"No sóc un jutge investigador sinó algú que descriu la vida que ens
envolta per als que no la poden veure per si mateixos, perquè el que
s'ensenya a la televisió i s'escriu en la immensa majoria de diaris és informació mutilada i amarada d'ideologia"
Aquesta frase pertany al article pòstum d'Anna Politkòvskaia "Sóc una pària" (Recollit al llibre La consciència moral de Rússia). Fer això, descriure la vida que ens envolta, li va costar la vida fa cinc anys. Per a fer-ne memòria, per a tornar a denunciar aquest crim impune i per a recordar-nos de les dificultats que es troben els que a Rússia volen exercir la llibertat de premsa i opinió ahir es va fer un acte al Col·legi de Periodistes.
Aquesta frase pertany al article pòstum d'Anna Politkòvskaia "Sóc una pària" (Recollit al llibre La consciència moral de Rússia). Fer això, descriure la vida que ens envolta, li va costar la vida fa cinc anys. Per a fer-ne memòria, per a tornar a denunciar aquest crim impune i per a recordar-nos de les dificultats que es troben els que a Rússia volen exercir la llibertat de premsa i opinió ahir es va fer un acte al Col·legi de Periodistes.
L'acte el presentava en Carles Torner que va esmentar les diverses vegades que Anna Politkòvskaia havia visitat Barcelona. Va recordar-nos la seva valentia i el seu compromís i com considerava que abandonar la seva tasca seria cedir davant del poder, dimitir davant dels seus conciutadans. Això li va costar la vida. Des de llavors a la seva taula de la redacció del setmanari la Novaya Gazeta (Aquí la pàgina web de l'edició en anglès, aquí la pàgina al Facebook) hi ha flors cada dia per honorar la seva memòria i la dels altres companys assassinats.
Igor Domnikov
Iuri Schehochihin
Anna Politkovskaya
Stanislav Markelov
Anastàsia Baburova
Natalia Estemirova
La seva companya i amiga Elena Milashina ens va parlar. I ens va fer notar que la impunitat té més dels cinc anys que denunciem ara. L'any
2000 van matar al seu cap de la redacció. Un temps després un
altre col·lega va morir enverinat i es va voler fer passar com una mort
per malaltia (és molt indicatiu que les anàlisis no van ser mai
lliurades a la família). La tercera víctima (Anna Politkòvskaia) va ser
morta a trets a la porta de casa seva. També van ser morts a trets
Anastàsia Baburova (25 anys!) i l'advocat Stanislav Markelov, tots dos junts. Sis
mesos després va ser morta Natàlia Estemirova.
En cap cas s'ha fet mai una investigació a fons. En cap cas s'ha fet justícia. És un preu molt alt el que cal pagar a la Rússia de Putin per a fer periodisme com la mateixa Elena va explicar en aquest article
Ens va explicar que, així com la primera guerra txetxena (1994-1996) va ser una guerra per la independència, la segona es va fer sense cap motiu especial. Cap motiu que vingués del Caucàs vull dir.
Cap al final del mandat del President Borís Ieltsin, ja malalt llavors, emergia un polític llavors poc conegut, Vladimir Putin, nomenat primer ministre de feia poc. Una sèrie d'atemptats a Moscou atribuïts a terroristes txetxens (però que molts denuncien que van ser perpetrats pels serveis secrets russos) van ser els detonants de la segona guerra txetxena l'any 2000. Un ambient furiosament nacionalista i una actitud de duresa envers els txetxens van fer de Putin un heroi i van catapultar la seva candidatura a les eleccions presidencials que va guanyar amb facilitat.
Anna Politkòvskaia va denunciar que es detenien, torturaven i mataven txetxens per raons arbitràries com ara motius ètnics (Et designem terrorista va anomenar un article inacabat). No és que prengués partit pels txetxens, ella tenia ben clar que la seva feina no era prendre partit sinó explicar què hi passava. Fugint de maniqueismes.
Des del 2004 qui mana a Txetxènia (obviament amb el beneplàcit del Kremlin) és Razman Kadírov (web) que seguia així els passos del seu pare el mufti Akhmad mort per atemptat el 2004.
Kadírov, una persona sense gairebé cap mena d'estudis i de tarannà violent, control·la el país amb puny de ferro. Un règim similar a l'estalinisme. Els raptes, desaparicions i morts són habituals. I la ma del règim ben llarga: Enemics de Kadírov han estat morts a llocs tan distants del Caucas com Moscou, Viena o Dubai.
(Per cert, que la Fura dels (ba)Baus actuarà a Grozni amb motiu de la inaguració d'un complex i coincidint amb l'aniversari de Kadírov)
Un cop sota control la qüestió txetxena la següent víctima de Putin va ser la llibertat de premsa i d'expressió. Va començar a tancar diaris no prou submissos i que no feien la vista grossa a la corrupció generalitzada. Segons ens va explicar Elena, la situació és tal que molta gent consciènciada socialment pensa a emigrar. Ella no, mentre NG estigui oberta ella hi continuarà al peu del canó.
El problema és que a Rússia la gent s'acostuma a informar no tant pels diaris sinó per la televisió (totalment control·lada pel govern). Tanmateix cada cop més hi ha més gent que adquireix consciència crítica gràcies en bona part a l'ús d'internet (i de la Novaya Gazeta, és clar). Però la màquina de rentar cervells del Kremlin funciona de meravella i així molts es poden empassar gairebé qualsevol cosa. I quan no se l'empassen miren cap a una altra banda o no hi volen pensar massa, la vida és molt dura a Rússia.
Elena també ens va parlar de la seva experiència a Beslan quan va cobrir la noticia del famós segrest a una escola el primer dia de curs (També es va encarregar de la noticia del submari Kursk per cert) i està convençuda que le tiroteig (on van morir 86 nens) va ser començat per l'exèrcit, que Putin ha seguit la seva idea (també aplicada en el segrest del Teatre de Moscou) que cal acabar amb els terroristes allà on siguin i que tant se val qui caigui per aconseguir-ho.
També ens va fer cinc cèntims del que per a ella són dos grans problemes que te Rússia: Una economia que pot col·lapsar-se en uns anys i un greu problema identitari consistent en la dificil convivència interètnica ja de per si complicada però agreujada per actituds excloents (Rússia per als russos, per exemple).
Elena Milashina va acabar emocionada (i emocionant-nos) i demanant-nos que no permetem que hi caigui el silenci i l'oblit.
Després, per a cloure l'acte, en David Figueres que ahir mateix publicava l'article Entre un cel i la glacera va llegir el text de Carles Torner "Infants txetxens cauen amunt".
__________________________
Des d'aquí, aquesta Europa Occidental que tant li agrada parlar de drets i llibertats, què podem fer per la llibertat d'expressió a Rússia? Suposo que molt.
I què farem? No res. Si més no a segons quins nivells. Hi ha massa por a que Russia s'emprenyi i faci alguna cosa com ara tancar l'aixeta del gas (Els gassos del Tsar). Deu ser per això que d'això que passa a Rússia i Txetxènia se'n parla poc. Ni es demanen boicots a Rússia per no respectar els drets humans (com tan alegrement es demanen per altres països) ni la premsa n'informa malgrat que els que passi sigui molt més greu i cruent que en altres conflictes dels quals ens (des)informen cada dia.
Però una cosa que sí que podem fer qualsevol de nosaltres és informar-nos-en i parlar-ne. No és estrany que l'únic lloc nostrat on podem trobar noticies sobre el que hi passa es digui Trenquem el Silenci.
L'Helena va dir ahir que per a ella gent com l'Anna Politkòvskaia o la Natasha Estemírova eren heroïnes i que són el mirall on ella es reflecteix. El que fa que continui treballant.
Quants de nosaltres estariem disposats a arriscar tot (literalment tot) per poder escriure amb llibertat? Pensem-hi. Sincerament tinc el meus dubtes que jo mateix, si ara fos rus, fos tan valent com ella.
Fem que la feina de l'Anna, l'Helena i dels seus companys no sigui debades.
Apunts meus relacionats:
Anna Politkovskaia
Lectura mundial de textos de l'Anna Politkovskaia
Un conflicte oblidat. Trenquem el silenci
Sabem qui ha assassinat Natàlia Estemirova
Dia Internacional de Txetxènia
Atemptat al metro de Moscou
Imatges: Totes meves llevat de les fotografies dels periodistes assassinats que han estat extretes del web de Novaya Gazeta.
En cap cas s'ha fet mai una investigació a fons. En cap cas s'ha fet justícia. És un preu molt alt el que cal pagar a la Rússia de Putin per a fer periodisme com la mateixa Elena va explicar en aquest article
Ens va explicar que, així com la primera guerra txetxena (1994-1996) va ser una guerra per la independència, la segona es va fer sense cap motiu especial. Cap motiu que vingués del Caucàs vull dir.
Cap al final del mandat del President Borís Ieltsin, ja malalt llavors, emergia un polític llavors poc conegut, Vladimir Putin, nomenat primer ministre de feia poc. Una sèrie d'atemptats a Moscou atribuïts a terroristes txetxens (però que molts denuncien que van ser perpetrats pels serveis secrets russos) van ser els detonants de la segona guerra txetxena l'any 2000. Un ambient furiosament nacionalista i una actitud de duresa envers els txetxens van fer de Putin un heroi i van catapultar la seva candidatura a les eleccions presidencials que va guanyar amb facilitat.
Anna Politkòvskaia va denunciar que es detenien, torturaven i mataven txetxens per raons arbitràries com ara motius ètnics (Et designem terrorista va anomenar un article inacabat). No és que prengués partit pels txetxens, ella tenia ben clar que la seva feina no era prendre partit sinó explicar què hi passava. Fugint de maniqueismes.
Des del 2004 qui mana a Txetxènia (obviament amb el beneplàcit del Kremlin) és Razman Kadírov (web) que seguia així els passos del seu pare el mufti Akhmad mort per atemptat el 2004.
Kadírov, una persona sense gairebé cap mena d'estudis i de tarannà violent, control·la el país amb puny de ferro. Un règim similar a l'estalinisme. Els raptes, desaparicions i morts són habituals. I la ma del règim ben llarga: Enemics de Kadírov han estat morts a llocs tan distants del Caucas com Moscou, Viena o Dubai.
(Per cert, que la Fura dels (ba)Baus actuarà a Grozni amb motiu de la inaguració d'un complex i coincidint amb l'aniversari de Kadírov)
Un cop sota control la qüestió txetxena la següent víctima de Putin va ser la llibertat de premsa i d'expressió. Va començar a tancar diaris no prou submissos i que no feien la vista grossa a la corrupció generalitzada. Segons ens va explicar Elena, la situació és tal que molta gent consciènciada socialment pensa a emigrar. Ella no, mentre NG estigui oberta ella hi continuarà al peu del canó.
El problema és que a Rússia la gent s'acostuma a informar no tant pels diaris sinó per la televisió (totalment control·lada pel govern). Tanmateix cada cop més hi ha més gent que adquireix consciència crítica gràcies en bona part a l'ús d'internet (i de la Novaya Gazeta, és clar). Però la màquina de rentar cervells del Kremlin funciona de meravella i així molts es poden empassar gairebé qualsevol cosa. I quan no se l'empassen miren cap a una altra banda o no hi volen pensar massa, la vida és molt dura a Rússia.
Elena també ens va parlar de la seva experiència a Beslan quan va cobrir la noticia del famós segrest a una escola el primer dia de curs (També es va encarregar de la noticia del submari Kursk per cert) i està convençuda que le tiroteig (on van morir 86 nens) va ser començat per l'exèrcit, que Putin ha seguit la seva idea (també aplicada en el segrest del Teatre de Moscou) que cal acabar amb els terroristes allà on siguin i que tant se val qui caigui per aconseguir-ho.
També ens va fer cinc cèntims del que per a ella són dos grans problemes que te Rússia: Una economia que pot col·lapsar-se en uns anys i un greu problema identitari consistent en la dificil convivència interètnica ja de per si complicada però agreujada per actituds excloents (Rússia per als russos, per exemple).
Elena Milashina va acabar emocionada (i emocionant-nos) i demanant-nos que no permetem que hi caigui el silenci i l'oblit.
Després, per a cloure l'acte, en David Figueres que ahir mateix publicava l'article Entre un cel i la glacera va llegir el text de Carles Torner "Infants txetxens cauen amunt".
__________________________
Des d'aquí, aquesta Europa Occidental que tant li agrada parlar de drets i llibertats, què podem fer per la llibertat d'expressió a Rússia? Suposo que molt.
I què farem? No res. Si més no a segons quins nivells. Hi ha massa por a que Russia s'emprenyi i faci alguna cosa com ara tancar l'aixeta del gas (Els gassos del Tsar). Deu ser per això que d'això que passa a Rússia i Txetxènia se'n parla poc. Ni es demanen boicots a Rússia per no respectar els drets humans (com tan alegrement es demanen per altres països) ni la premsa n'informa malgrat que els que passi sigui molt més greu i cruent que en altres conflictes dels quals ens (des)informen cada dia.
Però una cosa que sí que podem fer qualsevol de nosaltres és informar-nos-en i parlar-ne. No és estrany que l'únic lloc nostrat on podem trobar noticies sobre el que hi passa es digui Trenquem el Silenci.
L'Helena va dir ahir que per a ella gent com l'Anna Politkòvskaia o la Natasha Estemírova eren heroïnes i que són el mirall on ella es reflecteix. El que fa que continui treballant.
Quants de nosaltres estariem disposats a arriscar tot (literalment tot) per poder escriure amb llibertat? Pensem-hi. Sincerament tinc el meus dubtes que jo mateix, si ara fos rus, fos tan valent com ella.
Fem que la feina de l'Anna, l'Helena i dels seus companys no sigui debades.
Apunts meus relacionats:
Anna Politkovskaia
Lectura mundial de textos de l'Anna Politkovskaia
Un conflicte oblidat. Trenquem el silenci
Sabem qui ha assassinat Natàlia Estemirova
Dia Internacional de Txetxènia
Atemptat al metro de Moscou
Imatges: Totes meves llevat de les fotografies dels periodistes assassinats que han estat extretes del web de Novaya Gazeta.
Recordo
la data amb una precisió esfereïdora. Aleshores encara (mal)vivia a
Reading. Feia temps que no baixava a Londres i en un tres i no res em
vaig preparar la carmanyola i cap a l'estació de tren per agafar-ne el
primer cap a Paddinton. Vaig acabar, com
tenia previst, a la Royal Academy of Arts on no feia gaire havien
inaugurat la que es suposava seria una de les exposicions de l'any.
Rodin n'era el protagonista. Al pati d'entrada les seves Portes de
l'Infern cedides pel Kunthouse de Zurick. He oblidat a quina hora hi
vaig accedir al recinte, però coneixent-me segur que vaig ser de les
primeres a trespassar el llindar. El que sí que recordo és que en sortir
ja era fosc i que el contingut de la carmanyola no havia estat prou
substanciós com per atenuar les queixes dels meus budells, però jo tenia
d'altres coses en el cap com ara aquella peça monumental en bronze i
marbre de 'El Pensador' i que l'Anna ens l'havien assassinada. En
arribar a casa no recordo si vaig sopar.
Fa 8 hores ·
Jaume Ortí
Jo
recordo que anava amb cotxe. Entrava al parking de casa i en aquell
moment donaven la noticia per la ràdio (duia posada Catalunya
Informació). Vaig començar a llençar exabruptres, la meva dona, que no
s'havia adonat de la noticia, em va preguntar què passava.Fa 5 minuts ·
Moltes gràcies, Jaume, per la teva assistència i aquesta brillant crònica. Una abraçada!
Moltes ètnies diferents, llengües, religions. Unity in diversity ... és possible ? Mmmm molt difícil. A Birmània tenim un altre exemple, encara més oblidat i llunyà. Però ja hi tornaré, ja ....
El poble de Txetxènia té por, vol viure en pau, i no vol tornar a veure més assassinats, ni morts pels carrers ni les seves cases destruïdes.
Impactant i molt.
No, no es pot deicxar a l'Anna, l'Helena i tots els seus companys en l'oblit. I a mí em va sorprendre, i admirar, la fermesa en que va dir que ella continuaría vivint a Rússia, al seu país, i continuaría escrivint, i que Rússia viurà en lliobertat, malgrat Putin tornarà a ser president durant dotze anys, però res els ferà canviar i la gent tornarà a ser lliure, perque el 'meu país és molt bonic i l'estimem'.
Jaume, un excel.lent apunt. Has utilitzat molt bé la teva llibreta de notes.
Si més no, en aquesta casa, tots aquests dictadors, assassins, genocides hauríen de ser denunciats un dia sí un altre també, ja que no ho fan els que ho hauríen de fer.
Bon dia !
Realment és admirable la gent com Elena i Anna. Deuen ser els que més s'estimen el país i volen el millor. Altres haurien optat per marxar, dimitir o deixar-se portar per l'ambient general. Donar-los un cop de ma des de la nostra comoditat occidental és gairebé un deure ètic.