El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Si vas llegir l’apunt d’ahir, potser recordas que ens vam quedar al Pedró de Costa Rubí, tot contemplant la Jaça de les Eugues, allà dalt a la Coma de Vaca.

El cel, ara, ja és farcit de núvols, núvols negres que encara no deixen caure l’aigua. El vent, un bon pastor, els ha anat portant des del cim del Puigmal fins aquestes raconades, tot reseguint els cims més alts d’aquestes valls encaixonades.

Assegut al porxo del refugi, trec el fuet, quatre nous i una poma. Començo a menjar, tot sentint l’alegre xerrera d’uns companys de resguard que, asseguts en uns rocs propers, masteguen entrepans. Entrepants pujats d’aquell país on el pastor va conéixer la sirena.

Quatre gotes mal comptades em fan compartir tros amb el grup que era fóra. Els núvols, que aguantaven bonament les gotes dins sa panxa plena, ja no poden més. El cel comença a tornar al terra, l’aigua que l’hi ha pres a cops de sol.

Havent menjat, deixo la bossa dintre, trec gorra negre i jaqueta, i me’n vaig a cercar traces de camí per a remuntar el Torreneules l’endemà.

La pluja, fina encara, ompla els narius d’aquella aroma de terra molla que tan m’enamora.

Primer, cerco pas al torrent de Coma de Vaca, però les aigües, ja cabaloses, obliguen a descalçar-se. La mandra de treure’m les sabates em fa pujar unes quantes corves de nivell amunt fins una alçada on sembla cómode de caminar. A pas lleuger, vaig descobrint caus curulls de marmotes. Són sàvies. I, si plou, es queden a casa i no van a tombar l’aire.

A les envistes de la Cabana de l’Eugasser, giro cua amb la caputxa ben posada i amb l’aigua caient jaqueta avall. És bona la jeca, l’aigua llisca i no penetra ni un xic dins la roba que es manté seca.

En tornar a ser al pla, el pastor d’aquestes contrades m’ofereix un recital de xiulets i crits manaires per un gos jove i ros que corre cap a les vaques. Les mena a lloc segur i l’espectacle em fa gravar-ne algunes imatges.

Tot just arribar al porxo del refugi, la tamborinada apreta i el cel comença a roncar amb forces renovellades. Un llamp esberla l’aire i il·lumina el paisatge. A cada llamp, un tro cada cop més proper. A cada tro, l’aigua baixa amb més força encara. Pedres grosses com monedes d’euro repiquen i salten i emblanquinen prats.

Els cims de les muntayes més altes s’amaguen dins dels núvols. De cop, el llamp fendeix l’aire i espetega damunt d’un Pastuira que queda espaordit per la fuetada i engega un crit a l’instant.

La tormenta, damunt dels nostres caps, ha deixat les vaques ben parades. Quietes com estàtues, es possen d’esquena al vent i resten d’empeus amb la testa mig baixada. Pacients, aguanten la furia del temps, resguardant els ulls i el mussell dels embats dels aires que porten la tronada.

Al refugi, pocs s’estan sense mirar l’espectacle dantesc d’aquestes primeres hores de tarda. Galledades d’aigua i glaç pareixen nous saltants a les roques. Mil nous torrents baixen d’arreu, car l’aigua res no l’atura.

De cop, arriba un xicot, moll com un pollet i entra a l’estada. En surt amb una corda a la motxilla, car té la família aïllada entre dues torrentades al Camí dels Enginyers.

Són vora les sis de la tarda, quan la cosa sembla que es calma. Les muntanyes són ben blanques de gel caigut del cel, i el Freser baixa molt més ple que quan hi he fet arribada.

Poc després, el xicot arriba al capdavant d’un grupet de quitxalla xopa fins al moll de l’ós, dues dones més molles encara i un altre xicot que treu aigua d’arreu. Els gots de cacau calent corren a balquena, la roba surt i, amb la secada, la quitxalla torna a riure i a correr i a explicar-se els detalls del pas d’un torrent furient que els deixava penjats en aquelles alçades.

El pastor, que volia tornar a Tregurà, també s’ha trobat atrapat per la tormenta. Murri com tots els de la seva raça, ha trobat, però, bon resguard per a passar la tamborinada. Després, ja hem tornat a sentir el seu xiulet per manar el ramat que, un cop passat l’aiguat, li fugia Freser amunt, maldant per trobar un bri d’herba seca.