Chào ông Viêt Nam

El blocaire d’aquesta casa –Badalona-Trondheim– ha escrit el millor article que he llegit dels fets, dels crims, de l’horror, en aquest país del nord d’Europa: Noruega.

Us deixo l’enllaç al final d’aquest apunt.

Per reflexionar.

I només expresar el meu condol a totes les mares i pares dels adolescents assassinats cruelment i els familiars dels que també han mort a conseqüència de l’explosió en el centre mateix d’Oslo.
Però com diu en Marc, no s’hi val caure en el pessimisme;
l’optimisme, l’esperança i també la força ens han de portar a una vida millor.

La fotografia d’un llogaret prop de Noruega.
Una casa, una bicicleta, portes obertes, com la mateixa societat d’aquest país. 

Retallades és una paraula que llegim i escoltem dia sí día també. Una tisora retalla el tros de roba que sobra, que no fa falta. Una tisora talla uns pantalons llargs i els converteix en curts, gastes menys en roba. Una tisora talla les ungles de les mans o els peus, i així evitem fer-nos mal. Una tisora talla paper i hi han trocets que es malgasten, els llencem per arribar a utilitzar un petit bocí que és en realitat el que ens fa falta.

El més fàcil és tallar, retallar, fer peces a bocins. També es pot repartir una barra de pa, tallant bocins per repartir-la millor. O un pollastre a l’ast, ben talladet, podem menjar més gent. I retallar els diners ? Ja és més difícil. Bitllets que molta gent guarda en comptes bancaris o caixes, ben guardadets, a casa nostra o ben lluny perque ningú ho sàpiga. Aquests bitllets no es poden retallar, no tindríen validesa, però si es poden repartir millor. El que en té només un, pot repartir una 1/4 part, el que té una mica més, hi ha més opcions per repartir, el que té molts, pot repartir centenars de bitllets i el que en té moltíssims, impossible de comptar-los, pot arribar a repartir milers de bitllets. I per què ? Fer el bé, compartir, ser solidari, ajudar-nos, deixar la supèrbia enrera, o l’egoïsme.

El que se’ns havia atorgat i acceptat hem vist com la retallada ha estat de més del 50%. No s’ha respectat l’acord. Canvis en el repartiment del diner. Els nous gestors de l’ajuntament creuen que la despesa no era la convenient. La comptabilitat i els recursos ja no quadren. La cooperació no pot arribar a tothom. I arriba tot just en un moment en que estic preparant un nou viatge per compartir, ajudar, parlar, veure, aprendre, com se’n surten els habitants d’un petit poblet llunyà.Trenta cinc infants esperen. Menjar tots els díes, educació, nova teulada, material. Les famílies esperen. Sense aigua corrent, l’electricitat no arriba, camins que no carreteres, dificultats. Atenció mèdica la més mínima. Sobreviure. 

El doctor Jaume E. Ollé, ha escrit un molt bon llibre, editorial Icària, ” Crónicas de un médico en el mundo”. Molt recomanable. I llegim una cita de’n William Blake, molt adient en aquests temps convulsos:

El bé s’ha de fer en forma de fets concrets i petits. El bé general és un al.legat del pocavergonya.

No, no estic gens d’acord amb aquestes retallades de més del 50% de l’Agència Catalana per la Cooperació i els seus efectes col.laterals en molts ajuntaments i les intocables Diputacions.

Avui 9 de juliol, comença a viure en llibertat aquesta nova nació independent, la número 54 del continent africà i la número 193 a les Nacions Unides.
Després de molts anys de violències i guerres i 1.5 milió de morts, ara el repte és gran, però en llibertat, i ells tindràn el dret a decidir.
Molts països i molta gent no entén que un poble vulgui ser independent i amb la seva ironía de sempre, llegeixo un article a la BBC, molt ‘colonitzador’ (l’1 de gener de 1956 Sudan va aconseguir la independència d’Anglaterra), molt britànic, en el que es pregunten:

Què és el més necessari per començar a ser una nació independent ?
Un himne nacional (quina lletra? quina música), una moneda (escollir si s’imprimeix motius de natura o herois), un equip de futbol (participar en els Jocs Olímpics a Londres 2012), un segell de correus (novament pensar si hi ha d’haver imatges d’herois o no), un seient a les Nacions Unides (hi ha un problema, és plè, no hi ha espai….), el domini a internet South Sudan ( el .ss recorda als nazis), construïr la capital, Juba, que ningú coneix.

Sí, avui, 16 de juny 2011, és el 107è aniversari de l’Ulysses de James Joyce.

Ja sabem que Dublin és la ciutat, el lloc i anem llegint les aventures i coneixent als diferents personatges de la novel.la; Leopold Bloom, Molly Bloom i Stephen Dedalus en un dia molt assenyalat, el 16 de juny de 1904.

Els amants de Ulysses de tot el món celebren tots els anys aquest 16 de juny, llegint la novel.la plegats, bebent una Guinness, representant escenes, escoltant música tradicional irlandesa. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec que de manera espontània organitzen els lectors i amants de la novel.la de’n James Joyce …. Ulysses.

Un bon dia per celebrar aquest 16 de juny i començar a llegir el llibre novament, a poc a poc, sense presses.

I un bon dia per llegir dues cartes esplèndides d’un senyor periodista i que és el ‘boss’ d’aquesta casa de Vilaweb. 

Ja vaig escriure un apunt quan es va ‘coronar’ a Kaghendra Thapa Magar, 18 anys, de Nepal, de 65,5 cm d’alçada -clickeu ACÍ-. El seu regnat no ha estat massa llarg …
Un nou xicot de 18 anys, 59,93 cms , Junrey Belawing, de Sindangan, un petit poble rural de l’ illa de Mindanao de Filipines, ha estat proclamat solemnement L’HOME MÉS PETIT DEL MÓN. 

El pare diu que va deixar de crèixer quan tenia 2 anys i els seus tres germans són ‘normals’, sense problemes físics.

Abans, els éssers humans anomenats ‘rars’, home elefant, home mono, dones d’ètnies amb formes diferents, els toreros nans, eren el ‘ganxo’ per atraure públic als espectacles de fires i per fer guanyar diners als aprofitats.
Van aparèixer lleis prohibint aquests espectacles, i mira, ara tenim un llibre de records Guinness que substitueix als aprofitats, i donen a conèixer al món on es troben aquests éssers amb malformacions, rars, ‘diferents’.
Pot ser per culpa de la pobresa, d’una mala nutrició, no ho sé.

Bé, he trobat una de les moltes fotografíes aparegudes de’n Junrey, entre les botelles de Coca Cola, símbol de la societat de consum. 
Veurem si hem de llegir un nou record Guinness de quans díes de regnat podrà gaudir aquest xicot, ciutadà de les Filipines.

La vida no és el fi; el fi és la llibertat. El largo viaje (1963)

Setze mesos a Buchenwald marcaríen tota la seva vida. Havia de triar entre escriure o viure. Va decidir viure … fins l’any 1963 quan va començar a escriure.

Diuen que un petit fet, va inspirar al britànic Peter Benenson a parlar amb un grup d’amics activistes i començar a lluitar per defensar els drets humans a tot el món.
Any 1961. Amnistia Internacional va veure la llum.

Dos estudiants portuguesos celebràven la llibertat i alçaven la copa de cava. Van ser detinguts per aquest fet. Avui Amnistia Internacional té més de tres milions d’afiliats arreu del món i ha aconseguit l’alliberament de més de 50.000 presoners i sempre és al costat de les persones que pateixen injustícies.

Millor encendre una espelma que malparlar de la foscor. 
Unes paraules dites l’any 1961.
Cartes, informes, activisme, més cartes, més informes, més accions.
Avui encara hi ha més facilitats per denunciar les injustícies, twitter, facebook, fotografíes, immediatesa.

Aquest cap de setmana es va celebrar aquesta efemèride, 50 anys ja de la seva existència.
Be one more, ask one more, act once more.
Urging supporters to encourage at least one more person to take action for human rights.
Sí, ser un més, preguntar a un més, actuar una vegada més. Sempre hi ha temps per parlar i encoratjar a la gent en defensa dels drets humans.

Wai Hnin Pwint Thon : Una noia, filla d’un presoner polític no violent, en un país on una dictadura cruel i temible governa des de fa més de 60 anys. El pare és a la presó fa molts anys. Es manifestava pacíficament demanant llibertat.
L’espelma encesa … empresonada.

Un despertar de diumenge lluminós, alegre, després d’una nit de poc dormir.
Envejes … jugar a futbol.
Insidies … jugar a futbol.
Paraules barroeres …. jugar a futbol.
Atacs …. jugar a futbol.

L’esport del futbol no és total si no es guanya.

I el Barça guanya, juga a futbol i en Pep transmet uns valors i una saviesa que el fa el millor equip del món. Ahir vam disfrutar, vam admirar aquest joc, als jugadors i a tot l’equip tècnic. Gràcies per aquesta quarta Champions

La fotografia, d’ahir vespre. 

‘Aquest últim partit en Seve no el podrà guanyar, apassionadament com sempre feia, arriscant, salvant cops increíbles, lluitant.
Abans de publicar aquest esborrany, he mirat les notìcies: Seve ha mort.

Em van explicar un conte. Situem-nos al secle XV i veiem dos pastors avorridots, sentats, vigilant les ovelles prop de la mar, a Saint Andrews un poble petit a les highlands d’Escòcia. Se’ls va ocórrer agafar un pal, unes pedres (n’hi han moltes) i jugar a fer entrar una de les pedres dins els forats (n’hi han molts) del camp on pasturaven les ovelles. Els va agradar aquest joc i es van felicitar per haver pensat en aquesta futesa i així passar el temps més ràpidament i divertit alhora.

Sempre teníen al seu costat una garrafeta amb whisky i es van dir … Omplim el tap de whisky cada vegada que fem entrar una pedra dins el forat. I van continuar jugant fins que es va acabar el whisky de la garrafeta. Quantes pedres hem fet entrar als forats ? Divuit. Doncs ja tenim el joc al complet. Divuit forats són els que hem d’utilitzar i el que ho faci amb menys cops guanyarà la partida.

Fins que no va aparèixer en Seve, no tenia cap noció del que era l’esport del golf, bé sí, un esport d’èlit on el poble no podia jugar, si de cas, treballant en els diferents clubs.
L’aparició de’n Seve guanyant l’Open Britànic a Saint Andrews  ‘un latin teenager’ com el van titllar els britànics, em va entrar l’interès per conèixer la persona i el golf. Un jove de 22 anys, apassionat, d’arrels llatines, irreverent en totes les tradicions britàniques, de família pobre, humil, treballadora, d’un pais on el golf ni tan sols figurava com esport i tothom sabía que només  era ‘per a rics’, malcarat, impetuós. Va trencar absolutament amb totes les tradicions i és de lloar com els diaris més prestigiosos del Regne Unit i d’Amèrica i Austràlia, parlen i escriuen de’n Seve amb veritable devoció. Fins i tot saben pronunciar el seu nom correctament !!

Va ser el rei dels cops difícils, increïbles, impossibles. Més tard vaig conèixer a en J.M. i na T. esportistes i enamorats del golf. Ells em van ensenyar aquest esport, em van explicar tot el que s’ha de saber. Jugar a Saint Andrews és el paradís per els esportistes, però no per els ‘golfistes’. Entenc com a ‘golfistes’ els que reneguen de Saint Andrews perque hi han moltes pedres, ponts, forats, el mar, tolls, entrebancs.
Els golfistes volen gespa molt verda, ben cuidada, sense entrebancs i si pot ser amb aigua de rec diària. Vivendes de luxe, ‘alto standing’, tot en un país on no hi ha ni aigua suficient ni terrenys per aquestes catifes verdes.

En J.M. i na T. grans amics i excel.lents esportistes continúen donant lliçons de com s’ha de jugar el golf.

Seve, sembla que aquest cop tan difícil, quasi impossible, no el podràs realitzar. I mira que has lluitat i molt durant aquests últims anys. Ha estat miraculós. Però no has pogut. La piloteta no ha anat on tú volíes que arribés.

No he estat mai a Saint Andrews i penso anar-hi, no sé quan ni com, però pensaré en els pastors i aniré bebent un Lafroaigh fins els 18 forats. Després seuré davant la mar.
I recordaré aquell xicot de 22 anys que va aixecar els braços de vencedor de l’Open Britànic els anys 1979, 1984 i 1988, vencedor (primer europeu) del Master d’Augusta els anys 1980 i 1983; capità i jugador de la Ryder Cup vuit vegades i guanyador per primera vegada contra els EE.UU. a Valderrama l’any 1997 i vint punts guanyats per ell mateix. 

Sempre és difícil entrar des del món humil, pobre i treballador en el món financer, ric, de classe alta. Però més d’un jugador de golf, esportista, gràcies a ell, ha pogut arribar a jugar amb l’èlit.
Descansi en pau.

Fotografia: 1991 British Open – Cop ‘impossible’

He tornat i …. ha fet sol, moltíssima gent, molts llibres i roses, a les mans, en bosses, motxil.les. Un veritable guster, i per arrodonir-ho escoltar el recital de poesia eròtica a El Molino … Biel Mesquida i Pepa López.
F-a-n-t-à-s-t-i-c !! Poesia, teatre, glosses, paraules, erotisme pur i dur. La cirereta del matí ! Mereix un altre apunt  …..
                                    .-.-.-.-.-.-.

Temps inestable. Plourà, no plourà ? 
Unes roses, llibres, per a tots els meus veïns ‘vilawebetans’.

Potser Stéphane Hessel i ‘Indigneu-vos’, un recull de cartes de’n Màrius Torres.
M’agrada remenar i descobrir llibres, poesia, lírica, narració, història, comics.
Possiblement, m’arribaré a El Molino. Tot depèn si plou o no plou.

Ha marxat molta gent, però supòs que també en vindrà … Pluja de primavera .. Serà més fàcil remenar, triar, mirar …. No ho sé.

Però és Sant Jordi i les paredetes de llibres ens esperen i retrobar-nos amb amics i amigues, i viure aquest dia amb il.lusió.

Bona diada de Sant Jordi per a tothom !

El futbol és un esport i de vegades es guanya i de vegades es perd. No amago la meva tristor, perque a mí m’agrada que guanyi el Barça i més encara davant aquest equip vestit de color blanc a qui entrena un senyor que porta molts anys en aquest ofici i que és gat vell; tàctiques, joc brut, rodes de premsa, escalfar l’ambient, queixar-se, guanyar diners, molts. Quan guanya l’equip que entrena és torna suau com un xai, quan perd tot són excuses.

Saber perdre, jugar bé, fer equip, fer pinya, ajudar-se, no perdre els papers, gaudir de jugar a futbol i nosaltres de veure’ls jugar, cercar un estil de joc, cuidar el planter, fer esport.

Encara ens queda jugar una semi final d’una Champions i la Lliga és a l’abast. Vinga nois ….. WALK ON ….. La Copa del Borbó ha marxat, s’esfumat. No passa res, i sant tornem-hi ! Arribareu a la final de la Champions, i potser la tornareu a guanyar, i la Lliga ja és més planera de guanyar, i aquest sí que és un torneig de la regularitat, el bon joc, saber guanyar i perdre, i gaudir, disfrutar i molt.

En G. ha marxat a la feina …. vestit amb la samarreta del Barça. Avui més que mai cal portar aquesta samarreta, és el que m’ha dit i té raó.

No he volgut ballar al so d’una discriminació positiva”. És el que ha dit na Carme Ruscalleda, del restaurant Sant Pau i amb moltes estrelles Michelin.

La revista anglesa Restaurant Magazine va anunciar el resultat del concurs dels millors cuiners del món. Els germans Roca han quedat en el segon lloc. Enhorabona !

Carme Ruscalleda que va renunciar al mes de gener de concursar en la llista de LES MILLORS CUINERES DEL MÓN de la mateixa revista anglesa, continúa expressant el seu desacord i discriminació :

Jo ja aparec en una llista dels millors cuiners del món, per què n’han de crear una de diferent per a les dones ? Per què hem de ser diferents ? Jo també m’ho pregunto. Hi ha concursos de cuiners baixets, alts, grassos, asiàtics, africans ????

És clar que aquest món és dels homes i les dones no parem de lluitar per aconseguir la normalitat. Carme Ruscalleda reivindica ser jutjada com tothom, sense renegar de la seva feminitat.

Aplaudeixo la seva decisió de no participar en aquest concurs.

Notícia i informació: Diari ARA.

La fotografia feta el mes de novembre 2009, en una festa de casament en un poble prop de Hà Nôi. Una sopa exquisida. No és pa, és la pell del porc, fermentada durant díes i díes. Un tast diferent, bonissim. Cuinera o cuiner ? On és la diferència ?

Sí, el desastre s’esta produïnt, i la fusió és un fet i l’alarma nuclear ja s’ha posat en marxa. El vent tampoc ajuda i suposen que les partícules arribaràn a Tokyo.
Ara tothom a córrer i a canviar d’estratègia. Sempre hem pensat en el perill de les nuclears, però també sempre se’ns deia que Japó un país tan avançat en tots els aspectes, i situat en una zona de la terra on els terratrèmols sovintegen, era la ‘gran prova’ de la seguretat de les nuclears. Doncs, no. La mare natura pot més i cal respectar-la.

Desforestació a l’Amazonas, hidroelèctriques amb grans pantans al riu Mekong a la Xina, cercar petroli on sigui, construccions il.legals a la llera dels torrents i en muntanyes, construccions sense cap mena de seguretat en països on pateixen terratrèmols, carreteres, ciment, indústries, fum, contaminació, escalfament del planeta. Tot per viure en un benestar i amb molt de comfort i frivolitats. Tots no, és clar, els països pobres, però amb recursos naturals per obtenir aquest benestar, continúen passant gana, pateixen guerres, violències.

En l’últim documental ‘Dr Moisès Broggi ciènciaètica’ de TV3, el Doctor Broggi (103 anys) ens explica que la primera vegada que va veure la mar, als Banys de Sant Miquel a la Barceloneta, es va quedar enlluernat. En anar a dormir va somiar com unes dones recollíen l’aigua de la mar en grans poals fins deixar-la totalment seca, sense vida. Es va despertar i es va esverar. Aquesta visió sempre la té present, per lluitar contra el perill nuclear que envolta el planeta Terra.

Però … no val ser pessimiste i per això he decidit penjar aquesta flor d’albercoquer i l’ocell, fotografía magnífica feta per un fotògraf amateur japonès. Esperança de vida, sempre; rectificar, sí; conduïr les coses al seu lloc natural també; mantenir el benestar de la gent preservant el que la Terra ens dona; imprescindible.
Estimar i preservar la natura; per damunt de tot.

El poble japonès ho està passant malament, molt malament. Les imatges són aterradores. Després de l’any 1945, el perill nuclear, torna a aquest país. Ells, tan aficionats a la fotografía i als videos domèstics, ens ensenyen una i una altra vegada imatges, i més imatges. El so, els crits de desesperació de la gent, són colpidors.
Terratrèmol, tsunami, fusió nuclear i accident de les centrals. Un càstig massa gran.

Podrem treure’n lliçons i canviar les nostres actituds ??

Va morir ahir, al seu poble, a Saidí, Baix Cinca. Un petit museu era el seu projecte, ‘La Casa de Usted’. Així és com t’obren la porta a Mèxic.
Un periodista independent, que mai es va casar amb ningú i expulsat per diferents governants de països d’Amèrica del Sud i Central. Va ser corresponsal de La Vanguardia durant més de 26 anys, crec, a Amèrica Central i del Sud. Mèxic va ser la seva segona casa.

Premi de Periodisme Maria Moors Cabot atorgat per l’Universitat de Columbia, per contribuïr amb el seu treball al coneixement i entesa entre els països de l’hemisferi sud.

D’aquest diari sempre he llegit les cròniques del senyor Ibarz i poca cosa més … T’ensenyava, va ser un mestre, els seus articles eren la veritat, la realitat, periodisme en estat pur. 

Us deixo aquest link del seu article publicat en el seu diari, i que va saber reconèixer sempre la seva feina.

Quan ‘La Casa de Usted’ obri les portes a Saidí, serà tot un plaer entrar-hi.

Fotografia del senyor Ibarz després del terratrèmol d’Haití. 

http://www.lavanguardia.es/internacional/20110312/54125976263/mi-batalla-con-marcela.html 

Tinc còpia de seguretat, i l’últim back up va ser a les 08:05 del vespre de divendres 18 de febrer, tot just quan les flames van envaïr el meu habitatge. En G. va recuperar el disc dur de seguretat passada mitjanit i res s’ha perdut del que tenia dins l’ordinador.
Ahir van començar la neteja del pis i avui matí acabaran. Tot és dins de bosses, roba, papers, records, fotografíes, calendaris, llibres … ara sóc dins l’ordinador de’n G. i he pogut viatjar novament a Viêt Nam, a Birmània, a Laos, a Austràlia i Tasmània i al Pirineu, Montseny, Mallorca … escoltar la música (ara sona el ‘good night’ de’n Ringo Starr/Beatles).

Per què aquest apunt i el seu títol LIA ??  El nostre petit, i particular,  món pot enfonsar-se per un foc domèstic, provocat per veïns del pis de sota, però la terra, aquest planeta on tots vivim, patim, estimem, respirem és un perill constant per culpa de les persones governants, dictadors i no dictadors, hipòcrites, amb un afany gran de guanyar diners i més diners per uns poquets, i deixar a la resta, la majoria, en situació de feblesa econòmica i passar gana, i no poder viure tranquil.lament envoltat de l’amor de la seva famíliai amics. La violència i les petites guerres provocades per aquests governants i poders econòmics fan la resta.

No hi ha cap país occidental, els poderosos, els més demòcrates, lliures, que no tingui lligams amb LIA, Libian Investment Authority. Els diners que LIA ha col.locat en centenars o milers d’empreses del món occidental és brutal i en moltes d’elles és soci capitalista. Un diari, el Financial Times, també compte amb diners de LIA i diuen que és un diari lliure i ‘molt influent’ …..

I ara tothom té problemes per manifestar el seu fàstic per tot el què passa a Libia.
Tots són culpables d’aquesta avarícia, d’aquesta vergonya, d’aquesta violència…… I la gent del carrer pateix, molts morts, ferits, por, desesperació.

A Birmània tenim un dictador que en sap molt de no ser enderrocat. Deixa entrar a tothom que vulgui al seu país, expoliar els seus recursos, però ell no accepta que dominin aquests recursos; senzillament cobra per els serveis prestats i així continúa dominant el seu exèrcit ( més de 400.000 soldats ), les eleccions fetes a mida, dona ordres per disparar en qualsevol manifestació en contra, guanya molts, molts diners, algunes engrunes i almoïnes per el poble, presoners politics, més de 2.200.

Segueixo viatjant per Birmània i pensant si és possible una nova revolució com la de l’any 1988 o de l’any 2007.

Mentre LIA continúa éssent l’inversor majoritari en tots aquests països que s’omplen la boca de democràcia i llibertats i que sincerament em fan fàstic.

La fotografia de casa; el canvas dels monjos davant un exèrcit dominant del seu país que sempre, sempre, dispara a matar.