El Cau de l'Ós Bru de Taradell

En Jeroni es mira el cim del cotxe estant. La frissança de la fita l’ha tret del llit en aquelles hores petites on, els carrers, són pels escombriaires i, la soledat, s’ofega en alcohol i oli de cuixa.

És d’hora i, el sol, que l’havia saludat amb l’espectacle d’un rogenc camí sucat en aigües de plata, sembla que s’ha vist vençut per un tel de núvols que fan més fresca la matinada.

Posa-hi música per continuar!
Només has de prémer el play i, potser, et plaurà el maridatge!

En Jeroni té la intenció de fer cim per una
via nova. És un camí intuït en antigues passejades, una traça que ja ha
resseguit amb llapis, regle i brúixola damunt del full trencat d’un vell mapa de la contrada.

Repassa els fòtils d’una revolada (menjar, abric, bon calçat, aigua, …). Pren cura de recordar el dibuix marcat en la seguretat de sa casa. I repassa el funcionament de  brúixola i mapa abans d’encarar-se, ara sí, amb la muntanya.

Les primeres passes l’endinsen al prenyat ventre d’un bosc encatifat de fulles. De fulles xopades per les juganeres aigües. Les aigües de mil-i-un torrents drets i salvatges.

I en Jeroni xala com un infant jugant a plaça. Tan aviat s’ajup per superar un munt de branques, com s’enfila
damunt d’un tronc que, ferm i segur com era, descansa en terra, partit per la força de les
hivernades. Tan aviat enfonsa el peu entre un mar de fulles traïdores,
com salta de roca en roca per vèncer un torrent de panxa ampla.

Un
turonet li endureix bessons i cuixes, i els bufits de brau que llança
es confonen amb la remor forta i potent d’unes aigües que li semblen
llunyanes.

Les aigües són del Tec, el riu més memorable. Aigües que cauen rostos
avall convertides en crineres de plata. Un xic amunt, el bell prat, vinclat de curiositat, vessa sa verdor damunt els pastorívols resguards de l’Ullat entranyable. En Jeroni resta immòbil, la sang, regalada de plaers, se li glaça en la mirada.

La cabana, l’orri rodó, la menuda tenda de campanya. El prat més verd que mai i els enturonats boscos que l’emmarquen, s’arrupen damunt joves crineres de plata. Les joves crineres que, enclotades i alegres, donen vida a un terrer salvatge.

El Ter, el Tec i la Tet, tres fills d’un mateix paisatge: el d’aquesta serralada que s’ajup amorosament per besar els llavis de la mar mediterrània.

El
cant dels ocells, l’olor de la ginesta, el magnetisme de l’indret,… tenen en Jeroni pres, atrapat amb sa dolça parla. Fins i tot, el cel hi posa un fil ferreny, tot
ennegrint-se un xic, per inocular la metzina del dubte en la ment del
nostre aguerrit caminant que res no l’espanta.

En Jeroni sap que aquí s’acaba el seu camí. Entén que, malgrat llurs il·lusions, la fita de la jornada era un altre. Per això, s’asseu en una roca ampla, penja els peus al buit i contempla…

Contempla un país fet hostalatge. I, amb els peus enlaire, es perd en la lectura dels darrers mots d’un maniqueu viatge, entestat, com ell, en maridar rius i paisatges.