Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Art i cultura

Cambraqués: Art, cultura, música a Cadaqués

0
Publicat el 12 d'agost de 2017

 

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

 

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

 

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

 

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

 

 

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

 

 

 

 

Mes de juny: Del Món Sant Benet a Otel.lo de Verdi.

1
Publicat el 29 de juny de 2017

Avui pel matí m’he despertat amb un aire fresquet que entrava per la finestra i que l’enyorava des de feia més de dues setmanes. El cel és tant i tant blau que fa mal als ulls. Un aire net i no es veuen núvols. Han estat uns díes de calor difícils per a viure normalment.

He passat aquests díes de calor immersa en la cultura, l’art, el país i el gaudi.

Fem un repàs:

10.06.17 – Visita de l’exposició ‘Jardins d’Espanya’ – Santiago Rusiñol al Museu del Modernisme al carrer de Balmes ( fins el 9 de juliol ). Una descoberta. Uns quadres absolutament brillants, magnífics. La seva visió de la natura, romàntica i simbòlica dels jardins i espais del País Valencià, Barcelona, Girona, Mallorca, Granada i Aranjuez. Vull fer esment la sorpresa, per la seva bellesa i també del seu orígen, del quadre ‘El Calvari de Bétera’. Lloc de naixement del nostre director en Vicent Partal !!  Però la visita no hagués estat excepcional si no fos que el ‘guia’ va ser, ni més ni menys que el Pare Josep de C. Laplana, Director del Museu de Montserrat, una persona culta i gran coneixedor de l’art. Un privilegi.

 

11.06.17 – Un matí gloriós a Montjuïc. Sota les 4 columnes i ja amb un sol de justícia, i moltíssima calor, ens vam trobar milers i milers de catalans per reinvindicar que volem votar el dia 1r d’octubre.

 

Per la tarda al Centre Cívil del Coll, antic edifici del’Editorial Bruguera. Concert i performance del Quartet Brossa contra Josep Pedrals. Nos ho el perdeu si actúen prop de casa vostra. Altament recomanable.

 

12.06.17 – Molt d’hora, molt d’hora, al TSJC per donar suport al nostre diputat en J.J. Nuet. Més gent de la que em pensava. Junts ho aconseguirem. Molt bé !

 

14.06.17 – Matí de platja al barri del Poble Nou/Bogatell. Un altre privilegi. Els barcelonins podem gaudir d’unes platges netes, espaioses, amb una aigua de mar neta, tot just a baixar del metro o el bus.

 

15.06.17 – Dia complet. Món Sant Benet. Bages. Navarcles/Sant Fruitós. Excursió d’un dia. Recomano deixar el cotxe, i agafar el tren a Plaça Espanya, FGC, línia de l’Anoia. Bitllet combinat Món Sant Benet. 24,95€. Inclou tren anada i tornada a Manresa, autobús públic fins a Navarcles. Una caminadeta d’1,5 km fins el Monestir. Entrada visita medieval i campanar. Es pot dinar a la Fàbrica, Restaurant La Fonda ( 15 €/ menú ) dins aquest conjunt medieval i modernista. No us ho perdeu. El claustre el més bonic que he vist. Secle IX/X.

 

16.06.17 – Avui Bloomsday recordant a Leopold Bloom. Dia de lectura.

 

[vimeo 217726087 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/217726087″>Somni d’una nit d’estiu de W. Shakespeare</a> from <a href=”https://vimeo.com/elspiratesteatre”>Els Pirates Teatre</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

18.06.17 – Tarda de bon teatre a La Seca. Que millor que riure, passar-ho bé, amb el Somni d’una nit d’Estiu de Shakespeare i la Companyia Pirates Teatre.

 

 

21.06.17 – Nit de teatre. Biblioteca de Catalunya. La Perla29. Bodas de Sangre. Garcia Lorca. Encara hi penso, recordo i gaudeixo del text, la posada en escena, els actors i actrius, la música i el cavall Juguetón majestuós cavalcant per la Biblioteca. Tornaré el mes de setembre. Gràcies Perla29.

 

27.06.17 – Tarda, a les 6, a la Plaça de la Vila de Badalona. Donar suport al referèndum del dia 1r d’octubre davant la moció de censura que portava la gent del PP i Ciudadanos al plenari de l’Ajuntament.

 

28.06.17 – Nit d’òpera al cinema Cinesa Diagonal. Otel-lo des del Royal Opera House, en directe. Amb el gran tenor Jonas Kaufman. Abans de començar, va ser una mica difícil arribar al cinema. Un fort vent, núvols de tempesta, pluja i sembla que aviat baixaran les temperatures. No va ser pas així dins la sala. L’ambient va ser tempestuós, per el drama de l’obra de Shakespeare i la música de Verdi. Un Jonas Kaufman excepcional. Un director d’orquestra, Antonilo Pappano, brillant. Una gran nit d’òpera i cada vegada gaudeixo més i més amb aquestes retransmisions en directe. M’agrada la Royal Opera House. No és un teatre, és la ”casa” de l’òpera.

 

29.06.17 – Vila Web en paper !! Gran notícia i ja el tinc a les meves mans. Felicitats i bona feina Assumpció, Vicent i tot l’equip. Un pas més.

 

I després de tanta activitat, faig un recés, descanso tot meditant i tornant a l’entorn del Monestir de Sant Benet amb aquests xiprers majestuosos i ferms en mig d’un silenci enriquidor.

 

 

No puc deixar de fer esment que durant la visita del Monestir de Sant Benet vaig assebentar-me que el secle XI van portar les relíquies de Sant Valentí al Monestir on s’hi van estar fins el secle XVII. Avui són a l’esglèsia de Navarcles.

Ja sé quina será la primera sortida de la tardor amb el meu nét, en Valentí; visitar el Monestir de Sant Benet.

Fotografies: RG ……. excepte les de teatre, música i cinema.

 

 

De l’alfabet xinès a l’alfabet llatí / Viêt Nam: Alexandre de Rhodes – Nguyen Van Dinh

0
Publicat el 27 d'abril de 2016

 

 

Wikipedia, Google … internet. Llegeixo un parell de diaris vietnamites cada matí. Ahir un article de l’escola més antiga de Ha Noi. Fotografíes. Sí, he passat per davant. Un edifici extraordinari, colonial, de l’any 1920. Una de les coses que més m’agrada d’aquest país és que ho aprofiten tot, i així pots passejar per Ha Noi entre edificis colonials francesos magnífics, petites cases i botigues vietnamites, edificis nous, antics, parcs. És la menys asiàtica de les capitals d’aquest continent, però a la vegada sí que ho és.

Puginier-1459848572_660x0

D03D8970-1459848583_660x0

 

Sento curiositat per l’edifici i començo a estirar el fil. El nom francès de l’escola, Puginier, antic missioner. Missions catòliques a la Conxinxina. Alexandre de Rhodes (1591 – 1660 ) jesuïta, i missioner a Índia i tot el sudest asiàtic. Fill d’aragonesos, de Calatayud i marrà, jueu reconvertit. Fugen del Reino de Espanya i ell neix a Avignon. Després de viure 12 anys a Vietnam publica el seu llibre més important :  ”Dictionarum Annamiticum Lusitanum et Latinum”, i estableix el nou alfabet de la llengua vietnamita, basat en l’alfabet llatí, el Quôc ngü’ (llengua nacional).

Han-nom_parallel-2-2

D03D9104-1459851669_660x0

Continúo estirant del fil i em trobo amb el nom de Nguyen Van Vinh ( 1882-1936 ). Periodista, editor i traductor. Arran el seu primer viatge a Europa l’any 1906, concretament a Marsella, quan va tornar a Vietnam es va conjurar per modernitzar el seu país. L’any 1907 va fundar i publicar el primer diari en quoc ngu. Va tenir una gran repercusió i l’alfabet del jesuïta Alexandre de Rhodes va tornar amb força. L’any 1918 el Govern va oficialitzar la llengua amb el nou alfabet quoc ngu i es va abolir l’escriptura xinesa. Nguyen Van Vinh va traduïr molts llibres des de La Fontaine, passant per Molière, Balzac, Jonathan Swift, Dumas, Victor Hugo, Plutarc, Abbé Perrot. Els seus negocis de premsa no van anar gens bé econonòmicament i l’any 1935 va haver de fugir del país. A Laos va intentar continuar amb la seva professió de periodista. El van trobar mort en una barca al riu Sepon. A la mà dreta tenia un llapis i un bloc. Fins l’últim moment no va deixar d’escriure les seves cròniques i articles. Una multitud va rebre el seu cos a l’estació de Hà Nôi, milers i milers de persones, en silenci, en un homenatge sentit i emocionat per la persona que va fer possible la modernització de la seva llengua.

funeral1 8-5-1936

I continúo estirant del fil i em trobo amb el nom de Nguyen Dinh Dang ( 1958 ) pintor i físic. Resident al Japó. Fill de la guerra del Vietnam. Actualment un pintor de molt renom. El neosurrealisme asiàtic en la seva màxima expresió.

I el final d’aquest estirar més i més el fil apareix el quadre de Nguyen Dinh Dang de l’any 2001 : ”Introducció de l’Escriptura Romana a Vietnam ” ( La mort transcendental de Nguyen Van Vinh ).

Rhodes-1

Penso que és una al.legoria fantàstica amb els dos protagonistes : Alexandre de Rhodes i Nguyen Van Dinh i Viêt Nam.

Una cita a Hà Nôi amb el Professor Hu’û Ngoc: El seu casament

0

Abans de marxar de viatge vaig contactar amb ”The Gio Publishers” per veure si podia concertar una visita  i conèixer personalment el professor Hu’û Ngoc.
Vaig obtenir una resposta immediata i afirmativa. 
Després de viatjar per Birmània, la meva estada a Mae Sot, Tailàndia i seguidament sud de Laos, el dia cinc de novembre vaig aterrar a Ho Chi Minh City (Saigon) i a l’endemà en un vol matiner fins a Hu’ê. Un dimecres del mes de novembre arribo a Hà Nôi.
I després de parlar per telèfon amb la responsable de relacions externes de ‘The Gio Publishers’ vaig anar a l’editorial, però el professor Hu’û Ngoc no hi era. Se’l pot trobar tots els matins, em diuen. 
Dos díes abans del meu retorn, torno a The Gio Publishers, aquesta vegada pel matí i m’informen que el professor arribarà d’un moment a l’altra i m’espero en un despatx petit, senzill, auster, on sembla que el temps passi lentament. Cap ordinador, cap mostra de noves tecnologíes, llibres, llibretes, fotografíes, una taula vella, cadires no gaire comfortables.
Arriba tots els matins a les 10, em diuen. I sí, a les deu, puntualment, va entrar per la porta del seu petit despatx. Baixet, prim, senzill, somrient …..
Era davant del Professor, 90 anys, escriptor, promotor de la cultura i història vietnamita, professor d’Universitat de Hu’ê, amic i col.laborador de l’Oncle Ho, moltes coses per explicar, molts moments viscuts al llarg dels anys, guerres, revolucions, fam, misèria, morts, destrucció, canvis, progrés ….. felicitat.  Parla perfectament l’anglès, francès i alemany !
Bé, podríem dir que vostè és de la generació de la guerra de Viêt Nam …. doncs sí, li vaig contestar.
S’aixeca i em regala un llibre escrit per ell de la Ciutat de Hà Nôi i me’l signa. Utilitza rotulador i també llapis. De vegades la pluma estilogràfica.
Però, la nostra conversa va girar entorn els casaments, els d’avui i els d’ahir.

M’ensenya un album de velles fotografíes durant els anys de lluita contra el colonitzador francès que va començar a finals de l’any 1946. L’Oncle Ho, és a dir, Ho Chi Minh apareix en moltes d’aquestes fotografíes. Paro atenció en la fotografía d’un professor Hu’û Ngoc molt jove al costat d’una noia guapíssima, la seva dona. Era el dia del seu casament i avui encara estàn junts. Imfermera i posteriorment metgessa de nens. Recorda el dia del seu casament l’any 1952 en una casa petita de bambú en mig de la jungla de la província de Tái Nguyên. La guerra de resistència contra el francès ja havia començat. L’any 1952 les autoritats franceses ocupàven les grans ciutats i poblacions urbanes, mentre que el govern revolucionari de Ho Chi Minh era l’amo i senyor de les zones rurals i de muntanya. Ell i la que seria la seva dona estàven a la base de Viêt Bâc. Les condicions de vida eren dolentes, difícils; la malaria els turmentava constantment. L’alimentació era a base d’arròs i arrels de bambú. Amb una mica de sort, una vegada al mes podíen menjar carn de porc. Degustar i menjar un pollastre era una veritable ‘delicadesa’; un parell de cops l’any, potser. No teníen sal, perque eren a les muntanyes, la jungla, i havíen de cremar petites tiges de bambú i utilitzàven la cendra com un sustitut de la sal.

En aquestes circumstàncies, el seu casament no podia ser ni pompós ni extraordinari. Per seguir les tradicions vietnamites, les unitats de companys i companyes van fer el paper de ‘les famílies’. El grup familiar de la seva dona es va encarregar de construïr una caseta de bambú. D’un paracaigudes trobat, van fer un sostre, i també van poder mig omplir la caseta dels mobles necessaris per poder-hi viure.

Al capvespre, el cap de l’unitat va organitzar la cerimònia, els va desitjar tota la felicitat del món i va acabar tot dient: Gaudiu d’aquesta felicitat, però no oblideu els vostres deures i obligacions’ .

A continuació van oferir a la resta de l’unitat, els seus convidats, un te, petites restes de llaminadures i fruites del bosc. Un casament simple, plàcid com el capvespre. Els seus ulls, la seva mirada expressàven un sentiment d’il.lusió i alegria total. La seva dona, onze anys més jove que ell, continúa éssent d’una bellesa exquisida. 

La fotografia del Professor Hu’û Ngoc sentat darrera la seva taula i novament en l’arxiu fotografíes del barri vell d’Hà Nôi, on ell va nèixer i on viu i que tan s’estima.

Viêt Nam : Fotografíes

3
Publicat el 22 d'agost de 2008

Tot just fa uns mesos vaig descobrir TE (Trekearth) i ara en sóc membre. Gent de tot el món penja fotografíes de tota mena, però sempre amb un interès comú; compartir, ensenyar, aprendre, canviar opinions, poder fer workshops. No són admeses fotografíes que no tinguin un interès per aquest art i els temes són variats; natura, arquitectura, persones, paisatges, moments màgics, anècdotes de viatges. També es demana comentaris. Els vietnamites segueixen éssent uns grans fotògrafs . El millor de TE és que es pot criticar la fotografia, donar consells, suggerències, rebre felicitacions.

És també un motiu fantàstic per conèixer països, racons, indrets, paisatges, cultura. L’objectiu del fotògraf és diferent segons la persona que faci la fotografía, i és molt curiós veure  imatges molt conegudes, però reproduïdes amb la càmera del fotògraf segons la seva visió en aquell moment precís. 
M’agrada moltíssim aquesta fotografia de Viêt Nam. De fet ell volia fotografiar la posta del sol i una dona es va interposar; el color, tornar a casa després de treballar, la sorra que entreveu una boira; és clar que l’imatge no seria la mateixa sense la dona de camí a casa.

Notícies de Viêt Nam: Fotografia

1
Publicat el 1 de juny de 2008

A Viêt Nam els agrada molt la fotografia i els vietnamites son uns fotògrafs que saben treure art d’una imatge. Quan vaig ser a Nha Trang vaig anar a veure el taller de Long Than, fotògraf conegut i tot mirant la seva exposició, haig de dir que vaig comprar-li una fotografia en blanc i negre preciosa i que tinc ara al menjador de casa. Em fa companyia. A Nha Trang existeix una Associació de Fotògrafs, com també en les altres Ciutats del país.

Llegeixo avui al diari Thanhnien que en el concurs més important del món de fotografia, en la seva 17a edició celebrat a Àustria, l’anomenat ‘Trierenberg’, els vietnamites han guanyat 5 medalles d’or i 1 de plata. M’he alegrat molt.
Per gentilesa de Hoang Quoc Tuan, podem admirar aquest retrat d’una dona vietnamita, que ell ha titulat ‘ Ulls reflectius’.
Penso que és extraordinària i una bona notícia per aquest país que poc a poc, sense presses ni sorolls, intenta que el seu poble tingui benestar i pau.

Viêt Nam: El plaer de llegir

1

El propassat dia 14 de març, l’article d’opinió del diari Thanhnien de Hà Nôi m’ha agradat molt i penso que val la pena fer una traducció de l’anglès.

 El títol ja es molt suggerent :  – Donant llibres als infants els donem fortalesa-

 Durant la guerra, joves periodistes i escriptors, soldats, gent del poble, estudiants,  frisàven per llegir el poema de Kieu, o , entre d’altres, les obres de Faulkner o Albert Camus,  i trobàven en ells la fortalesa per continuar en la lluita en aquells anys tant difícils. Durant el període de la colonització dels francesos, els vietnamites van fer traduccions en la seva llengua de les obres cabdals de la iteratura mundial i es van anar publicant al llarg dels anys.
Quan el sud es va trobar en una situació de revolució i guerra civil, el líder de la resistència Nguyen Van Linh – que seria anomenat anys més tard Secretari General del Partit – va obrir una biblioteca en una zona alliberada  i la va omplir de llibres dels clàssics de la literatura de tot el món, sense excepcions.
La biblioteca era oberta les vint-i-quatre hores del dia i nosaltres els soldats i la resta de la gent ens podíem instruir i llegir els llibres que ens donàven fortalesa i confiança.
Molts dels lectors eren joves que tot just havíen acabat els estudis secundaris i van començar a llegir els llibres que els van donar sabiduria i esperances en el futur.

Però, avui, sembla que els joves vietnamites, ja no ténen aquesta passió per la lectura. Ja no consideren que llegir bona literatura sigui important i formi part de les seves vides. Podria ser que el nostre sistema actual d’educació no és el més adient, ja que els ensenyen a trobar un futur millor, però no els dónen cap oportunitat per descobrir per ells  mateixos el coneixement i la cultura.

És irònic que en un món tant globalitzat i tecnològic, la joventut es miri els llibres amb indiferència.
Alguns estudiants només llegeixen llibres que són necessaris per els seus estudis.
Albert Einstein va dir una vegada que las noveles de Fyodor Dostoievsky i les simfonies de Beethoven el van ajudar a descobrir la seva teoria de la relativitat.
Hem d’encoratjar  la lectura als nostres joves i a tothom en general, però només pel fet que els agradi, que ho vulguin, que ho desitgin.
L’amor a la lectura va donar una força adicional als nostres soldats i a tota la societat civil,el poble en definitiva,, i els joves estudiants d’avui hauríen d’entendre i agraïr aquesta vida en pau que avui tenim, a les generacions que van lluitar per aconseguir-ho’.
Signat: Thanh Thao – 14 de març 2008.
És cert que els vietnamites llegeixen molt; Camus, Rimbaud, Gide, Dostoievsky, Balzac, Beaudelaire; la llista seria llarga,  i evidentment els seus poetes i escriptors. És un goig veure les llibreries a Hà Nôi o Ho Chi Minh City on es poden trobar llibres de totes les tendències. En les que vaig entrar-hi, els clàssics francesos els trobes fàcilment, com també les obres de Shakespeare, o Goethe, Keats,  Wordsworth, Faulkner.
Però si creiem el que ens diu la editorial del diari, sembla com la lectura no interessi ja als joves, i ho manifesten en aquest article d’opinió.  Les noves tecnologíes van entrant poc a poc en el seu món.
Truyên Kiêu o El conte de Kiêu, autor Nguyên Du ( 1765 – 1820 ) és el llibre del poema de narrativa de 3250 versos on se’ns explica la vida i el drama d’una noia
de gran bellesas, Thúy Kiêu amb qui tots els vietnamites s’identifiquen.
És de lectura obligada per a tots els que vulguin conèixer el cor, l’ànima i el pensament del poble vietnamita.

Dedicatòria desde Hà Nôi

1

Thê’ Gió’i Publishers és una editorial a Hà Nôi on al mestre Hu’u Ngoc li editen els seus llibres. També editen els llibres d’altres escriptors i el seu catàleg és molt complet; entre cultura, literatura, arts, història, geografia, economia, dret, medicina, memòries de guerra, guíes de viatge, llibres per l’aprenentatge de la llengua vietnamita. Els editen en vietnamita, francès, anglès, japonès, alemany i castellà (traduccions fetes per cubans ).

Les traduccions en anglès i francès són molt correctes, i totes les vegades que he comprat per internet un llibre directament a Thê’ Gió’, la resposta ha estat immediata i el servei excel.lent.
Quan vaig fer la comanda d’un llibre escrit per el mestre Hu’u Ngoc i Barbara Cohen ‘ Tê´t, the Vietnamese Lunar New Year’ ja fa un mes, els vaig demanar si podria escriure alguna dedicatòria.
Dit i fet; avui he rebut el llibre i escrita amb un traç de ploma tremolós, d’home vell i savi, em desitja tota la felicitat possible per aquest any 2008 – Hà Nôi, primavera 2008, Hu’u Ngoc.
‘ A despit de febrer, floreix l’ametller’ –  és un refrany tret mentres llegia El Punt, i que t’omple d’optimisme, juntament amb aquesta dedicatòria rebuda de terres llunyanes  on floreixen tants i tants arbres en aquest moment; albercoquers, presseguers, tarongers.
xin cám o’n giáo su’ Hu’u Ngoc ( gràcies, professor ).



””null””

Ma chère Cochinchine

4
Publicat el 28 d'agost de 2007

Finalment ja he rebut el llibre que vaig trobar via Internet i que el llibreter de Troyes a França em va enviar puntualment.

És una còpia original de la única edició de l’any 1911.
Autor: Georges Dürwell, President de la Societat d’Estudis d’Indoxina amb un pròleg interessantíssim de M. Delamotte, antic Governador de les Colònies.

Em quedo amb la última frase del senyor Delamotte, escrita, no oblidem, l’any 1910.

‘Pel que fa a l’Indoxina, el seu destí està en un rumb desconegut i d’un futur probablement molt proper. El que la història ens ensenya, i que no ens està permès d’ignorar-ho, es que, arreu de la terra, si una raça conqueridora ha volgut mantenir-se polítiquicament o socialment de forma diferent al poble conquerit, aquesta unió mal entesa, invariablement portarà a un final catastròfic.’

França, Espanya, Anglaterra, Holanda, Bèlgica, Alemanya, Rússia, Portugal, Israel i segur que em deixo més països colonitzadors i conqueridors, van patir aquest final. Sí, em deixo els EE.UU, que sembla que no han après res de res de la història.”

Chèo – Comença la funció

0
Publicat el 14 d'agost de 2007

Els timbals comencen a sonar i els espectadors contesten:
‘da’ – ‘sí, tots preparats’. Els músics criden a la gent a venir i a veure la funció. Dos joglars comencen a ballar per obrir espai entre els espectadors indisciplinats i tornar a deixar l’escenari lliure per retornar-lo als actors.

L’instrument essencial del chèo són els tambors. Els timbals de bronze són extraordinaris i ja en tenim constància de la cultura vietnamita del Dông So’n. Les cançons tradicionals i la música també formen part de la representació i moltes d’aquestes cançons són del secle Xè on descriuen la vida diària del camperol.
”Sembla que un presoner de guerra mongol, que era a la vegada un actor, va introduïr el llenguatge teatral en les representacions de chèo ( secle XIIIè ). Durant els anys de colonització de França, el chèo va anar canviant el seu llenguatge teatral i ja es podíen veure els joglars com interpretàven personatges (molt semblants a la ‘commedia dell’arte’ ) satiritzant el mandarí, el judge, els estudiants, el primer ministre, els petits burgesos, homes i dones del poble …..

Però el chèo sempre dóna pas a la lírica, per representar les expressions més passionals i els sentiments més íntims; amor, amistat, mort, mentides, enganys, gelosíes.
En una òpera occidental, el/la cantant s’aprèn la lírica de memòria i segueix la direcció de l’orquestra. El chèo és tot el contrari; els músics acompanyants modifiquen les cançons populars i la música, seguint els esdeveniments de l’escenari, d’acord amb les emocions, sentiments i el desenvolupament de la situació.

L’orquestra és minimalista: una cítara (dàn ngûyet), un violí (nhi), una flauta de bambú i instruments de percussió molt específics (el tambor, timbales, xilòfon i campanes de bambú).

No hi han decorats. La narració teatral (cançons, música, gest, danses, text, tot combinat ) dóna peu a l’audiència a crear ells mateixos l’espai i al mateix temps fer volar la seva imaginació.
L’actor o l’actriu comença donant el to per la resta del grup, i seguidament tots canten com en una coral. Comença amb un preludi escenificat per l’actor-cantant explicant les injustícies i la història d’un rei que promet i jura per aconseguir la pau i treball per el seu poble. A partir d’aquí, tot és improvisació i la representació pot ser curta, o llarga o tota la nit; depèn de l’audiència i de les improvisacions en el text.

Aquesta introducció podríem adaptar-la en un context occidental, molt proper a nosaltres i anar improvisant i afegint escenes i text, i cançons, i música, d’acord amb el que passi a l’escenari … o a la vida real de casa nostra !

Els que han vist la pel.lícula ‘Indoxina’ amb la Catherine Deneuve, es poden veure representacions de chèo i com la història de la noia vietnamita amb el militar francès és representada arreu del país.
Tinc la pel.lícula a casa i després d’endinsar-me dins la història i la cultura de Viêt Nam, penso que el guió està molt ben escrit i no es representa res que no sigui real.

En aquests temps de canvis i més canvis, i globalitzacions, els vietnamites ténen dues coses a fer per conservar el chèo tradicional: la seva cultura que neix dins de la seva ànima i la importància de les tradicions del seu poble que mira de cara, sense embuts, els problemes de la vida diària.

Com no vaig assistir a cap representació de chèo, no tinc cap fotografia, i és per aquest motiu que he decidit penjar la imatge d’aquesta dona del Delta del Mekong, amb aquesta mirada de complicitat i un somriure irònic, que molt bé podría ser el d’una espectadora incrèdula davant les promeses dels que manen, de construïr un pont per arribar més aviat al mercat …….

Chèo – Òpera o teatre ?

0
Publicat el 7 d'agost de 2007

És evident que viatjar com a turista en qualsevol país absolutament desconegut pots treure’n una primera impresió, sobretot dels paisatges o monuments. Jo vaig voler, només arribar-hi, conèixer a fons Viêt Nam. Missió impossible només en 25 díes d’estada i veure i viure uns primers instants, hores i díes.
És per aquest desconeixement que només tornar a casa vaig començar a cercar i aprofondir , en els llibres i per internet , la història i cultura d’aquest poble.
Això m’ha permés preparar-me bé per un segon viatge i saber exactament el que vull veure, viure i respirar.
El que no deixaré de fer: Veure i escoltar chèo en un poble.
””’Després de llegir els seus origens i la seva història, ha de ser un plaer molt gran poder assistir a una o més representacions. A Viêt Nam també existeix la òpera clàssica – ‘Tuông’ – que té els seus origens en la òpera de Pekin i en el teatre japonès ‘ No’. Però el ‘chèo’ és cultura originària del bressol dels viêts al Riu Roig, on ja es representava als camps d’arròs, abans de l’era cristiana.

Després de l’apertura al món occidental, l’any 1986, el dit ‘doi moi’, la joventut i el Govern, va deixar de banda aquest teatre tant i tant vietnamita i semblava que es perdría.

Però sorprenentment, l’any 2001, a la Ciutat de Haiphong, es va celebrar el ‘Festival Nacional del tradicional Chèo’ amb la participació de 14 grups de teatre d’arreu del país i amb més de 700 actors i actrius ! I l’audiència va ser tot un èxit, per sobre les expectatives.

Es va poder constatar que les companyies de chèo, sense rebre els ajuts governamentals, van sobreviure i van continuar i el més important, la gent va respondre, perque volia veure el chèo autèntic, el que s’ha representat durants centenars d’anys i no una còpia híbrida sense cap valor que es va intentar representar durant els anys en que el Govern no feia i no volia ajudar a recuperar una cultura que la gent estimava molt profondament.
Han rectificat i ara el chèo és una de les identitats culturals més importants del país.

El chèo normalment es representava a la primavera, davant de la casa comunal del poble, on els seus habitants veneraven el seu deu o deessa per la bona collita d’arròs.
Els pagesos volíen així també donar les gràcies per la bona collita després de 12 mesos de treball.
A banda del text, la música i les cançons són molt importants.

Avui es poden veure representacions de chèo als teatres de Hà Nôi, de Ho Chi Minh City, del Delta del Mekong, del Delta del Riu Roig, Haiphong i en molts pobles del sud, del centre i del nord del país.

En el proper post explicaré de forma sintetitzada una representació de chèo i només cal fer volar la imaginació.

No tinc cap fotografia de teatre, però sí aquesta de Tai, el xicot que em va acompanyar per Nha Trang amb la seva motocicleta i que també és music. Ell va ser el que em va mencionar el chèo i que tan sols uns díes abans van fer unes representacions a Nha Trang. Em va obsequiar amb un petit concert de música tradicional amb aquest xilòfon de bambú; aquest és petit, però en els grups de música tradicionals vietnamites són tres vegades més grans i el sò és magnífic.””’

Hû’u Ngoc – Cultura i identitat

0

És sorprenent veure que el post més visitat és el que vaig escriure sobre el mestre, escriptor, periodista, Hu’u Ngoc .
El recull dels seus articles al diari Vietnam News en el llibre ‘Wandering through Vietnamese Culture’ és la meva font principal per entendre i conèixer, millor dit, d’endinsar-me en tot el que vaig veure, sentir, escoltar, menjar, respirar durant el meu viatge per aquest país.

Parlem-ne una mica més d’aquest mestre de la cultura, nascut a Hà Nôi l’any 1918 i que camina tots els matins els 5 kms que separen de casa seva fins la redacció del diari.
”Coneix bé el barri antic, el dels 36 carrers, de Hà Nôi. Allí va nèixer i encara hi viu. Va estudiar el batxillerat al Lycée Albert Sarrault, on estudiàven joves de famílies franceses i vietnamites, fills de mandarins i petits burgesos. També hi havía el Lycée du Protectorat reservat per a joves de la petita burgesia urbana i molt rarament a joves de la pagesia. La llengua era el francès, però Hû’u Ngoc va tenir la sort de ser alumne del professor Du’ong Quang Hàm, que es va saltar per alt les ordres, i ensenyava el vietnamita, la llengua del país, als seus alumnes. El seu llibre ‘Viêt Nam – Història essencial de la seva literatura’ – va resultar importantíssim per totes les joves generacions.

Pertany a una generació que ha passat per diferents períodes molt difícils tant econòmics com socials i amb molts canvis.

Ha viscut la colonització francesa, la invasió japonesa i xina, la guerra amb EE.UU. i França, la revolució, i ara l’apertura al món occidental amb la política del ‘doi moi’ de l’any 1986.
Quan va acabar el batxillerat va entrar a l’Universitat per estudiar Dret, però al cap d’un any, va deixar els estudis ja que ens trobem a l’any 1945 i Japó va invadir el país.

Aleshores va decidir definitivament que volia ser professor de cultura i literatura vietnamita i va marxar a Hue on va trobar una plaça de professor.

Durant els nou anys que va durar la guerra amb els francesos, el Govern de Hà Nôi el va anomenar ‘ Cap del Servei d’Educació per els presoners Euro-Africans i desertors de l’exèrcit francès’.
Sincerament, mai havia tingut coneixement que durant una guerra hi hagués aquest departament.

Aquesta responsabilitat li va permetre recórrer el país de cap a peus i parlar amb molts estrangers, i explicar el per què de la lluita a Viêt Nam, la seva defensa com a territori, la seva cultura, la seva història i intentar que entenguéssin la resistència d’un poble davant els colonitzadors.

Parla i escriu francès, alemany i anglès, escriu perfectament el vietnamita amb els ideogrames i evidentment amb l’alfabet occidental.
Ha viatjat per tot el món i ha donat moltíssimes conferències i xerrades per diferents universitats.
Ha rebut diversos premis i medalles de reconeixement tant a Suècia, com a França, a Viêt Nam.
És President de la Fundació Sueca-Vietnamita per la cultura fundada a finals dels anys 80, desde on s’han pogut dur a terme més de 2.000 projectes per la recuperació de la cultura, el teatre, la música. Amb els fons d’aquesta Fundació s’han posat en marxa , novament , 11 teatres de putxinel.lis d’aigua en diferents pobles del Delta del Riu Roig, per exemple.
També ha estat providencial el seu suport per recuperar l’òpera popular – ‘chèo’ – del món rural del Delta del Mekong i molts més projectes d’ajut als infants, escoles, restauració de pagodes, beques per estudis.
El seu llibre ‘Wandering thru the Vietnamese Culture’ ha estat ara traduït al francès i ha rebut diversos premis.
Tot el que vaig viure durant el meu viatge per Viêt Nam ha tingut una continuació meravellosa llegint el llibre de Hû’u Ngoc i entendre millor la cultura, la literatura, la societat, l’artesania, l’art d’aquest país.

El seu càrrec durant les guerres de ‘Cap del Servei d’Educació per a presoners europeus-africans i desertors francesos’ encara dóna els seus fruits, però ara millor que abans, en un període de pau i esperança per el seu Viêt Nam.

Era difícil trobar una fotografia per aquest post, però finalment m’he decidit per una altra visió del llac Hoam Kiem a Hà Nôi, i aquesta tranquil.litat que s’hi respira, envoltat del brugit del tràfic de les motocicletes i els sorolls, però sempre pots trobar-hi el silenci. Hû’u Ngoc camina per la vorera d’aquest llac tots el díes per anar a la redacció del diari.

Embolcall calcari d’un ou

0
Publicat el 29 d'abril de 2007

En aquesta fotografia podeu veure com la dona artista utilitza els trocets petitíssims de les closques dels ous per donar forma a la seva petita obra d’art.

Una vegada la pintura està acabada és molt difícil endevinar que el color blanc està pintat amb trocets dels embolcalls calcaris d’ous blancs !

La laca és la matèria única i a Viêt Nam els arbres amb aquesta resina es troben a la regió central del nord, a Tuyen Quang i Phu Tho. El nom científic de l’arbre és Rhus Succedanea.

La senyora Nguyen Thi Tuyet Mai és la propietària i responsable de la fàbrica Tayson Co.

”’null”’

Art: tècnica de la laca en la pintura

0
Publicat el 29 d'abril de 2007

La laca no és res més que una resina d’un cert tipus d’arbre que creix a l’Àsia. A Viêt Nam se’l coneix per el nom de ‘so’n’. És una tècnica que tant a Xina com a Japó vé de lluny, fa uns tres mil anys i és utilitzada sobretot en estris de decoració i d’ús diari. A Viêt Nam també coneixen aquesta tècnica, però com sempre he explicat en els meus posts, aprofiten els coneixements que aprenen dels seus colonitzadors i els hi dónen el seu toc personal, diferent i artístic.
A l’Ecole des Beaux Arts de Hà Nôi, els seus professors i directors, van esperonar als seus alumnes a utilitzar aquesta tècnica en la pintura, en els paisatges, en els retrats.
‘Van ser pioners en aquesta nova interpretació per pintar els seus quadres i desenvolupar l’ús de la laca donant uns colors intensos i diferents en les seves pintures. Tran Van Can, Phan Han, Nguyen Gia Tri, van ser els primers en utilitzar-la.

Podeu admirar una pintura de Trân Vân Càn (1919-1994) – La tardor – .

En el Museu des Beaux Arts à Hà Nôi estàn exposades diverses pintures originals. Els colors més representatius d’aquest art en pintura són el marró, vermell, negre, groc i blanc. Utilitzen també trocets de closca d’ou, de cranc o de cargols.

A Ho Chi Minh City – Sài Gòn vaig visitar una fàbrica on els artistes pintors i artesans treballen a la vista dels visitants i veritablement és feixuc, cal molta paciència, temps, ser un excel.lent pintor i dibuixant i sobretot manipular la laca correctament, que no és fàcil.

Pintura i artesania, aquesta és la gran diferència. En aquesta empresa, Tayson Co. fundada l’any 1996, pots comprar artesania com poden ser platets, làmpares, gerros, capses i pots adquirir pintures de paisatges, natura, retrats.

Per tot això, vaig passar vergonya quan escoltava la veu dels turistes discutint el preu i volen pagar molt per sota de la meravellosa feina feta.

No aconsegueixen rebaixes. A la botiga ténen molt clar que poden descomptar un màxim del 10%.

Hà Nôi – Any 2010 – Mil.lenni

0
Publicat el 24 d'abril de 2007

L’any 2010 hi haurà festa gran a Hà Nôi, celebren el seu mil.leni com a Ciutat. De fet ja estàn avançant molts aconteixements, sobretot, culturals per celebrar aquest fet important.
Els artistes pintors, els escriptors, els poetes, els artisans, els músics, la gent del poble, tots formaran part d’aquest exèrcit de pau per festejar aquest esdeveniment.
Entre els artistes pintors he escollit un de molt significatiu i desconegut per a la majoria de la gent que sóm fóra del circuit de les galeríes d’art: Bùi Xuân Phái ( 1920 – 1989 ).
A Viêt Nam se’l coneix com Phái Pho o simplement Phai, el pintor dels carrers del barri antic de Hà Nôi.
”’En un dels meus primers posts ja vaig explicar la meva sorpresa davant els quadres dels joves pintors d’aquest país formats tots ells a l’Ecole des Beaux Arts de Hà Nôi.
Aquí en teniu una mostra. Vaig comprar a la botiga del Museu de Beaux Arts unes postals i aquest quadre hi és exposat – ‘Phô Hàng Mám – Carrer Hang Mam’ -.

Bùi Xuân Phái és un dels millors pintors del país. Es va graduar a l’Ecole des Beaux Arts a Hà Nôi ( 1925 – 1945 ).
La pintura mundial estava en plena efervescència entre la pintura dels clàssics i Picasso, Matisse, Leger. Bùi Xuân Phái va entendre i admirar aquestes noves tendències i les va anar aplicant al seu propi estil.
Va ser sempre una persona admirada per tothom, honesta amb ell mateix i molt respectada.

En ell s’ajunten totes les grans paradoxes d’un govern únic, comunista, tancat, però també acceptant la realitat i el reconeixement dels seus errors.

Bùi Xuân Phái va perdre el seu lloc de treball com a mestre de l’Escola d’Art de Hà Nôi l’any 1957, per donar el seu suport públic i convençut, al moviment cultural i polític de la societat civil i d’artistes demanant més llibertat d’expressió.
El Govern no el va deixar exposar els seus quadres fins l’any 1984.

Però l’any 1996, i a títol postum, se li va atorgar la més gran i important condecoració de Viêt Na, el Premi Ho Chi Minh, per la seva contribució al coneixement de la pintura vietnamita al món i la seva defensa de la nació i la seva llibertat.
”’