El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La marmota treu en Jeroni del tros. Bé, la marmota i l’aigua. I és que, un nou ruixat, li xopa cabell i entranyes.

Fora la Coma, el ruixat es calma.

En Jeroni aprofita el moment per fixar, de nou, els ulls en les fuetades de Bèbrix. Són farcides de blanques llàgrimes. Les llàgrimes d’Hèracles, en grosses congestes glaçades, malden per no deixar el seu tresor, per no deixar-lo encara. De fet, la més llunyana de totes ells, és grossa i altiva com l’ull gegant que l’ha deixat caure.

Un xic enllà, un cimet anuncia lo Canigó proper, del cap de Pyr potser l’estada. Més lluny, però no gaire, una munió de serralades, fan olor de mar. Una mar que, de tant acostar-se, s’amaga. I és la dolça marinada que li bada els llavis per a treuren una inventada tonada.

De cop, s’atura.

S’atura i s’ajup, s’ajup i venera el neret florit, l’or més preuat de les altes muntanyes!

Com en el més gran dels estadis, els nerets fan voleiar ses roges banderes. I ho fan des de l’immensa grada de l’obaga. Al solei, a l’altra banda, són les ginestes qui animen amb grogues ensenyes, parides pel voravui de ses entranyes.

A baix, vora el riu, potser un equip de marmotes, potser d’isards, potser de gotes d’aigua, juguen una aferrissada partida de cartes.

– Bun dia – em saluden, ja dins del bosc, dos homenots de la contrada.
– Bon dia – els dic amatent a creuar quatre paraules.
 
– Senyú, que queden lluny les xalets?
– Doncs… hi podeu tenir uns quinze o vint minuts a molt estirar. Veieu aquell cim d’allà? Just damunt les ginesteres? Des d’allà ja els veureu. Per cert, n’hi ha uns que hi són preparant-hi la dinada.
– Ben segur. Nusaltros també hi anem a fer dinada …, però passeu, passeu qu’esperem les dunes.
– Doncs segueixo fent camí i bona jornada.
– Buna jornada, sí, buna jornada.

Un xic enrere, les dunes, potser més afrancesades, parlen, encara avui, de l’USAP i ses jugades:

– Més, fixat en l’USAP. És amb la gent de la terra qu’a gunyat le championá!
– Si, ben segur, però…

En Jeroni perd la conversa, distret per una merla que xerroteja entre els arbres.

Assegut sota una roca, tanca els ulls i escolta els arbres: ginestes i nerets, nerets i ginestes que murmuren, a l’ensems, de Vicent Andres, dolces paraules: