Chào ông Viêt Nam

La floristeria de la cantonada sempre penja un avís a la pared per recordar-nos si hem de fer encàrrecs per un dia assenyalat, però avui, ens comunica que no obren per motius familiars …. ja tenim el bebé. Bona notícia, molt bona. La botiga dels lampistes ja és oberta, com cada día, i estan preparant el seu dia de treball. L’heura de Can Sunyer està esplèndida i el nesprer llueix el seu fruit.

Enfilo el carrer de Saragossa. Cotxes, pares i mares amb el cotxet i els seus infants. Més infants sortint de casa per anar a l’escola. Al bar de més amunt no veig l’Antonio, vingut de les Alpujarras i que fa sempre una ronda pel matí. On és avui una llar d’infants, abans era la Papereria Durban. Quans records …. I al davant encara existeix l’estanc. La botiga de l’estorer no s’ha llogat. En arribar al carrer de Pàdua no puc deixar de recordar l’antiga drogueria on podíes trobar de tot, i el dia que vaig veure a Mercè Rodoreda que baixava del Putget ( any 1976 ? 1979 ? ). La vaig saludar i es va parar a parlar amb mí, del barri, de les botigues. Al carrer de Jules Verne està la botiga dels diaris, on pots trobar de tot, des d’una enganxina amb l’estelada, a una novetat literària, paper per imprimir, revistes, jocs, joguines, calendaris, bolígrafs, llapis.

Entro al bar de la cantonada. Ja saben que el tallat m’agrada sense sucre. Fa anys que els seus propietaris cuiden els seus clients. I a la pissarra sempre hi escriuen el santoral del dia …. avui dia 20 de maig …. Sant Bernardino de Siena, Sant Hilari, Sant Teodor, Sant Anastasi, Sant Teleleu, Santa Àurea. Entra en Carles i petem la xerrada i comentem les notícies o el viatge previst per aquest estiu. Marxem junts. Hi ha un bloc de cases del carrer de Saragossa, complet, que són les mateixes de fa més de cent anys. Les que jo conec des de que era petita.

En Carles ha d’obrir la farmàcia i jo entro a la botiga per comprar una mica de fruita … uns préssecs de Tivissa i unes cireres de El Frasno (Aragó).

M’he trobat en Guillem. Marxava a la feina, amb la seva Suzuki de fa tants i tants anys, però encara en fa ús i que duri ! De fet, sempre em trobo amb algún veí o veïna
i ens saludem, ens desitgem un molt bon dia i continuem el nostre camí.

Sóc ja al menjador de casa. En Monty encara dorm. Llegeixo, així per sobre el diari, i tot seguit esmorsaré. El dia ha començat molt aviat pel matí i aquesta ha estat la meva primera sortida al carrer. Com cada dia, o ‘quasi’ …..

Fotografia: Plaça Sant Joaquim – Dissabte matí – Tardor 2012. RG.

Les paraules del Rector de Sant Genís dels Agudells s’han vist acompanyades per el cant d’un grill amagat dins la capella. En Joan l’ha fet arribar, o, qui sap si Sant Medir !
En acabar, ha cantat un gall, el sò d’un mòbil ….. si també ha estat en Joan que li ha dit a en Paco … quan acabin els parlaments, tu fes sonar el mòbil i que s’escolti ben fort el cant del gall !!

Avui, al capvespre, baixaré a la placeta i m’emportaré una cervesa de casa ben fresqueta i unes olivetes. I recordaré Can Benet i a en Joan i els seus pares.

Després de dos anys de pluges i mal temps, enguany el dia 3 de març a Gràcia, Sarrià, Sant Gervasi i Sant Cugat el temps va ser bellíssim. I diumenge passat dia 11 de març a La Bordeta encara va ser millor. Es va gaudir d’una gran festa.

Ben d’hora pel matí del dissabte dia 3 de març ja erem a la placeta per guarnir els camions. Els burrets, que enguany eren quatre somerines precioses, van arribar puntualment. Dues carretes. Segons la butxaca de cadascú, es van anar col.locant els caramels, txutxes, palotes, xupa-xups a dalt dels camions i les carretes. Molts de nosaltres van vestir d’època. El grup de música, vinguts de Sitges (una banda excepcional), ja eren al carrer, els dos ‘plumeros’, dos guàrdies urbans a cavall van arribar majestuosos. Bé, som-hi, comencem a rodar pel barri i a llençar caramels.
Jo encara em quedo bocabadada de les expresions de les cares de la gent, els infants per descomptat, però els adults somriuen com mai, surten de les seves cases en pijama en escoltar la música i el rebombori …. aquí, aquí, aquí …. i allà que van les bossetes de txutxes (petits ossets ensucrats). Hi ha gent que va al darrera del seguici tot el recorregut. Ja els coneixes …. no, si a vostè ja la conec, i ja en té de caramels ….  és per la meva néta que no pot venir ….. ja, ja …
 

Tornem que és tard i s’ha de dinar. Avui vindrà l’Alcalde de Barcelona i compartirà el dinar amb nosaltres. Bufa, quin honor ! I sí, va aparèixer juntament amb més persones dels Ajuntaments de Gràcia i Sant Gervasi. Va ser un dinar distès, agradable, de festa.
I a corre-cuita tornem a la placeta que la desfilada pel Carrer Gran comença puntualment a les 8 del vespre, i enguany som els primers en desfilar.

Molta gent, moltíssima gent, centenars de gent, milers de gent ….aquí, aquí, aquí ….
Les bossetes dels ossets ensucrats volaven. Les llençava i planejaven fins arribar molt al darrera, com els avions fets de paper de diari. Molt bé, vaig pensar, així la gent que no pot ser a primera fila, també pot recollir els ossets i l’aterratge és suau. Les cares, les expresions dels infants irrepetibles. Una desfilada que se’ns va fer curta. Les caixes de caramels, de txutxes, de palotes, dels ossets ensucrats, totes buides. Tornem a casa. A la placeta. La traca final. I a casa a dormir, a descansar.

La Colla Humorística de Sant Medir – Sant Gervasi. Fundada l’any 1912. Més coneguda com la Colla dels burrets. Som la única colla que no baixem pel carrer Gran a cavall, sino amb burro, perque estimem els burros, i ens agraden.
Enguany ja som centenaris. Cent anys són molts. Cent anys celebrant la festa de Sant Medir. 

La tradició continúa. Som poquets, però convençuts. Som gent ben diferent, però units.
Gràcies Joan, Ester, Natxo, Carla, Anna, Joan, Pitu, Antonieta, Paco, Cristian, Carlitos, Pili, Lluís, Núria, Emma (a.c.s).

….. ei colla diumenge vinent a 2/4 de 8! Hem d’anar a La Bordeta. Vinga, som-hi. 

Fotografíes: R.G. 
 

La casa de la cantonada del carrer de Septimània amb Saragossa ja té la façana rehabilitada. És una casa preciosa i estic contenta que s’hagi respectat. M’he fixat que els balcons són magnífics i els detalls de la façana tornen a lluir com abans. Davant l’antiga casa d’estiueg del joier Sunyer fa goig i l’estorer sentat darrera la porta de la botiga mirant si passa algú.

El Tibidado està esplèndid. He llegit que volen privatitzar la seva gestió i l’Ajuntament deixarà de participar-hi. Jo no crec que pugui ser veritat. Si no hi han guanys, aquest parc d’atraccions desapareixerà. També he llegit que volen fer el mateix amb el parc zoològic. Ja se sap, sempre ha d’haver-hi guanys, rendiments, repartir dividends.

Encara camino tota sola, ningú més. Arribo fins la Parròquia de Santa Joaquima de Vedruna. Hi ha una olivera borda preciosa. Davant un bloc d’habitatges de fa més de 80 anys, crec. La mare l’anomenava Can Damians o dels alemanys. Crec que van venir a viure alemanys fugint de la guerra europea, i també després d’acabada.

El convent de les monges Santjoanistes ja no hi és. Hi ha un bloc de vivendes, aquestes sí, molt ben fetes amb un pati de veïns a l’interior, on abans les monges teníen el seu hort i el seu cementiri.

Baixa una moto, em trobo amb dues persones.Tot és tancat, i vaig llegint petits rètols: Tancat per vacances. Tornem el día 23 d’agost, o el día 29 d’agost o el dia 5 de setembre.

Arribo a casa i faig una primera ullada al diari. Abans ben aviat pel matí, ja he llegit les notícies dels diaris digitals i el Vilaweb. Manifestacions a Londres, a Tel Aviv, a Síria amb moltíssims morts i violències, refugiats somalís, infants sense menjar, netejar tot el petroli vessat al delta del Níger, economía, qualificació AAA, interessos, préstecs, bons de risc, fallides, agències vigilants de mercats, borses, especuladors, corrupcions, accidents, deutes.

És una revolta dels pobles que han dit prou a tantes injustícies, a tota aquesta gent que no produeixen riqueses, només diner, aquesta gent que són uns estraperlistes i especuladors del menjar, de les riqueses naturals dels països pobres que roben, però no ensenyen a la gent a ser autosuficients, repartir les riqueses.  Guanys ràpids, no es pot esperar. 
Sembla com si les polítiques hagin tocat fons, i els rics són encara més rics, molt més rics, i els de sempre hem de carregar els sacs i obeïr quan es té por, fins que s’ha de dir …. prou i ficar la por dins el sac !

Durant mitja hora he respirat tranquil.litat, aire fresc, barri i em sembla mentida que puguin passar tantes i tantes coses. He estat recordant i recordant. He nascut, i visc en aquest barri. La meva petita història és aquí. Aquest és el meu redol, els meus orígens. Sempre torno.

Avui fa un any va morir la mare.

La fotografia d’un dels molts gats del barri, badallant amb placidesa.

L’avió del Tibidabo encara no s’ha enlairat. Compro el diari i continúa la passejada per el barri. El meu redol. Cases antigues. Cases noves. Casetes rehabilitades amb gust, d’altres no tant. Arbres magnífics que s’han salvat. Em recorden els arbres de Hà Nôi.

Ningú pels carrers, ni tan sols cotxes. Un silenci perfecte per gaudir encara més aquesta passejada, però ja és habitual en aquest barri els diumenges matí. Ací la casa on va nèixer el meu pare, allà una casa de nova construcció, però on abans vivíem plegats i on jo vaig nèixer. Un bloc de pisos molt lleig on ara hi ha una oficina de La Caixa, on abans anava a comprar a la botiga de queviures o el colmado i al costat la casa dels amics on cada any celebràvem la matança del porc. Una festa gran. La tia Lupe treballava de minyona i la mare es va fer un fart de treure plomes als pollastres ja sacrificats per vendre a la plaça.

Acabo la passejada travessant el passatge. Una buguenvíl.lea s’enfila dins un xiprer. El gessamí esplèndid. I encara podem veure mandarines en un arbre ! Els nespres en tota la seva esplendor. I un llimoner en un racó, amagat. És ‘el lloc’. La ciutat es nodreix de petits pobles, de racons, de barris, de gent.

Unes fotografíes d’aquest racó i a l’arxiu alguna més.

Vaig a esmorzar i a llegir el diari, mentre Jacques Brel canta ‘Le plat pays’.

Han escollit el millor emplaçament. El carrer de Saragossa (Sant Felip en temps de la monarquía i dictadures) és com el cordó umbilical del barri. Quan enfiles el carrer des de la cruïlla de Rambleta de Prat i Gal.la Placídia, sempre tens la meravellosa visió del pic més alt de la serra de Collcerola, el Tibidabo. Avui més agraït perque van enderrocar una torre metàl.lica amb antenes, encara que el temple no és que sigui una meravella. Però pots seguir veient si l’avió vola, si l’atalaia està en moviment i el verd del bosc. Ara tenim una nova antena  construïda per un arquitecte famós. No queda malament. És bonica. N’he vist d’altres en diferents ciutats europees, i he de dir que aquesta és la que més m’agrada. 

La casa on va viure l’astrònom Comas i Solà. Davant mateix va viure molts anys el Dr Moisès Broggi, fins que van enderrocar la caseta. Els pares ens explicàven una i una altra història dels tramvíes que circulàven pel carrer, el 17, i per continuar el seu trajecte fins l’Avinguda del Dr Andreu (el pastilletes) passàven per un carrer, avui desaparegut, carrer de Wagner, el carrer dels arbres on va nèixer i va viure en Joan Brossa. La Lola, coneguda com la fulana d’un determinat tramviaire o la Tecla amant del vigilant del barri. Històries …..

Can Barba el marbrista, on llegíes embadalida les lletres i al.legories de les làpides. Torres dels estiuejants de la burgesia de Barcelona. El convent de les monges santjoanistes. L’herbolari, el tintorer, cal Pepet, el carnisser, la cansaladeria Mayol, la papereria Saturno on em deixava els duros per comprar els tebeos, Flash Gordon, Superman, la vaqueria on les pobres vaques no sortíen mai. Els diumenges corríem a comprar nata per esmorzar ! El senyor Salvador, el sabater. De vegades passava l’estona sentada mirant com transformava unes sabates velles en noves i boniques. Sempre tenia feina. La Salvadora i la seva casa tan gran i un jardí esplendorós. De tant en tant ens deixava entrar i jugar o ens convidaba a berenar.
El Marianet, electricista, molt famós per la seva lentitud en els treballs i especialista en el ‘dolce far niente’: Nena, quin dia som avui ? Dijous, contestava jo …. doncs tocat els ous’ .
Quina ràbia, sempre ens feia caure a la galleda … 

El grupet d’amigues teníem malnoms per alguns veïns … el grataculs, l’ull de pop, cap de pitu, mig cigró, Lola l’esgarradeta …..

Sí, la Tetereria ha escollit un bon lloc, encara que les botigues  d’abans no hi són (l’estorer, sí que hi és i l’estanc), però he de dir que el carrer Saragossa continúa éssent el cordó umbilical del barri i han aparegut noves botigues, petits restaurants molt gratificants i … ai, aquests dos passatges tan i tan peculiars, el de Sant Felip i el de Mulet i que sempre han atorgat un plus a aquest carrer. És una altra Barcelona.

Qui ho havia de dir que on hi havia un forn on feien un molt bon pa de barra, els llonguets, i panets de Viena i pa de tres crostons, pa fet en els forns de carbonet (el proveïdor de carbó era al costat mateix), avui hi ha la Tetereria, on pots prendre el te com cal, res de bossetes, tes de Xina i Japó en un lloc que et fa volar la imaginació o pensant que ets a Àsia.

Però la placidesa i tranquil.litat que respires dona peu a recordar i la memòria viatja i viatja en el temps i encara puc veure al ‘Noi’ el Sant Bernat que es deixa fer totes les maleses del món per els infants que passen pel carrer o entren al bar d’en Quico i la Pepeta a comprar el ví o una gasosa.

És molt recomanable passar la tarda a la Tetereria al carrer de Saragossa, cantonada amb Sant Hermenegild, on havia anat a comprar el pa calent per dinar i sopar, i on avui puc prendre un te deliciós i gaudir d’una estona llarga de placidesa

La fotografía és d’ahir dia 24.01.11 – Carrer de Saragossa des del Passatge Sant Felip.

En Paco, la Pili i la Tere estimen el seu ofici i cuiden dels veïns. A més en Paco escriu els preus i la identificació del producte, amb una caligrafia excepcional. Veure un dels seus bonsais sobre el taulell …. sí, en Paco en sap molt de bonsais i té veritables meravelles; l’enveja de tothom; de qualsevol branquilló d’arbre sap transformar-lo en un bonsai celestial !

Les prestatgeríes són plenes de productes i els colors són brillants, bonics, variats.

Paco i família viuen a Sant Cugat, prop de Valldoreix. Durant uns quants anys baixava les verdures i hortalisses dels camps dels Jesuïtes de Sant Cugat; ell era el seu venedor-distribuïdor. També durant uns anys vam gaudir d’unes cireres que no teníen una presencia d’aquelles tan espectaculars, però dolces i saboroses sí ho eren, d’un pagès de Collserola que encara tenia camps de cirerers; tota la collita la baixava en Paco amb la seva Mercedes.

És del barri de darrera de Correus; en un ball ell i el seu amic van conèixer dues germanes tot just arribades de l’Aragó, més exactament de Daroca, i els dos amics festejant i festejant, van acabar a la vicaria del bracet de la Pili i la Tere.

Els seus viatges diaris al Mercat Central el fa coneixedor del què pensa la gent, els distrbuïdors, els transportistes que arriben de tot l’estat espanyol i de l’estranger.
Ha estat una bona font d’informació per a molts de temes d’actualitat, i les tertúlies a peu de carrer han estat constants.

El petit comerç de barri va desapareixent, lentament, encara que en aquest cas, diguem que serà un relleu. De fet estic de sort, perque les botigues encara sovintegen i no he de desplaçar-me lluny per comprar el que necessito, tan sols una passejadeta, trobar-me amb la gent, petar la xerrada i parlar de la calor, de la fresqueta, de la pluja, de la festa major de Gràcia, que és el que toca aquests díes …. encara que hi han moltes botiguetes tancades ‘per vacances’.

Us enyorarem molt Paco, Pili, Tere …. però hem estat uns veïns privilegiats podent comprar la millor fruita, les millors verdures i hortalisses que en Paco escollia i comprava al Mercat Central, per a mí encara el Born.
Ara és el torn de René, un xicot ecuatorià que ja fa molts anys que treballa en aquesta fruiteria i continuarà donant servei als veïns, sempre seguint l’aprenentatge de’n Paco, na Tere i na Pili.