Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Sant Gervasi - El meu barri

Un matí qualsevol al barri

Publicat el 20 de maig de 2014 per rginer
A les vuit del matí ja sóc al carrer de casa. Un dia ennuvolat i lleig. Les merles ja han cantat, i alguna tòrtora és prop d’un arbre del carrer cercant alguna engruna. Uns noiets surten de casa a passejar el gos. Un veí llegint els missatges al seu mòbil mentre camina carrer amunt. Miro els balcons i veig unes deu estelades, les de sempre i …. augmentant.
El supermercat Mr. Pa encara no ha obert, estrany. És propietat d’un pakistaní i obre tots els díes de la setmana. Sí, ja el veig que arriba, i la seva dona també. Camino carrer amunt. Bon dia, bon dia. És el René. Després passo per la botiga, he de comprar una mica de fruita. La residència de gent gran ja ha obert portes i la vorera està neta com una patena. És en un edifici preciós de l’any 1909, una de les torres d’estiueg del barri. Arribo a la placeta de Sant Joaquim. A la terrassa del bar ja hi són els habituals de cada matí, llegint el diari i prenent el seu cafè. 

La floristeria de la cantonada sempre penja un avís a la pared per recordar-nos si hem de fer encàrrecs per un dia assenyalat, però avui, ens comunica que no obren per motius familiars …. ja tenim el bebé. Bona notícia, molt bona. La botiga dels lampistes ja és oberta, com cada día, i estan preparant el seu dia de treball. L’heura de Can Sunyer està esplèndida i el nesprer llueix el seu fruit.

Enfilo el carrer de Saragossa. Cotxes, pares i mares amb el cotxet i els seus infants. Més infants sortint de casa per anar a l’escola. Al bar de més amunt no veig l’Antonio, vingut de les Alpujarras i que fa sempre una ronda pel matí. On és avui una llar d’infants, abans era la Papereria Durban. Quans records …. I al davant encara existeix l’estanc. La botiga de l’estorer no s’ha llogat. En arribar al carrer de Pàdua no puc deixar de recordar l’antiga drogueria on podíes trobar de tot, i el dia que vaig veure a Mercè Rodoreda que baixava del Putget ( any 1976 ? 1979 ? ). La vaig saludar i es va parar a parlar amb mí, del barri, de les botigues. Al carrer de Jules Verne està la botiga dels diaris, on pots trobar de tot, des d’una enganxina amb l’estelada, a una novetat literària, paper per imprimir, revistes, jocs, joguines, calendaris, bolígrafs, llapis.

Entro al bar de la cantonada. Ja saben que el tallat m’agrada sense sucre. Fa anys que els seus propietaris cuiden els seus clients. I a la pissarra sempre hi escriuen el santoral del dia …. avui dia 20 de maig …. Sant Bernardino de Siena, Sant Hilari, Sant Teodor, Sant Anastasi, Sant Teleleu, Santa Àurea. Entra en Carles i petem la xerrada i comentem les notícies o el viatge previst per aquest estiu. Marxem junts. Hi ha un bloc de cases del carrer de Saragossa, complet, que són les mateixes de fa més de cent anys. Les que jo conec des de que era petita.

En Carles ha d’obrir la farmàcia i jo entro a la botiga per comprar una mica de fruita … uns préssecs de Tivissa i unes cireres de El Frasno (Aragó).

M’he trobat en Guillem. Marxava a la feina, amb la seva Suzuki de fa tants i tants anys, però encara en fa ús i que duri ! De fet, sempre em trobo amb algún veí o veïna
i ens saludem, ens desitgem un molt bon dia i continuem el nostre camí.

Sóc ja al menjador de casa. En Monty encara dorm. Llegeixo, així per sobre el diari, i tot seguit esmorsaré. El dia ha començat molt aviat pel matí i aquesta ha estat la meva primera sortida al carrer. Com cada dia, o ‘quasi’ …..

Fotografia: Plaça Sant Joaquim – Dissabte matí – Tardor 2012. RG.

 

El meu barri – Can Benet – Adéu Joan

Publicat el 10 d'agost de 2012 per rginer
Avui hem acomiadat en Joan. Va morir ahir. Tenia 64 anys. El que em vé de gust fer és  un copiar i enganxar. Aquest post és un dels més llegits i també podeu veure els comentaris, un d’ells del mateix Joan amb el seu estil tan peculiar d’escriure en la nostra llengua, que no va poder estudiar de menut a l’escola.

Les paraules del Rector de Sant Genís dels Agudells s’han vist acompanyades per el cant d’un grill amagat dins la capella. En Joan l’ha fet arribar, o, qui sap si Sant Medir !
En acabar, ha cantat un gall, el sò d’un mòbil ….. si també ha estat en Joan que li ha dit a en Paco … quan acabin els parlaments, tu fes sonar el mòbil i que s’escolti ben fort el cant del gall !!

rginer | esborrar | Memòria personal | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 19:36h
Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m’han vingut a la memòria molts records.
El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l’any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l’any 1925 provinents d’Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l’àvia,  la tia Lupe ja treballava al barri.  A Ciutat va nèixer la filla més petita, n’Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència.  El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d’una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l’enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d’apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d’aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.


Can Benet segueix a la placeta. Fins quan ? Al pis de dalt hi viuen uns okupes. Van començar bastant guerrillers, però ara ja s’han integrat al barri i organitzen diverses activitats. Ahir tarda van començar a pintar un graffiti. Tot un espectacle. Els falta encara acabar-lo. Can Benet …. existeix des de l’any 1910. En Benet, n’Antonio, na Hermínia, en Joan, na Mònica …. quatre generacions. És el clàssic lloc d’encontres del barri. Pots menjar si no has tingut temps de cuinar, i la cuina és excel.lent. Vermut de la casa amb la ‘tapeta’; bona cervesa; el primer cafè del matí a 2/4 de 8; comprar el ví de Gandesa; fotografíes cobrint totes les pareds; familiars; d’activitats; de’n Pep Guardiola quan encara era tot un jovenet; a més és la seu central de la Colla de Sant Medir ‘ La Perla’ , centenària l’any 2012. Quan es va fundar l’any 1912, el seu nom era ‘Colla Humorística’. Després de l’any 1939, els van obligar a canviar el nom …. El meu pare i els seus germans eren romers. Era la única colla que baixàven per el carrer Gran amb someres o ruquets. Encara avui la tradició no s’ha perdut, però de someres ja no n’hi han. És el lloc de trobada dels ‘culers’; prefereixen anar a Can Benet a veure els partits per la televisió i no quedar-se a casa. L’ambient és engrescador i no trobes a faltar no ser al Nou Camp. Tots ens assebentem quan marca el Barça, perque els crits els podem escoltar perfectament. Anar fer una partideta de domino o de cartes. Desitjar-nos un bon dia quan puja la porta pel matí a 2/4 de 8. No sé si els okupes, aquests nous veïns, han fet aquest graffiti immens, i que m’agrada molt, per acomiadar-se del barri i de la placeta. Si més no, he volgut fer unes fotografíes perque en quedi testimoni. 
No serà el mateix sense Can Benet …. però la vida continúa i qui sap si ens trobarem amb nous motius per continuar vivint en aquest barri-poble. Per descomptat que aquest és el meu tros i ací continuaré. 
Comentaris: 18
  • No-ciutat
    jordipuigimartin | esborrar | dimecres, 10 de desembre de 2008 | 16:52h
    És el que volen els que ens governen. Una no-ciutat. Un espai erm de referents. La desaparició de la memòria. Una ciutat nova cada dia, sense llocs que ens lliguin, sense carrers que ens corprenin, sense records que ens facin adonar, cada dia, qui som nosaltres. La història de la ciutat? Només els monuments. I reservats per als guiris, i per a la mainada escolar. Volen ciutadans sense ciutat. 

    Davant d’això cal, cada dia més, un nacionalisme barceloní (i gracienc, hortenc, santandreuenc, martinenc, etc.). Un nacionalisme de ciutat per a defensar les nostres arrels, la nostra memòria, la nostra identitat.

    L’alternativa a aquest nacionalisme, recordem-ho, té nom: Marina d’Or. 
  • futuribles?
    ricard | esborrar | dilluns, 1 de desembre de 2008 | 15:23h
    Fa ja uns 7 anys que vaig venir a parar al Farró, i un dels llocs més seductors, sens dubte, va ser de seguida Can Benet. I, és clar, davant l’enderroc em pregunto: què hi passarà amb l’edifici? Què hi faran allà? Què passarà amb Can Benet? S’hi reubicarà? Tornarà?…
    • Futur …
      rginer | esborrar | dilluns, 1 de desembre de 2008 | 20:59h
      Sabem que construiran una casa de no més de tres plantes ( és el que diu la Llei ) i Can Benet es reubicarà a la planta baixa, però crec que hi han diferències, ja que els m2 no corresponen als que ara ténen. Volen fer un aparcament, però ho veig una mica difícil. És tot molt embolicat.
  • Gràcies!!!
    ester| Adreça electrònica | esborrar | dijous, 27 de novembre de 2008 | 17:43h
    M’he emocionat llegint-lo. Podriem incloure’l al programa de la Colla, no?
    • can benet la historia,
      JOAN ISERTE BERSABE| Adreça electrònica | esborrar | dissabte, 29 de novembre de 2008 | 16:26h
      soc el joan de can benet, la tercera generacio de la saga benet.

      ES REFEREN EL ARTICLE QUE A FET LA AMIGA ROSE, DEL BARRI DEL BAR EN CONCRETE.
      M´AGRADARIA FE UN PETIT RESUN DEL BAR O LA HISTORIA,
      EL MEU AVI BA PUJA A SANT GERVASI AL ANY 1928, VENIA DEL BARRI XINO, CARRE DE SAN RAFEL A LA MATEIXA CANTONADA VAN MATE EL SIDICALISTA NEN “SUCRE”, QUE ARA ES FA DI AL BARRI DEL RABAL, ES TEMPS CANVI, PER ALGUNS.
      VEIX QUE TING POC ESPAI PER FE UNA PETITA HISTORIA,
      US PROMETO VUCARE UN ESPAI PER FE ARRIBA LA HISTORIA DE CAN BENET
      • Moltíssimes gràcies
        rginer | esborrar | dissabte, 29 de novembre de 2008 | 17:17h
        Joan, ja et demanaré la història de Can Benet i l’escriurem tots junts.
        Jo només puc explicar les meves exdperiències, però tú de ben segur en tindràs moltíssimes per explicar.
        Ha estat un plaer llegir el teu comentari. Ja saps que que t’esmimem. 
  • Un bell record
    carme.laura | esborrar | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 22:49h

    però el barri segueix viu.( El meu pare nasqué l’any 1905 també, a un poble de Castelló i cinc anys després vingué a Barcelona).100 anys de ciutat i canvis i el teu barri és encara aquí. Un miracle petit. Bona nit!.

    • Coincidències ..
      rginer | esborrar | dijous, 27 de novembre de 2008 | 11:25h
      L’any 1905, un poble de Castelló ….. A les Ciutats sempre hi han racons i llocs per viure, respirar i somiar.
  • Per fi m’ha tocat una mica l’airet…
    AnnaPortell | esborrar | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 21:16h
    Un passeig preciós Roser. Avui ja he donat la meva volteta amb tu… m’ha encantat Can Benet, el teu bar i el teu barri.
    • un passeig molt curtet
      rginer | esborrar | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 21:18h
      perque Can Benet és al costat de casa …… però a la placeta sempre trobes algú per petar la xerrada. Ja he sentit els gols del Barça ara fa uns minuts …..
      • Curt no!
        AnnaPortell | esborrar | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 22:28h
        He pujat dalt del terrat, he vist la cuina económica, el passadís llarg, el safareig i m’he pres una tapeta d’olives… ummmm boníssimes!
  • Deliciós
    x | esborrar | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 20:35h
    Digues als de can Benet que si han de menester someres jo els en puc proporcionar, com a mínim, una: la meva
    • Un luxe
      rginer | esborrar | dimecres, 26 de novembre de 2008 | 21:16h
      Una somerassa de Pollença …. quin luxe !! Ah, per cert, aquest any jo també sóc romer de la colla; cal seguir les tradicions, oi ? El dia 3 de març anirem de festa tot lo dia; ermita de sant Medir a Collcerola, terme de Sant Cugat; desfilades per el barri i a l’Ajuntament de la VIla independent de Gràcia i al vespre, baixar tots plegats per el carrer gran i llençar totys els caramels possibles.
      Bona nit Xesca ! 
 

Can Benet no ha tornat a obrir. En l’espai d’un edifici modern, sense personalitat, s’ha instal.lat un restaurant tailandès, El Petit Bangkok. No és el mateix, però cal dir que és un restaurant excel.lent.

Avui, al capvespre, baixaré a la placeta i m’emportaré una cervesa de casa ben fresqueta i unes olivetes. I recordaré Can Benet i a en Joan i els seus pares.

Sant Medir

Publicat el 13 de març de 2012 per rginer
Sóc membre d’una colla de Sant Medir. Per tradició, però no fa gaires anys que m’hi vaig apuntar. El meu pare ho va ser durant bastants anys. Ja sé que és una festa que a molta gent no els agrada gens ni mica. Ho entenc. Però els que fem possible que tots els anys baixin pel carrer Gran de Gràcia el dia 3 de març i per La Bordeta una setmana més tard no baixem els braços i continuem amb la tradició.
Aquesta festa és ‘privada’, sí. Un any per recollir diners, organitzar-ho tot el millor possible, presentar documents per autoritzar-nos a ocupar els carrers, per fer vermuts a la placeta, per anar a Collcerola a l’Ermita de Sant Medir, perque tothom que pugi als camions o a dalt de cavall o a dalt dels burrets no prengui mal, fer petar la traca al carrer, inundar de música, de vegades estrident i mal interpretada, violetes, caramels, txutxes (paraula inventada ara mateix), xumets, ‘palotes’, núvols, per a tot demanen sol.licituds i permisos. Crec que fins i tot demanen com serà el vermut al carrer, els ingredients, escopinyes, olives, patates, cervesa, vermut de Reus, formatge, truita de patates.

Després de dos anys de pluges i mal temps, enguany el dia 3 de març a Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi i Sant Cugat el temps va ser bellíssim. I diumenge passat dia 11 de març a La Bordeta encara va ser millor. Es va gaudir d’una gran festa.

Ben d’hora pel matí del dissabte dia 3 de març ja erem a la placeta per guarnir els camions. Els burrets, que enguany eren quatre somerines precioses, van arribar puntualment. Dues carretes. Segons la butxaca de cadascú, es van anar col.locant els caramels, txutxes, palotes, xupa-xups a dalt dels camions i les carretes. Molts de nosaltres van vestir d’època. El grup de música, vinguts de Sitges (una banda excepcional), ja eren al carrer, els dos ‘plumeros’, dos guàrdies urbans a cavall van arribar majestuosos. Bé, som-hi, comencem a rodar pel barri i a llençar caramels.
Jo encara em quedo bocabadada de les expresions de les cares de la gent, els infants per descomptat, però els adults somriuen com mai, surten de les seves cases en pijama en escoltar la música i el rebombori …. aquí, aquí, aquí …. i allà que van les bossetes de txutxes (petits ossets ensucrats). Hi ha gent que va al darrera del seguici tot el recorregut. Ja els coneixes …. no, si a vostè ja la conec, i ja en té de caramels ….  és per la meva néta que no pot venir ….. ja, ja …
 

Ei Teresa, obra la porta que et llenço els ossets ensucrats i em va regalar un somriure lluminós, malgrat no fa gaires díes el seu home ens va deixar, un gran artista, veí del barri.
Un camió va marxar prest direcció a Collcerola. S’ha d’anar a l’Ermita de Sant Medir, al terme municipal de Sant Cugat. Mentre enfilavem el carrer de Balmes per anar a cercar l’Arrabassada, molts cotxes s’apropaven, obríen les finestres i obríen els braços i amb un somriure esperaven els ossets ensucrats. Obra bé la finestra …. allà que van …. Gràcies, gràcies. 
Collcerola, malgrat la sequera, està magnífica. Els arbres en flor, el cel blau, allà la font del Bacallà, uep que jam som al revolt de la paella, agafeu-vos bé que caurem, la font de la Llet una mica més abaix i arribem a més de 400 metres d’alçada i la ciutat als nostres peus. Enfilem el camí de Sant Medir. També tenim autorització per poder circular per aquest camí fins ben a propet de l’Ermita. Una prova difícl per el conductor. Mai havia estat a Sant Medir.
Estava ple de gom a gom. Tot Sant Cugat era allà. Els castellers, els gegants, el grup de sardanes. Taules, cadires. Els cabassos plens de menjar per passar-hi el dia. Les colles de Sant Gervasi, Sarrià, Gràcia i La Bordeta anavem arribant amb la bandera. La missa, les autoritats, a fer cua a la xurreria per comprar patates braves, o xurros, o bunyols, entrar a l’Ermita, preciosa, Sant Medir, el tros ple de faves que creixen i creixen sense parar.

Tornem que és tard i s’ha de dinar. Avui vindrà l’Alcalde de Barcelona i compartirà el dinar amb nosaltres. Bufa, quin honor ! I sí, va aparèixer juntament amb més persones dels Ajuntaments de Gràcia i Sant Gervasi. Va ser un dinar distès, agradable, de festa.
I a corre-cuita tornem a la placeta que la desfilada pel Carrer Gran comença puntualment a les 8 del vespre, i enguany som els primers en desfilar.

Molta gent, moltíssima gent, centenars de gent, milers de gent ….aquí, aquí, aquí ….
Les bossetes dels ossets ensucrats volaven. Les llençava i planejaven fins arribar molt al darrera, com els avions fets de paper de diari. Molt bé, vaig pensar, així la gent que no pot ser a primera fila, també pot recollir els ossets i l’aterratge és suau. Les cares, les expresions dels infants irrepetibles. Una desfilada que se’ns va fer curta. Les caixes de caramels, de txutxes, de palotes, dels ossets ensucrats, totes buides. Tornem a casa. A la placeta. La traca final. I a casa a dormir, a descansar.

La Colla Humorística de Sant Medir – Sant Gervasi. Fundada l’any 1912. Més coneguda com la Colla dels burrets. Som la única colla que no baixem pel carrer Gran a cavall, sino amb burro, perque estimem els burros, i ens agraden.
Enguany ja som centenaris. Cent anys són molts. Cent anys celebrant la festa de Sant Medir. 

La tradició continúa. Som poquets, però convençuts. Som gent ben diferent, però units.
Gràcies Joan, Ester, Natxo, Carla, Anna, Joan, Pitu, Antonieta, Paco, Cristian, Carlitos, Pili, Lluís, Núria, Emma (a.c.s).

….. ei colla diumenge vinent a 2/4 de 8! Hem d’anar a La Bordeta. Vinga, som-hi.
 

Fotografíes: R.G. 
 

Matí de diumenge: 7 d’agost 2011

Publicat el 7 d'agost de 2011 per rginer
Al barri queda poca gent i quasi tot és tancat per vacances. Avui pel matí tot passejant per anar a comprar el diari, treure el Monty i respirar un aire fresquet, m’he creuat amb no més de tres persones i un parell de motos. El bar de la placeta de Sant Joaquim és obert i té taules fora al carrer. Un bon lloc per esmorzar i llegir. Els fongs han tornat a crèixer al tronc d’un dels arbres. Les pluges d’aquest estiu ….. De fet un veí ha collit uns russinyols preciosos al Montseny i he pogut fer una vedella amb bolets boníssima, acabats de collir.

La casa de la cantonada del carrer de Septimània amb Saragossa ja té la façana rehabilitada. És una casa preciosa i estic contenta que s’hagi respectat. M’he fixat que els balcons són magnífics i els detalls de la façana tornen a lluir com abans. Davant l’antiga casa d’estiueg del joier Sunyer fa goig i l’estorer sentat darrera la porta de la botiga mirant si passa algú.

El Tibidado està esplèndid. He llegit que volen privatitzar la seva gestió i l’Ajuntament deixarà de participar-hi. Jo no crec que pugui ser veritat. Si no hi han guanys, aquest parc d’atraccions desapareixerà. També he llegit que volen fer el mateix amb el parc zoològic. Ja se sap, sempre ha d’haver-hi guanys, rendiments, repartir dividends.

Encara camino tota sola, ningú més. Arribo fins la Parròquia de Santa Joaquima de Vedruna. Hi ha una olivera borda preciosa. Davant un bloc d’habitatges de fa més de 80 anys, crec. La mare l’anomenava Can Damians o dels alemanys. Crec que van venir a viure alemanys fugint de la guerra europea, i també després d’acabada.


La fusteria del tiet Miquel ja no existeix. L’edifici sí. Característic del carrer. Torno al carrer de Saragossa. La casa on vivíen els avis i els pares ja no existeix, però sí que encara pots veure casetes dels estiuejants de la burgesia de començament del secle passat. Per què van deixar enderrocar cases precioses per edificar blocs lletjos, mal fets, sense vida ? I encara estem de sort al barri, perque és familiar, petit, ens coneixem i som ben bé entre unes artèries de mobilitat importants. Però jo crec que estem en una petita illa.

El convent de les monges Santjoanistes ja no hi és. Hi ha un bloc de vivendes, aquestes sí, molt ben fetes amb un pati de veïns a l’interior, on abans les monges teníen el seu hort i el seu cementiri.

Baixa una moto, em trobo amb dues persones.Tot és tancat, i vaig llegint petits rètols: Tancat per vacances. Tornem el día 23 d’agost, o el día 29 d’agost o el dia 5 de setembre.

Arribo a casa i faig una primera ullada al diari. Abans ben aviat pel matí, ja he llegit les notícies dels diaris digitals i el Vilaweb. Manifestacions a Londres, a Tel Aviv, a Síria amb moltíssims morts i violències, refugiats somalís, infants sense menjar, netejar tot el petroli vessat al delta del Níger, economía, qualificació AAA, interessos, préstecs, bons de risc, fallides, agències vigilants de mercats, borses, especuladors, corrupcions, accidents, deutes.

És una revolta dels pobles que han dit prou a tantes injustícies, a tota aquesta gent que no produeixen riqueses, només diner, aquesta gent que són uns estraperlistes i especuladors del menjar, de les riqueses naturals dels països pobres que roben, però no ensenyen a la gent a ser autosuficients, repartir les riqueses.  Guanys ràpids, no es pot esperar. 
Sembla com si les polítiques hagin tocat fons, i els rics són encara més rics, molt més rics, i els de sempre hem de carregar els sacs i obeïr quan es té por, fins que s’ha de dir …. prou i ficar la por dins el sac !

Durant mitja hora he respirat tranquil.litat, aire fresc, barri i em sembla mentida que puguin passar tantes i tantes coses. He estat recordant i recordant. He nascut, i visc en aquest barri. La meva petita història és aquí. Aquest és el meu redol, els meus orígens. Sempre torno.

Avui fa un any va morir la mare.

La fotografia d’un dels molts gats del barri, badallant amb placidesa.

Matí de sol, llum, aire fresc i net

Publicat el 15 de maig de 2011 per rginer
Un matí de diumenge esplèndid. Un cel blau intens. Aire net. Ni un bri de pol.lució.
Temperatura de primavera. Fresqueta. La llum del sol comença a il.luminar els balcons, arbres, flors. El color dels geranis o la buguenvíl.lea resplandeix com mai.
Les tòrtores no paren. Gavines i orenetes es creuen al cel.

L’avió del Tibidabo encara no s’ha enlairat. Compro el diari i continúa la passejada per el barri. El meu redol. Cases antigues. Cases noves. Casetes rehabilitades amb gust, d’altres no tant. Arbres magnífics que s’han salvat. Em recorden els arbres de Hà Nôi.

Ningú pels carrers, ni tan sols cotxes. Un silenci perfecte per gaudir encara més aquesta passejada, però ja és habitual en aquest barri els diumenges matí. Ací la casa on va nèixer el meu pare, allà una casa de nova construcció, però on abans vivíem plegats i on jo vaig nèixer. Un bloc de pisos molt lleig on ara hi ha una oficina de La Caixa, on abans anava a comprar a la botiga de queviures o el colmado i al costat la casa dels amics on cada any celebràvem la matança del porc. Una festa gran. La tia Lupe treballava de minyona i la mare es va fer un fart de treure plomes als pollastres ja sacrificats per vendre a la plaça.

Acabo la passejada travessant el passatge. Una buguenvíl.lea s’enfila dins un xiprer. El gessamí esplèndid. I encara podem veure mandarines en un arbre ! Els nespres en tota la seva esplendor. I un llimoner en un racó, amagat. És ‘el lloc’. La ciutat es nodreix de petits pobles, de racons, de barris, de gent.

Unes fotografíes d’aquest racó i a l’arxiu alguna més.

Vaig a esmorzar i a llegir el diari, mentre Jacques Brel canta ‘Le plat pays’.

Prendre el te de la tarda – Tetereria al carrer Saragossa

Publicat el 25 de gener de 2011 per rginer
Al carrer principal del meu barri ja fa més d’un any que ha obert una TETERERIA.
                                 
            – ACÍ –

Han escollit el millor emplaçament. El carrer de Saragossa (Sant Felip en temps de la monarquía i dictadures) és com el cordó umbilical del barri. Quan enfiles el carrer des de la cruïlla de Rambleta de Prat i Gal.la Placídia, sempre tens la meravellosa visió del pic més alt de la serra de Collcerola, el Tibidabo. Avui més agraït perque van enderrocar una torre metàl.lica amb antenes, encara que el temple no és que sigui una meravella. Però pots seguir veient si l’avió vola, si l’atalaia està en moviment i el verd del bosc. Ara tenim una nova antena  construïda per un arquitecte famós. No queda malament. És bonica. N’he vist d’altres en diferents ciutats europees, i he de dir que aquesta és la que més m’agrada. 

La casa on va viure l’astrònom Comas i Solà. Davant mateix va viure molts anys el Dr Moisès Broggi, fins que van enderrocar la caseta. Els pares ens explicàven una i una altra història dels tramvíes que circulàven pel carrer, el 17,
 
i per continuar el seu trajecte fins l’Avinguda del Dr Andreu (el pastilletes) passàven per un carrer, avui desaparegut, carrer de Wagner, el carrer dels arbres on va nèixer i va viure en Joan Brossa. La Lola, coneguda com la fulana d’un determinat tramviaire o la Tecla amant del vigilant del barri. Històries …..

Can Barba el marbrista, on llegíes embadalida les lletres i al.legories de les làpides. Torres dels estiuejants de la burgesia de Barcelona. El convent de les monges santjoanistes. L’herbolari, el tintorer, cal Pepet, el carnisser, la cansaladeria Mayol, la papereria Saturno on em deixava els duros per comprar els tebeos, Flash Gordon, Superman, la vaqueria on les pobres vaques no sortíen mai. Els diumenges corríem a comprar nata per esmorzar ! El senyor Salvador, el sabater. De vegades passava l’estona sentada mirant com transformava unes sabates velles en noves i boniques. Sempre tenia feina. La Salvadora i la seva casa tan gran i un jardí esplendorós. De tant en tant ens deixava entrar i jugar o ens convidaba a berenar.
El Marianet, electricista, molt famós per la seva lentitud en els treballs i especialista en el ‘dolce far niente’: Nena, quin dia som avui ? Dijous, contestava jo …. doncs tocat els ous’ .
Quina ràbia, sempre ens feia caure a la galleda … 

La bodega del Quico i la Pepeta, que també era el locutori de telèfon i el seu gos Sant Bernat, ‘Noi’, davant la porta. El carboner on compràvem el carbó d’alzina per la cuina econòmica de casa, tres o quatre forns, les mongetes i llentíes cuites, el colmado o queviures, l’adroguer, l’estanquer, l’estorer, el matalasser, el fuster, el sastre, les modistes, la sabateria, la planxadora, dues farmàcies. Des de La Tetereria pots veure l’antiga casa del joier Ramon Sunyer, i als baixos hi havia una botiga espectacular – ‘la plats i olles’ -. Hi havia de tot. Testos, olles cassoles, tasses, plats. Era una dona eixerida i molt simpàtica i molt catalana, sempre amb un llibre a les mans.

El grupet d’amigues teníem malnoms per alguns veïns … el grataculs, l’ull de pop, cap de pitu, mig cigró, Lola l’esgarradeta …..

Sí, la Tetereria ha escollit un bon lloc, encara que les botigues  d’abans no hi són (l’estorer, sí que hi és i l’estanc), però he de dir que el carrer Saragossa continúa éssent el cordó umbilical del barri i han aparegut noves botigues, petits restaurants molt gratificants i … ai, aquests dos passatges tan i tan peculiars, el de Sant Felip i el de Mulet i que sempre han atorgat un plus a aquest carrer. És una altra Barcelona.

Qui ho havia de dir que on hi havia un forn on feien un molt bon pa de barra, els llonguets, i panets de Viena i pa de tres crostons, pa fet en els forns de carbonet (el proveïdor de carbó era al costat mateix), avui hi ha la Tetereria, on pots prendre el te com cal, res de bossetes, tes de Xina i Japó en un lloc que et fa volar la imaginació o pensant que ets a Àsia.

Però la placidesa i tranquil.litat que respires dona peu a recordar i la memòria viatja i viatja en el temps i encara puc veure al ‘Noi’ el Sant Bernat que es deixa fer totes les maleses del món per els infants que passen pel carrer o entren al bar d’en Quico i la Pepeta a comprar el ví o una gasosa.

És molt recomanable passar la tarda a la Tetereria al carrer de Saragossa, cantonada amb Sant Hermenegild, on havia anat a comprar el pa calent per dinar i sopar, i on avui puc prendre un te deliciós i gaudir d’una estona llarga de placidesa

La fotografía és d’ahir dia 24.01.11 – Carrer de Saragossa des del Passatge Sant Felip.

La fruiteria del barri: En Paco

Publicat el 15 d'agost de 2010 per rginer
M’assabento que a finals del mes de setembre marxen a casa, es jubilen. Trenta-quatre anys en aquesta petita botiga de barri on podem comprar, fruites, verdures, hortalisses, ous, fruits secs, oli, aviram. Marxen; en  Paco li costa molt caminar, té problemes als seus genolls i anar cada dia al Born o Mercat Central és dur; ell és el cap de la fruiteria, la seva dona Pili i la seva cunyada Tere, les comercials, les que venen els productes que en Paco els porta en la seva vella furgoneta Mercedes.
Com trobarem a faltar el soroll característic d’aquesta Mercedes, atrotinada, però imprescindible per el transport de la seva mercaderia ! Arribar abans de les vuit del matí ha estat el despertador de molts veïns.

En Paco, la Pili i la Tere estimen el seu ofici i cuiden dels veïns. A més en Paco escriu els preus i la identificació del producte, amb una caligrafia excepcional. Veure un dels seus bonsais sobre el taulell …. sí, en Paco en sap molt de bonsais i té veritables meravelles; l’enveja de tothom; de qualsevol branquilló d’arbre sap transformar-lo en un bonsai celestial !

Les prestatgeríes són plenes de productes i els colors són brillants, bonics, variats.

Tomàquets verds del Maresme’ – ‘Préssec d’aigua de l’Ordal – ‘Prunes del Baix Llobregat’ , ‘Carxofes de El Prat’, ‘Cebes de Figueres’, ‘Tomàtigues de Mallorca’, ‘Pomes de Lleida’, ‘ Plàtans de Canàries’, ‘Espàrrecs de Gavà’, ‘Peres de Puigcerdà’, ‘Nespres de Callossa de’n Sarrià’, ‘Mongeta tendra del Maresme’, ‘Pèsols del Maresme’ ….. ai el Maresme, el rebost de Barcelona !!
Però la confiança a en Paco és absoluta; sabem que els productes són veritablement del lloc on ell escriu el petit rètol a mà; no és com aquestes botigues que ara te les trobes a cada cantonada on a la caixa pots llegir Maresme o Borriana , però dins, el producte ves a saber quin és el seu veritable origen !! 

Paco i família viuen a Sant Cugat, prop de Valldoreix. Durant uns quants anys baixava les verdures i hortalisses dels camps dels Jesuïtes de Sant Cugat; ell era el seu venedor-distribuïdor. També durant uns anys vam gaudir d’unes cireres que no teníen una presencia d’aquelles tan espectaculars, però dolces i saboroses sí ho eren, d’un pagès de Collserola que encara tenia camps de cirerers; tota la collita la baixava en Paco amb la seva Mercedes.

És del barri de darrera de Correus; en un ball ell i el seu amic van conèixer dues germanes tot just arribades de l’Aragó, més exactament de Daroca, i els dos amics festejant i festejant, van acabar a la vicaria del bracet de la Pili i la Tere.

Els seus viatges diaris al Mercat Central el fa coneixedor del què pensa la gent, els distrbuïdors, els transportistes que arriben de tot l’estat espanyol i de l’estranger.
Ha estat una bona font d’informació per a molts de temes d’actualitat, i les tertúlies a peu de carrer han estat constants.

El petit comerç de barri va desapareixent, lentament, encara que en aquest cas, diguem que serà un relleu. De fet estic de sort, perque les botigues encara sovintegen i no he de desplaçar-me lluny per comprar el que necessito, tan sols una passejadeta, trobar-me amb la gent, petar la xerrada i parlar de la calor, de la fresqueta, de la pluja, de la festa major de Gràcia, que és el que toca aquests díes …. encara que hi han moltes botiguetes tancades ‘per vacances’.

Us enyorarem molt Paco, Pili, Tere …. però hem estat uns veïns privilegiats podent comprar la millor fruita, les millors verdures i hortalisses que en Paco escollia i comprava al Mercat Central, per a mí encara el Born.
Ara és el torn de René, un xicot ecuatorià que ja fa molts anys que treballa en aquesta fruiteria i continuarà donant servei als veïns, sempre seguint l’aprenentatge de’n Paco, na Tere i na Pili.

Can Benet tanca portes

Publicat el 31 de gener de 2009 per rginer
Ja ha arribat el dia, l’últim del mes de gener de 2009 i després de 81 anys, tanca portes el bar, Can Benet. Avui serà un dia per fer costat en Joan, na Mònica i recordar en Benet, n’Antoni, n’Hermínia i tots els que han anat treballant per aquest bar, darrera la barra, a la cuina. Avui l’esmorzar serà en una de les taules antigues de bar, de les d’abans; ells obriran portes aquest vespre per un comiat i farem un mos i beurem les restes del ví de la bota o el vermut. La fotografia és d’ahir nit. El graffiti ja està esborrat; tot a punt per l’enderroc. La dona llegint la nota informativa del tancament  agraïnt la fidelitat dels clients al llarg dels 81 anys. Si feu un click a l’arxiu veureu el bar, també ahir nit. Una mica difícil de fer fotos, ja que hi ha poca llum, perque hi han tantes coses dins ….. Un soroll del carrer ja desapareixerà …. obrir portes a 2/4 de 8 del matí.  

El meu barri – Can Benet -el bar

Aviat enderrocaran el bar de la placeta, Can Benet. Ja ho sabíem fa molt de temps, però dia que passa dia que empeny ! Potser per aquest fet m’han vingut a la memòria molts records.
El meu barri, el meu redol, el meu racó, és el lloc de Ciutat on va nèixer el meu pare l’any 1905 i on van arribar els meu avis paterns de Sos del Rey Católico i Alcanyís. Van tenir deu fills. Els meus avis materns van arribar a Ciutat l’any 1925 provinents d’Alcalà de Xivert, tota la família amb els seus tres fills, perque una germana de l’àvia,  la tia Lupe ja treballava al barri.  A Ciutat va nèixer la filla més petita, n’Eulàlia. Van coincidir les dues famílies al mateix carrer. El meu germà i jo vam nèixer a casa. Vam anar a escola també al barri. Vam jugar al carrer; vam disfrutar de la Festa Major; la xocolatada i els pallassos; el ball per la nit; som a la mateixa franja amb Gràcia, i a la Vila anàvem a comprar al mercat de La Llibertat; la tenda de sports Jones; la farmàcia del Dr. Guerra; el tortell de diumenge a la pastisseria Dalmau del Josepets; als envelats quan era festa Major; a festes diumenge tarda; als cinemes Roxy, Smart, Selecto, Mundial, Rovira; al Cercle Catòlic a veure Els pastorets o Terra Baixa; a seure i a jugar a les places de Gràcia; entre els dos barris va transcórrer la meva infantesa i adolescència.  El barri ha canviat molt. La casa on vaig nèixer ja no existeix; el terrat, la cuina econòmica; el safareig; un passadís llarg; obríem la porta del carrer estirant d’una corda. La casa on treballava na tia Lupe era un petit escorxador, on encara feien una matança del porc impresionant i una verbena de Sant Joan, que era l’enveja del barri. Avui hi ha un edifici lletgíssim d’apartaments. Pujar al Tibidado a peu, per tornar amb les garrafes plenes d’aigua de la font de la salamandra; trucar els timbres dels convents de monges i marxar correns carrer avall.

Can Benet segueix a la placeta. Fins quan ? Al pis de dalt hi viuen uns okupes. Van començar bastant guerrillers, però ara ja s’han integrat al barri i organitzen diverses activitats. Ahir tarda van començar a pintar un graffiti. Tot un espectacle. Els falta encara acabar-lo. Can Benet …. existeix des de l’any 1910. En Benet, n’Antonio, na Hermínia, en Joan, na Mònica …. quatre generacions. És el clàssic lloc d’encontres del barri. Pots menjar si no has tingut temps de cuinar, i la cuina és excel.lent. Vermut de la casa amb la ‘tapeta’; bona cervesa; el primer cafè del matí a 2/4 de 8; comprar el ví de Gandesa; fotografíes cobrint totes les pareds; familiars; d’activitats; de’n Pep Guardiola quan encara era tot un jovenet; a més és la seu central de la Colla de Sant Medir ‘ La Perla’ , centenària l’any 2012. Quan es va fundar l’any 1912, el seu nom era ‘Colla Humorística’. Després de l’any 1939, els van obligar a canviar el nom …. El meu pare i els seus germans eren romers. Era la única colla que baixàven per el carrer Gran amb someres o ruquets. Encara avui la tradició no s’ha perdut, però de someres ja no n’hi han. És el lloc de trobada dels ‘culers’; prefereixen anar a Can Benet a veure els partits per la televisió i no quedar-se a casa. L’ambient és engrescador i no trobes a faltar no ser al Nou Camp. Tots ens assebentem quan marca el Barça, perque els crits els podem escoltar perfectament. Anar fer una partideta de domino o de cartes. Desitjar-nos un bon dia quan puja la porta pel matí a 2/4 de 8. No sé si els okupes, aquests nous veïns, han fet aquest graffiti immens, i que m’agrada molt, per acomiadar-se del barri i de la placeta. Si més no, he volgut fer unes fotografíes perque en quedi testimoni. 
No serà el mateix sense Can Benet …. però la vida continúa i qui sap si ens trobarem amb nous motius per continuar vivint en aquest barri-poble. Per descomptat que aquest és el meu tros i ací continuaré. 

Urbanisme ben entès i humà

Publicat el 16 de juny de 2008 per rginer
Hi han projectes urbanístics, blocs de vivendes, ben pensats, humans. Arran d’un post de l’amic Blesa  (brillant com sempre), una inexperta en arquitectura com sóc, sí m’gradaria explicar un projecte de vivendes en el meu poble-barri de Barcelona construït ja fa més de 30 anys, crec. A més,  aquest grup d’edificis de vivendes són tot just davant del meu balconet.
Podeu veure en la fotografia feta desde el balconet el pati interior d’esbarjo que els veïns ténen per poder disfrutar d’un espai privat. Ara veig amb goig com els néts dels primers habitants dels pisos juguen en aquest pati.
És un conjunt de quatre edificis de tres pisos i àtic, dos per planta i amb quatre portes d’entrada per dos carrers diferents. Fa cantonada, i les botigues ja formen part del barri desde el principi. També ténen un aparcament de tres plantes amb una entrada i sortida fàcil, sense columnes que entorpeixin les entrades i sortides dels cotxes.

Fent una mica d’història, aquestes vivendes ocupen tot l’espai del convent de les monges santjoanistes, de clausura. Les campanes de l’esglèsia, despertàven als meus pares, a les sis del matí. On és ara el pati d’esbarjo, teníen l’hort, el cementiri i el jardí. La meva mare havia acompanyat unes monges sense hàbit per acompanyar-les en la seva fugida pels avalots de la guerra civil. La gent de missa no volia saber res, i ella, que mai ha anat a missa, les va acompanyar i ajudar …. ja solen passar aquestes coses. Quan el bisbat de Barcelona va vendre els terrenys, el convent, l’esglèsia, vàrem tremolar. Què hi faràn ara en aquest terreny tant i tant gran, en un barri envejat ?
Sortosament, i no sabré mai per quin motiu o qui va ser el promotor i els arquitectes, van construir l’Edifici Oasis, i van donar una qualitat de vida al barri que tots hem agraït.
Aquest matí les orenetes han invadit el pati i els terrats; les merles sempre hi són;
la llum entra arreu. Les fotografíes que podeu veure, mostren el meu paisatge desde el balconet; la simetria de les cases de l’Edifici Oasis, o veure un ‘afegit’ il.legal a un edifici on encara viu una germana del meu pare, i al costat una caseta rehabilitada, on el meu pare va nèixer l’any 1905. Una altra caseta rehabiitada amb jardí i al costat la torre del doctor Vives, metge del barri, uns edificis pocasoltes, lletjos, on abans hi havia una casa molt gran on vivia la Catalina, el paradís per a tots els xiquets del barri , perque podíem fer tot el que a casa no ens deixàven fer, i a més amb uns espais grans.
L’edifici on jo visc el van construïr en temps de la República. Són petits, però lluminosos,  i a més el meu té aquest balconet i una finestra on abans es veien les monges treballant a l’hort, enterrant les que havíen marxat en el seu petit cementiri o senzillament meditant o passejant pel jardí.
Ara, veig la lluna en totes les seves fases, el sol de migdia i tarda lluminós, els núvols per poder saber si porten pluja o no, els vols dels avions, els estels, els ocells, les flors dels balcons i els arbres, les famílies amb els infants jugant al pati i per sobre de tot, un silenci, estrany i difícil de creure, en una Ciutat.
No són aquestes les explicacions tècniques que l’amic Blesa hagués fet, certament.
Però ell segueix aquesta línia d’uns arquitectes i promotors que fa més de trenta anys van aconseguir construir unes vivendes dignes i donar una qualitat de vida per el barri. Són aquestes construccions, o aquest urbanisme, gens mediàtic, però que existeix, el que m’agrada.
Sempre recordaré la Rambla Prim, quasi tocant al riu Besòs i al barri de la Mina.
Jo la recordo com un carrer molt ample, sense asfaltar, sense voreres, amb unes torres d’Alta Tensió com a únic paisatge entre les fileres d’edificis que feien pànic.
Teníen les mateixes dimensions de les que volen ‘plantar’ per la famosa MAT, però amb centenars de veïns vivint al seu costat.
En díes de pluja era un veritable fangar i en aquells edificis de deu, dotze o més plantes, vivíen les persones que van arribar a la ciutat a cercar un futur.
Avui és una Rambla preciosa, on els veïns passegen, aprofiten els bancs per llegir el diari o vigilar els infants i ténen la platja tot just a cinc minuts a peu i …. tot aquest embolic del Forum. És aquesta Rambla que val la pena, és aquest urbanisme humà, és aquest pensar en la gent i donar una qualitat de vida, el que més m’agrada.
Les ciutats també ténen racons entranyables on hi vius amb tranquil.litat, encara que sigui difícil de creure.