Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Roma

CCCB : Pier Paolo Pasolini

Publicat el 23 d'agost de 2013 per rginer
Ahir, per fí, vaig anar a veure l’exposició. A les xarxes socials, als diaris, tothom n’ha parlat i ha escrit. Vull dir, així, d’entrada que m’ha agradat molt. Una reinvidicació de la persona, de l’intelectual, de l’artista, del creador, com va ser Pier Paolo Pasolini.
No vaig sentir en cap moment la Ciutat de Roma com a lligam, com una relació especial entre Pasolini i la Ciutat. Sí l’essència de Pasolini, com a persona: amistat, sexe, amor, poesia, cinema, política, intelectual, artista.

Em vaig entusiasmar en veure la rèplica de l’escultura d’un jove aixecant la cama i ensenyant el seu sexe, i que correspòn a una de les escultures dels joves de bronze de la Fontana delle Tartarughe, situada a la Piazza Mattei. Aquesta bellesa la vaig descobrir fa més de 10 anys, un mes de gener, a -2º, i la Fontana delle Tartarughe per sempre més forma part dels llocs emocionals per a mí. No tenia cap informació ni coneixement que hagués pogut ser també una història, d’amor?, entre Pasolini i aquests homes joves i bells. Va escriure : lluents, bojament brillants, t’endinsen en la nit amb la seva nuesa’.

Aquesta rèplica és al damunt d’unes vitrines en les que es poden llegir cartes de l’escriptor i artista sobre la seva homosexualitat.

És impossible explicar en tota la seva extensió el contingut d’aquesta exposició, però sí he de dir, que hi pots trobar una riquesa documental que et deixa bocabadada, de vegades sorprenent, desconeguda i detalls emotius (una carta escrita a la seva mare  i que totes les mares voldríem haver rebut …..). Entres a diferents sales de cinema, o viatges en tren, o en un cotxe Fiat, o pots veure un partit de futbol, ben singular Saló 5 – Novecento 2 (els equips de rodatge de dues pel.lícules, Pasolini vs. Bertolucci).

En sortir, després de dues hores ben llargues, vaig sentir que Pier Paolo Pasolini encara és viu, i encara ens parla, i ens diu les veritats, i encara escriu poesia, en friülià o italià, pinta quadres, escriu històries per el cinema, fa cinema, fa la revolució. Ell t’envolta absolutament.

Roma és al fons, Pasolini és abans. I acabo escoltant una cançó molt estimada pels romans ‘Semo gente de borgata’.

Un consell: Encara teniu temps d’anar-hi. Fins el 15 de setembre. I deixeu-vos emportar per les emocions i l’esperit d’aquesta persona. 

Fotografia: Fontana delle Tartarughe. Piazza Mattei. Roma. Maig 2013. RG.
Giacomo delle Porta va crear aquesta bellesa entre 1580 i 1588. De primer, es volia fer a la Piazza Giudea, per el senyor Muzio Mattei, propietari de totes les cases de la Piazza Mattei, va insistir en que havia de ser allà on ell vivia, i com a compensació va pavimentar la piazza i va prometre el seu manteniment.


 

Publicat dins de Roma | Deixa un comentari

Madonelle – Les cantonades dels carrers de Roma

Publicat el 11 d'agost de 2013 per rginer
En el meu viatge a Roma a finals de maig, vaig fer moltes fotografíes de les madonelle de les cantonades dels carrers de Roma i també dels obeliscs. Sempre que passejo per les Ciutats miro a dalt i descobreixo moltes coses.

I aquestes Mares de Déu dels carrers de Roma m’han fet pensar amb la mare. Fa pocs díes vaig recordar-la especialment, tres anys ja que no hi és. Ella no era de missa; de fet no li agradaven gens ni mica els capellans, ni les monges, ni la esglèsia catòlica, però això sí, devoció pels Sants i Santes, tota. Elles i ells eren, van ser, el seu suport. Has perdut alguna cosa ? No et preocupis demana-li a Santa Helena. Hi ha malalts a casa ?
Sant Roc sempre amb la llum encesa.
 
Les madonelle de Roma van ser importants per els ciutadans de Roma a partir del secle XII i els seus orígens van ser sorprenentment pagans, no pas catòlics. La tradició ja els vé de l’època gloriosa de l’Imperi Romà. En cada cruïlla de camins i carrers, existia una pintura, una escultura d’una deessa associada als esperits de la llar on els camins s’encreuaven. L’esperit de la llar…… I aviat es van convertir en petites esglèsies al carrer, llocs de reunió, llocs de festa.

Les madonelle estan enlairades, a les cantonades dels carrers. Vaig cometre un error en fer les fotografies; no vaig anotar el nom del carrer. Aquest paganisme, fora de l’estructura de l’esglèsia cristiana, sempre m’ha agradat. De fet quasi tothom creiem en alguna cosa i molts no volem ser dirigits. Tenim les nostres pròpies ‘madonelles’, de vegades persones, éssers vius, plantes o animals, astres.

La llum de Sant Roc a casa no s’ha apagat mai, ni tan sols he canviat la bombeta (ja fa molts anys, molts). És la mateixa, la que sempre he vist. 

Fotografia: Madonelle en una cantonada dels carrers de l’antiga Roma. Maig 2013. RG. 

Publicat dins de Roma | Deixa un comentari

Una, dues, tres monedes: Fontana di Trevi

Publicat el 12 de juny de 2013 per rginer
En aquest el meu viatge a Roma, he anat dues vegades a la Fontana di Trevi. Sempre m’ha entusiasmat, m’ha sorprès caminar per carrers estrets, estrets, i te la trobes dins un espai mínim, per art de màgia. Costa de trobar-la … Dove si trova questa fontana maledetta?….  Vaig optar per baixar del Palau del Quirinale per un carreró estret, Vicolo Scanderberg. No és un itinerari de pas de turistes.
Vaig aixoplugar-me de la pluja a la Piazza Scanderberg. L’aiguat anava in crescendo. I allà que apareix la font més famosa de Roma i potser del món, l’obra  de Nicola Salvi a qui el Papa Clemente XII li va ordenar de construïr al secle XVII. La plaça és el punt d’intersecció de tres carrers ( tre vie ). I ja tenim el nom.

I els turistes trasbalsats per la pluja intensa, comprant paraigües ( un bon negoci per els venedors ambulants), intentant llençar una, dues i tres monedes. Perplexitat, no saber per on anar. I jo observant ….

M’expliquen que aquesta ‘moda’ de llençar tres monedes vé arran d’una de les primeres pel.lícules filmades en Cinemascope . Three coins in the fountain. (1954) traduïda al castellà – Creemos en el amor-. Director Jean Negulesco i interpretada per Clifton Webb,
Dorothy McGuire, Jean Peters, Rossano Brazzi, Maggie McNamara i Louis Jourdan. La cançó va ser èxit de vendes interpretada pels crooners més rellevants, com Frank Sinatra, Dean Martin o Perrry Como. I llençar tres monedes forma part de la visita d’aquesta plaça: 1 moneda per tornar a Roma, 1 moneda per trobar l’amor, 1 moneda per casar-se. Suposo que hi han més ”versions”.

De fet la tradició real abans de l’estrena de la pel.lícula era la de beure aigua de les fonts de Roma i deixar una ofrena. El pensament, el desig, l’agraïment, era lliure. Jo vaig optar per aquesta tradició. Una moneda i un pensament ple de desitjos, a excepció de no beure aigua d’aquesta Font. No sé si resultarà …..

La segona visita la vaig fer uns díes després i va coincidir que a la Fontana no hi havia aigua, perque precisament havíen buidat la font, recollit les monedes i estaven fent les tasques de desinfecció. Crec que és una de les poques fonts de Roma que l’aigua no és potable i té una explicació. Però abans de continuar parlant de les fonts, dels aqüeductes, la meva curiositat m’ha empès a cercar informació del volum de recollida de monedes i la sorpresa ha estat majúscula:

L’any 2012 es va arribar a quasi 1.000.000,- €, en monedes, recollides després de les netejes setmanals !!!!!!! 

La Fontana di Trevi és propietat de la Municipalitat de Roma. Els diners recollits van directament a Càritas. Ara hi ha més vigilància perque la gent no arreplegui les monedes. Amb aquests diners Càritas gestiona una cadena de supermercats per gent necessitada.

 

Tornem als aqüeductes. Els romans en van construïr fins a onze, dos d’ells subterranis. Els gots van envaïr Roma, ja un Imperi decadent i van saquejar la Ciutat. Els romans de l’edat mitjana es van veure obligats a extreure aigua contaminada dels pous i del riu Tevere. M’expliquen la història, romàntica, de l’origen de l’aigua de la Fontana di Trevi. Anem a l’any 19 a.C. en un llogaret a 22 kilòmetres de Roma. Una pastora vigilant el seu ramat i se li apareix la Verge, tot indicant el lloc on es troba la deu. Amb un senzill gest assenyala la Verge on és i comença la història de dos mil anys. L’aqüeducte que es va construïr se’l va anomenar Aqua Virgo. Després del saqueig dels gots,  es va tornar a posar en funcionament l’any 1453 i no va ser fins a finals del secle XVIII que el Papa Clemente XII va ordenar a Nicola Salvi de construïr l’actual Fontana di Trevi.

Però encara ens queda una història trista, lletja i salvatge del per què no es pot beure
aigua avui d’aquesta famosíssima font. L’any 2007 en la construcció d’un aparcament subterrani, i sense saber-ho ni haver fet cap estudi, van trencar l’aqüeducte. I van fer encara una cosa pitjor, el van acabar destrossant i el van tapar, i per mantenir la font en funcionament, van fer un desviament d’aigua des d’un altre aqüeducte, aquest, d’aigua no potable. Lleig, trist, salvatge, els gots del nostre secle.

I que bonica és la Fontana di Trevi ! Embadalida, vaig estar mirant a Neptú, els tritons, les escultures de l’abundància i la salobritat, o les d’Agripa i Trivia. És un conjunt absolutament únic, bell. Nicola Salvi, Pietro Bracci, Filippo Della Valle, Giuseppe Pannini i fins i tot un projecte signat per el mateix Bernini. En Nicola Salvi admirador del mestre en va aprofitar una bona part per deixar-nos fins avui aquest monument que tothom que viatgi a Roma hauria de visitar. I si llences la moneda, hi tornes.

Fotografia: Fontana di Trevi sense aigua. RG.

Arxiu: Detall escultòric.  RG. 
          Turistes.  RG. 

Publicat dins de Roma | Deixa un comentari

Roma alliberada: Viure la Ciutat i amb els romans

Publicat el 11 de juny de 2013 per rginer
Roma ha estat alliberada ! L’alcalde feixista, berlusconià Gianni Alemanno ja no podrà fer més disbarats a la ciutat de Roma. La participació ha estat molt baixa, perillós, però suficient per treure’s del damunt aquest personatge sinistre. 
Els romans ja no volen semblar més una Ciutat deixada, fins i tot trista, sense cap objectiu. De corrupció no s’ha parlat gens. Va prometre transparència. La seguretat no ha millorat gens, ans el contrari, i les prostitutes que aquest feixista va prometre de fer-les fora dels carrers, ara han instal.lat roulottes allà on han volgut les màfies. Aquests van ser els punts del seu programa electoral ara fa quatre anys.

Una de les seves aportacions a la Ciutat ha estat una escultura horriblement lletja del Papa Joan Pau II. I també va intentar canviar el nom de l’Estació Termini, per Estació Joan Pau II !!

I moltíssimes altres coses que no sé, perque no sóc ciutadana romana i no he patit aquests quatre anys de poder municipal en mans d’un personatge sinistre com Gianni Alemanno. Jo recordava una Roma per viure-la amb els romans.

Roma ha estat sempre una Ciutat oberta, progressista, alegre. La setmana que vaig viure-la, em va semblar, vella, antiga, trista, deixada i ‘colonitzada’ per els turistes. He caminat molt i molt, i he continuat trobant aquesta Roma oberta; sí existeix, et sedueix, però la mà negra d’aquest feixista la trobes arreu.

Sort, senyor Ignazio Marino. Té la possibilitat de retrobar-se amb els romans, de viure la Ciutat, de fer d’alcalde, de ser proper als seus ciutadans.

Fotografia: Piazza Navona. La bellesa. RG.

Arxiu: Escultura de Joan Pau II. Estació Termini. RG.
          Un carreró prop de Campo di Fiori en l’actualitat. RG.

 

Publicat dins de Roma | Deixa un comentari

La primavera romana d’una blocaire

Publicat el 6 de juny de 2013 per rginer
He estat a Roma durant vuit díes. El meu amic Domenico em va convidar fa ja molt de temps i finalment vaig decidir anar-hi. Domenico em diu que el seu nom no és gaire habitual, i tots els que es diuen Domenico és perque era el nom de l’avi. Després de deu anys he tornat a Roma. Han estat vuit díes intensos, però ….. de poca primavera, o pot ser sí. Fred, tempestes, llamps i trons, ruixats, aiguats, sol solet, núvols blancs, colors vius, llambordes mullades, xopes. I els venedors ambulants han fet negoci amb els paraigües. Jo somniava passar una primavera com la senyora Stone, i quasi quasi ho aconsegueixo. 

No va ser un romà, sí un napolità, a primera vista, que em va fer un regal preciós. Barcelona i Nàpols entrelleçades. Pizza a la napolitana … per favore, il cornicione ripiedi di ricotta. Una descoberta. I la petita pizzeria al costat del Castell de Sant’Angelo un redol napolità dins a Roma – Pizzeria Pazzeviello – La vera pizza napoletana – Via Banco di S. Spirito, 19 – Roma.

Seure en una part del jardí del Quirinale. Badant, i mirant els romans i les romanes passejant els gossos, i petant la xerrada. I de sobte, un home comença a moure les branques de l’arbre, i roba una magnòlia bellíssima. La seva dona, el veu, i va a trobar-lo. Ell li regala la magnòlia acabada de collir. Ti amo ! És el que vaig escoltar. Tanco els ulls, i l’escena és diferent, perque la protagonista és aquesta blocaire i en S. surt del darrera de l’arbre i em regala una magnòlia. T’estimo.

Torno al meu nou amic napolità. La pizzeria és plena de fotografíes de Totó i figuretes d’ell. Li comento que a mí m’agrada Totó i que vaig riure moltíssim quan anava al Smart o al Roxy o al Selecto, i gaudia tant del cinema italià. Miro una figureta i ja va entendre que m’agradava, i no, era una peça única, però em diu que si torno lunedi un amic d’ell que ha de venir de Nàpols me’n portarà una.  Si vediamo lunedi. Perque no perdés la il.lusió, em regala un taulellet on en Totó diu seriosament  …… E Io Pago.  

Roma vol dir caminar i caminar. Penso que és la Ciutat-Museu per excel.lència. Entrar i sortir de dins les cases i trobar-te amb uns patis magnífics. Ai, el centre de Roma ha canviat. Tants i tants turistes, a munts. I les terrasses dels bars i restaurants que no deixen quasi espai per poder caminar (sembla que l’alcalde va donar via lliure i se’n preocupa molt poc de que tot funcioni). I costa trobar un bar on t’hi puguis seure amb romans. Sí, el trobes, Bar del Fico. Tot just al costat de Piazza Navona (quina meravella ….). Dins del bar, lluny de l’anar i venir dels turistes. Una Menabrea. He descobert aquesta cervesa. No és gaire habitual. Una recomanació de’n G. un vell amic de Roma. Està molt atrafegat. La seva amiga Bianca està nerviosa. Ha escrit una novel.la i no sap si agradarà. Però aquesta és una altra història, italiana, i ara no és el moment d’escriure en aquest apunt ràpid.

Avui encara em queda temps per omplir una botella d’aigua fresca de la Fontana delle Alpi, tot just començar a pujar la Via Veneto. M’ho ha demanat una amiga meva que ho recorda amb nostalgia. Com és que l’aigua de les fonts de Roma sempre està fresca ? 
Recomforta i molt. Els turistes no ho saben. No n’he vist quasi cap beure aigua de les fonts. No recordo quina, però l’aigua era fins i tot una mica frizzante. Tot just he tornat de veure la meva amiga. No ho esperava, i ha deixat la botelleta dins la càmara frigorífica per tornar a beure aigua fresca de Roma.

Arribo al final de Via Veneto i de sobte entro per una porta on es troba Vila Borghese i
i em quedo mirant els pins, els pins mediterranis que ens són tan familiars, però voleu que us digui que els de Roma els trobo especials, elegants ? I per l’Avinguda de les Magnòlies apareixen les escultures dels màrtirs de la Pàtria i arribo al Pincio.
Roma és als meus peus …..

Cosa vi si può vedere in una settimana ?

Fotografia: Fontana delle Alpi – Via Veneto. RG.

Arxiu: Roma des del Pincio, Vila Borghese. RG. Els pins de Vila Borghese. RG.

 

Publicat dins de Roma | Deixa un comentari