Xesca Ensenyat: 9 anys d’absència

 

Sí, estimada Xesca, ja han passat nou anys. I ara fa tot just un minut he aixecat la meva copa de cava, hora de l’Angelus, he fet el brindis i he pensat amb tú. He apagat el sò de la ràdio perque un discurs abominable i indecent d’una noia que diuen és política, m’estroncaria aquest moment. I penso  …….  que en diria na Xesca de tot el que està passant ? I que escriuria d’aquest discurs indecent ja generalitzat de moltíssimes persones que no ténen la decència de respectar els drets dels catalans ? Moltes coses, i de ben segur, els teus posts ja estarien prohibits, la guàrdia civil hagués trucat a la porta de casa teva a Can Pica, i fins i tot series a la presó.

Avui fa un dia esplèndid, cel blau, net, però noia, fa molt fred i no s’hi està a gust a la platja. No sé si haguéssis pogut fer una de les teves nedades. Sempre en direcció a l’horitzó, endavant, sense mirar enrere. I és el que estem fent al Principat, nedar endavant amb fermesa, sense mirar enrere, cercant el nou horitzó on es pot llegir República. Allà és on hem d’arribar i hi arribarem. Com diu el nostre amic Blesa, ho aconseguirem, segur.

Pels qui no et coneixen, sapigueu que et vas donar a conèixer l’any 1969 amb la publicació del teu llibre ‘Ciutat de l’horabaixa’, que vas aconseguir el Premi Ciutat de Palma amb la novel.la ”Villa Copola’, i el Premi Ramon Muntaner per ‘Quan venia l’Esquadra’. I vas entrar en aquest món d’internet l’any 2007 i et vas convertir en una blocaire imprescindible d’aquesta casa, Vila Web. El teu bloc, els teus apuntaments, encara els podeu llegir. Cerqueu i remeneu. Segur que trobareu veritables perles. El seu bloc de nom ‘L’Hidroavió Apagafocs’ encara hi és. Us el recomano. Un tastet del tercer apuntament que va escriure el 15 de setembre de 2007.

****************************

 

15 de setembre de 2007    General

Això és el blog de Xesca Ensenyat

Bé Tomeu: si tant t’agrada estar aquí amb jo, queda-t’hi. En qualitat de convidat. No vull que puguis dir que t’has hagut de falcar d’okupa, ni que m’hagis de posar l’excusa que l’enemic et va disparar aquí amb un arc, com si fossis una fletxa, contra la teva voluntat.

Hem de fer tot quant sabem per solventar el que no rutlla; però, si tanmateix no té remei ni adob ni compostura, posar-hi el coll i al mateix temps, ungüent de reblanir, perquè la convivència no sigui traumàtica i mirar de resoldre el conflicte mil·límetre a mil·límetre.

Au, Tomeu, benvingut a cateva, aquí amb jo. No sé si et podré mantenir perquè faig les llesques primes, però per berenar sempre hi haurà (o fins ara sempre hi ha hagut) una galleta d’Inca xapada p’enmig i untada amb un gruix de duro de sobrassada de porc negre i un tassonet de vi Ànima Negra (una botella de 0,75 l. ens ha de bastar a tots dos per passar la setmana). A Tomeulàndia no podem desnonar cap Tomeu, i jo no pens demanar-te qui has votat i no vull saber i tot si vares votar el PP, mentre et comportis com un bon company de casa. He posat el comptador a zero, així que no et retrauré res. A conversar com les persones i a compartir el que tenim: el millor de nosaltres, no em facis compartir segons què. Al lavabo, com faig jo,  t’hi has de tancar  amb clau. Jo et vull veure ben pentinat, amb la clenxa ben feta i la cara ben neta. En Joan Fuster va dir que la brutor de davall les ungles és molt mala de llevar. Ningú no ha dit que sigui fàcil, però em sabria greure veure que dus dol a les ungles. Igualment, si hi ha alguna cosa meva que no t’agradi, m’ho dius.

Ah, un detall: a mi em molesta molt que la gent begui amb l’ampolla. Ja sé que tothom ho fa, però per aquí no hi pas. Pensa que cameva és una casa particular, i si els meus fills em veien beure amb l’ampolla a una festa pública on distribueixen aigua mineral o refrescos individuals i tothom toca la corneta amb l’ampolla, jo els trobaria bevent la llet a galet i quan els digués que no beguessin amb l’ampolla ells em dirien ‘tu també hi beus!’ o ‘en Tomeu també hi beu!’

Entesos?

La bona notícia del dia és que el nou director de política lingüística de Catalunya és en Bernat Joan. Això tranquil·litza. De fet, el que d’entrada tranquil·litza és que existeixin persones com en Bernat Joan.

Una altra bona notícia que hem de fer que qualli i que no es desdigui és que el Govern de les Illes assegura que de Son Espases no hi ha res tancat, i que miren de resoldre-ho de la millor manera per a tots plegats.

********************************

I si aquest és el tercer dels seus apuntaments, en aquest enllaç trobareu l’últim. La riquesa de la seva literatura és infinita. I no us perdeu els comentaris dels lectors.

Xesca, mentre bevia la copa de cava mirava al cel blau i no he vist l’hidroavió. Però, mentre siguis present en la meva memòria, tú sempre hi ets. No has marxat. Ara sí, allà en la llunyania veig un petit punt de color groc, el teu hidroavió.

 

 

Per molts anys Sant Jordi

 

Un dilluns, 23 d’abril 2018, esplendid. I segueixo en Jordi Badia per reinvindicar el per molts anys i deixar de banda felicitats  ……..

 

 

 

El dia va començar ben d’hora. A 2/4 de 9 ja era al carrer. I com sempre, anar a la Plaça Sant Joaquim del meu barri, Flor de Vent. Fa goig. I compro unes roses grogues petites per plantar a casa. M’agrada passejar aviat pel matí per Sant Jordi i veure com es preparen les parades. Algunes molt més matineres ja quasi són a punt, d’altres encara no han arribat, i la majoria treballant freneticament per deixar-ho tot enllestit. Aprofito per demanar el llibre que tenia previst comprar i m’informen que només en ténen un a la llibreria, a Laie, del carrer Pau Claris. Com estic quasi segura que ningú el demanarà, hi aniré més tard. Em trobo a l’àvia Remei i parlem una estona. El seu llibre de receptes de postres el venen a un preu rebaixat. M’erxplica que els han fotut fora de TV3 per culpa de les retallades i que no hi ha diners.  Dins el Palau Robert, els de RAC1 tenen un  munt de gent escoltant el programa. Baixo a la Rambla. Metro fins a Liceu. Quina bellesa ! Els plataners estan preciosos i ja hi ha un munt de gent, molta. Comprant roses. Avui és la Rambla de les Flors. Coincideix amb la sortida dels escriptors de l’esmorzar al Palau de la Virreina. Molt d’ambient. Et sents envoltada de lletres, poemes, novel.les, dibuixos, somriures, roses.

 

A Plaça Catalunya Òmnium ha instal.lat uns murs que s’omplen de roses grogues i ajudes a la caixa solidària perque els nostres presos polìtics tornin a casa i els exiliats puguin tenir ben coberta la seva defensa. Per Passeig de Gràcia em trobo amb un grupet de noiets amb una estelada. En diríen infants abduïts per els adults ? Entro a Laie i sí el meu llibre encara hi és i el compro:  TRES VEUS LLIGADES A MINASE Sôgi, Shôhaku, Sôchô, Traducció JORDI MAS LOPEZ, XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia. Editorial Jardins de Samarcanda #86, Eumo.

Rambla de Catalunya està a vessar. Plena com un ou. Les parades de llibres amb molta gent i comprant. M’aturo a la parada de El Temps. Compro l’últim volum de l’Obra Completa de’n Vicent Andrés Estellés.

 

A dalt de tot sempre em quedo embadalida de la parada de flors, de les roses d’una botiga amb un nom que mai recordo, però sé on és, al costat mateix de l’edifici de la Diputació.

Giro a l’esquerra i pel carrer del Rosselló vaig al restaurant a dinar. HI ha cua per entrar. Encara no han obert. Sí, que millor que dinar al Semproniana un dia com avui. L’Ada Parellada ens obre les portes d’aquest racó gastronòmic ple de llibertat, de cultura, de bon menjar.

I torno a Rambla de Catalunya, Passeig de Gràcia i sí, em retrobo amb l’àvia Remei i compro el seu llibre de receptes de postres i una mica més avall aquesta gent de tabàrnia, i m’agafa vomitera i penso amb la gent que ha deixat les roses grogues al Pati dels Tarongers i com tots ens conjurem per ajudar, per resistir, per lluitar, per finalment guanyar.

Torno a casa i en arribar el meu fill em porta la rosa que ha comprat a Girona amb un llaç groc i jo li regalo al meu nét en Valentí, el llibre del Paf, el Drac Màgic i a l’Alba el llibre de l’àvia Remei, que ella sí que en sap molt de cuinar postres. Veig amb alegria com en Valentí que només té  11mesos es mira el llibre molt, però molt, interessat, encuriosit i vol obrir-lo i fer una ullada a les pàgines. Serà un bon lector de llibres ?

 

 

14 – 15 d’abril: República. Llibertat. Lluita. Acció directa.

 

Imatge destacada : Amb el permís de’n Jordi Calvís.

 

La meva entrada diu moltes coses. Actualment i donada la circumstància de com estem després de l’1 d’octubre 2017, no hi ha dia que no tinguem el neguit i la convicció d’actuar per defensar la República proclamada el dia 27 d’octubre 2017 per el Parlament de Catalunya. La gent, el poble, va votar l’1 d’octubre i novament el 21 de desembre 2017. I vam guanyar. No vulguin canviar el resultat amb mentides i falsejant la realitat.

Sóc partidària de l’acció directa, ara. No hi ha volta de full, 155 o independència/República. Que és millor la negociació, el diàleg ? Evidentment que sí. Però jo crec que és això el que demana l’acció directa no-violenta, pacífica, per crear una crisi i forçar a l’altra part a seure, a posar solucions damunt la taula. No ho han fet mai, mai. En aquesta reflexió segueixo fil parranda la carta que va escriure Martin Luther King des de la presó de Birmingham.

Foto de la reunió del Govern. Autor: Rubén Moreno

Aquest últim cap de setmana va ser intens, de viure i respirar República. De fet tota la setmana passada. A nivell personal, recordar a Guillem Agulló, manifestar-me al carrer davant l’Auditori i Plaça Sant Jaume per la Tamara Carrasco de Viladecans i protestar per la presència del rei de espaÑa i els jutges, conferència a la Sala Cotxera del Palau Robert, conflictes de països i pobles oblidats, els Rohingya a Myanmar/Birmània i Bangla Desh, feines domèstiques, el Barça, escriure apuntaments, escriure cartes a Carme Forcadell i Raül Romeva, i preparar la Taula de Lletres del CDR Farró, en la que jo vaig ser moderadora. Finalment tornar al carrer diumenge en una gran manifestació al Paral.lel.

 

Dissabte 14 d’abril, dia de la República de’n Macià, vam organitzar al Teatre La Gleva del meu barri una Taula de Lletres amb la presència de’n Jordi Borràs i el boss de Vila Web, Vicent Partal. L’aforament de 90 persones es va omplir. I va ser un èxit. Els assistents en van gaudir, i molt. Van conèixer de primera mà les reflexions, els criteris, les seves experiències, el seu olfacte, dels dos conferenciants, que en saben molt. Es va parlar de tot una mica amb molts d’aclariments i informacions. Van signar llibres i vam prendre un vermut plegats. Gràcies Jordi Borràs. Gràcies Vicent Partal.

Un grupet del CDR vam anar a dinar a un restaurant del barri, Bodega Pàdua, i ens hi vam estar fins després de les 7 de la tarda. M’agraden aquestes sobretaules llargues on no es para de conversar. El tema principal, la República, la situació actual, diferents opinions, però unitat d’acció.

Diumenge dia 15 d’abril el lloc de trobada era Plaça Molina. Ens vam aplegar quasi 70 persones. I vam enfilar Via Augusta, carrer Calvet fins Plaça Francesc Macià. Avgda. Josep Tarradellas. Plaça de Sants. Moltíssima gent fins el 2n lloc de trobada, Llançà / Diputació. I vinga, novament al carrer. Tot el grup, molt ‘violent’, amb ganes de gresca. Activisme ressolutiu. Fins a les 2 del migdia no vam entrar al Paral.lel i després de les 3 de la tarda agafem el metro Línea 3 de tornada a casa. Des del Poble Sec fins a Lesseps, dins el metro tot van ser càntics i proclames, sense parar. Llibertat presos polítics. Volem la independència, volem Països Catalans. Fora les forces d’ocupació.

Llegeixo que erem 350.000 persones. Les mateixes de quan el Piromusical de la Mercè …..  Després de participar en tantes manifestacions arribes a tenir ja una idea de la gent que hi ha, i crec que erem unes 500.000 persones. Dona igual. Erem molta gent ‘normal’, idees diferents, que volen la independència, i d’altres no, però sí que units per denunciar la situació dels presos i els exiliats, per defensar l’escola catalana, llibertat d’expressió, els nostres drets, la democràcia, per defensar el nostre país, però, hem de ser sincers, la gran majoria, reclamava la independència, la República, la tornada i la investidura del President Puigdemont, marxar del reino de espaÑa. No vaig escoltar cap proclama per tornar a un govern autonòmic, continuar dins el reino de espaÑa. Reclamar diàleg, sí, però si una de les parts no s’hi vol seure a la taula de negociacions, alguna cosa hem de fer. Suposo que al ser a la cua de la manifestació i no davant, rera els politics i els sindicats, etc. no vaig escoltar ni cançons ni proclames en aquest sentit.

Nosaltres, la gent del carrer, més de dos milions, ho tenim clar. Vam votar, vam guanyar i volem la implementació de la República proclamada el 27 d’octubre 2017. Govern ara, no pas autonomista, republicà. Per això insistim en l’acció directa no-violenta, ocupant espais públics, per denunciar un fet i pressionar i donar suport cap a persones represaliades quan el poder públic es fa el sord, més ben dit, el jutge Llarena el gran prevaricador, es fa el sord. No ens equivoquem, desobeïr es dur un acte públic, sí il.legal, noviolent, molt conscient, amb el propòsit de canviar una llei o defensar la democràcia i el resultat de les eleccions i les lleis aprovades en el nostre Parlament. Torno a llegir la carta de Martin Luther King des de la presó de BIrmingham. —–  Perquè acció directa ? Perquè sentades, concentracions i d’altres ? No és millor negociar, dialogar ? Sí, teniu raó. De fet, aquest és l’objectiu de les accions directes. L’acció directa no violenta intenta, i es proposa, crear una crisi, i originar una tensió davant una comunitat que s’ha negat sistemàticament a seure a la taula a dialogar, es vegi obligada a fer-ho davant el problema real que té una comunitat molt nombrosa  a qui no s’escolta   ———–

 ———–      Gràcies Jordi Calvís. Amb el teu permís. ————– Aquesta vinyeta és preciosa. 

I torno a insistir, no hi ha cap altra opció:

155 o República.  Llum als ulls. Força al braç.

No callarem. Persistirem. Resistirem. Guanyarem.

 

 

 

 

 

 

 

 

Avui: Thingyan – Any Nou .. especial … a Myanmar/Birmània.

 

 

 

 

Sí, avui comencen els díes de festa per celebrar l’entrada del nou any a Myanmar/Birmània, però també a Tailàndia, Laos. Thingyan significa ‘un gir’, ‘un canvi’, celebrar el nou any ple d’esperances i deixar el vell enrera. Significa esperar les pluges que són a punt d’arribar, després de setmanes de sequera, calor, molta calor. Les vacances escolars ja han començat fins el mes de juny. La gent de Myanmar/Birmània ténen quatre díes de festa per endavant. Música, cançons, menges especials, trobades entre familiars i amics, i un desig de començar un nou any deixant el llastre de l’anterior enrera, i per això aquest desig es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres,(ata), aigua, per purificar, per netejar, per foragitar els mals esperits.

 

Podeu fer una ullada als meus apuntaments d’anys anteriors on he explicat com ho celebren, perque enguany, tinc jo una celebració molt especial.

Vull desitjar un bon any nou al poble de Taung Ywar Thit, Sagaing. A totes les nenes i nens de l’Escola Mingalabar. A les professores. A la cuinera. A L’Abbot, U Awbarsa, Aung Ko Ko, famílies, dones i homes, els monjos. Enguany la petita ONG Jofran Internacional celebra el 10è aniversari. I jo en formo part. Vaig entrar-hi l’any 2009/2010. També desitjo un molt bon any a en Joan, Frankie i Anna ( Jo… Fr… An… ) veritables pioners perque l’Escola MIngalabar passés d’un somni a una realitat. I als meus companys la Berta, en Pere i en Luís.

I el meu record especial a l’abat U Ankura veritable artífex perque el projecte esdenvingués una realitat.

He viatjat tres vegades a Myanmar/Birmània, 2009, 2011 i 2013. L’any 2009 vaig conèixer Jofran, de casualitat, i en dir que viatjava a Birmània, em van preguntar si els podria ajudar a portar diners per entregar a uns monjos, diners  destinats a l’Escola que tot just havia començat a funcionar un any enrere. I sí, ho vaig fer i a Mandalay em vaig trobar amb en Kumara, Thitsar i Nandaw. Els vaig donar el sobre amb els diners. I en tornar a casa, després d’un viatge inoblidable per el país, vaig decidir formar part de Jofran.

I han passat uns anys. I enguany celebrem el 10è aniversari. Podeu fer una ullada a la web. Hi trobareu molta informació. Som petits, ens fan falta més socis, però ens en sortim i arribem a tot. No volem fer-nos grans. Tenim un projecte que s’està fent realitat i continuem. Encara falten coses a fer. Ho farem. Ho aconseguirem.

 

És difícil seleccionar fotografíes. En tinc moltes. He estat a l’Escola dues vegades. Podeu llegir les meves experiències en aquests apuntaments. No he coincidit mai en cap festa grossa. Sí que he pogut participar de la vida diària de la gent de Thaung Ywar Thit. Sí que he pogut ballar i cantar amb les nenes i nens. Sí que he pogut escoltar les mancances i millores perque el projecte vagi funcionant i sigui una realitat. La col.laboració amb els monjos i la gent del poble és perfecta.

 

Durant els díes del Thingyan la gent deixa en llibertat ocells i peixos, els que tenen engaviats o en una peixera. Fan un acte meritori o una bona acció. A casa no tinc cap ocell en captivitat ni cap peix en una peixera. Tampoc tinc les bellíssimes flors de color groc del Padauk, que anuncíen les pluges i les noies se les posen al cap. Sí tinc un troç preciós de fusta del Padauk. Avui el tinc al bell mig de la taula fins dimarts. Dona sort.

Així celebro l’any nou i penso en Myanmar/Birmània i la gent del poble de Thaung Ywar Thit. I penso en els nostres que no ténen llibertat, empresonats, a Estremeras, Soto del Real i Alcalá Meco. I els nostres exiliats a Bèlgica, Escòcia, Suïssa, Alemanya. Els volem tots a casa. El color groc és la nostra guia i les flors del padauk donen esperança.

FELIÇ ANY NOU – THINGYAN per a tothom.

 

 

 

 

Avui: Guillem Agulló – 25 anys – Ni oblit ni perdó

 

 

Obrint Pas – No tingues por – Directe

La nit de l’11 d’abril de 1993, Guillem Agulló es trobava a Montanejos (Alt Millars ) amb una colla d’amics, quan un grup de nazis de València es va dirigir directament contra ell i el van assassinar d’una ganivetada directament al cor. L’assassí confés es diu Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, acompanyat per Gerardo Mora, Juan Manuel Sánchez ‘el Picha’, José Cuñat, ‘el Pollo’, Francisco Garcia ‘el Mody’. Mentre tots aquests individus, feixistes, l’aguantaven i el colpejaven, el Pedro Cuevas el va assassinar. Guillem era militant de l’organització independentista Maulets i del col.lectiu antiracista Sharp. Tenia 18 anys. Sí, va haver-hi judici, i el tal Cuevas, ‘el Ventosa’, va ser condemnat a 14 anys de presó, dels quals només en va complir quatre. Els altres van ser absolts.

La impunitat de l’extrema dreta, dels feixistes, continúa. Guillem Agulló ha esdevingut la prova que demostra la vigència del feixisme més criminal a casa nostra, perque després del seu assassinat aquesta violència cruel ha continuat i continúa. És una impunitat eterna, sobretot al País Valencià que ho han patit molt.

 

De tot el que he anat llegint aquests díes em quedo amb l’article de la Nüria Cadenas en aquesta la nostra casa. El començament d’aquest article és esfereidor:

Una pistola simulada, una daga-punyal, dues navalles de papallona, una navalla automàtica i una altra que no ho era, un tirador de precisió, un puny americà, un matxet, una maça, una destral grossa de doble full, una bota metàl.lica amb punxes, una altra navalla encara, oscada, que qui sap per què la devia guardar. Aquestes són les armes que van requisar a Pedro Cuevas, àlies ‘el Ventosa’, durant l’operació Panzer, i que aquest individu, assassí confés, va reclamar després que li tornessin.

Un crim polìtic. Fins i tot veiem a l’individu Pedro Cuevas, l’any 2007, presentar-se a les eleccions a les llistes del partit nazi Alianza Nacional al poble de Xiva, Foia de Bunyol.

 

Guillem Agulló es va convertir en un simbol. L’any 2016, va tindre el reconeixement institucional que li havíen negat des del seu assassinat. A la proposta de la diputada a les Corts Valencianes d’EUPV Marina Albiol, l’any 2013, rebutjada pel PP, van acordar, finalment, l’any 2016 de reconeixer la figura de Guillem Agulló i Salvador i van acordar atorgar un premi a persones destacades en la seva lluita per les víctimes de l’odi i que portaria el nom de’n Guillem.

Al Principat i sobretot al País Valencià, n’hi han molts de carrers de diferents municipis retolats amb el nom de Guillem Agulló. El Passatge de Vic és un dels més bonics.

Ni oblit ni perdó. Aquestes paraules s’han convertit en eternes. Les recordem una i una altra vegada. Ha estat el poble que ha mantingut i manté el seu record viu a  Burjassot i arreu dels Països Catalans. Les noves generacions de joves que ni tan sols havien nascut quan fou assassinat saben perfectament qui fou i com va succeïr tot plegat. I que l’extrema dreta existeix, continúa amb absoluta impunitat en aquest país del qual volem marxar.

Finalment, torno a llegir la carta que el seu pare, Guillem Agulló i Lázaro, militant comunista,i que va escriure al diputat Coscubiela de CSQP, arran el seu discurs al Parlament de Catalunya i que va ser tant aplaudit per tots, tots, els diputats de C’s, PP, PSC i algú de la bancada del seu partit.

 

————-   El dia 7 de setembre, vaig veure amb molta atenció el teu parlament a les Corts Catalanes, escoltant amb perplexitat alguna de les coses que te vaig a referir a continuació. Primer vullguera que sapigueres que jo em sento un comunista convençut i que el dret a l’autodeterminació dels pobles és un dret fonamental que el comunisme sempre ha defensat.

Em vaig sorprendre i colpir tant amb les teues paraules com en veure com t’aplaudia la dreta i certa esquerra espanyolista representada en el Parlament Català, que no puc deixar d’escriure estes notes per recordar-te el que representa eixa esquerra i dreta espanyolista i com ens negaven les llibertats per les que lluitàvem nosaltres, els comunistes, moviment del que tu també vens. Com també saps, l’eurocomunisme parlava d’una Europa dels pobles que era la part més dinàmica de la democràcia, cosa que tu negues en el teu discurs. També que la lluita popular dels pobles sempre ha anat per davant de les lleis que han volgut fer claudicar als ciutadans. Per tant, no hi ha cap discussió que, en la pràctica diària de la lluita, està la solució.

Però si realment me va escandalitzar el teu discurs va ser quan digueres que no estaves disposat a què el teu fill Daniel visqui en un país en el que la majoria pugui tapar els drets dels qui no pensen com ella. Potser no te n’adones que quan dius açò, malgrat les citares, t’has oblidat de les víctimes de l’estat que ara defenses. Estat hereu dels que afusellaren els compatriotes republicans. De la vella impunitat, vigent encara.

I ací entre jo, quan me pregunte si el meu fill no tenia el mateix dret que el teu a defensar les seues idees. Dret que li varen negar segant-li la vida per ser independentista, antiracista i antifeixista. I són eixes majories les que ens han negat amb la mort, que pensarem lliurement, i eixa majoria independentista a la que tu te referixes serà la garantia i la primera defensora de què les minories puguen viure respectades democràticament. Mai voldrem per als altres el que nosaltres hem patit. Mai. Enlloc. Contra ningú.

I jo, personalment, eixiré en defensa de les minories sempre que hi haja una injustícia. T’ho ben prometo. ———————

Res més a dir, per part meva.

Sí, les paraules que mai hem deixat d’escriure i de cridar.

NI OBLIT NI PERDÓ.

 

 

Que és aquesta merda ? Terrorisme ? Jo sóc CDR.

 

I avui han anat més enllà en la seva bogeria ! Imputats per terrorisme, dos persones, de moment. D’altres imputats, quatre,  per desordre públic i no sé quines més bestieses. Milers i milers, centenars de milers, més de dos milions, de dones i homes que van votar, i tots som CDR. Ens imputaran ? Ens denunciaran per terrorisme ?

Deixo fotografíes i una crida a combatre aquesta agressió, pacíficament, com sempre. Sense violència, com sempre. Sense fer mal a ningú, com sempre.

 

 

Avui: Sis mesos 1 OCT’17 – Ni oblit ni perdó

 

 

Continúa la lluita i la resistència. I sempre, sempre, sempre al carrer o escrivint cartes o davant de les institucions, sense defallir :

LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS I RETORN DELS EXILIATS A CASA:

Carme Forcadell, Dolors Bassa, Marta Rovira, Anna Gabriel, Meritxell Serret, Clara Ponsatí, Lluís Puig, Toni Comín, Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Joaquim Forn, Jordi Cuixart, Jordi Sánchez, Josep Rull, Jordi Turull.

Sis mesos. Sí. Ens ha canviat les vides aquell 1 OCT’17. Tot ho ha canviat. El començament del nostre futur, ara sí, ens lliga a una responsabilitat de país, de dignitat, de llibertat, que no podem foragitar. L’1 OCT’17 vam defensar les escoles, les urnes, la democràcia, la llibertat, la nostra dignitat com a poble. Ens volen trinxar i no saben que som llavors. Ni oblit ni perdó.

Retorn del 130è President de la Generalitat de Catalunya, Carles Puigdemont i el seu Govern. Els volem novament al Parlament. Els volem a casa per fer el que els vam dir de fer, governar.

 

Fer fora el 155. Viure a la República de Catalunya. I com diu en David Fernández:

—- Resistir l’excepció i desobeir la violència requereix estar sempre dempeus. I sempre, sempre, en peu de pau.—-

S’ha desfermat una arbitrarietat judicial en forma de venjança, violència policial contra la ciutadania pacífica i repressió i empresonament dels nostres polítics i de la societat civil. Davant tot això, no és possible mirar a un altre costat i va per a tots aquells que es diuen equidistants. Qui no es posa en contra de la injusta i mala justícia, es posa al costat de qui la comet. Així de clar.

 

I llegint en Xavier Antich, ens recorda que Hannah Arendt, la pensadora política més important de la segona meitat del segle XX, ja va mostrar que el ” poder i la violència són oposats; on impera l’un, l’altre hi és absent”. L’exercici de la violència, segons això, no mostra la força del poder, sinó justament, ben al contrari, la seva impotència.

I no ens equivoquem, on hi ha exercici de la violència, per ‘mitigada’ o ‘proporcional’ que sigui, el poder ja ha desaparegut, quedant-se només amb la força.

I continuem, seguim dempeus, sense defallir. Al llarg dels meus més de 70 anys, els he vist de molts colors, però mai m’hagués imaginat tornar a les dècades de lluita per viure en llibertat i democràcia. No han passat els anys. El reino de espaÑa no ha evolucionat gens ni mica. Els franquisme és viu. Controla. No vol deixar el poder. Són mala gent.

El nostre somni, el nostre desig, és marxar. Ni un pas enrere.

Endavant les atxes !

 

 

 

 

 

 

 

Avui: Dia Mundial de la Poesia -País Valencià

 

 

Aquests díes mundials no m’agraden gaire, però el d’avui m’agrada molt, el que més. Viure la poesia tots els díes de l’any t’ajuda molt a veure la vida diferent, oberta, plena d’emocions. I encara que no hem tingut lluna plena, sí que avui comença la primavera i els colors brollen arreu. Tot torna a renéixer.

I enguany pense amb el País Valencià i el poeta Marc Granell ( València 1953 ) ha estat escollit per difondre el poema d’enguany, d’avui.

I m’agrada: Funda uns altres mons que es fan possibles si el cant esquinça vels i fon les ombres. Les ombres foses …

La poesia
Marc Granell (València, 1953)
És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.
És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.
És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres

I una poeta també del País Valencià que vaig descobrir no fa gaire temps a Tavernes de la Valldigna:

Camins a punta de dia

Ben protegits encara per la son,
covats entre silencis d’hivernacle,
plançons, neguits, anhels i tant demà
a punt d’obrir els ulls.

I veure el cel
i beure llum
i engolir aire

I dia a dia recompondre els solcs
una mar onejant de vida nova.

Maria Josep Escribà – Serena barca. Ed. del Buc – febrer 2016.

I avui em vé de gust afegir en Vicent Andrés Estellés, el dia 27 de març,  25 anys ja de la seva mort, i l’Ovidi, el dia 10 de març 23 anys de la seva mort ……..  M’aclame a tu.

I així tanco aquest apuntament del meu Dia Mundial de la Poesia.

Fotografíes: Badia de Halong. Cadaqués. RG.

 

 

 

Llibertat presos polítics

 

Ahir nit al meu barri, el grup de gent del CDR van penjar aquestes fotografíes als fanals d’una placeta on encara hi han els llaços grocs. No els treuen perque tenim una escala moolt alta i ho pengem ben amunt, ben amunt.

Avui:

150 díes sense Jordi Cuixart i Jordi Sánchez / 133 díes sense Quim Forn i Oriol Junqueras.

És així de bèstia, injust. I arreu del país hi ha una i mil iniciatives de la gent reclamant la seva llibertat  ….  dejunis, sopars grocs, manifestacions, penjada de cartells, debats, articles, a les xarxes, escriure cartes, enviar paquets, cantades i concentracions setmanals. No oblidem i no ho farem.

Seguim. No defallim.

 

Avui: 8 de març – Dia Internacional de la Dona Treballadora

 

Un apuntament escrit amb presses.  Un apuntament d’homenatge a totes les dones del món. Un apuntament també de denúncia. Fotografíes meves, fetes durant els meus viatges. D’altres robades de les xarxes. Pero en portada he volgut  posar a Billie Holiday. Té molta força. És un crit valent sense por. És la meva cantant preferida de blues. La seva veu m’emociona, les lletres de les seves cançons m’entusiasmen.

I aquesta ”Strange Fruits” : Una lletra esgarrifosa. Escrita per Abel Meeropol i que també va musicar. Era un cant de protesta per totes les morts sense sentit i el racisme en una nació on la gent cercava la llibertat i la felicitat, i on en la seva constitució ho diu ben clar: ‘La gent té dret a ser feliç’.

Southern trees bear strange fruit.
Blood on the leaves and blood at the root.
Black bodies swinging in the southern breeze.
Strange fruit hanging from the poplar trees
Pastoral scene of the gallant south
The bulging eyes and the twisted mouth
Scent of magnolias, sweet and fresh
Then the sudden smell of burning flesh
Here is fruit for the crows to pluck
For the rain to gather, for the wind to suck
For the sun to rot, for the trees to drop
Here is a strange and bitter crop

+++++++++++++++++++++++++++++++++

 

Vuit de març

Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles,
el blauet i el sabó
i la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn del nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit
i la paraula dona.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.

— Maria Mercè Marçal – Bruixa de dol –

I enguany fem vaga, perque ni la revolució ni la lluita s’han acabat. Perque en aquest món la situació de la dona continúa estant molt i molt lluny de la igualtat i dels drets socials. I són aquests drets que les dones han guanyat al llarg de les seves diferents revolucions i revoltes que tornen a estar en perill.

I torno a la poesia, i a na Montserrat Abelló: Totes aprenen a dir que NO, perque ja no és temps de plorar ni de lamentar-se, ni tampoc el de cercar excuses fàcils. Hem après a dir que NO.

I cerco cites i llegeixo:

 

Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona.  Olympe de Gouges, 1748 – 1793

Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut.  Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797

La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és  …. valentía.   Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902

L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906

Justícia i judicis són sovint mons a part.   Emmeline Pankhurst, 1858 – 1928

Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment.   Virginia Woolf, 1882 – 1941

Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà.   Iris Marion Young, 1949 – 2006

La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat.  Emma Goldman, 1869 – 1940.

 

Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona,però el poder és dels homes. S’ha de dir, però, que hi ha un munt de països, que celebren com a festa oficial el Dia de les Dones i no coincideix amb el dia 8, encara que en molts d’aquests països ho celebren dues vegades:

 

Angola, Armenia, Cambodja, Burkina Faso, Georgia, Guinea Bissau, Australia, Canada, Kazakhstan, Laos, Mongolia, Madagascar, Nepal, India, Regne Unit, Uganda, Ucraïna, Vietnam, Zambia, Nova Zelanda, Estat Units, entren d’altres. Cap de l’Amèrica Central i del Sud. No gaires més d’Europa.

Tots els díes de l’any hem de lluitar i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.

Quan he anat a Viet Nam, sempre visito el Museu de les Dones. Les dones van ser la clau abans, durant i després de la guerra per la independència de Viêt Nam. Són aquestes dones que han fet història, desconegudes i que mai sortiran als diaris, ni a les portades, ni a les tertúlies. Es el seu fer de cada dia, en silenci, amb molt d’amor, coratge, tenacitat, sense por, que ens han portat on som i ens han donat forces per continuar.

A casa les dones sempre han treballat. Ha estat un fet normal. Feiem pinya. Treballar més per guanyar més, sempre per sota dels salaris dels homes. Totes tenim anècdotes, històries cruels, injustes. Sí vull tornar a recordar la meva primera feina quan tenia 16 anys …… Una empresa tèxtil, important, del carrer de Trafalgar. Lloc de feina: administrativa. Arribo puntual, una mica abans, a les 08:00 del matí. Em diuen que el meu cap encara no ha arribat i que esperi, però …… mentre podría ”escombrar el despatx i netejar la taula” .. i m’indiquen on era el cubell d’aigua i l’escombra. Vaig córrer, i vaig marxar plorant. A casa es van sorprendre de veure’m. Els vaig explicar. Cap retret. Ho van entendre. No hi vaig tornar.

—–  A l’atzar agreixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el   —–  tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.   Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.

 

 

Avui tothom a manifestar-se, dones i també homes, perque  molts dels nostres companys han estat i seran fonamentals per continuar en aquesta lluita. I les dones que puguin, sense por, vaga al llarg del dia. No ens podem quedar a casa.