El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A les set del matí deixo al cotxe a Ulldeter. Fa fred i el torb fa de les seves als Plans de Coma Ermada. Malgrat tot, jo tinc per costum no anar a fer d’altres muntanyes sense haver-ne demanat el parer als dos cims que m’han fet la vida.

Així, en la darrera setmana he vist el Matagalls ben emboirat –dissabte passat- i, pocs dies després –dimecres per la tarda-, somrient sota un sol de justicia. El Matagalls és el cim de la infantesa, aquell que pujava de menut. I les seves dues fesomies m’han parlat d’una setmana màgica per l’alta jacetania.

Però per trobar-ne confirmació, avui, he volgut demanar-li el parer a l’altre cim, el cim de joventut. I, per aixó, malgrat el furient torb i la boira que, per ell, dançava, m’he endinsat a la Coma Ermada per cercar el Costabona.

La jornada ha estat tan espectacular que, si com m’ha passat d’altres vegades, el seu rostre em parla de futur, el que m’espera d’aquí una setmana al Pirineu d’Osca pot ser simplement deliciós.

I és que el dia s’ha despertat amb una batalla de vents que feien dançar els núvols. Uns núvols que, com ramats de xais gegants, pasturaven els prats que s’extenen entre l’Ull del Ter i el Canigó. Al cim del Roca Colom m’he vist corprès d’humanitat rodejat de boira espesa. De cop, però, el Costabona s’ha il·luminat com far en una tempesta per indicar-me el rumb a seguir.

La Coma del Tec estava preciosa. Les esquerdes, els rocs de la Mort de l’Escolà i el mateix Roca Colom feien de pantalla al torb i el sol s’ensenyoria de la vall més bella del Pirineu més nadiu.

En la sol·litud de les hores primeres, he passat el coll de Pal i les tres pujades que, com en el Matagalls, conformen l’ascens al cim. El sol era just damunt les creus que el senyoregen i, agraït, m’he ajupit a descansar.

El ramat de boires canvia de direcció i se’n va cap a Ponent, els dragons de la Pica del Canigó i el Set Homes treuen fumerel·les pels queixals, les llàgrimes d’Hèracles encara són ben vives a mitjans de juliol, i el refugi de la Portellà brilla al sol del matí, atraient la mirada del caminant.

Fent el circ del Tec amb parsimonia, al suara esmentat refugi he anat. Un ramat de cavalls ha canviat l’emboirada vall de Roja per la del Tec i mengen herba fresca enmig del camí. Els menuts s’aixequen i les eugues barren el pas d’un servidor que s’enfila un xic per vencer l’amor de mare. Tot just, passada la colla, la menudalla pren moma.

En girar-me, un ramat d’isards corren com esperitats muntanya amaunt sota la batuta d’un capitost lleuger i alegre. 

Són quarts de deu del matí i, amb la feina feta, em tanco al refugi per esmorzar. A fora se sent la furia del vent picant les parets del farreny edifici. Dins l’escalforeta del record em fa escriure quatre notes en una llibreta. A les parets, algú hi ha deixat un escrit de l’USAP i el seu planxot; un xic enllà, tres escrits recents em recorden l’Equador. No m’agraden els escrits en les parets dels refugis de muntanya, però aquests darrers m’han recordat que fa un any que vaig voltar per aquelles terres de bona gent i natura immensa.

Surto del refugi, tot enfilant-me vers ponent. Ja no fa vent i vull fir un xic el funambulista entre les roques de la Mort de l’Escolà. Em diverteixo cercant els passos en aquest final de les esquerdes de nom tant cristià. En acabar-les, no resta més pas que baixar avall, però em criden els estimballs de Les Conques i els ressegueixo tot mirant la vall llunyana.

Quan me n’adono sóc en cim verdaguerià. Bé, és cim i contrada, contrada oblidada pel transeünt habitual. La Pomarola fou triada pel geni vigatà per escriure les seves memòries en forma de vers. La tria és curiosa, la Pomarola sembla haver fet un pas enrere de la carena principal. Ves que el Mossén de Folgueroles no s’hi sentis identificat.

Val a dir que, sortint del peu de la Mort de l’Escolà, una nou filat i un camí fitat, faciliten la tasca de qui vulgui baixar al coll de Mentet i a la població del mateix nom que hi és ubicada.

Jo m’assec al cim més alt de la Pomerola i m’estudio la distància i el desnivell fins a vil·la. Tinc un xic de gana i se’m passa pel cap d’anar-hi a dinar. Però els 1000 i escaig metres de desnivell per arribar-hi i els 1000 i escaig que hi ha per a pujar a la Portella de Mentet pels Alemanys, em fan deixar-ho per una altra vegada. En què, com un reconegut gegant de la muntanya, podria fer-hi parada i nit.

Faig doncs volta cega per la Pomerola, momés guiat per les traces del bestiar. I, seguint aquestes empremtes, al riu vaig a parar. El riu de Mentet neix als peus del Roca Colom i jo no m’en puc estar de fer-hi una parada i, torrat de calor, estassar-m’hi a descansar i deixar que la corrent de l’aigua el meu cos faci fimbrejar.

> Vols veure la jornada en imatges? Les tens aquí <