Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Actualitat

Madiba

Un dia trist. Madiba ha deixat aquest món. Millor? No ho sé. Ell sí que va ser capaç de guanyar i vèncer l’apartheid, aquell sistema polític vergonyant dels blancs en un país africà. Sí que sé que molta gent d’aquest món han après d’ell, lluitar per el seu país sense violència, sense revenges, sense odi, anteposant el futur al passat, la humanitat a la venjança.
Les seves idees han aconseguit influir en el pensament i en els polítics d’avui ? No ho sé. Avui, demà, demà-passat llegirem i escoltarem elogis i més elogis sense mesura, tothom estima Madiba, però penso que molt pocs han estat disposats a escoltar ni tan sol a entendre’l.
Sí, existeix una persona, i permeteu-me dir que és una dona en un país prou desconegut, Birmània-Myanmar, i el seu nom és Daw Aung San Suu Kyi, empresonada durant molts anys, cointinúa la seva lluita per aconseguir unes llibertats per el seu país, i ella també anteposa el país davant de tot, i el futur, i lluita per la reconciliació, la no violència. També és incompresa per moltíssima gent. Però persisteix i no abaixarà mai els braços.

Recorda i venja’t, li van dir a Madiba, i ell contestava Perdona i oblida. 
A la presó va començar a aprendre afrikaans, la llengua dels seus opressors i guardians. Si parles a una persona amb una llengua que entén, li parles al cap. Si parles a la gent en la seva llengua, els parles al cor. 

També va estudiar la història dels afrikaans, com i per què van arribar al seu país, la seva cultura. A la presó Madiba va tenir molt de temps per pensar, i dels seus començaments en la lluita armada i violència per lluitar contra l’apartheid i els opressors, va passar a un pacifisme potent. He lluitat per la llibertat dels africans, i he lluitat contra la dominació blanca i també he lluitat contra la dominació negra. He desitjat la idea d’una societat democràtica i lliure en què tothom pugui conviure en pau. Si és necessari, és un ideal, pel qual estic disposat a morir.

Va anteposar el futur al passat, la humanitat a la venjança, i així va trencar el cercle viciós del conflicte.

Llegeixo :The New York Times – Roger Cohen – 8 juliol 2013 ……   Nelson Mandela ens ha recordat el més valuós de l’ètica jueva: el que no vulguis per a tu no ho vulguis per a ningú o, com moltes vegades diu la Torà, has de tractar bé l’estrany ”perquè tu has estat un estrany en una terra estranya”. Transforma el món i sigues una llum per a les nacions.
(Podeu llegir aquest article d’opinió en la seva totalitat al diari ARA d’avui divendres).

Pot l’esperit humà impedir una catàstrofe inevitable ? Madiba va lluitar i ho va aconseguir per el seu país. No sé si ara que ha marxat, el seu llegat estarà ben present en l’esperit de Sudàfrica i del món sencer.

Descansa en pau, Madiba.

Fotografia: Un infant i una llum per a tot el món.

 

Avui: Dia Mundial de la Infància

Si llegim la Declaració Universal dels Drets de l’Infant’ ens adonarem que cap país del món els compleix en la seva totalitat. I aquesta declaració va ser aprovada l’any 1959 a les Nacions Unides. No acabaríem el llistat de les transgressions comeses per els homes i les dones, adults, al llarg d’aquests anys i continúen.

He viatjat recentment a tres països del continent asiàtic. Diferents en les seves cultures, societat i com a país. I he de dir que Àsia-Pacífic és ja el motor d’aquest món, encara de poca potència, però augmentant. 
El tret comú de Viêt Nam, Xina i Birmània-Myanmar és el seu concepte de família, amor envers els infants i lluita per la seva protecció. Sorprèn, avui, el comportament dels infants, en aquests tres països. Respecte als adults, als mestres, silenci a classe, somriures constants, feliços de veure l’avi o l’àvia quan surten de l’escola, entre moltes altres reaccions. Però, ai, no tothom és igual, naturalment, i sí descobreixes que no és del tot veritat, per circumstàncies diferents i complicades que ara no enumeraré. Però no són majoria, també s’ha de dir.

Viêt Nam segueix la via del seu futur poc a poc, tempo vietnamita com jo penso. Escola i educació ha estat i és la prioritat, i certament no veus infants que no vagin a escola.
Existeix un magnífic sistema públic d’ensenyament, escoles bressol, escoles tècniques i universitats. També un bon sistema de sanitat. La natalitat està menys o menys controlada. En aquest el meu tercer viatge, he vist millores, però sense presses. El preu que van pagar al llarg dels anys de guerra, fa que defensin la pau amb força.

Xina és molt diferent. Ha estat el meu primer viatge a aquest país, quasi continent, el més poblat del món i amb la política de no tenir més d’un fill (ara sembla que han canviat la llei). Van molt depressa. Una gran diferència entre els infants que viuen a Ciutats i els infants que continúen als poblets. Molts viuen amb els avis, mentre els pares treballen a Ciutat. Tenen també un sistema d’ensenyament potent i tampoc veus gaires infants pels carrers. 

Birmània-Myanmar és el país que està en pitjors condicions. Després de més de tres dècades de dictadura militar, el país, la gent necessita de tot. 
Però, tot és possible. En un poblet perdut del centre del país (sense electricitat, pous d’aigua, cap carretera) la gent treballa i molt bé. Tenen molt clar el concepte comunitat, poble, família, escola, treball. Fins i tot s’han organitzat entre ells i elles per constituir un banc on tots hi col.laboren i quan necessiten un préstec, se’ls atorga a un interès petit, per continuar tenint líquid en el seu petit banc, gestionat per les dones. Paguen els seus impostos en una caixa comuna, d’acord amb les seves necessitats, i que són moltes. Tots fan de funcionaris, d’equip de neteja, de mestres, infermers, transport. I el Monestir és el centre social i educatiu, on és l’escola des de preescolar fins a 14 anys, escola d’adults, centre cultural i de reunions. I una petita ONG del Vallès Oriental els ajuda per tirar endavant l’escola per a infants de 3 a 5 anys.
És un petit exemple d’unitat i voler canviar el seu poble perque els infants puguin viure millor. I aquesta manera de viure i fer, es pot eixamplar, oi ?

El preàmbul de la Declaració s’afirma molt clarament: La Humanitat ha d’atorgar a l’infant el millor d’ella mateixa.

Fotografia: Un dia d’escola en un poblet de la regió de Sagaing – Birmània/Myanmar.

Jugar a futbol a Guinea Equatorial

No sé si es juga aquest partit de futbol avui, demà o demà passat, tant se val. La federación española de futbol amb el vist-i-plau del govern del reino de españa ha decidit jugar el partit i rebre uns diners a canvi, del dictador, cruel, genocida Obiang.
És un gest vergonyant, impúdic, lleig, que fa remoure els budells i finalment vomites. Acabo de comprar aquest nou Football pitch marker machine

En Xavier Montanyà en el seu mail obert del dia 13 de novembre ens ho explica molt clarament. Ell coneix molt bé aquest país i ha denunciat més d’una vegada la impúdicia i la crueltat d’aquest personatge.

Un altre dels molts escándols i de la manera de fer de la gent del gobierno del reino de españa. Els jugadors de futbol per més que diguin que l’esport no és política, hauríen de recordar i tenir memòria, de la crueltat d’aquesta dictadura i com els infants pateixen i molt, i el boicot és més que obligat per decència, per humanitat, per ser al costat de la gent que pateix davant una dictadura cruel i sagnant.

Fútbol i política, esport i política ….. no recorden quan el dictador Franco va obligar a no participar als esportistes als Jocs Olímpics de Melbourne perque la Unió Soviètica hi era present ?

Aquest partit que sí que sembla que es jugarà (tota la premsa del món ho critica i no ho entén) és un fet del que més i més m’indigna d’aquesta gent que hi participarà, de tots, del gobierno del reino de españa, de la federación española de futbol i parlem clar, dels jugadors i equip tècnic que no han estat a l’alçada, ni tan sols de fer declaracions. Una vergonya. No accepto llegir que ‘els jugadors no es volen fotografiar amb Obiang’ ….. No, no, el que haurien de fer, és no jugar i llençar les botes a Obiang i fer declaracions per ajudar a la gent de Guinea Equatorial, denunciar el què passa.

Fotografia: Febrer de 2011. Visita d’aquest individu genocida i president de Guinea Equatorial al Congreso del reino de españa. 

 

Detroit es declara en fallida

Terrible que una Ciutat important com Detroit, en el país de les meravelles, on moltíssima gent va anar per cercar feina, il.lusions, futur, és en fallida. No tenen ingressos suficients per poder fer front a les despeses, i Washington no pensa fer cap rescat.

Des de fa anys que estem veient els resultats (sempre a llarg termini ) de les polítiques bèsties des de les èpoques de la Thatcher i Reagan. I encara hi ha gent que cregui que tot aquest muntatge especulador, econòmic, capitalista és el millor per la gent ?
No existeixen altres alternatives ? No es pot aprendre de les males pràctiques ? De vegades, moltes, crec que no, que els humans no aprendran mai.

De l’agència Reuters he trobat aquestes fotografíes. Algunes a l’arxiu, un retrat perfecte del que és Detroit avui.

Avui 95è aniversari de Nelson Mandela

Madiba és al cor de tots els habitants del món. Al seu país ho celebren, canten, resen. 
Saben que ha estat la persona que va enderrocar l’apartheid. Ningú s’ho creia.

A diferents ciutats del món també han celebrat aquest dia, un 18 de juliol  de 1918.

He trobat aquesta fotografia feta avui a Gap, tot just abans de començar una nova etapa del Tour de France. 

Madiba, per molts anys en la teva llarga vida. 

Nelson Mandela

Publicat el 24 de juny de 2013 per rginer
La llum que s’apaga ……

I tot llegint poesia, uns tannkas de’n Màrius Torres:

El dia
– Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
El vent les esbarria;
la boira s’apaga.

– A la finestra
de la meva enyorança,
els miosotis
es marceixen de veure
sempre el mateix paisatge.

Les flors, els miosotis o myosotis, signifiquen ”no m’oblidis” ……..

 

Un copiar i enganxar: Ara punxen fibra òptica i abans punxaven vida

Publicat el 23 de juny de 2013 per rginer
Segueixo tot el que escriu en Albert Pla  Nualart al diari ARA. És una de les signatures més interessants i sempre l’encerta, deixant de banda que aprens molt.

Avui el seu article que em permeto de fer un copiar i enganxar, m’ha colpit, però no m’ha sorprès gens ni mica. Sí, abans punxaven vida i ara la fibra òptica. Donem dades alegrement a tota aquesta púrria, i sobretot als estats que volen controlar-nos, i que sempre ho han fet. Ara ho tenen més fàcil. Saben perfectament qui som i si ens passem tot el dia explicant cadascun dels minuts de la nostra vida, tot anirà al cabàs del poder dels estats. Enyoro el temps dels coloms missatgers que cap tecnologia podia enxampar. Enyoro el mirar cara a cara a les persones i saber per la mirada si sabíen res de mí o no.
George Orwell ja ho veia a venir, i més ell, que va formar part dels serveis d’intel.ligència del Regne Unit. – IN THE TIME OF UNIVERSAL DECEIT, TELLING THE TRUTH IS A REVOLUTIONARY ACT –

Harold Pinter
va fer un discurs exemplar i demolidor en rebre el Premi Nobel de Literatura de l’any 2005. El podeu trobar en l’apunt que vaig escriure el dia de la seva mort, un dia de Nadal de l’any 2008. És llarg, està en anglès.
Tots dos sabíen perfectament el que es cuinava dins els estats més poderosos del món. 

L’Albert Pla Nualart ha escrit un article ras i curt; llegiu-lo. I si reaccionem, encara que fos una mica davant dels estats que ens volen controlar, alguna cosa haurem guanyat.

UNAFRASEAMBCUA  

Ara punxen fibra òptica i abans punxaven vida

“Què vaig fer perquè

l’estat em tractés així?”

Charlotte

LA TENDÈNCIA dels espies britànics a punxar intimitats ve de lluny. Alguns dels que ara són experts en islamismes tenen un passat als anys 80, quan eren més joves i atractius, com a agents infiltrats en grups tanperillosos per a l’estat com associacions ecologistes o de defensa dels animals.

Començaven fent-se seva la identitat d’un nen mort i, malgrat estar casats i tenir fills, li acabaven fent un nen a una ingènua activista, com la Charlotte, per esfumar-se al cap d’uns anys al·legant que la policia els perseguia.

La Charlotte es va passar 24 anys fent-se culpable d’un trencament que va deixar el seu fill sense pare i la va obligar a pujar-lo en condicions d’extrema pobresa. Finalment, no fa gaire, va veure al Daily Mail la foto d’aquell home reconvertit en un respectat alt funcionari que no vivia gaire lluny de casa seva.

Saber que l’estat ho va saber sempre tot i va tolerar que tingués una vida de merda fa que avui es pregunti quina mena de seguretat ha pagat amb els seus impostos. No és l’únic cas. Hi ha desenes de dones damnificades per aquests James Bond de pa sucat amb oli.

 Històries que confirmen que mai no podem esperar res de bo de la naturalesa humana quan li donem un poder impune sobre la vida dels altres, i que sempre que regalem a l’estat una completa opacitat per combatre presumptes amenaces estem degradant la nostra democràcia. 

Inundacions, rius, pluja; la força de la natura

Publicat el 23 de juny de 2013 per rginer
Hem parlat i llegit abastament de les inundacions de la Val d’Aran i els Pallars, però és que cada dia llegeixes més i més desastres d’aquest tipus arreu del món, i el que és més sorprenent, en llocs on poques vegades passa.
A Calgary, Canada, evacuació de més de 75.000 persones. Inundacions mai vistes per el nivell d’aigua dels rius que han bloquejat la Ciutat, deserta. A Suïssa una fortíssima ventada i pluja es va emportar un campament de joves i sorprèn veure als nois i noies corrent per la vall com poden i fugir de la ventada i de l’aigua.
No diguem de les inundacions del centre d’Europa fa tot just tres setmanes, Alemanya, Austria, Hungria.
Estem ja més acostumats de veure inundacions a la Índia, però les d’aquests díes han provocat la mort de més de 500 persones i diuen que mai havíen estat tan terribles.
Llegint les notícies de les inundacions a la regió de Hautes Pyrenées a França, la Garona va passar literalment per damunt de Saint Béat i la població es va salvar perque la van avacuar, majoritàriament en helicòpter, tot just abans que la gran crescuda entrés al poblet. A Banheres de Luishon no reconec la població.

Les fotografíes més impactants, per inversemblants, són les de la Ciutat de Calgary a Canada. Ciutat rica, pròspera, on tot sembla que està previst, organitzat, alt nivell de vida, i riuades de gent caminant per on poden per fugir i poder arribar als centres on podran dormir, d’altra gent sortint com poden de dins els cotxes. Una vista aèrea ens mostra l’abast grandiós de les inundacions. S’han comptabilitzat més de tres morts.

La natura no dona treva. I quan menys t’ho esperes esclata i l’aigua no té aturador. I si llegim la història, al llarg dels anys aparèixen brots salvatges provocats per la mare natura que ens avisa que el planeta Terra continúa éssent seu. Tot té un risc. No existeix el ‘no risc’. Apareix sovint o apareix trenta anys ençà o fins i tot cinquanta anys després. 

Sembla que la humanitat l’únic risc que els agrada córrer és guanyar o perdre diners en aquests especulacions borsàries i negocis fraudulents que no aporten res de res al poble. Papers i poc amor envers la natura amb qui hem de conviure. En aquests moments sempre penso en els aborígens australians, els veritables habitants del continent, que sí vivíen amb la natura i es coneixíen bé fins que van arribar els grans colonitzadors i els van ensenyar com viure millor. Els aborígens sí sabíen que l’invasió d’aquesta gent arribada de molt lluny, era el risc major de tots per la seva supervivència. I els resultats van ser terribles.

Em sembla que aquest serà un estiu ‘diferent’, en tots els aspectes. 

Fotografia: Calgary. High River. Centre Ciutat. D’un Facebook canadenc.

 

Barça: No hi ha excuses. Una vergonya.

Publicat el 1 de maig de 2013 per rginer
Perdre forma part de la vida, de l’esport, però no d’aquesta manera. Ha estat una vergonya. Per més que diguin els jugadors i tècnics que estan ‘tocats’, els voldria recordar que defensen uns colors i guanyen molts diners. Una mica més de lluita, de responsabilitat, de ganes, de respecte. I ni avui ni la setmana passada han demostrat res de res. I sí, estic més emprenyada que trista. 

El resultat global dels dos partits: Bayern 7 – Barça 0. 

Bona nit.

 

London Calling : Thatcher is dead

Publicat el 9 d'abril de 2013 per rginer
Immediatament he pensat en la película Billy Elliot  i la cançó London Calling de The Clash.
Ho sento però no puc insertar el video, només l’enllaç ….

http://youtu.be/B4MyV1FL_c4 

No està permès de fer-ho. Va ser la fí, la derrota. Thatcher va fer molt mal, molt, a la societat, i va esclafar la classe treballadora sense miraments. I encara avui en patim les conseqüències. Sembla mentida, no ? Aquest poder del diner, aquest capitalisme s’encomana d’una manera agressiva i vergonyosa. Em fa mal escoltar elogis d’aquesta dama de ferro …..

Una pinta si us plau ! 

Aquest Barça ……

Publicat el 12 de març de 2013 per rginer
Patiment, perque podien haver marcat un gol, però no. El Barça ha guanyat i ja estem als quarts de final de la Champions. 

Llegeixo a la premsa italiana :

Il Barcellona cala il poker, il Milan è remuntado.

No hase falta desir nada mas ……. 

Bona nit. 

Avui: Dia de la dona treballadora

Publicat el 8 de març de 2013 per rginer
Les dones a Europa, gràcies a una lluita en pro de la igualtat, la justícia, la pau i el desenvolupament van passar de ser considerades uns éssers incomplets a obtenir el control legal sobre els seus ingressos econòmics, el control sobre el seu estat civil, la majoria d’edat davant la llei, el dret al vot, l’entrada en l’educació pública, l’accés a les professions liberals, el control sobre la seva salut.

Però la revolució, la lluita no s’ha acabat, no. Perque si parlem d’altres cultures i d’altres societats, la situació de la dona continua estant molt lluny de la dona occidental. I ara en aquesta situació de crisi, d’una guerra entre poders econòmics i polítics, els drets socials són els primers en ser atacats i cal estar en guàrdia. En la nostra societat encara no hem assolit totes les llibertats i les que tenim, les volen retallar.

Avui hi han dones importants en el nostre país …. Teresa Forcades, Carme Forcadell, Muriel Casals, Ada Colau i en aquesta casa de VilaWeb som unes quantes blocaires dones, no gaires, cert, hi ha majoria d’homes ….Anna, Liz, Carme-Laura, Isabel, Marta, Belén, Núria, Maria Victòria, Magdalena, Roser, Marieta, Reyes, Mònica, Marta, Carme, Gemma, Elsa, Pura, Bel, Carme, Elisenda, Maria Dolors, Assumpció, Meritxell … i dones que ens han deixat per fer el seu últim viatge …. Sílvia, Xesca.
Totes parlen amb veu ben forta, totes lluiten, en el seu àmbit, totes hi són, i com diu na Montserrat Abelló en un dels seus poemes: Totes aprenen a dir que NO, perque ja no és temps de plorar ni de lamentar-se, ni tampoc el de cercar excuses fàcils. Hem après a dir que NO.

M’agrada un altre poema de Montserrat Abelló. La poesia és important, molt, moltíssim, i més encara avui, en aquests temps:

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta
.

Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

Fotografia: Un racó del Parc de Montjuïc. Un matí de diumenge plàcid, serè, lluminós.
Una dona.
 

Rosa Parks

Un petit gest, una denúncia, una dona valenta, una activista, una espurna i uns esdeveniments històrics fins un final on un negre es converteix en President dels EE.UU.

Al Saló Nacional d’Escultures del Capitoli a Washington, D.C. a partir d’ahir, es pot veure a Rosa Parks entre els homes i dones importants del país. I m’agrada.
L’ escultura ha rebut crítiques. No és de marbre blanc com la resta. És diferent. I és la diferència que ens uneix a tots.

I’d see the bus pass every day, she said. But to me, that was a way of life; we had no choice but to accept what was the custom. The bus was among the first ways I realized there was a black world and a white world.

No, no tenia opcions. Era el costum, era la realitat a Montgomery. El pas de l’autobús va ser per a ella la seva manera de veure les injustícies i de saber que existia un món blanc i un món negre. I va decidir seure en el lloc reservat només per els blancs.

Si un dia faig un viatge a Washington, D.C. de ben segur aniré a veure a Rosa Parks al Capitoli.

Fotografia: Capitoli, Washington, D.C. Les primeres autoritats del país inaugurant l’escultura en memòria de Rosa Parks.

Arxiu: EL president Obama sentat en l’autobús. 

La Caixa: Beneficis 1.802 milions d’euros

Cost manteniment d’un compte desembre 2011: 18,- €.
Cost manteniment d’un compte desembre 2012: 27,- €.
Augment del 50%.
Beneficis de La Caixa: Immensos. Exactament 1.802 milions d’euros, malgrat la crisi.

Un compte meu amb un saldo mitjà al llarg de l’any de 150,- a 200,- €. Tres rebuts domiciliats, ONG’s.

Facilitats per fer petits pagaments o rebre ingressos per banca on line. Cap cost per transferència entre oficines de La Caixa. Motiu per tenir obert un compte.

No crec que pugui seguir mantenint aquest compte.

Pregunta: Els comptes amb saldos de milers d’euros, també paguen els 27,- € de manteniment ?