Les meves fotografies: Uluru, Northern Territory – Austràlia

 

 

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

 

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

 

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

 

Avui : Dia Mundial dels Pingüins

 

M’agraden aquests ocells, molt. En el perfil del meu compte de twitter ja ho expresso. No em perdo mai els documentals que passen per la televisió quan els pingüins són els protagonistes. Seria feliç si pogués viatjar a l’Antàrtida i passar-m’hi uns díes i veure’ls. MIlers, milions. Diferents. Només de veure’ls ja et diverteixes. Es roben pedres que utilitzen com a base per preservar els ous de la humitat. Tenen carrers de direcció única i fins i tot un tipus de guarderíes per als més petits perque no es perdin. Són una societat molt igualitaria. Mascles i femelles coven el ous.

Vaig veure un documental llarg dels petits pingüins de Philip Island, a Austràlia. El triomf d’aquests ocells sobre els humans. El govern australià ha prohibit als humans de construir-se cases d’estiueig en aquesta illa, perque és casa dels pingüins. I han marxat, sí, els humans. Només queden els vigilants i la gent del centre on cuiden aquests ocells. Milers de turistes visiten Philip Island per veure un espectacle únic. Quan es fa fosc, comencen a aparèixer a la platja milers de pingüins després de díes de cercar menjar a l’Oceà Pacífic per alimentar els seus petits. Sembla impossible que puguin trobar on són els petits pingüins, i sí, els troben. Els xiscles dels petits, que esperen el menjar amb delit,  els faciliten la feina.

Vaig enviar una donació al Centre de Recuperació de Philip Island i em van enviar la fotografia d’un pingüí que havia ‘adoptat’. Se’m va demanar quin nom havia escollit i vaig respondre Colometa. No m’han dit res més. Desconec si encara és viva, si s’ha perdut per l’Oceà Pacific, si ha sofert ferides per els depredadors o ha mort, M’imagino que no, que segueix amb la seva vida rutinària de cada día i que torna a Philip Island per alimentar als seus petits després de díes de nedar per l’Oceà.

 

 

 

Neus Català – Els Guiamets – Móra d’Ebre

 

 

Dissabte viatjava en tren. Una línia la R15 que no recordo haver-la agafat mai. Certament un viatge llarg i on te n’adones de la deixadesa de Renfe que fa que t’ho miris amb tristesa. O no és trist fer parada a Borges del Camp, per exemple,  i veure l’estació tapiada, quasi en runes, sense cap servei ? De tant en tant anava mirant al twitter i de sobte apareix la notícia de la mort de la Neus Català, i miro per la finestra, i en aquest precís moment passem per una estació on el tren no para, Els Guiamets ! Era allà, molt a prop d’ella. Deixava el Priorat i entrava a la Ribera d’Ebre.

Vaig passar un vespre  en un hotelet a Benissanet amb uns amics amb qui l’endemà compartiríem una festa d’aniversari no gaire lluny d’on erem. La festa va ser un esclat d’alegria i bones sensacions entre amigues de diferents punts del país, però totes gaudint d’aquestes terres del’Ebre i totes pensant amb la Neus. Un referent. Una lluitadora. Una dona valenta, sense por i pensant com es van perdre tants anys sense memòria, i encara avui tenim gent oblidada, gent lluitadora antifeixista, que cercaven un món millor, una República que es va perdre i que encara no hem tornat a guanyar.

Abans de tornar a casa varem passar per el Tanatori de Móra d’Ebre i en silenci, davant aquesta gran dona, vam recordar tots els anys de lluita, tots els sofriments i lo valenta que va ser. Com ella milers de catalanes que han estat ignorades, repressaliades i encara avui hi ha gent que menysté a tota aquesta gent.

La lluita continúa, no ens rendim, sempre dempeus.

Neus …. que la terra et sigui lleu. Gràcies per tanta dignitat.

 

 

 

 

Avui: Dia Mundial de la Poesia

 

I avui és el dia adient per reproduïr, recitar, llegir el poema INDESINENTER de Salvador Espriu. És un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna ( 1949 ), un poemari en què mostra el món de Sinera i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. És una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures.

 

El títol del poema Indesinenter és un adverbi llatí que significa ”sense aturar-se, incessantment”. El tema seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora del gos apallissat, sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo representaria l’Estat espanyol i en llegir-lo …. llibertat a tots vosaltres per interpretar-lo. Raimon va cantar aquests mots de manera brillant.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

 

Les meves fotografíes: Avui 8 de març – Dones

 

Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona, però el poder és dels homes. He descobert que hi ha un munt de països al món que celebren com a festa nacional el Dia de les Dones, i no coincideix amb el dia 8 de març, encara que en molts d’ells ho celebren dues vegades.

 

Tots els díes de l’any hem de lluitar, i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.

 

I unes quantes dites …..  perque m’agraden i les vull compartir, com les fotografíes de dones, que guardo en el meu arxiu dels viatges que he anat fent pel sudest asiàtic al llarg dels últims deu anys.

Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona. Olympe de Gouges, 1748 – 1793.

Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut. Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797.

La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és  … valentía. Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902.

L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906.

Justícia i judicis són sovint mons a part. Emmeleine Pankhurst, 1858 – 1928.

Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment. Virginia Woolf, 1882 – 1941.

Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà. Iris Marion Young, 1949 – 2006.

La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat. Emma Goldman, 1869 – 1940.

 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe obrera i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: Avui a Viêt Nam comença el Tê’t

 

Hà Nôi – febrer 2015. Any de la cabra.

Tres dies de recolliment. Tres díes on pots caminar pels carrers sense motocicletes, ni cotxes, ni bicicletes. Tres díes en que les milers i milers de botigues son tancades. Tres díes en que serà dificil trobar un restaurant per anar a menjar. Tres díes per anar als temples i veure les ofrenes que fan les famílies, escoltar les seves pregàries. Tres díes de compartir menges amb els familiars i amics.

 

I aquesta nit, milions de persones al país seran al carrer a mitjanit, per viure el traspàs de l’any del gos a l’any del porc. Per cremar al carrer, davant de casa, tot lo dolent que han viscut al llarg de l’any que ha passat. De compartir amb els seus ancestres les ofrenes que tenen a casa seva, on no pot faltar el pollastre escaldat amb la flor al bec.

Tres dies per compartir amb la família totes les menges preparades els díes abans, conversar. Molts han vingut de molt lluny i és tradició que la primera persona que entri a casa teva el primer dia del Tê’t sigui una bona persona, honesta, sense deutes.

Tet Nguyen Dan – 2019 – Any del porc.

Els nascuts els anys 1947, 1959, 1971, 1983, 1995, 2007, 2019. L?animal del calendari llunar més preuat. INterl·ligent, tolerant, sociable. Amb sentit comú. Lleials i bons jans. No gaire amants de la modernitat, molt tradicionals. Es diu que sempre ténen sort i troben fortuna sota lespedres. Tenen un gran cor i moltes vegades es veuen involucrats en situacions dificils. Els costa molt d’assumir lesimperfeccions del món.

Steven Spielberg, Ernest Heminghway, Elton John, Henry Ford, Elvis Presley, Johan Cruyff, Dalai Lama, Albert Schweitzer, Luciano Pavarotti són alguns dels molts personatges famosos nascuts en l’any del porc. Però jo em quedo amb Le Duc Tho. Polític important del Vietcong, i que va ser el que es va seure  a la taula de les converses de Paris i Ginebra per aconseguir la pau del seu país durant la guerra amb els EE.UU. Li van atorgar el Premi Nobel de la Pau juntament amb Henry Kissinger, però ell el va rebutjar. Senzillament perque la pau no existia encara en el seu país i no el mereixia. Henry Kissinger, sí que el va acceptar  …

CHÚNG MÚNG NÀM MÓI  –  Bon Any Nou.

 

 

 

 

Avui La Candelera. La merla, mimosa, Mozart.

 

Com tots els anys, guardo el pessebre fins el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre. Esperant sentir el cant de la merla pel matí, i que enguany no s’ha produït. Pot ser té fred o té mandra. I sí, les mimoses estàn espectaculars al Passatge de Sant Felip del meu barri.

I el día es fa més llarg. Per la Candelera una hora enrera.  I a Ciutat la Candelera no plora  ….. de moment  ….. però penso que l’hivern ni de bon tros és fora. De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrera, no et fïis d’ella. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

I el dia queda arrodonit amb música de Mozart. És la millor versió, al meu parer, de La Flauta Màgica. Ingmar Bergman. Una pel·lícula meravellosa.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: A Viêt Nam el Tê’t és dimarts

Hà Nôi – febrer 2015.  Chúc mùng nâm mói (Bon Any Nou).

Aquest cap de setmana tot són corredisses a Viêt Nam. Tren, cotxe, avió, barco, carro tirat pels bous, bicicletes, motocicletes. Un desplaçament massiu a tot el país. Tothom vol arribar a casa i retrobar-se amb la família i celebrar el Tê’t.

 

Vaig tenir la sort, que vaig buscar, de passar el Tê’t de l’any 2015 a Hà Nôi. Uns díes inoblidables, intensos, emotius, sorprenents. Els calígrafs tenen molta feina per escriure els pictogrames que s’utilizen per demanar els desitjos en paper vermell i penjar-los a les branques i als arbres dels kumquat, presseguers i albercoquers en flor. Són els cau doi. 

Vaig anar al Temple de la Literatura a veure els calígrafs com treballen sense descans per complir els desitjos de la gent, i escriuen, escriuen pictogrames. Els més buscats són els que t’ofereixen els autors.

Els altars dins a casa ja comencen a estar preparats. Els agricultors van i vénen de les ciutats per proveïr a la gent els arbres, les branques, les flors. Ja fa díes que han fet matances i repartida la carn entre les famílies. El banh chún no pot faltar a les taules. Un pastís molt especial d’arròs glutinós, carn de porc, llegums secs, embolcallats amb les fulles d’un arbre específic lang doi i moltes hores dins una olla enorme en aigua bullint.

Tres díes intensos de recolliment, el 5, 6 i 7 de febrer 2019. Any del porc.

I seguint la tradició, aquest és el primer apuntament dedicat al Tê’t. En queden dos més.

 

 

Les meves fotografíes : Pont U Bein, Amarapura, Mandalay

 

Setembre 2009, 2011 i 2013, Mandalay, Birmània/Myanmar

Impossible viatjar per aquest país que estimo tant i no anar a partir de les 6 de la tarda al pont de teca d’Amarapura, U Bein,  que travessa el llac Taungthaman…..  I sempre he anat quan el llac és a vessar d’aigua,  després de les èpoques de pluges. No he estat en períodes de sequera quan el llac és buit.Té una llargada de 1.2 kms i és el més vell i llarg pont de fusta del món. Es va construïr l’any 1850.

La primera vegada, abans del migdia, moltíssima calor. Una impresió molt notable. I direu, perquè un pont, tant simple, senzill, de cap estructura arquitectònica especial m’impresiona? Té més de 150 anys i està construït únicament amb fusta de teca. És un enclau important per la mobilitat de la gent que no ha de creuar el llac amb barca i guanya temps. És un lloc d’encontre de la gent jove. És un lloc on al capvespre quan es pon el sol la gent hi va senzillament per meditar, per ser-hi, en silenci, caminant, només destorbats potser per els turistes, sobretot xinesos que són molt cridaners.

 

Les altres dues vegades ja vaig anar-hi al capvespre, abans de les 6 de la tarda a les postes de sol, i sí,és un lloc fascinant. I en tinc moltes de fotografíes. I l’arbre sec, sense fulles, sempre hi és. No ha canviat en tots aquests anys que he anat a Mandalay.

 

Les meves fotografíes: Oô – Alta Garona, Occitània

 

Si existeix un lloc on he viscut plenament la felicitat, aquest ha estat el poblet d’Oô. situat ben a prop de Banheres de Luishon, a la Vall de Larboust, i de camí al coth de Peirasorda. 88 habitants. Oô, el seu nom és una derivació de la paraula aragonesa ibon. ”ibons són chicotz lacos de montanya d’orichen glaciar que abundan en o Pirineu’. I a dues hores caminant des del poble arribes al llac d’Oô, una bellesa de llac que en totes les meves estades mai he deixat de fer l’excursió fins dalt i una vegada, encara més amunt fins al llac de’Espingo.

Uns amics ens van recomanar d’anar a les Termes de Banheres de Luishon. I no recordo exactament l’any, potser 1998, allà que vam anar. Havíes de cercar al·lotjament i vam descobrir Oô. Segurament ens va sorprendre el nom. Vam conèixer a la familia Cazeneuve. Els joves, en Jean-Bernard i la Florence ens van ensenyar les gîtes i vam signar el contracte per una estada de tres setmanes. I així un any i un altre fins 2009.

 

Primavera, tardor i estiu. No vaig anar-hi mai a l’hivern. I les primaveres al Pirineu sempre són de temps variable, arrauxat, imprevist.

Noms, llocs, racons, persones, que sempre m’apareixen en els records de felicitat d’aquells anys passats …..

Vall d’Astau, llac d’Oô, Mercat, garriguettes, vaporarium, thermes, étuves, Val de Lys, Superbagneres,  Peyresourde, La ferme d’Espiau, Hospice de France, Port de Venasque,

Marie,Hilaire,famílle Cazeneuve, la furgo del maitre fromagier, passejades, Cazeau de Larboust, Saint Aventin, Bourg- d’Oeil, Garin, Val de Loron, Loudenvielle, Génos, Mont, Poubeau, anar a buscar la llet, el formatge, boulangerie Rino,les tardes al Mailh d’Astau,

aprendre a fer comfitura de la ruibarbe, escoltar històries dels Pirineus, dels refugiats que fugien del feixisme, dels ramaders, dels hiverns on moltes vegades no podíen sortir del poble per la neu ……..  placidesa, enamorament, viure, respirar, compartir sopars, berenars, aperitius amb la bona gent dels Pirineus, escoltant la seva llengua oblidada, el gascó-occità.