a més a més ell sabia que en tenien ganes. I tot això, quan acabava d’estrenar el Fiat.          En Mateu de Son Claret no s’ho pensava mai que el seu fill compraria un cotxe abans que el compràs ell, i més bo que no el seu, pobre pare, que feia set mesos que tenia un Seat 600 demanat i per pagar l’entrada havia hagut de vendre un bocí de Son Claret; i així i tot encara no li entregaven aquell bollidor. Mentre que en Toni tenia un Fiat descapotable vermell que tots els veinats sortien a mirar-lo quan el treia de la portassa fent cara de vampir com tothom que estrena un cotxe. La primera vegada que en Toni s’hi va asseure se li posà la cara de vampir ben alimentat des de la infància. Ara elles, les veinades, també es volien treure el permís de conduir. Només al seu carrer se’l treien onze totes amb u i sempre estava ple de vehicles d’autoescola que esperaven ran de l’acera. Aviat allò pareixeria Transilvània.         Unes bones porgueres feia na Margalida, considerava en Toni parant esment, del tot complagut, al brunzit rítmic com d’una màquina de cosir del seu Fiat, mentre tancava la portassa amb el motor en marxa.         Malament no hi estava de físic, la veritat, na Margalida; però en Toni sabia ben cert que a Tarrella n’hi havia més de dues que haurien deixat el seu per anar-se’n amb ell, i més de quatre: no era tothom que fes aquells roïssos. No hi havia dret haver-li d’agradar aquella beata de l’estanc! Si ell no feia el cap viu l’arribaria a matar. El metge Vallejo i tot, que era militar i estava embolicat amb monges i capellans, li va haver de dir que anar més fort que un mac de torrent i no fer res no era bo i que ell no ho trobava estrany que en la nit es despertàs amb mal de cap i amb el coll agarrotat. Si veia que no li fugia el mal, en Vallejo diria a sa mare que li posàs bromur dins el cafè amb llet com feien a la Base amb els soldats.         Ara, enmig dels llistons veien na Magdalena amb una senalla penjada al manillar: per dur-hi la balança, els pesos i el canvi; i veien un caixó que regalimava damunt la roda de darrere de la bicicleta, corn en banda. I hi veien sor Antònia, primer conversant amb na Margalida davant  l’estanc i després la veien que entrava a la farmàcia. Però dins el viver s’adonaven que el que havien vist sempre ja no era ben igual, i el Winston que en Toni encenia després de la cervesa tampoc ja no tenia el mateix gust dins el viver, i això que era mercaderia que na Damiana la contrabandista duia del Forrestal. I cada cosa de les més vistes esdevenia, entre les brèndoles, la cosa que hi pugui haver al món de més estranya.  Etc., etc.

Ben interessant ! Estic escribint un llibre sobre una mirada històrica de la Barceloneta i parlo de les muscleres (les de la Unió Mejillonera i les artesanals com la que comentes), així com dels merenderos flotants com “la Dolores” o la “Barca d’en Quim”. M’agradaria posar la teva cita amb alguna dada sobre la vostra familia si t’animes. Fins i tot la salsa de musclos que feia el teu pare. Tinc com a 10 totalment diferents de les muscleres i de la Riba. Soc en Jordi Tresserras Juan – Universitat de Barcelona – jjuan@ub.edu