Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Xesca Ensenyat, 15 anys d’absència

Publicat el 14 de maig de 2024 per rginer

Un 14 de maig de 2009 na Xesca va emprendre el seu últim vol en l’hidroavió apagafocs direcció a l’infinit.

Alço la copa de cava a les 12:00 hora de l’àngelus i obro novament el seu bloc, que encara hi és, i vaig llegint i llegint els seus apuntaments amb delit. En la meva vida va haver-hi un abans i un després de conèixer na Xesca Ensenyat escrivint en aquests Blocs de Vila Web. Els records dels díes passats a casa seva a Can Pica. Una trobada amb altres blocaires. Vam ser felices, molt.

Avui no fa un dia esplèndid. Plou, un dia fosc. Avui no haguéssis fet la teva nedada mar endins. Potser amics i converses. Un bon sopar. Una ensaïmada d’albercocs. Unes copes. Música de fons. Escoltar la pluja. I anar passant les hores, els minuts, els díes.

Du la tempesta

tota la nit les ones

cap a la costa,

i els pins de Shiogoshi

regalimen de lluna.

  • Saigyô

Puc canviar ‘Shiogoshi’ per eu Moll de Pollença … i ja hi som.

Continuem Xesca. Et trobo molt a faltar.

 

 

 

 

 

Xesca Ensenyat: 14 anys d’absència

Publicat el 14 de maig de 2023 per rginer

Un 14 de maig de 2009 na Xesca va volar amb el seu hidroavió apagafocs. Sí, avui, i altres díes també, alço la copa de cava i faig un brindis a les 12:00 hora de l’àngelus. Catorze anys ja són molts anys, però no deixo mai de recordar quan ens vam conèixer jo escrivint al meu bloc i na Xesca escrivint comentaris. Fins que un dia ens vam trobar a casa seva a Mallorca juntament amb el pèndol de petites oscil·lacions i el meu país d’Itàlia. Avui no escric al meu bloc. M’he tornat tuitaire. Ho hauré de tornar a fer ….. escriure al bloc, potser sí. A twitter també coneixes gent i interactúes, com diuen, fins que finalment t’ajuntes amb persones amb qui tens afinitats. Dels temps dels blocs a VilaWeb tinc el goig de dir que tinc grans amics amb qui conversem, ens veiem i mengem plegats.

Avui fa un dia esplèndid, cel blau, fresc, i molta lluminositat després de les tempestes. De ben segur el teu eu Moll de Pollença deu estar meravellós. I mirant al cel blau per si veig un hidroavió apagafocs ….

Incompresa i poc valorada, na Xesca Ensenyat va viure d’una manera lliure, molt lliure. Feu una ullada als seus apuntaments. Els trobareu a l’índex L’Hidroavió Apagafocs. Literatura pura.

Un any més, i et trobem a faltar.tar Xesca Ensenyat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Xesca Ensenyat – 13 anys d’absència

Publicat el 14 de maig de 2022 per rginer

Un 14 de maig de 2009, na Xesca ens va deixar. Una gran escriptora. I tots els 14 de maig la recordo, alçant la copa de cava a l’hora de l’àngelus, com ella feia. Avui fa un dia d’estiu, no pas de primavera. Molt de sol, sense vent, un dia perfecte per anar a nedar com a ella li agradava, sempre en direcció a l’horitzó, endavant, sense mirar enrere. Agafo el seu llibre ‘Quan venia l’Esquadra’, Premi Ramón Muntaner, una crònica bellíssima i irònica de la vida del Moll de Pollença dels anys 50/60. Torno a llegir de les tietes cosidores, les monges, els americans i de les berenades, les festes i funerals. Tretze anys en els que ja no he trobat més un nou apuntament.

El seu bloc L’HIDROAVIÓ APAGAFOCS encara és en l’índex de Vilaweb. Us recomano de fer-hi una ullada i llegir qualsevol dels seus apuntaments.

Incompresa i poc valorada, na Xesca Ensenyat va viure d’una manera lliure, molt lliure, molt més del que estem totes acostumades.

Un any més i et trobem a faltar Xesca.

 

 

Xesca Ensenyat – 12 anys d’absència

Publicat el 14 de maig de 2021 per rginer

 

Un 14 de maig de 2009, na Xesca ens va deixar- Dotze anys d’absència i la trobo a faltar.I tots els anys recordo aquest fatídic dia.Vaig rellegint els teus apuntaments que encara podem trobar en el teu bloc, mític, HIDROAVIÓ APAGAFOCS i que encara podem trobar a l’arxiu d’aquesta casa. Avui fa un día rúful, gens agradable, i el cel té un color gris plom. No s’hi estaria a gust a la platja de Can Pica on feies aquelles nedades sense fí, sempre en direcció a l’horitzó, endavant, sense mirar enrere. Estic rellegint la teva novel·la ”Quan venia l’Esquadra’, Premi Ramón Muntaner. M’encanta com ens expliques amb la teva finíssima ironia la vida del Port de Pollença dels anys 50/60, i conèixer a les tietes cosidores, les monges, els americans i sabem de les berenades, les festes i funerals. A les 12 en punt he begut la copa de cava. Hora de l’Àngelus, tradició que no es perd tots els 14 de maig.

Hem passat un any de merda amb la pandèmia aquesta i més que mai he anat llegint relats de viatges, somiant a descobrir noves rutes. I he recordat un apuntament en el meu bloc 25/09/2008 Rakhine-Mrauk U. Somiava en viatjar a Sittwe i ho vaig fer l’any següent, octubre de 2009. I tú ja no hi eres. Sí que guardo el comentari que em vas fer arran aquest escrit …………….

******. El pailebot ‘Cap Falcó’ és amarrat a Sittwe per fer provisions, després d’un llarg viatge. Tu i jo fem part de la tripulació. Aquest viatge és un xàrter d’antropòlegs i d’altres científics finançat per les constructores i els hotelers mallorquins que havien col·locat els diners que defraudaven en paradissos fiscals inaccessibles, però en un moment donat varen decidir de salvar la seva ànima i, en principi, ells havien proposat al confés de pelegrinar a Jerusalem, però el confés els va dir que res de pelegrinar ni de fer més cine, sinó afluixar pistrincs més que depressa. I res de posar-ho a la bacina o de dur gonelletes a la marededéu o fer passos de Setmana Santa o rogatives o dois d’aquests, que això és el que sempre han fet i mira de què ha servit. L’església ja té, no necessita res més, de moment. Així és que els han obligats a donar una part dels doblers negres a sor Teresa Cànaves perquè pugui seguir fent a Ruanda, amb més mitjans, allò que hi ha estat fent a precari durant dècades; els han obligats a donar-ne una part als de Can Gazà. Una altra part, l’han haguda de destinar a la investigació científica i una altra part a la cultura. Tu i jo hem estat beneficiades per la partida destinada a cultura. Tu, ets la fotògrafa de l’expedició del ‘Cap Falcó’, a més de la guia i organitzadora d’excursions. I jo hi he trobat feina de cuinera i estic més xalesta que un gínjol. Tu ja saps que anar de cuinera amb un vaixell és el somni de la meva vida. Però no petits xàrters amb iots que lloguen clubs de futbol per passejar futbolistes de Mallorca a Eivissa, no: jo volia anar enfora. En haver fet provisions posarem rumb a Mrauk U. De soldat que ens vigili encara és l’hora de veure’n cap. Tu, n’has vists? ****

Un viatge que hem fet moltes vegades, dotze per dir-ho clar. Els pensaments són lliures. Ningú ens impideix salpar amb el ‘Cap Falcó’ i fer aquest llarg viatge fins a Sittwe i navegar riu amunt fins a Mrauk U.

 

 

100 díes Cop d’Estat a Myanmar/Birmània

Publicat el 11 de maig de 2021 per rginer

 

 

Avui fa 100 díes que el poble de Myanmar/Birmània va començar a protestar sortint als carrers en contra el cop d’estat per part dels militars que es va produïr el 1r de febrer 2021. Des de aleshores no han deixat de manifestar-se en contra tots els díes a les CIutats, poblets, pobles, zones rurals. Com a recordatori del perquè d’aquest cop d’estat retornem al mes de novembre de 2020 on es van celebrar eleccions generals legislatives a tot el país. La participació va ser massiva i els resultats contundents. 85% dels vots al partit NLD encapçalat per Daw Aung San Suu Kyi. SLORC partit dels militars menys del 25% dels vots. El poble va avalar la gestió del Govern de Daw Aung San Suu Kyi des de 2015 i van afirmar el seu desig de continuar vivint en una democràcia, no pas en una dictadura militar com va ser de 1962 fins a 2015. Els militars van fer tot el possible per desvirtuar el resultat publicant notícies falses de frau. Va ser un tira i afluixa abans de contituïr-se el nou Parlament amb la majoria de parlamentaris civils, però sempre amb el 25% dels escons ocupats per militars d’acord amb la Constitució de 2008. 

 

I els militars amb el General Ming Aung Hlain al capdavant, va perpetrar el cop d’estat l’1 de febrer 2021, díes abans de la constitució del nou Parlament, i deposant a tot el govern sortint, amb la Consellera en Cap Daw Aung San Suu Kyi. Des de aleshores no en sabem res d’on són ni  els càrrecs en contra seva (notícies ens diuen d’altra taïcció, corrupció, malversament de fons públics). Van constituir el SAC State Administration Council (Consell Administratiu de l’Estat de Myanmar) per dirigir el país durant un any en estat d’emergència i convocar noves eleccions vàlides, segons aquesta Junta Militar.

Dos díes després, davant la sorpresa d’aquest cop d’estat, la gent va començar a sortir al carrer per protestar. Primer tímidament i a mesura que passaven els díes més i més gent omplint carrers, barris, camins, carreteres. Els sindicats van convocar vagues a fàbriques, bancs, i al teixit ferroviari i comunicacions del país. Els pagesos I agriculturs es van aixecar en massa en contra els militars. Una gran majoria de gent les va seguir. Els funcionaris també van anar a la vaga. I es va constituïr el CDM Civil Disobedience Movement ( Moviment Civil per la Desobediència). Els primer en secundar la vaga i la lluita van ser el col·lectiu sanitari, metges, infermeres, personal es van pronunciar fortament en contra la dictadura militar i defensant la democràcia. Són els que han patit una repressió més forta per part de la Junta.

Després de la sorpresa de l’aixecament popular que la Junta MIlitar no s’esperava pas, va començar la repressió brutal, cruel i sagnant per part dels esbirros de la policia militar i l’exèrcit amb el General Ming Aung Hlain al capdavant. Incendis, destrosses, ràtizies notcturnes, atacs aeris a les zones fronteres on lluiten els exèrcits de les ètnies Karen i Kachin, amenaces, milers de detencions il·legals sense suport d’advocats i ús d’armes de foc real, granades, franc tiradors. El resultat és esfereïdor:  Més de 780 persones mortes (entre les que hem de comptar més de 50 menors d’edat), més de 5.000 detencions. Aquestes dades en veu de la AAPP Burma, The Assistance Association for political prisoners @aap_burma amb cossos I persones identificades, però es tem que el nombre de víctimes podria ser més alt, pel fet que la Junta ha tallat des del primer moment internet i les comunicacions de les zones rurals són pràcticament inexistents.

A tot això es va constituïr el CRPH  Committee Representing Pyindaungsu Htuttaw (Comité de Representants de l’Assemblea de la Unió de Myanmar) i a la vegada han anomenat un govern a l’ombra, civil, NUG National Unity Government (Govern d’Unitat Nacional). En aquest govern interí civil, hi són representades diferents ètnies i activistes de la revolta. Especial esment al Dr. Sasa @DrSasa22222 que va poder fugir de no ser detingut com a membre legal de l’Assemblea de Parlamentaris i des del seu amagatall secret és el portaveu d’aquest govern a l’ombra per a tot el món. La seva activitat és frenètica, concedint entrevistes als mitjans més importants del món, mantenint converses amb alts càrrecs de diferents governs i estaments del món. Lluitant perque els països, els estats, reconeguin aquest govern sorgit de les urnes democràcticament i condemnin la Junta militar colpista. 

Finalment aquest govern a l’ombra ha fet un comunicat oficial de la constitució del PDF People Defence Force (Exèrcit de Defensa Popular). 

La majoria del poble no vol tornar a viure una dictadura militar i no pensen donar cap pas enrera. Fins i tot paguen amb les seves vides la defensa de drets individuals i col·lectius. El silenci absolut del món és total i deixen fer. La total impunitat dels militars terroristes és vergonyant.

 

 

 

Thingyan Any Nou / Cop d’Estat a Myanmar / Birmània

Publicat el 12 d'abril de 2021 per rginer

 

Formo part d’una petita ONG www.jofran.cat Jofran Internacional des de l’any 2009. He viatjat tres vegades a Myanmar/Birmània i he escrit infinitat d’apuntaments en aquest bloc des d’aleshores. Arran el cop d’estat militar de l’1 de febrer és angoixant ser lluny del país i esperar notícies cada vegada menys nombroses per el tall que la Junta Militar ha fet d’internet i en prou feines hi ha wifi. Foscor informativa quasi total. En la web de Jofran vaig escrivint articles i informacions del què passa a Myanmar. La repressió per part dels esbirros del Tatmadaw (exèrcit birmà ) contra els manifestants és terriblement cruel i sagnant. Xifres esgarrifoses: 716 persones mortes ( entre elles 43 infants ) de 1r de febrer ençà. Més de 3.000 persones detingudes. Hi ha infinitat de desapareguts.

Demà comença el Thingyan, any nou per a certs països del sudest asiàtic. Res a celebrar. Ahir vaig publicar aquest article a la web de Jofran Internacional.

Thingyan / Cop d’Estat 4

El proper dia 13 d’abril i durant 4 díes és festa a Myanmar/Birmània. Celebren el seu any nou, com a d’altres països del sudest asiàtic com Tailàndia. Thingyan significa un gir, un canvi. Celebrar l’any nou.Esperar les pluges i tot torni a ser de color verd. La gent sempre espera aquests díes amb il·lusió i esperança i ho transmeten llençant-se aigua neta uns contra els altres, per purificar-se, netejar el cos, per treure’s els mals esperits. Els monjos I monges budistes passaran aquests quatre díes resant o meditant perque els vuit preceptes del budisme que professen s’acompleixin. També la gent deixa lliures ocells i peixos en captivitat, fent així un acte meritori o bona acció. No es poden encegar per la ira, i està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen. I la flor per excel·lència d’aquests díes és la de l’arbre padauk de color groc intens, brillant, d’esperança, i que floreix en aquests arbres tot just per aquests díes, anunciant la pluja que tothom espera. Tothom s’intercanvia petites fustes treballades del padauk, per un bon any, pròsper i feliç, amb bona salut.

I la menja principal per aquests díes el mont-lone-yay-paw. No pot faltar. Representa la família, la bona convivència, treballar plegats. Són unes pilotetes fetes amb arròs glutinós i farina d’arròs, sucre de canya I comfitura amb un polsim de coco.

 

Enguany, però, no hi ha res a celebrar. El gir, el canvi, s’ha tornat violència, mort, tristor, plors. No hi ha il·lusió, sí esperança que la seva lluita per recuperar la democràcia tingui un final feliç. No es llençaran aigua uns contra els altres. S’ajudaran amb el que calgui per protegir-se de la violència de la Junta Militar colpista. Es rentaran les ferides rebudes, els cossos morts de les persones estimades. Resaran més que mai i somiaran en poder ser lliures com els ocells i els peixos i viure en una República Federal de Myanmar/Birmània sense militars al poder. No llençaran aigua als qui no ho desitgin, però sí es defensaran dels atacs repressius cruels i violents dels soldats de l’exèrcit Tatmadaw del govern colpista militar. I lluiran flors de padauk perque ténen esperança de guanyar i desitjaran amb totes les forces de poder continuar la lluita fins a la victòria final amb salut i força. En tornar a casa després d’una manifestació respiraran per continuar vius i a taula els esperarà un plat ple de Mont-lon-yay-paw i celebraran en família que aquest nou any els porti la llibertat.

 

En el nostre darrer escrit del 28 de març d’aquest bloc us donàvem notícies esgarrifoses (423 morts ) de la repressió cruel i brutal per part dels esbirros de l’exèrcit i policia militar contra els manifestants d’arreu del país. Avui 11 d’abril la xifra és ja de 701 persones. No hi han paraules per descriure la situació en la que estan vivint la gent a Myanmar/Birmània. I cada dia aquesta xifra va augmentant. I el món s’ho mira amb una passivitat vergonyant. Les notícies ens arriben amb comptagotes. La Junta ha tallat internet i tampoc hi ha WiFi a molts llocs. Foscor informativa. Divendres dia 9 d’abril a Bago confirmades 82 persones assassinades. Eren al capdavant de la manifestació, darrera les barricades, per defensar la seva llibertat. L’exèrcit va atacar amb armes pesants. S’estima una xifra encara més alta de víctimes mortals. L’exèrcit repressiu no va autoritzar l’entrada al lloc de la massacre ni a ambulàncies, ni a metges, ni familiars per recollir els cossos morts i ferits de la gent. Molta gent de Bago va fugir espantada de la Ciutat per amagar-se. El que és veritablement miserable és que les autoritats de la Junta Militar no tornen els cossos a les famílies, si no és sota signatura document que no informaran a la premsa i un pagament de US$110.00.

Bago està a uns 50 kms al sud de Yangon. En proporció de població, seria com si a Barcelona haguéssin matat a unes 400 persones. I les xifres ja han arribat a les 700 persones des de l’1 de Febrer. 

El torcebraç que la societat civil fa a la junta militar, que va assolir el govern a través d’un cop d’estat el dia 1 de Febrer, no defalleix. No els atemoreix el foc real, ni les armes pesants, ni les granades, ni els incendis, ni els empresonaments. Les protestes no s’aturen i ara són més selectives per poder defensar-se millor. Cada dia es demana un exèrcit federal per lluitar amb les mateixes armes de foc contra els militars colpistes.

La situació del país és molt difícil econòmica i socialment. La paralització de l’economía és un fet. Moltes fàbriques tancades. Bancs sense operar. Funcionaris en vaga. Ferroviaris. La revolta del mes d’agost de 1988 va durar 12 díes. Aquesta ja porta 68 díes i sense veure un final.

No tenim notícies dels nostres estimats companys i amics de TYT. Les comunicacions són precàries i no ténen cobertura. Estan aïllats. No perdem, però, l’esperança de rebre un correu del nostre col·laborador AKK i ens digui que tothom està bé. Des de la llunyania ténen tot el nostre suport i recolzament.

Us demanaríem si podeu aportar nous socis. Explicar als amics, amigues, veïns, veïnes, coneguts, familiars, què passa a Myanmar/Birmània. Incrementar el nombre de socis de la nostra Associació seria una molt bona notícia. Gràcies per la vostra fidelitat i confiança.

I acabem aquest nou escrit, com hem fet en els anteriors …… només ens queda resar a qui sigui, i esperar. No perdem l’esperança.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Cop d’Estat a Myanmar/Birmània

Publicat el 28 de març de 2021 per rginer

 

 

Dos mesos ja que els generals del Tatmadaw van fer el cop d’estat per apropiar-se del poder absolut del país. Díes de revolta. Manifestacions constants diàries als carrers d’arreu del país. De dia, de tarda i de nit, desafiant el toc de queda i la llei marcial. I el món s’ho mira. I poc ressò aquí, diría que gens. Si voleu cada dia des de 1r de febrer faig tuits @giner_roser en el meu compte sense parar, informant, publicant fotografíes, fets, evidències. Tinc contactes via missatges directes a twitter amb gent d’allà, amics, amigues.

Un resum del dia d’ahir 27 de març. Dia de les Forces Armades. Important en el calendari de Myanmar/Birmània i especialment per els militars de la Tatmadaw. El General Min Aung Hlaing al capdavant de la Junta Militar colpista feixista i terrorista va organitzar grans desfilades a la capital Nay Pyi Daw. Set països representats van assistir-hi: Rússia, Xina, Índia, Bangla Desh, Laos, Tailàndia, Vietnam. Significatiu. Hipocresía política, interessos.  Es va organitzar un gran sopar de gala per commemorar aquest dia.

Mentre, al llarg del dia a tot el país, de nord a sud,d’est a oest, les manifestacions pacífiques de la gent es multiplicaven, pobles, ciutats, llogarets rurals.  I la repressió dels policíes terroristes militars va començar i van disparar novament amb foc real des del carrer o amb els seus franc tiradors ben posicionats contra la gent, els manifestants, Mandalay, Monywa, Yangon, Dawei, Taunggy, Bago …  Només ahir sense confirmar 110 víctimes mortals, infants, dones, homes, jovent. Centenars i centenars de detencions. Molta gent ferida.

Des de 1r de febrer han mort en mans dels policíes terroristes feixistes de la Junta Militar 423 persones.  Més de 2.500 persones detingudes. I  el món s’ho mira.

No s’albira cap final pacífic. Porten ja més de 50 díes de revolta. El país està gairebé paralitzat. Ferroviaris, metges, infermeres, professors, botigues, centres comercials, bancs privats, servents públics, fan vaga general. El CDM Civil Desobedience Movement aglutina a tots els manifestants, posant a prova la seva resistència contra la dictadura militar feixista. Diputats electes en les últimes elecions de novembre 2020 i que no van poder assumir els escons a causa del cop d’estat, han format un govern civil a l’ombra. El CRPH Comitè de Representants de l’Assemblea de la Unió mira d’aconseguir el reconeixement nternacional com a govern legítim de Myanmar/Birmània i ara pressiona perque la Junta Militar es consideri un grup terrorista.

Escola Mingalabar. Than Ywar Thyt. Sagaing. http://jofran-ong.blogspot.com

En les categoríes del meu bloc Birmània Reflexions i Birmània Viatges he escrit molts apuntaments. He viatjat fins a tres vegades a aquest país. Penso que el conec bé. Hi tinc molts vincles i l’estimo molt. I des de fa dos mesos visc en una angoixa constant.

Com em diuen … resar a qui sigui i esperar.

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Any Nou: Tê’t a Viêt Nam

 

Des de dijous són díes de festa Viêt Nam. És el Tê’t, Any Nou. Enguany any del búfal. Els nascuts els anys 1925, 1937, 1949, 1961, 1973, 1985, 1997, 2009. Picasso, Napoleó, Bruce Springsten, Jane Fonda, Paul Newman, Sigourney Weaver i ….. ai, Hitler, Stalin, Pol Pot …. Rondinaires. Persistents. Tossuts. Afables. Treballadors.

A casa em van portar ahir branques d’arbre de presseguer en flor. Flors boniques. És el que hi ha a totes les cases vietnamites. Hi penjen els desitjos de color vermell per un millor any. Crec que tothom ens el mereixem. L’any 2015 vaig ser a Hà Nôi i vaig viure l’any nou amb amics i gent que vaig conèixer. Un divendres de l’any 2015 em van convidar a menjar fins a quatre famílies diferents i compartir amb elles aquests díes. Des del meu primer viatge a aquest país l’any 2006, no he deixat mai de celebrar el Tê’t. Els meus lligams són forts i intensos.

Avui dinaré en un restaurant vietnamita Viet Kitchen, del carrer d’Aribau. És el meu favorit. Compartiré dinar amb dues amigues que no ens veiem des de fa molt de temps i podrem conversar mentre degustarem bona cuina vietnamita.

He escrit molts apuntaments sobre el Tê’t i en teniu un munt, si els voleu llegir i conèixer una mica més aquest país.

Avui un de molt curtet i desitjar-vos a tothom un Molt Bon Any, que sigui millor, molt millor del que hem passat i demanem una vegada més la llibertat del nostre poble.

Chúc Mù’ng Nâm Mói Bu’u Chính

 

Cop d’Estat a Birmània/Myanmar II

Publicat el 3 de febrer de 2021 per rginer

 

Formo part d’una petita ONG, Jofran Internacional, i ajudem des de 2008 a que una petita escola de pre escolar funcioni en un poblet perdut a la zona de Sagaing anomenat Thaung Ywar Thit, divisió de Mandalay, a Birmània/Myanmar. En aquest bloc a les categories de Reflexions i Viatges he escrit molts apuntaments al llarg dels anys. Des de 2011/2015 fins ara els birmans han pogut viure una certa llibertat i han anat obrint finestres. No més silencis i obrir-se al món. Fins avui. Segueixo per twitter tot el que està passant i rebent informacions de gent que hi són, que hi viuen.

He escrit això que hem publicat a la web de Jofran Internacional.

— Avui escrivim aquest post amb moltíssima tristor. Una vegada més aquest país que estimem tant ha patit un cop d’estat per part del poder militar, el Tatmadaw. Des de dilluns 1r de febrer totes les llibertats i drets del poble han estat abolides. El govern ha estat retingut i no sabem si empresonat, el President i la Consellera en Cap Daw Aung San Suu Kyi aïllats. El poder militar, ha acusat el partit NLD de provocar un frau electoral i d’acord amb un article de la Constitució feta a mida per els militars, ténen tot el dret i el poder per destituïr el Govern i convocar noves eleccions d’aquí un any. Ja han anomenat nous Ministres i el General Min Aung Hlaing s’ha proclamat l’home fort i President del país. Les comunicacions han estat intervingudes, els aeroports tancats i fins el mes de juny no hi haurà cap vol, els bancs van tancar, encara que han reobert. Els militars controlen el país totalment. Aquest sería el resum de la notícia.

I el país ? I la gent ? I la nostra Escola Mingalabar a Thaung Ywar Tyt ? Angoixa, és la paraula i el sentiment. Por de tornar als temps de la repressió brutal i injusta. Les banderes del partit NLD i les fotografíes de Daw Aung San Suu Kyi ja no es veuen ni a les cases ni als balcons. El silenci novament. De moment ningú ha près mal. La comunitat del poble està bé. ‘’Faré el que he de fer, i ja veurem demà …. ‘’ És el que ha dit Ko Ko Gyi activista, ex presoner polític i que podríem aplicar al pensament de milions de birmans. A twitter el jovent tuita i retuita  #SaveMyanmar #WhatsHappeningInMyanmar constantment demanant ajut i informant del que pot. Aquest silenci mortifica i angoixa molt.

El poder militar ha estat governant el país des de 1962 fins 2011. Molts anys, masses, i repassar la història d’aquest període fosc i cruel estaría bé per poder comprendre el país. No s’hi val fer conclusions des de fora. Els països que han estat colonitzats al llarg de la història durant molts anys pateixen conseqüències mortals i greus. Birmània abans, ara Myanmar, és un d’ells. 

Daw Aung San Suu Kyi ni ha pogut protegir el seu poble negociant i pactant amb el diable com tampoc ha pogut aplacar l’odi i les ànsies de poder dels militars per integrar a tot el poble birmà i  deixar enrere anys de crueltats, violències i injustícies. Els militars no canviaràn mai. Han deixat fer, però en veure’s humiliats per la derrota electoral del propassat novembre 2020, han ensenyat novament quina és la seva raó de ser. 

Per utilitzar el terme negociació, democràcia, llibertat, el Govern format per civils ha intentat sempre fer equilibris i pactar amb el General Min Aung Hlaing, però no ho han aconseguit i han perdut la seva confiança. I per defensar aquests generals en la seva lluita ètnica contra els Rohingyas, Daw Aung San Suu Kyi ha perdut tota la credibiilitat aconseguida internacionalment.

És la realitat. Molt dura i trista. Ningú sap de cert qui controlarà el país juntament amb els generals. Què vindrà després ? No oblidem que Myanmar/Birmània és un país amb un magatzem d’armament considerable, amb unes divisions internes profondes tant ètniques, com frontereres com religioses. I  actualment un país més que empobrit. La situació no és gens optimista.

No podem fer res més que esperar i. …. resar, a qui sigui, perque la situació no esdevingui un empitjorament en la vida dels birmans i el que podem fer des d’aquesta petita ONG és ajudar-los i ser al seu costat. —

Cop d’Estat a Myanmar/Birmània

Publicat el 1 de febrer de 2021 per rginer

Els resultats de les eleccions del propassat mes de novembre no van agradar gens als militar i han estat fent i organitzant una guerra bruta, denunciant un frau. La victòria de la NLD va ser insultant pert a ells. Més que mai el partit d’Aung San Suu Kyi va rebre més suport i vots que en les anterior eleccions. Fins avui que han perpetrat el cop d’estat a les 03:00 hores de la matinada, hora nostra. Han detingut a tot el govern democràtic i han decretat un ‘cop d’estat d’un any’ i al capdavant del govern hi serà un general. Les fronteres ja estan tancades per el Covid-19. Internet encara està més o menys funcionant. Els tancs ja són al carrer. Tinc uns sentiments molt pessimistes per saber quiprendrà el control i que vindrà dresprés. Myanmar/Birmània és un país ple d’armament, amb profondes divisions ètniques, de fronteres i religioses i amb un índex de pobresa alarmant. Totes les crisis mundials són dins aquest país que estimo tant i no em sé avenir que novament el poble hagi de viure sota un règim militar, que sempre ha estat present des de fa dècades, moltes dècades.

Els veïns poderosos la Índia i Xina ténen la paraula. …. De moment la Índia ha condemnat el cop d’estat.

Tot és confús i no rebo cap notícia dels amics. Segueixo per twitter les notícies i comentaris d’algún tuitaire que encara ha enviat informació. … poca.

I em miro els meus apuntament de fa anys, des de 2005 … escrivint sobre Birmània/Myanmar. Un país que estimo i del que mai m’he separat.

Avui 2 de setembre – 75 anys de la independència de Viêt Nam

Fotografia del gran Philip Jones Griffiths de l’agència Magnum.

Va ser un 2 de setembre de 1945 quan el President Ho Chi Minh va declarar oficialment la independència de la República Democràtica de Viêt Nam a la Plaça Ba Dinh de Hà Nôi davant de milers de vietnamites tot declarant : ” tots els homes i dones neixen iguals; el Creador ens ha donat drets inviolables, la vida, la llibertat i la felicitat” . El 19 d’agost de 1945 els colonitzadors francesos es van rendir. Fins 30 anys després, el somni de Ho Chi Minh no es va poder fer realitat.  Per davant els quedava encara anys de lluita, sacrifici, desolació, destrucció, morts. La gran victòria a Dien Bien Phu novament davant els colonitzadors francesos l’any 1954. La fugida dels americans l’any 1975. La fi de la guerra.

 

He viatjat quatre vegades a Viêt Nam. La primera va ser el setembre de 2006 i la última l’hivern de 2015. Sempre han estat estades llargues i la última la que més, dos mesos, vivint a Hà Nôi. Mai arribes a conèixer un país, encara que, per la curiositat innata que tinc, cerques respostes a les teves preguntes i dubtes, i parles i viatges a llogarets on conèixer gent invisible que et poden explicar moltes històries, compartir moments, o llegeixes llibres difícils de trobar, pots arribar finalment a tenir un cert coneixement més que real de l’ànima i la força del país. Viêt Nam ha estat i és per a mí un referent, amb les seves coses bones i les dolentes, com a tot arreu. Una cultura absolutament diferent de la nostra i que has d’entendre i no voler mai imposar la teva.

Avui celebren els 75 anys de la seva independència. No ho podran fer com teníen previst per culpa de la Covid-19. Una pandèmia que aquest país ha sapigut aturar des del principi, finals del mes de gener, i només ara en un rebrot imprevist i sorprenent a la ciutat de Danang han comptat morts, no més de 30, en un país de més de 90 milions d’habitants,i amb frontera amb la Xina. Ha estat un país modèlic per fer front a la pandèmia i se n’ha parlat ben poc. És habitual … No són capdavanters en tecnologies, publicitat, multinacionals … és un país que fa el seu recorregut, a la seva manera, per poder viure sense colonitzadors, sense guerres, sense passar fam i morir ….  en una societat que va saber trencar amb els poders colonials, monàrquics i reconstruir el país enmirallant-se no només amb els règims comunistes. Des de finals del secle XIX fins 1975 han estat sota les lleis de països, governs i estats que volíen per uns motius o d’altres proclamar-se vencedors i conquerir tot el territori ….  Xina, França (1862-1945), Japó, EE.UU i en certa manera Rússia. Viêt Nam continúa éssent comunista ….. a la vietnamita. No s’ha deixat influenciar per ningú. Té les seves avantatges i també contradiccions. Això ja és un tema per debatre en un altre moment. Avui és la festa de la independència.

Després de la rendició de Japó, els tractats van decidir que Xina ocuparia el Nord de Viet Nam, i el Viet Minh i Ho Chi Minh van saber interpretar el moment,  i van ocupar el territori  declararant la independència. Els francesos no els va sentar gens bé, i l’any següent van bombardejar Haiphong, malgrat les converses que s’havien endegat entre el Sur i el Viet Minh. La resposta del Viet Minh va ser atacar els francesos a Hà Nôi. i la guerra d’Indoxina, any 1946, va començar. Vuit anys fins la desfeta dels francesos a Dien Bien Phu l’any 1954. Abans, l’any 1950 Ho Chi Minh va organitzar una guerrilla de pensament i perfil comunista al Sur, anomenada Viet Cong. El Viet Minh al Nord i el Viet Cong al Sud no els va posar fàcil ni a França, ni als EEUU i l’any 1964 comença la guerrra amb els americans. Ho Chi Minh va morir el 2 de setembre de 1969, 25 anys després de la declaració d’independència dels seus colonitzadors francesos, sis anys abans que finalment Viêt Nam pogués celebrar la seva reunificació, el Sud i el Nord sota control comunista.

El Viet Minh es va formar majoritàriament per nacionalistes que havíen estat lluitant anys i anys contra els diferents colonitzadors, Xina, França i finalment EEUU. Es va formar per unficar forces i fer d’oposició davant el colonialisme japonès i francès al territori del Nord del país. Van perdre la seva força política per no poder o no saber arribar a acords amb el Viet Cong que van ser els que van reunificar el país sota el seu control.

Celebrar aquesta data serà tota una festa. Els carrers de les ciutats i pobles engalanats. Flors i aquests cartells tant i tant significatius que els vietnamites saben interpretar tant i tant bé. Austeritat.  Memòria històrica. També celebren el fi de la guerra i els 45 anys de pau. Una pau que va ser difícil de guanyar, molt difícil. No ha estat fins ben bé els anys 90 que el país ha començat a assaborir aquesta pau. Sempre recordo les paraules del Coronel Van en el meu primer viatge a Viêt Nam l’any 2006 …. vell lluitador en totes les revoltes i guerres. ” Vosaltres els occidentals, europeus, teniu diners, nosaltres tenim temps ”. O de l’escriptor i mestre Hu Ngoc ….  ” així que vostè és de la generació de la guerra del Viêt Nam, doncs segui i parlem-ne. Es una llarga història i moltes coses per explicar”. I em va explicar el seu casament a les muntanyes de Cao Bang, i que el President Ho Chi Minh va ser el seu testimoni i li van organitzar un ”banquet” amb pollastre …. Thuy, una bona amiga, em deia …. ” quan et lleves pel matí el cos està adormit encara i cal posar-lo en marxa per començar el dia i treballar, per això aquests exercicis són tan necessaris ”. I centenars, milers de persones als carrers ben d’hora, a les sis del matí o abans. Després tornen a casa. Esmorzen un pho al lloc preferit del carrer, on les dones ja el tenen preparat en unes grans olles que han posat al foc a les sis de la tarda i a les 4 del matí porten el menjar al seu lloc del carrer.

Cada dia des de fa anys practico aquest costum matinal dels vietnamites. El meu cos i la meva ment ho agraeixen. Em serveix també per escoltar música i recordar el Viêt Nam que un 2 de setembre de 1945 va proclamar la seva independència fins avui i per sempre més.

 

 

Avui: 15 d’anys d’absència i escrivint en aquest bloc

Publicat el 19 d'agost de 2020 per rginer

 

 

Sí, cert, el temps passa ràpidament i no ho acabes d’assumir. Quinze anys d’absència i quinze anys també que vaig començar a escriure en aquest bloc. La mort sobtada del company estimat va ser un cop molt fort i un canvi en la meva vida. I tot just unes setmanes abans aquest bloc va començar a caminar. I un any després va recomençar amb aquest nom on he anat explicat cròniques dels viatges que he anat fent al llarg dels anys.

Tots els anys ens retrobem a Ha Long i fem un viatge somiat fins arribar al Tonkin i salpar amb el Nhan Tien a la badia de Ha Long.

Enguany hem fet un viatge llarg. …. recordant llocs, indrets que són recordats amb amor. Myanmar/Birmània i Ubein a Mandalay, o Uluru al Northern Territory d’Austràlia, o el bosc tropical i els arbres de te pu erh salvatges del Yunnan, a Xishuangbannà.

 

Cercant per l’arxiu m’agraden molts posts que he anat escrivint en aquest bloc. Aquest especialment. En temps convulsos com els que estem vivint, fer un viatge somiat sempre ajuda, perque tot està enterbolit, tot es molt frustrant.

M’he tornat més tuitaire que blocaire. Es aixi. Ara bé, és un gaudi anar llegint els apuntaments fets des de fa quinze anys i als blocaires que continúen publicant cada dia ….. i sobretot les coneixences que aquest bloc m’ha regalat de persones extraordinàries que mai hagues somiat de conèixer, sense aquest miracle de les xarxes.

Xesca Ensenyat – 11 anys d’absència

Publicat el 14 de maig de 2020 per rginer

 

Un 14 de maig de 2009 ens va deixar na Xesca Ensenyat. La seva memòria no es perd. En aquesta casa de veïns que és VIla Web encara podeu trobar el seu bloc L’HIDROAVIO APAGAFOCS i podeu gaudir i molt de la lectura de tots els seus apuntaments des de 2007 fins 2009, i també capítols de la seva novel·la Babalusa la Medusa que va anar publicant per aquesta xarxa dels Blocs. I demà dia 15 de maig Vila Web celebra el seu 25è aniversari. Tota una coincidència.

Xesca Ensenyat escrivia molt bé, rabiosament bé, emocionalment bé, irònicament bé. Mai et quedes indiferent davant dels seus apuntaments i no parlem de les seves novel·les: Quan venia l’esquadra o Vil·la Coppola o Una altra vida, entre d’altres.

Un mes de maig de 2012 es va organitzar una trobada de blocaires a Búger, Mallorca. Ens vam reunir blocaires d’arreu dels Països Catalans durant unes Jornades en Memòria de Xesca Ensenyat. La crònica de David Figueres va ser esplèndida i no cal afegir res més.

Rellegeixo els seus comentaris als meus apuntaments del meu bloc, els emails que ens vam intercamviar, torno a fer una ullada a les fotografíes d’una trobada de blocaires, dones, a casa seva a Can Pica, visitar-la a l’Hospital d’Inca quan ja no podia parlar, però sí escriure.

Hagués estat tremendo llegir a Xesca Ensenyat els seus comentaris i reflexions davant aquesta situació en la que ens trobem des de començament del mes de març, conèixer el que pensava de tot plegat, d’ara i dels anys passats de lluita per les llibertats.

Us deixo un apuntament del seu bloc, triat a l’atzar. Els peixos no naufraguenI si així ho voleu, podeu anar clickant, també a l’atzar, els seus apuntaments i us asseguro que en gaudireu i molt.

…… ep no m’he oblidat. A l’hora de l’Angelus he fet un brindis amb la copa de cava, tot mirant aquest cel ennuvolat d’avui per si l’hidroavió sobrevolava el meu barri. ……..

 

23 de gener: Any Nou – Tê’t a Viêt Nam.

Publicat el 23 de gener de 2020 per rginer

A Viet Nam tothom està enfeinat. Acabant de preparar les menges per celebrar l’any nou, endreçar la casa, rebre als visitants, comprar vestits nous, l’arbre i branques d’albercoquer en flor. L’any de la rata daurada. Els deus de la cuina sembla que ja han passat per casa i han marxat lluny a trobar-se amb els ancestres per informar-los que casa seva ja és a punt i la família ha fet net de tot el que ha passat l’any anterior. Les famílies esperen el seu retorn amb bones notícies i això passarà el dia 23 de gener, el primer dia i començament del Tê’t.

Trobar billets d’avió a Hà Nôi o a Ho Chi Minh, Hue, Danang, és difícil, diría que impossible. Trens i autocars no accepten ja més reserves. Any rere any són més els vietnamites que tornen al seu país per celebrar el Tê’t amb la família. Queden lluny els anys de foscor i rancúnies. El banh chung no pot faltar mai a taula i cal preparar-lo aviat, una o dues setmanes abans. Les branques dels albercoquers i presseguers en flor són ja a casa i sempre costa escollir el més bonic. D’altres compren un taronger, un kumquat. I de les seves branques pengen les cartolines de color vermell on els infants han escrit els seus desitjos.

L’any de la rata daurada serà un bon any. Són animals perfeccionistes i es comuniquen extremadament bé, jo diría que molt bé. Sempre están alerta. Grans estrategues i no sempre pots entrar en el seu cercle d’amistats. Tenen un temperament fort i esclaten quan no se’ls dona la raó. I són molt crítics amb tot, jo diría que massa crítics. Els nascuts l’any 1960 i 2020, rata daurada, són ben plantades, alt índex de gelosia i amb molt de talent.

Els amics em diuen que ja han vist marxar els deus de la cuina per anar a visitar els seus ancestres, i ja ho tenen tot a punt per avui, primer dia del Tê’t. Vaig anar a dinar l’altre dia al Restaurant Viet Kitchen del carrer Aribau de Barcelona. Es el meu restaurant vietnamita preferit. El chef Han i Emmanuele a la sala fan una molt bona cuina, vietnamita. I en aquests díes de llevantada poder menjar un bon Pho és un veritable gaudi.

I recordant els dos mesos que vaig passar a Hà Nôi hivern de 2015 on vaig conviure amb els vietnamites el Tê’t, us desitjo a tothom un molt bon any de la rata daurada.

                                   CHÚC MÚNG NAM MÔ’I

 

Estem preparades. Revolta popular

En el meu arxiu, Catalunya-Independència, hi ha un munt de posts que he escrit al llarg dels últims 10, 12, 14 anys en aquest el meu bloc. Fa un temps que no escric tant, molt poquet. No viatjo, però sí que estic activa i molt en aquest procés revolucionari per aconseguir la llibertat social i polìtica del meu país, i assolir la República.

El meu estimat Mac está en període de recuperació des de fa mesos i treballo amb un altre més petit i que em dificulta i molt la meva rutina. I que no estic encara avesada a fer-ho via mòbil. ….

Avui diumenge, 20 d’octubre, i des de dilluns que no he parat. La meva vida des de fa dos anys ha canviat molt, per a bé, patint frustracions, humiiacions, quasi derrotes, moments esplèndids, dies meravellosos i ací estem. No vull deixar de dir que dimecres quan van començar les Marxes un sentiment d’orgull i felicitat em va envaïr i vaig plorar en veient la munió de gent baixant cap a Barcelona. Com tot el reguitzell d’accions al llarg de la setmana arreu del país. I tot perquè ? Ja ho sabem. Unes sentències molt bèsties, totes som sedicioses, preses polìtiques 16 persones, i des de fa uns díes encara més, judicis, encausades, ostatges, multes, repressió com mai s’havia vist. No volem viure en un estat totalitari i d’extrema dreta. I sorprèn com molta gent ho ignore,o no ho vol veure, ja els està bé. Però sí, cal lluitar, ser transparent, dir les veritats, assolir els objectius, i el primer, encara que no sigui cabdal, BUCH DIMISSIÓ. Per dignitat i moral no heu fet res per estar a l’alçada, el seu discurs és menyspreable i millor calladet i a casa seva.

I divendres la vaga general propulsada per dos sindicats IAC i intersindical. Paralitzar el país. Reclamar els nostres drets i la llibertat. Sort que aquesta vegada no es va fer realitat la fotografia del 3 d’octubre 2017 amb els grans sindicats verticals, més els partits politics i les dues entitats més grans de la societat civil……..

I vaig participar en aquesta 6a columna, organitzada per els CDRs i molt especialment la gent del Baix Llobregat, invisible a qui ningú li ha donat ni protagonisme (que no el volem) ni atenció mediàtica ( sí, menteixo, aquesta casa de VIla Web sí … ). Des de Castelldefels fins a Plaça Espanya, per la C31, 22,500 kms.

…. amb el permís del gran Jordi Calvís …..

Milers de persones vingudes del Baix Llobregat, de l’Anoia, del Penedès, de les terres de l’Ebre, de la Catalunya Central, de Barcelona. Gent jove, de mitjana edat, gent gran, canalla i al darrera de la marxa un autobús escombra … i parades per agafar forces. Va ser com tornar en el temps ….  anys 60, 70 …..  Gavà, Viladecans, La Pava, Filipines, Ballena Alegre, delta del Llobregat, el primer pont que es va construïr per poder arribar a l’Aeroport, Bellvitge, L’Hospitalet, Magòria, Sants. Mentre caminava em veníen els records de les lluites durant el franquisme, lluites que contnúen perque el franquisme no ha marxat mai. I moltíssima gent s’ho va creure que vivíem en un país democràtic. I no. No és així. I aquests díes la gent ha esclatat, i ha dit PROU., I el jovent, aquesta generació, ha dit que sortim al carrer, i arranquem les llambordes i denunciem reclamem. Volen un futur, viure en llibertat. Estan atrapats, com ho van estar el jovent nascuts els anys 80 i que van confiar en els politics. I no ha estat així. Els polìtics han estat i són el gran fracàs del nostre país. I no ho oblidem. No estan a l’alçada. Menyspreen al poble, a la gent. El poble mana i els polìticis obeeixen. Són servidors públics.

Continuem la lluita. Llarga vida als CDR, perque no hem desaparegut mai i seguim dempeus,perque el nostre objectiu es la implementació i la defensa de la República, l’alliberament de les preses politiques, derrotar el règim del 78, ser presents en les lluites socials i feministes, ser al costat del moviment Kurd i Rojava, on s’ha començat una revolució social impagable i. ……. demanar la dimisió i/o cessament del Conseller d’Interior Miquel Buch davant la nefasta gestió d’aquesta setmana i de totes les altres al llarg dels últims dos anys. Polítics d’aquesta mena millor es quedin a casa. Validar és fàcil, però que siguin vàlids ja són figues d’un altre paner.