Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Birmània - Viatges

Les meves fotografíes : Pont U Bein, Amarapura, Mandalay

Publicat el 28 de gener de 2019 per rginer

 

Setembre 2009, 2011 i 2013, Mandalay, Birmània/Myanmar

Impossible viatjar per aquest país que estimo tant i no anar a partir de les 6 de la tarda al pont de teca d’Amarapura, U Bein,  que travessa el llac Taungthaman…..  I sempre he anat quan el llac és a vessar d’aigua,  després de les èpoques de pluges. No he estat en períodes de sequera quan el llac és buit.Té una llargada de 1.2 kms i és el més vell i llarg pont de fusta del món. Es va construïr l’any 1850.

La primera vegada, abans del migdia, moltíssima calor. Una impresió molt notable. I direu, perquè un pont, tant simple, senzill, de cap estructura arquitectònica especial m’impresiona? Té més de 150 anys i està construït únicament amb fusta de teca. És un enclau important per la mobilitat de la gent que no ha de creuar el llac amb barca i guanya temps. És un lloc d’encontre de la gent jove. És un lloc on al capvespre quan es pon el sol la gent hi va senzillament per meditar, per ser-hi, en silenci, caminant, només destorbats potser per els turistes, sobretot xinesos que són molt cridaners.

 

Les altres dues vegades ja vaig anar-hi al capvespre, abans de les 6 de la tarda a les postes de sol, i sí,és un lloc fascinant. I en tinc moltes de fotografíes. I l’arbre sec, sense fulles, sempre hi és. No ha canviat en tots aquests anys que he anat a Mandalay.

 

Avui: Thingyan – Any Nou .. especial … a Myanmar/Birmània.

Publicat el 13 d'abril de 2018 per rginer

 

 

 

 

Sí, avui comencen els díes de festa per celebrar l’entrada del nou any a Myanmar/Birmània, però també a Tailàndia, Laos. Thingyan significa ‘un gir’, ‘un canvi’, celebrar el nou any ple d’esperances i deixar el vell enrera. Significa esperar les pluges que són a punt d’arribar, després de setmanes de sequera, calor, molta calor. Les vacances escolars ja han començat fins el mes de juny. La gent de Myanmar/Birmània ténen quatre díes de festa per endavant. Música, cançons, menges especials, trobades entre familiars i amics, i un desig de començar un nou any deixant el llastre de l’anterior enrera, i per això aquest desig es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres,(ata), aigua, per purificar, per netejar, per foragitar els mals esperits.

 

Podeu fer una ullada als meus apuntaments d’anys anteriors on he explicat com ho celebren, perque enguany, tinc jo una celebració molt especial.

Vull desitjar un bon any nou al poble de Taung Ywar Thit, Sagaing. A totes les nenes i nens de l’Escola Mingalabar. A les professores. A la cuinera. A L’Abbot, U Awbarsa, Aung Ko Ko, famílies, dones i homes, els monjos. Enguany la petita ONG Jofran Internacional celebra el 10è aniversari. I jo en formo part. Vaig entrar-hi l’any 2009/2010. També desitjo un molt bon any a en Joan, Frankie i Anna ( Jo… Fr… An… ) veritables pioners perque l’Escola MIngalabar passés d’un somni a una realitat. I als meus companys la Berta, en Pere i en Luís.

I el meu record especial a l’abat U Ankura veritable artífex perque el projecte esdenvingués una realitat.

He viatjat tres vegades a Myanmar/Birmània, 2009, 2011 i 2013. L’any 2009 vaig conèixer Jofran, de casualitat, i en dir que viatjava a Birmània, em van preguntar si els podria ajudar a portar diners per entregar a uns monjos, diners  destinats a l’Escola que tot just havia començat a funcionar un any enrere. I sí, ho vaig fer i a Mandalay em vaig trobar amb en Kumara, Thitsar i Nandaw. Els vaig donar el sobre amb els diners. I en tornar a casa, després d’un viatge inoblidable per el país, vaig decidir formar part de Jofran.

I han passat uns anys. I enguany celebrem el 10è aniversari. Podeu fer una ullada a la web. Hi trobareu molta informació. Som petits, ens fan falta més socis, però ens en sortim i arribem a tot. No volem fer-nos grans. Tenim un projecte que s’està fent realitat i continuem. Encara falten coses a fer. Ho farem. Ho aconseguirem.

 

És difícil seleccionar fotografíes. En tinc moltes. He estat a l’Escola dues vegades. Podeu llegir les meves experiències en aquests apuntaments. No he coincidit mai en cap festa grossa. Sí que he pogut participar de la vida diària de la gent de Thaung Ywar Thit. Sí que he pogut ballar i cantar amb les nenes i nens. Sí que he pogut escoltar les mancances i millores perque el projecte vagi funcionant i sigui una realitat. La col.laboració amb els monjos i la gent del poble és perfecta.

 

Durant els díes del Thingyan la gent deixa en llibertat ocells i peixos, els que tenen engaviats o en una peixera. Fan un acte meritori o una bona acció. A casa no tinc cap ocell en captivitat ni cap peix en una peixera. Tampoc tinc les bellíssimes flors de color groc del Padauk, que anuncíen les pluges i les noies se les posen al cap. Sí tinc un troç preciós de fusta del Padauk. Avui el tinc al bell mig de la taula fins dimarts. Dona sort.

Així celebro l’any nou i penso en Myanmar/Birmània i la gent del poble de Thaung Ywar Thit. I penso en els nostres que no ténen llibertat, empresonats, a Estremeras, Soto del Real i Alcalá Meco. I els nostres exiliats a Bèlgica, Escòcia, Suïssa, Alemanya. Els volem tots a casa. El color groc és la nostra guia i les flors del padauk donen esperança.

FELIÇ ANY NOU – THINGYAN per a tothom.

 

 

 

 

Videos: Avui Ganlang Razi, Myanmar- 5,870 m

Publicat el 9 d'agost de 2017 per rginer

 

 

 

 

Aquest és un nou video trobat a Vimeo. Extraordinari. El trailer d’un documental que ha rebut diferents premis. I podem veure la gran fita d’una expedició birmana-nordamericana en la conquesta, per primera vegada, del Pic del Gamlang Razi, de 5,870 m. És el segon més alt del Sudest Asiàtic, o el més alt. Per que hi ha una controvèrsia. El pic Hkakabo Razi té una altitud de 5,742 m més 240 m encara per mesurar amb GPS. Però no està clar i tampoc s’ha confirmat.

Situat a la frontera entre Myanmar-Tibet i la Índia. A l’Himalaia. Van arribar al cim el dia 7 de setembre de 2013. Per primera vegada. I van poder mesurar l’altitud amb GPS, i per tant els 5,870 m són reals. Volíen demostrar que sí és la muntanya més alta del Sudest Asiàtic. És increïble que encara avui es puguin fer expedicions i pujar a cims verges, on mai ningú hi ha estat abans. Myanmar-Birmània és un país que conec molt bé i he escrit moltíssims apuntaments en aquest el meu bloc. Tantes dècades de fronteres tancades, dictadures militars, havíen impedit que ningú pogués arribar a aquests llocs tan i tan remots.

El que és interessant del video és el camí que van haver de fer fins arribar a peus de l’Himalaia. Més de 400 km a peu per jungles i terrenys salvatges. Humitats. Serps verinoses. Insectes. Infeccions. Calor, molta calor, per arribar al lloc establert com a camp base. I pujant per arribar a dalt del cim, es van trobar amb les pareds de gel i molta neu. Quin contrast !

Els components nordamericans de l’expedició en tornar van manifestar que el poder conèixer aquest país, Myanmar, la seva gent, caminar per una jungla infinita, ho van viure amb intensitat i emoció, més que en el moment de fer el cim.

Andy Tyson (1968-2015) el cap del’expedició va morir en un accident d’avioneta al seu pais. No fa pas gaire. Va ser un gran muntanyenc, amant de la natura i el seu objectiu era arribar a dalt dels cims mai assolits per altra gent. I ho va aconseguir.

És un video meravellós, per gaudir-ne.

[vimeo 86622889 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/86622889″>Myanmar Bridges to Change Documentary Film Trailer</a> from <a href=”https://vimeo.com/fishercreative”>Fisher Creative</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

 

 

 

Lluna plena, Thingyan, any nou a Myanmar/Birmània

Publicat el 14 d'abril de 2017 per rginer

 

El propassat dia 11 d’abril, lluna plena, a Myanmar/Birmània, i altres països del sudest asiàtic com Tailàndia, van celebrar el seu any nou. Jo com tinc la sort de conèixer diferents països celebro la nova entrada any tres vegades, la nostra, sempre fixe el dia 31 de desembre, el Tê’t, a Viêt Nam, lluna nova mes de gener/febrer i Thingyan, Myanmar, lluna plena mes d’abril.

Thingyan significa ‘un gir, un canvi’. Celebrar el nou any. Esperar les pluges. Fa moltíssima calor ara, i les vacances escolars encara són vigents. El nou curs no comença fins el mes de juny. Quatre díes  ( 13 al 17 d’abril ), que la gent espera amb il.lusió i esperança. I aquesta il.lusió i desig, es transmet llençant-se aigua neta uns contra els altres – ata – aigua, per purificar-se, netejar el cos, per treure’s els mals esperits. Fins i tot el Buda de la foto destacada somriu mirant a tota la gent que celebra el canvi d’any. Si necessita imatges per il·lustrar les assignacions de treball que recomano per aconseguir royalty free images els quals són realment gran.

Abans eren les dones les primeres en llençar l’aigua, amb galledes i tota mena d’estris es dirigien als homes i els deixaven ben xops, entre crits i riures d’alegria. Avui ja és tothom que llença l’aigua no importa qui sigui, excepte els monjos i les monges budistes.

També hi ha moltíssima gent, sobretot els monjos i les monges budistes, que es passaran aquests quatre díes resant o meditant perque els vuit preceptes del budisme que professen es compleixin: no matar, no acceptar el que se’ns dona, no matenir una vida sexual insana, no mentir, no beure alcohol, no menjar després del migdia, vestir-se amb la roba de color safrà, els homes, i de color rosa les dones, i dormir en llits grans o de certa alçada. També deixen lliures ocells i peixos en captivitat, fent així un acte meritori o bona acció. No es poden encegar per la ira, i està molt mal vist llençar aigua a les persones que no ho desitgen. Desitjos que no sempre s’acompleixen.

I la flor per excel.lència d’aquests díes és la de l’arbre Padauk de color groc intens, brillant, i que floreix en aquests arbres emblemàtics tot just per aquests díes, anunciant la pluja que tothom espera. És la flor de l’esperança, del futur. Les noies llueixen les flors als seus cabells i tothom s’intercanvia petites fustes treballades del Padauk, per tenir un any pròsper, feliç i amb bona salut.

I el plat, el menjar, principal d’aquests díes, el Mont-lone-yay-paw. Representa la família, la bona convivència, treballar plegats. És de díficil el.laboració. Porta feina i cal la col.laboració de tothom. Són unes pilotetes fetes amb arròs glutinós i farina d’arròs. Quan la massa està feta després de molta feina, es posa sucre de canya i confitura, i es torna a fer una massa compacte. Es fan pilotetes. Es deixen reposar i en una olla gran amb aigua es posen les pilotetes fins que arrenca el bull, i quan suren, és el moment de treure-les i es saltegen posteriorment amb un polsim de coco. Són delicioses, ho puc dir perque les he menjat. L’any passat, a Manresa. Els meus amics en Xevi, la MoeMoe i el seu fill Nil, vam celebrar plegats el Thingyan, i la MoeMoe va posar sobre la taula un plat ple de Mont-lone-yay-paw. 

Com fa moltíssima calor, es serveixen begudes i postres molt refrescants, i el més popular de tots és el Shwe-yin-aye, amb llet de coco, pa blanc, arròs glutinós i diferents gelees de colors i fruits.

El país viu amb una certa llibertat, més llibertat diria jo, i es veu en la gent que està més relaxada, pregunta, parla sense por i té moltes esperances en el futur, encara que saben que serà molt díficil després de més de 60 anys de dictadura militar, cruel, injusta i destructora. Han tornat els grups, els cantants, les corals  intepretant músiques amb lletres molt iròniques i de denúncia. Abans era la manera en que la gent es podia expressar lliurement fins que es van prohibir. Ara aquestes ‘caramelles birmanes’ són més creatives i lliures que mai.

FELIÇ THINGYAN per a tothom.

 

 

 

Myanmar/Birmània: Opus #3

Yannick Calonge és un jove geòleg francès i viatja molt per tot el món. I ens deixa uns videos bellíssims que els podeu trobar a Vimeo. Ja ha viatjat tres vegades a Myanmar/Birmània, com jo,  i cada vegada es supera. Aquest video  és agoserat, diferent dels que he vist fins ara. L’anterior també va ser magnífic i el vaig compartir amb vosaltres.

A més les imatges em són conegudes. Ens ensenya Mandalay, Mingun, Bagan i Shwedagon a Yangon. Records, vivències, admirar, pensar, viure, conversar …. tres vegades, tres viatges a aquest país i tantes coses encara per fer. Un quart viatge és a la llista d’espera …….

 

Myanmar : Opus # 3 from Yannick Calonge on Vimeo.

 

Myanmar: Diari de viatge – De Taung Ywar Thit al Monestir de Bawditataung

Torno a obrir el meu diari de viatge i obro la pàgina del dia 29 d’octubre de 2013.
Sóc a Birmània/Myanmar i aquest dia va ser la meva partida del poble de Taung Ywar Thit, de l’escola, dels amics, dels infants, després de dos díes d’estada intensos i meravellosos.

Matinada. Són les 04:30 hores del matí i les oracions dels monjos em desperten. El refredat va a més i no m’extranya gens després de l’arribada sota la pluja monsònica fa dos díes. Amb la llanterna surto fora. El cel està practicament cobert d’estrelles. Tres díes de pluja intensa i per fí puc veure el cel. Aviat sortirà el sol. Esmorzar lleuger amb l’abbot U Nagar. A 3/4 de 7 del matí marxo acompanyada de Thitsar, Nandaw i Koté. Un cotxe-camioneta-taxi. Travessem per diferents poblacions on la carretera és el punt de trobada i el mercat. El paisatge familiar. Les palmeres de palmira, esveltes, belles. Embolic en un encreuament, entre un camió, la nostra camioneta, uns carros, bicicletes i alguns búfals travessant la carretera. Passem prop de la mina de coure on l’any passat van haver-hi protestes, aldarulls, violència i monjos greument ferits. La mina és a cel obert i han deixat tota la terra del voltant, kilòmetres i kilòmetres, erma i els seus habitants no han tingut més remei que marxar. No poden sobreviure. Res no pot crèixer. Una terra morta.
Arribem a Monywa després de creuar per un pont, bastant insegur, el riu Chindwin. i toca parar. Esmorzem. Com encara no són les 12:00 els meus amics monjos poden fer el seu àpat i m’acompanyen. Per una vegada menjo acompanyada. Encara no m’he acostumat a menjar sola, envoltada de gent mirant-me.


He demanat una sopa de pollastre i sí, em posen damunt la taula un bol de sopa, fideus d’arròs, tres o quatre potes de polllastre i un ou escaldat.
El refredat em fa la punyeta i no estic del tot bé.


Thanboddhay Paya. És un temple budista inversemblant, cridaner, sembla carnavalesc, construït a mitjans del secle XX i tot són figures de Buda, tot, les pareds, uns obeliscs, els sostres, petits Budas que t’envolten i tens la sensació que ets a la casa dels miralls de Buda.
Bawditataung. Arribem a primera hora de la tarda. Aquí és on hem de dormir, en aquest monestir budista, molt important. Fins que no arriba l’abbot U Kawtinnya no ens assignen el nostre al.lotjament . Jo tinc una petita habitació dins una sala molt gran on hi ha un altar. Els tres amics dormen a terra, i jo sóc una privilegiada, hi ha un llit ! Un bany amb safareig per banyar-te i dos lavabos amb tassa de water occidental !

L’abbot U Kawtinnya em convida a sopar a casa la seva germana i també a veure una clsse d’anglès. Mentre, entrem en un coffee shop-restaurant. Jo dino, els meus amics no. Ja és més tard de les 12:00 i no els està permés. Així que començo a dinar sola, però acompanyada. A les 5 de la tarda comença la classe d’anglès del professor U Eindaw. Tenen una pantalla i passen un curs d’anglès ‘English For You’. El generador està en funcionament. U Eindaw em demana si puc fer jo la classe, practicar la llengua oral, fer preguntes i que els seus alumnes puguin practicar. Davant meu uns 30 alumnes, més noies que nois. No pregunten, poquíssim, i em costa que participin. U Eindaw és molt bon professor i parla un anglès perfecte.

 

M’ho passo bé amb U Eindaw i els seus alumnes, i ell sembla també molt content. Parlem de tot una mica i no puc més que pensar el camí que els queda per fer en materia d’educació, després de més de tres dècades de dictadura militar, un temps, en que preguntar estava prohibit ……

U Kawtinnya em vé a buscar i abans d’anar a sopar a casa la seva germana, fem un passeig pel Monestir de Bawditataung i és aleshores que puc veure el Gran Buda vigilant la vall. És la tercera escultura de Buda més gran del món. 129 metres d’alçada. Al davant es troba una altra escultura de Buda reclinat. Va ser inaugurat l’any 2008, gràcies a la perseverància i treball d’un monjo, el aleshores abbot U Sayadaw. L’any 1961 van començar a plantar l’arbre bodi – ficus religiosa -, 27 en total. Siddharata Gautama va descobrir el misteri de l’alliberament, el nirvana, sota un arbre bodi,  i jo em trobo avui any 2013 en mig de milers d’arbres (diuen que n’hi han 9.000) i sota cada arbre, un Buda (diuen que n’hi han més de 10.000).
U Kawtinnya puja a un bancal i agafa les flors de l’arbre i me les posa a l’orella. La olor que desprenen aquestes flor és intensa.

Arribem a casa la seva germana i entro a la rera botiga on m’han preparat un veritable menú birmà. No hi falta de res. Com és habitual, menjo sola, i tots mirant-me, mentre parlem. L’hospitalitat dels birmans forma part de la seva cultura.
A les sis ja és fosc a Myanmar/Birmània. Sopen molt aviat a les 7 de la tarda. En acabar anem a dalt prop del gran Buda. U Kawtinnya té un cotxe, un Ford, de fa més de 15 anys, canvi automàtic. Arribem a la gran esplanada i em trobo un monjo ja d’avançada edat, l’abbot principal del Monestir, rodejat de 6 joves que l’escolten. Me’l presenten, i és en aquests moments que no saps què fer, ni com has de saludar al venerable monjo. El cel és d’una bellesa insultant. Les estrelles brillen més que mai. Un silenci total i una pau que convida a una meditació profunda i alliberadora.

A les 9 del vespre ja sóc a la meva habitació. El llit és de fusta, sense matalàs, però comfortable.
Bona nit.

Avui Festa del Thadingyut a Birmània/Myanmar

Milions de budistes a Birmània/Myanmanr celebren l’últim dia de la Festa del Thadingyut.
Per entendre-ho una mica millor, el final de la ‘quaresma’ budista.
Festa nacional. Bancs, oficines, escoles, oficines governamentals, tot és tancat. La gent torna als seus pobles i ciutats per mostrar el seu respecte als pares, a la gent més gran. Porten regals. Dins les cases és ple d’espelmes, de llum. També visiten als mestres, familiars, monjos. Els temples s’omplen de llums.

Aquest període, lluna plena del mes d’octubre, és el més important de l’any. Creuen que fer mostra del seu respecte als pares, als avis, als mestres, als monjos, acumulen bona sort i esperances per el proper any que ja és a prop.

Les donacions i/o regals poden ser des de moneda en paper penjant de les branques d’un arbre, arròs, incens, espelmes, flors i altres regals tots de colors molt vius i lluminosos. És el moment en que els monjos surten dels temples després del període de pluges.

La gent gran practica la meditació durant aquests díes, mentre els joves van a les platges, als parcs. Shwedagon avui és ple, molt ple, milers d’espelmes, milers.

Sóc lluny de Birmània/Myanmar, però he rebut un regal i el respecte, i hem encès espelmes a tots els racons de casa i el sac és ja molt ple d’esperances tot mirant aquest proper any.

Fotografíes: Ofrena de regals dels joves als pares.
Arxiu: Shwedagon – Yangon. 
          Encesa d’espelmes. 
          Thadingyut a casa

Viatjar pels grans rius: Kaladan – Birmània/Myanmar

Publicat el 21 d'agost de 2012 per rginer
Fa molta calor, sufocant, diria jo. El ventilador poca cosa pot fer i és per això que vaig més sovint al supermercat. Miro, comparo preus, compro si s’escau, trobo veïns i petem la xerrada, i ens refresquem molt, perque l’aire acondicionat és perfecte.
En tornar a casa he estat editant un video amb les fotografíes que vaig fer en el meu viatge a Birmània/Myanmar, ara ja fa un any, setembre 2011. El temps passa ràpid!

Navegar per el riu Kaladan va ser una meravella. He volgut reflectir en aquest video aquesta navegació entre 6 i 7 hores des de Sittwe a Mrauk U i novament el mateix trajecte, una mica més llarg per la pluja, de Mrauk U a Sittwe.

He descobert a la xarxa que s’està preparant una expedició per aquest riu Kaladan 
Kaladan River Expedition 2012 – The river road to Myanmar. Des del seu naixement, a Mizoram, Índia fins el seu embocament a la badia de Bengala, concretament on es troba Sittwe, Birmània/Myanmar.  El riu Kaladan travessa els estats de Chin i Rakhine. Forma la frontera internacional entre Índia i Birmània/Myanmar. Es calcula que més d’un milió de persones viuen a la vora del riu.
www.ribexpedition.com 

Volen salpar el proper mes d’octubre quan comença l’època seca i així esquivar les
pluges. No com jo, que en el meu viatge de tornada, vaig poder saber què són els aiguats monsònics acompanyats de vents …..

Hauran d’utilitzar bots pneumàtics al començament de l’aventura. Són 1.200 kms.
Els grans vaixells poden navegar al llarg de més de 700 kms. Tenen problemes en aconseguir l’autorització per part del govern de Birmània/Myanmar. L’estat d’Arakan va patir una violència extrema entre ètnies de religions budista i islàmica a finals del mes de maig. El toc de queda ja no és vigent i ja fa setmanes que tot està en calma. Més de 70 persones van morir i aproximadament 100,00 persones, totes de religió musulmana van fugir i malviuen en camps a la frontera amb Bangla Desh.

La meva navegació per el riu va ser plàcida i amb aquesta calor ha estat refrescant editar el video. Però no puc deixar de pensar en aquesta part de món on viuen en una extrema pobresa i estan patint conflictes greus. El viatge a Mrauk U i Sittwe, de l’any passat em va causar una impresió entre inquietud, admiració, preocupació, impotència i també placidesa i felicitat. Tot en un mateix cistell.

Fotografia: Temple de Shittaung – Mrauk U. Construït l’any 1535 el nom vol dir:
Santuari de les 80,000 imatges i és el temple més important que es pot visitar avui a Mrauk U, entre els més de 70 que envolten el poble, molts amagats entre pujols.

 

Viatjar pels grans rius – Ayeyarwaddy / Birmània/Myanmar

Publicat el 1 d'agost de 2012 per rginer
En els meus posts ja he manifestat com m’agrada viatjar pels grans rius, fet que vaig descobrir quan per primera vegada un avió em va portar fins a Hà Nôi. A Viêt Nam navegar per els rius és un fet habitual i la mare dels grans rius asiàtics, el Mekong t’ofereix aquesta possibilitat de diverses maneres. Pels que viatgen per aquest país i es volen desplaçar fins a Cambodja, Phnom Penh, res millor que embarcar a Chau Doc, Viêt Nam i navegar per el riu Mekong fins la capital del país veí.
O si et desplaces per el nord a les muntanyes on està situada Sa Pa, pots fer un desplaçament des dels poblets o mercats on viuen els H’mong negres o vermells, per el riu Day.
Els viatges més llargs que he fet han estat per dos rius a Birmània/Myanmar, el Ayeyarwaddy/Irrawaddy i el Kaladan. Més de set i vuit hores.
De Bagan a Mandalay, a contracorrent, és a dir, un viatge lent, molt lent. De Sittwe a Mrauk U un retorn accidentat amb vents forts i pluges monsòniques.
Navegant per aquests grans rius frueixes de tot; calma, silencis, descans, respirar, conversar, mirar, llegir, veure la gent pujar i baixar del vaixell, els pescadors. Els camps d’arròs a la vora del riu on mai pots veure on s’acaben.
Planificar un viatge per aquests països cal ser curós. No es pot anar amb la idea típica i tòpica si avui és dimarts som a Amsterdam, es necessita temps. Quan no disposes d’aquest temps, aleshores, millor planificar per viatjar a llocs concrets i pots tornar a casa amb unes vivències úniques i un aprenentatge que només viatjant amb temps pots continuar emplenant el teu cistell de sabiduria. 
I navegar per els rius és una manera d’aprofitar aquestes vivències i aprendre.

Novament un video de’n Henrik Groenen, a Vimeo. Com molt bé diu en el comentari,
va tenir encara sort que a Birmània/Myanmar el transport per els rius encara és vigent, perque en altres països es substitueix ja per el transport per carretera o els avions.
El que no diu és que de vegades és més ”ràpid” navegar per el riu que no pas carretera o en tren ! I que és el transport més barat per la gent del país, per diners i per espai.
Els birmans no ténen capacitat econòmica per viatjar en avió dins el seu propi país (bé, sí, la classe benestant, és a dir, militars i famílies, i propietaris de grans negocis), i el tren que també és molt barat, els trajectes es fan eterns. Però avui parlem de navegar.

Contrasta quan navegues per el riu Ayeyarwaddy/Irrawaddy i veus passar prop teu The Road to Mandalay, antic vaixell colonial britànic, restaurat, un luxe exquisit
(penseu en els temps de finals del secle XIX fins a la segona guerra mundial, i els britànics com a amos i senyors de la Índia i Birmània). Els occidentals de poder adquisitiu molt alt poden gaudir d’aquest viatge fluvial com a representants de la classe colonitzadora dels vells temps. El contrats és evident.

I aquest és el video d’un viatge des de Mandalay a Bagan. Moltes hores, molt de moviment i deixar passar el temps al llarg de tot el dia. En aquest cas el vaixell segueix el corrent d’aquest riu cabalós. El riu més important que creua tot el país de nord a sud, 2.170 kms, navegable en la major part, aproximadament 1.600 kms i neix a l’estat de Kachin vora l’Himalaia.

Fotografia: The Road to Mandalay. Riu Ayeyarwaddy/Irrawaddy. Setembre 2009. RG


 

Mandalay – Birmània/Myanmar

Enguany he parlat i conversat amb molta gent que viatjarà a Birmània/Myanmar. Sempre m’agrada parlar d’aquest país. Comencem la conversa mentre anem prenent un te fred o una cervesa i es va allargant més i més i sense adonar-nos han passat més de dues hores !
El país continúa amb les seves mancances de tot tipus i no és fàcil la mobilitat o trobar al.lotjaments, i a més els preus s’han apujat i molt. L’absurd és encara present i hi ha molt a fer, però el país, Birmània/Myanmar, té una bellesa única. De vegades hem molesta quan els viatgers que han tornat o han estat viatjant comenten que cal córrer per anar-hi perque aviat canviarà i ja no serà tan ‘exòtic’ com era i es perdran moltes coses. Jo desitjo que els birmans, els shan, els mon, els kachin, els rakhine, els karen, el pa o, els padaung i totes les ètnies que viuen en aquesta nació de nacions puguin viure millor i assoleixin unes llibertats que encara no tenen. La vida no és fàcil, gens ni mica, en aquest país, però les finestres comencen a obrir-se i poc a poc veuran la llum, molt a poc a poc.

També a les xarxes pots trobar videos magnífics de viatgers que han vist amb uns altres ulls Birmània/Myanmar. A Vimeo ja n’he trobat uns quants i avui us deixo amb aquest realitzat per Henk Groenen i ens mostra Mandalay, tal i com és. M’ha fet somniar i he recordat moltíssim les meves estades en aquesta Ciutat. Un video molt ben editat i amb unes imatges magnífiques.

Fotografia: Arribada a Mandalay. Riu Irrawaddy. Setembre 2009. RG

 

Visita a Shwedagon : Petits detalls

Publicat el 19 d'abril de 2012 per rginer
A Birmània sabates fora, si vols visitar un temple, una pagoda, un monestir, i també dins a casa. És per aquest motiu que cal anar calçat amb xancletes o sabates fàcils de posar i treure.

Ai, els polítics, els Presidents, la gent important …… Poden visitar la meravella de Shwedagon a Yangon (Rangoon) i els posen una catifa vermella per no caminar descalç per el terra relliscós. El netegen constantment, de forma voluntària, brigades d’homes i dones. És una fotografia que els viatgers i turistes sempre tenen en el seu punt de  mira; deu, quinze, vint persones, escombrant el terra.

Sí, són petits detalls, quan recordo la meva última visita el mes de setembre de l’any passat. Havia plogut molt, terra mullat, relliscós (més que mai), descalça, i per una persona no habituada com jo, caminar per aquest terra va ser una tasca difícil, perillosa i fatigant. Més d’una hora embadalida, com sempre, en aquest temple de Shwedagon i ben agafada per dos amics per evitar no caure.

La propera vegada em filtraré en una comitiva de qualsevol polític que visiti oficialment el país, i com segur que a partir d’ara n’hi hauran moltíssimes d’aquestes visites oficials, el ventall de possibilitats de fer d’infiltrada serà més gran. Ha de ser còmode poder caminar per una catifa vermella sense pensar que pots relliscar i caure.

I deixant de banda aquesta ironía, la gent de Birmània sempre ofereix el millor als seus hostes, i puc donar fe tan punt creues la porta d’entrada de casa seva.

Fotografia: David Cameron, PM del Regne Unit. Getty Images
Arxiu: Shwedagon abans de la visita del senyor Cameron. La catifa vermella a punt. 
Brigada de neteja a Shwedagon. Fotografía: RG. Octubre 2009. 

Postal de Myanmar-Birmània

Publicat el 6 d'abril de 2012 per rginer
Avui hem ve de gust veure aquest video editat per en Yannick Calonge a Vimeo. És un dels millors videos que he vist d’aquest país. Reflecteix molt bé la bellesa, la sinceritat, el viure de la gent. La fotografia, feta per mí a Mandalay, un carrer d’un barri lluny del centre, mes de setembre de 2011. 

Després de tots els apunts reflexionant dels últims fets a Birmània, també paga la pena poder compartir amb els seus habitants cada moment, cada instant d’un dia de la seva vida.

Definitivament mereixen viure millor.

 

Retrats de Birmània V: Arakan o Rakhine

Publicat el 6 de febrer de 2012 per rginer
Repassant l’arxiu, m’he adonat que sense més no he publicat més retrats de persones de Birmània, homes, dones, nens, nenes que vaig anar trobant i coneixent durant el meu últim viatge el propassat mes de setembre.

Aquesta fotografia la vaig fer a Site-tway o Sittwe o Akyab, estat d’Arakan, sudest del país, a la vora de la mar, Golf de Bengala i fronterer amb Bangla Desh. La ciutat més gran de l’estat d’Arakan o Rakhine, un dia centre polític, cultural i econòmic del Golf de Bengala. Em va sorprendre i molt la pobresa, el viure amb molt poquet, les dificultats. Les necessitats bàsiques per fer que un país tingui un mínim futur són molt minses, molt. L’Universitat ja no és a la Ciutat. Va ser trasl.ladada a quasi dues hores i mitja de camí. Els estudiants han d’agafar un trishaw (bicicicle o tricicle). Arribar a la vora del riu. Pujar a una barca i després caminar fins l’Universitat. Entre 07:30 i 08:00 del matí es formen llargues cues de trishaws al carrer principal de Sittwe esperant els estudiants.
D’aquesta manera el Govern s’estalvia problemes; els estudiants no es poden organitzar dins la Ciutat i els nombrosos moviments nacionalistes i independentistes tampoc ho ténen fàcil.

Sittwe és potser la Ciutat de Birmània on hi conviuen més ètnies i religions del país.
Musulmans, hindús, catòlics, evangèlics, budistes. El budisme theravada és el que més seguidors té, i en la revolta del mes de setembre de 2007, la dels monjos, a Sittwe es van manifestar milers de persones i la represió va ser brutal. Ningú en va dir res.

Passejant vora de la mar, vaig trobar molta gent que anava a recollir peix que els pescadors havíen llençat i el podíen recollir fàcilment perque la marea era ben baixa.

Aquesta dona d’ulls grans i vius, em va somriure; el petit molt enfadat. Tots dos eren al port esperant els homes, el marit, el pare, el germà i el fill gran. Podría ser a Bangla Desh, però no, era a Site-tway, Estat d’Arakan, Birmània. És possible que sí que pugui haver arribat des de Bangla Desh, il.legalment, per cercar una vida millor. Quan arribin els homes podràn vendre el peix, o cobrar un salari. Demà serà un altre dia.

El mes de juny vaig començar a preparar el viatge, no sabía que em trobaría un poble i una terra vivint en una pobresa alarmant, un poble orgullós, un poble amb la seva pròpia llengua i cultura i d’una bellesa insultant. Observar, respirar, que la teva presència no es noti, parlar amb la gent, si és possible, conèixer la seva història, la seva cultura, els seus neguits, gaudir, plegats, de les seves menges. Somiar.

Us deixo l’enllaç de Wikipèdia, en català, on es pot trobar una informació completíssima d’aquesta nació, Arakan,  dins un país anomenat Birmània.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Arakan 

Koe Thaung – El temple dels 90.000 budas

El viatge a Mrauk U, antiga capital del Regne d’Arrakan, és arribar, avui, al no res, un temps perdut. Un imperi, un regne, oblidats. És la sensació que et provoca en arribar, que canvía immediatament, quan descobreixes on ets i mires al teu entorn.

Sebastiao Manrique, frare de l’ordre dels agustins, nat a Portugal, va arribar-hi l’any 1628. Bon coneixedor d’Àsia, va quedar-s’hi sis anys i els relats d’aquest imperi són de bon llegir i molt interessants. Si tenim en compte que Birmània és un país oblidat, invisible, és fàcil d’imaginar que la seva història i la seva cultura encara ho és més. I aquesta història, el seu poder, els seus imperis, les cultures dels seus diferents reialmes són d’una riquesa aclaparadora.

Quan t’hi trobes i comences a caminar ja saps que ets en un lloc misteriós, únic, d’una prosperitat i riquesa avui perdudes. Es veuen stupas arreu, en cada pujol i encara pots visitar molts temples. No és comparable a Bagan, lloc turístic per excel.lència i d’obligada visita, i a més té una accesibilitat fàcil.

Mrauk U és lluny i cal fer un viatge difícil i llarg. És prohibit desplaçar-se per carretera.
Avió fins a Sittwe ( des de qualsevol aeroport del país ) i barca riu Kaladan amunt.
Quan camines per tot aquest entorn i visites els temples, és com imaginar-te gotes de pluja en mig d’una tempesta.

El temple de Ko-Thaung va ser construït l’any 1553 per el Rei Min-Tai-Khar i és conegut perque aquest rei el va construïr amb l’idea de curar la seva malaltia i poder continuar vivint. Va fer esculpir 90.000 imatges de Buda, deu mil més que el temple de Shittaung construït per el seu pare. En totes les parets dels diferents passadissos del temple es poden veure les imatges de Buda esculpides en relleu i en la mateixa pedra.

No recomano visitar Mrauk U en època de pluges. Plou molt (mitjans de maig fins finals de setembre). Jo vaig haver d’anar el mes de setembre. Avantatges? Sí, el color, els camps, el verd, les flors, els núvols, solitud. La calor és molt més humida i fa molta xafogor, però et pots refrescar una mica amb l’aigua de la pluja. Desavantatges? Foscor, caminar descalça per tots els temples, terra relliscós, humit, pots trobar-te amb alguna serp amagada entre la vegetació, pluges monsòniques.

La UNESCO va marxar ja fa uns quants anys del país, on va fer una feina impagable de restauració. La Junta Militar els va expulsar quan va saber que aquest organisme criticava el fet que no podíen disposar de tots els diners per acabar les feines. I era cert.

No podíen mai disposar de tot el fons que la Junta rebía per continuar treballant, fins que es van cansar i van marxar, a contracor. I es nota, es veu. La restauració dels temples de Mrauk U, o Bagan i de la resta del país, en mans del govern de la Junta Militar és de vergonya i també quan marxes ho fas amb tristor, perque no saps si el dia que tornis encara ho podràs veure o ja estarà tot perdut, malmès.

Les fotografíes les vaig fer durant els tres díes de setembre d’enguany, i en l’arxiu podeu veure una fotografía que he trobat dins la xarxa del mateix temple durant el període de sequera.

He demanat un llibre que parla del frare Manrique, dels seus viatges, de Mrauk U, la seva història i els temples, editat l’any 1943. Escrit per Maurice Collis, anglès, i que va viure en aquest país com a colonitzador-administrador. He trobat un exemplar de la primera edició. Cal informar-se i conèixer la història, la cultura dels llocs que has visitat i que sempre trobes en llibres escrits per experts.

En sortir d’un altre temple ( Shittaung – el més impressionant),  vaig veure també un llibre molt interessant del període del Regne d’Arrakan (1433-1784) escrit per un historiador birmà. La persona que me’l va oferir el tenia amagat. No el vaig comprar. Mala decisió. Ja passen aquestes coses, no ho compres, i després et sap greu i ràbia a la vegada. 

Fotografía: Paret del temple Ko-Thaung.
Arxiu: Detall de les escultures. Paret en època de pluges. La mateixa paret en època seca.
Vista exterior del temple.

 

Riu Kaladan avall fins a Site-tway – Birmània

Les tres nits a Mrauk U han passat ràpid. Uns díes molt intensos i amb molta pluja. No ha estat fàcil visitar els temples, gaudir dels paisatges, però han estat díes inoblidables. Encara estic enllestint els apunts per explicar molt bé el que vaig veure i viure en aquest racó de món.

Però ja tinc la maleta i la motxilla a punt per tornar a pujar a la barca i navegar riu avall, contracorrent, pel riu Kaladan fins a Site-tway (Sittwe o Akyab). El dia no donava bones sensacions.
El viatge seria més llarg, més de sis hores. Tot just salpar riu avall, vaig veure un moviment inusual de barques i de gent. Com la marea era baixa, els pescadors plantaven les xarxes amb pals a terra. En pujar la marea desapareixen sota l’aigua i poden obtenir una bona pesca.

En la llunyania els núvols negres, molt negres avançaven cada vegada més rápidament. La gent remava amb força per arribar a casa. Una hora després d’haver sortit de Mrauk U va començar a ploure i les ventades eren cada vegada més i més fortes. Els dos xicots de la barca van desplegar plàstics vells de tots colors per evitar que l’aigua de la pluja inundés l’interior de la barca. Perque quan escric pluja, vull dir aiguats intensos, i ventades ; el temible monsó. I així va ser el viatge riu avall.

Per un foradet mirava i només podia veure cortines d’aigua i ni tan sols la vora del riu i el vent bufava cada vegada més fort. El mariner no deixava de navegar ben a prop de la vora del riu, per si un cas haguéssim de parar.

De sobte un dels motors de la barca va deixar de funcionar. En situacions límit saben com sortin-se’n.
El guia em va informar que possiblement arribariem a un petit varador i baixaríem de la barca i per camins podríem arribar al nostre destí. En un carro tirat per bous i després en cotxe. 
Però van solucionar el problema i novament els dos motors van funcionar per navegar riu avall. 

Havíen passat ja més de quatre hores i seguia plovent i plovent amb força, però el vent ja no bufava tan fort. Per fí vaig respirar. Perque en tot aquest temps envoltada de plàstics de tots colors i en aquesta barca vaig pensar que sortiríem volant i acabaríem en un camp d’arròs !

Bé, ja sé que és un temporal de pluges monsòniques, i reconec que va ser petit. Puc deduïr com han de ser els ciclons, els tsunamis. La pluja no és de curta durada, tot el dia i tota la nit. I el perill és quan arriba en mig d’una tempesta i pot convertir-se en un cicló terrorífic.

Sortosament no va ser així i els núvols van anar desapareixent i la pluja ja es va convertir com la de casa. Poc a poc ja es veien barques, gent que tornava al riu i l’estuari de Site-tway es podia percebre en la llunyania. En arribar un parell de barques es van apropar a saludar i un dels homes va pujar amb agilitat, com en una actuació d’un circ.

L’home que va aconseguir pujar a la barca, es va oferir a carregar amb l’equipatge per guanyar algún kyat per casa. No li vaig dir que no, evidentment. Cansada, mullada, vaig anar a l’hotel. Quasi set hores de navegació riu avall.Una bona dutxa, i malgrat no tenia gaire gana, en Nai Nai, el guía, em va fer una reserva en un restaurant. 

Vam estar parlant de tot una mica. De la seva família, de l’Estat d’Arrakan, de l’independència, de la democràcia, de la llibertat, de les eleccions, de l’universitat de Site-tway, d’esperances, del naixement del seu primer fill el proper hivern, dels immigrants de Bangla Desh, de la pobresa, de la fe en el budisme theravada, del govern militar, dels poders econòmics occidentals, de l’Índia, de la Xina, de França, que controlen tots els recursos de la seva terra amb el vist-i-plau del govern.

Tornem a l’hotel en un trishaw i vaig agraïr que m’acompanyés en el sopar. Ell també va gaudir de la conversa i de lo ‘poc colonitzadora’ que sóc.

Uuff !! Va ser una sort fer el viatge sola en una barca i no navegar en el vaixell que el govern té per fer aquest trajecte. 
De la placidesa navegant riu amunt a la tempesta navegant riu avall.

Vaig dormir com un tronc. L’endemà avionet destinació Thandwe i Ngapali. Descans a la platja.