El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sempre el mateix oferiment, sempre la mateixa subtil pregunta. Per què m’haig de tancar dins d’un tros de tela quan sóc al ras, quan sóc a muntanya?

Aquest cop, dormir al ras, porta afegit un màgic entorn. Som a Gòsol,
rere el Pedraforca. Al nord, el Pic de Costa Cabirolera; al sud, el
Portell de l’Ós i el Cap de Gallina Pelada. Just damunt del càmping
–anar amb gent ja ho porta això dels càmpings i les zones endreçades-,
la torre de l’antiga esglèsia del castell d’un poble de teixidors.

Si em coneixes, ja deus saber de qui et parlo en parlar de teixidors,
sinó és així, t’animo a fer camí entre el comtat de Foix i Berga o ha
fer estada a Montalhó, segur que en sabràs trobar alguna raó.

Fent el got a plaça, ens tornem a presentar tots. La cervesa fresca
–menys un que tira d’orxata- llisca gola avall en una sortida on, a més
dels osonencs habituals, s’hi afegeix un servidor –novell en aquest
equip d’excursió-, un suec, un italià, una italiana i una francesa d’ultramar. La
conversa s’anima, és el toc que hi dóna el rialler xoc d’internacionals cultures.

Ja de fosc, a les tendes, m’enfundo dins del sac. Un sac que és damunt
d’un matalàs i que, conjuntament amb la motxilla de l’endemà i el
calçat que em tocarà portar, dormiran dins la funda amb mi.

La meva funda és vella. És força vella i treballada per nits de muntanya glaçada, però
encara serva aquell aire que la fa càlida i agraïda. Li agrada sortir a
muntanya. Estima el refugi lliure sense portes, s’enamora de les nits
d’estels o de pluja. Sempre, en tornar a la llar, és ben humida per
l’amor de la rosada i li agrada amarar-se del ventet dels vespres de la Plana. Gronxar-se en l’aire que l’eixuga i li treu les quatre herbes que ha pescat durant la nit.

Dins el llit més agraït, em miro el cel de la contrada. La lluna, un
tall sarraí, s’amaga rere un tel humit de boira. Els estels juguen a fet i
l’amagada amb els núvols en una nit que s’anuncia força humida. Els
ulls fan pampallugues i em tanco dins la funda. Caic en mans del
son beneït. La curiositat, però, pot vèncer el dormir i, en un càmping
de silenciosa nocturnitat, faig forat a la funda per mirar el cel ben
estelat.

Els núvols ja són fora. I la lluna, novella encara, no amaga
l’espectacle d’estels, satèlits i constel·lacions que cobreixen el
sostre d’aquesta raconada. Trec el nas fora el sac i la fresca de la
nit em diu que encara sóc ben viu.

Com m’agrada viure la nit a muntanya!

Després, torno a endormiscar-me un xic, i és l’alarma qui em fa treure el cap
del coixí. Les primeres llums del dia han fos estels i lluna. A
Ponent, un fil daurat comença a engalanar algun cim.

Faig per
sortir del llit, però s’hi està tant calent dins encara!

És en sentir moviment a les tendes, que surto del meu resguard preferit. Passo revista als estris. La humitat tant sols s’ha
ensenyorit de les puntes de la funda de bivac. Nit seca, poca rosada.
Els camins seran eixuts i això ens farà més fàcil la pujada.

A la tarda, quan tornem a casa, recordarem l’ascensió. L’ascensió i les
converses de frase curta. Xurriacades de verb breu que animen la grimpaada. Com recordarem, atmbé, les corredisses dels cabirols, que no
persones, que fan el cim corrent. I és que, dalt del Pedra fem de
claca, d’una d’aquestes curses d’hèrcules moderns.

A migdia, tot dinant a l’ombra de quatre arbres, ens recordem la terra. La terra i els costums. Sembrem el record amb espurnes del Pedra, del
Pedra i del seu entorn. I ho fem amarats de vida, de la vida
que dóna l’haver esgratinyat un cim!