Chào ông Viêt Nam

Estats Units és un gran país, ningú en té dubtes. També violent, com va passar ahir. No podrem entendre mai aquesta cultura del ‘rifle’. I sincerament no crec que mai prohibeixin la venda d’armes de tota mena a qualsevol persona. Està molt arrelat. És cruel. Una majoria de la població en diu ‘cultura del rifle’. Avui és un dia trist. Molts infants, molts, han estat assassinats. 

Però el contrast el tenim en aquest passi de diapositives amb comentaris d’un recorregut per Nova York on la gent llegeix, entra a les llibreries, recita poesia al carrer, prèn un cafè dins una llibreria. Potser tota aquesta gent no se’ls passa pel cap anar a una botiga a comprar armes, guardar-les a casa com si fóssin llibres o quadres, pensant en que un dia les pot utilitzar per defensar-se o venjar-se. Potser tota aquesta gent agafa un llibre i llegeix poesia, literatura, novel.la i a les golfes de casa seva no hi té cap rifle guardat.

Feu un click en aquest enllaç. El recorregut literari és preciós, o almenys a mí m’ho sembla.

– Do poetry slams still exist? What about good bookstores? Some answers in a  
tour of literary Manhattan. –
                         
                               New York – Chapter and Verse

Fotografia: New York Times. Collage d’aquest reportatge.
 

Ha mort un músic extraordinari. Tenia 92 anys. Ravi Shankar. A Occident vam conèixer la seva música per en George Harrison i The Beatles. ‘Norwegian Woods’ i ‘Within You, Without You’, cançons inoblidables on el sítar va enaltir la música de The Beatles. Treballs i col.laborador amb John Coltrane, o Philip Glass, o Rostropovich o Jean-Pierre Rampal. La seva música, el sítar, podia i així va ser, influir en qualsevol estil.
Un llaç cultural increïble entre Àsia i Occident. La seva influència és indubtable.

Va compondre la música de la pel.lícula ‘Gandhi’ de Sr Richard Attenborough. Van passar-la no fa gaires díes per una cadena de televisió i immediatament la banda sonora, i  la vida de Gandhi, t’atrapa, sense més.

Qui no ha escoltat els sons del seu sítar per aconseguir al.lunyar-se de tot el brogit després d’un dia sense un moment de pau? Ell ha estat la veritable icona d’aquest gran país que és la Índia i ha extès la seva música arreu del món. 

És un petit homenatge a aquest gran home. Ens queda el seu llegat, les partitures, el seu art, la seva música,  els sons pausats i de vegades intensos del sítar que escoltarem una i una altra vegada en moments de pau i tranquil.litat.

La fotografia de fa molts anys, amb en George Harrison i un grup de musics. El video, una meravella d’un dia qualsevol en un poblet de la Índia, Palolem, prop de Goa, antiga colònia portuguesa, mentre escoltes una banda sonora que no pot ser de ningú més que de Ravi Shankar.

Gràcies Ravi Shankar per la vostra música i el vostre art. Descansi en pau.

Palolem from Phoric on Vimeo.

 

Ha mort un dels grans arquitectes del secle passat i també d’aquest. Ens ha deixat un riuerada d’edificis i obres d’art escampades majoritàriament per Brasil, la seva terra.

L’amic blocaire Josep Blesa podria fer un post d’aquells que ell sap fer i explicar-nos la seva vida i deixar-nos enllaços per veure la seva obra.

Jo he escollit l’edifici de les Nacions Unides a Nova York. Perque representa a tot el món. I és l’únic edifici que he visitat d’Oscar Niemeyer, quan tot just no tenia ni vint anys. Un treball  de dos monstres de l’arquitectura mundial, Le Corbusier i Oscar Niemeyer.

I faig un copiar i enganxar de les moltes paraules que va anar llençant al món, en aquesta la seva pedagogia de que l’arquitecte ha de servir a tothom i fer un món millor.

Descansi en pau  i gràcies senyor Niemeyer.

Here, then, is what I wanted to tell you of my architecture. I created it with courage and idealism, but also with an awareness of the fact that what is important is life, friends and attempting to make this unjust world a better place in which to live.”

— Oscar Niemeyer. The Curves of Time: the memoirs of Oscar Niemeyer, p176.

 

De vegades em sorprèn veure i llegir notícies als diaris del nostre país que no són ni de bon tros tan importants com la vaga que des de setmanes estan fent els miners del carbó a Astúries, León i Aragó, comunitats del país veí, reino de españa.
No, no és una vaga d’1, 2, 3 díes, ja m’he descomptat i cada dia hi han enfrontaments violents entre la policia i els vaguistes. Ahir una dona i una nena van patir ferides.

Tampoc ens expliquen molt bé el què passa als informatius de la televisió.

Una lluita de centenars i centenars, milers, de famílies que veuen com tot el seu món s’enfonsa i com entre el govern del reino de españa i la ‘dictadura democràtica’ d’Europa els volen tancar les mines.

Cada dia em sorprèn més el tractament que es fa de les notícies. Aquesta vaga sembla no interessar a ningú i si apareix la notícia, de refiló.

El meu suport, total i absolut, a les famílies d’Astúries, León i Aragó, que des de fa setmanes estan de vaga per defensar el seu treball i el seu futur. 

 

El dia 2 de juliol de 1937 l’aviadora Amelia Earhart i el navegant Fred Noonan no van aconseguir aterrar a l’illa Howland. Es van enlairar des de Lae, Nova Guinea i havíen de fer un vol de 2,570 milles per arribar a Howland island. Teníen poca benzina, i es van perdre, però van poder aterrar en una franja d’un escull de Gardner Island, una petita illa deshabitada. El seu avió Lockheed Electra no va tenir cap problema. Van enviar missatges per ràdio, però ells no podíen escoltar les veus dels receptors. Un vaixell va intentar contactar amb ells sense èxit. A les 08:44 hores del matí del dia 2 de juliol de 1937, Amelia Earhart va enviar l’últim missatge: Estem en la línia 157 337. Estem en la línia nord i sud. 

En els díes següents van estar enviant missatges per la ràdio de l’avió. Es van rebre senyals per part de navegants propers a l’illa, avui coneguda, com Nikumaroro, de la República de Kiribati. Una setmana després de la desaparició del vol, la Marina dels EE.UU. van anar fins a Nikumaroro. Feia ja uns díes que no es rebíen senyals i les marees i les corrents es van engolir l’avió fins al fons del mar. Els Marines i l’equip de rescat no van veure cap avió ni cap senyal de vida humana. Van pensar que totes les illes estaven deshabitades i van marxar.

El dia 19 de juliol de 1937 i després de cercar infructuosament les restes de l’avió i a Amelia Earhart i Fred Noonan, van decidir posar fí a la recerca, la més costosa i gran que s’havia fet fins aleshores; més de 3.000 persones, 10 vaixells, 102 avions i un nombre indeterminat d’avions del Japó. Un cost de més de 4 milions de dòlars i una àrea de recerca de més de 250,000 milles quadrades.

L’any passat el TIGHAR (The International Group of Historic Aircraft Recovery) va confirmar definitivament les troballes que havíen descobert al llarg dels anys (mai s’ha deixat de fer recerca de l’avió ni dels cossos de l’aviadora i el seu navegant), i de 120 objectes, 57 han estat avaluats com a restes confirmats dels dos intrèpids aventurers, trobats a l’illa de Nikumaroro. Dos nàufrags que ara se suposa van sobreviure un temps en aquest illot deshabitat, restes com vidres, ossos de tortugues i ocells, peix, closques de musclos, fragments d’ossos humans, botelletes de cosmètics i cremes, defecacions d’origen humà.

La possibilitat de trobar els cossos i l’avió és encara possible. La llegenda continúa. Es creu que sí que van sobreviure, sols, en aquesta illa en mig del Pacífic, sense aigua potable i molt poca vegetació, esperant sempre l’aigua de la pluja.

El pensar que Amelia Earhart i Fred Noonan van poder viure, una setmana, dues, un mes, dos mesos, encara fa més gran la llegenda d’un viatge de volta al món en un avió de dos motors i que mai va arribar al seu destí.

Amelia Earhart va ser una dona extraordinària, la primera en volar sola l’Atlàntic, com també el Pacífic i el seu projecte de volta al món va ser tot un desafiament. Avui 2 de juliol fa 75 anys que el seu avió Lockheed Electra va fer un aterratge d’emergència en un illot del Pacífic i mai més es va saber res d’ella ni del navegant Fred Noone. 

Aquest va ser el projecte de fer la volta al món.

 

Amelia Earhart va anunciar la primavera de l’any 1937 el seu projecte de viatge de volta al món seguint l’Equador. 27.000 milles. Un risc molt gran. Volar per regions mai explorades i de difícil accés. Un vol d’aquestes característiques sense els mitjans de navegació que avui tenen els aviadors. Però ella tenia confiança en la seva experiència com també la del seu copilot. Van sortir el dia 1r de juny de 1937.
Los Angeles – Puerto Rico i seguidament a Caprito, Veneçuela. Sense problemes.
Des d’un lloc de Brasil van volar fins a St. Louis, Senegal. Sense problemes.
Travessar Àfrica va ser difícil, ja que les tempestes eren freqüents i perilloses.
Van aterrar a Assab, Eritrea. En dues etapes van arribar a Calcutta i van marxar el dia 18 de juny en direcció Siam (Tailàndia). Van haver de tornar perque els vents i les tempestes eren molt fortes i perilloses. Un petit descans i marxen en direcció Rangoon (Birmània) on van aterrar després d’un viatge perillós.
La propera etapa els va portar fins a l’illa de Java. Van descansar uns díes i van aprofitar per fer reparacions i un bon manteniment de l’avió.
Van continuar fins a Timor i Lae, Nova Guinea.
A Lae s’hi van quedar uns díes. A partir d’aquí els esperava les etapes més perilloses, difícils i havíen de confiar en la seva experiència per no perdre el rumb. Un Mar Pacífic desconegut i moltes illes. Calia trobar-les, on podíen aterrar. Des de Lae havíen d’arribar fins les Illes Howland on existía una estació militar i meteorològica.
Van enlairar-se la nit de l’1 de juliol de 1937. Quan eren a prop de les illes Howland van enviar diferents missatges de la seva posició. Eren a Nikumaroro, no havíen aconseguit arribar a Howland islands. L’últim a les 08:44 del matí del dia 2 de juliol. En un dels missatges informaren que feien curt de benzina.
No es va saber ja res més. El misteri, la llegenda va començar al cap d’una setmana quan l’equip de rescat va cercar l’avió i els cossos de Amelia Earhart i Fred Noone.
Tenia 39 anys.

En desaparèixer Amelia Earhart ha estat viva i morta a la vegada. Després de 75 anys encara avui molta gent es pregunta on és.
Amelia Earhart va lluitar per fer el que més estimava en un món masculí. Ella com a dona va arribar a ser una pilot extraordinària i el vol des de Los Angeles fins a l’illa de Nikumaroro ha estat i és una fita que molt poques persones podíen dur a terme.

Fotografia: Amelia Earhart i el seu avió Lockheed Electra. 
Arxiu: Mapa de l’etapa del vol Lae-Howland islands i la localització de l’illa Nikumaroro.
          Illa de Nikumaroro.
          Pot de crema de bellesa que s’ha trobat i que correspòn a la mateixa que Amelia   
          Earhart utilitzava.
 

En aquest món que tenim dins la pantalla de l’ordinador i els desplaçaments per internet, m’he trobat aquest video. Recordant l’apunt de’n Enric Marco que ens ha parlat d’Alan Turing, mort fa 100 anys, crec que aquest video pot ser interessant per tots aquells savis en informàtica i matemàtiques.
És el meu petit homenatge a Alan Turing.

Reconstruir la màquina  de Turing amb peces de LEGO ha estat tot un repte i mereixedor de publicitar-ho en els blocs.

La màquina de Turing feta realitat.

The Turing Machine Comes True per CNRS

Sí, avui, 16 de juny de 2012, és el 108è aniversari dels esdeveniments de la novel.la Ulysses de James Joyce. Leopold Bloom el protagonista de la novel-la dona nom al dia d’avui i de fet va ser un 16 de juny de 1904, quan James Joyce va tenir la primera cita amb la que havia de ser la seva dona, Nora Barnacle, quan van fer un llarg passeig des de Dublin fins a Ringsend.
Tot es barreja, realitat i ficció. Moltíssimes ciutats i pobles del món es commemora aquest fet i celebren la vida de Joyce, autor d’Ulysses. – ACÍ – Llegeixen la novel.la, representen escenes, passegen, beuen, mengen, parlen, i tornen a llegir, escolten música. És un dels homenatges més singulars i bonics que conec, organitzat per gent corrent, sense fer-ne difusió mediàtica, de forma espontània.
Desconec si a Barcelona o en un altre indret del nostre país s’ha fet aquesta celebració alguna vegada.

L’invent té una data, 1954, quan un grup d’amics van voler reviure i celebrar el 50è aniversari de tots els esdeveniments els quals succeixen el mateix dia a Dublin l’any 1904 en la novel.la d’Ulysses de James Joyce. John Ryan, Flann O’Brien, van ser els inventors i immediatament els van acompanyar Patrick Kavanagh, Anthony Cronin, Tom Joyce i AJ Leventhal.
Van llogar dos carruatges, guarnits com ens explica en James Joyce en l’enterrament de’n Paddy Dignam, i van seguir la ruta de Bloom per tots els indrets on possiblement volíen trobar-se amb  en Leopold Bloom, o la Molly Bloom o en Stephen Dedalus. Tots ells vestits a l’època i interpretant el seu personatge favorit de la novela. No van arribar gaire més lluny del Pub Davy Byrne’s.

Vaig llegir Ulysses en anglès, fa ja molts anys, molts, amb el Webster al costat. No va ser una lectura ni fàcil ni gratificant. Recordo que em va impactar i va ser un exercici complet de coneixement de llenguatge.  Sempre més he volgut tornar a llegir la novel.la. És d’aquelles coses que et proposes fer quan comença un nou any i van passant les setmanes i arribes al dia 31 de desembre i encara no ho has fet. Espero que l’any vinent us pugui dir que sí, que l’he tornat a llegir.

De moment, avui, aquest és el meu homenatge …… 

 

Avui a tot el món hi ha més de 215 milions d’infants que treballen a temps complet.
No van a l’escola i tenen molt poc temps per jugar. No reben una alimentació adequada i tampoc cap assistència per vetllar per la seva salut. Se’ls impedeix ser infants, córrer, jugar, cantar, estimar, parlar, escoltar contes, fer volar un estel. Més de la meitat d’aquests infants estàn exposats a situacions terribles, perilloses. A Síria, per exemple, en aquestra guerra civil encoberta, llegeixo amb horror, que se’ls utilitza com escuts, per poder conquerir i destruir ciutats i pobles.

El treball els exposa a perills continuats, i també se’ls considera esclaus. Treballen il.legalment, sense cap mesura de seguretat, són utiitzats per traficar amb drogues i  en els negocis de la prostitució. I es converteixen també en infants soldats, on encara avui, hi han països que els segresten de les seves cases familiars i són reclutats per l’exèrcit.

Birmània/Myanmar, és un d’aquests països on pots veure molts infants treballant i on encara hi ha milers i milers de nens i nenes soldats i em causa moltíssima tristor.

No, no és avui, ni demà, ni demà-passat ni cap dia de l’any, un dia per estar content, pensant en aquests milions d’infants d’arreu del món, exposats a treballs forçats, a convertir-se en esclaus o en soldats. No podem oblidar-ho, i tothom, col.lectivament o individualment, hauríem de pensar com poder erradicar aquesta perversió.

En la reunió de l’ILO a Ginebra (Organització Internacional del Treball) aquest fet és en l’ordre del dia. Tots els governs de tots els països del món hauríen, han, de continuar cooperant perque aquests infants tornir a ser, això, infants i puguin fer volar estels i somiar i veure que sí, que els adults se’ls estimen i els ajuden.

Fotografia: Infants treballant en la pavimentació d’un carrer. Getty Images
Arxiu: Nen soldat, UN. i nenes i adolescents treballant en la construcció d’un edifici. RG.

Estrenen un documental interessant i ben fet: La Meva Fàbrica.
Dia 3 de maig al cinema Alexandra.

 La sinopsi d’aquest documental la podeu llegir a continuació. Jo no tinc res més a dir.
Sí, la feina és alguna cosa més que un lloc de treball. 

“Si vols ser un constructor de vaixells, has d’haver nascut per ser-ho”. Amb aquesta frase resumeix un dels protagonistes de La meva fàbrica la importància que té per a ell el seu lloc de treball. No es tracta només d’un sou, és també l’orgull d’un ofici, la dignitat aconseguida generació rere generació. 

Els ingressos d’un terç dels habitants de la ciutat alemanya de Wismar depenen de Wadan Yards, una empresa constructora de vaixells. L’agost de 2008 un inversor rus es queda l’empresa. El futur sembla segur. Però quan comença la crisi mundial, 5.000 llocs de treball entren en perill.

Una pel·lícula sobre la dignitat del treballador i una reflexió sobre què significa el lloc de treball i quines són les conseqüències morals i anímiques d’aquesta crisi que ens afecta a tots.

I si no pots venir als Renoir Floridablanca hi ha més oportunitats a Barcelona:

Cinemes Alexandra el dijous 3 a les 22:15h i a partir del 4 consultar la sala
Cinemes Méliès el dijous 3 a les 20:30h
Centre Parroquial de Sarrià el dilluns 14 i el divendres 25 a les 20:30h
Biblioteca Esquerra de l’Eixample – Agustí Centelles el dimarts 15 a les 19h
Biblioteca Vilapicina i la Torre Llobeta el dimarts 22 a les 19h

I també a la resta de Catalunya! Consulta la Xarxa de Cinemes on es projectarà durant tot el mes!

 

..//..  ..//..   ..//..    ..//..

..//..  ..//..   ..//..    ..//..

..//..  ..//..   ..//..    ..//..

+++++++++++++++++++++++++++ //  +++++++++++++++++++++++

 

I passen els anys i el dia 8 de març, avui, és el dia per retre homenatge a la dona treballadora, sigui quin sigui el seu ofici, i per reinvindicar els seus drets, els nostres.
Daw Aung San Suu Kyi és dona i treballa per el seu poble. És la líder del partit National League for Democracy – NLD – opositor al règim militar, un govern inflexible, dictador, des de fa més de quaranta anys.
Des de l’any 1989 fins el mes de novembre de 2010 ha estat presonera de la dictadura dels generals a casa seva – 54 University Road/Yangon -, sense cap enllaç amb l’exterior.
Avui treballa per un escó al Parlament de Birmània. No s’ha rendit. Té una fortalesa inexpugnable.

– No és el poder el que corromp, és la por. La por de perdre el poder corromp tots aquells que el tenen, i la por de l’abús del poder corromp els qui viuen sota aquest poder.-

Són paraules que repeteix una i una altra vegada quan és davant el micròfon i parla a la gent que la escolta. Són paraules que repeteix quan reb visites a casa seva. Són paraules que repeteix quan escriu un article, li demanen una opinió.

– No n’hi ha prou de demanar la llibertat, la democràcia i els drets humans. Som una nació i hem d’estar junts, units, per preservar la nostra lluita. –

Una dona fràgil d’aspecte, però de gran força interior i d’una gran tenacitat.
No han silenciat la seva veu ni la de les altres dones que han patit empresonament, per lluitar i cridar amb passió per un futur millor per la gent de Birmània. El poder ha sentit aquesta passió, aquesta força, que potser un dia esdevingui la clau per canviar el país i el govern.

Fotografia: Daw Aung San Suu Kyi a Nyapyidaw. Getty Images

 

I els assassinats no s’aturen, el bombardeig indiscriminat a la població d’Homs tampoc, els morts van en augment. Notícies habituals del dia que ens arriben de Syria.
Avui han mort dos prestigiosos periodistes en un bombardeig a Homs; Marie Calvin, nordamericana, periodista i corresponsal de The Sunday Times i Remi Ochlik, fotògraf de la revista Paris Match.
Eren allà, informant, enviant les seves cròniques, les seves fotografíes, perque tots nosaltres poguéssim saber, llegir, veure.
Són molts els periodistes morts en aquestes mateixes circumstàncies. El meu condol i admiració per la seva valentia.
És possible que amb aquestes morts de persones d’Occident, periodistes, pugui haver-hi un bri d’esperança de que els països, tots, decideixin forçar l’alto el foc i condemnar al President de Syria i portar-lo al Tribunal de La Haya per respondre de tots els crims comesos.
És vergonyós veure cada dia aquesta destrucció, aquest horror, aquests crims, aquesta desolació, aquesta brutalitat, aquesta indefensió. 

Fotografia: Manifestació al poble de Dael el propassat 17 de febrer 2012. AP Photo
‘Putin els plors dels nostres infants  no són perque guanyis unes eleccions. Dael’

Dia 5 de febrer, a Mishref, una manifestació de més de 500 persones protestant per el genocidi de la Ciutat d’Homs. I la humanitat mira la televisió, llegeix els diaris, cerca a You Tube, escolta els crits de desesperació de la gent. Milers de persones assassinades, dones, infants, homes grans, joves, adolescents, àvies, famílies senceres.
Dos països exercint el dret de veto a les Nacions Unides: Rússia i Xina. Genocidis en altres països, i el veto que apareix, perque és més important mantenir els profits econòmics que els genera el país on es mata sense més, que respectar la vida humana.

El principi de la responsabilitat de protegir.
170 Caps d’Estat i de Govern en una cimera mundial de l’any 2005, van arribar a un compromís ferm, la RdP (Principi de la responsabilitat de protegir). Es vol assegurar una resposta efectiva de la comunitat internacional davant el risc imminent de genocidi i altres crims massius. No es vol tornar a repetir els horrors de Ruanda, Srebrenica, Cambodja o Argentina. A Síria està passant.

Paper mullat, acord sense efecte, vergonya. Veure les imatges, escoltar les cròniques, llegir els diaris d’ací i d’arreu, és per a mí un cop dur molt dur, i el cor es trenca de mica en mica. Estic neguitosa, trista i amb molta ràbia. 

Fotografia: Reuters. Manifestació a Mishref, 05.02.12. Pancarta on es pot llegir el nom de la Ciutat d’Homs i el signe de la resistència de la societat civil i l’exèrcit defensor davant la barbàrie d’un governant genocida.

 

És el que ha escrit en Vicent Partal i m’adhereixo.
Vivim en un pou ple de merda.

Això no es pot acatar
Vicent Partal

La reacció habitual i tòpica és sempre que una sentència judicial ha d’acatar-se. Però la sentència a Camps no es pot acatar. No ens ho poden demanar, això. 

La sentència que absol Camps no es pot acatar, tenint en compte que tot el país ha seguit el judici, ha sentit amb les seues orelles què s’hi ha dit i ha vist com es comportaven els acusats. Cinc homes han decidit que ell no era culpable. Però tots sabem que aquests jurats s’han negat a veure totes les proves presentades, ben contundents per cert. I això no es pot acatar. 

La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè clama al cel. El PP es va deseixir de l’ex-president de la Generalitat perquè sabia que era culpable –quina altra explicació hi ha, si no? Dos dels quatre encausats es van declarar culpables i Camps mateix fou a punt de declarar-se culpable, com és ben conegut. Com es pot declarar no culpable un home que per uns minuts no es va declarar culpable a si mateix? Això no es pot acatar. 

La sentència que absol Camps no es pot acatar perquè, acatar-la, significaria acceptar que el País Valencià és un paradís per als corruptes i un país que no passa factura als culpables del desori que ara vivim. Que cinc ciutadans s’hagen negat a veure les proves no pot salvar Camps. Això no es pot acatar.

I demà, al carrer, cal que la dignitat del País Valencià es manifeste amb fermesa. Camps ha salvat el seu primer judici d’una manera que, simplement, desacredita el tribunal i, encara més, la justícia espanyola, ja completament desacreditada. I això és una riota que no ens poden demanar que acatem, que no es pot acatar.
 

Dimecres 28 de gener de 2009, vaig escriure aquest apunt:  

Un click ací …

Avui comença una nova conferència a Davos, Suïssa, sí la dels rics, el poder econòmic.

El títol de la conferència :

La Gran Transformació. Quina? 
Res més a dir; afegir que encara hi ha més injustícies en aquest món d’ençà del meu apunt de gener de 2009.

Fotografia. The survival of the fattest – Escultura de Jens Galschiot. Port de Rinkobing, Jutland.