Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Música, cinema, teatre

Avui La Candelera. La merla, mimosa, Mozart.

Publicat el 2 de febrer de 2019 per rginer

 

Com tots els anys, guardo el pessebre fins el dia de Santa Llúcia, 13 de desembre. Esperant sentir el cant de la merla pel matí, i que enguany no s’ha produït. Pot ser té fred o té mandra. I sí, les mimoses estàn espectaculars al Passatge de Sant Felip del meu barri.

I el día es fa més llarg. Per la Candelera una hora enrera.  I a Ciutat la Candelera no plora  ….. de moment  ….. però penso que l’hivern ni de bon tros és fora. De la Candelera, quinze dies davant, quinze dies darrera, no et fïis d’ella. Si la Candelera plora, l’hivern és fora; però si fa vent, tres mesos més d’hivern.

I el dia queda arrodonit amb música de Mozart. És la millor versió, al meu parer, de La Flauta Màgica. Ingmar Bergman. Una pel·lícula meravellosa.

 

https://youtu.be/l17SQeytHN8

 

 

 

Leonard Bernstein: Avui 100 anys del seu naixement.

Publicat el 25 d'agost de 2018 per rginer

 

 

#Bernsteinat100  @LennyBernstein

Hashtags des de fa setmanes. Si sou tuitaires entreu-hi i podreu veure un ventall amplíssim de tuits, videos, fotografíes, homenatges dedicats a aquest geni de la música. La vida de Leonard Bernstein va ser tota ella un cant de joia. La seva passió encomanadissa per la música em va enlluernar des del primer moment. Tota la música, des de la clàssica, passant per el jazz i els musicals, i fins i tot va defensar la música dels Beatles quan tothom hi renegava.

Va néixer un 25 d’agost de 1918 a Lawrence, Mass. Va morir el 14 d’octubre de 1990 a New York. Bernstein va ser un geni i va expressar-ho molt bé i en diferents facetes. Música per a musicals de Broadway i pel cinema. Simfoníes, música religiosa, psalms i missa. Va ser un excel·lent pianista i un grandíssim director d’orquestra. També un meravellós i valuós pedagog impartint classes musicals en el seu programa de televisió ‘Young People Concerts’. Es pot trobar un video on presenta un nou talent jove, Yo Yo Ma, de només 7 anys ….  avui un dels millors cellistes del món.

Tot ell era emoció. La seva òpera ? o musical ? WEST SIDE STORY  va significar un abans i un després a Broadway. Jo la vaig veure set vegades quan la van estrenar al Cinema Aribau. I no fa pas gaire vaig veure-la novament, a l’Auditori amb música en directe interpretada per la nostra Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya.

Musicals, òperes, simfoníes, serenates, música religiosa, jazz …. podeu remenar i escollir.

I per cert  …….  No us perdeu el concert a l’Auditori de Barcelona amb l’OBC els díes 26, 27 i 28 d’octubre.  LA MISSA DE BERNSTEIN. 

Fa dos anys, l’OBC va interpretar per primer cop aquesta monumental obra de. Jo hi era. I vaig quedar clavada a la butaca. L’èxit va ser indiscutible. Amb una orquestra amb més de 100 músics, inclosos instruments de rock, teclats, percussió, quatre cors i un solista.

I gràcies aquest Centenari he pogut descobrir una de les seves obres més emblemàtiques, els Chichester Psalms ……  i aquí en aquest bloc, m’omple d’orgull deixar-vos un video enregistrat a casa nostra. Mes de juny 2013. Cervera. Festival Sota l’Autovia A-2 ( sí sota l’autovia  … ). Coral Ginesta. Solista Lluis Travesset, aleshores encara escolanet de Montserrat. El millor solista que mai ha tingut l’Escolania.

I també us deixo aquest video de l’enregistrament de West Side Story, orquestra New York Philarmonic, dirigida per el mateix Bernstein, i els dos intèrprets principals, Josep Carreras, en el paper de Tony i Kiri Te Kanawa en el paper de Maria. És un disc que t’emociona molt. Especialment aquesta cançó. Un disc de culte.

I finalment un altre video irrepetible i incomparable. Bernstein dirigint la New York Philarmonic, pianista el jove canadenc Glenn Gould i la música de Bach, Concert no. 1 en D Minor. Una petita, gran diria jo, joia, i en Bernstein sempre de protagonista. L’actuació de Glenn Gould comença al minut 18:03.

En aquest programa de televisió podem veure el mestre Bernstein pedagog, donant oportunitats als joves talents i dirigint l’orquestra. Si us agrada Bach, aquest enregistrament és un gaudi.

 

Esperem que la nostra televisió pública ens honori amb el passi de documentals, concerts, per commemorar aquest #Bernsteinat100 . Si no és molt demanar ……

Cambraqués: Art, cultura, música a Cadaqués

Publicat el 12 d'agost de 2017 per rginer

 

Aquests disset díes passats a Cadaqués han donat molt de sí en l’aspecte cultural i musical. Crec que a Cadaqués és on es poden trobar més galeries d’art per m2, i paga la pena entrar-hi i veure les exposicions. Sempre trobes sorpreses. Enguany, però, la Societat L’Amistat s’emporta el premi. El galerista Jordi Mayoral ha reunit al Casino de Cadaqués, obres de Dalí, Tàpies, Miró, Magritte, Chagall, Picasso, Duchamp, Calder, Brossa, Joan Ponç, Hamilton, Domínguez i Planells : L’espai dels somnis, és el nom d’aquesta exposició oberta fins el dia 15 d’agost i que es presentarà a Barcelona el mes de setembre. Una exploració de l’inconscient en les arts plàstiques a partir dels anys trenta del segle XX.

 

Una altra visita interessant va ser el Museu de Cadaqués: Dalí íntim – el treball,les festes i les relacions humanes vist per Joan Vehí. Joan Vehí és fuster i fotògraf aficionat, de fet ha estat sempre el fotògraf ‘oficial’ de Cadaqués. Quina família cadaquesenca no té fotografíes del seu casament, comunió dels fills, festes patronals, fetes per en Joan Vehí ? Ell va ser el fuster que va fer tots els mobles que en Salvador Dalí li va demanar per la seva casa de Port Lligat i la seva relació va ser intensa, i ell va poder fer fotografíes del pintor que ningú més podía fer. L’exposició és molt interessant, molt. Un gran treball.

La Galeria Fort – MIni prints és un altre lloc per anar-hi. Imprescindible i dubto molt que no marxis sense haver comprat algun ‘mini print’ original exposat en la galeria. Des de l’any 1981 Mercè Fort organitza un concurs internacional de gravats. Són molts els artistes que hi han participat i podem veure la seva obra gràfica a la Galeria Fort. I jo tampoc vaig poder resistir de no comprar-ne: les dues obres fotografiades al començament d’aquest apuntament. Un gaudi.

 

Finalment vaig anar als tres concerts organitzats per Cambraqués, música de cambra. M’agrada molt el nom d’aquest mini festival. Van començar l’any passat i enguany han continuat oferint concerts únics, diferents i en un escenari molt peculiar: la terrassa del Casino. Els espectadors d’esquena al mar, i els músics interpretant el programa tot mirant la Mediterrània i l’horitzó amb es cuccurruc vigilant. L’entorn, l’ambient,  passades les nou del vespre és increïblement bonic. Els músics extraordinaris, sensibles, interpretant amb emoció les obres escollides per el seu concert.

 

Cosmos Quartet. Quartet de corda. ”Utopíes’. J. Haydn i Xostakóvitx.

Tutlam Duo. Marimba i vibràfon. ”Carrusel”. Koppel, Albèniz, Samuels, Friedman, Piazzola.

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

Kebyart Ensemble. Quartet de saxos. ”Aires dels temps”. Glazunov, Brotons, Bartók, Granados, Ligeti, Naulais.

 

 

I ara a Barcelona toca gaudir de les festes de Gràcia o anar a la Filmoteca on han programat uns cicles dedicats a Robert Mitchum, Howard Hawks i John Ford, francament interessants i que no es pot deixar passar per alt.

Fotografíes: RG, i dels programes publicats a la xarxa.

 

 

 

 

Pep Gimeno Botifarra … després de la trobada a Otos

 

Sí, ho reconec, és un fet, m’he embotifarrat. M’ho va dir ahir nit el mateix Botifarra. Ja són tres vegades en un període de temps, curt, tres setmanes que he anat a escoltar les seves cançons i el seu versar indefinible i que mai s’acaba, a Sarrià, Centre Parroquial, a Otos, trobada de blocaires i ahir nit al Tradicionàrius a Gràcia. Aquest darrer més especial que cap d’altre: Botifarra a Banda. Acompanyat de la Banda La Valenciana formada per xics i xiques valencians i que viuen a Barcelona. També el seu grup de músics.

DSC_0447

DSC_0488

Otos – desembre 2016. Fotografíes RG.

Arran la trobada a Otos, vaig anar a L’Olleria, molt a propet d’Otos i allà en Pep Albinyana em va presentar a Pere Ròdenas, músic del grup de Botifarra i parlant, parlant, li vaig preguntar que podia fer per obtenir una entrada per aquest concert, perque tot estava exhaurit. Em va dir que feria gestions. I Pep Albinyana em cride divendres vespre per dir-me que tinc una entrada al meu nom al Tradicionarius !!! Quin salt que vaig fer !! La trobada de blocaires a Otos va donar els seus fruits. A Otos ens van fer un regal impagable que va ser l’actuació de Pep Botifarra i Miquel Gil. Jo ja havia escoltat les seves cançons, i a més els havia vist a Sarrià, però els altres blocaires vinguts del Principat no el coneixíen, com moltíssima altra gent.

com-voxuji-54-fotonoticies-musica-botifarra-i-carles-denia-fotos-grans-botifarra_15dll82

I ahir nit, a primera fila ( sempre incòmode perque has d’aixecar el cap …) però immersa en la música pura, emotiva, bonica, del País Valencià, i que tota la gent del Principat hauria de conèixer millor. Vaig xalar i molt, i més quan al meu costat sentat i més d’una vegada emocionat, el boss, en Partal, aplaudint i rient com mai. Malaguenya de Barxeta, Jota de quintos, Granaïna de Montaverner, Senyera …. Ens miràvem, i sense paraules, afirmavem ….. però que gran és Botifarra, i aquests xics i xiques de la Banda La Valenciana, lo bé que toquen, i els músics acompanyants, i l’Ahmed  Touzani,com interpreta el cant de batre, i posa música amb el seu violí recordant aquells moments de batre al costat de la sènia d’un lloc de la Mediterrània.

17669649899_e304e27a30_o

Si voleu gaudir de veritat, mireu-vos aquest documental i sabreu perquè el Botifarra és ja un referent del País Valencià, i perque omple totes les sales, carrers, teatres allà on va. Perquè si està bé escoltar-lo en videos, millor és admirar-lo en directe. Rondalles, dites, anècdotes, acudits, sentències, endevinalles i jocs de paraules engrandeixen la seva actuació, per convertir-se en espectacles d’una vitalitat incomparable i també nosaltres, ens hi sentim identificats i lluitem per la llibertat, i arribarà un dia en que els Països Catalans serà una realitat.

http://www.youtube.com/watch?v=M_q_9GJ-ZEw?rel=0&w=560&h=315

 

Un concert País Valencià, Illes i Principat …. música del poble …. tenim cantants i músics, molts. Ompliríem el Sant Jordi i el Camp Nou.

Mai agrairem al Botifarra el que ha fet i està fent per la seva terra i per la música popular en general. La Nova Cançó tenia prestigi, els grups pop i rock es consideraven moderns …. però, què era allò de cantar encara cançons de batre, romanços, jotes, fandangos, malaguenyes, boleros, seguidiilles ? Està boig aquest Botifarra ? Ha obrat un prodigi, sí, que fa poc semblava impossible. Ha tret la cançó popular de l’armari i amb la seva veu i forma de cantar, elegant, expressivitat vocal, un timbre net, una dicció popular, sona inefablement valencià. I aquí veus la connexió profunda i de vegades visceral entre el seu cant i l’imaginari col-lectiu que fa sentir a la gent irremissiblement identificats. Joves, gent major, de mitjana edat, sense etiquetes de partits polítics, de procedència diversa dins els Països Catalans, tots se senten identificats. Jo també. La llavor perduda fa moltes dècades torna a reviure i amb intensitat.

Sí, m’he embotifarrat i no n’hi ha per menys. Us convido a cercar a les xarxes actuacions del Botifarra, i als vostres pobles i ciutats si apareix en algun programa.

Ací teniu la que ens va dedicar a tots els blocaires de Vila Web el dia 9 de desembre en aquest meravellós poblet d’Otos i en un racó de l’Hostal Ca les Senyoretes, on tots vam riure, aplaudir, picar de mans, cantant les jotes, malaguenyes, fandangos, havaneres, seguirilles que el Botifarra i el gran Miquel Gil ens van regalar.

http://www.youtube.com/watch?v=ICpYXoKNohY?rel=0&w=560&h=315

Gràcies Botifarra, recopilador i divulgador extraordinari de la música popular, que ja mai més estarà ”marxinada” ….

Text que m’ha ajudat a escriure aquest apuntament publicat a La Veu – Diari Digital del País Valencià – Francesc Gibert – 19.11.16.

 

Bob Dylan

 

 

Reconec que em va sorprendre i molt l’anunci del Premi Nobel de LIteratura 2016 atorgat a Bob Dylan, per la seva obra poètica musicada en moltíssimes cançons ben conegudes per a tothom.

06DEVELOPMENTS-COMBO1-facebookJumbo

No sóc una fan irreductible d’ell, i això que és de la meva generació. M’agrada moltíssim el folk, i sincerament preferia escoltar a Joan Baez, Pete Seeger. o Johnny Cash…, i les cançons de’n Dylan versionades per altres cantants o grups. I tinc dubtes d’aquest Premi Nobel, molt contrastats, perque per una banda m’agrada la literatura i llegir un llibre, de narrativa, assaig o poesia, i d’una altra també m’agrada escoltar bones lletres i poesia musicades. Ara bé, la polémica sempre és bona, necessària i benvinguda, i aquest Nobel ha trencat un estereotip, i ha posat sobre la taula a tots els cantants-poetes del món i que poques vegades, o gens, tenen el reconeixement de la gent.

ss-160524-bob-dylan-mn-04_1a95289bea1361c6f63fd6d2e36f735d.nbcnews-ux-1024-900

L’any passat durant la meva estada llarga, de setmanes, a Hà Nôi, un dia vaig anar de peregrinatge amb els vietnamites a la Pagoda del Perfum. Tots ells i elles hi van després de l’any nou, les festes del Tê’t, per portar les seves ofrenes i demanar els ‘impossibles’ perque es facin realitat. Vaig pensar que la cançó, Knocking On Heaven’s Door, era la més adient, per la lletra i també per ser a Vietnam.

[vimeo 128858840 w=640 h=360]
<p><a href=”https://vimeo.com/128858840″>Vietnam – Perfume Huong Pagoda pilgrimage</a> from <a href=”https://vimeo.com/user3223114″>Roser Giner Bru&ntilde;&oacute;</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Ací teniu el video que vaig editar amb fotografíes d’aquell dia, calurós, i encara amb poca gent , encara que no ho sembli, i on vaig aprendre molt i molt de la cultura i la vida del poble vietnamita.

La música escollida del video …. Knocking On Heaven’s Door versió de Guns’ and Roses.

Lletra i música : Bob Dylan, Premi Nobel de Literatura 2016.

 

Billie Holiday – 100 anys del seu naixement

Publicat el 7 d'abril de 2015 per rginer

El mes de juliol de 2009 vaig publicar aquest apunt. Avui 100 anys del seu naixement.

 

BLH31

M’agrada escoltar la seva veu, els seus tempos, els seus silencis, unes intepretacions sublims, personals, sempre diferents. La cançó del video Strange Fruit  és un missatge molt profund i potent encara avui, que s’ha de sentir, i més veient tot el que està passant als EE.UU. Si fos viva, Lady Day, avui cantaria sobre Ferguson, un dia i un altre.

Nota: Llegiu els comentaris i la traducció que en va fer de la lletra de Strange Fruit l’amic Josep Blesa.

*********************

BILLIE HOLIDAY A LA CUINA

En Herman Leonard va fotografiar molters vegades a Billie Holiday. Però la que he penjat en aquest apunt és diferent.  Podem veure a la millor cantant de jazz de la història, a la cuina de casa seva, un petit apartament al barri de Harlem, vestida sense el glamur de l’escena i cuinant el menjar per el seu gos que ho mira impacient.

En Herman quan va trucar a la porta per parlar amb na Billie Holiday, va pensar que es tractava de l’assistenta …..
En l’arxiu podem veure-la cantant, en una altra fotografia meravellosa. En un ‘instant’ d’una de les seves interpretacions de qualsevol blues i que segurament transmitía al públic uns somnis, uns desitjos, uns sofriments, una ràbia, unes reinvindicacions que els arribava dins, al fons, de la seva ànima.
No sabia tampoc quin video escollir, un blues ? la famosa cançó ‘Strange Fruit ? Difícil, però finalment he triat Strange Fruit per el seu significat i vàlua en la lluita contra el racisme i els linxaments ( 3247 persones penjades d’un arbre durant un període de 30 anys, fins l’any 1934 ). ‘Estereòfonic’ un blocaire veí d’aquesta casa ja el va penjar fa uns mesos (Un video que ha rebut més de 1,900,000 visites a You Tube !!!!!)
De totes maneres en un apunt continuaré amb Bilie Holiday i un video de nou minuts, fantàstic, únic, cantant ‘ Five and mellow ‘ ……
Billie Holiday va morir molt jove, 44 anys, el 17 de juliol de 1959 a Nova York d’una cirrosi per la seva adicció a la morfina i heroïna. Va estar empresonada per consumir droga i quan va morir només tenía $0.70 en el compte bancari i $750.00 en efectiu.
Si voleu llegir més …. us passo la lletra de ‘Strange Fruit’

http://www.youtube.com/watch?v=h4ZyuULy9zs&hl=en&fs=1&rel=0&color1=0x3a3a3a&color2=0x999999&border=1
Una lletra esgarrifosa. Escrita per Abel Meeropol i que també va musicar. Era un cant de protesta per totes les morts sense sentit i el racisme en una nació on la gent cercava la llibertat i la felicitat, i on en la seva constitució ho diu ben clar: ‘La gent té dret a ser feliç’.

Southern trees bear strange fruit.
Blood on the leaves and blood at the root.
Black bodies swinging in the southern breeze.
Strange fruit hanging from the poplar trees
Pastoral scene of the gallant south
The bulging eyes and the twisted mouth
Scent of magnolias, sweet and fresh
Then the sudden smell of burning flesh
Here is fruit for the crows to pluck
For the rain to gather, for the wind to suck
For the sun to rot, for the trees to drop
Here is a strange and bitter crop

—  Cossos negres en una balanceig en mig de la brisa del sud; una fruita estranya penjant dels pollancres, les fulles plenes de sang i sang en les seves arrels, i una escena pastoral de la bona gent del sud. Els ulls inflats, la boca torta, la olor de les magnòlies, dolça i fresca, i de sobte la olor terrible de carn cremada. Aquest és el fruit que els corbs trobaran. Per rebre la pluja i per que el vent l’engoleixi. Per que el sol la maduri, per que els arbres la deixin caure. Aquesta és una estranya fruita i una collita molt amarga. —

Disculpeu per aquesta traducció. Potser algun dels poetes d’aquesta casa en podria fer una com cal, ben escrita i amb els mots colpidors del text original en anglès.

BLH01

 

120 anys de cinema 1895-2015

Publicat el 12 de gener de 2015 per rginer

 

 

Enguany un aniversari més acabat en ”0”  —  120 anys de cinema, i ja podem començar a celebrar-ho i alcem la copa. Aquest petit-resum-video trobat a Vimeo emociona i molt.

Quantes vegades no hauré vist les pel.lícules ? Quantes vegades no vaig seure en un dels molts cinemes de barri? Quantes hores no he somniat ?

No deixem d’anar al cinema, malgrat el preu que hem de pagar. Una vegada a la setmana ho podem fer, no ? A més a la nostres cartel.leres hi ha un munt de bones pel.lícules.

Fotografia: Cartell de ”Fort Apache” de John Ford. La vaig tonrar a veure l’altre dia. No ha passat el temps. Pur cinema.

[vimeo 115470918 w=500 h=281] <p><a href=”http://vimeo.com/115470918″>120 years watching movies together</a> from <a href=”http://vimeo.com/user35847118″>T&agrave;ndem Entertainment</a> on <a href=”https://vimeo.com”>Vimeo</a>.</p>

Música: Avui Bobby Darin – Beyond The Sea

Publicat el 27 d'agost de 2014 per rginer

Aquest mes d’agost he estat espectadora fidel del cinema que ens ha regalat Barcelona Televisió. És la única cadena de televisió que en acabar la pel.lícula no retalla els crèdits.

I avui seuré a la meva butaca per veure la pel.lícula ‘Beyond The Sea’ una biografia del cantant, actor i compositor Bobby Darin 1936-1973) interpretada i dirigida per Kevin Spacey. No la he vist al cinema. Sí que recordo i molt bé que en la millor època del cantant, vaig ser una de les seves admiradores. També vaig veure la pel.lícula ‘Come September’ on va conèixer l’actriu Sandra Dee i van formar una de les parelles hollywoodianes més famoses de l’època. Les cançons, les versions de Bobby Darin són molt bones. Posar ritme a la música de ‘La mer’ de Charles Trenet, un encert. Cantar el ‘Mack the Knife’ de Kurt Weil meravellosa. Versionar la cançó folk de Tim Hardin ‘ If I were a Carpenter’, captivadora.

http://www.youtube.com/watch?v=bjFRLOktHXo?rel=0&w=420&h=315

 

 

Llegeixo la seva biografia. No recordava moltes de les coses. Va morir molt jove, 37 anys.

És cert que va ser un nen malaltís per culpa de la febre reumàtica i el seu cor li va donar molts problemes. Moltes vegades després de les seves actuacions va necessitar respiració assistida. Va acompanyar al senador Robert Kennedy en la seva campanya i va ser testimoni directe del seu assassinat. Però el que més el va afectar, va ser saber que la seva germana ‘gran’, en realitat era la seva mare. Bobby Darin va viure amb els avis, però sempre se li va dir que eren els seus pares, i la seva germana gran, era en realitat la seva mare. Els prejudicis de la època de ser mare soltera van fer que visqués tota la seva vida en un engany.

L’any 1973, dos anys després de coneixer la veritat dels seus orígens, es va sotmetre a una nova operació per reparar unes válvules del seu cor i no se’n va sortir.

Com actor va ser nominat l’any 1963 per un òscar al millor actor secundari  per el seu paper a la pel.lícula ‘Captain Newman, M.D.’  Sí que va rebre el premi al millor actor al Festival de Cannes del mateix any 1963. Va compondre moltes cançons per altres intèrprets, totes elles es van convertir en veritbles hits. Però en el meu arxiu no hi falten meravellosa versió de ‘La Mer’ de Charles Trenet i també el seu ‘Mack the Knife’ que no ha estat mai superat per cap altre cantant.

 

http://www.youtube.com/watch?v=SEIDep_UMmk?rel=0&w=420&h=315

 

 

 

 

Música: The First Time Ever I Saw Your Face / Roberta Flack .. la millor versió

Publicat el 23 d'agost de 2014 per rginer

 

 

 

Autor: Ewan MacColl (1915-1989).

The first time ever I saw your face I thought the sun rose in your eyes
And the moon and the stars were gifts you gave to the dark and the endless skies

The first time ever I kissed your mouth
I felt the earth move in my hands
Like the trembling heart of a captive bird
That was then at my command
My love

The first time ever I lay with you
I felt your heart so close to mine
And I knew our joy would fill the earth
And last til the end of time
My love
The first time ever I saw your face
Your face
Your face
Your face

Una cançó original de l’any 1957 escrita per Ewan MacColl, escocès, activista, membre del partit comunista anglès, cantant de folk, molt reconegut, tenia l’entrada als EE.UU. prohibida per la seva ideologia. Una cançó que també van cantar Peter, Paul and Mary o The Kingston Trio. Però no va ser fins l’any 1972 que Roberta Flack va cantar la seva versió i va decidir guardar el folk en un calaix i interpretar-la de la manera més sensual que ningú es pogués imaginar. Perque la lletra ho és de sensual. I l’èxit va esclatar.

Roberta Flack va guanyar un Grammy. La cançó ha estat versionada per més de 100 intèrprets, sí, sí, moltissimes versions, des de Elvis Presley, passant per Johny Cash, George Michael, Leona Lewis, Celine Dion, Mariane Faithfull, Harry Belafonte, Josep Carreras, Andy Williams, Celine Dion, Orquestres com la de Ray Coniff o Mantovani i la versió original de Peggy Seeger, la dona de Ewan MacColl. Ella li va demanar una cançó mentre era als EE.UU. i a corre-cuita, per telèfon, en MacColl li va passar. Peggy Seeger, germana de Pete Seeger, va formar amb Ewan MacColl una parella increïble de la música folk …. però aquests cantants i la seva música mereixen un altre apuntament.

http://www.youtube.com/watch?v=VP8qXnnn4tc?rel=0&w=420&h=315

 

He escoltat les diferents versions, moltes, però cap, cap com Roberta Flack.Té una veu fresca, bonica, harmoniosa i sap intepretar molt bé la sensualitat de la lletra. També m’agrada la versió original de la Peggy Seeger.  És …. ‘diferent’. En Ewan MacColl  va renegar sempre de totes les versions de la seva cançó, perque a partir de Roberta Flack, la cançó no ha estat mai més intepretada a ritme de folk. I encara ens queda la versió de Johnny Cash, que jo diria és molt bona i molt personal, i una altra de les que més m’agraden.

http://youtu.be/EdSIlVZhsDw

 

 

 

 

Música: Avui Roberta Flack – Killing me softly with this song

Publicat el 20 d'agost de 2014 per rginer

Festes de la Mercè, any 1983. Actuació estelar de Roberta Flack al Palau dels Esports del carrer Lleida. Poca promoció. Preus no gaire populars. El Palau dels Esports no es va omplir. El concert va començar amb més de tres quarts hora de retard. Problemes amb els equips de sò i tècnics. No era el millor lloc per escoltar a Roberta Flack. Molta fredor. No, no et sentíes bé, i a més la impaciència de la gent esperant veure-la a dalt de l’escenari, no ajudava gens ni mica a  aconseguir una bona atmosfera per escoltar música soul, blues.

Finalment va aparèixer a dalt de l’escenari. Va seure al piano, i la música va començar a sonar en un Palau amb greus problemes d’acústica i tècnics (ni de bon tros com el coneixem avui …) però que van aconseguir millorar. I poc a poc l’ambient es va començar a escalfar i molt. Roberta Flack ens va oferir un concert extraordinari. The first time I ever saw your face, And so it goes, Making love i ….. Killing me softly with this song. No la va deixar per el final, però  sí end va regalar dues, tres cançons i va haver-hi repetició. Vam tornar a casa passejant, contents, abraçats.

 

Les critiques de l’època van aplaudir l’actuació de la cantant, i van criticar molt la despesa feta per l’Ajuntament de Barcelona per aquest concert, ja que la cantant va fer un viatje únic a Barcelona i se’n va tornar als EE.UU.

Una de les millors cançons de la dècada dels 70 i encara avui fa que tanquis els ulls i gaudeixis de la música de Roberta Flack, ballant amb la persona estimada o senzillament sentats en qualsevol lloc escollit  ….. un veritable guster.

 

http://www.youtube.com/watch?v=dpNdMIAnKko?rel=0&w=420&h=315

 

 

 

 

Música: Avui The Boxer / Simon & Garfunkel

Publicat el 7 d'agost de 2014 per rginer

 

 

Vivian-Maier-4-650x650

 Va ser l’any 1969 quan vaig descobrir la música de Simon & Garfunkel. Era a Benidorm treballant i tenia la oportunitat de volar a Londres en un dels molts charters de turistes anglesos quer arribaven aleshores. A Londres vaig poder comprar tots els discos d’aquests músics que sempre més he admirat, m’agraden i formen part de la meva biblioteca musical.

The Boxer és la meva cançó favorita, la que més. Va ser tot un descobriment la lletra, la història. No era una cançó ensucrada o d’una lletra insípida amb bona música. Una altra història dels EE.UU que se’ns amagava, però que havia estat sempre en els blues, i de sobte, dos nois joves, blancs, (que no han volgut mai ser titllats de hippies, però sí de músics) ens expliquen aquesta història d’un noi, que marxa de casa, cerca feina i aixopluc a la gran ciutat.

També va significar aprendre millor la llengua anglesa, noves paraules squandered my resistance …. a pocket full of mumbles such are promises … I come looking for a job …… But I get no offers  … just a-come from the whores on Seventh Avenue …  Where the New York City winters aren’t bleeding me ….

La cançó la va compondre en Paul Simon l’any 1968 i es va publicarl’any 1969. Es diu que en Simon utilitza The boxer com una metàfora de la seva pròpia vida com a músic.

La lletra, la història era realista, i molts joves es van sentir identificats. Els seixanta va ser una dècada de canvis, de no tenir un futur, de hippies que eren rebutjats per la societat dita correcta, conservadora. No veien cap llum en l’horitzó. Però malgrat tot, el lluitador continúa i no defalleix.

……… i la música és una meravella.

He trobat aquest versió a You Tube, que és la que més m’ha agradat, any 1981, Central Park.

http://www.youtube.com/watch?v=mUiVzQYBSiA?rel=0&w=560&h=315

 

 

Fotografia: Un carrer qualsevol de New York o Chicago. He escollit aquesta fotografia, de la col.lecció de Vivian Maier. Si clickeu a l’enllaç, podeu llegir el meu apuntament sobre aquesta fotògrafa de carrer.

 

 

 

 

 

Música : Avui San Francisco – Scott MacKenzie (1939-2012)

Publicat el 5 d'agost de 2014 per rginer

 

BE SURE TO WEAR FLOWERS IN YOUR HEAD.

Aung San Suu Kyi on Desert Island Discs

 

Enguany durant el mes d’agost aniré publicant apunts amb les músiques i cançons que sempre m’han agradat, que són dins la meva biblioteca i també de noves, descobertes no fa pas gaire. Totes tenen una petita història i San Francisco és ben especial. Va ser el somni, l’esperança d’un món millor.  Escrita per en John Philipps del group The Mamas & The Papas. Tots volíem anar a San Francisco. És una cançó esplèndida i en aquest video podem escoltar-la en directe per el cantant que la va  interpretar, Scott MacKenzie,  davant un públic, una generació que defensava unes llibertats i una pau, que no ha esdevingut la realitat del nostre món. He llegit un comentari a peu del video que ho explica molt bé:

It is hard having faith in my Generation since many of them are now in control and screwing things up. I am ashamed of many of them.

Sí, jo també sento vergonya de molta gent d’aquella generació.

Fotografia: Daw Aung San Suu Kyi. Ella sempre porta flors al cap, sempre. Continúa en la seva lluita per democratitzar el seu país. 

 

http://www.youtube.com/watch?v=bch1_Ep5M1s?rel=0&w=420&h=315

 

 

Lou Reed

Mirant un video fet per la BBC en homenatge a les persones que han mort al llarg d’aquest any 2013 i amb sorpresa i consternació, veig la fotografia de Lou Reed. No m’ho puc creure. No ho sabia. Era de viatge i la notícia no em va arribar. 
He trobat aquest escrit, emotiu, brillant, de la seva dona Laurie Anderson, i llegeixo que Lou Reed practicava el tai-chi i tots aquests díes, des de que vaig tornar del sudest asiàtic la primera setmana de novembre, com tots els matins, poso la música que m’acompanya en els meus exercicis, tai-chi, meditació, respiració, estiraments. I la primera cançó per començar els moviments de tai-chi és Pale Blue Eyes, The Velvet Underground …….. i sonen les primeres notes, i canta Lou Reed.

Demà quan comenci a moure el meu cos i escolti la cançó, sabré que Lou Reed ja no hi és i també que la seva música m’acompanyarà per sempre més.

For Lou Reed

To our neighbors:

What a beautiful fall! Everything shimmering and golden and all that incredible soft light. Water surrounding us.

Lou and I have spent a lot of time here in the past few years, and even though we’re city people this is our spiritual home.

Last week I promised Lou to get him out of the hospital and come home to Springs. And we made it!

Lou was a tai chi master and spent his last days here being happy and dazzled by the beauty and power and softness of nature. He died on Sunday morning looking at the trees and doing the famous 21 form of tai chi with just his musician hands moving through the air.

Lou was a prince and a fighter and I know his songs of the pain and beauty in the world will fill many people with the incredible joy he felt for life. Long live the beauty that comes down and through and onto all of us.

— Laurie Anderson
his loving wife and eternal friend

 

Nit de teatre – Dario Fo: La tigresa i altres històries.

Dimecres vaig anar a l’estrena de ”La tigresa i altres històries”, de Dario Fo. Teatre Tantarantana, carrer de les Flors, Paral.lel.

Aquesta obra es va estrenar l’any 1983 a Barcelona a la Sala Villarroel. Actor: Manuel Barceló. Director: José Antonio Ortega.
Es representarà fins el dia 8 de desembre.

Molt recomanable per a adolescents de 12 a 16 anys.

Mateix muntatge, mateix director i un jove actor que trepitja per primera vegada els escenaris de Barcelona, fill del director: 
Julián Ortega Muñoz.

La tigresa. Faula xinesa. 

Primer milagro del Niño Jesús. Inspirat en un dels evangelis apòcrifs.
Icaro y Dédalo. La cerca dels protagonistes per sortir del laberint construit per Dédalo.
— Xina, Palestina i Grècia. Tres cultures diferents — ben amanides per el gran Dario Fo.

La seva estrena l’any 1983 a Barcelona va tenir un gran èxit.
No vaig veure l’obra a la Sala Villarroel on en José Antonio Ortega va ser-hi tants anys com a director, i on vam ‘beure’ del millor teatre al llarg d’aquells períodes il.lusionants del començament d’una democràcia feble.
Teatre és política, transgressió, art, somnis, denúncia, i en Dario Fo en sap molt i aquests tres contes són emblemàtics i bonics, transgressors i tendres a la vegada.
Els va escriure l’any 1979. El teatre sempre és política.
Julián Ortega és un gran actor. És un repte interpretar més de trenta personatges dalt d’un escenari, sol, durant 90 minuts. Els moviments del seu cos són excepcionals (va estudiar expresió corporal i de ben segur que va ser l’alumne més brillant) i juntament amb la paraula ens endinsa dins els tres contes. A mí m’agrada moltíssim escoltar faules, contes, poesia, intepretats per el trobador o joglar, antic i modern, en una plaça de poble, o al menjador de casa, o sentada en una butaca d’un teatre.

30 anys després torna a Barcelona. Les aportaciones creatives de’n Barceló hi són presents, no podia ser d’altra manera, però penso que avui, ara, aquesta obra ha fet un pas endavant (cercant a la xarxa he trobat un video a Vimeo de la representació de l’obra de l’any 1983 interpretada per en Manuel Barceló).

Julián Ortega hi té molt a veure i el seu pare l’ha dirigit molt bé. En molts moments de la representació em va semblar escoltar en Rubianes, jove, i ara després de veure en Manel Barceló en el video, sí també era dalt de l’escenari. El passat hi és, i ens ajuda molt per el nostre futur, fer-ho millor o diferent. No cal dir que el text és absolutament actual, trenta anys després.

Són 90 minuts de teatre pur (cinc minuts de descans), moviment, cos, paraula, gest, text, escena, llums, direcció, autor , actor …… i quan tornes a casa sentada en un vagó de metro vas rumiant el que has escoltat i has vist.

Sí, el poble hi és present a La Tigresa, la denúncia també, la solidaritat, la rebel.lia, la tendresa, la voluntat de viure lliures.

Encara hi sou a temps, fins el dia 8 de desembre.  José Antonio, Julián, feu un bon tàndem. 

Apèndix: Vaig arribar aviat al Tantarantana i em vaig dir a mí mateixa, per què no anar fer una cerveseta al Quimet & Quimet del carrer Poeta Cabanyes ? Feia anys que no hi anava, i està exactament igual. Formatge Yorshire, croquetes de bacallà, un variat i cervesa negra. Ni me’n recordava del fred i vaig seure a la meva butaca ben preparada per veure teatre i gaudir-ne, com així va ser.

Victòria dels Àngels / Frederic Mompou

Publicat el 21 de juny de 2013 per rginer
Avui 21 de juny celebrem el Dia de la Música. És una festa europea, internacional.
He assistit a molts concerts dels nostres infants, tot just abans d’acabar el curs escolar, ho celebren amb música.

I jo celebro aquest dia recordant a Victòria dels Àngels per qui li tinc veritable devoció i escoltant una cançó d’un video extraordinari que he trobat dins aquesta xarxa que és You Tube. 

Ella i Frederic Mompou, el compositor i la seva cantant predilecta. Un gaudi sublim.

Escoltar-los a tots dos ens fa fer volar els sentiments i les emocions.

Damunt de tú només les flors. Frederic Mompou. Canta: Victòria dels Àngels.

Fotografia: Flors del padauk a Birmània/Myanmar. RG.