Les meves fotografíes: Avui a Viêt Nam comença el Tê’t

 

Hà Nôi – febrer 2015. Any de la cabra.

Tres dies de recolliment. Tres díes on pots caminar pels carrers sense motocicletes, ni cotxes, ni bicicletes. Tres díes en que les milers i milers de botigues son tancades. Tres díes en que serà dificil trobar un restaurant per anar a menjar. Tres díes per anar als temples i veure les ofrenes que fan les famílies, escoltar les seves pregàries. Tres díes de compartir menges amb els familiars i amics.

 

I aquesta nit, milions de persones al país seran al carrer a mitjanit, per viure el traspàs de l’any del gos a l’any del porc. Per cremar al carrer, davant de casa, tot lo dolent que han viscut al llarg de l’any que ha passat. De compartir amb els seus ancestres les ofrenes que tenen a casa seva, on no pot faltar el pollastre escaldat amb la flor al bec.

Tres dies per compartir amb la família totes les menges preparades els díes abans, conversar. Molts han vingut de molt lluny i és tradició que la primera persona que entri a casa teva el primer dia del Tê’t sigui una bona persona, honesta, sense deutes.

Tet Nguyen Dan – 2019 – Any del porc.

Els nascuts els anys 1947, 1959, 1971, 1983, 1995, 2007, 2019. L?animal del calendari llunar més preuat. INterl·ligent, tolerant, sociable. Amb sentit comú. Lleials i bons jans. No gaire amants de la modernitat, molt tradicionals. Es diu que sempre ténen sort i troben fortuna sota lespedres. Tenen un gran cor i moltes vegades es veuen involucrats en situacions dificils. Els costa molt d’assumir lesimperfeccions del món.

Steven Spielberg, Ernest Heminghway, Elton John, Henry Ford, Elvis Presley, Johan Cruyff, Dalai Lama, Albert Schweitzer, Luciano Pavarotti són alguns dels molts personatges famosos nascuts en l’any del porc. Però jo em quedo amb Le Duc Tho. Polític important del Vietcong, i que va ser el que es va seure  a la taula de les converses de Paris i Ginebra per aconseguir la pau del seu país durant la guerra amb els EE.UU. Li van atorgar el Premi Nobel de la Pau juntament amb Henry Kissinger, però ell el va rebutjar. Senzillament perque la pau no existia encara en el seu país i no el mereixia. Henry Kissinger, sí que el va acceptar  …

CHÚNG MÚNG NÀM MÓI  –  Bon Any Nou.

 

 

 

 

Avui La Candelera. La merla, mimosa, Mozart.

 

Com tots els anys, guardo el pessebre fins el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre. Esperant sentir el cant de la merla pel matí, i que enguany no s’ha produït. Pot ser té fred o té mandra. I sí, les mimoses estàn espectaculars al Passatge de Sant Felip del meu barri.

I el día es fa més llarg. Per la Candelera una hora enrera.  I a Ciutat la Candelera no plora  ….. de moment  ….. però penso que l’hivern ni de bon tros és fora. De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrera, no et fïis d’ella. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

I el dia queda arrodonit amb música de Mozart. És la millor versió, al meu parer, de La Flauta Màgica. Ingmar Bergman. Una pel·lícula meravellosa.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: A Viêt Nam el Tê’t és dimarts

Hà Nôi – febrer 2015.  Chúc mùng nâm mói (Bon Any Nou).

Aquest cap de setmana tot són corredisses a Viêt Nam. Tren, cotxe, avió, barco, carro tirat pels bous, bicicletes, motocicletes. Un desplaçament massiu a tot el país. Tothom vol arribar a casa i retrobar-se amb la família i celebrar el Tê’t.

 

Vaig tenir la sort, que vaig buscar, de passar el Tê’t de l’any 2015 a Hà Nôi. Uns díes inoblidables, intensos, emotius, sorprenents. Els calígrafs tenen molta feina per escriure els pictogrames que s’utilizen per demanar els desitjos en paper vermell i penjar-los a les branques i als arbres dels kumquat, presseguers i albercoquers en flor. Són els cau doi. 

Vaig anar al Temple de la Literatura a veure els calígrafs com treballen sense descans per complir els desitjos de la gent, i escriuen, escriuen pictogrames. Els més buscats són els que t’ofereixen els autors.

Els altars dins a casa ja comencen a estar preparats. Els agricultors van i vénen de les ciutats per proveïr a la gent els arbres, les branques, les flors. Ja fa díes que han fet matances i repartida la carn entre les famílies. El banh chún no pot faltar a les taules. Un pastís molt especial d’arròs glutinós, carn de porc, llegums secs, embolcallats amb les fulles d’un arbre específic lang doi i moltes hores dins una olla enorme en aigua bullint.

Tres díes intensos de recolliment, el 5, 6 i 7 de febrer 2019. Any del porc.

I seguint la tradició, aquest és el primer apuntament dedicat al Tê’t. En queden dos més.

 

 

Les meves fotografíes : Pont U Bein, Amarapura, Mandalay

 

Setembre 2009, 2011 i 2013, Mandalay, Birmània/Myanmar

Impossible viatjar per aquest país que estimo tant i no anar a partir de les 6 de la tarda al pont de teca d’Amarapura, U Bein,  que travessa el llac Taungthaman…..  I sempre he anat quan el llac és a vessar d’aigua,  després de les èpoques de pluges. No he estat en períodes de sequera quan el llac és buit.Té una llargada de 1.2 kms i és el més vell i llarg pont de fusta del món. Es va construïr l’any 1850.

La primera vegada, abans del migdia, moltíssima calor. Una impresió molt notable. I direu, perquè un pont, tant simple, senzill, de cap estructura arquitectònica especial m’impresiona? Té més de 150 anys i està construït únicament amb fusta de teca. És un enclau important per la mobilitat de la gent que no ha de creuar el llac amb barca i guanya temps. És un lloc d’encontre de la gent jove. És un lloc on al capvespre quan es pon el sol la gent hi va senzillament per meditar, per ser-hi, en silenci, caminant, només destorbats potser per els turistes, sobretot xinesos que són molt cridaners.

 

Les altres dues vegades ja vaig anar-hi al capvespre, abans de les 6 de la tarda a les postes de sol, i sí,és un lloc fascinant. I en tinc moltes de fotografíes. I l’arbre sec, sense fulles, sempre hi és. No ha canviat en tots aquests anys que he anat a Mandalay.

 

Les meves fotografíes: Oô – Alta Garona, Occitània

 

Si existeix un lloc on he viscut plenament la felicitat, aquest ha estat el poblet d’Oô. situat ben a prop de Banheres de Luishon, a la Vall de Larboust, i de camí al coth de Peirasorda. 88 habitants. Oô, el seu nom és una derivació de la paraula aragonesa ibon. ”ibons són chicotz lacos de montanya d’orichen glaciar que abundan en o Pirineu’. I a dues hores caminant des del poble arribes al llac d’Oô, una bellesa de llac que en totes les meves estades mai he deixat de fer l’excursió fins dalt i una vegada, encara més amunt fins al llac de’Espingo.

Uns amics ens van recomanar d’anar a les Termes de Banheres de Luishon. I no recordo exactament l’any, potser 1998, allà que vam anar. Havíes de cercar al·lotjament i vam descobrir Oô. Segurament ens va sorprendre el nom. Vam conèixer a la familia Cazeneuve. Els joves, en Jean-Bernard i la Florence ens van ensenyar les gîtes i vam signar el contracte per una estada de tres setmanes. I així un any i un altre fins 2009.

 

Primavera, tardor i estiu. No vaig anar-hi mai a l’hivern. I les primaveres al Pirineu sempre són de temps variable, arrauxat, imprevist.

Noms, llocs, racons, persones, que sempre m’apareixen en els records de felicitat d’aquells anys passats …..

Vall d’Astau, llac d’Oô, Mercat, garriguettes, vaporarium, thermes, étuves, Val de Lys, Superbagneres,  Peyresourde, La ferme d’Espiau, Hospice de France, Port de Venasque,

Marie,Hilaire,famílle Cazeneuve, la furgo del maitre fromagier, passejades, Cazeau de Larboust, Saint Aventin, Bourg- d’Oeil, Garin, Val de Loron, Loudenvielle, Génos, Mont, Poubeau, anar a buscar la llet, el formatge, boulangerie Rino,les tardes al Mailh d’Astau,

aprendre a fer comfitura de la ruibarbe, escoltar històries dels Pirineus, dels refugiats que fugien del feixisme, dels ramaders, dels hiverns on moltes vegades no podíen sortir del poble per la neu ……..  placidesa, enamorament, viure, respirar, compartir sopars, berenars, aperitius amb la bona gent dels Pirineus, escoltant la seva llengua oblidada, el gascó-occità.

 

 

Les meves fotografíes : Laos – Si Phan Don – Riu Mekong

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

 

Les meves fotografíes : Delta del Mekong, Song Cuu Long-Viêt Nam

 

 

Vièt Nam: Delta del Mekong – Song Cuu Long – setembre 2006.

El meu primer viatge a Viêt Nam. Quaranta díes viatjant de nord a sud. Va ser un descobriment i en tornar vaig canviar el nom del meu bloc ….  fins avui i per sempre. He tornat tres vegades més, estades llargues. D’aquest el meu primer viatge em va impactar, meravellar, fascinar  …  tot el que veia. Però potser un dels indrets del que més, va ser el mercat de l’engròs del Delta del Mekong. Els turistes viatgers feiem nosa. Des de les 5 del matí fins passades les 9 va ser un batibull frenètic de compres, vendes, riu amunt, avall, minoristes, majoristes. Un Mercat del Born fluvial. Difícil escollir unes fotografíes. Potser la que encapçala aquest apuntament. M’hi vaig estar força estona mirant, escoltant com es negociava la venda de productes per part dels agricultors i la discussió pel preu per part del majorista qui a la vegada tot just més avall feia la venda als minoristes.

 

També es poden veure agricultors que venen directament als minoristes. I com vaig descobrir en aquest viatge, els vietnamites ténen temps per a tot, fer la feina, negociar, esmorzar, somriure, fer la becaina, fer els comptes i tornar a casa amb la barca buida.

Les meves fotografíes: Xishuangbannà, Yunnan

 

He estat absent d’aquest bloc al llarg dels últims dos anys. I fa un munt d’anys que vaig començar a escriure, més de deu. Ara hi torno.

En el meu arxiu hi ha milers de fotografíes dels meus viatges, de moments especials, de passejades, de ferstivitats, de manifestacions reinvindicatives, de díes assenyalats, de poesia, de música, de teatre, cinema. Cadascuna d’elles té la seva història.

Començaré doncs un cicle anomenat ”Les meves fotografíes” i que em servirà a mí per fer-me un album de records dels últims anys, un recull en realitat,  dels moments, instants, que més recordo o que van ser importants.

Xishuangbannà – Yunnan, Xina – octubre 2013

 

Va ser un viatge arriscat. La primera vegada a Xina. Difícil, però fascinant. I el motiu va ser ben estrany, volia veure on creixen els arbusts de te pu erh. I ho vaig veure, i vaig fer unes caminades llargues i amb desnivells importants per boscos tropicals de la zona de Xishuangbannà. A cada racó mirava enlluernada els arbusts de te, la flor, el color de les fulles. Trobar-me en mig del bosc lluny de qualsevol poble on se’m va oferir prendre un te, al costat mateix de l’arbre de te pu erh més vell que es coneix; més de 400 anys.

I el meu guia-acompanyant i jo vam descansar en un racó on tenia davant meu una vista esplèndida. I és aquí, en aquest bosc, que vaig sentir-me lliure, feliç, en pau. I no és un lloc precisament meravellós, no, senzillament, el vaig escollir  per descansar, en aquell precís moment, i em va omplir el cos de pau i placidesa, i tan lluny de casa.

I aquesta és la fotografia.

 

Leonard Bernstein: Avui 100 anys del seu naixement.

 

 

#Bernsteinat100  @LennyBernstein

Hashtags des de fa setmanes. Si sou tuitaires entreu-hi i podreu veure un ventall amplíssim de tuits, videos, fotografíes, homenatges dedicats a aquest geni de la música. La vida de Leonard Bernstein va ser tota ella un cant de joia. La seva passió encomanadissa per la música em va enlluernar des del primer moment. Tota la música, des de la clàssica, passant per el jazz i els musicals, i fins i tot va defensar la música dels Beatles quan tothom hi renegava.

Va néixer un 25 d’agost de 1918 a Lawrence, Mass. Va morir el 14 d’octubre de 1990 a New York. Bernstein va ser un geni i va expressar-ho molt bé i en diferents facetes. Música per a musicals de Broadway i pel cinema. Simfoníes, música religiosa, psalms i missa. Va ser un excel·lent pianista i un grandíssim director d’orquestra. També un meravellós i valuós pedagog impartint classes musicals en el seu programa de televisió ‘Young People Concerts’. Es pot trobar un video on presenta un nou talent jove, Yo Yo Ma, de només 7 anys ….  avui un dels millors cellistes del món.

Tot ell era emoció. La seva òpera ? o musical ? WEST SIDE STORY  va significar un abans i un després a Broadway. Jo la vaig veure set vegades quan la van estrenar al Cinema Aribau. I no fa pas gaire vaig veure-la novament, a l’Auditori amb música en directe interpretada per la nostra Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Musicals, òperes, simfoníes, serenates, música religiosa, jazz …. podeu remenar i escollir.

I per cert  …….  No us perdeu el concert a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC els díes 26, 27 i 28 d’octubre.  LA MISSA DE BERNSTEIN. 

Fa dos anys, l’OBC va interpretar per primer cop aquesta monumental obra de. Jo hi era. I vaig quedar clavada a la butaca. L’èxit va ser indiscutible. Amb una orquestra amb més de 100 músics, inclosos instruments de rock, teclats, percussió, quatre cors i un solista.

I gràcies aquest Centenari he pogut descobrir una de les seves obres més emblemàtiques, els Chichester Psalms ……  i aquí en aquest bloc, m’omple d’orgull deixar-vos un video enregistrat a casa nostra. Mes de juny 2013. Cervera. Festival Sota l’Autovia A-2 ( sí sota l’autovia  … ). Coral Ginesta. Solista Lluis Travesset, aleshores encara escolanet de Montserrat. El millor solista que mai ha tingut l’Escolania.

I també us deixo aquest video de l’enregistrament de West Side Story, orquestra New York Philarmonic, dirigida per el mateix Bernstein, i els dos intèrprets principals, Josep Carreras, en el paper de Tony i Kiri Te Kanawa en el paper de Maria. És un disc que t’emociona molt. Especialment aquesta cançó. Un disc de culte.

I finalment un altre video irrepetible i incomparable. Bernstein dirigint la New York Philarmonic, pianista el jove canadenc Glenn Gould i la música de Bach, Concert no. 1 en D Minor. Una petita, gran diria jo, joia, i en Bernstein sempre de protagonista. L’actuació de Glenn Gould comença al minut 18:03.

En aquest programa de televisió podem veure el mestre Bernstein pedagog, donant oportunitats als joves talents i dirigint l’orquestra. Si us agrada Bach, aquest enregistrament és un gaudi.

 

Esperem que la nostra televisió pública ens honori amb el passi de documentals, concerts, per commemorar aquest #Bernsteinat100 . Si no és molt demanar ……

Estiu 2018 – Procés en vacances

 

 

Encara som a l’estiu. I veritablemen està essent un estiu recargolat, un xic difícil, emboirat, tempestuós i amb pluja, onada de calor, no gaire plàcid. També estic experimentant dies feliços, intensos, de pau, de silenci. Lluny d’aquells estius amb la família per passar tot el mes d’agost a la platja amb el cotxe carregat fins dalt de tot. Si mirem cap enrere no hi ha cap estiu igual, però sí tots amb un fet en comú, deixar-se anar, no tenir horaris, viure, canviar d’hàbits, gaudir, no fer res. A l’estiu tota cuca viu.

La situació política que vivim al nostre país influeix i molt. Des del primer d’octubre de l’any passat vivim fent equilibris, amb neguit. Ens manifestem un dia sí i un altre també, al carrer, a les places, davant de les presons, als ponts, a les carreteres, a les platges, a les xarxes. És un no parar. I és de justícia fer-ho. Sempre dempeus, sí, ni un pas enrere, volem la República ara. Vam guanyar, una, dues, tres vegades, en eleccions absolutament democràtiques. Resistir. Aguantar. Paciència. Fins quan ? Preses polítiques que no han fet res. Exiliats que no poden tornar. Encausats esperant judicis.

Només vull dir una cosa: Que hagués passat si el 30 de gener 2018 el President del Parlament hagués investit al MHP Carles Puigdemont com a President legítim de la Generalitat ? Sí, era el que havia de fer seguint el mandat del poble i no ho va fer. No va desobeïr. Doncs, estem esperant que el Parlament, la casa del poble, desobeeixi per començar a encetar el camí de la llibertat i fer realitat la República, proclamada el 27 d’octubre 2017. La majoria, sí la majoria, del poble no vol continuar vivint dins el reino de espaÑa. El Parlament, la casa del poble, ha d’obeïr el mandat del poble, el resultat de les eleccions. Els vots són sagrats. Vam decidir.

 

 

 

Estem de vacances, diferents, sí, no tothom cert, però sí. Una revolució pacífica, la dels somriures. I entre mig, sopars grocs, manifestacions davant les presons, els ajuntaments, places, carrers, el 17A, és un no parar. Oi que estem passant un estiu molt peculiar, gens normal ? I tenim per endavant l’11 de setembre i en començar la tardor el primer any del primer d’octubre.

He començat l’estiu de vacances a Cadaqués, participant en uns camins de l’exili a Argelers de la Marenda, Montseny, Festa Major de Sant Esteve de Palautordera, Gràcia, Torredembarra, Barcelona  ……….. i seguim esperant. El temps s’esgota.