Chào ông Viêt Nam

Una petita illa; un lloc on els joves i els adolescents compartíen il.lusions; una petita illa on es respirava llibertat, solidaritat, cooperació.

Núvols negres, flors, por.

Asne Seierstad, escriptora (El llibreter de Kabul, Col. El Balancí) escriu un article colpidor dels fets en aquest petit paradís anomenat Utoeya.
M’han interessat aquests paràgrafs:


Països com el meu, Noruega, on no s’han viscut col.lonitzacions, el fet de rebre immigració no era gens habitual. Els noruecs, de vegades, pensen que el nostre Estat socialista, amb la sanitat gratuïta i les escoles per a tothom, és més aviat avorrit, i fins i tot creiem que els impostos que paguem són molt alts, massa. Però ens encanta rebre el seu servei quan el necessitem.

Però aquel divendres maleït, ens assebentem que existeix una persona per el que aquest Estat i la seva gent no eren avorrits, no …. erem, som, l’enemic.

Un company escriptor, conscient que més d’una vegada ho havia pensat, és a dir, mirar despectivament els seus veins immigrants, ha dit que potser ha arribat el moment que tots, tothom, fem un exàmen de consciència individual del virus del racisme que portem dins nostre, obrim les portes del nostre armari, el valorem, reflexionem i l’estudiem des de tots i cadascún dels angles.