Chào ông Viêt Nam

En les meves ‘incursions’ a les xarxes cercant videos interessants, m’he trobat, a Vimeo, el que us deixo perque el pugueu veure ‘Made in Australia’ d’Eddie Peter Hobson. Una feina de més d’un any, més de 300.000 fotografíes i el resultat és aquest video que reflecteix perfectament la illa-continent que és Austràlia. És un video magnífic per ensenyar aquest país, on la natura és la seva bellesa.

Vaig viatjar a Austràlia i Tasmània l’any 2007 i vaig publicar diferents apunts de les impressions d’aquell viatge. El que més em va impactar va ser la vida salvatge, la natura, poder caminar i nedar en llocs aïllats de tot. I el que més, va ser l’illa de Tasmània. És un dels països que aconselleria de visitar, de viure’l, pels amants de la natura i la fauna. La separació del continent, el paisatge, el clima i la absència de depredadors no autòctons, han fet possible l’existència d’un gran nombre d’espècies -algunes d’elles exclusives de l’illa com Taz, el dimoni de Tasmània i d’altres marsupials i aus d’Austràlia. 
En aquest video apareix el llac Saint Clair i Cradle Mountain, un dels paratges favorits en els records que van omplir el meu cistell de viatge i d’altres racons d’aquest país, illa, continent, anomenat Austràlia i Tasmània.

Fotografia: Lake St Clair – Cradle Mountain, Tasmània. Camí. RG. Octubre 2007.

Made in Australia from Eddie Peter Hobson on Vimeo.

Arribes a Yangon. L’aeroport no és gaire lluny de la Ciutat, antiga Capital de Birmània/Myanmar.  Enfiles una gran avinguda i des del primer moment veus Shwedagon. Arribes a l’hotel, gires el cap i l’stupa és allà. Surts al vespre per anar a sopar, tot és fosc a Yangon, no hi ha gaire electricitat, però l’stupa és allà il.luminada, daurada, vigilant.
M’agrada la descripció que en fa Kipling:

A golden mystery …a beautiful winking wonder’.

Sí, un misteri daurat, un fer l’ullet prodigiós. És la essència de Birmània/Myanmar i no deixa a ningú indiferent. Pots anar-hi cada dia i quedar-te hores contemplant el recinte, la gent, la llum. És molt més que fer una passejada i admirar les diferents pagodes, pavilions, imatges, campanes, stupas. És un lloc on les emocions i els sentiments són més importants que tot el que puguis veure.

La gran cúpula té 98 metres d’alçada des de la base. Els arqueòlegs no es posen d’acord ni tampoc els historiadors, 2.500 anys ? Sembla, però, que es va construir entre els secles VIè i Xè. Els terratrèmols han malmès Shwedagon diferents vegades, i la última reconstrucció data de l’any 1769. Està situada dalt un turó de 58 metres d’alçada i tot el recinte ocupa 5.6 ha. Té quatre entrades principals.

En l’arxiu podeu veure Shwedagon de nit, perque és molt diferent de la fotografía que vaig fer un dia de tardor de l’any 2007 i l’altra, també una tardor de l’any 2011.

Un lloc on es pot entreveure la màgia del país i la d’un poble increïble, molt ignorat i que necessita ajut.

I vaig rebent notícies amb tristor com la força dels militars que no volen deixar el poder, continúa esclafant al poble. Una nova revolta entre musulmans i budistes. Morts. Les guerrilles a la frontera continúen. Dificultats cada dia més evidents en poder-se comunicar, enviar i rebre e-mails. La llibertat continúa segrestada. Fins l’any 2015, eleccions generals, tot serà difícil. I una dona valenta que continúa la seva lluita com a polìtica amb uns poquets escons al Parlament. Només la seva fortalesa pot resistir l’embat i continuar.

Fotografia: Shwedagon Paya – octubre 2007. RG
Arxiu: Shwedagon Paya – nit. octubre 2011. RG

 

I  de sobte te’l trobes davant teu. L’has vist tantes vegades en fotografíes, documentals, i aquell mes d’octubre de l’any 2007 era al davant. Els turistes s’han d’aixecar ben aviat pel matí. El bus passa abans de les 5 del matí. Tothom ben arreplagadet i esperar. Els xofers aviat munten una tauleta amb termos d’aigua bullint i anem prenent te. Fa fresqueta.

I comença a aparèixer el sol i la seva llum il.lumina aquest promontori rar, únic, majestuós, excepcional, de 350 m d’alçada, 2,5 kms de llarg i 9 kms de circumferència.

No, no és com l’has vist en postals. I aquest color vermell és de veritat. I tens un sentiment com si tú forméssis part d’aquest monolit. És molt especial. Somiant en una novel.la d’aventures, si alguna nau espacial arriba a la Terra i s’ha de trobar en algún lloc, estic segura que sense el GPS, poden dir-se: Ens trobem a la Terra, sobrevoleu i quan apareixi una roca molt vermella, solitària en mig del no res, doncs allà. 

És un monolit ben especial. Sembla llis com un paper, però no. Hi ha uns racons màgics i té unes formes molt irregulars. No és gens fatigós, ni mica, fer una caminada llarga per el recorregut ben indicat. Hi han racons esplèndids i no hem vaig cansar mai de mirar i mirar. Només un petit entrebanc, molt emprenyador; les mosques. N’hi han a centenars, milers. Cal comprar un barret amb xarxa per tapar la cara, i assumpte resolt.

Des de l’any 1985 Uluru és propietat dels aborígens que hi viuen, els Pitjantjatjara i els Yankunyjatjara. 

Uluru és en la pantalla del meu Mac …. 

En aquest recull també hi han fotografíes de llocs especials, que estimo molt. I aquesta caseta, gîte, és un d’ells. Oô nom estrany per un poblet dels Pirineus, situat a 9 kms de Banheres de Luishon, fent camí al Peyresourde.
La Florence i en Jean-Bernard m’han dit que La Carrère, nom de la gîte, ni es veu. La neu l’ha fet desaparèixer. 
Oô per sempre més ha estat un lloc important, necessari, i per circumstàncies que ens fueteja la vida, no he anat més des de fa tres, quatre anys ? Ja no tinc cotxe i arribar-hi no és fàcil. Alsina Graells fins a Bossost i esperar que et vinguin a cercar. Encara hi ha una altra possibilitat de viatjar-hi, en tren. He d’anar fins a Tolosa i allà agafar el tren fins a Banheres de Luishon. Moltíssimes hores, més d’un día diria jo. Més temps que volar a Hà Nôi !!

Els díes, setmanes, mesos passats en aquesta gîte …. És el lloc de lectura i de les passejades. La Val d’Astau. Oô no té més de 100 habitants. Florence, Jean-Bernard, Pierre, Manon i ara la petita Valmy són allà. Marie m’espera per poder petar la xerrada i el seu cosí ens acompanyarà amb la seva música del seu petit acordió. I parlarem de’n Hilaire, de com era de difícil la vida als anys 40, com obria les portes a refugiats de la guerra civil, com pujava fins dalt les valls per portar el menjar als pastors, com rentava la roba a les fredes aigües del riu ……

Ep, que m’ho he passat molt i molt bé a Oô, m’he divertit molt, és un lloc idíl.lic, tranquil i aquestes enyorances són també alegríes. I està més que clar que hi tornaré. 

De recull de fotografies d’aquesta part dels Pirineus en tinc un munt ……. 

No he tingut mai la sort de ser a Vinh Ha Long en un dia clar i un cel blau. Les vegades que he estat sempre ennuvolat, més aviat fred (tardor), però no per això deixo de pensar en tornar-hi, una i una altra vegada, si això fos possible ! Les fotografíes fan el miracle …. i puc ser-hi les vegades que ho desitgi.

Aquesta propera tardor hi tornaré. La badia de Vinh Ha Long té més de mil cinc-centes illes i illots, així que no s’acaba mai. Remenant en el meu arxiu, m’ha estat difícil escollir una fotografia. Hi han uns poblets flotants a la badia. Quan vas navegant enmig dels illots de sobte apareix el poblet de pescadors. Aquesta és la imatge que van veure els meus ulls.

El Nhan Thien va continuar viatge per la Badia, mentre vas mirant la placidesa del paisatge mentre gaudeixes d’una tassa de te.

 

Ahir vaig passar fred. El vent és traïdor. Ara el sol és més feble que mai. La fredor s’ha convertit en mestressa de l’aire. He passat per el meu arxiu de fotografíes.
El mes de gener de 2009 vaig viatjar a Jylland, Dinamarca. Tres setmanes vivint en la foscor. Poca llum, però intensa. Ahir pel matí el cel era gris, fosc, trist i vaig recordar aquells díes a Ejstrup.
La fotografia: Uns aiguamolls prop del Mar del Nord a Ejstrup, quatre de la tarda, i l’aigua ja presonera del glaç. El fred era intens. 

El llibre de ‘Lectures d’Infants’ – edició 1931 –  era sobre la taula, i he fullejat una estona. Els dos poemes dedicats a L’Hivern són bells:

CORRANDA 
Aquests camps sense una planta,
aquests ceps que semblen morts,
seran blat, per primavera,
seran vi, per la tardor.        
                                            – Ferran Agulló i Vidal –

HIVERN
El temps és d’hivern cruel;
les boires corren pel cel
a la part de tramuntana …
Se sent un fred que trepana,
senyal de neus i de gel.
I ve la fosca glaçada;
i al voltant de la flamada
que ja crema dins la llar,
la gent arremolida,
s’ha espassat el tremolar.
                                             – Maria Antònia Salvà –

Continuant llegint el Llibre de Lectures : Dirieu que gairebé tota la natura és morta. Però, gràcies a Déu, la freda buidor i la quietud d’ara no volen dir una gran mort sinó un gran repòs.

La setmana dels barbuts (Sebastià, Antoni i Vicenç) sempre porta més fred que mai, però ben aviat tornarà el bon sol a escalfar i la terra s’omplirà de verdor, de flors i dels vols dels ocells.

Abrigueu-vos que fa fred ! 

 

Notícies tristes, i molt actuals. Un foc descomunal està arrasant la costa est de Tasmania, no gaire lluny de Hobart, la seva capital. Les temperatures s’han enfilat fins els 50º, fa vent i la sequera és persistent. La fotografia està feta des de dalt d’un edifici, finals d’octubre de 2007. Hobart la capital és una Ciutat que t’enganxa immediatament, només arribar. Res a veure amb el temps de sequera i calor que ara estan patint.

Tasmania va ser la cirereta del meu viatge a Austràlia aquella tardor en el nostre hemisferi i mitjans de primavera a les antípodes. I curiosament la fotografia de Hobart i la seva magnífica badia, la podem contrastar amb la que he vist fa tot just un dia amb el foc descontrolat que ha cremat milers, milers d’hectàrees. Veure l’arxiu.

També he inclós altres fotografíes d’aquesta illa misteriosa, salvatge i gens tenebrosa com ens diuen en moltes guíes o novel.les. Tot és natura i pots tenir el privilegi de endinsar-te en boscos on des de fa milers i milers d’anys, ningú més hi havia passat. Vaig tenir la sensació de ser el primer ésser humà caminant dins un bosc on els arbres no deixaven entrar la llum del sol. 

Vaig volar de nord a sud de l’¡illa i vorejant la costa salvatge per el South West Cape, on només hi pots accedir per mar o en helicòpter o un hidrovió. També recordo el dia d’arribada a Hobart, dissabte, on fan mercat, en un barri de nom Salamanca. i poder contemplar i viure amb aquests animalons tan bonics anomenats wombat i que només pots trobar-los a les antípodes.
En aquests apunts, els comentaris de blocaires amigues van millorar-los i de molt. Referències a Rita Levi-Montalcini i Eudald Carbonell…. Volar, el somni de na Xesca Ensenyat …

 

En els meus viatges m’agrada molt fotografiar els arbres. Aquest arbre és magnífic. Els quatre díes que vaig passar a l’Outback australià me’l mirava cada matí. Era allà.
Eucaliptus obliqua. A Austràlia hi ha unes 700 varietats d’eucaliptus. En un dels meus apunts de l’any 2007, ja vaig expressar la meva sorpresa quan comences a conèixer els noms que els australians han donat a llocs, pobles, arbres, animals. Sempre sorprenen.
Per exemple els noms de diferents varietas d’eucaliptus els anomenen kakadu wollybut, o bastard tallow-wood, o gympie messmate, candlebark o ghost gum. 

I per a mí tots eren eucaliptus. De fet els australians de manera general els anomenen gum tree. I el més espectacular que vaig veure, és el de la fotografia. Mirar al cel i trobar-te amb aquesta meravella de gum tree a primera hora del matí era tot un esclat de joia. Molt a prop d’Uluru.

Com també m’agraden altres fotografíes de diferents varietats d’eucaliptus, i si així ho desitgeu, les podeu veure en l’arxiu.
He de dir que si camines per un bosc d’eucaliptus i vols veure koalas, compte, perque la tortícoli està assegurada o una rebrincada per no mirar al terra, també.

 

Aquests primers díes de l’any 2013 poso ordre de tot el que he anat recollint dels meus viatges: fotografies, guíes, pedres, petxines, tasses, pintures, joguines, calendaris, moltes coses.
Les fotografíes és el recull més preuat. Camins, paisatges, persones, monuments, llocs, menges, animals, rius, cel, mar. Per què no recordar moments viscuts dels viatges  al llarg de l’any fins el dia que comenci el meu nou viatge ? Tinc un bon arxiu de fotografíes. 
Començo amb una de les que més m’agraden:

Camins creuats en un camp d’arròs a Viêt Nam.
25 de setembre 2006. Ruta de Hà Nôi a Sa Pa en cotxe. Un petit minibus. Més de dotze hores de viatge. Temps per veure moltes coses, conèixer gent, embadalir-te amb els paisatges.

I vaig seure sota un gran arbre mirant un camp d’arròs d’un verd intens, quan de sobte va aparèixer una noia caminant per aquests camins creuats. Aquell moment de placidesa sempre el puc recordar mirant aquesta imatge.