Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: General

Avui 2 de setembre – 75 anys de la independència de Viêt Nam

Fotografia del gran Philip Jones Griffiths de l’agència Magnum.

Va ser un 2 de setembre de 1945 quan el President Ho Chi Minh va declarar oficialment la independència de la República Democràtica de Viêt Nam a la Plaça Ba Dinh de Hà Nôi davant de milers de vietnamites tot declarant : ” tots els homes i dones neixen iguals; el Creador ens ha donat drets inviolables, la vida, la llibertat i la felicitat” . El 19 d’agost de 1945 els colonitzadors francesos es van rendir. Fins 30 anys després, el somni de Ho Chi Minh no es va poder fer realitat.  Per davant els quedava encara anys de lluita, sacrifici, desolació, destrucció, morts. La gran victòria a Dien Bien Phu novament davant els colonitzadors francesos l’any 1954. La fugida dels americans l’any 1975. La fi de la guerra.

 

He viatjat quatre vegades a Viêt Nam. La primera va ser el setembre de 2006 i la última l’hivern de 2015. Sempre han estat estades llargues i la última la que més, dos mesos, vivint a Hà Nôi. Mai arribes a conèixer un país, encara que, per la curiositat innata que tinc, cerques respostes a les teves preguntes i dubtes, i parles i viatges a llogarets on conèixer gent invisible que et poden explicar moltes històries, compartir moments, o llegeixes llibres difícils de trobar, pots arribar finalment a tenir un cert coneixement més que real de l’ànima i la força del país. Viêt Nam ha estat i és per a mí un referent, amb les seves coses bones i les dolentes, com a tot arreu. Una cultura absolutament diferent de la nostra i que has d’entendre i no voler mai imposar la teva.

Avui celebren els 75 anys de la seva independència. No ho podran fer com teníen previst per culpa de la Covid-19. Una pandèmia que aquest país ha sapigut aturar des del principi, finals del mes de gener, i només ara en un rebrot imprevist i sorprenent a la ciutat de Danang han comptat morts, no més de 30, en un país de més de 90 milions d’habitants,i amb frontera amb la Xina. Ha estat un país modèlic per fer front a la pandèmia i se n’ha parlat ben poc. És habitual … No són capdavanters en tecnologies, publicitat, multinacionals … és un país que fa el seu recorregut, a la seva manera, per poder viure sense colonitzadors, sense guerres, sense passar fam i morir ….  en una societat que va saber trencar amb els poders colonials, monàrquics i reconstruir el país enmirallant-se no només amb els règims comunistes. Des de finals del secle XIX fins 1975 han estat sota les lleis de països, governs i estats que volíen per uns motius o d’altres proclamar-se vencedors i conquerir tot el territori ….  Xina, França (1862-1945), Japó, EE.UU i en certa manera Rússia. Viêt Nam continúa éssent comunista ….. a la vietnamita. No s’ha deixat influenciar per ningú. Té les seves avantatges i també contradiccions. Això ja és un tema per debatre en un altre moment. Avui és la festa de la independència.

Després de la rendició de Japó, els tractats van decidir que Xina ocuparia el Nord de Viet Nam, i el Viet Minh i Ho Chi Minh van saber interpretar el moment,  i van ocupar el territori  declararant la independència. Els francesos no els va sentar gens bé, i l’any següent van bombardejar Haiphong, malgrat les converses que s’havien endegat entre el Sur i el Viet Minh. La resposta del Viet Minh va ser atacar els francesos a Hà Nôi. i la guerra d’Indoxina, any 1946, va començar. Vuit anys fins la desfeta dels francesos a Dien Bien Phu l’any 1954. Abans, l’any 1950 Ho Chi Minh va organitzar una guerrilla de pensament i perfil comunista al Sur, anomenada Viet Cong. El Viet Minh al Nord i el Viet Cong al Sud no els va posar fàcil ni a França, ni als EEUU i l’any 1964 comença la guerrra amb els americans. Ho Chi Minh va morir el 2 de setembre de 1969, 25 anys després de la declaració d’independència dels seus colonitzadors francesos, sis anys abans que finalment Viêt Nam pogués celebrar la seva reunificació, el Sud i el Nord sota control comunista.

El Viet Minh es va formar majoritàriament per nacionalistes que havíen estat lluitant anys i anys contra els diferents colonitzadors, Xina, França i finalment EEUU. Es va formar per unficar forces i fer d’oposició davant el colonialisme japonès i francès al territori del Nord del país. Van perdre la seva força política per no poder o no saber arribar a acords amb el Viet Cong que van ser els que van reunificar el país sota el seu control.

Celebrar aquesta data serà tota una festa. Els carrers de les ciutats i pobles engalanats. Flors i aquests cartells tant i tant significatius que els vietnamites saben interpretar tant i tant bé. Austeritat.  Memòria històrica. També celebren el fi de la guerra i els 45 anys de pau. Una pau que va ser difícil de guanyar, molt difícil. No ha estat fins ben bé els anys 90 que el país ha començat a assaborir aquesta pau. Sempre recordo les paraules del Coronel Van en el meu primer viatge a Viêt Nam l’any 2006 …. vell lluitador en totes les revoltes i guerres. ” Vosaltres els occidentals, europeus, teniu diners, nosaltres tenim temps ”. O de l’escriptor i mestre Hu Ngoc ….  ” així que vostè és de la generació de la guerra del Viêt Nam, doncs segui i parlem-ne. Es una llarga història i moltes coses per explicar”. I em va explicar el seu casament a les muntanyes de Cao Bang, i que el President Ho Chi Minh va ser el seu testimoni i li van organitzar un ”banquet” amb pollastre …. Thuy, una bona amiga, em deia …. ” quan et lleves pel matí el cos està adormit encara i cal posar-lo en marxa per començar el dia i treballar, per això aquests exercicis són tan necessaris ”. I centenars, milers de persones als carrers ben d’hora, a les sis del matí o abans. Després tornen a casa. Esmorzen un pho al lloc preferit del carrer, on les dones ja el tenen preparat en unes grans olles que han posat al foc a les sis de la tarda i a les 4 del matí porten el menjar al seu lloc del carrer.

Cada dia des de fa anys practico aquest costum matinal dels vietnamites. El meu cos i la meva ment ho agraeixen. Em serveix també per escoltar música i recordar el Viêt Nam que un 2 de setembre de 1945 va proclamar la seva independència fins avui i per sempre més.

 

 

Xesca Ensenyat – 11 anys d’absència

Publicat el 14 de maig de 2020 per rginer

 

Un 14 de maig de 2009 ens va deixar na Xesca Ensenyat. La seva memòria no es perd. En aquesta casa de veïns que és VIla Web encara podeu trobar el seu bloc L’HIDROAVIO APAGAFOCS i podeu gaudir i molt de la lectura de tots els seus apuntaments des de 2007 fins 2009, i també capítols de la seva novel·la Babalusa la Medusa que va anar publicant per aquesta xarxa dels Blocs. I demà dia 15 de maig Vila Web celebra el seu 25è aniversari. Tota una coincidència.

Xesca Ensenyat escrivia molt bé, rabiosament bé, emocionalment bé, irònicament bé. Mai et quedes indiferent davant dels seus apuntaments i no parlem de les seves novel·les: Quan venia l’esquadra o Vil·la Coppola o Una altra vida, entre d’altres.

Un mes de maig de 2012 es va organitzar una trobada de blocaires a Búger, Mallorca. Ens vam reunir blocaires d’arreu dels Països Catalans durant unes Jornades en Memòria de Xesca Ensenyat. La crònica de David Figueres va ser esplèndida i no cal afegir res més.

Rellegeixo els seus comentaris als meus apuntaments del meu bloc, els emails que ens vam intercamviar, torno a fer una ullada a les fotografíes d’una trobada de blocaires, dones, a casa seva a Can Pica, visitar-la a l’Hospital d’Inca quan ja no podia parlar, però sí escriure.

Hagués estat tremendo llegir a Xesca Ensenyat els seus comentaris i reflexions davant aquesta situació en la que ens trobem des de començament del mes de març, conèixer el que pensava de tot plegat, d’ara i dels anys passats de lluita per les llibertats.

Us deixo un apuntament del seu bloc, triat a l’atzar. Els peixos no naufraguenI si així ho voleu, podeu anar clickant, també a l’atzar, els seus apuntaments i us asseguro que en gaudireu i molt.

…… ep no m’he oblidat. A l’hora de l’Angelus he fet un brindis amb la copa de cava, tot mirant aquest cel ennuvolat d’avui per si l’hidroavió sobrevolava el meu barri. ……..

 

23 de gener: Any Nou – Tê’t a Viêt Nam.

Publicat el 23 de gener de 2020 per rginer

A Viet Nam tothom està enfeinat. Acabant de preparar les menges per celebrar l’any nou, endreçar la casa, rebre als visitants, comprar vestits nous, l’arbre i branques d’albercoquer en flor. L’any de la rata daurada. Els deus de la cuina sembla que ja han passat per casa i han marxat lluny a trobar-se amb els ancestres per informar-los que casa seva ja és a punt i la família ha fet net de tot el que ha passat l’any anterior. Les famílies esperen el seu retorn amb bones notícies i això passarà el dia 23 de gener, el primer dia i començament del Tê’t.

Trobar billets d’avió a Hà Nôi o a Ho Chi Minh, Hue, Danang, és difícil, diría que impossible. Trens i autocars no accepten ja més reserves. Any rere any són més els vietnamites que tornen al seu país per celebrar el Tê’t amb la família. Queden lluny els anys de foscor i rancúnies. El banh chung no pot faltar mai a taula i cal preparar-lo aviat, una o dues setmanes abans. Les branques dels albercoquers i presseguers en flor són ja a casa i sempre costa escollir el més bonic. D’altres compren un taronger, un kumquat. I de les seves branques pengen les cartolines de color vermell on els infants han escrit els seus desitjos.

L’any de la rata daurada serà un bon any. Són animals perfeccionistes i es comuniquen extremadament bé, jo diría que molt bé. Sempre están alerta. Grans estrategues i no sempre pots entrar en el seu cercle d’amistats. Tenen un temperament fort i esclaten quan no se’ls dona la raó. I són molt crítics amb tot, jo diría que massa crítics. Els nascuts l’any 1960 i 2020, rata daurada, són ben plantades, alt índex de gelosia i amb molt de talent.

Els amics em diuen que ja han vist marxar els deus de la cuina per anar a visitar els seus ancestres, i ja ho tenen tot a punt per avui, primer dia del Tê’t. Vaig anar a dinar l’altre dia al Restaurant Viet Kitchen del carrer Aribau de Barcelona. Es el meu restaurant vietnamita preferit. El chef Han i Emmanuele a la sala fan una molt bona cuina, vietnamita. I en aquests díes de llevantada poder menjar un bon Pho és un veritable gaudi.

I recordant els dos mesos que vaig passar a Hà Nôi hivern de 2015 on vaig conviure amb els vietnamites el Tê’t, us desitjo a tothom un molt bon any de la rata daurada.

                                   CHÚC MÚNG NAM MÔ’I

 

Avui: 14 anys d’absència – Viatge a Ha Long

Publicat el 19 d'agost de 2019 per rginer

I arriba aquest fatídic 19 d’agost, avui fa catorze anys.  Quan et vaig recollir del terra, a la cuina, i van entrar els metges d’urgència i vam anar a l’hospital, i em van dir que havíes mort. Així de sobte. Catorze anys d’absència …. i jo al llarg de tot aquest dia, com tots els anys,  viatjo a Ha Long, Quang Ninh, Viêt Nam. Ho he fet físicament, de veritat, els anys 2006, 2009, 2013 i 2015. Es el nostre lloc. I en somnis, el palaibot ha salpat del port de Barcelona travessant la Mediterrània, avui una mar trista, perversa plena de dolor, per culpa dels humans. Hem arribat a Suez, Mar Roig i enfilant el rumb fins a Ha Long, per l’Oceà Índic. Potser ens trobarem amb alguna tempesa, un tifó …. no és fàcil arribar-hi per mar.

Però alla ens esperen el Nhan Thien i el Cécile. Els amics. Navegarem entre els centenars, milers d’illots, un veritable laberint. Ens amagarem dels turistes. Deixarem anar l’àncora i en Han ens convidarà a pescar. Sopem a bord. En silenci, mirant embadalits la posta de sol. Es un dels molts moments màgics d’aquesta Badia de Ha Long. HI ha boires freqüents, i la llum del sol se’ns emporta al món dels deus, dels mites, de les bruixes.

Passe el meu temps

recollint els records

en aquest vers.

Iban L. Llop (1975)

Avui : Dia Mundial dels Pingüins

Publicat el 25 d'abril de 2019 per rginer

 

M’agraden aquests ocells, molt. En el perfil del meu compte de twitter ja ho expresso. No em perdo mai els documentals que passen per la televisió quan els pingüins són els protagonistes. Seria feliç si pogués viatjar a l’Antàrtida i passar-m’hi uns díes i veure’ls. MIlers, milions. Diferents. Només de veure’ls ja et diverteixes. Es roben pedres que utilitzen com a base per preservar els ous de la humitat. Tenen carrers de direcció única i fins i tot un tipus de guarderíes per als més petits perque no es perdin. Són una societat molt igualitaria. Mascles i femelles coven el ous.

Vaig veure un documental llarg dels petits pingüins de Philip Island, a Austràlia. El triomf d’aquests ocells sobre els humans. El govern australià ha prohibit als humans de construir-se cases d’estiueig en aquesta illa, perque és casa dels pingüins. I han marxat, sí, els humans. Només queden els vigilants i la gent del centre on cuiden aquests ocells. Milers de turistes visiten Philip Island per veure un espectacle únic. Quan es fa fosc, comencen a aparèixer a la platja milers de pingüins després de díes de cercar menjar a l’Oceà Pacífic per alimentar els seus petits. Sembla impossible que puguin trobar on són els petits pingüins, i sí, els troben. Els xiscles dels petits, que esperen el menjar amb delit,  els faciliten la feina.

Vaig enviar una donació al Centre de Recuperació de Philip Island i em van enviar la fotografia d’un pingüí que havia ‘adoptat’. Se’m va demanar quin nom havia escollit i vaig respondre Colometa. No m’han dit res més. Desconec si encara és viva, si s’ha perdut per l’Oceà Pacific, si ha sofert ferides per els depredadors o ha mort, M’imagino que no, que segueix amb la seva vida rutinària de cada día i que torna a Philip Island per alimentar als seus petits després de díes de nedar per l’Oceà.

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Neus Català – Els Guiamets – Móra d’Ebre

Publicat el 16 d'abril de 2019 per rginer

 

 

Dissabte viatjava en tren. Una línia la R15 que no recordo haver-la agafat mai. Certament un viatge llarg i on te n’adones de la deixadesa de Renfe que fa que t’ho miris amb tristesa. O no és trist fer parada a Borges del Camp, per exemple,  i veure l’estació tapiada, quasi en runes, sense cap servei ? De tant en tant anava mirant al twitter i de sobte apareix la notícia de la mort de la Neus Català, i miro per la finestra, i en aquest precís moment passem per una estació on el tren no para, Els Guiamets ! Era allà, molt a prop d’ella. Deixava el Priorat i entrava a la Ribera d’Ebre.

Vaig passar un vespre  en un hotelet a Benissanet amb uns amics amb qui l’endemà compartiríem una festa d’aniversari no gaire lluny d’on erem. La festa va ser un esclat d’alegria i bones sensacions entre amigues de diferents punts del país, però totes gaudint d’aquestes terres del’Ebre i totes pensant amb la Neus. Un referent. Una lluitadora. Una dona valenta, sense por i pensant com es van perdre tants anys sense memòria, i encara avui tenim gent oblidada, gent lluitadora antifeixista, que cercaven un món millor, una República que es va perdre i que encara no hem tornat a guanyar.

Abans de tornar a casa varem passar per el Tanatori de Móra d’Ebre i en silenci, davant aquesta gran dona, vam recordar tots els anys de lluita, tots els sofriments i lo valenta que va ser. Com ella milers de catalanes que han estat ignorades, repressaliades i encara avui hi ha gent que menysté a tota aquesta gent.

La lluita continúa, no ens rendim, sempre dempeus.

Neus …. que la terra et sigui lleu. Gràcies per tanta dignitat.

 

 

 

 

Avui: Dia Mundial de la Poesia

Publicat el 21 de març de 2019 per rginer

 

I avui és el dia adient per reproduïr, recitar, llegir el poema INDESINENTER de Salvador Espriu. És un poema que pertany a Les cançons d’Ariadna ( 1949 ), un poemari en què mostra el món de Sinera i s’ocupa de la teatralitat de la vida i de les obsessions de l’autor. És una única estrofa de cinquanta-quatre versos lliures.

 

El títol del poema Indesinenter és un adverbi llatí que significa ”sense aturar-se, incessantment”. El tema seria el despertar del poble català durant la postguerra, amb la metàfora del gos apallissat, sota la submissió d’un amo que el tracta molt malament i que s’ha d’arriscar a actuar per ell mateix. L’amo representaria l’Estat espanyol i en llegir-lo …. llibertat a tots vosaltres per interpretar-lo. Raimon va cantar aquests mots de manera brillant.

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.

Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.

Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.

Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.

 

Les meves fotografíes: Avui 8 de març – Dones

Publicat el 8 de març de 2019 per rginer

 

Viatges pel món i coneixes altres cultures, i sempre veus les dones que tiren del carro i tot funciona, però el poder és dels homes. He descobert que hi ha un munt de països al món que celebren com a festa nacional el Dia de les Dones, i no coincideix amb el dia 8 de març, encara que en molts d’ells ho celebren dues vegades.

 

Tots els díes de l’any hem de lluitar, i fer de les nostres petites revolucions una de més gran. Perque la nostra és la més gran i important de la història de la humanitat. I gràcies a la lluita de moltes dones s’ha aconseguit anar avançant en els nostres drets.

 

I unes quantes dites …..  perque m’agraden i les vull compartir, com les fotografíes de dones, que guardo en el meu arxiu dels viatges que he anat fent pel sudest asiàtic al llarg dels últims deu anys.

Home, ets capaç de ser just ? T’ho pregunta una dona. Olympe de Gouges, 1748 – 1793.

Sempre he considerat la independència com la gran benedicció de la vida, la base de la virtut. Mary Wollstonecraft, 1759 – 1797.

La millor protecció que qualsevol dona pot tenir és  … valentía. Elizabeth Cady Stanton, 1815 – 1902.

L’autèntica república: homes, els seus drets i res més; dones, els seus drets i res menys. Susan B. Anthony, 1820 – 1906.

Justícia i judicis són sovint mons a part. Emmeleine Pankhurst, 1858 – 1928.

Tanca les teves llibreries si vols; però no hi ha porta, cadenat o forrellat que puguis posar a la llibertat de la meva ment. Virginia Woolf, 1882 – 1941.

Culturalment i socialment, a la dona se li nega la subjectivitat, autonomia i creativitat que defineixen l’ésser humà. Iris Marion Young, 1949 – 2006.

La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat. Emma Goldman, 1869 – 1940.

 

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe obrera i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal, 1952 – 1998.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: Avui a Viêt Nam comença el Tê’t

Publicat el 5 de febrer de 2019 per rginer

 

Hà Nôi – febrer 2015. Any de la cabra.

Tres dies de recolliment. Tres díes on pots caminar pels carrers sense motocicletes, ni cotxes, ni bicicletes. Tres díes en que les milers i milers de botigues son tancades. Tres díes en que serà dificil trobar un restaurant per anar a menjar. Tres díes per anar als temples i veure les ofrenes que fan les famílies, escoltar les seves pregàries. Tres díes de compartir menges amb els familiars i amics.

 

I aquesta nit, milions de persones al país seran al carrer a mitjanit, per viure el traspàs de l’any del gos a l’any del porc. Per cremar al carrer, davant de casa, tot lo dolent que han viscut al llarg de l’any que ha passat. De compartir amb els seus ancestres les ofrenes que tenen a casa seva, on no pot faltar el pollastre escaldat amb la flor al bec.

Tres dies per compartir amb la família totes les menges preparades els díes abans, conversar. Molts han vingut de molt lluny i és tradició que la primera persona que entri a casa teva el primer dia del Tê’t sigui una bona persona, honesta, sense deutes.

Tet Nguyen Dan – 2019 – Any del porc.

Els nascuts els anys 1947, 1959, 1971, 1983, 1995, 2007, 2019. L’animal del calendari llunar més preuat. Intel·ligent, tolerant, sociable. Amb sentit comú. Lleials i bons jans. No gaire amants de la modernitat, molt tradicionals. Es diu que sempre ténen sort i troben fortuna sota les pedres. Tenen un gran cor i moltes vegades es veuen involucrats en situacions dificils. Els costa molt d’assumir les imperfeccions del món.

Steven Spielberg, Ernest Heminghway, Elton John, Henry Ford, Elvis Presley, Johan Cruyff, Dalai Lama, Albert Schweitzer, Luciano Pavarotti són alguns dels molts personatges famosos nascuts en l’any del porc. Però jo em quedo amb Le Duc Tho. Polític important del Vietcong, i que va ser el que es va seure  a la taula de les converses de Paris i Ginebra per aconseguir la pau del seu país durant la guerra amb els EE.UU. Li van atorgar el Premi Nobel de la Pau juntament amb Henry Kissinger, però ell el va rebutjar. Senzillament perque la pau no existia encara en el seu país i no el mereixia. Henry Kissinger, sí que el va acceptar  …

CHÚNG MÚNG NÀM MÓI  –  Bon Any Nou.

 

 

 

 

Les meves fotografíes: A Viêt Nam el Tê’t és dimarts

Publicat el 31 de gener de 2019 per rginer

Hà Nôi – febrer 2015.  Chúc mùng nâm mói (Bon Any Nou).

Aquest cap de setmana tot són corredisses a Viêt Nam. Tren, cotxe, avió, barco, carro tirat pels bous, bicicletes, motocicletes. Un desplaçament massiu a tot el país. Tothom vol arribar a casa i retrobar-se amb la família i celebrar el Tê’t.

 

Vaig tenir la sort, que vaig buscar, de passar el Tê’t de l’any 2015 a Hà Nôi. Uns díes inoblidables, intensos, emotius, sorprenents. Els calígrafs tenen molta feina per escriure els pictogrames que s’utilizen per demanar els desitjos en paper vermell i penjar-los a les branques i als arbres dels kumquat, presseguers i albercoquers en flor. Són els cau doi. 

Vaig anar al Temple de la Literatura a veure els calígrafs com treballen sense descans per complir els desitjos de la gent, i escriuen, escriuen pictogrames. Els més buscats són els que t’ofereixen els autors.

Els altars dins a casa ja comencen a estar preparats. Els agricultors van i vénen de les ciutats per proveïr a la gent els arbres, les branques, les flors. Ja fa díes que han fet matances i repartida la carn entre les famílies. El banh chún no pot faltar a les taules. Un pastís molt especial d’arròs glutinós, carn de porc, llegums secs, embolcallats amb les fulles d’un arbre específic lang doi i moltes hores dins una olla enorme en aigua bullint.

Tres díes intensos de recolliment, el 5, 6 i 7 de febrer 2019. Any del porc.

I seguint la tradició, aquest és el primer apuntament dedicat al Tê’t. En queden dos més.

 

 

Les meves fotografíes : Pont U Bein, Amarapura, Mandalay

Publicat el 28 de gener de 2019 per rginer

 

Setembre 2009, 2011 i 2013, Mandalay, Birmània/Myanmar

Impossible viatjar per aquest país que estimo tant i no anar a partir de les 6 de la tarda al pont de teca d’Amarapura, U Bein,  que travessa el llac Taungthaman…..  I sempre he anat quan el llac és a vessar d’aigua,  després de les èpoques de pluges. No he estat en períodes de sequera quan el llac és buit.Té una llargada de 1.2 kms i és el més vell i llarg pont de fusta del món. Es va construïr l’any 1850.

La primera vegada, abans del migdia, moltíssima calor. Una impresió molt notable. I direu, perquè un pont, tant simple, senzill, de cap estructura arquitectònica especial m’impresiona? Té més de 150 anys i està construït únicament amb fusta de teca. És un enclau important per la mobilitat de la gent que no ha de creuar el llac amb barca i guanya temps. És un lloc d’encontre de la gent jove. És un lloc on al capvespre quan es pon el sol la gent hi va senzillament per meditar, per ser-hi, en silenci, caminant, només destorbats potser per els turistes, sobretot xinesos que són molt cridaners.

 

Les altres dues vegades ja vaig anar-hi al capvespre, abans de les 6 de la tarda a les postes de sol, i sí,és un lloc fascinant. I en tinc moltes de fotografíes. I l’arbre sec, sense fulles, sempre hi és. No ha canviat en tots aquests anys que he anat a Mandalay.

 

Les meves fotografíes: Oô – Alta Garona, Occitània

Publicat el 21 de gener de 2019 per rginer

 

Si existeix un lloc on he viscut plenament la felicitat, aquest ha estat el poblet d’Oô. situat ben a prop de Banheres de Luishon, a la Vall de Larboust, i de camí al coth de Peirasorda. 88 habitants. Oô, el seu nom és una derivació de la paraula aragonesa ibon. ”ibons són chicotz lacos de montanya d’orichen glaciar que abundan en o Pirineu’. I a dues hores caminant des del poble arribes al llac d’Oô, una bellesa de llac que en totes les meves estades mai he deixat de fer l’excursió fins dalt i una vegada, encara més amunt fins al llac de’Espingo.

Uns amics ens van recomanar d’anar a les Termes de Banheres de Luishon. I no recordo exactament l’any, potser 1998, allà que vam anar. Havíes de cercar al·lotjament i vam descobrir Oô. Segurament ens va sorprendre el nom. Vam conèixer a la familia Cazeneuve. Els joves, en Jean-Bernard i la Florence ens van ensenyar les gîtes i vam signar el contracte per una estada de tres setmanes. I així un any i un altre fins 2009.

 

Primavera, tardor i estiu. No vaig anar-hi mai a l’hivern. I les primaveres al Pirineu sempre són de temps variable, arrauxat, imprevist.

Noms, llocs, racons, persones, que sempre m’apareixen en els records de felicitat d’aquells anys passats …..

Vall d’Astau, llac d’Oô, Mercat, garriguettes, vaporarium, thermes, étuves, Val de Lys, Superbagneres,  Peyresourde, La ferme d’Espiau, Hospice de France, Port de Venasque,

Marie,Hilaire,famílle Cazeneuve, la furgo del maitre fromagier, passejades, Cazeau de Larboust, Saint Aventin, Bourg- d’Oeil, Garin, Val de Loron, Loudenvielle, Génos, Mont, Poubeau, anar a buscar la llet, el formatge, boulangerie Rino,les tardes al Mailh d’Astau,

aprendre a fer comfitura de la ruibarbe, escoltar històries dels Pirineus, dels refugiats que fugien del feixisme, dels ramaders, dels hiverns on moltes vegades no podíen sortir del poble per la neu ……..  placidesa, enamorament, viure, respirar, compartir sopars, berenars, aperitius amb la bona gent dels Pirineus, escoltant la seva llengua oblidada, el gascó-occità.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Les meves fotografíes : Laos – Si Phan Don – Riu Mekong

Publicat el 8 de gener de 2019 per rginer

Laos – Champasak/Si Phan Don: Setembre/octubre 2009

Va ser un viatge molt especial. Birmània, Tailàndia, Laos i Viêt Nam. Quasi dos mesos fora de casa. Un fotògraf laosià, ciutadà nordamericà, va publicar unes fotografíes del seu país, de la regió de Champasak, on vaig descobrir un riu Mekong salvatge i milers d’illes. Després de Birmània, frontera Tailàndia, vaig pensar anar-hi, a veure el gran riu, en aquesta zona. I sí, es va convertir en un enamorament amb el riu. Des del seu naixement a l’Himalàia, Tibet, fins al delta, 4,180 kms, aquest és un riu que molt bé se’l pot anomenar …. lo riu és vida  …..

De la placidesa a les aigües braves dels ràpids. Els colonitzadors francesos volíen enllaçar el sud de la Xina amb el delta ja a Viêt Nam, la Conxinxina, i es van trobar amb aquest gran entrebanc que no van poder resoldre. Abans dels ràpids es pot veure un pont creuant el riu que recorda el d’Avignon i en mig de la selva, una màquina de tren que van fer arribar fins aquesta part del país.

Navegar per aquest gran riu va suposar viure uns moments inoblidables. Seure a la vora del riu sense fer res, mirant com les aigües anaven baixant poc a poc per arribar a la mar un altre dels moments màgics, o des de l’illa de Don Khong seure al balconet de l’hotelet, poc abans de les sis del matí, i veure la sortida del sol. I ser al costat mateix dels ràpids i veure’t immersa en el soroll potent de les aigües d’aquest riu. L’enamorament va ser immediat.

 

Les meves fotografíes : Delta del Mekong, Song Cuu Long-Viêt Nam

Publicat el 3 de gener de 2019 per rginer

 

 

Vièt Nam: Delta del Mekong – Song Cuu Long – setembre 2006.

El meu primer viatge a Viêt Nam. Quaranta díes viatjant de nord a sud. Va ser un descobriment i en tornar vaig canviar el nom del meu bloc ….  fins avui i per sempre. He tornat tres vegades més, estades llargues. D’aquest el meu primer viatge em va impactar, meravellar, fascinar  …  tot el que veia. Però potser un dels indrets del que més, va ser el mercat de l’engròs del Delta del Mekong. Els turistes viatgers feiem nosa. Des de les 5 del matí fins passades les 9 va ser un batibull frenètic de compres, vendes, riu amunt, avall, minoristes, majoristes. Un Mercat del Born fluvial. Difícil escollir unes fotografíes. Potser la que encapçala aquest apuntament. M’hi vaig estar força estona mirant, escoltant com es negociava la venda de productes per part dels agricultors i la discussió pel preu per part del majorista qui a la vegada tot just més avall feia la venda als minoristes.

 

També es poden veure agricultors que venen directament als minoristes. I com vaig descobrir en aquest viatge, els vietnamites ténen temps per a tot, fer la feina, negociar, esmorzar, somriure, fer la becaina, fer els comptes i tornar a casa amb la barca buida.

Les meves fotografíes: Xishuangbannà, Yunnan

Publicat el 1 de gener de 2019 per rginer

 

He estat absent d’aquest bloc al llarg dels últims dos anys. I fa un munt d’anys que vaig començar a escriure, més de deu. Ara hi torno.

En el meu arxiu hi ha milers de fotografíes dels meus viatges, de moments especials, de passejades, de ferstivitats, de manifestacions reinvindicatives, de díes assenyalats, de poesia, de música, de teatre, cinema. Cadascuna d’elles té la seva història.

Començaré doncs un cicle anomenat ”Les meves fotografíes” i que em servirà a mí per fer-me un album de records dels últims anys, un recull en realitat,  dels moments, instants, que més recordo o que van ser importants.

Xishuangbannà – Yunnan, Xina – octubre 2013

 

Va ser un viatge arriscat. La primera vegada a Xina. Difícil, però fascinant. I el motiu va ser ben estrany, volia veure on creixen els arbusts de te pu erh. I ho vaig veure, i vaig fer unes caminades llargues i amb desnivells importants per boscos tropicals de la zona de Xishuangbannà. A cada racó mirava enlluernada els arbusts de te, la flor, el color de les fulles. Trobar-me en mig del bosc lluny de qualsevol poble on se’m va oferir prendre un te, al costat mateix de l’arbre de te pu erh més vell que es coneix; més de 400 anys.

I el meu guia-acompanyant i jo vam descansar en un racó on tenia davant meu una vista esplèndida. I és aquí, en aquest bosc, que vaig sentir-me lliure, feliç, en pau. I no és un lloc precisament meravellós, no, senzillament, el vaig escollir  per descansar, en aquell precís moment, i em va omplir el cos de pau i placidesa, i tan lluny de casa.

I aquesta és la fotografia.