Avui 2 de setembre – 75 anys de la independència de Viêt Nam

Fotografia del gran Philip Jones Griffiths de l’agència Magnum.

Va ser un 2 de setembre de 1945 quan el President Ho Chi Minh va declarar oficialment la independència de la República Democràtica de Viêt Nam a la Plaça Ba Dinh de Hà Nôi davant de milers de vietnamites tot declarant : ” tots els homes i dones neixen iguals; el Creador ens ha donat drets inviolables, la vida, la llibertat i la felicitat” . El 19 d’agost de 1945 els colonitzadors francesos es van rendir. Fins 30 anys després, el somni de Ho Chi Minh no es va poder fer realitat.  Per davant els quedava encara anys de lluita, sacrifici, desolació, destrucció, morts. La gran victòria a Dien Bien Phu novament davant els colonitzadors francesos l’any 1954. La fugida dels americans l’any 1975. La fi de la guerra.

 

He viatjat quatre vegades a Viêt Nam. La primera va ser el setembre de 2006 i la última l’hivern de 2015. Sempre han estat estades llargues i la última la que més, dos mesos, vivint a Hà Nôi. Mai arribes a conèixer un país, encara que, per la curiositat innata que tinc, cerques respostes a les teves preguntes i dubtes, i parles i viatges a llogarets on conèixer gent invisible que et poden explicar moltes històries, compartir moments, o llegeixes llibres difícils de trobar, pots arribar finalment a tenir un cert coneixement més que real de l’ànima i la força del país. Viêt Nam ha estat i és per a mí un referent, amb les seves coses bones i les dolentes, com a tot arreu. Una cultura absolutament diferent de la nostra i que has d’entendre i no voler mai imposar la teva.

Avui celebren els 75 anys de la seva independència. No ho podran fer com teníen previst per culpa de la Covid-19. Una pandèmia que aquest país ha sapigut aturar des del principi, finals del mes de gener, i només ara en un rebrot imprevist i sorprenent a la ciutat de Danang han comptat morts, no més de 30, en un país de més de 90 milions d’habitants,i amb frontera amb la Xina. Ha estat un país modèlic per fer front a la pandèmia i se n’ha parlat ben poc. És habitual … No són capdavanters en tecnologies, publicitat, multinacionals … és un país que fa el seu recorregut, a la seva manera, per poder viure sense colonitzadors, sense guerres, sense passar fam i morir ….  en una societat que va saber trencar amb els poders colonials, monàrquics i reconstruir el país enmirallant-se no només amb els règims comunistes. Des de finals del secle XIX fins 1975 han estat sota les lleis de països, governs i estats que volíen per uns motius o d’altres proclamar-se vencedors i conquerir tot el territori ….  Xina, França (1862-1945), Japó, EE.UU i en certa manera Rússia. Viêt Nam continúa éssent comunista ….. a la vietnamita. No s’ha deixat influenciar per ningú. Té les seves avantatges i també contradiccions. Això ja és un tema per debatre en un altre moment. Avui és la festa de la independència.

Després de la rendició de Japó, els tractats van decidir que Xina ocuparia el Nord de Viet Nam, i el Viet Minh i Ho Chi Minh van saber interpretar el moment,  i van ocupar el territori  declararant la independència. Els francesos no els va sentar gens bé, i l’any següent van bombardejar Haiphong, malgrat les converses que s’havien endegat entre el Sur i el Viet Minh. La resposta del Viet Minh va ser atacar els francesos a Hà Nôi. i la guerra d’Indoxina, any 1946, va començar. Vuit anys fins la desfeta dels francesos a Dien Bien Phu l’any 1954. Abans, l’any 1950 Ho Chi Minh va organitzar una guerrilla de pensament i perfil comunista al Sur, anomenada Viet Cong. El Viet Minh al Nord i el Viet Cong al Sud no els va posar fàcil ni a França, ni als EEUU i l’any 1964 comença la guerrra amb els americans. Ho Chi Minh va morir el 2 de setembre de 1969, 25 anys després de la declaració d’independència dels seus colonitzadors francesos, sis anys abans que finalment Viêt Nam pogués celebrar la seva reunificació, el Sud i el Nord sota control comunista.

El Viet Minh es va formar majoritàriament per nacionalistes que havíen estat lluitant anys i anys contra els diferents colonitzadors, Xina, França i finalment EEUU. Es va formar per unficar forces i fer d’oposició davant el colonialisme japonès i francès al territori del Nord del país. Van perdre la seva força política per no poder o no saber arribar a acords amb el Viet Cong que van ser els que van reunificar el país sota el seu control.

Celebrar aquesta data serà tota una festa. Els carrers de les ciutats i pobles engalanats. Flors i aquests cartells tant i tant significatius que els vietnamites saben interpretar tant i tant bé. Austeritat.  Memòria històrica. També celebren el fi de la guerra i els 45 anys de pau. Una pau que va ser difícil de guanyar, molt difícil. No ha estat fins ben bé els anys 90 que el país ha començat a assaborir aquesta pau. Sempre recordo les paraules del Coronel Van en el meu primer viatge a Viêt Nam l’any 2006 …. vell lluitador en totes les revoltes i guerres. ” Vosaltres els occidentals, europeus, teniu diners, nosaltres tenim temps ”. O de l’escriptor i mestre Hu Ngoc ….  ” així que vostè és de la generació de la guerra del Viêt Nam, doncs segui i parlem-ne. Es una llarga història i moltes coses per explicar”. I em va explicar el seu casament a les muntanyes de Cao Bang, i que el President Ho Chi Minh va ser el seu testimoni i li van organitzar un ”banquet” amb pollastre …. Thuy, una bona amiga, em deia …. ” quan et lleves pel matí el cos està adormit encara i cal posar-lo en marxa per començar el dia i treballar, per això aquests exercicis són tan necessaris ”. I centenars, milers de persones als carrers ben d’hora, a les sis del matí o abans. Després tornen a casa. Esmorzen un pho al lloc preferit del carrer, on les dones ja el tenen preparat en unes grans olles que han posat al foc a les sis de la tarda i a les 4 del matí porten el menjar al seu lloc del carrer.

Cada dia des de fa anys practico aquest costum matinal dels vietnamites. El meu cos i la meva ment ho agraeixen. Em serveix també per escoltar música i recordar el Viêt Nam que un 2 de setembre de 1945 va proclamar la seva independència fins avui i per sempre més.

 

 

Avui: 15 d’anys d’absència i escrivint en aquest bloc

 

 

Sí, cert, el temps passa ràpidament i no ho acabes d’assumir. Quinze anys d’absència i quinze anys també que vaig començar a escriure en aquest bloc. La mort sobtada del company estimat va ser un cop molt fort i un canvi en la meva vida. I tot just unes setmanes abans aquest bloc va començar a caminar. I un any després va recomençar amb aquest nom on he anat explicat cròniques dels viatges que he anat fent al llarg dels anys.

Tots els anys ens retrobem a Ha Long i fem un viatge somiat fins arribar al Tonkin i salpar amb el Nhan Tien a la badia de Ha Long.

Enguany hem fet un viatge llarg. …. recordant llocs, indrets que són recordats amb amor. Myanmar/Birmània i Ubein a Mandalay, o Uluru al Northern Territory d’Austràlia, o el bosc tropical i els arbres de te pu erh salvatges del Yunnan, a Xishuangbannà.

 

Cercant per l’arxiu m’agraden molts posts que he anat escrivint en aquest bloc. Aquest especialment. En temps convulsos com els que estem vivint, fer un viatge somiat sempre ajuda, perque tot està enterbolit, tot es molt frustrant.

M’he tornat més tuitaire que blocaire. Es aixi. Ara bé, és un gaudi anar llegint els apuntaments fets des de fa quinze anys i als blocaires que continúen publicant cada dia ….. i sobretot les coneixences que aquest bloc m’ha regalat de persones extraordinàries que mai hagues somiat de conèixer, sense aquest miracle de les xarxes.

Xesca Ensenyat – 11 anys d’absència

 

Un 14 de maig de 2009 ens va deixar na Xesca Ensenyat. La seva memòria no es perd. En aquesta casa de veïns que és VIla Web encara podeu trobar el seu bloc L’HIDROAVIO APAGAFOCS i podeu gaudir i molt de la lectura de tots els seus apuntaments des de 2007 fins 2009, i també capítols de la seva novel·la Babalusa la Medusa que va anar publicant per aquesta xarxa dels Blocs. I demà dia 15 de maig Vila Web celebra el seu 25è aniversari. Tota una coincidència.

Xesca Ensenyat escrivia molt bé, rabiosament bé, emocionalment bé, irònicament bé. Mai et quedes indiferent davant dels seus apuntaments i no parlem de les seves novel·les: Quan venia l’esquadra o Vil·la Coppola o Una altra vida, entre d’altres.

Un mes de maig de 2012 es va organitzar una trobada de blocaires a Búger, Mallorca. Ens vam reunir blocaires d’arreu dels Països Catalans durant unes Jornades en Memòria de Xesca Ensenyat. La crònica de David Figueres va ser esplèndida i no cal afegir res més.

Rellegeixo els seus comentaris als meus apuntaments del meu bloc, els emails que ens vam intercamviar, torno a fer una ullada a les fotografíes d’una trobada de blocaires, dones, a casa seva a Can Pica, visitar-la a l’Hospital d’Inca quan ja no podia parlar, però sí escriure.

Hagués estat tremendo llegir a Xesca Ensenyat els seus comentaris i reflexions davant aquesta situació en la que ens trobem des de començament del mes de març, conèixer el que pensava de tot plegat, d’ara i dels anys passats de lluita per les llibertats.

Us deixo un apuntament del seu bloc, triat a l’atzar. Els peixos no naufraguenI si així ho voleu, podeu anar clickant, també a l’atzar, els seus apuntaments i us asseguro que en gaudireu i molt.

…… ep no m’he oblidat. A l’hora de l’Angelus he fet un brindis amb la copa de cava, tot mirant aquest cel ennuvolat d’avui per si l’hidroavió sobrevolava el meu barri. ……..

 

23 de gener: Any Nou – Tê’t a Viêt Nam.

A Viet Nam tothom està enfeinat. Acabant de preparar les menges per celebrar l’any nou, endreçar la casa, rebre als visitants, comprar vestits nous, l’arbre i branques d’albercoquer en flor. L’any de la rata daurada. Els deus de la cuina sembla que ja han passat per casa i han marxat lluny a trobar-se amb els ancestres per informar-los que casa seva ja és a punt i la família ha fet net de tot el que ha passat l’any anterior. Les famílies esperen el seu retorn amb bones notícies i això passarà el dia 23 de gener, el primer dia i començament del Tê’t.

Trobar billets d’avió a Hà Nôi o a Ho Chi Minh, Hue, Danang, és difícil, diría que impossible. Trens i autocars no accepten ja més reserves. Any rere any són més els vietnamites que tornen al seu país per celebrar el Tê’t amb la família. Queden lluny els anys de foscor i rancúnies. El banh chung no pot faltar mai a taula i cal preparar-lo aviat, una o dues setmanes abans. Les branques dels albercoquers i presseguers en flor són ja a casa i sempre costa escollir el més bonic. D’altres compren un taronger, un kumquat. I de les seves branques pengen les cartolines de color vermell on els infants han escrit els seus desitjos.

L’any de la rata daurada serà un bon any. Són animals perfeccionistes i es comuniquen extremadament bé, jo diría que molt bé. Sempre están alerta. Grans estrategues i no sempre pots entrar en el seu cercle d’amistats. Tenen un temperament fort i esclaten quan no se’ls dona la raó. I són molt crítics amb tot, jo diría que massa crítics. Els nascuts l’any 1960 i 2020, rata daurada, són ben plantades, alt índex de gelosia i amb molt de talent.

Els amics em diuen que ja han vist marxar els deus de la cuina per anar a visitar els seus ancestres, i ja ho tenen tot a punt per avui, primer dia del Tê’t. Vaig anar a dinar l’altre dia al Restaurant Viet Kitchen del carrer Aribau de Barcelona. Es el meu restaurant vietnamita preferit. El chef Han i Emmanuele a la sala fan una molt bona cuina, vietnamita. I en aquests díes de llevantada poder menjar un bon Pho és un veritable gaudi.

I recordant els dos mesos que vaig passar a Hà Nôi hivern de 2015 on vaig conviure amb els vietnamites el Tê’t, us desitjo a tothom un molt bon any de la rata daurada.

                                   CHÚC MÚNG NAM MÔ’I

 

Estem preparades. Revolta popular

En el meu arxiu, Catalunya-Independència, hi ha un munt de posts que he escrit al llarg dels últims 10, 12, 14 anys en aquest el meu bloc. Fa un temps que no escric tant, molt poquet. No viatjo, però sí que estic activa i molt en aquest procés revolucionari per aconseguir la llibertat social i polìtica del meu país, i assolir la República.

El meu estimat Mac está en període de recuperació des de fa mesos i treballo amb un altre més petit i que em dificulta i molt la meva rutina. I que no estic encara avesada a fer-ho via mòbil. ….

Avui diumenge, 20 d’octubre, i des de dilluns que no he parat. La meva vida des de fa dos anys ha canviat molt, per a bé, patint frustracions, humiiacions, quasi derrotes, moments esplèndids, dies meravellosos i ací estem. No vull deixar de dir que dimecres quan van començar les Marxes un sentiment d’orgull i felicitat em va envaïr i vaig plorar en veient la munió de gent baixant cap a Barcelona. Com tot el reguitzell d’accions al llarg de la setmana arreu del país. I tot perquè ? Ja ho sabem. Unes sentències molt bèsties, totes som sedicioses, preses polìtiques 16 persones, i des de fa uns díes encara més, judicis, encausades, ostatges, multes, repressió com mai s’havia vist. No volem viure en un estat totalitari i d’extrema dreta. I sorprèn com molta gent ho ignore,o no ho vol veure, ja els està bé. Però sí, cal lluitar, ser transparent, dir les veritats, assolir els objectius, i el primer, encara que no sigui cabdal, BUCH DIMISSIÓ. Per dignitat i moral no heu fet res per estar a l’alçada, el seu discurs és menyspreable i millor calladet i a casa seva.

I divendres la vaga general propulsada per dos sindicats IAC i intersindical. Paralitzar el país. Reclamar els nostres drets i la llibertat. Sort que aquesta vegada no es va fer realitat la fotografia del 3 d’octubre 2017 amb els grans sindicats verticals, més els partits politics i les dues entitats més grans de la societat civil……..

I vaig participar en aquesta 6a columna, organitzada per els CDRs i molt especialment la gent del Baix Llobregat, invisible a qui ningú li ha donat ni protagonisme (que no el volem) ni atenció mediàtica ( sí, menteixo, aquesta casa de VIla Web sí … ). Des de Castelldefels fins a Plaça Espanya, per la C31, 22,500 kms.

…. amb el permís del gran Jordi Calvís …..

Milers de persones vingudes del Baix Llobregat, de l’Anoia, del Penedès, de les terres de l’Ebre, de la Catalunya Central, de Barcelona. Gent jove, de mitjana edat, gent gran, canalla i al darrera de la marxa un autobús escombra … i parades per agafar forces. Va ser com tornar en el temps ….  anys 60, 70 …..  Gavà, Viladecans, La Pava, Filipines, Ballena Alegre, delta del Llobregat, el primer pont que es va construïr per poder arribar a l’Aeroport, Bellvitge, L’Hospitalet, Magòria, Sants. Mentre caminava em veníen els records de les lluites durant el franquisme, lluites que contnúen perque el franquisme no ha marxat mai. I moltíssima gent s’ho va creure que vivíem en un país democràtic. I no. No és així. I aquests díes la gent ha esclatat, i ha dit PROU., I el jovent, aquesta generació, ha dit que sortim al carrer, i arranquem les llambordes i denunciem reclamem. Volen un futur, viure en llibertat. Estan atrapats, com ho van estar el jovent nascuts els anys 80 i que van confiar en els politics. I no ha estat així. Els polìtics han estat i són el gran fracàs del nostre país. I no ho oblidem. No estan a l’alçada. Menyspreen al poble, a la gent. El poble mana i els polìticis obeeixen. Són servidors públics.

Continuem la lluita. Llarga vida als CDR, perque no hem desaparegut mai i seguim dempeus,perque el nostre objectiu es la implementació i la defensa de la República, l’alliberament de les preses politiques, derrotar el règim del 78, ser presents en les lluites socials i feministes, ser al costat del moviment Kurd i Rojava, on s’ha començat una revolució social impagable i. ……. demanar la dimisió i/o cessament del Conseller d’Interior Miquel Buch davant la nefasta gestió d’aquesta setmana i de totes les altres al llarg dels últims dos anys. Polítics d’aquesta mena millor es quedin a casa. Validar és fàcil, però que siguin vàlids ja són figues d’un altre paner.

 

 

Avui: 14 anys d’absència – Viatge a Ha Long

I arriba aquest fatídic 19 d’agost, avui fa catorze anys.  Quan et vaig recollir del terra, a la cuina, i van entrar els metges d’urgència i vam anar a l’hospital, i em van dir que havíes mort. Així de sobte. Catorze anys d’absència …. i jo al llarg de tot aquest dia, com tots els anys,  viatjo a Ha Long, Quang Ninh, Viêt Nam. Ho he fet físicament, de veritat, els anys 2006, 2009, 2013 i 2015. Es el nostre lloc. I en somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, avui una mar trista, perversa plena de dolor, per culpa dels humans. Hem arribat a Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long, per l’Oceà Índic. Potser ens trobarem amb alguna tempesa, un tifó …. no és fàcil arribar-hi per mar.

Però alla ens esperen el Nhan Thien i el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar. Sopem a bord. En silenci, mirant embadalits la posta de sol. Es un dels molts moments màgics d’aquesta Badia de Ha Long. HI ha boires freqüents, i la llum del sol se’ns emporta al món dels deus, dels mites, de les bruixes.

Passe el meu temps

recollint els records

en aquest vers.

Iban L. Llop (1975)

Avui : Aquest bloc compleix 14 anys.

Avui, un 30 de juliol de 2005, vaig començar a escriure en aquest bloc. Catorze anys. Van ser un parell o tres d’apuntaments per provar … explicar sensacions. Es va interrompre el bloc sobtadament per la mort del meu espòs un 19 d’agost de 2005. Tots els anys, el 19 d’agost faig un viatge a un lloc assenyalat, un lloc que havíem somiat d’anar-hi junts i no va poder ser. Un any després aquest bloc va continuar el seu camí. Arran un viatge que vaig fer a Viêt Nam, vaig pensar que podria anar escrivint tot el que tenia escrit en una petita llibreta al llarg de més de trenta díes de viatge per aquest país que estimo tant. Dit i fet. Canvi de nom del bloc ( no recordo quin va ser el primer nom ) i a intentar escriure les meves vivències i va ser un no parar al llarg dels anys. I vaig conèixer gent meravellosa gràcies al bloc, i he participat en la vida i miracles d’aquesta casa de veïns, Vila Web, he fet amigues i amics, he participat en dues trobades blocaires impossibles d’oblidar, a Búger, Mallorca i a Otos, Vall d’Albaida, Pais Valencià, i tantes coses més. …..

En aquests últims mesos no escric gaire, cert. Des del mes de març de l’any passat he començat a ser tuitaire. És ràpid, poc text, i puc fer difusió de fotografíes, que és el  que m’agrada, i petits escrits, i denunciar, i posicionar-me, i donar a conèixer curiositats del món sencer. I si dic que el meu iMac ha fet figa, després d’uns quants anys, i ara treballo amb una espècie de Mac (provisionalment), però em falten coses (com per exemple poder publicar fotografíes) , i …..  he anat deixant d’escriure al meu bloc, i em concentro més amb l’iPhone i twitter.

Però avui no podia deixar de publicar aquest poutpurri d’apuntament, perque fa catorze anys ( 14 ) que orgullosament i feliçment sóc blocaire de Vila Web. I em sap grau no poder publicar cap fotografía. ….  però sí que ho faré al meu compte de twitter. No tindré el meu nombrós  arxiu a l’abast, però alguna fotografia trobaré de les que he fet últimament.

Les meves fotografies: Uluru, Northern Territory – Austràlia

 

 

Primavera al desert: Uluru. Northern Territory, Austràlia. Octubre 2007.

I de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i en aquella tardor de 2007, era al davant, caminant a la seva vora. Turistes esperant la sortida del sol. A les cinc del matí ja hi havia un munt de gent. Silenci, tothom arreplegadet i esperant. Els xofers muntant una paradeta amb termos d’aigua bullint i anem preparant el te. Fa fresqueta.

I comencen a aparèixer els rajos de sol i la seva llum il·lumina aquesta icònica formació rocosa de 318 metres sobre el terreny circumdant i 863 metres sobre el nivell del mar. I el monòlit canvia de color i es torna d’un color vermell brillant. Moments impactants. Et preguntes que hi fa aquí ? Sòlid, desafiant, vigilant. Els habitants de la zona, propietaris d’Uluru, els Anangu, viuen en una petita comunitat anomenada Mutitjulu, on no pots accedir-hi, si no tens una autorització.

 

És un monòlit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Et trobes amb uns racons màgics, i té unes formes ben irregulars. No et cansa gens fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Racons esplèndids. Flors i vegetació inversemblants. Només un petit entrebanc, i molt emprenyador, les mosques., N’hi han centenars, milers i ja m’ho van dir, i cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i problema resolt.

 

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara de la comunitat dels Anangu.

 

Avui : Dia Mundial dels Pingüins

 

M’agraden aquests ocells, molt. En el perfil del meu compte de twitter ja ho expresso. No em perdo mai els documentals que passen per la televisió quan els pingüins són els protagonistes. Seria feliç si pogués viatjar a l’Antàrtida i passar-m’hi uns díes i veure’ls. MIlers, milions. Diferents. Només de veure’ls ja et diverteixes. Es roben pedres que utilitzen com a base per preservar els ous de la humitat. Tenen carrers de direcció única i fins i tot un tipus de guarderíes per als més petits perque no es perdin. Són una societat molt igualitaria. Mascles i femelles coven el ous.

Vaig veure un documental llarg dels petits pingüins de Philip Island, a Austràlia. El triomf d’aquests ocells sobre els humans. El govern australià ha prohibit als humans de construir-se cases d’estiueig en aquesta illa, perque és casa dels pingüins. I han marxat, sí, els humans. Només queden els vigilants i la gent del centre on cuiden aquests ocells. Milers de turistes visiten Philip Island per veure un espectacle únic. Quan es fa fosc, comencen a aparèixer a la platja milers de pingüins després de díes de cercar menjar a l’Oceà Pacífic per alimentar els seus petits. Sembla impossible que puguin trobar on són els petits pingüins, i sí, els troben. Els xiscles dels petits, que esperen el menjar amb delit,  els faciliten la feina.

Vaig enviar una donació al Centre de Recuperació de Philip Island i em van enviar la fotografia d’un pingüí que havia ‘adoptat’. Se’m va demanar quin nom havia escollit i vaig respondre Colometa. No m’han dit res més. Desconec si encara és viva, si s’ha perdut per l’Oceà Pacific, si ha sofert ferides per els depredadors o ha mort, M’imagino que no, que segueix amb la seva vida rutinària de cada día i que torna a Philip Island per alimentar als seus petits després de díes de nedar per l’Oceà.

 

 

 

Neus Català – Els Guiamets – Móra d’Ebre

 

 

Dissabte viatjava en tren. Una línia la R15 que no recordo haver-la agafat mai. Certament un viatge llarg i on te n’adones de la deixadesa de Renfe que fa que t’ho miris amb tristesa. O no és trist fer parada a Borges del Camp, per exemple,  i veure l’estació tapiada, quasi en runes, sense cap servei ? De tant en tant anava mirant al twitter i de sobte apareix la notícia de la mort de la Neus Català, i miro per la finestra, i en aquest precís moment passem per una estació on el tren no para, Els Guiamets ! Era allà, molt a prop d’ella. Deixava el Priorat i entrava a la Ribera d’Ebre.

Vaig passar un vespre  en un hotelet a Benissanet amb uns amics amb qui l’endemà compartiríem una festa d’aniversari no gaire lluny d’on erem. La festa va ser un esclat d’alegria i bones sensacions entre amigues de diferents punts del país, però totes gaudint d’aquestes terres del’Ebre i totes pensant amb la Neus. Un referent. Una lluitadora. Una dona valenta, sense por i pensant com es van perdre tants anys sense memòria, i encara avui tenim gent oblidada, gent lluitadora antifeixista, que cercaven un món millor, una República que es va perdre i que encara no hem tornat a guanyar.

Abans de tornar a casa varem passar per el Tanatori de Móra d’Ebre i en silenci, davant aquesta gran dona, vam recordar tots els anys de lluita, tots els sofriments i lo valenta que va ser. Com ella milers de catalanes que han estat ignorades, repressaliades i encara avui hi ha gent que menysté a tota aquesta gent.

La lluita continúa, no ens rendim, sempre dempeus.

Neus …. que la terra et sigui lleu. Gràcies per tanta dignitat.