Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Laos / Tailàndia / Ruta del Te

Les meves fotografíes : Laos – Si Phan Don – Riu Mekong

2
Publicat el 8 de gener de 2019

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

 

Fins aviat: Tam biêt – Mingalaba

4
El dia de la meva partença a països llunyans ha arribat. Dimecres 25 de setembre s’enlairarà l’avió que em portarà primer a Hà Nôi. Després tren i autobús fins a Kunming, Yúnnan (Xina). Continuaré novament en avió fins a Jinghong, Xishuangsbannà (Xina).
Tornaré a Hà Nôi i finalment novament l’avió partirà cap a Yangon, Birmània-Myanmar. Sis setmanes. Tornaré el dia 6 de novembre.

Un viatge preparat des de fa més d’un any, i les peces s’han unit; viatge, estar amb amics, conèixer noves terres, treballar per l’escola Mingalaba a Birmània.

No porto ni smart telephone, ni portàtil. Un senzill mòbil en cas d’emergències, una agenda plena de notes, la meva estimada càmera. I de tant en tant, si és factible, entraré en un internet-cafè a veure si puc conectar-me, fer una ullada, escriure algun apunt curtet, e-mails. Enviar postals. Sempre m’ha agradat de fer-ho.

A Xishuangsbannà (Xina) tinc aquest interès especial per veure les plantacions de te, però encara més, els boscos d’arbres de te i com recullen les fulles i comença un procés de fermentació que pot durar entre 2 i 40 anys dins bótes de roure. I  poder prendre aquest preuat te anomenat pu erh, a la mateixa terra del seu orígen.

A Hà Nôi viure la Ciutat; anar al circ, teatre, passejar, badar, ser amb els amics, veure si el senyor Hieu encara és a la mateixa cantonada reparant bicicletes, i per suposat anar a Ha Long. És una visita obligada per a mí. Cada any el dia 19 d’agost hi vaig virtualment, i aquesta serà la tercera vegada que ho podré fer físicament.

A Birmània-Myanmar serà un retorn desitjat. Els canvis ja hi són, i ho podré copsar personalment. Daw Aung San Suu Kyi ja no està empresonada i podré ser molt a prop de casa seva, o fins i tot, davant, no ho sé. L’any 2009 no em van deixar fotografiar el llac Inya on es veia lluny, lluny, casa seva d’on no podia sortir. I anar a l’escola Mingalaba, i conèixer la nova mestra, i expresar la meva tristor per la mort de l’abbot U Ankura fa pocs mesos. Portar els diners recollits per l’Associació JOFRAN Internacional perque l’escola de pre-escolar i 47 nens i nenes puguin continuar, i fer un àpat diari. El curs, fins més enllà del mes d’agost de 2014, està cobert.
Shwedagon, Mandalay, U Bein, i potser tindré temps de veure altres racons, pagodas, pobles que encara no conec. Els amics en W., en T. en N. sé que em feran costat i tornar a veure els avis de’n Nil ….

Tam biêt – fins aviat.

Fotografia: Des de dins l’avió de Vietnam Airlines. Setembre de 2006. RG.

 

Un nou viatge: Viêt Nam, Xina, Birmània/Myanmar

2
Fa ja més d’un any que estic preparant el nou viatge i les dates ja són definitives. Bitllet d’avió comprat, reservat i pagat. Marxaré el 25 de setembre i tornaré el 6 de novembre. 
Será un viatge ben especial. A la meua edat, desconec si podré salpar novament d’ací un o dos anys.

Primera etapa: Barcelona-Singapore-Hà Nôi. Enyoro Hà Nôi. M’agrada. Em va seduïr i la seducció continúa. He trobat al.lotjament en un hotelet molt petit al barri vell de la Ciutat. Sorollós durant el dia. Silenci durant la nit. Els vietnamites s’aixequen molt aviat pel matí, fan la seva gimnàstica, esmorzen el seu pho i van a treballar. Comprar, vendre, traginar mercaderies, és tot aquest brogit el que es viu en aquest barri. No més tard de les 10 del vespre tothom és casa. Ja han sopat. Descans. Silenci i dormir. Deu díes a Hà Nôi, i una escapada a Halong i pot ser a Hu’é a compartir vivències amb la gent de l’hospital de l’Universitat de Medecina.

Segona etapa: Hà Nôi-Lao Cai-Hekou-Kunming (Xina). Viatjar en tren, de nit, fins a Lao Cai, encara a Viêt Nam. Passar la frontera fins a Hekou, un cop de taxi, i autobús fins a Kunming, capital de Yúnnan. Un parell de díes per badar i caminar per aquesta Ciutat on no he estat mai. El ferrocarril de Kunming – Hà Nôi – Haiphong va ser construït per els francesos entre els anys 1904 i 1910. 855 kms en total. Ja fa uns anys que no circulen trens de passatgers entre Hekou i Kunming per les continuades interrupcions en el trajecte per culpa d’esllevissades i el trajecte cal fer-lo en autobús.

Tercera etapa: Kunming-Jinhong (Xishuangsbannà). Viatge fins la regió del te, dels boscos de te. Clima tropical. Flora i fauna úniques. Diferents ètnies viuen en aquesta regió amb llengua i cultura pròpies. El viatge, si puc, el faré en avió. Molts kilòmetres en autobús. Els bitllets d’avió domèstics si els compres fora de Xina resulten caríssims, i comprats allí mateix, pots estalviar-te un 60% o 70%.
Vuit díes d’estada a Jinghong, fent algun trekking. El riu Mekong travessa la ciutat. Aquest riu màgic per el que he navegat a Laos i pel delta a Viêt Nam, ara el podré veure molt més amunt. Caminar per els boscos de te pu er. Saber i conèixer més d’aquest te tant peculiar únic al món.

 

Quarta etapa: Viatge de tornada a Kunming, Lao Cai i Hà Nôi. Pernoctar a Lao Cai i trobar-me amb amics. Descansar tres díes a Hà Nôi per continuar viatge. De fet el destí és Birmània/Myanmar, i hagués pogut entrar a Birmània per Ruili i Mu Se, però és tan complicat obtenir un visat per entrar per carretera, i a més Ruili s’ha convertit en un ”Eurovegas” xinès, en un pas de muntanya, a la Burma Road, on tot s’hi val. No, no estic ja per aquest tipus d’aventures i prefereixo fer el viatge de tornada per el mateix camí.

Cinquena etapa: De Hà Nôi a Yangon i per imperatius de la companyia aèrea, he de fer nit a Singapore. He de manifestar que la Singapore Airlines és una companyia aèrea que cuida dels seus passatgers, com les d’abans i ja m’ha trobat la solució.
No ho tenia previst, però de sobte em trobaré prop de l’Hotel Raffles ! Sí, és clar que aniré a prendre una copa al Long Bar, i tancaré els ulls i seré al costat de Somerset Maughan, o Rudyard Kipling o Joseph Conrad.
I després d’aquesta parada imprevista, destinació a la meva estimada Birmània. Una setmana a Yangon. En W. i en T. m’esperen i els pares de na M.M. també. Gaudiré de la Ciutat, de la gent i caminaré per barris desconeguts. Només entraré a Shwedagon. Seria un pecat no fer-ho. De Yangon a Mandalay on també m’esperen i a veure quin transport m’han trobat per anar fins a Tyt, el poblet, on es troba l’escola Mingalaba. Portar material, fons econòmic, parlar amb la gent, el consell escolar, veure que tot estigui bé, que no falti res, escoltar. Estar amb els infants. Podré quedar-me a dormir més d’una nit a l’escola ? Les autoritats em deixaran ? No ho sabré fins que hi arribi. 
Visitar Monywa i algun indret desconegut, una vegada acabada la feina i visites a l’escola. Ja ho veurem.

Un viatge una mica complicat d’organitzar, però ja quasi ho tinc tot a punt. Cooperació, amistat, viatjar, observar ……. i fotografiar.

Fotografia: Barri Vell de Hà Nôi. Setembre 2011. RG.

 

Avui Dia Mundial de la Terra

1
Publicat el 22 d'abril de 2013
He escollit una fotografia del riu Mekong que vaig fer a Laos, a Champasak, prop de Cambodia. És el meu homenatge a la Terra en el dia d’avui.

El riu neix a l’Himalàia i mor al Mar de la Xina. Amb 4.350 quilòmetres és el riu més llarg del sud-est asiàtic i el 10è del món. Travessa diversos països i en cadascun d’ells té un nom diferent: Lancang a la Xina, Ménom Khong a Laos, Me Naam Khong a Tailàndia, Mékongk o Tonle a Cambodja i Song Cuu Long o Mekong a Viêt Nam.
El seu periple comença de forma salvatge per terres xineses. Ha de salvar un desnivell de 4.500 metres ! A Laos, Myanmar/Birmània, Tailàndia, el seu recorregut és més tranquil, a excepció de Champasak al sud de Laos, on es formen uns ràpids i es precipita en unes cascades conegudes amb el nom de Khone i amb un cabal impresionant.
A Viêt Nam es divideix en nou braços, el Song Cuu Long i forma un delta immens d’una extensió de 40.000 km2 i uns 320 quilòmetres de canals navegables.

El Mekong és fonamental per a l’economia del sud-est asiàtic. Proporciona aliment i vida a més de cent milions de persones. Els arrossars són immensos, i el llim que els porta el riu, els permet fer tres collites l’any. La pesca també és una activitat important i cada any capturen més d’1.000.000 de tones de peix. A Laos i Viêt Nam vaig poder tastar el peix d’aquest riu. Exquisit. Aquesta tardor tornaré a veure aquest riu en terres xineses, prop de la frontera amb Laos, a Xishuangbanná. Navegar per aquest gran riu és d’una placidesa indescriptible i crec que a on vaig, és navegable i passa per el centre de la ciutat.

Fotografia: A trenc d’alba. Riu Mekong. Champasak. Laos. 2009. RG.

 

Viatge de tardor al sudest asiàtic

3
Quasi, quasi, el viatge està enllestit. La línia de transport en avió està ja més que decidida. Barcelona-Singapore-Hanoi-Singapore-Barcelona. Sortida de Barcelona el dia 25 de setembre 2013. Tornada el dia 5 de novembre 2013. 
Hauria desitjat estar-m’hi més temps. No pot ser.
Estada llarga a Hà Nôi. Passejades. Trobades amb amics. Menjar un Pho Bo. Prendre un te en un carreró estret del barri vell. Ha Long, imprescindible. Compartir.
Viatge en tren i autobus fins a Kunming, Yunnan. Xafardejar per aquesta Ciutat xinesa. Tornem a pujar a un autobus fins a JingHong, capital de la regió de Xishuangsbanná. Vuit díes d’estada. Habitació comfortable, que ja he reservat a un preu molt assequible, 10,- € per dia. Passejades. Visites a poblets. Collita de te. Assaborir-lo ben acompanyada. Endinsar-me als boscos on creixen els arbres de te. Jardins i boscos botànics. Flors. Camps de te i d’arròs. Una Xina al.lunyada dels centres industrials i immensos. Grups ètnics. Cultura.
Tornar a Kunming i a Hà Nôi. Volar a Singapore i a Yangon, Birmània.
Aquesta ha estat un veritable trasbals i problema per aconseguir un transport barat. Finalment utilitzaré AirAsia, una companyia low cost d’Àsia i que ens resol els problemes de mobillitat a tots els que no tenim els comptes corrents a vessar. 

També hi ha una segona part. L’escola Mingalaba a Birmània on he d’anar, es troba no gaire lluny de la mina de coure on van haver-hi aldarulls greus no fa pas gaire i sembla que la zona és ara ‘zona prohibida’ i els desplaçaments han de ser autoritzats. Els companys i amics estan per la feina, i a veure com ho resolem.

Mentre aniré preparant poc a poc la resta de l’estada a Birmània/Myanmar. Yangon. Visitar amics. Copsar l’estat d’ànim de la gent. Shwedagon. Postes de sol. Color or intens. Rius. Pau. Família. I avui aniversari de l’assassinat de Gandhi, un record intens per aquest petit home que va lluitar pacíficament per l’alliberament del seu país i que en el cas de Birmània/Myanmar Daw Aung San Suu Kyi també dur a terme aquesta lluita pacífica. Aquesta vegada sí podré passejar per davant de casa seva, sense que ningú m’ho impedeixi.

Un projecte de viatge que poc a poc va prenent forma i que de fet ja ha començat, perque la preparació és igual a viatjar, parlar amb persones, comunicar-se, veure el que vols veure, adquirir coneixements. Després tot es concreta en el viatge, amb sorpreses agradables i no tant, belles i d’altres no. I quan tornes a casa, un llarg període del teu temps repassant, escrivint, organitzant les fotografíes, recordant i somiant.

Fotografia: Collita del te. Xishuangsbanná. Bosc. Arbres de te ancians. 

Amb l’ajuda d’una escala, penso pujar dalt d’un d’aquests arbres centenaris i collir unes fulles de te. Quina meravella !

 

Preparar un nou viatge al sudest asiàtic

1
Després de tornar d’un viatge, faig una parada obligatòria d’un any, i torno a pensar i rumiar la destinació del proper. Després de la cirurgia, avui fa un any, el meu genoll està millor que mai. Dues destinacions són segures, Viêt Nam i Birmània, i entre mig de les dues, hi afegiré una altra, el Yúnnán, a Xina. No he estat mai a Xina, encara que considero que aquesta part d’aquest immens país és més proper al sudest asiàtic. Fronterer amb Viêt Nam, Laos, Birmània/Myanmar i entrada a aquest país que continúa lluitant per la seva independència, el Tibet. Més de 37 ètnies i llengües diferents, els Naxi, per exemple i poder veure un dels vint mil llibres que encara existeixen en escriptura pictogràfica anomenada dongba, o els Mosuo, l’única societat matriarcal del país ( i del món?) i finalment veure aquests arbres de te tant antics com que fa 400 anys que són en el mateix bosc.

Quan comences a cercar informació, vas estirant el fil i et trobes amb cultures, fets, paisatges, poblets, ciutats, difícils de conèixer si no hi vas o t’ho expliquen.

He descobert una ruta desconeguda i tant o més important que la Ruta de la Seda – The Tea-Horse Road –, La ruta del te i els cavalls. Aquesta ruta va funcionar fins ben bé els anys 60 ! Des de Yúnnán i Sichuán partíen caravanes de mules, cavalls i homes i dones, carregats de te amb destinació el Tibet. El pu erh aquest te meravellós que només creix a Yúnnán era esperat amb delit per els tibetans, i posada a dir-ho, és el que jo prenc tots els matins des de fa uns anys (he canviat el cafè dels matins per el pu erh ).

La dieta dels tibetans es basa només en llet, mantega i ioghurt de yak, i carn. Necessiten imperiosament el te per digerir bé el menjar. Vivint  en una terra inhòspita a més de 4.000 metres d’alçada el conreu és impossible. Els tibetans necessiten el te i els xinesos els seus cavalls. Aquest va ser l’intercanvi al llarg del secles.

Ja m’han informat que he d’evitar la primera setmana d’octubre, perque els xinesos fan vacances per la seva festa nacional, i arreu de l’immens país, tot està ocupat per la gent i els viatgers i turistes occidentals no hi ténen lloc.

Els amics de Hà Nôi ja m’esperen i evidentment els de Birmània/Myanmar. Un retrobament desitjat.

De moment tinc temps per endavant i la propera tardor, any 2013, podria fer realitat aquest viatge. 

Vaig rellegint la guia Lonely Planet. Per cert, no cal comprar-la sencera. Entro a la web de la guia, cerco Xina, i compro via internet, i selecciono el capítol dedicat a Yúnnán, cost €3.50, el descarrego, arxivat està i imprimir. També he trobat un llibre fantàstic de la Ruta del Te i els Cavalls, i suposo que aviat m’arribarà. A Yúnnán també pots arribar-te al poble de Zhöngdian, al nord, proper al Tibet. Aquest nom no ens diu res, però si escric Shangri La …. ja és una altra cosa, oi ?

La curiositat m’ha endinsat en un món poc conegut. De fet és un destí pendent que havíem de fer en S. i jo. Ell va viatjar per Yúnnán ara fa més de 10 anys i quan va tornar a casa, només en deia meravelles. A la pared de la meva habitació tinc un parell de relleus de fusta, molt antics, que en S. va trobar en una caseta de Lijiang, una persona gran que venia parts de casa seva per poder continuar vivint una vellesa sense grans maldecaps. Aquests relleus fets a mà escenifiquen moments de la història del país.
Cap indici de saber l’antiquitat.

Poc a poc el cercle dels viatges somniats es va tancant.

Fotografia: Llibre ja en camí.

 

Tsunami pausat a Bangkok

2

El riu Chao Phraya, 372 kms, el més important de Tailàndia, està inundant les terres, cases, ciutats, temples, pobles. Les fortes pluges del nord i centre del país han disparat l’alarma a Bangkok. Enguany el sudest asiàtic ha patit unes pluges monsòniques fortes, continuades i han provocat inundacions arreu i moltes morts. A Tailàndia sumen ja més de 300 les persones que han perdut la seva vida.

Més d’1.000.000 de sacs han estat col.locats vora del riu per protegir la Ciutat i el seus habitants. No han tingut la mateixa sort la gent de Nonthaburi. Es poden veure fotografíes de tota mena de les inundacions. És com un tsunami sense força, lent, poc sorollós, però anegant tot el que troba.

Avui els habitants de Bangkok no dormiran i a veure amb què es trobaran demà. Personalment no m’agrada gens Bangkok. En el meu viatge de tornada vaig haver de fer nit i la reserva per internet al Queens Garden Resort at the River View va ser tot un encert.
Fora del nucli urbà, a només 10 kms de l’aeroport, al costat d’un afluent del riu Chao Phraya i davant un temple budista del secle XIX. Avui, és de suposar, que la gent d’aquest barri hauran ja col.locat el màxim de sacs i hauran protegit les cases. Però si és veritat el que he llegit, hauran d’utilitzar barques o pujar a les teulades.
 
La fotografia d’un monjo amb el seu gos i tot el que ha pogut treure del monestir.

Arxiu: Vista de l’hotel (edifici de color rosa) on vaig dormir la nit del 23 al 24 de setembre passat. De ben segur que avui la fotografia seria molt diferent.

Arrakan: Preparar un nou viatge al sudest asiàtic

1
A primers de setembre pujaré novament a l’avió per viatjar al sudest asiàtic. Serà una estada curta, vint díes. De tot una mica, turisme, visites, llocs històrics, platges, cultura i cooperació. Ja fa temps que tinc els bitllets d’avió confirmats. Unes bones tarifes via internet, i el recorregut llarg, de Barcelona a Bangkok amb la Qatar Airways. Després amb la AsianAirlines, la línia de low cost del sudest asiàtic al destí escollit. Potser sigui convenient viatjar amb la samarreta del Barça per rebre millor servei  ¿¿??

Ahir vaig subscriure una assegurança. Sempre ho faig quan marxo lluny de casa, i amb la mateixa companyia. Quan torno i no he utilitzat aquesta assegurança em dic a mí mateixa : Fantàstic ! Tot ha anat de meravella ! 

Akyab, Myohaung, Ngapali …..  Badia de Bengala, Mar d’Andaman. Anar a aquell racó de món és com una transfusió de sang que necessito. He de passar per el quiròfan el mes d’octubre, així que abans de fer-ho, aquesta transfusió és necessària.

Ha estat complicat i difícil poder fer un itinerari per visitar l’Arrakan o Arracâo com diuen els portuguesos. No es permès de viatjar per carretera per aquella zona, un estat al sudoest de Myanmar, fronterer amb Bangla Desh, a la badia de Bengala i la Mar d’Andaman. Un regne pròsper, ric, viu durant més de 350 anys, entre els secles XIV i XVIII. Des de Akyab on s’arriba en avió, has de pujar en un vaixell i navegar riu amunt durant més de sis hores fins arribar a Myohaung, l’antiga capital d’aquest regne.

Després de la visita d’aquest antic i poderós imperi, avui decadent i convertit en un poblet petit, tornaré a Akyab i novament en avió fins a Ngapali, una de les platges més boniques del sudest asiàtic.

La història del Regne d’Arrakan mereix un apunt especial i ja m’he posat a fer feina.
Posar els peus en un poblet on només pots gaudir de l’electricitat tres hores al dia, de sis a nou del vespre, i veure’t rodejada de pagodas, temples, palaus en ruïnes, decadents, i un museu on un monjo budista va començar a recollir peces arqueològiques del passat d’aquest regne, és apropar-te a la història d’un poble, pròsper i veure’l avui en la pobresa, en aquest el nostre món tan i tan desigual.

De moment us deixo la fotografia d’aquesta litografia feta per els portuguesos que en un bon nombre van anar aquest racó de món; missioners, aventurers, comerciants.
És un motiu per somniar.

Tailàndia-Cambodja: Preah Vihear conflicte no resolt

1

L’any 2008 van començar els conflictes. En el meu apunt en aquest bloc el dia 11 de juliol 2008  
                        – ACÍ –   

ja vaig explicar aquest conflicte, i dissortadament encara no s’ha acabat. Cambodja continúa defensant els seus drets i Tailàndia no vol perdre Preah Vihear, malgrat que la raó, crec, està de la part de Cambodja.

Ahir els enfrontaments entre els exèrcits combodjà i el tailandès va ser greu, i es compten més de cinc soldats morts. 

La propietat de la terra sempre ha estat un niu de conflictes, i encara més quan un conjunt monumental (secle XI) de la cultura khmer, Preah Vihear, és dins aquest entorn.
Només voldria recordar que el aleshores Ministre d’Exteriors del Govern de Tailàndia va signar l’acceptació i el reconeixement que Preah Vihear pertany a Cambodja, d’acord amb la ressolució del Tribunal de La Haya. Aquest ministre va dimitir, millor dit, el van obligar a dimitir per ‘poc nacionalista’ i ‘altra traïció’.

L’antic Regne de Siam perdia una font d’ingressos turístics important ……

Els ‘camises grogues’ ja s’han mobilitzat davant la UNESCO, perque Preah Vihear és Patrimoni Cultural de la Humanitat.

La fotografia ens mostra la bandera de Cambodja i la de la UNESCO.

Els TYCOONS …..

1

En la llengua anglesa anomenen als magnats … tycoons (taicuuns). La meva mare no pronunciava gaire bé la paraula magnats, i els anomenava ‘mangantes’. No s’equivocaba, no.

A mí m’agrada aquesta paraula ‘tycoon’. Llegeixo al ‘Concise Oxford Dictionary’:
Title applied by foreigners to shogun of Japan 1854-1868; (colloq.) business magnate
(f.) Japan taikun great prince). Nom que els occidentals apliquen al gran príncep del Japó. De forma coloquial, s’aplica als grans homes de negocis.
Al Webster llegeixo : A businessman having great wealth and power. A title used with reference to the shogun of Japan (Japan taikun). Una persona molt rica i poderosa. Un nom emprat per el gran princep del Japó.
SHOGUN: Japanese History: The title applied to the chief military commanders from about the 18th century. Holding this virtual rule, with the emperor as nominal ruler, until 1868, when the shogunate was terminated and the ruling power was returned to the emperor. 
Però llegint el significat de SHOGUN en la història del Japó, podem entreveure que va ser un personatge, cap de l’exèrcit, secle XVIII amb gran poder. Poder que va exercir fins l’any 1868, quan l’Emperador del Japó va deixar sense efecte aquest, diguem, poder de primer ministre i ell mateix va governar el seu país, sense el poder dels ‘shogun’.

En els països asiàtics de ‘tycoons’ n’hi han molts, moltíssims. Són homes i dones amb gran poder, negocis, molts d’ells il.legals, com la droga (opi) o les armes, imperis econòmics, i que col.laboren amb els governs. Dominen els mitjans de comunicació i són els que fan els negocis, sempre, evidentment per el seu propi benefici i els dels governants.

És famós, el tycoon birmà, rei de la indústria de l’opi, Khun Sa, , emperador del Triangle d’Or (frontera Birmània, Xina i Laos), amo i senyor d’aquelles terres on més aviat era un estat propi, fins que la Junta Militar decideix pactar amb ell, s’estableix a Rangoon amb el vist-i-plau de la Junta, viu com el que és, un emperador, un veritable tycoon, i a més amb la tranquil.litat que el negoci continúa …. en mans de la Junta Militar. Va morir als 73 anys l’any 2007. El Govern no va voler mai extradir a Khun Sa als EE.UU. on tenia diferents judicis pendents per tràfic de droga. 

O el tycoon H’Tay, molt actual; té bons amics dins la Junta Militar i també amb Rússia, i fa i desfà com vol. És propietari de diferents companyies,  gas, petroli, aèrees, supermercats per a rics, hotels. El paradigma d’aquest tycoon és la torre i l’hotel construït a Bagan, aquesta meravellosa vall que una vegada va veure en Marco Polo, el regne de Mien, i qualsevol que viatgi i camini per aquest indret, veurà una torre absolutament estranya i un hotel, amb tots els luxes possibles, mentre els temples i les pagodas es merceixen lentament, perque la UNESCO va decidir no continuar amb la restauració, perque els diners se’ls quedava o la Junta o els tycoons.
Un detall: Pujar a la torre per veure el paisatge costa 10 USD !!

Hi ha una veritable història biogràfica de diferents tycoons del sudest asiàtic. Algunes de ben curioses i que fan rumiar i finalment entendre una mica més la situació dels països d’aquesta zona.

Tenim una llista molt extensa de tycoons, no només al sudest asiàtic, al món sencer. Aquí en el nostre país també en tenim, a una escala, potser més modesta, però crec que també ho són de  tycoons, independentment quina sigui la quantitat estafada i robada a la gent del poble i el seu desig de poder. Gent sense escrúpols i que són pecadors socials totals, com va expresar en Mahatma Gandhi l’any 1925:

Política sense principis. Riquesa sense treball. Comerç sense moralitat.

Elefants : Mae Taeng un lloc per viure i ser feliços

0

A finals del mes de juny es va trobar a la jungla, nord de Birmània, un elefant blanc.
Són molt rars, però és que són molt venerats per el poder i la gent. A Rangoon n’hi han tres, presoners, en un palau, on la Junta Militar organitza cerimònies dedicades a ells, i veure’ls és patètic ja que estàn encadenats i viuen literalment en una presó.
Tots hem vist il.lustracions, pintures, escultures dels elefants de l’Àsia; hem llegit aventures com Kim de la Índia, El llibre de la Selva; Marco Polo estava enlluernat de veure milers d’elefants formant part dels exèrcits i així ho descriu en el seu llibre.

Avui n’hi han molts menys i no viuen precisament en condicions favorables per a ells.
A Tailàndia els ténen en camps, alguns per cuidar-los, i d’altres perque els turistes hi vagin, paguin una entrada, pugin damunt d’ells i passegin una mica per rius i una part de jungla, com en els temps colonials o del rei de Siam. Aquests pobres elefants estàn encadenats també, i presoners i quan ja no poden fer la seva feina els maten, o els abandonen o els porten a llocs on els cuidaràn,  vaja, residències per a gent gran ..

Però, a 60 kms al nord de Chiang Mai, a Tailàndia, ens trobem amb el The Mae Taeng Elephant Nature Park , on viuen actualment 31 d’aquests paquiderms, gràcies a la senyora Sangduen Chailert, una dona tailandesa, menuda, i que l’any 1995, va decidir oferir un lloc per poder viure els elefants abandonats, trobats, perduts, ferits, discapacitats. En aquest indret excepcional hi viuen avui 31 d’aquests elefants fins el dia de la seva mort. Viuen en llibertat, els hi donen el menjar que els faci falta, els cuiden i és, diguem-ho clar, el lloc on el viatger/turista/voluntari pot conviure i conèixer aquests entranyables paquiderms sense sentir-se avergonyit.
Sangduen ha dedicat i dedicarà tota la seva vida a cuidar els elefants. Sí que demana voluntaris; es pot anar al Parc per una estada de 3, 7, 8 díes o un mes. Pagues un al.lotjament i menjar, i dediques el teu temps a conèixer un per un els habitants d’aquest Parc, els pots cuidar, preparar el menjar i conviure amb altra gent i sobretot amb na Mae Jokia, una elefanta, de 40 anys, ceguesa en els dos ulls per culpa de dos accidents; el llençament de pedres amb un tirador, i el segon el seu amo o mahout, d’una fuetada quan la obligava a continuar treballant, malgrat es trobés prenyada.
Com ja no li feia cap servei, la va enviar al Parc. Na Mae Jokia ara és feliç i amb l’ajut dels seus companys elefants que li fan de pigall, pot caminar i sentir-se lliure.

Els 31 habitants del Parc van arribar-hi perque van poder sobreviure  dels accidents que van patir (trepitjar una mina anti-persona), de les crueltats o negligències dels seus amos o perque la senyora Sangduen compra l’elefant al seu propietari, per poder oferir-li una vida millor.
Ella estima molt aquests paquiderms i odía els camps o residències o els llocs on els tenen esclavitzats i encadenats. 
Tailàndia va dictar una llei l’any 1985 per protegir els elefants que teníen propietaris i van començar a organitzar els llocs on podíen deixar-los quan ja no els féssin servei; alguns havíen d’anar demanant menjar a la gent dels pobles o ciutats i no era estrany veure’ls pels carrers, d’altres els feien ‘treballar’ en indrets turístics. No és una llei precisament per protegir aquests animals, més aviat és un control.

La majoria dels elefants han patit crueltats; els ‘mahouts’ ténen prohibit utilitzar cap fuet de ferro; només han de vigilar, seguir-los, ser amb ells i proporcionar-los menjar dues vegades al dia.

Cada elefant té el seu propi ‘mahout’ , una paraula anglesa per anomenar el ‘cuidador d’elefants’, i de vegades necessiten dos ‘mahouts’, perque són difícils de controlar, però no utilitzen cadenes en cap moment.

Fah Mai ja ha nascut en aquest parc. El seu nom significa ‘ Cel Nou‘, i només té dos mesos. És la més petita del Parc a més de vuit elefants en edat juvenil, com per exemple la seva germana Tong Jam, que en té sis d’anys. Tong Jam, ‘Lluna d’or’ , ja té edat per emancipar-se de la seva mare i conviu amb altres companys seus, aprèn i ja sap qui són els humans, els ‘mahout’ que els cuiden.

Fah Mai, la més petita, li agrada molt ser davant els voluntaris o visitants, i els hi demana menjar donant cops de cap i intentant cridar l’atenció fent moure la seva ja immensa trompa. Encara que pugui ser una mica ‘pesada’, els  mahouts no li impedeixen de fer-ho com en altres espais on veritablement són com presoners. No utilitzen violència, ni els maltracten, ni els encadenen.

Els voluntaris que han passat uns díes en aquest Parc  també s’han sentit feliços. Els humans han après a conviure amb aquests paquiderms i veure com entre ells s’ajuden i per damunt de tot, ajuden al més dèbil al que més ho necessita, aquest fet ha estat tota una sorpresa per aquests visitants humans.

Sangduen sempre ho afirma: No he vist mai tanta solidaritat i donar-ho tot per ajudar al company com en aquests animals, els elefants. He dedicat la meva vida a ells i continuaré en aquesta tasca.

A Mae Sot m’ho havíen explicat, de la existència d’aquest Mae Tang Elephant Nature Park al nord de Chiang Mai – Un Paradís per elefants, una experiència única per els humans.
Ara, avui, m’agradaria ser-hi allà, passar-m’hi uns díes, passejar amb na Mae Jokia per indicar-la el camí, convertir-me en una mahout. 

La fotografia correspòn a Jungle Boy, ciutadà de Mae Taeng. A l’arxiu podeu veure l’elefant blanc que es van trobar al nord de Birmània; brut, però amb la pell no tan fosca com els seus germans. Una vegada net, és absolutament blanc. El seu destí serà una presó, cuidat, encadenat i protagonista de cerimònies per part d’un govern que vol anar sumant ‘mèrits’ …. com l’elefant blanc en la segona fotografía de l’arxiu, encadenat, presoner i d’aparador per els privilegiats

Placidesa i benestar: Recordant Si Phan Don / Laos

6
Publicat el 17 de juny de 2010

Comença la llum del dia, poc a poc, el cant de la merla, la ràdio escopint notícies ….. crisi, les economíes sota mínims o en fallida, deutes, corrpupcions, hipoteques, discusions, meseta castellana, nerviosisme, injustícies, futbol, un país tancat i vergonyant que contracta xinesos per fer de públic i animar al seu equip perque no dona visats de sortida als seus súbdits, morts, inundacions, pluges, temps embogit, un món que fa por, sincerament.

Davant d’això, em poso davant el meu Mac i miro durant uns poquets minuts (03:45) el video que vaig muntar amb fotografíes meves quan era al sud de Laos.
Respiro a fons, i després del cafè ( per cert aquesta vegada és del Perú: Finca Tunki Tambopata; caficultor Wilson Sucaticona; Provincia Tunkimayo; Altitud 1.600 m. Varietat: Bourbon. Campió del III Concurs nacional de qualitat (2009), tot em sembla ja més plàcid i diferent.
Aquest video ja l’he ‘publicat’ en un altre apunt, però és igual, per a mí, paga la pena veure’l més d’un cop.
Com diuen els laosians : Treballar massa és dolent per la salut …….

Laos: Magical Mekong from Roser Giner Bruñó on Vimeo.

Música: Kevin Kern – Through the Arbor – Album ‘ More than words’ 

 

Tailàndia: Un apagafocs que tornarà a revifar

2
Publicat el 20 de maig de 2010

Els camises vermelles han estat esclafats a Bangkok, però el toc de queda ja és aquí i el govern l’ha aplicat durant aquest propers tres díes a tot el nord del país.
Avui matí ja s’han comptat més de deu morts i molts més ferits molts d’ells quan es van refugiar dins una pagoda. Per cert, per què el corresponsal de TV3 a Beijing no ha estat en el lloc dels fets ? Per què no s’ha informat millor de tot el què ha passat ? 

La desesperació de la gent després de dos mesos de lluita els ha portat a incendiar edificis com la borsa o els grans magatzems símbol de la opulència i el diner. Lluita sense armes, i sota el foc real de l’exèrcit i la policia. On era la policia i l’exèrcit l’any passat quan els manifestants eren l’èlit, els camises grogues ?
Podem dir que els camises vermelles han posat en evidència un sistema totalment injust i feudal. Les divisions dins l’exèrcit i la policía també és evident.
Hi ha una dita:  Els soldats, generals i la policia són síndries, verds per fora, però vermells per dins.

Aquest article del periodista birmà Aung Zaw és força explicatiu i aclaridor. És una altra visió dels fets, des de dins.

Caos a Tailàndia
 – Article de’n Aung Zaw – The Irrawaddy – 19.05.10

El que ha passat a Bangkok aquest mes d’abril i maig és el resultat d’un sentiment de quatre anys, que ha anat pujant poc a poc, a partir del cop d’estat de l’any 2006 on va fer fora a l’antic primer ministre Thaksin Shinawatra. Els més de 60 morts i centenars de ferits en aquests últims díes pels carrers de Bangkok és un dels períodes més foscos del país durant dècades, on han passat molts cops d’estats, manifestacions als carrers, canvis constitucionals continuats, i un canvi de cadira de primers ministres constants, excepte el que va guanyar el senyor Thaksin a les urnes.
L’actual Primer Ministre Abhisit Vejjajiva del Partit Demòcrata ha estat l’últim en recollir la collita de la còlera i l’enuig dels manifestants, de la gent del poble, enfrontats a l’exèrcit. El seu govern vol sobreviure per damunt de tot, i ha paralitzat qualsevol intent de mediació o diàleg, enviant la força i la violència de l’exèrcit, davant l’estupor de la comunitat internacional, i ha enviat el turisme i l’economía del país a un carreró sense sortida, en contrast amb la manera de ser absolutament pacífica de la gent de Tailàndia, i el seu tarannà negociador, dialogant i sempre obert.
Amb aquests fets el país ha entrat en una espiral absolutament inequívoca i inusual, i es un nou capítol en el desenvolupament de la seva democràcia, encapçalats per un moviment de gent del món rural i treballador, que ha sacsejat la política conservadora, d’èlit, poderosa, del sud del país. 

Els líders dels camises vermelles, per primera vegada en la història del país, han trobat la seva raó de ser com a poble articulant un discurs reinvidicatiu de greuges davant la classe poderosa dels que tenen més, de l’establishment, de l’èlit.
El senyor Abhisit també té complicacions per fer-se sentir dins l’estament militar, ja que hi han divisions. El general més important, Anupong Paochinda, ha declarat una i una altra vegada que cal parlamentar urgentment per trobar un compromís politic. I a més, el Partit Demòcrata ha estat denunciat per haver violat el codi de la Comisio Electoral, que si és acceptada la denúncia per la Cort de Justícia, voldria dir la dissolució del Parlament.
La qüestió és fins on vol arribar Abhisit educat a Oxford, membre de l’èlit tailandesa ? 
Les respostes seríen: Repressió violenta, un altre cop d’estat, un compromís ‘tou’ per deixar passar els díes, o alguna combinació entre ells mateixos per esperar aconteixements.
La revolta ja és fora de la Ciutat; com per exemple atacs esporàdics boicotejant i cremant una central elèctrica, bloqueig d’un tren transportant equipament militar a Bangkok, bloquejar carreteres per evitar que convois militars arribin a la ciutat, i atacs amb bombes a les oficines de la policia de Chiang Mai i altres localitats.
Un signe de com han canviat els aconteixements i el discurs, és el fet que els camises vermelles no demanen el retorn de Thaksin, demanen democràcia, justícia i reivindiquen una millor qualitat de vida, el que trenca completament aquest segell que té el poble Tai d’acomodar-se en un moviment populista.
El cop d’estat de 2006, la dissolució de dos governs i posteriorments els seus parlaments, han estat factors importants per aquest moviment, malgrat que alguns focus violents no els ajuda gens.

Aung Zaw continúa escrivint el seu article de com pot influir aquest moviment dins la vida politica del seu país Birmània o simplement fa comparacions.
— Molts birmans entenen per què el govern d’Abhisit condemnen els atacs ‘dels pistolers camises negres i afirmant que són terroristes’. Però, a Birmània, simplement per distribuïr pamflets antigovernamentals ja et posen l’etiqueta de terrorista. Després de viure anys i panys sota la dictadura de la Junta Militar ‘ llei i ordre’, els birmans s’han sorprès com els líders dels camises vermelles podíen fugir fàcilment dels raids policials, i com els soldats Thai cantàven ‘Imagine’ de John Lennon abans d’enfrontar-se amb els manifestants amb porres, gasos llagrimògens i bales de goma. A Birmània, un dels últims dictadors afirmava: -Quan l’exèrcit ataca, dispara a matar –

La fotografia és d’una dona ‘camisa vermella’ plorant, de desesperació, de tristor, després de dos mesos de lluita, en sortir de la pagoda on s’havia refugiat amb centenars de gent i que van ser desal.lotjats i detinguts. En entrar a la pagoda, els soldats es van trobar amb sis persones mortes i molts ferits.
En l’arxiu la fotografía dels grans magatzems absolutament destruïts, o una altra dels monjos que eren dins la barricada ajudant a una persona ferida o potser ja morta.
També es poden veure en una fotografia els ‘camises vermelles’ refugiats dins la pagoda.
 

Tailàndia: Barricades, morts, violència …. ACTUALITZACIO

2
Publicat el 18 de maig de 2010

Avui dimecres, dues tanquetes de l’exèrcit ja han pogut travessar les barricades. Els manifestants, els camises vermelles es defensen com poden. L’atac final ha començat. Desitjo de tot cor que no esdevingui una massacre.  El fabulista De La Fontaine va deixar anar una frase terrible : la rasion du plus fort est toujours la meilleure. Vaig ser tot just novembre passat en aquesta zona on són les barricades.
Els comentaris fets per occidentals que són allà, que viuen des de fa més de sis o vuit o deu anys, no puc transcriure’ls. He de conèixer també el que diuen la gent thai, els birmans, els laosians, la gent del país. Ja no serà res igual a partir d’avui.

No hi ha diàleg i ja són més de 60 els morts i més de dos mil els ferits, entre ells el periodista Flavio Signore de ” Birmània per la Pau ”, que era allà, per informar. És a l’hospital, fora de perill.

Infiltrat amb els camises vermelles
Article signat per Saw Yan Naing, periodista birmà, del diari The Irrawaddy


Com a periodista, sóc a la cua per poder entrar a la zona de les barricades dels camises vermelles, a Ratchaprasong. Els guàrdies de seguretat ens registren. Em deixen passar.
Potser és el centre de Bangkok, però una vegada dins la barricada, et trobes en un món absolutament irreal i diferent. Centenars de camises vermelles seuen, mengen, parlen, dormen, miren la televisió – dones, infants, gent gran, monjos -.
Ens apropem a una dona que està descansant en un matalàs de bambú amb el seu fillet, i li demanem si podem parlar-hi. Afirmatiu. Ens diu que és al campament des del 12 de març. – ”No volem que ens matin, però si l’exèrcit comença a disparar, estem preparats per morir per la democràcia” –
Tot just uns minuts després apareix el seu home. Quan s’assabenta que la seva dona ens ha parlat, s’enfada violentament, i li dona una bufetada a la dona i a empentes la fa marxar. Ens demana de no publicar cap fotografia o video. Arribem a un acord, i marxem.
Malgrat aquesta violenta interrupció, continuem entrevistant als camises vermelles.
— ” El nostre motiu no és donar suport a Thaksin o a aquest govern, parla una dona de 60 anys que està cuinant per els manifestants, — només demanem llibertat i democràcia” —

Dins el campament no hi ha electricitat, ni tenen aigua ni menjar. Totes les botigues, benzineres, supermercats de la zona on és la barricada, tot està tancat i barrat. Però no sembla que els manifestants vulguin marxar, ni tan sols podem percebre ni un sol moviment de desertar i baixar la guardia. Weng Tojirakarn, un dels líders dels camises vermelles, s’adreça als periodistes – Molta gent innocent ha mort. Aquest govern ha de deixar de matar immediatament –
Ens diuen vàries persones que hauríem de moure’ns per llocs més segurs, sobretot quan sigui ja de nit. Ens diuen que els periodistes no agradem ni als manifestants ni a l’exèrcit i policia del govern, i hem de vigilar.
Una companya, una noia jove tai, freelance de The Irrawaddy i que era treballant amb periodistes de France 24, va ser detinguda per el servei de seguretat dels camises vermelles. La van acusar de no dir la veritat, de distorsionar els fets. Dos homes la van maltractar i la van colpejar. Va ser interrogada en un racó. Finalment la van deixar en llibertat.

Pongsak Chanon, un observador que va poder entrar a la ‘zona de foc’ el dilluns, ens va dir que tot aquesta àrea era un cementiri, un tros de Ciutat mortal.
—  ”Els trets passen ben a prop teu; gent malferida, morts. Sembla una pel.lícula de Hollywood. Quan era a la línia de front, tenia la sensació que en qualsevol moment una bala acabaria amb la meva vida, perque no veus, no saps d’on venen els trets.
Tots dos bàndols, els camises vermelles i el govern necessiten, han d’arribar a un compromís, han d’aturar la violència” —
— ”La gent no pot morir d’aquesta manera, així” –.
Saw Yan Naing – The Irrawaddy – 18 de maig 2010

La por d’una guerra civil es respira, s’intueix. Els inversors estrangers marxen, el turisme ja no arriba, una economía emergent s’enfonsa. Les imatges de gent somrient, amable, hospitalària, han desaparegut. 
Sembla també una lluita interracial; els camises vermelles tots són de pell bruna, l’èlit, els camises grogues, el poder, de pell més occidental o xinesa ?

EE.UU. pot perdre el seu  millor aliat al sudest asiàtic . El Rei, més de 80 anys, ja no pot fer d’intermediari. Potser la seva filla, que la gent de Tailàndia estima, o és el que em van dir quan vaig ser-hi l’any passat. La seva fotografia era arreu a tots els pobles juntament amb la dels seus pares.

La fotografia és d’avui mateix; una manifestació dels camises vermelles, sobretot dones, sense camisa, ensenyant que elles i ells no tenen armes de foc.
En l’arxiu, els monjos netejant el terra de dins les barricades i unes altres en la que es pot veure com llencen coets artificials contra l’exèrcit.
Encara hi han més de 5.000 persones malvivint dins les barricades, al centre de Bangkok.

No pot intervenir cap organització mundial, o les Nacions Unides ? No sé, sembla que el sudest asiàtic no té interès i si la violència i la força de l’exèrcit continúa, l’espurna es transformarà en un bany de sang i de mort, i guerra civil. Qui guanyarà ? La Índia, Xina, Rússia, s’ho miren, més aviat tothom …….

Bangkok: Violència, morts, batalla al carrer – ACTUALITZACIÓ

2
Publicat el 15 de maig de 2010

 Ja és un fet; el senyor Abhisit Veijjajiva,  Primer Ministre, ha donat un ultimatum als camises vermelles. Han de marxar del centre financer de Bangkok, i ha demanat a les dones i els infants que deixin el campament. L’exèrcit dispararà a matar. Els camises vermelles volen tornar a negociar, a parlamentar, i el govern no vol deixar el poder; la divisió està servida i ningú té cap dubte que la guerra civil és ben a prop. L’Ambaixada dels EE.UU. ha evacuat a tot el seu personal. El toc de queda que volía implantar el govern, de moment s’ha aturat. El president derrocat (any 2006 ), ara a l’exili, Thaksin Shinawatra, demana diàleg, els camises vermelles la intervenció del Rei Bhumibol; el poder financer i econòmic del país (camises grogues) amb el suport dels generals continúa donant suport a aquest Primer Ministre, llicenciat a Eaton, de cara afable, molt jove, molt tou, i incapaç d’apropar-se al poble, sense cap mena de lideratge, i el poble el que vol són eleccions lliures i netes.
Pot haver un bany de sang …. no sé, desitjo que el seny torni i el diàleg esdevingui una prioritat.

—————–

Un company tot tornant de Bangkok m’ha dit que el districte financer de la Ciutat és un veritable camp de batalla, malgrat el primer ministre, nascut al Regne Unit i educat a Eaton, el senyor Abhisit Veijjajiva va acceptar convocar eleccions per el proper novembre. Els camises vermelles volíen garantíes i no els hi van donar.
Però el general dissident de l’exèrcit del govern, ara cap de files dels camises vermelles, General Khathija Sawasdipol, conegut amb el sobrenom de Seh Daeng (comandant roig ) va ser ferit mortalment mentre responia a una entrevista d’un periodista del New York TImes. Els franc tiradors són a punt. Les divisions dins la policia i l’exèrcit són cada vegada més evidents, encara que la premsa no ho diu, ni tampoc la televisió. Hi ha com una mena de silenci ‘oficial’ que no es vol trencar. La guerra civil planeja en l’aire.

És increíble com els més de 10.000 camises vermelles estàn aguantant dins les seves barricades la força del govern i de l’exèrcit des de fa dos mesos. Diuen les fonts més properes que el nombre s’ha reduït a 5.000. Els soldats ja han començat a disparar i es compten més de 20 morts en aquests dos últims díes. Els camises vermelles volen seguretat i unes eleccions netes; mentre el seu líder i antic Primer Ministre Thaksin Shinawatra, exiliat per un cop d’estat l’any 2006, dirigeix la revolta, a l’ombra. Ben mirat, ell va guanyar unes eleccions netes i lliures.

Aquest vespre, ara ja és de nit a Bangkok, hi ha una calma tensa, ja que tothom espera un atac final per part dels soldats per fer enrera els camises vermelles i foragitar-los del centre de Bangkok. El primer ministre senyor Abhisit així ho ha manifestat, no tan clarament evidentment, però les seves paraules han estat contundents.

Dos periodistes morts, un canadenc i un thailandès. Molta gent morta des del començament de la revolta, ja són més de 42 persones. 

Sembla que aquesta Thailàndia plàcida, tranquil.la, oberta, riallera ha arribat a un final ben trist i violent. Algunes  Ambaixades han tancat i es demana de no viatjar a aquest país. Avui serà una nit de tensions, violència i qui sap si sagnant. 

Es poden trobar fotografíes d’un fort impacte, però he trobat aquesta d’aquest nen al costat d’un soldat. En què deu pensar ? En l’arxiu una altra fotografía, on es pot veure el cos del ‘comandant roig’ ferit de mort. 

En aquests fets violents, de ‘quasi’ guerra civil, sempre em vé a la memòria el petit poema de na Montserrat Abelló :

— Creia que era fàcil 
    i no ho és 
    les guerres mai no es guanyen —