Tempesta a muntanya-1: El riu
Deixa un comentari“ONE of the pleasantest things in the world is going a journey; but I like to go by myself. I can enjoy society in a room; but out of doors, Nature is company enough for me. I am then never less alone than when alone” (“On going a journey” by W. Hazlitt)
Després d’una nit al ras sota el Pedra, em faig el propòsit de tornar a visitar un d’aquells refugis on et tracten a cos de rei i pots aprendre un xic més de ramats i natura.
Així, tantost arribo a casa, reservo nit a Coma de Vaca.
Pujar al Manelic sempre m’infla de grans gestes i el cap s’envola per carenes del meu Pirineu més estimat.
Divendres, però, en mirar-me les previsions de Barrabés, llegeixo:
“La tarde (del dissabte) será tormentosa, especialmente en el valle de Boí o en la Vallferrera. Se formarán tormentas en la Pica d’Estats y cimas próximas, Besiberris, Punta Alta y también en el valle de Nuria y proximidades. Domingo tranquilo por la mañana y menos caluroso, con aumento de la nubosidad por la tarde. Tormentas a mediodía en el Puigmal, Canigó y en vertientes del Pirineo leridano y andorrano.”
I, en mirar les del Meteocat, em diuen que la festa de llamps i trons es preveu tant per la tarda de dissabte com per la de diumenge.
Dissabte, doncs, esmorzo de forquilla i ganivet i a les deu ja sóc al cotxe camí de La Farga, allà sota Queralbs mateix.
A
quarts de dotze, em miro el cel des de l’aparcament del cremallera de
Queralbs. El matí és asolellat i el cel té aquella boirina que indica
força humitat. Tant sols un núvol prim s’enrosca al Puigmal. Un torb
lleuger, si és que n’hi pot haver, es passeja per damunt les closques
dels grans cims de la contrada. El vent va aplegant les gotes esparces
i va fent nuvolets força prims. Exercint de pastor, els va aplegant en
el punt esmentat més amunt. De mica en mica, el Puigmal es va ennegrint
i apareix el primer cotó fluix que indica tamborinada.
Sense
saber exactament per què, dóno un parell d’hores de màniga a la
bonança. I, amb aquest pensament, avanço xino-xano, vers la palanca de
Daió. La pista és empolsinada de vehicles, cotxes i furgones,
d’excursionistes que han anat a fer natura.
Les gorgues del
Freser són un d’aquells indrets la màgia dels quals fa mal a la retina
i t’obliga a obrir la boca per intentar deixar anar una part menuda
d’allò que t’ofereix al tacte i la vista. El sender que surt de Daió va
remuntant el riu contracorrent. En aquest indret, el Freser fa honor al
seu nom i la fressa de les saltironejants aigües dónen musicalitat a un
camí que, no em cansaré de dir que, és especial.
El Salt del
Grill és un fil prim en un indret de bellesa esfereïdora. M’hi aturo un
moment i suco el foulard amb les aigües que baixen saltant avall.
Després
d’aquest punt, el camí pren pendent forta per vencer un saltant del riu
i aterrar en prats verds i plens de flors i papallones.
De fet,
les gorgues són aixó: Una succecció de roques, boscos i prats que van
remuntant el riu fins a un roquissar que cal vencer per descobrir una
de les terres promeses, un dels paradissos que esguarden ulls atents
que els sàpiguen valorar.
En aquesta raconada, el Freser marida
amb el Coma de Vaca en mig de prats verds i curulls d’herba fresca. El
Freser, aquí, també fa honor al seu nom. Però ho fa de manera diferent,
car, si un s’hi fixa bé, pot veure-hi com algun peix hi pon els ous. És
a dir, hi fa la fresa.