Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

Arxiu de la categoria: Agent Orange-Dioxina

AVUI: DIA UNIVERSAL DELS DRETS DE L’INFANT

Avui fa 25 anys que es va aprovar la Convenció sobre els Drets Humans per part de les Nacions Unides. Des d’aleshores durant aquestes més de dues dècades, cada any, el dia 20 de novembre es commemora el Dia Universal dels Drets de l’Infant a tot el món.

En Nguyen Thi Thuy Giang és un infant vietnamita que pateix els terribles efectes col.laterals de l’agent orange causat per el llençament indiscriminat de bombes químiques per part dels americans durant els últims anys de la guerra. Probablement l’avi o el besavi de Giang va ser una de les milers, milions de persones afectades per aquestes bombes d’aquest producte i que les empreses Dow Chemical i Monsanto van facilitar a l’exèrcit nordamericà. El naixement de fills amb greus malformacions, gravíssimes, encara es produeixen avui; sortosament ja no tant cruels, però existeixen.

20141107163712-6

Puc llegir en el document que es va aprovar ara fa 25 anys:

– Tots els infants amb malaltíes físiques i psíquiques han de rebre atenció especial o educació adequada.

– Tots els infants han d’estar protegits contra qualsevol forma d’explotació o abandonament.

La Doctora Ta THi Chung té 83 anys i ja fa tres dècades que cuida, ensenya i se’n fa càrrec d’aquests infants víctimes de l’efecte col.lateral d’una guerra. Ella forma part de l’equip mèdic de l’Hospital d’Obstetrícia Tu Du de Ho Chi MInh, on molts d’aquests infants van ser abandonats per les famílies en veure les seves terribles malformacions.

La Doctora Chung va fundar una residència-escola a Hoa Binh on centenars d’infants han pogut ser tractats, educats i cuidats per un personal eficieint sota la direcció de la doctora Chung. Ella sí coneix els drets dels infants.

 

20141107164200-15

Actualment són 60 els infants que viuen en aquesta residència, i el més jove té entre 8 i 9 anys.

Aquest és el meu apuntament per commemorar aquest Dia Universal dels Drets de l’Infant, d’uns infants oblidats com molts d’altres, i sí, existeixen, i gràcies a persones com la Doctora Chung poden rebre amor i comprensió que se’ls ha negat, per poder desenvolupar la seva personalitat el més lluny possible.

 

 

 

 

Jocs Paralímpics vs. Dow Chemical

Publicat el 31 d'agost de 2012 per rginer
Els Jocs Paralímpics ja han començat. Londres va organitzar una bona inauguració i la presència de Stephen Hawking va ser important. Milers d’atletes discapacitats lluitaran per guanyar una medalla. Són atletes admirables i amb molt de valor i autoestima, malgrat les seves malformacions. Segurament entre aquests participants podríem conèixer dones i homes que han patit els efectes de l’agent taronja ( agent orange ).
Durant la guerra del Viêt Nam els bombarders nordamericans van llençar milers i milers de tones d’aquesta arma química per eliminar la vida de la terra i els humans. Viêt Nam i Laos van patir aquesta atrocitat. Els danys col.laterals d’aquesta guerra han sobreviscut a partir de 1975, fins avui. Continúen naixent infants amb malformacions, perque els seus avis van patir el bombardeig d’aquest agent taronja. Poden ser vietnamites, els que més, laosians, sudcoreans, nordamericans, australians.

Dow Chemical era l’empresa productora, juntament amb Monsanto, del component químic. Són responsables de la mort i malformacions de milions de persones. En tots els judicis que s’han fet per demanar-ne responsabilitats, sempre se n’ha sortit. Sí, han pagat indemnitzacions milionàries als afectats de totes les altres nacions, excepte Viêt Nam. Dow Chemical sempre ha confirmat que l’empresa seguía les ordres del Govern dels EE.UU. i és el govern d’aquest país a qui se’ls ha de demanar responsabilitats. Complir les sentències favorables als afectats de diverses nacionalitats per aquest defoliant assassí, sí que ho ha fet Dow Chemical. Als més de tres mil.lions de viernamites no se’ls considera ‘afectats’, va ser un acte de guerra. Ells i elles encara esperen una sentència favorable.

Dow Chemical és el patrocinador principal del Comité Olímpic Internacional organitzador dels Jocs Olímpics i dels Jocs Paralímpics. 

Van signar un acord tot just l’any passat. És paradoxal que aquesta empresa culpable i responsable de que existeixin milers, milers, milers i milers de persones discapacitades, hagi signat l’acord de màxim patrocinador del COI. Malgrat les cartes de protesta, tant el COI com Dow Chemical s’han limitat a dir que va ser una guerra, i que Dow Chemical va complir les ordres del Govern dels EE.UU. Les queixes han de ser adreçades a la Casa Blanca.

Llegeixo: La família Le Thuy viuen de la venda de ferralla. El seu habitatge és tot just al costat del magatzem on l’exèrcit nordamericà tenia el defoliant, conegut com a ‘agent orange’. El senyor Le Thuy pateix diabetes i la seva dona càncer. Tenen quatre fills. En unes analítiques van descobrir espantats que la seva sang i la dels seus fills conté un alt índex de dioxina. – agost 2012 –

En acabar aquest mes d’agost, i en un ‘impass’ en l’actualització del meu Mac i el trasllat a casa, no he volgut obviar aquest fet. Els danys col.laterals de les guerres són terribles.
I no val oblidar. Dow Chemical, per ampliar el volum dels seus negocis, va comprar a Union Carbide India, la fàbrica de productes químics de Bophal, que va causar més de 25.000 morts i milers i milers de discapacitats.
Penso que les grans empreses també han de tenir un comportament ètic i enfrontar-se al poderós. I aquest Comité Olímpic Internacional hauria d’escollir millor els seus patrocinadors. Aquests valors morals i ètics que tant i tant escampen per a tot el món, a l’hora de signar sucosos contractes, obvíen el passat tèrbol de les empreses. Dow Chemical, com a patrocinador principal del COI, suposo que els deu fer creure en la salvació de la seva ànima i estan convençuts d’haver estat alliberats de qualsevol culpa i pecat. 
L’almoina, el patrocini, moltes vegades és vomitiu.

Fotografia: Professora Nguyen Thi Ngoc de l’Hospital d’Obstetrícia i Ginecologia de Danang, Viêt Nam. Data: agost 2012.

30.04.75: Viêt Nam 36 anys després. Mai més. Actualització.

Publicat el 28 d'abril de 2011 per rginer

Aquesta dona, Phan Thi Kim Phuc, amb el seu fillet és la nena de la fotografia que va donar la volta al món. Nick Ut, fotògraf vietnamita era allà en aquell precís moment, abans que els dos bombarders apareguéssin al cel del poblet.
Kim viu ara a Toronto, i aquesta fotografia amb el seu fillet va ser feta l’any 1995. Podem veure les cremades del seu cos, que no han desaparegut. Com abraça el seu fillet i l’amor que expressa, fa pensar que les ferides d’una guerra cruel queden per sempre més esborrades.

No, no s’obliden tan fàcilment, però sí hauríem de pensar que mai més hem de tornar a viure els horrors de les guerres i aquestes bombes plenes de mortífers productes químics. Encara avui neixen infants amb malformacions a Viêt Nam, i les grans indústries químiques Monsanto o Dow Chemical, continúen sense fer-se responsables dels danys a la població civil. Els jutges tomben una i una altra vegada tots els judicis que les víctimes de l’agent orrange reclamen davant els tribunals.
Avui, 30 d’abril de 1975, fa exactament 36 ays que va acabar la guerra de Viêt Nam, ‘oficiament’, però els danys col.laterals han estat i són cruels i que no val oblidar.

El 30 d’abril de 1975 va acabar la guerra de Viêt Nam. Nick Ut fotògraf era al poblet al sud, no gaire lluny de Sai Gon, quan de sobte van aparèixer dos bombarders que van llençar bombes i més bombes. L’ordre era destruir la terra, els camps, deixar sense menjar a l’exèrcit del Vietcong i matar el màxim de població civil.
 Nick Ut va veure les nenes i nens cremats fugint, cridant, plorant lluny de la barbarie. Va fer las fotografia que tothom coneix i que va guanyar el Premi Pulitzer. Ell va pensar que la nena de 9 anys moriria i es va apropar a ella. Kim li va demanar aigua, molta aigua, perque el seu cos cremava, molt. ”Nong qua, nong qua” cridava Kim Phuc. Li va donar tota l’aigua que tenia i li va dir que l’ajudaria. La va portar immediatament a l’hospital a Cu Chi. Era ple de soldats i no volíen saber res d’infants ferits, però Nick Ut va dir que era fotógraf i que volia que ajudéssin a la nena. Ho van fer i va decidir emportar-se-la als EE.UU.
Nick va enviar la fotografia per ser publicada, però no ho volíen fer. Era una escena molt cruel, difícil d’acceptar i a més en algunes publicacions no els agradava perque la nena apareixia nua. Nick va insistir. Era la única manera, la prova, que el món vegi com és de cruel la guerra amb la població civil, i que mai s’han d’utilitzar armes químiques.
Finalment, van publicar la fotografía, i encara avui la podem veure publicada en moltíssimes revistes i diaris per a consciensar al món de la crueltat i els horros de la guerra. 

Phan Thi Kim Phuc viu a Toronto, Canada. Nick Ut ja forma part de la seva família. Per a ella és l’oncle Nick.

Un 30 d’abril de 1975 els americans van fugir de Viêt Nam deixant un país destrossat, amb més de tres milions de morts i molts més de ferits. Els joves soldats americans també en van patir les conseqüències. Ferits, discapacitats, morts. Encara es troben cossos de soldats morts i que es consideràven desapareguts.

Avui Viêt Nam, trenta-sis anys després, continúa lluitant per el seu país, per la reunificació que van aconseguir, per viure en pau, per no patir mai més guerres, ni patir mai més gana, i malgrat totes les dificultats d’aquest secle, ells a la seva manera segueixen mirant endavant.

Pha Thi Kim Phuc una dona valenta i que també mira endavant, perque el seu fillet sigui lliure i pugui viure en pau.

UNICEF: Fotografia de l’any – Danys col.laterals de la guerra

Publicat el 16 de gener de 2011 per rginer

Nguyen Thi Ly té 9 anys i viu a Da Nang, centre de Viêt Nam. Té malformacions congènites que la diferencíen de tots els altres infants. La presió que pateix al pit li dificulta el respirar, córrer i el dolor que mai marxa … La seva cara també és imperfecta, un dany físic molt extès entre les víctimes de l’agent taronja (agent orange) les armes quimiques que es van llençar al llarg de la guerra en el seu país.

Ella és la tercera generació de la família. El seu avi Le Duy Tinh, un veterà de la guerra va ser soldat a la zona de Quang Tri i exposat a la malaïda dioxina de forma continuada.
Nguyen Thi Ly tenia un germà, també amb malformacions, i que va morir.

La guerra va acabar l’any 1975. I en aquest bloc en la categoria Agent Orange-Dioxina he escrit una i una altra vegada com l’oblit s’apropia de la gent i els danys terribles que pot causar una guerra en el temps; són els efectes col.laterals.
Armes químiques utilitzades contra la població civil i que uns anys més tard van ser la excusa per endegar una guerra en un altre país.

Segons dades oficials hi han més de 1.2 milions d’infants a Viêt Nam que pateixen malformacions. Podem veure la cara de Nguyen Thi Ly, la seva mirada trista. Els Tribunals dels EE.UU. continúen denegant compensacions als afectats vietnamites, per part de les empreses Dow Chemical i Monsanto i del mateix exèrcit. D’altres països sí han rebut les compensacions …. Corea del Sud, Nova Zelanda, Austràlia …

Ed Kashin fotògraf nordamericà ha fet una sèrie de fotografíes d’aquests infants. Ell els anomena ‘els veterans d’una guerra’. Amb el seu treball vol demostrar que la guerra causa dolor, patiment, crueltats de llarga durada, no només en una sola generació. Quan vaig visitar Hu’ê, la facultat de Medecina i les escoles i orfanats, tenia davant meu una part d’aquests infants. L’equip del Dr Nhan fa una feina extraordinària amb l’ajut del govern del seu país com també d’organitzacions internacionals i persones anònimes. Tinc pendent un apunt …. encara he d’editar l’esborrany.

La Fotografía de l’Any – Autor: Ed Kashin : És el veredicte del jurat del propassat 17 de desembre 2010.
No es poden oblidar aquestes crueltats.

OGCDC – Hú’ê – Nadala – Infants discapacitats

He rebut del Dr Nhan i de Phuong una Nadala molt especial amb fotografíes de tot el que fan a Hú’ê (Viêt Nam) per els infants amb discapacitats greus.

Aquesta fotografia la vaig fer l’any passat durant la meva visita a un orfanat. Unes monges budistes són les que s’ocupen dels més de 40 infants interns. En Lan va nèixer ja amb malformacions; el seus avis materns van patir les bombes químiques llençades des de l’aire per els temibles B52 durant la guerra del Viêt Nam. Sortosament cada vegada neixen menys criatures anb malformacions genètiques.

Més d’un mil.lió de persones continúen patint les discapacitats i els danys col.laterals d’una llarga guerra, i els vietnamites encara són els únics que no han rebut cap ajut per haver patit una guerra on es van utilitzar armes químiques per destruir la societat civil i la terra. Els tribunals dels EE.UU. continúen rebutjant les seves reclamacions i defensant les grans empreses com Monsanto. Els ‘amics’ que els van ajudar sí que han rebut compensacions; Corea del Sud, Austràlia, Nova Zelanda i evidentment soldats americans.

La meva col.laboració amb la OGCDC encara continúa i sempre que puc si hi han viatgers que passen per Hue qualsevol petit ajut és benvingut per el Dr Nhan i el seu equip. Saben molt bé com aprofitar els diners que reben i sempre ens ténen informats.

La primera frelicitació de Nadal i Any Nou que he rebut i m’ha fet aixecar els ànims.

                              
                                       Clickeu ací

Avui 8 de març

Publicat el 8 de març de 2010 per rginer

He rebut un email de la ‘Office of Genetic Counseling & Disabled Children (OGCDC) de Hue College of Medicine and Pharmacy – Viêt Nam’ i m’agradaria compartir-lo amb totes les dones d’aquesta casa de Vilaweb.
‘Tots els homes de l’OGCDC desitgen un feliç dia de la Dona’.
I una nota que diu: Si no ets dona, si us plau, envia aquesta desig a la dona que estimes.

Vaig visitar l’Hospital en el meu últim viatge, però ja fa uns anys que els ajudo enviant una quantitat, petita, però important per a ells, i a tothom que visita Hue els dic de fer el mateix. Encara hi han molts i molts infants amb malformacions genètiques pels efectes col.laterals de la guerra del Viêt Nam.

Na Phuong, l’assistent del Dr Nhan és una d’aquestes nenes que ha crescut amb una discapacitat que no li impideix d’organitzar tot aquest departament de l’Universitat de Hue. Una dona jove, extraordinària.

Xin chao Viet Nam

Avui segona nit a Viet Nam, a Hue. Plou. Tot el dia. Nomes fa un parell de dies va passar la cua d’un ciclo i van haver-hi inundacions. Tinc la sensacio que tambe soc a casa. He estat a l’Hospital de la Universitat de Medecina de Hue. Molt gran. Moltissims alumnes, nois i noies. Al departament del Dr Nhan m’han rebut amb molt d’amor i na Phuong, ella tambe discapacitada, m’ha preparat una visita intensa als diversos llocs on ells hi actuen.
Ara si he pogut veure amb els meus propis ulls els danys col.laterals que provoca una guerra … i aquesta es va acabar l’any 1975 i encara neixen infants amb malformacions per la dioxina que van llencar els bombarders B52 ! I aquest any els Tribunals als EE.UU. continuen negant l’ajut i la responsabilitat per part de les multinacionals Monsanto i Dow Chemical en la fabricacio d’aquestes bombes i els danys comesos a la poblacio civil vietnamita.
He visitat una escola on reben educacio personalitzada i un orfanat on pots veure infants tot just arribats a aquest mon i que han estat abandonats, molts d’ells amb malformacions irreversibles. He estat prenent un te bonissim amb les monges budistes que son al capdavant d’aquest orfanat.
Dema tornare a fer de ”turista accidental” i visitarem l’antiga capital imperial.
Despres de tres anys, he vist algun cotxe de mes, pero moltissimes mes motocicletes.
L’aigua es arreu …..

34 anys després, encara danys col.laterals de la guerra de Viêt Nam

Publicat el 12 d'agost de 2009 per rginer

Els díes passen molt ràpidament i només falten sis setmanes per començar el viatge previst al sudest asiàtic. I avui he rebut el butlletí del Poble de l’Amistat de Hà Nôi, i m’ha fet pensar i recordar en els mil.lions de persones afectades per les bombes químiques durant la guerra de Viêt Nam. En la meva agenda hi ha anotat un dia per anar visitar el Poble de l’Amistat,
                          – ací –.
En la categoría d’aquest bloc – Agent Orange-Dioxina-  podeu trobar els apunts que he anat escrivint d’aquest tema, trist, cruel, i injust.

Viêt Nam : El propassat mes de març, el Tribunal Superior de Justícia dels EE.UU. han dictaminat un NO rotund per a cap compensació econòmica al poble vietnamita que va patir els efectes de les bombes químiques anomenades ‘agent taronja/dioxina’ i que sobreviuen com poden.
El mateix senador McCain, presoner durant la guerra i perdedor en les darreres eleccions a la presidència dels EE.UU. ha visitat recentment Vietnam i ha confessat que és del tot injust i ‘irritant’ la decisió del Tribunal. A la fí de la guerra l’any 1975, aproximadament 4.8 mil.lions de persones, civils i soldats, vietnamites van patir els efectes de les bombes quimiques llençades per els B52 i que van causar més de 400.000 morts. Van devastar la terra, els camps, els pobles i els efectes col.laterals són les malformacions genètiques en els naixements d’infants i el càncer que han patit mil.lions de persones. 

Laos : Mil.lions de petites bombes van ser llençades per els americans en terres de Laos, més exactament prop de la frontera amb Viêt Nam on passa l’ anomenat Ho Chi Minh Trail. Laos té el cruel honor de ser el país on van caure més bombes per capita del món. Avui, encara, es compten entre 300 a 400 víctimes/any, majoritàriament, nens/es que han mort o han quedat incapacitats per l’explosió d’aquestes artefactes.
El Govern de Laos ha demanat ajut per poder erradicar i trobar totes aquestes bombes sense explosionar causants de tantes morts, i que són encara dins el seu territori.
El Tribunal  Superior de Justícia dels EE.UU. ha considerat que la producció de dioxina i l’ús de les bombes era un fet legal per lluitar en una guerra ( una guerra, per cert, que mai va ser declarada). Com sempre, una guerra és el sac on van a parar totes les crueltats més grans de forma justificada i sense dret a ser ni jutjats ni penalitzats. 

Es creu que hi han més de 80 mil.lions de bombes sense explotar a Laos. Són les bombres anomenades ‘racimo’ o raïm que es dispersen per la terra i són com petites pilotes de tenis ( i si hem de dir veritats, España, és un dels països principals en la fabricació d’aquest tipus de bombes ).

Sembla mentida que després de tants anys, la guerra va finalitzar l’any 1975, encara avui, els responsables no hagin fet res per netejar la terra de bombes a Laos, Vietnam i Cambodja. Els mateixos governs d’aquests països fan el que poden i poc a poc deixen les terres netes …. però sense l’ajut dels països rics, poca cosa més poden fer.

Les fotografíes que podeu veure a l’arxiu d’aquest apunt poden ferir la sensibilitat, però és la realitat, la veritat.
La fotografia de l’apunt és senzillament una imatge de pau; el mercat de Cai Rang, delta del Mekong.

Philip Jones Griffiths i Viêt Nam

Publicat el 9 d'abril de 2008 per rginer
Encara estic conmocionada per la mort de Philip Jones Griffiths, i sobretot enfadada amb mí mateixa, perque no vaig estar al cas el dia que va morir, el 19 de març.
Ara llegeixo els centenars d’articles apareguts en tots els diaris més importants del món; blogs de fotògrafs que li retren homenatges; i tots estem d’acord; hi ha un abans i un després dels relats i fotografíes de guerra, arran l’aparició del llibre ‘Vietnam Inc.’ de Philip Jones.
En la recerca dels fets d’aquella crueltat, els llibres de Jones Griffiths han estat importants, imprescindibles, diria jo.
L’any 1971 es va publicar el llibre; el van censurar i no es va tornar a publicar fins l’any 2001. L’any passat el vaig comprar juntament amb ‘Agent Orange – Collateral damage in Viêt Nam’.
Llegir i mirar les fotografíes de Jones Griffiths em va permetre conèixer els fets amb tota la seva crueltat, i també trobar humanitat i sentiments.
En un dels escrits o explicació de dues fotografíes de la detenció de dos vietnamites del vietcong, un home i una dona, vaig saber immediatament que Philip Jones Griffiths coneixia perfectament la cultura i la personalitat dels vietnamites.
Permeteu-me traduïr aquesta explicació de les fotografíes.
– El desconeixement dels americans del Viêt Nam era absolut. Volíen separar els vietnamites dolents dels bons. No sabien, ni els interesava, que el Poema Kim Van Kiê’u significava el llibre de la tauleta de nit dels vietnamites, el seu sentiment com a poble per aconseguir la llibertat. Els vietnamites s’identifiquen absolutament amb la vida i la història de la noia protagonista ; Thuy Kiê’u.
Els americans volíen dividir el país i tots els vietnamites llegíen el Kiê’u. En les dues fotografíes podem veure molt bé com la dona i l’home, presoners, expressen amb les seves mirades la honorable tradició de sacrificar la seva vida per el país. La dona, encadenada durant tot el dia, supervivient d’un atac a una població, mira a l’infinit. Han de pujar a un helicòpter; l’oficial americà parla: ‘ Per què tanta pressa?
Quan els nois hagin fet l’interrogatori, després la violaràn i la mataràn. Tant si val si li doneu aigua per beure.
Com es pot llegir en el poema Thuy Kiê’u :
” És millor que faci el sacrifici jo sola.
  No té cap importància si només cau una flor però l’arbre continúa esplendorós amb totes les seves fulles verdes ”.
Jones Griffiths feia nosa; va ser un dels millors fotògrafs de guerra de les últimes dècades. Els seus llibres són extraordinaris i les seves fotogràfies són d’una altra galàxia. No li cal escriure; tot s’entén en les mirades, el gest, el blanc i negre, les ombres, el paisatge.
Gràcies senyor Philip Jones Griffiths. Descansi en pau.
……. segueix

Víctimes de l’agent orange : Demanen justícia

Avui he llegit que el propassat dia 22 de febrer, els tres jutges de Nova York, de la Cort d’Apelació, els senyor Miner, Sack i Hail, han dictaminat en una sentència de 35 pàgines, que les empreses Dow Chemical i Monsanto, entre d’altres, no van fabricar la dioxina mortal per matar gent; tot va ser a conseqüència de la guerra. Han dictaminat, doncs, en favor de les empreses químiques, i no hi haurà judici per demanar justícia per a totes les víctimes afectades per l’agent orange de nacionalitat vietnamita. Es podrà creure en la justícia alguna vegada ??

 Ara començarà novament una batalla perque el judici es pugui fer i els vietnamites de perseverants ho són molt, i com sempre diuen, ‘podem perdre batalles, però mai hem perdut una guerra’.


Len Aldis, Secretari de ‘Britain-VIetnamese friendship’ ha fet unes declaracions molt significatives, que val la pena de llegir-les. ‘Aquesta és novament una sentència terrible per a tots els vietnamites que han sofert i pateixen les conseqüències dels efectes de l’Agent Orange. En aquests moment hi han tres milions de persones vives, víctimes d’aquesta mortífera arma química; milers i milers han mort desde el dia que van començar a utilitzar les armes químiques a Viêt Nam amb la dioxina, l’any 1961 i no van parar fins l’any 1971. www.lenaldis.co.uk

”””Encara avui, prop de Danang, hi han dipòsits de bidons de l’agent orange i fins l’any passat, no han accedit els americans a netejar la terra. Particularment, penso amb la senyora Thi Hung i el senyor Nguyen Van Quy, als qui vaig conèixer a Hà Nôi el mes de juny de l’any passat, abans de marxar a Nova York per declarar davant la Cort.

Per desgràcia van morir quan van tornar a casa seva; patíen un càncer mortal per haver patit el llençament de l’agent orange a les seves cases. Dues persones meravelloses, valentes, que han mort, sense conèixer el veredicte de justícia envers a ells i a totes les altres victimes.
També penso en els germans siamesos Nguyen Duc i Viet que van morir el setembre de l’any passat.
Tots dos van nèixer l’any 1981 amb un sola pelvis, un sol anus, un penis, dos ronyons, tres cames. No van ser els únics naixements de siamesos. Els dos germans van ser operats per un equip de cirugians japonesos, però no van arribar a viure molt de temps més.

El mes de novembre de 2006, Nguyen Duc, un dels germans, va manifestar a un periodista d’un diari dels EE.UU. :
Penso que és molt irònic que mentres el seu país li fa un judici a Sadam Hussein per utilitzar armes químiques,  vostès en van llençar tones i tones en un altre país i defugen de la seva responsabilitat.
Els EE.UU., han d’admetre la seva responsabilitat i compensar a les victimes de l’agent orange del Viêt Nam.
És una obligació moral. Ara, demà, l’any vinent, un día s’haurà de fer.

Ara ens toca estudiar molt bé les 35 pàgines de la sentència, continúa manifestant el senyor Len Aldis.  Però la campanya demanant justícia ha de continuar amb més força que mai.
Gràcies a totes les 710.000 signatures rebudes d’arreu del món que dónen suport a la demanda de justícia. Haurem de fer més accions si volem guanyar aquesta batalla per a totes les víctimes. És una qüestió de moralitat i humanitat.’

La fotografía és precisament dels germans Nguyen Duc i Viet, a l’Hospital Tu Du a Ho Chi Minh City quan teníen set anys, del llibre ‘ Agent Orange – Collateral Damage in Viêt Nam – Philip Jones Griffiths.

””’

Thanh – La llum del ‘Têt Trung Thu’

En un altre post he explicat la festa del solstici de la tardor a Viêt Nam, una de les més importants de l’any, i dedicada exclusivaments als infants.
Vaig enviar un correu al Dr Nhan del Hue Medical College amb el meu desig d’una festa amb llum i alegria per a tots els infants amb malformacions físiques i psíquiques, majoritàriament degudes a l’agent orange-dioxina, una crueltat de la guerra i que encara pateixen milers d’infants.
La sorpresa ha estat rebre un correu del Dr Nhnan amb vuit fotografíes de la festa que van celebrar a l’hospital amb tots els infants.
Us presento a Thanh amb la seva llanterna de paper.
‘null’

Somriures

Publicat el 25 d'agost de 2007 per rginer

Davant l’allau d’articles, opinions, forums que aparèixen publicats en els diferents diaris del món ( EE.UU., U.K., Austràlia, Nova Zelanda, Canada i molts més ) estic fent un recull dels que crec són importants i interessants, per poder rebatre, cosa molt fàcil, no cal dir-ho, a les manifestacions fetes fa uns díes per el senyor Bush comparant la guerra a l’Irak amb Viêt Nam.

Però jo avui decideixo penjar aquest somriure de timidesa d’una adolescent de Viêt Nam, regió de Yên Bài, al nord de Hà Nôi, perque és el que m’ha dit el Dr Nhan del Hue Medical College: ‘Hem de mantenir els somriures dels infants’.
””En un post anterior us vaig escriure que mitjançant uns amics que són ara viatjant per el país, els vaig entregar un sobre amb una donació per ser lliurat al Dr Nhan del Hue College Hospital, on hi han molts infants amb deformacions físiques i psíquiques a conseqüència de l’aspersió de la dioxina, coneguda com agent orange, durant la guerra i que encara avui en pateixen les conseqüències.

Com enviar els diners per transferència bancària havia de pagar una comisió indecent i ignomiosa, aquesta ha estat la manera més real i ràpida de fer-ho.

He rebut ja notícies. El Dr. Nhan va anar a l’hotel, va parlar amb els meus amics, va rebre la meva donació i d’altres que els meus amics també van fer, i van afegir-hi alguns regalets per els infants.

M’ha enviat un correu electrònic amb unes paraules dolces, d’agraïment i m’ha enviat un rebut a nom meu, amb l’import de la donació; on anirà destinada; signat i amb el segell oficial de l’Hospital.
El destí d’aquests diners ens serà informat via pàgina web de l’hospital, amb les fotografíes dels infants que hauràn pogut ser operats o per una rehabilitació i poder així facilitar una existència amb una millor qualitat de vida a tots aquests infants, víctimes innocents de la crueltat dels adults.

‘Cregui’m amb aquesta donació, els nostres infants tindràn més oportunitats per somriure al llarg de la seva vida’.
Nguyen Viet Nhan, MD.PhD.
Cap de OGCDC (Office of Genetic Counseling and disabled children)
Cap del Departament de Genètica
Hue College of Medicine and Pharmacy, Viêt Nam.
””

No hi ha somriures

Publicat el 10 d'agost de 2007 per rginer

Mentres anava preparant el post d’una representació teatral-musical de chèo, em trobo amb una pàgina amb informació del Hue Medical College Hospital, un dels molts hospitals on ténen cura dels infants afectats amb l’agent orange-dioxina i amb greus deficiències i, en definitiva, on viuran la resta de la seva vida.
Heus ací que ara tinc la oportunitat d’ajudar de forma directa, sense intermediaris i amb una seriositat fóra de dubtes.
I només amb una donació de 10, 20, 30 Euros, per ells és un tresor i poden dur a terme els seus objectius.

””Viêt Nam té més d’un mil.lió de víctimes de l’agent orange, 150.000 són infants. El Govern té assignat un pressupost per dónar assistència de per vida a unes 450,000 persones.
200,000 víctimes han rebut tractament hospitalari, rehabilitació, millora en la seva vida diària i ensenyament per obtenir treball. Aquestes intervencions governamentals són mínimes, però grans, si tenim en compte les mancances del país.
Hi han arguments contundents per assenyalar que els EE.UU. hauríen de contribuïr en aquests ajuts a les víctimes i als seus cuidadors i familiars. Però encara avui, any 2007, EE.UU., refusa fer qualsevol pagament.

Suel Jones, antic soldat americà a Viêt Nam i responsable d’un dels molts ‘pobles de l’amistat’ a Van Canh ha declarat recentment:
‘ Penso que hi han dues opinions al meu país EE.UU. referent als efectes de l’agent orange; una pertany al Govern i una altra al poble. El poble pensa que hem de fer el que calgui per millorar i ajudar per tot el mal que vam fer durant la guerra. Però el Govern encara avui no vol tenir ni acceptar cap responsabilitat. No es tracta només d’un problema de diners, sino d’un problema ètic que el Govern dels EE.UU. no està disposat a assumir-lo’.

1 Euro al canvi actual són 22.000 VND (Dongs vietnamites).
100 Euros són 2.200.000,- VDN …… i per ells és una fortuna i poden ajudar als infants interns en el seu hospital.

He tractat de fer una transferència d’un import petit per la nostra societat, però enorme per a ells.
Les comisions per aquesta transferència són d’uns 50 a 60 Euros.

No ho puc acceptar. Els meus diners van destinats a fer possible que els infants d’aquest hospital millorin i no que els bancs s’enriqueixin amb les seves comisions.
Ara aniré a correus per fer un gir telegràfic o enviaré un xec.El Dr. Nhan m’ha explicat que la millor solució és enviar un xec bancari.

Però, tinc uns amics que comencen un viatge per Viêt Nam la propera setmana i seràn a Hué una nit. El Dr Nhan ja m’ha dit que anirà personalment a l’hotel on s’al.lotjaràn els meus amics i recollirà els diners.
Per entrar en la pàgina d’aquest hospital és fàcil:
http://www.ogcdc.org – Office of Genetic Counseling and Disabled Children ( OGCDC). Dr. Nguyen Viet Nhan.

Penjo aquesta fotografía d’un noi de 14 anys als braços de la seva mare. Pateix de danys neurològics greus; pot seure, però ni pot parlar ni caminar . Entén algunes paraules molt simples, i respòn amb sons. Té germans que estàn sans. Quan va nèixer també ho era, però després d’una setmana de vida, tot va canviar.

Més de 150.000 infants, que no van viure la guerra, són avui una conseqüència de la crueltat de l’aspersió d’una dioxina, un producte sinistre que van somiar uns científics com una solució pel benestar de la gent, o ja per fer mal, no ho sé, unes dècades ençà en una laboratori de Chicago.

Viêt Nam és un laboratori on es poden estudiar a fons la progressió mortífera de la dioxina llençada per detruïr la terra ara ja més de 40 anys.
És una oportunitat única, estudiar les conseqüencies on es va fer l’aspersió de l’agent orange a tot el sud i el centre, però al nord no van arribar a fer-ho.

La societat moderna d’avui sembla que hagi fet un pacte amb el diable; dioxina i substàncies afins representen el més perillós per la supervivència d’aquest planeta Terra.

La informació més completa és la que puc llegir en el text i veure les fotografíes del llibre Agent Orange ‘ Collateral Damage” in Viêt Nam de l’admirat Philip Jones Griffiths.

”’

Els arbres són els nostres enemics

Aquestes paraules les va dir el comandament militar dels EE.UU. Un alt comandament de la Força Aèria va declarar:
‘És necessari destruïr la Ciutat per poder salvar-la’. Els danys colaterals que va provocar la guerra han estat i són terribles.

Els grups que estàn lluitant perque els Tribunals dels EE.UU. considerin que hi ha d’haver un judici contra les empreses químiques que van cometre un autèntic ecocidi i genocidi al Viêt Nam estàn de dol.
Dues víctimes de la dioxina que van anar a Nova York el propassat 18 de juny, han mort, uns díes després del seu retorn a casa.
””Nguyen Van Quy, home, de 55 anys i Nguyen Thi Hung, dona, de 60 anys. Van morir a casa seva tot just fa una setmana. Quatre víctimes de la dioxina, més coneguda, com les bombes de l’agent orange, van ser davant del jutge per reclamar justícia. Dos ja han mort. Deixen fills amb malformacions terribles, i ells han patit càncer de fetge, de ronyó i un infern. El seu delicte, viure en uns pobles on havíen llençat l’agent orange, i menjar i beure en aquelles terres tant i tant contaminades.

La fotografia correspón a un noi, Penh, nascut l’any 1993 a Tramkok, districte de Takeo. Amb els seus pares ha marxat a Ciutat. Amb aquesta mirada tant i tant profonda i a la vegada trista, intenta oblidar que va nèixer sense braços i es pregunta, per què ? Podría haver encapçalat aquest post amb el títol de ‘Retrats d’Infants XI’, però no hagués estat honest per part meva. No el vaig veure, ni vaig parlar amb ell.

Els viatgers i turistes que visitem Cambodja o Viêt Nam no
ens trobem mai amb aquests infants ni tan sols en sabem rès. Quan vaig tornar del viatge i per algunes històries que em van explicar, és quan vaig començar a conèixer la veritat de l’existència de milers i milers d’infants amb malformacions.

Són el resultat de l’aspersió brutal de l’agent orange per part dels americans per la major part del país.

És de justícia informar que la fotografia està extreta del llibre ‘Agent Orange’ – Collateral damage in Viet Nam’ del fotògraf i periodista Philip Jones Griffiths. Podeu entrar a la web www.agentorangevietnam.net per a més informació.

Philip Jones Griffith, del País de Gal.les, va escriure també un llibre amb fotografíes seves,’ Vietnam, Inc.’. És fotògraf de l’agència Magnum.

””

Col.lectiu Viêt Nam Dioxine

Publicat el 15 de juny de 2007 per rginer

En diferents països hi han col.lectius que dónen suport a totes les persones afectades per la temible dioxina durant la guerra del Viêt Nam. He insistit en diversos posts de la importància del judici del proper dilluns a New York.
Els efectes colaterals de la dioxina en la guerra han estat i són encara terribles.
És un avís al món sencer. Després dels efectes que aquest herbicida Orange va provocar, la dioxina ha estat molt controlada, però EE.UU. continúa sense veure la causa-efecte i acceptar les seves responsabilitats.
Una resposta que he llegit en un intent de judici anterior:
‘Es va llençar per destruïr la terra, no a les persones’.
”El proper 18 de juny, a Paris hi ha organitzada una manifestació:
Lloc d’encontre : Fontaine des Innocents.
16:00 hrs. Entrega del document demanant justícia a l’Ambaixada dels EE.UU.
18:00 hrs Trobada al voltant d’una piràmide de 6,5 metres constituïda per 280 cartrons, representant les 700.000 signatures recollides. Lectures d’escrits per part de testimonis i cuidadors de les víctimes. Espectacle de tambors. Exposició de fotografíes de les víctimes.
22:00 hrs. Més d’un miler d’espelmes s’encendràn en memòria de les víctimes.

Recomano la trilogia del fotògraf de guerra Philipp Jones Griffiths : ‘ Viêt Nam, Inc. ‘ , Agent Orange ‘collateral damage in Viêt Nam’ i Viêt Nam at peace.

El llibre Viêt Nam, Inc., va ser publicat l’any 1971 i sorprenentment es va deixar d’imprimir durant quasi 30 anys. Fa uns tres anys que s’ha tornat a imprimir i es pot trobar fàcilment. Desconec si hi han traduccions al català.

Per més informació, podeu visitar les webs :
www. agentorangevietnam.net i www.vietnam-dioxine.org
www.petitiononline.com/AOVN és un recordatori per augmentar el nombre de signatures.

Podeu veure en aquesta fotografia la remer que suaument em va portar per les aigües de Tam Coc i poder així respirar, contemplar, la natura d’aquest paratge.
Els viatgers poden ser americans, francesos, japonesos, xinesos, australians. Ella ara els convida a veure el seu país, sense guerra, sense morts, sense dioxines, sense rancúnies, però demana justícia.