Chào ông Viêt Nam

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

El riu Chao Phraya, 372 kms, el més important de Tailàndia, està inundant les terres, cases, ciutats, temples, pobles. Les fortes pluges del nord i centre del país han disparat l’alarma a Bangkok. Enguany el sudest asiàtic ha patit unes pluges monsòniques fortes, continuades i han provocat inundacions arreu i moltes morts. A Tailàndia sumen ja més de 300 les persones que han perdut la seva vida.

Més d’1.000.000 de sacs han estat col.locats vora del riu per protegir la Ciutat i el seus habitants. No han tingut la mateixa sort la gent de Nonthaburi. Es poden veure fotografíes de tota mena de les inundacions. És com un tsunami sense força, lent, poc sorollós, però anegant tot el que troba.

Avui els habitants de Bangkok no dormiran i a veure amb què es trobaran demà. Personalment no m’agrada gens Bangkok. En el meu viatge de tornada vaig haver de fer nit i la reserva per internet al Queens Garden Resort at the River View va ser tot un encert.
Fora del nucli urbà, a només 10 kms de l’aeroport, al costat d’un afluent del riu Chao Phraya i davant un temple budista del secle XIX. Avui, és de suposar, que la gent d’aquest barri hauran ja col.locat el màxim de sacs i hauran protegit les cases. Però si és veritat el que he llegit, hauran d’utilitzar barques o pujar a les teulades.
 
La fotografia d’un monjo amb el seu gos i tot el que ha pogut treure del monestir.

Arxiu: Vista de l’hotel (edifici de color rosa) on vaig dormir la nit del 23 al 24 de setembre passat. De ben segur que avui la fotografia seria molt diferent.

L’any 2008 van començar els conflictes. En el meu apunt en aquest bloc el dia 11 de juliol 2008  
                        – ACÍ –   

ja vaig explicar aquest conflicte, i dissortadament encara no s’ha acabat. Cambodja continúa defensant els seus drets i Tailàndia no vol perdre Preah Vihear, malgrat que la raó, crec, està de la part de Cambodja.

Ahir els enfrontaments entre els exèrcits combodjà i el tailandès va ser greu, i es compten més de cinc soldats morts. 

La propietat de la terra sempre ha estat un niu de conflictes, i encara més quan un conjunt monumental (secle XI) de la cultura khmer, Preah Vihear, és dins aquest entorn.
Només voldria recordar que el aleshores Ministre d’Exteriors del Govern de Tailàndia va signar l’acceptació i el reconeixement que Preah Vihear pertany a Cambodja, d’acord amb la ressolució del Tribunal de La Haya. Aquest ministre va dimitir, millor dit, el van obligar a dimitir per ‘poc nacionalista’ i ‘altra traïció’.

L’antic Regne de Siam perdia una font d’ingressos turístics important ……

Els ‘camises grogues’ ja s’han mobilitzat davant la UNESCO, perque Preah Vihear és Patrimoni Cultural de la Humanitat.

La fotografia ens mostra la bandera de Cambodja i la de la UNESCO.

En la llengua anglesa anomenen als magnats … tycoons (taicuuns). La meva mare no pronunciava gaire bé la paraula magnats, i els anomenava ‘mangantes’. No s’equivocaba, no.

A mí m’agrada aquesta paraula ‘tycoon’. Llegeixo al ‘Concise Oxford Dictionary’:
Title applied by foreigners to shogun of Japan 1854-1868; (colloq.) business magnate
(f.) Japan taikun great prince). Nom que els occidentals apliquen al gran príncep del Japó. De forma coloquial, s’aplica als grans homes de negocis.
Al Webster llegeixo : A businessman having great wealth and power. A title used with reference to the shogun of Japan (Japan taikun). Una persona molt rica i poderosa. Un nom emprat per el gran princep del Japó.
SHOGUN: Japanese History: The title applied to the chief military commanders from about the 18th century. Holding this virtual rule, with the emperor as nominal ruler, until 1868, when the shogunate was terminated and the ruling power was returned to the emperor. 
Però llegint el significat de SHOGUN en la història del Japó, podem entreveure que va ser un personatge, cap de l’exèrcit, secle XVIII amb gran poder. Poder que va exercir fins l’any 1868, quan l’Emperador del Japó va deixar sense efecte aquest, diguem, poder de primer ministre i ell mateix va governar el seu país, sense el poder dels ‘shogun’.

En els països asiàtics de ‘tycoons’ n’hi han molts, moltíssims. Són homes i dones amb gran poder, negocis, molts d’ells il.legals, com la droga (opi) o les armes, imperis econòmics, i que col.laboren amb els governs. Dominen els mitjans de comunicació i són els que fan els negocis, sempre, evidentment per el seu propi benefici i els dels governants.

És famós, el tycoon birmà, rei de la indústria de l’opi, Khun Sa, , emperador del Triangle d’Or (frontera Birmània, Xina i Laos), amo i senyor d’aquelles terres on més aviat era un estat propi, fins que la Junta Militar decideix pactar amb ell, s’estableix a Rangoon amb el vist-i-plau de la Junta, viu com el que és, un emperador, un veritable tycoon, i a més amb la tranquil.litat que el negoci continúa …. en mans de la Junta Militar. Va morir als 73 anys l’any 2007. El Govern no va voler mai extradir a Khun Sa als EE.UU. on tenia diferents judicis pendents per tràfic de droga. 

O el tycoon H’Tay, molt actual; té bons amics dins la Junta Militar i també amb Rússia, i fa i desfà com vol. És propietari de diferents companyies,  gas, petroli, aèrees, supermercats per a rics, hotels. El paradigma d’aquest tycoon és la torre i l’hotel construït a Bagan, aquesta meravellosa vall que una vegada va veure en Marco Polo, el regne de Mien, i qualsevol que viatgi i camini per aquest indret, veurà una torre absolutament estranya i un hotel, amb tots els luxes possibles, mentre els temples i les pagodas es merceixen lentament, perque la UNESCO va decidir no continuar amb la restauració, perque els diners se’ls quedava o la Junta o els tycoons.
Un detall: Pujar a la torre per veure el paisatge costa 10 USD !!

Hi ha una veritable història biogràfica de diferents tycoons del sudest asiàtic. Algunes de ben curioses i que fan rumiar i finalment entendre una mica més la situació dels països d’aquesta zona.

Tenim una llista molt extensa de tycoons, no només al sudest asiàtic, al món sencer. Aquí en el nostre país també en tenim, a una escala, potser més modesta, però crec que també ho són de  tycoons, independentment quina sigui la quantitat estafada i robada a la gent del poble i el seu desig de poder. Gent sense escrúpols i que són pecadors socials totals, com va expresar en Mahatma Gandhi l’any 1925:

Política sense principis. Riquesa sense treball. Comerç sense moralitat.

A finals del mes de juny es va trobar a la jungla, nord de Birmània, un elefant blanc.
Són molt rars, però és que són molt venerats per el poder i la gent. A Rangoon n’hi han tres, presoners, en un palau, on la Junta Militar organitza cerimònies dedicades a ells, i veure’ls és patètic ja que estàn encadenats i viuen literalment en una presó.
Tots hem vist il.lustracions, pintures, escultures dels elefants de l’Àsia; hem llegit aventures com Kim de la Índia, El llibre de la Selva; Marco Polo estava enlluernat de veure milers d’elefants formant part dels exèrcits i així ho descriu en el seu llibre.

Avui n’hi han molts menys i no viuen precisament en condicions favorables per a ells.
A Tailàndia els ténen en camps, alguns per cuidar-los, i d’altres perque els turistes hi vagin, paguin una entrada, pugin damunt d’ells i passegin una mica per rius i una part de jungla, com en els temps colonials o del rei de Siam. Aquests pobres elefants estàn encadenats també, i presoners i quan ja no poden fer la seva feina els maten, o els abandonen o els porten a llocs on els cuidaràn,  vaja, residències per a gent gran ..

Però, a 60 kms al nord de Chiang Mai, a Tailàndia, ens trobem amb el The Mae Taeng Elephant Nature Park , on viuen actualment 31 d’aquests paquiderms, gràcies a la senyora Sangduen Chailert, una dona tailandesa, menuda, i que l’any 1995, va decidir oferir un lloc per poder viure els elefants abandonats, trobats, perduts, ferits, discapacitats. En aquest indret excepcional hi viuen avui 31 d’aquests elefants fins el dia de la seva mort. Viuen en llibertat, els hi donen el menjar que els faci falta, els cuiden i és, diguem-ho clar, el lloc on el viatger/turista/voluntari pot conviure i conèixer aquests entranyables paquiderms sense sentir-se avergonyit.
Sangduen ha dedicat i dedicarà tota la seva vida a cuidar els elefants. Sí que demana voluntaris; es pot anar al Parc per una estada de 3, 7, 8 díes o un mes. Pagues un al.lotjament i menjar, i dediques el teu temps a conèixer un per un els habitants d’aquest Parc, els pots cuidar, preparar el menjar i conviure amb altra gent i sobretot amb na Mae Jokia, una elefanta, de 40 anys, ceguesa en els dos ulls per culpa de dos accidents; el llençament de pedres amb un tirador, i el segon el seu amo o mahout, d’una fuetada quan la obligava a continuar treballant, malgrat es trobés prenyada.
Com ja no li feia cap servei, la va enviar al Parc. Na Mae Jokia ara és feliç i amb l’ajut dels seus companys elefants que li fan de pigall, pot caminar i sentir-se lliure.

Els 31 habitants del Parc van arribar-hi perque van poder sobreviure  dels accidents que van patir (trepitjar una mina anti-persona), de les crueltats o negligències dels seus amos o perque la senyora Sangduen compra l’elefant al seu propietari, per poder oferir-li una vida millor.
Ella estima molt aquests paquiderms i odía els camps o residències o els llocs on els tenen esclavitzats i encadenats. 
Tailàndia va dictar una llei l’any 1985 per protegir els elefants que teníen propietaris i van començar a organitzar els llocs on podíen deixar-los quan ja no els féssin servei; alguns havíen d’anar demanant menjar a la gent dels pobles o ciutats i no era estrany veure’ls pels carrers, d’altres els feien ‘treballar’ en indrets turístics. No és una llei precisament per protegir aquests animals, més aviat és un control.

La majoria dels elefants han patit crueltats; els ‘mahouts’ ténen prohibit utilitzar cap fuet de ferro; només han de vigilar, seguir-los, ser amb ells i proporcionar-los menjar dues vegades al dia.

Cada elefant té el seu propi ‘mahout’ , una paraula anglesa per anomenar el ‘cuidador d’elefants’, i de vegades necessiten dos ‘mahouts’, perque són difícils de controlar, però no utilitzen cadenes en cap moment.

Fah Mai ja ha nascut en aquest parc. El seu nom significa ‘ Cel Nou‘, i només té dos mesos. És la més petita del Parc a més de vuit elefants en edat juvenil, com per exemple la seva germana Tong Jam, que en té sis d’anys. Tong Jam, ‘Lluna d’or’ , ja té edat per emancipar-se de la seva mare i conviu amb altres companys seus, aprèn i ja sap qui són els humans, els ‘mahout’ que els cuiden.

Fah Mai, la més petita, li agrada molt ser davant els voluntaris o visitants, i els hi demana menjar donant cops de cap i intentant cridar l’atenció fent moure la seva ja immensa trompa. Encara que pugui ser una mica ‘pesada’, els  mahouts no li impedeixen de fer-ho com en altres espais on veritablement són com presoners. No utilitzen violència, ni els maltracten, ni els encadenen.

Els voluntaris que han passat uns díes en aquest Parc  també s’han sentit feliços. Els humans han après a conviure amb aquests paquiderms i veure com entre ells s’ajuden i per damunt de tot, ajuden al més dèbil al que més ho necessita, aquest fet ha estat tota una sorpresa per aquests visitants humans.

Sangduen sempre ho afirma: No he vist mai tanta solidaritat i donar-ho tot per ajudar al company com en aquests animals, els elefants. He dedicat la meva vida a ells i continuaré en aquesta tasca.

A Mae Sot m’ho havíen explicat, de la existència d’aquest Mae Tang Elephant Nature Park al nord de Chiang Mai – Un Paradís per elefants, una experiència única per els humans.
Ara, avui, m’agradaria ser-hi allà, passar-m’hi uns díes, passejar amb na Mae Jokia per indicar-la el camí, convertir-me en una mahout. 

La fotografia correspòn a Jungle Boy, ciutadà de Mae Taeng. A l’arxiu podeu veure l’elefant blanc que es van trobar al nord de Birmània; brut, però amb la pell no tan fosca com els seus germans. Una vegada net, és absolutament blanc. El seu destí serà una presó, cuidat, encadenat i protagonista de cerimònies per part d’un govern que vol anar sumant ‘mèrits’ …. com l’elefant blanc en la segona fotografía de l’arxiu, encadenat, presoner i d’aparador per els privilegiats

Comença la llum del dia, poc a poc, el cant de la merla, la ràdio escopint notícies ….. crisi, les economíes sota mínims o en fallida, deutes, corrpupcions, hipoteques, discusions, meseta castellana, nerviosisme, injustícies, futbol, un país tancat i vergonyant que contracta xinesos per fer de públic i animar al seu equip perque no dona visats de sortida als seus súbdits, morts, inundacions, pluges, temps embogit, un món que fa por, sincerament.

Davant d’això, em poso davant el meu Mac i miro durant uns poquets minuts (03:45) el video que vaig muntar amb fotografíes meves quan era al sud de Laos.
Respiro a fons, i després del cafè ( per cert aquesta vegada és del Perú: Finca Tunki Tambopata; caficultor Wilson Sucaticona; Provincia Tunkimayo; Altitud 1.600 m. Varietat: Bourbon. Campió del III Concurs nacional de qualitat (2009), tot em sembla ja més plàcid i diferent.
Aquest video ja l’he ‘publicat’ en un altre apunt, però és igual, per a mí, paga la pena veure’l més d’un cop.
Com diuen els laosians : Treballar massa és dolent per la salut …….

Els camises vermelles han estat esclafats a Bangkok, però el toc de queda ja és aquí i el govern l’ha aplicat durant aquest propers tres díes a tot el nord del país.
Avui matí ja s’han comptat més de deu morts i molts més ferits molts d’ells quan es van refugiar dins una pagoda. Per cert, per què el corresponsal de TV3 a Beijing no ha estat en el lloc dels fets ? Per què no s’ha informat millor de tot el què ha passat ? 

La desesperació de la gent després de dos mesos de lluita els ha portat a incendiar edificis com la borsa o els grans magatzems símbol de la opulència i el diner. Lluita sense armes, i sota el foc real de l’exèrcit i la policia. On era la policia i l’exèrcit l’any passat quan els manifestants eren l’èlit, els camises grogues ?
Podem dir que els camises vermelles han posat en evidència un sistema totalment injust i feudal. Les divisions dins l’exèrcit i la policía també és evident.
Hi ha una dita:  Els soldats, generals i la policia són síndries, verds per fora, però vermells per dins.

Aquest article del periodista birmà Aung Zaw és força explicatiu i aclaridor. És una altra visió dels fets, des de dins.

Caos a Tailàndia – Article de’n Aung Zaw – The Irrawaddy – 19.05.10

El que ha passat a Bangkok aquest mes d’abril i maig és el resultat d’un sentiment de quatre anys, que ha anat pujant poc a poc, a partir del cop d’estat de l’any 2006 on va fer fora a l’antic primer ministre Thaksin Shinawatra. Els més de 60 morts i centenars de ferits en aquests últims díes pels carrers de Bangkok és un dels períodes més foscos del país durant dècades, on han passat molts cops d’estats, manifestacions als carrers, canvis constitucionals continuats, i un canvi de cadira de primers ministres constants, excepte el que va guanyar el senyor Thaksin a les urnes.
L’actual Primer Ministre Abhisit Vejjajiva del Partit Demòcrata ha estat l’últim en recollir la collita de la còlera i l’enuig dels manifestants, de la gent del poble, enfrontats a l’exèrcit. El seu govern vol sobreviure per damunt de tot, i ha paralitzat qualsevol intent de mediació o diàleg, enviant la força i la violència de l’exèrcit, davant l’estupor de la comunitat internacional, i ha enviat el turisme i l’economía del país a un carreró sense sortida, en contrast amb la manera de ser absolutament pacífica de la gent de Tailàndia, i el seu tarannà negociador, dialogant i sempre obert.
Amb aquests fets el país ha entrat en una espiral absolutament inequívoca i inusual, i es un nou capítol en el desenvolupament de la seva democràcia, encapçalats per un moviment de gent del món rural i treballador, que ha sacsejat la política conservadora, d’èlit, poderosa, del sud del país. 

Els líders dels camises vermelles, per primera vegada en la història del país, han trobat la seva raó de ser com a poble articulant un discurs reinvidicatiu de greuges davant la classe poderosa dels que tenen més, de l’establishment, de l’èlit.
El senyor Abhisit també té complicacions per fer-se sentir dins l’estament militar, ja que hi han divisions. El general més important, Anupong Paochinda, ha declarat una i una altra vegada que cal parlamentar urgentment per trobar un compromís politic. I a més, el Partit Demòcrata ha estat denunciat per haver violat el codi de la Comisio Electoral, que si és acceptada la denúncia per la Cort de Justícia, voldria dir la dissolució del Parlament.
La qüestió és fins on vol arribar Abhisit educat a Oxford, membre de l’èlit tailandesa ? 
Les respostes seríen: Repressió violenta, un altre cop d’estat, un compromís ‘tou’ per deixar passar els díes, o alguna combinació entre ells mateixos per esperar aconteixements.
La revolta ja és fora de la Ciutat; com per exemple atacs esporàdics boicotejant i cremant una central elèctrica, bloqueig d’un tren transportant equipament militar a Bangkok, bloquejar carreteres per evitar que convois militars arribin a la ciutat, i atacs amb bombes a les oficines de la policia de Chiang Mai i altres localitats.
Un signe de com han canviat els aconteixements i el discurs, és el fet que els camises vermelles no demanen el retorn de Thaksin, demanen democràcia, justícia i reivindiquen una millor qualitat de vida, el que trenca completament aquest segell que té el poble Tai d’acomodar-se en un moviment populista.
El cop d’estat de 2006, la dissolució de dos governs i posteriorments els seus parlaments, han estat factors importants per aquest moviment, malgrat que alguns focus violents no els ajuda gens.

La fotografia és d’una dona ‘camisa vermella’ plorant, de desesperació, de tristor, després de dos mesos de lluita, en sortir de la pagoda on s’havia refugiat amb centenars de gent i que van ser desal.lotjats i detinguts. En entrar a la pagoda, els soldats es van trobar amb sis persones mortes i molts ferits.
En l’arxiu la fotografía dels grans magatzems absolutament destruïts, o una altra dels monjos que eren dins la barricada ajudant a una persona ferida o potser ja morta.
També es poden veure en una fotografia els ‘camises vermelles’ refugiats dins la pagoda.
 

Avui dimecres, dues tanquetes de l’exèrcit ja han pogut travessar les barricades. Els manifestants, els camises vermelles es defensen com poden. L’atac final ha començat. Desitjo de tot cor que no esdevingui una massacre.  El fabulista De La Fontaine va deixar anar una frase terrible : la rasion du plus fort est toujours la meilleure. Vaig ser tot just novembre passat en aquesta zona on són les barricades.
Els comentaris fets per occidentals que són allà, que viuen des de fa més de sis o vuit o deu anys, no puc transcriure’ls. He de conèixer també el que diuen la gent thai, els birmans, els laosians, la gent del país. Ja no serà res igual a partir d’avui.

No hi ha diàleg i ja són més de 60 els morts i més de dos mil els ferits, entre ells el periodista Flavio Signore de ” Birmània per la Pau ”, que era allà, per informar. És a l’hospital, fora de perill.

Infiltrat amb els camises vermelles
Article signat per Saw Yan Naing, periodista birmà, del diari The Irrawaddy

Com a periodista, sóc a la cua per poder entrar a la zona de les barricades dels camises vermelles, a Ratchaprasong. Els guàrdies de seguretat ens registren. Em deixen passar.
Potser és el centre de Bangkok, però una vegada dins la barricada, et trobes en un món absolutament irreal i diferent. Centenars de camises vermelles seuen, mengen, parlen, dormen, miren la televisió – dones, infants, gent gran, monjos -.
Ens apropem a una dona que està descansant en un matalàs de bambú amb el seu fillet, i li demanem si podem parlar-hi. Afirmatiu. Ens diu que és al campament des del 12 de març. – ”No volem que ens matin, però si l’exèrcit comença a disparar, estem preparats per morir per la democràcia” –
Tot just uns minuts després apareix el seu home. Quan s’assabenta que la seva dona ens ha parlat, s’enfada violentament, i li dona una bufetada a la dona i a empentes la fa marxar. Ens demana de no publicar cap fotografia o video. Arribem a un acord, i marxem.
Malgrat aquesta violenta interrupció, continuem entrevistant als camises vermelles.
— ” El nostre motiu no és donar suport a Thaksin o a aquest govern, parla una dona de 60 anys que està cuinant per els manifestants, — només demanem llibertat i democràcia” —

Dins el campament no hi ha electricitat, ni tenen aigua ni menjar. Totes les botigues, benzineres, supermercats de la zona on és la barricada, tot està tancat i barrat. Però no sembla que els manifestants vulguin marxar, ni tan sols podem percebre ni un sol moviment de desertar i baixar la guardia. Weng Tojirakarn, un dels líders dels camises vermelles, s’adreça als periodistes – Molta gent innocent ha mort. Aquest govern ha de deixar de matar immediatament –
Ens diuen vàries persones que hauríem de moure’ns per llocs més segurs, sobretot quan sigui ja de nit. Ens diuen que els periodistes no agradem ni als manifestants ni a l’exèrcit i policia del govern, i hem de vigilar.
Una companya, una noia jove tai, freelance de The Irrawaddy i que era treballant amb periodistes de France 24, va ser detinguda per el servei de seguretat dels camises vermelles. La van acusar de no dir la veritat, de distorsionar els fets. Dos homes la van maltractar i la van colpejar. Va ser interrogada en un racó. Finalment la van deixar en llibertat.

Pongsak Chanon, un observador que va poder entrar a la ‘zona de foc’ el dilluns, ens va dir que tot aquesta àrea era un cementiri, un tros de Ciutat mortal.
—  ”Els trets passen ben a prop teu; gent malferida, morts. Sembla una pel.lícula de Hollywood. Quan era a la línia de front, tenia la sensació que en qualsevol moment una bala acabaria amb la meva vida, perque no veus, no saps d’on venen els trets.
Tots dos bàndols, els camises vermelles i el govern necessiten, han d’arribar a un compromís, han d’aturar la violència” —
— ”La gent no pot morir d’aquesta manera, així” –.
Saw Yan Naing – The Irrawaddy – 18 de maig 2010

EE.UU. pot perdre el seu  millor aliat al sudest asiàtic . El Rei, més de 80 anys, ja no pot fer d’intermediari. Potser la seva filla, que la gent de Tailàndia estima, o és el que em van dir quan vaig ser-hi l’any passat. La seva fotografia era arreu a tots els pobles juntament amb la dels seus pares.

La fotografia és d’avui mateix; una manifestació dels camises vermelles, sobretot dones, sense camisa, ensenyant que elles i ells no tenen armes de foc.
En l’arxiu, els monjos netejant el terra de dins les barricades i unes altres en la que es pot veure com llencen coets artificials contra l’exèrcit.
Encara hi han més de 5.000 persones malvivint dins les barricades, al centre de Bangkok.

No pot intervenir cap organització mundial, o les Nacions Unides ? No sé, sembla que el sudest asiàtic no té interès i si la violència i la força de l’exèrcit continúa, l’espurna es transformarà en un bany de sang i de mort, i guerra civil. Qui guanyarà ? La Índia, Xina, Rússia, s’ho miren, més aviat tothom …….

 Ja és un fet; el senyor Abhisit Veijjajiva,  Primer Ministre, ha donat un ultimatum als camises vermelles. Han de marxar del centre financer de Bangkok, i ha demanat a les dones i els infants que deixin el campament. L’exèrcit dispararà a matar. Els camises vermelles volen tornar a negociar, a parlamentar, i el govern no vol deixar el poder; la divisió està servida i ningú té cap dubte que la guerra civil és ben a prop. L’Ambaixada dels EE.UU. ha evacuat a tot el seu personal. El toc de queda que volía implantar el govern, de moment s’ha aturat. El president derrocat (any 2006 ), ara a l’exili, Thaksin Shinawatra, demana diàleg, els camises vermelles la intervenció del Rei Bhumibol; el poder financer i econòmic del país (camises grogues) amb el suport dels generals continúa donant suport a aquest Primer Ministre, llicenciat a Eaton, de cara afable, molt jove, molt tou, i incapaç d’apropar-se al poble, sense cap mena de lideratge, i el poble el que vol són eleccions lliures i netes.
Pot haver un bany de sang …. no sé, desitjo que el seny torni i el diàleg esdevingui una prioritat.

—————–

Un company tot tornant de Bangkok m’ha dit que el districte financer de la Ciutat és un veritable camp de batalla, malgrat el primer ministre, nascut al Regne Unit i educat a Eaton, el senyor Abhisit Veijjajiva va acceptar convocar eleccions per el proper novembre. Els camises vermelles volíen garantíes i no els hi van donar.
Però el general dissident de l’exèrcit del govern, ara cap de files dels camises vermelles, General Khathija Sawasdipol, conegut amb el sobrenom de Seh Daeng (comandant roig ) va ser ferit mortalment mentre responia a una entrevista d’un periodista del New York TImes. Els franc tiradors són a punt. Les divisions dins la policia i l’exèrcit són cada vegada més evidents, encara que la premsa no ho diu, ni tampoc la televisió. Hi ha com una mena de silenci ‘oficial’ que no es vol trencar. La guerra civil planeja en l’aire.

És increíble com els més de 10.000 camises vermelles estàn aguantant dins les seves barricades la força del govern i de l’exèrcit des de fa dos mesos. Diuen les fonts més properes que el nombre s’ha reduït a 5.000. Els soldats ja han començat a disparar i es compten més de 20 morts en aquests dos últims díes. Els camises vermelles volen seguretat i unes eleccions netes; mentre el seu líder i antic Primer Ministre Thaksin Shinawatra, exiliat per un cop d’estat l’any 2006, dirigeix la revolta, a l’ombra. Ben mirat, ell va guanyar unes eleccions netes i lliures.

Aquest vespre, ara ja és de nit a Bangkok, hi ha una calma tensa, ja que tothom espera un atac final per part dels soldats per fer enrera els camises vermelles i foragitar-los del centre de Bangkok. El primer ministre senyor Abhisit així ho ha manifestat, no tan clarament evidentment, però les seves paraules han estat contundents.

Dos periodistes morts, un canadenc i un thailandès. Molta gent morta des del començament de la revolta, ja són més de 42 persones. 

Sembla que aquesta Thailàndia plàcida, tranquil.la, oberta, riallera ha arribat a un final ben trist i violent. Algunes  Ambaixades han tancat i es demana de no viatjar a aquest país. Avui serà una nit de tensions, violència i qui sap si sagnant. 

Es poden trobar fotografíes d’un fort impacte, però he trobat aquesta d’aquest nen al costat d’un soldat. En què deu pensar ? En l’arxiu una altra fotografía, on es pot veure el cos del ‘comandant roig’ ferit de mort. 

En aquests fets violents, de ‘quasi’ guerra civil, sempre em vé a la memòria el petit poema de na Montserrat Abelló :

— Creia que era fàcil 
    i no ho és 
    les guerres mai no es guanyen —