Hi han projectes urbanístics, blocs de vivendes, ben pensats, humans. Arran d’un post de l’amic Blesa (brillant com sempre), una inexperta en arquitectura com sóc, sí m’gradaria explicar un projecte de vivendes en el meu poble-barri de Barcelona construït ja fa més de 30 anys, crec. A més, aquest grup d’edificis de vivendes són tot just davant del meu balconet.
Podeu veure en la fotografia feta desde el balconet el pati interior d’esbarjo que els veïns ténen per poder disfrutar d’un espai privat. Ara veig amb goig com els néts dels primers habitants dels pisos juguen en aquest pati.
És un conjunt de quatre edificis de tres pisos i àtic, dos per planta i amb quatre portes d’entrada per dos carrers diferents. Fa cantonada, i les botigues ja formen part del barri desde el principi. També ténen un aparcament de tres plantes amb una entrada i sortida fàcil, sense columnes que entorpeixin les entrades i sortides dels cotxes.
Fent una mica d’història, aquestes vivendes ocupen tot l’espai del convent de les monges santjoanistes, de clausura. Les campanes de l’esglèsia, despertàven als meus pares, a les sis del matí. On és ara el pati d’esbarjo, teníen l’hort, el cementiri i el jardí. La meva mare havia acompanyat unes monges sense hàbit per acompanyar-les en la seva fugida pels avalots de la guerra civil. La gent de missa no volia saber res, i ella, que mai ha anat a missa, les va acompanyar i ajudar …. ja solen passar aquestes coses. Quan el bisbat de Barcelona va vendre els terrenys, el convent, l’esglèsia, vàrem tremolar. Què hi faràn ara en aquest terreny tant i tant gran, en un barri envejat ?
Sortosament, i no sabré mai per quin motiu o qui va ser el promotor i els arquitectes, van construir l’Edifici Oasis, i van donar una qualitat de vida al barri que tots hem agraït.
Aquest matí les orenetes han invadit el pati i els terrats; les merles sempre hi són;
la llum entra arreu. Les fotografíes que podeu veure, mostren el meu paisatge desde el balconet; la simetria de les cases de l’Edifici Oasis, o veure un ‘afegit’ il.legal a un edifici on encara viu una germana del meu pare, i al costat una caseta rehabilitada, on el meu pare va nèixer l’any 1905. Una altra caseta rehabiitada amb jardí i al costat la torre del doctor Vives, metge del barri, uns edificis pocasoltes, lletjos, on abans hi havia una casa molt gran on vivia la Catalina, el paradís per a tots els xiquets del barri , perque podíem fer tot el que a casa no ens deixàven fer, i a més amb uns espais grans.
L’edifici on jo visc el van construïr en temps de la República. Són petits, però lluminosos, i a més el meu té aquest balconet i una finestra on abans es veien les monges treballant a l’hort, enterrant les que havíen marxat en el seu petit cementiri o senzillament meditant o passejant pel jardí.
Ara, veig la lluna en totes les seves fases, el sol de migdia i tarda lluminós, els núvols per poder saber si porten pluja o no, els vols dels avions, els estels, els ocells, les flors dels balcons i els arbres, les famílies amb els infants jugant al pati i per sobre de tot, un silenci, estrany i difícil de creure, en una Ciutat.
No són aquestes les explicacions tècniques que l’amic Blesa hagués fet, certament.
Però ell segueix aquesta línia d’uns arquitectes i promotors que fa més de trenta anys van aconseguir construir unes vivendes dignes i donar una qualitat de vida per el barri. Són aquestes construccions, o aquest urbanisme, gens mediàtic, però que existeix, el que m’agrada.
Sempre recordaré la Rambla Prim, quasi tocant al riu Besòs i al barri de la Mina.
Jo la recordo com un carrer molt ample, sense asfaltar, sense voreres, amb unes torres d’Alta Tensió com a únic paisatge entre les fileres d’edificis que feien pànic.
Teníen les mateixes dimensions de les que volen ‘plantar’ per la famosa MAT, però amb centenars de veïns vivint al seu costat.
En díes de pluja era un veritable fangar i en aquells edificis de deu, dotze o més plantes, vivíen les persones que van arribar a la ciutat a cercar un futur.
Avui és una Rambla preciosa, on els veïns passegen, aprofiten els bancs per llegir el diari o vigilar els infants i ténen la platja tot just a cinc minuts a peu i …. tot aquest embolic del Forum. És aquesta Rambla que val la pena, és aquest urbanisme humà, és aquest pensar en la gent i donar una qualitat de vida, el que més m’agrada.
Les ciutats també ténen racons entranyables on hi vius amb tranquil.litat, encara que sigui difícil de creure.
Davant d’això cal, cada dia més, un nacionalisme barceloní (i gracienc, hortenc, santandreuenc, martinenc, etc.). Un nacionalisme de ciutat per a defensar les nostres arrels, la nostra memòria, la nostra identitat.
L’alternativa a aquest nacionalisme, recordem-ho, té nom: Marina d’Or.
ES REFEREN EL ARTICLE QUE A FET LA AMIGA ROSE, DEL BARRI DEL BAR EN CONCRETE.
M´AGRADARIA FE UN PETIT RESUN DEL BAR O LA HISTORIA,
EL MEU AVI BA PUJA A SANT GERVASI AL ANY 1928, VENIA DEL BARRI XINO, CARRE DE SAN RAFEL A LA MATEIXA CANTONADA VAN MATE EL SIDICALISTA NEN “SUCRE”, QUE ARA ES FA DI AL BARRI DEL RABAL, ES TEMPS CANVI, PER ALGUNS.
VEIX QUE TING POC ESPAI PER FE UNA PETITA HISTORIA,
US PROMETO VUCARE UN ESPAI PER FE ARRIBA LA HISTORIA DE CAN BENET
Jo només puc explicar les meves exdperiències, però tú de ben segur en tindràs moltíssimes per explicar.
Ha estat un plaer llegir el teu comentari. Ja saps que que t’esmimem.
però el barri segueix viu.( El meu pare nasqué l’any 1905 també, a un poble de Castelló i cinc anys després vingué a Barcelona).100 anys de ciutat i canvis i el teu barri és encara aquí. Un miracle petit. Bona nit!.
Bona nit Xesca !