El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Les hores corren com esperitades i les feines s’agombolen en dança al meu voltant sense poder acabar-ne cap. Ara sembla que poso fil a l’agulla per muntar un audiovisual de l’Equador, ara un de la transpirinenca, ara un escrit, ara… Tot bé de cop i no hi ha manera d’acabar res.

Entestat ha mostrar alguna cosa d’una travessa que ens havia de portar de l’Espitau de Vielha a la vall d’Ordesa, però que la neu ens va fer variar, deixo un enllaç fugaç amb un tast d’imatges d’aquesta passejada de set dies que va servir per ajuntar dos punts del Pirineu amb molt bona companyia:
http://personal.telefonica.terra.es/web/canpepitu/Transpirinenca4.htm

Prometo fer muntatge de YouTube, quan atrapi les hores i encalci les feines!

Entre els arbres de la boscúria s’endevinen els sostres vermellosos d’aquest ermitatge català. Les passes segueixen baixant fins aquest promontori que parteix dues valls germanes. A la porta de l’ermita, un gat dócil, mansoi, relaxat transmet llur estat a l’excursionista que s’hi atança. Un xic enllà, un bell Sant Bernat fa petar una becaina d’ulls tristois i cap al terra.

Un prat amb taula i bancs de pedra, un bosc atapeït de vegetació, edificacions que s’han anat afegint i donant volum i gràcia a l’ermitatge, … En aquestes darreres hores de la tarda, el sol pica amb força a les parets de pedra vella, ancestral, primitiva que sostenen i acullen al viatger cansat.

Ens llevem el barret de palla i entrem a l’ampli cancell d’aquesta llar d’acollida.

Enfront nostre, una ermita buida, sòbria, fresca i plaent. A l’esquerra, unes escales que pugen amunt i es perden darrera d’una porta de fusta. A la dreta, l’habitatge dels ermitans que gestionen aquest hostalatge. En girar, una taula d’hostes plena de fòtils de muntanya: esquís revellits, alguna bota i un porró, una manxa gegant, un trineu menut. Les taules i les cadires ocupen l’antic estable de les ovelles. De fet, a l’entrada del menjador, ja ho diu ben clar: “Bergerie”. Una bergerie amb una saleta d’estar on hi ha sofàs, coixins, un cavallet de cartró i un pupitre d’escola de postguerra. Barreja de tots els temps que dóna candidesa a l’indret.

L’Ermitatge de la Mare de Déu del Coral és situat a uns 15 quilòmetres de Prats de Molló, 4 dels quals són de pista forestal. És ubicat entre el Coll d’Ares, La Manera i la vila suara esmentada i, des de la seva porta mateix, hom pot escollir els camins que vol seguir. De fet, l’Ermitatge, que fa funcions de gite d’etape i de chambre d’hostes, és un dels llocs on hom pot anar a dormir si es decideix a fer la volta de l’Alt Vallespir, un tresc -com se’n diu ara- que té cartells palplantats ben a la vora de l’hosteria. Els llocs on anar a caure: La Manera a llevant i Coll d’Ares a ponent. El cap ja s’enfila vers un o l’altre indret. Caldrà veure si la fal·lera s’engreixa.

Amb temps per passejar, els peus i els ulls es banyen en les reposades aigues de l’entorn.

Asseguts a taula, no ens en penedim gens ni mica de la reserva feta a través del correu electrònic. Les viandes són de qualitat, n’hi ha una bona quantitat i són ben cuinades. Com a aperitiu, ens serveixen un licor de producció pròpia que fa les delícies de qui el tasta. Després, un bon tall de paté amb amanida i després un deliciós pollastre amb un cuinat de patates i formatge gratinades que es desfà a la boca com la mel. La crema, catalana, està molt ben cremada. Ai! Com sonen les culleretes escurant les cassoletes!

Sense adonar-nos-en, les hores s’escolen en sobretaula. Una sobretaula que segueix, tot estirats a l’era d’una de les construccions veïnes: Hi ha tants estels al cel!

Les habitacions de la gite, antigues cel·les dels ermitans que hi feien estada, són àmplies i espaioses, les lliteres són molt còmodes i la nit ens gronxa mansament amb braços de pacient tranquil·litat.

Al matí, fa mandra desprendre’s dels llençols, però la panxa fa rau-rau i demana una nova ració de menges. L’esmorzar és variat, cassolà i farcit d’aliments diversos i begudes fredes i calentes.

Amb les piles carregades i la motxilla a l’esquena, ens acomiadem del gat, del Sant Bernat i de l’ermità que porta aquest sant indret amb mà destra i amigable. El bon sabor deixat en l’ànima ens hi enganxa i ens porta a pensar en el bonic que deu ser arribar-hi amb la suor del camí i la retina farcida de les imatges de l’Alt Vallespir. Hom ja es veu fent parada i fonda en l’Ermitatge. Caldrà mirar-ho. Les passes s’allunyen, però el magí encara es queda una estoneta voltant per les bigues i fent fumeres de caminades properes.

En temps de Jacint Verdaguer el monòlit “als conqueridors de l’inútil” no devia pas ser davant de les barraques de l’Ullat. De fet, la barraca quadrada tampoc devia ser-hi. És massa moderna.

Som al rerepaís de Prats de Molló i, de la mà de Bernat Gasull i el seu llibre Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, anem a reviure una de les passejades més boniques que es poden fer a una raonable distància de Taradell.

Es té constància que Verdaguer va allotjar-se als prestigiosos banys termals de La Presta els estius del 1879 i 1880. Hi acompanyà el marquès de Comillas, de la família del qual n’era capellà.

Agullonat per la bellesa i la rusticitat dels salvatges entorns de l’allotjament termal, se sap que no s’està de recórre la capçalera del Tec. En els seus passejos, aprofità per parlar amb la gent del país que treballa i viu la muntanya. El resultat d’aquestes sortides, en seran força versos del Canigó, el gran poema èpic de la literatura catalana de la renaixença.

Avui, les cabanes que ell va viure són refugis per excursionistes o han desaparegut en l’oblit. Els masos que va visitar, com La Grevoleda o La Barragana , han perdut llur fesomia. Tant sols els Banys conserven el seu senyorial edifici, això sí, amb una clientela menys selecta i un voltant farcit de quilòmetres d’asfalt.

A les 6 del matí, deixem el cotxe a l’aparcament d’aquest complexa lúdico-termal. Un pic de fresqueta ens fa cobrir les espatlles. Amb ànims i servil entusiasme, enfilem Tec amunt per una pista asfaltada que no triga en esdevenir forestal i, després costerut sender, per travessar el Tec per palanca de fusta i arribar a la Barragana. Ben a prop, tornem a prendre la pista, una pista xopa i humida on la bota s’enfonsa entre herba jove i novella que amaga uns temporals aiguamolls.

Alcem el cap i contemplem l’imponent planta de La Grevoleda. L’edifici se’ns presenta amb padrina a la porta i dos homes que tornen del bosc carregant sacs de llenya per la llar de foc. Canalla moquejant i amb espardenyes corre muntanya amunt camí del Pas del Gat. El bestiar es passeja per la casa i posa el nas a la galleda que una dona porta a les mans. Al seu costat, un mossèn de sotana negre i cos nerviüt va fent preguntes i prenent notes de tot el que la bona dona li diu, mentre s’espanta el bestiar que els envolta. La imaginació d’un fèrtil passat omple de vida un mas abandonat i ruinós.

Amb parsimoniós silenci, avancem per davant la casa i enfilem cap a l’esmentat Pas. Una mar de florida ginesta ens envolta i ens acarona cames i mans. Ens apropem a una immensa i atapaïda fageda. Les branques, estirades a llevant, semblen cercar el sol que encara no acaba de penetrar en els secrets de la boscuria. ¿En quin altre lloc que no en una fageda, podem sentir la natura en estat pur? El faig ha inflamat la imaginació dels humans des que som damunt la terra. I les nuoses arrels i soques se’m presenten com adormides salvatgines que m’esguarden.

La fageda és una venerable porta. Un portal de transició entre el món dels humans i el cel exquisit i sublim dels prats alpins de l’Ullat. Cabana quadrada i orri rodó. Al fons, les esquerdes de Rojà brillen com el vidre que reflexa un sol jove i vital. Les orelles capten la dança de les esquelles de les vaques que pasturen i la dringadissa de l’aigua jove del riu que les acompanya. Un vedell aixeca la testa i mugeix esverat. Sa mare li contesta i corre com un esperitat.

A l’orri rodó, la fèrtil imaginació hi situa un Jacint Verdaguer fent un mos a redós del foc dels pastors que hi fan estada. Un Verdaguer que, com una esponja, es deixa xopar de la saviesa rural que ell traduirà en llengua d’àngels.

Al costat de les dues barraques, un monòlit modern recull l’apel·latiu que Lionel Terray, un dels més grans alpinistes del segle XX, va donar als companys de devoció: “Als conqueridors de l’inútil” hi diu. La pedra marca l’inici de l’estatge alpí, terra d’aventures i somnis quimèrics.

Fent ziga-zagues entre vaques, bous i vedells, guanyem el coll de l’Ullat i comencem a carenar en direcció a un Costabona que, vestit dels vius colors que les primeres hores del dia li regalen, esguarda vital la visita dels matiners.

Amb quatre passes arribem a la Coma del Tec i la boca s’obra sense poder-la tancar. L’espectacle és tant bell, els nerets són tan florits, l’aigua tant dolça i juganera, que hom no pot estar-se de prendre seient al terra i contemplar l’obra que s’hi representa.

Un xiscle estrident. Davant dels nassos passa corrent una gegant i llustrosa marmota alpina. Més endavant, en veure’m moltes més.

De l’orri del Tec en surt un pastor. Botes de muntanya, pantalons de pana, camisa de franel·la i motxilla treballada i revellida a l’esquena. Amb aquest català fort de la gent del Vallespir, encetem conversa i seguim fent passes junts. Em mostra flors i plantes i m’ajuda a guaitar escamots de marmotes en el camí que, a través de la Coma, s’enfila vers coll de Pal.

Abans d’arribar el coll, el pastor s’enfila per marges herbats en direcció al cim del Costabona. Intento seguir-lo, però l’agilitat de l’experiència em deixa enrere, ben enrere. Un estol d’isards s’aparta del camí i ens mira a prudent distància.

En arribar al cim, retrobo el company de viatge. Junts contemplem l’entorn, mentre ell m’explica els canvis que s’hi han viscut en la darrera setmana. Avui és Sant Pere i em diu que, per Sant Joan, el Bastiments era ben blanc. Avui pràcticament no resta ni un borrissol de neu. Em diu que el neret, que sempre floria, cap a mitjans de juny, tant sols ha esclatat aquesta darrera setmana.

Dalt del cim, el veig marxar. Amb pas àgil i distret es dirigeix al Roca Colom. Fins darrera hora del dia no ha d’anar a replegar el ramat i aprofita la jornada per visitar la contrada.

Jo, encara resto uns instants, sucant l’esperit en les alçades. Les boires s’enrosquen a la Pica del Canigó i creixen i s’alcen i s’eleven. No triguen gaire en començar a córrer pel Pla Guillem com un espectral exèrcit a l’encalç de Gentil i Flordeneu.

Amb pas decidit, però em recança, començo a baixar vers les Antigues Mines, la Serra del Finestrol i el coll de Siern. El magí recorda una estrofa, una estrofa del Canigó:

Deixen, anella del Pirene altívol,
l’aturonada Costabona enrere,
que solda el Canigó a la cordillera
com a cadena aurifica un brillant.

Divendres al vespre, després de passar la nit en vetlla en un mas entre muntanyes, torno a casa en companyia del cant del rossinyol, les ombres de l’albada i els argentats cabells de la lluna assenyalant-me el camí vora el silenciós i màgic pantà rodejat de llençols de goja.

Tot just posar els peus a casa, un savi boletaire necessita que el porti a una fetillera raconada del massís més estimat. Allí, el desnivell resta trencat pels altius fajos que, en aquestes alçades de l’any, dansen les seves verdes fulles a un vent que, de terra estant, sembla inexistent.

Pugem amunt pels pendents de la fageda, deixem alguna llora que somica entre fulles seques. L’indret ja ens agrada, ja, però ens fa mala espina, potser és un xic d’hora per la terra dels arbres altius. Amb la feina feta, i un nou traspà de saber ancestral, ens n’anem a jugar en territori conegut. Entre castanyers i alzines obtenim una minsa mostra de la preuada menja micològica.

Cansat, somnolent, capcinejo i somio despert. I és que després d’una nit feta dia, cal que el dia es faci nit. En arribar a la dolça llar, el cos s’estira i reposa. Reposa i descansa, descansa i es deixa anar. Es deixa anar i somia que s’envola entre els cims més estimats.

Diumenge, a quarts de sis encara és fosc. Un cotxe s’atura al poble
del Montseny. Silenci. Canten els ocells. L’esperit llisca per damunt
dels carrers del poble. Un gos que borda. Amb les primeres llums del
dia, s’enfonsa en el sender que, ran d’unes cases, el pujarà als
cimalts de la serralada, com els somnis del dia anterior. No fa soroll.
Tant sols llisca i pensa, pensa entre les ombres d’un dia que es
desperta.

Arribat dalt del Turó, el sol pica. L’esperit ja té
rostre i se’l tapa, li fa nosa. Vola per la carena camí de les Agudes.
Corre i salta joliu i juganer. De roca en roca, de mata en mata.

Més
enllà de les Agudes li segueix el joc als Castellets. Ara té cul. Ara,
una mà. Ara, un braç. El lleuger esperit comença a prendre consciència
del cos que l’embolcalla. A coll Sesferres, la matèria li demana
menjar. Obra el morralet sense aturar-se i comença a ganyipejar algunes
nous. Prop de l’ermita, pela el plàtan i se’l menja. No s’atura,
s’enfila.

Camí de Coll Pregón, l’energia concentra les forces en
païr un plàtan près en mala hora. El cos se li fa feixuc… L’esperit
es llevaria la pell! Les veus d’uns nens, però, el retornen a la
fageda, al camí, al seu preuat Montseny.

Arribats al coll Pregon,
el cos camina i l’esperit s’enlaira i fa l’amor amb el que és el seu
refugi etern. Ara, el cos l’atenalla, la terra d’oblit només el deixa
enlairar-se en el prat verd i obert d’aquest tram de ruta, Entre els
arbres, l’encalça i se’l torna a ficar dintre. Cos i esperit s’uneixen
per la rauxa d’una caminada a passa llarga i en pujada.

Carenant
el Matagalls, les vaques l’esperen al cim. Les vaques, la gent, algun
gos i els seus amics de l’ànima: Montserrat i el Tagamanent, la plana
vigatana, i la colla del Puigmal que a les aigües fan rotllana.

El
cos deixa l’ànima enrere. Corre pels lloms del Matagalls, avança uns i
altres i no s’atura ni al Pla de la Barraca. Amb tres quarts arriba al
Coll Formic. Té set. Li resta poca aigua i decideix entrar al
restaurant.

Ombres fosques es belluguen per aquest paradís sense
llum. Sensació de benestar. Un tou de gent s’agombola a la barra,
s’entaula per esmorzar, els cambrers van de bòlit… L’ànima estira al
cos cap a fora, el cos rabia. Necessita combustible, però l’anima és
dominant i enganya la ment per tenir pura rauxa.

Pel camí de la
Castanya, el cos nota una calor llardosa, enganxosa, llefiscosa, …
Sembla que el cap s’esberli i l’ànima el deixa apropar-se a les fonts
del camí per mullar la gorra, el buff, la samarreta sencera. No n’hi ha
prou. El sol colpeja com un batall, la caldera de la castanya i el cap
del caminant.

El camí s’allarga, s’estira, s’eternitza. El cap
s’atura, els pensaments caminen a càmara lenta. El món no es belluga,
els ulls s’assequen, piquen, es tanquen i s’obren. El litre i mig
d’aigua s’ha fos gota a gota dins d’un cos mancat de líquid i que
demana clemència a la voluntat de l’ànima, de l’esperit que l’obliga a
seguir caminant.

El cos s’atura, la ment es líqua com una barra
de ferro en una fonedora. Sembla que l’ànima està aconseguint el seu
propòsit i comença a sortir de la terra d’oblit que l’empresona. Ja es
veu dançant pel coll Pregon. Llavors, quan sembla que tot s’acaba, la
Tordera canta juganera una femenina cançó d’amor. Cants de sirena que
atrauen l’atenció d’un esperit encuriosit. Ara és l’ànima la que vol
aigua, el cos, la matèria pesa com el plom, com un cadàver, és a punt
de desaparèixer. Però l’ànima s’apropa el riu i, sense voler, hi suca
el cos, que torna a viure, a prendre força per tornar a barra el pas al
fugisser esperit. La Tordera riu!

El poble s’apropa! La cosa s’acaba! El protagonista és ben viu.

Dies
vindran en què hom es torni a mirar el Montseny per la finestra del
tren, des de la porta de casa, des del poble veí. Amor per un massís
que fa fer bogeries.

I és que

“per percebre la grandesa
d’una muntanya, no n’hi ha prou d’ascendir-la, sinó que cal mantenir-hi
certa distància que permeti moure’s al seu voltant. Cal veure-la a
trenc d’alba i al capvespre, amb sol i amb pluja, amb neu i amb
tempesta, a totes les estacions de l’any. Perquè la vida d’una muntanya
és tan intensa i variada com la d’un ésser humà. Les muntanyes coneixen
períodes de creixement i decadència. Respiren i bateguen. Atrauen i
recullen energies invisibles dels voltants; les forces de l’aire, de
l’aigua, de l’electricitat i del magnetisme. Creen vents, núvols,
llamps, tempestes, pluges, cascades i rius. Omplen de vida el seu
entorn i proporcionen empara i aliment a innombrables éssers. Tal és la
grandesa de les muntanyes poderoses.” Anagarika Govinda (citat per
Jorge González de Matauco al número de maig-juny de 2008 de la Revista
Vèrtex)

Casserres viu a la vora d’una de tantes rieres tributàries del Llobregat. Enclau estratègic per controlar el pas del riu, Casserres va tenir castell i llarga anomenada. Avui per avui, però, el poble resta en l’angoixant tranquil·litat dels indrets assetjats pel progrés d’una comarca massa atractiva per defugir el creixement post-modern.

La casa, on passem aquest cap de setmana de finals de maig, forma
part d’una granja ramadera. Ben a la vora, frisones encaixonades
aixequen el musell i ens treuen una llengua de pam que fa corre els més
menuts i encurioseix els més grans. Un xic enllà, entre esclarissats
arbres que amaguen el silvestre xampinyó, vaques brunes rumien i
passegen, alienes al futur que els espera ben aviat. Dins una nau grisa
i llarga, esgüellen els porcs privats de les vistes que alegren la
contrada. Sota els peus, una piscina moderna s’ha menjat la vella bassa
on es banyava la menudalla de pagès. Arreu, pistes de terra rodegen
prats de colonitzadora i pol·linitzadora xeixa, que s’escampa entre els
boscos del veïnat. Amb aqueix blat diuen que es feia el millor pa del
món, ara és per consum del bestiar.

A l’antiga masoveria,
llicenciada com a Residència – Casa de Pagès, s’han aprofitat racons i
raconades: Les antigues quadres de la planta baixa presenten un parell
de zones de descans, per a lectors empedreïts o amants de l’art de
l’agulla; una taula de ping-pong, per esportistes d’interior; i dues
habitacions àmplies, força senyorívoles i estèticament aconseguides per
al gaudi dels seus estadants. Al cap damunt d’una escala d’esglaons
arrodonits, l’antiga planta noble s’ha trinxat per encabir-hi una
galeria tancada amb llar de foc i televisor, un menjador un xic menut
per la colada que compartim un parell de dies de les nostres vides, una
cuina gran, però d’estris que ja han tocat massa mans hores d’ara, i
altres tantes habitacions amb lavabo inclòs.

La rusticitat del mas malda per recuperar l’espai que l’hi ha robat
la modern mà dels dissenyadors d’interiors que tan agraden als clients
habituals d’aquests allotjaments: Cada espai té personalitat pròpia,
cada raconada presenta les traces de la museística d’estar per casa.
Mobles antics o que s’ho fan, finestres velles o envellides, parets de
pedra immensa que deixen clotets per a què hi nií la sociable cuereta.
Quan hom surt al balconet, aquests ocells s’envolen i miren curiosament
l’intrús que les separa de la niada. Dins les parets, la menudalla
piula afamada.

Alçant els ulls horitzó enllà, els núvols amaguen i mostren i tornen
a amagar els Rasos de Peguera. De nit, enmig de la foscor, el Santuari
de Queralt sembla voler baixar a saltar la remullada Patum berguedana.

Dins
la casa, la quitxalla corre i juga i cau i s’aixeca, mares i pares
cuiden als més menuts i es miren els grans de lluny. La goma de la vida
es barreja en llaços d’amistat més antics que els murs de la casa que
els acull. Plou i torna a ploure sobre mullat, i les rialles omplen la
taula on les cartes dansen la brisca i les paraules s’aixequen en
animalades pròpies de qui es deixa anar sense falses inhibicions. N’hi
ha un que dorm, algú se’l mira. I és que…, que lluny que resta el món
quan t’atrapa la gaubança!

Estels del Sud no és una travessa esportiva, com ho demostra el fet que no hi hagi versions en 24 ó 36 hores.

Estels del Sud no és una travessa massificable, com ho denota la fesomia dels allotjaments que la fan possible (no més de 15 places).

Estels del Sud és una travessa contemplativa, on les etapes es podrien
fer en unes cinc ó sis horetes de marxa, però que guanya en
encant a mesura que es redueix la velocitat i s’aprofiten totes les
sublims raconades del recorregut.

Estels del Sud és una travessa humana i, si es vol, de costums. I és que, tot i que Lo Port ha aplegat un grup de gent de caràcter afable i amable, cada parada i fonda presenta un tarannà propi i exclusiu:

– Arnes, poble senyorial des de temps ben reculats, disposa d’un allotjament gestionat per dos ferits de muntanyes i cims d’arreu del món.

– Beseit, ciutat d’aigua i tosca, està en procés de tenir allotjament propi, però potser té un dels més dinàmics gestors d’estels del país: Sinó sabeu com treure suc de les pedres, parleu amb ell que us explicarà com fer-ho i us transmetre amor pel Matarranya.

– Font Ferrera, la joia oculta del Port, és el cau d’en Tom Bombadil i l’Orifraula al mig del Vell Bosc d’aquestes contrades.

– El Caro, llar d’escaladors, és un refugi que cobreix amb l’alegria dels seus gestors la tristor de l’asfalt proper que en vol desdibuixar l’encant.

– Paüls, el poblet de les cireres i les orenetes, és un boci de cel caigut en una solana de muntanya i l’allotjament és un reducte de pau on la ploma omple sola fulls de paper i records.

Cadascun dels finals d’etapa és pols d’estel que deixa tanta o més empremta que els paisatges que es recorren durant la travessa. Una caminada de cinc dies per fer-la amb tranquil·litat i parsimònia, la tranquil·litat i la parsimònia d’una terra que agermana des del temps més antics a viles i pobles que se l’estimen.

Els Estels permeten descobrir Lo Port que hi ha més enllà de les antenes del Caro i donen serenor per oferir un nou rilha a qui el vulgui escoltar.

Fa molt de temps que no pujo al Port. I, aquest Pont del Treball on força gent descansa, un company de caminades em tempta a anar-hi. M’ho miro i m’ho remiro, no és any de vaques grasses, però malgrat haver de fer equilibris monetaris, m’enganxo a roda, allunyo una il·lusió i m’encavalco a una proposta que, durant quatre dies, m’ha de permetre seguir el tresc català més allunyat del Pirineu: Els Estels del Sud.

Demà marxo cap a Arnes. Diumenge hi tornarem a ser. Entre mig, un morralet i uns paisatges que, a la Catalunya Vella, ens són massa desconeguts: Gorges i roques i afraus d’una terra d’encimbellats pagesos i pastors de grans ramats.

Els pensaments ja són en aquelles serres, els peus són a punt d’arribar-hi. La ma s’afila i pren forma de llapis, un grapat de fulls s’entaforen en un plec de la motxilla. Ells ja saben que acabaran ben guixats i que, un cop tornat a casa, seran l’aroma que ajudaran a explicitar la tàcita caminada.

Diuen que fou Mossèn Cinto qui, sentint tocar campanes, en deixar quelcom escrit. Però el murri poeta de flors, violes i romaní va fer-ne de les seves i va desviar el camí per portar el relat al seu molí.

Després de fer unes quantes voltes a la taula que veus en la imatge i de prendre seient en les tres cadires que hi ha, la història va anar prenent-me i ara us la vaig a contar.

Corrien temps difícils, quan aquests fets van passar. Tarragona era sarraïna i tothom volia manar.

En aquells llòbrecs anys de l’avior més reculada, les muntanyes eren esquerpes, les rigors hi eren pregones i encara hi havia bèsties que avui no podem ni imaginar. Tot aquest món feréstec, perillós, amenaçador, desconegut va ser una de les causes que portaren la menuda comunitat monàstica de Sant Marçal a prendre una polèmica decisió: Deixar el cenobi envoltat d’espantosos gegants per establir-se en les més fèrtils terres adquirides Tordera avall.

Mala cosa! Els bisbes es mouen. I és que el coll de Sant Marçal és un indret capital. Lloc de pas amb força trànsit dona rendes als bisbats, la fugida dels monjos no els acaba d’agradar.

Arnau de Malla, bisbe de Vic, envia un emissari a Berenguer Bernat, que ho és de Barcelona. Mitjançant aquest representant, li reclama el retorn de la comunitat que ha abandonat el punt cabdal d’un camí tradicional.

Berenguer Bernat s’ho rumia i s’ho pensa. A ell, ja li va bé el canvi: la nova ubicació donarà més beneficis a un bisbat en creixement. Però a Vic tenen poder… i cal estar-ne alerta, que són gent intel·ligent! Després de molt de pensar i de cercar alguna sortida, proposa concili entre bisbes a l’indret habitual.

Arnau de Malla, amb el Matagalls a l’esquena; Berenguer Bernat, amb Les Agudes de guardaespatlles; i Berenguer Humbert, bisbe de Girona, es troben en l’indret on s’entrecreuen camins i bisbats i on, encara avui, hi ha la taula dels tres bisbes, en honor als concilis que en aquell punt s’hi celebraven.

¡I quines raons que es tenen els de Vic i Barcelona! S’aixequen i s’asseuen i parlen amb el cos sencer! La disputa s’enfila pels aires com núvols de tempesta. Si l’un defensa la marxa dels fugitius veient com creixeran les seves arques; l’altre, demana el retorn a l’hospici monàstic ubicat en un lloc de pas cap al seu terrer que, d’altra manera, es fa intransitable. El de Girona, enmig dels dos, tot s’ho mira i intenta posar les paus. Però cada cop que s’hi acosten, un mot traïdor posa un tel de dubte i les raons es tornen a enfilar pitjor que abans: La disputa no s’acaba i sempre torna a començar!

Després de molt de parlar, de cops a la taula fins i tot, els assedegats bisbes reclamen que els portin de beure. El més jove del seguici, que començava a tenir por, ja va rostos avall com una guilla. Gairebé s’estimba! Corre i salta com un animal!

Els bisbes segueixen la disputa, però la gola és ben seca i la cosa no prospera. Ullen enllà, fixen la vista, però no el veuen pas tornar.

Pausadament com una mula, va pujant un masover. De rostre serè i espardenyes velles, porta un sarró foça ple. Intrigat pels convidats no ha fet cas a la seva muller que li deia que no s’embranqués en terres que no són per ells.

En arribar a l’indret es lleva el capell i saluda tot mansoi. Els bisbes paren les copes i ells dibuixa un lleu somrís. A la taula s’acotxa i, ara una ara l’altra, omple les copes dels senyorials bisbes que se’l miren emmurriats.

Un miracle ha caigut! Al primer glop, la cara se’ls il·lumina: L’acord és ben tancat. I és que una beguda tant bona, bé val un hospici com cal!

Així ho notifiquen al secretari que es posa a escriure la composta per a pasar-la a signatura. Els bisbes, encuriosits per tan excels elixir, pregunten al bon masover:

– Quina és aqueixa beguda tan bona?
– És una que ens fem a casa amb quatre nous verdes i muntes plantes – els respon el masover.
– I no té nom? -replica Berenguer Bernat.
– Jo no n’hi sé pas cap – respon el bon pagès.
– Doncs, ja que ningú no li ha donat, per què no li’n donem nosaltres? – diu el bisbe barceloní.
– Quin li podríem posar que a tots ens pugui agradar? – pregunta Arnau de Malla.
– No tornem a començar! – s’exclama Berenguer Humbert.

Els tres bisbes riuen a balquena mentre signen la complanta. El masover tot s’ho mira i el secretari, tot abstret, crida el formal Rata fiat! que vol dir ratificat.

Deixes el cotxe a l’aparcament de Sant Marçal. És d’hora. Núvols i ombres. La boira matinera intenta creuar el coll, però resta atrapada com sempre en aquest tranquil racó. Hi ets sol. Encara no hi ha ningú que volti les contrades. Pacient, comproves el material: Bastons, motxilla i càmera; gorra i menges per esmorzar; de postres, la farmaciola; i també els fòtils de navegar. Alces els ulls: Les Agudes, comences a caminar.

Ho fas a pas lleuger, et trobes bé, la pista és plana i el paisatge et permet fixar els ulls en les alçades desitjades. Un borrissol de dubte et creua pel magí, hi veus força neu i t’imagines la tartera ben glaçada, les roques a punt d’escopir-te muntanya avall. Però els raigs de les raons fan fora la boira estranya: Arribaràs on arribis. T’ho hauràs de prendre en calma. Sotges el teu entorn i els arbres et mostren el vestit que van teixint en aquests inicis de primavera. Les fulles són d’un verd clar, gairebé translúcid. Ja tindran temps d’enfosquir-se, de crear, de generar el gran teatre de tardor, l’espectacle multicolor del fullatge de la vellesa. Ara, les infantívoles fulles encara no han començat a cridar. El vent encara no les dansa. Són joves. Ja es gronxaran.

Comença l’enfiladissa, el camí es fa costa amunt, les giragonses el suavitzen. De cop, el mantell de fulles seques mostren clapes blanques entre elles. Ara ja és el blanc el que domina. La neu és fa senyora de l’obaga de Sant Marçal.

El risc s’entortolliga amb arrels i pedres. El perill s’amaga sota un mantell blanc. T’ho prens amb calma. La neu es va espessint quan enfiles la tartera. Tempteges amb el bastó i colpeges la neu amb la punta del peu. De tant en tant, una clapa mal fixada es trenca i s’esllavissa. La precaució s’hi val.

De clapa en clapa, de roca en roca, gairebé ja ets dalt. És el que et penses, però no era això. El desig s’ha avançat a la realitat que t’envolta. Et cal esperar i treballar. Pica punta, clava bastó i repeteix la funció.

La tartera fuig i esdevé roca dura. Les fites et marquen les passes. Poses els bastons a l’esquena. És l’hora de les mans. Per arribar a la carena, et cal grimpar i vigilar.

Ara sí, flanqueges cim. El coll s’apropa. Ja veus la creu. Ja t’hi enfiles. Ja ets dalt.

Prens aire i respires: el neguit ha fugit. Mires l’hora i et sorprens: Tant sols hora i mitja? Ets conscient que el camí fet és de poc menys de tres hores i creus que el rellotge t’enganya, n’ets segur i no t’estranya. Hi ha una parella que esmorzen. Preguntes l’hora. S’ho miren i et responen. És veritat! 90 minuts! El temps és un fat capriciós a la muntanya. Per tu has viscut una arriscada eternitat, però les hores no es movien.

De dalt estant, et mires els cúmuls que cobreixen tot llevant. El Pirineu, ben clar fa poca estona, es va tapant de núvols blancs, gegants. La Plana encara dorm sota un llençol de boira primaveral.

Com ovelles carregades de llana, ramats de núvols ombregen el Matagalls. El Turó de l’Home se’t mostra albat. El teu cim, alpí i salvatgejat. T’asseus i esmorzes i t’enfiles pensaments amunt. Dalt dels núvols de l’horitzó et veus molt avall i dónes voltes.

Dónes voltes i reflexiones i penses i et preguntes: Com m’ho faig per tornar avall?

Canvies les previssions: la vols circular. I enfiles el camí que, entre roques i cornises, et mena a Ses Farreres. Des d’aquí dalt et sembla de més bon anar. Menys desnivell i més alçada que baixa amb suavitat.

Amb calma i decisió, desfàs per aquí, desfàs per allà. T’asseus, t’aixeques, desgrimpes entre neu i roca i una mica de mullena i la glaçada negra que tempteges amb el bastó des d’una segura distància. No es veu. Sembla roca molla. Però si hi poses el peu, avall t’en vas i ja no tornes.

El camí ja és més planer. La neu fuig del teu pas. Alces als braços. Li dónes gràcies. Et marides amb l’obaga que tant t’ha deixat gaudir amb el seu minúscul tast alpí.

De Ses Farreres a Sant Marçal hi ha un camí com cal: Un xic de carretera, un poc de sendera i un tram de pista que et deixa al costat de l’ermita-hostal.

¿Una altra cop són les hores les que han jugat amb tu? Hora i mitja de pujada. Hora i mitja de baixada. I has estat el mateix temps! T’ho mires i te n’estranyes. Ho confirmes i és de debó.

Assegut al setial del bisbe de la Plana, et convences que l’obaga t’ha gastat una bromada. Són les bruixes? Potser els follets? Els misteris del Montseny aprofiten la ocasió per fer-se veure altra vegada amb curiosa decisió.

Marinero soy del amor
y en su piélago profundo
navego sin esperanza
de llegar a puerto alguno
            Señor don Luís, mozo de mulas

Començo aquest camí, un dia qualsevol, a la Biblioteca de Nou Barris. Ho faig amb el sabor de la ploma d’un mestre. D’un mestre de grafia dolça i planera que em transporta pels camins que, de manera més modesta, el destí familiar em porta a trepitjar ben aviat.

El motor del cotxe s’adorm plàcidament darrera l’ermita de Santa Madrona. Abans, la lentitud del tractor d’un pagès a estones, m’ajuda a prendre el ritme calmat de la terra que trepitjo: un terrer sec, eixut, escrostonat pel sol, però fèrtil encara. Fèrtil en ametllers, en gràcils ametllers i retorçades vinyes. Terra de secà, endurida pel sol.

Santa Madrona és el contrapunt d’aquest país eixorc, un espai de repòs on els pins, les taules de pedra i les llars de foc aprofiten els plecs dels barrancs de la serra per crear espais d’intimitat familiar i d’amistançats i tòrrids amagatalls d’amor. En aquestes hores, és buit. Tan sols un sol home desfà el camí de la Corbera dels vençuts. Ho fa amb el calmós pas d’un espai sense hores, d’un país de temps pausats.

L’ermita, d’ampla façana i rellotge de sol, mira a migdia. Un migdia que es diu Barranc Tancat i que hem de remuntar per guanyar la carena. Carenejant-la un bocí vers la Ribera, els ulls s’encongeixen amb les parets de la Serra de Cavalls i s’eixamplen amb les vistes de la plana de Corbera, de Corbera i de Gandesa. Dues ciutats que semblen rivalitzar en tamany i propostes, en somnis i projectes. I és que, des de les alçades, es pren consciència dels solcs que la rella del progrés deixa marcats en la dura terra.

Dalt de Cavalls, el vertigen és més pregon encara. Alçat en la macabra tribuna del camp de batalla, sents les campanes del Pinell i se’t glaça el cor. Toquen a morts?

No. Toquen les hores, però les restes d’una trinxera amb impúdics espiells et permeten escrutar la plana terra i sentir ben vives encara les veus dels que hi van ser i encara ho sotgen. Et parlen de bombes, de bales, de l’esqueix de la pell, de muscles esventrats, d’óssos romputs, de sang brollant per les ferides. Morts, violència, guerra… Enmig d’aquest obscè i macabra pandemònium de misèries humanes, una flor. La bella flor de Roland.

Roland fou un gegant. Un gegant de la Ribera. Un addicte a la recerca de l’amor etern dels cims i les congestes. Assegut al terra, contemplo el bust deixat pels veïns de Benissanet en aquest indret. Fullejo el llibre de visites i hi trobo la glossa d’un bon home. Maldestre i llagoter, hi deixo uns convençuts mots que, potser, no són per ell, potser per ningú.

Després, la creu dels brigadistes. Després, el vèrtex geodèsic de Cavalls. De pedra en fossa, de fossa en roc, de roc en trinxera, els peus avancen entre la pols de la història i de l’oblit. La mirada es perd vers Pinell i els seus rocs, vers Gandesa i Corbera, vers la serra de La Fatarella. Un corb s’envola cel enllà. Per què ens van donar ales sinó podem volar?

Mola que t’alces altiva damunt les ones de la mar de la Història. El teu casc navega en eterna calma entre Pàndols i Cavalls. Al centre, tota sola, les runes d’una vella ermita, un record de la lleugeresa de l’obra humana enmig de la natura imponent i qui sap si eterna.

Baixo vers vinyes noves i la vall de les Carrubes m’acull amb els braços oberts. M’alço entre velles terrasses de vinya guanyades pel bosc a les mans humanes. Prenc l’alçada de la Mola i m’assec uns instants en el pedrís de l’enrunada ermita. Sant Marc de Mossèn Anton, refugi de gandesans.

Per uns instants, em veig reconstruint l’ermita a tors nu. M’hi veig dins, amb una modesta llar de foc al terra i poc més. Què necessita una ànima solitària dalt d’un cim? La suor em regalima esquena avall, mentre arranco l’herbei d’aquesta plana altiva. Clavo la rella, solco el tros, planto llavor i aprofito l’escadussera pluja per reviure el Walden de Thoreau. El meu peu entra en un sot i la ment es deixondeix. És l’impacte d’una bomba llançada des d’un mortífer avió?

De peu damunt el passamà de la borda de proa, fixo els ulls en l’horitzó i ploro amb ulls secs. Ploro sense llàgrimes per la sang que regalima del turó del Poble Vell: L’ert campanar farcit de metralla, les cases sense vida dels vençuts, … Crits de dolor que esquincen les entranyes. Mira que en podem arribar a ser de bèsties, els humans!

Rere els somnis de solitari hi ha la vida en societat. L’escalf dels colrats rostres dels jaios del país m’agombola i em gronxa dins d’un cafè de la nova Corbera a peu de carretera.

N’hi ha dos, que es miren la tele, i se’ls afegeix un tercer, got en mà, que els distreu. Dos més que juguen a cartes i piquen a la taula i s’insulten i riuen i s’intercanvien pecats. Més a prop, són sis els que solucionen el món i enraonen de tot i res entre crits i paraules sordes. Els ulls parlen. I les cares? Déu n’hi do.

A la barra, com bonhomiosos corbs a la manera d’Isop, un s’ho mira, dos que xerren, tres que parlen i un, de front ample i espardenyes, que fulleja el diari i alça els ulls per mirar-se l’amo. Quatre mots escadussers i els dos riuen confidents.

La filla em cobra al cafè. Un cafè que em retorna al món dels vius, una beguda que m’ha permès seguir el saó, l’experimentat i savi saó que m’agombola i em gronxa i em diposita dolçament en les humanitats d’aquest bressol planer.

Una riuada de gent alegre i riallera cau del vagó a l’estació de Jaume I. S’inicia la cursa vers la nit, la nit de Barcelona.

En Ventura, calmós i estirat com sempre, torna a anar d’hora, massa d’hora. La cita és d’aquí a una hora, però ell, enemic d’estressants velocitats, torna a anar sense atendre les hores. I és que li agrada tant de badar al pobre …

Li agrada badar, perquè diu que això el fa savi. Pobre home. Ho creu i avui ho exerceix pels carrers més vells de la ciutat dels prodigis. No n’espera res del tomb, tant sols bada. Bada perquè és un etern somiador. Si es menges totes les truites que somia, ara seria rodó com una bola de sabó i amb greus problemes de salut.

Aquesta ciutat antiga, romàntica, a voltes misteriosa, n’inflama la imaginació i li provoca ardents incendis de dificil solució. Entortolligat en el cabdell de ciments i humitats humanes d’un etorn tant antic i viu, unes notes de clavicèmbal l’estiren vers la Plaça del Rei. Allà, davant el Palau Reial, el barroc prèn vida instrumental i s’eleva aires amunt per escolar-se dins les orelles dels passavolants sense demanar permís ni atendre a raons.

En Ventura escolta, però és mundà, i s’avorreix.
S’avorreix fins que veu, de nou, les despulles d’en Canyamàs saltant damunt d’un rei esblanqueÏt pel terror d’una feta eterna. En Ventura gira els ulls. No ho pot veure. Tanta sang li fa mal i fuig.

Les gàrgoles de la Catedral se’l miren amb la suficiència de qui les ha vistes de tots colors. Inconscient, força el pas. Potser córre?

Al carrer del Bisbe es retroba amb la nit de Barcelona. Turistes perduts, veïns escopetejats, una parella es grapeja i un estol d’estudiants se senten els amos de l’univers desconegut. Porten un gat com un temple i fan tentines com quan eren menuts i la mare els acotxava. Ell i ella es graponejen aliens al món. L’altre no vol mirar-s’ho, però el cor esquinzat i la ferida oberta li volten la cara vers la dolça parella i ploren, els seus records encara no tancats ploren. En Ventura remou el cap i es diu: “La vida és molt bèstia”.

Feia vora vint anys que no es deixava seduir pels carrers de la Barcelona vella. Esperava veure’n canvis, esperava viure’n les espatarrants millores, però l’han sorprès les semblances. Turistes, estudiants, algun pobre, papers per terra, vidres trencats, Jean Genet. La nit de Barcelona segueix seduint amb el romanticisme de Jean Genet, però ell se’n desdiu. No li fa gràcia. I és que en vint anys han canviat algunes pedres, alguns llums, algunes fesomies. Potser, es diu, els locals cada cop són més semblants els uns als altres, però l’ànima burgesa i rebel de la ciutat, l’esperit perdut de sempre persisteix en les urbanitats que l’envolten. És la desolació dels desarrelats que viuen en el vertiginós món de les envejes i les renúncies i que troben llur salvació en la fosca nit de la ciutat que els empresona.

En Ventura no compren l’autisme dels ciutadans. La gent es belluga al seu voltant, però ningú es veu, ningú sembla entendre’s. On són les connivències? Tothom va a la seva. Molta gent i poques mirades. Molts rostres i pocs somriures. Cada inidvidu viu la seva ciutat, ningú veu la ciutat dels altres. En Ventura sent llàstima. Sent llàstima pel ramat, pel ramat desarrelat que l’envolta. Que l’envolta com l’amistat a patacades.

L’amistat a patacades que es prenen aquell parell de joves que, en la baralla, hi troben el plaer dels cadells de la llopada en creixement. Ningú se’ls mira. Ningú té remordiments? Estudiants d’arreu, ciutat d’Erasmus. Una guitarra, moltes veus. És la Rambla.

En Ventura la creua. Avui no li agrada i s’endinsa al Xino per no entrar al Raval. N’han espellat el rostre, l’hi han arrancat a cops d’obra per a farcir-lo de mamuts de disseny curulls de cultura moderna i contemporània. Ell és modernista i no ho entén.

En Ventura creu que perdre els origens manlleva la identitat, la identitat del país d’en Pepe, de la Charo i de l’enyorat Montalbán. En Ventura és un resistent, un sentimental, un creti -si se sap el que això vol dir-.

Al carrer del Notariat, en Ventura troba la neurona. La neurona que hi va deixar don Santiago Ramon y Cajal. La troba i s’enfila com un mico per les branques de l’arbre de la ciència. Ben a prop, l’Institut d’Estudis Catalans i la Biblioteca Nacional omplen de cultura científica i recerca les velles instal•lacions d’un Hospital com cal. És de nit. La cultura es reclou a pany i forrellat. Els carrers viuen, viuen i dansen l’eterna farandola de terres ignotes aillades del seu voltant.

En Ventura somriu. És al carrer del Carme amb doctor Dou. I el lloc li torna a la memòria la tisneriana anècdota de la filla del prestigiós doctor: ¿Com devia odiar la mossa l’humor punyent de son pare? I és que l’eminent senyor l’havia batejada Clara. Clara Dou.

Assegut al terrat, em penjo la pipa als llavis i et recordo.

Un sol dia per visitar-te. No n’hi ha més. Les obligacions del dia a dia no ens deixen fer-ho en qualsevol moment i demanem un dia de festa, un forat a l’agenda per venir-te a veure. Serà dilluns. Diumenge, plou.

Les primeres clarors del dilluns de glòria ens mostren l’espectacle del teu cap nevat. T’has vestit de gala per obrir-nos el teu cor més encisador. Terra moll, roques xopes. Els saltants van curulls d’aigua en plena sequera. Ells descobreixen els teus encants, jo els retrobo altra vegada. Però és que me’n podré cansar? Però és que un cim no és nou cada vegada? Els mil colors del cel al teu cap hi fan estada.

De fet, ja de pujada, ens presentes el Gorg Negre amb cabellera immensa, gegant i riallera. L’aigua balla, dansa, davalla i riu. Seguim remuntant el camí i ens aculls dins dels teus braços de pura roca, ens acotxes, ens acarones, ens guies. Amorós com sempre, ens animes a seguir. Avui la porta no és tancada.

A les envistes de Sant Segimon, seguim amunt, tot remuntant el nou tram que enfila la carena des de la triple creu de la pista per damunt dels Barretons. Les noves fites són encimbellades per la blancor del teu mantell, del teu mantell de neu albada. Cruix la neu en cada passa. Quan feia que no sentia aquest soroll? Quantes anyades?

Aquesta nit passada ens has posat catifa, que no és vermella, que és blanca. És blanca per abastar-te. Un tros enllà, davant nostre, una mica en les alçades, un atleta jubilat i fill d’aquestes contrades aprofita el moment per lliscar la teva testa damunt d’esquís de muntanya. Més enllà, la creu, la vera creu, l’única creu que et marca.

La nevada ha vingut de mar. La creu mai enganya. T’has vestit de blanc, del blanc de la mediterrània. Nosaltres t’agraïm de tot cor aquest espectacle. Et mirem, t’admirem, et reverenciem. Nord enllà, el Pirineu encara és més nevat que on som ara. La Mola i Montserrat, les Agudes a Llevant, i sota els nostres peus, la vila que el cotxe guarda. Més enllà, més avall, la plaent plana vigatana.

Camí de Coll Pregon, visitem el petit pessebre que resisteix en les alçades l’embat de les nevades. El resguard d’un roc, el deixa veure encara. Després el bosc. I que n’és de bonica la neu caient de les branques! Els arbres pelats es belluguen, com les palmes de Jerusalem. L’espectacle continua. Déu n’hi do que n’és de bell!

Coll Pregon! Quina instantània! El pedró de Pau Casals té la testa tota blanca, com el terra del indret: la tomba tant desitjada. Si algun dia jo em moris, Déu no vulgui que sigui encara, pugeu fins aquest coll que hi trobareu la meva ànima.

Cafarnaüm de neu i fulles baixant cap als Mosquits. A la font, hi fem un glop i amb dos salts som a la collada. Sant Francesc pareix que ens riu tancat en la seva gàbia, les ovelles ben curioses ressegueixen les nostres passes. Tant sols ens resta ja, seguir pistes ben arranjades que a La Vila ens han deixat i s’ha fos tot l’espectacle.

Toquen tres campanades en petjar Viladrau. Hi hem estat unes set hores, incloent-hi l’esmorzar, però què importa el temps que hi fa, quan s’atura amb la nevada.

Un vespre de Centre, la conversa s’enfila pel món de les roques i les vies ferrades. Respecte, por, vertigen potser?

La llavor d’una experiència. Una llavor plantada en la saonada terra de les il·lusions compartides. D’aquelles il·lusions que, fetes públiques, sempre troben el bell resguard dels altres que s’hi apunten.

Dies després, una trucada. Se’m desperta el cuquet per fer camins de cabres.

Baixo a la terra dels humils, però, per seguir les sàvies indicacions de l’experiència. Ella ja n’ha fet unes quantes. M’ensenya com es col·loquen els fòtils i per a què serveixen. De fet, generosa, complementa les restes del meu naufragi escalador amb més estris dels que he estat capaç de recuperar. Em sento més ós que mai. Ós a les portes d’un esport que sempre m’he mirat de lluny i amb certa desconfiança.

He fet alguna cresta?
Si, però a mans pelades.

He fet passos de roca?
També, però sense corda.

He fet alguna grimpada? Sí i, vist des d’ara, amb risc menystingut. Em podia haver costat la vida.
Graons clavats a la paret i una via de ferro on assegurar-se. Miro el que fa i ho repeteixo. Obro un mosquetó i l’enganxo. L’altra mosquetó és d’aquests que es tanquen sols i que, per obrir-los, has de girar-ne un giny i acarar-lo al trau de ferro. També el planto, però amb dificultat. Sovint un ferro enganxat a la paret em fa obrir i tancar els mosquetons. Cada cop vaig més lleuger en la feina, però no li agafo la mida a l’automàtic. Serà un avís constant del fet que soc en terra estranya.

Li trobo gust a la cosa. M’agrada estar penjat com un fuet a la paret de roca. Veig la Plana i m’eixugo les babes que regalimen barba avall. Malgrat els núvols, que bella que és aquesta contrada!

De cop, penjat de braços i cames en roques minses, em sorprenc xerrant animadament com si fos a peu pla. Fent via, parlem de viatges, de món, d’història, de vida. L’automàtic encara se’m resisteix quan faig l’última enganxada. El cuquet de l’emoció del balandreig d’un tibetà no ens crida tant l’atenció com la dança per la pedra i el tacte rugós de la terra sota els dits. Movent cos i estirant les cames, avancem per la roca i deixem el pont pels altres. Tenia raó. Què bella és la dança dels muscles i les cames!

De roca en roca, de via en via, ens acostem a un nou tram que diuen que és molt dificil. Fatxendós i pagat de mi mateix com sóc, m’hi enfilo. La realitat em retorna la humilitat. Mancat de coneixements per superar un relleix, tiro avall. Estintolat a una pedra, la veig com s’ho mira, s’ho estudia i avança. M’enfilo per un tram senzill que em recorda velles vies de grimpada.

Un nou tram. Braços i cames treballen, els muscles pateixen, els dits s’adoloreixen i em sap greu sentir-me al final de la ferrada. M’agrada. M’hi esforço. Segueixo. Les mans són dalt.

El vent em colpeja la cara i, si fos més previsor, em cobriria les espatlles. La felicitat puja del pit, s’enfila galtes amunt i s’atura als ulls per espurnejar cap en fora. Noto l’escalf del plaer en ser dalt del Puigsagordi.

Feta la primera ferrada, faig un glop d’aigua. El nom em queda gravat, Baumes Corcades.

Arribo a la capsa metàl·lica que allotja el memorial. És tancada. És d’hora.

Malgrat la forta tramuntana que bufa a La Jonquera, remunto les primeres passes del GR-11 en direcció a Requesens. Els peus ja ho tenen això, sempre menen a la muntanya. Què hi puc fer?

Val la pena enfilar-s’hi, però. Val la pena enfilar-s’hi per veure la vila empordanesa d’una manera diferent i, amb uns mínims coneixements, escodrinyar els passos que, entre el llunyà pic del Costabona i aquest indret on sóc ara, van fer de cabaloses lleres de rius humans en els temps d’aquell Exili que es rememora allà on, de nou, em guien les passes.

Tornat al Museu, la tecnologia fa de les seves i l’amable dona que m’atén fa mans i mànigues per lliurar-me la primera entrada del dia. Després vindrà un grupet d’alemanys… i una parella de jubilats… i una mare amb la seva filla … i… Però, ara, sóc sol i amb el bitllet a la mà.

Un ascensor ben modern em puja a la segona planta del Museu. Allà, ben amunt, comença la baixada als inferns de la memòria, històrica. S’obren les portes i sonen sons de guerra i el plor d’un infant.

Parets blanques, escales lluminoses, aires de mausoleu.
De mausoleu que mostra fets a aquells que no els vam viure directament i que ajuden a recordar a aquells que ho van patir més d’a prop i se’n llepen les ferides. Les ferides que encara avui supuren a la pell de brau, malgrat vulguem girar-nos-hi d’esquena.

¡Quina gran riquesa seria voltar aquest indret acompanyat d’aquell conegut que sabem que va prendre l’infaust camí de l’exili! Sol, m’endinso en els objectes del record i intento pinçar, a través d’ells, l’intimitat més pregona dels seus actors. Recordo la infantesa.

L’enfilall cronològic de fets i dades s’inicia en temps d’esperança republicana i clou amb la consecució de la nova i jove democràcia on encara som embrancats.

El llenguatge és el dels oficialment vençuts. Pel magí em passa el dubte de si, en un museu com aquest, no s’hauria d’utilitzar la més acurada referència anglosaxona als bàndols en conflicte: Lleialistes i rebels enlloc de republicans i feixistes. El dubte se’m desfà com la sorra: Vols dir que les paraules són rellevants, però?

Al cor de l’exposició permanent, hi ha la part que m’ha resultat més interessant: Es tracta de l’aportació dels exiliats a les terres d’acollida i d’un videomuntatge amb les explicacions vitals dels que van marxar i dels seus fills. Imprescindible perla per conèixer de primera mà què suposa l’exili, qualsevol exili, i quines aportacions poden haver-hi pels que acullen i ajuden a passar el tràngol de deixar-ho tot i refer la vida en un altre lloc.

Una altra perla de l’exposició és la confrontació en paral·lel de les instantànies fetes per un pres català en un camp de concentració francés amb les imatges del fotògraf oficial del camp. ¡Quina manera més gràfica de mostrar-nos la relativitat dels impactes informatius que rebem dia rere dia! Tota una lliçó de pedagogia! Una mostra evident de la necessitat de ser crítics davant el que ens conten i ens ensenyen! La realitat té tantes cares! La veritat és tant diversa!

Crec que val la pena treure el nas per aquest Museu. Val la pena treure-hi el nas amb l’esperit crític necessari per destriar el gra de que és l’exili i que suposa, de l’embolcall teleològic que, sobre tot al final, sembla revestir l’exposició.

Això sí, jo faria una recomanació per qui vulgui millorar la visita al Museu amb el coneixement de l’entorn d’aquell Exili, de tots els Exilis. Calen, potser, tres o quatre dies per resseguir aquesta proposta temàtica. Una proposta que

– començaríem baixant a Prats de Molló per Coll d’Ares, amb la possibilitat de fer una excursioneta a dos dels colls que van veure el pas d’exiliats cap a Prats des d’Espinavell: els colls Pregon i de Siern. (A l’Oficina de Turisme de la població del Vallespir proporcionen el recorregut que permet apropar-se als esmentats colls en una passejada d’unes cinc horetes des dels banys de La Presta -),

– seguiríem per la carretera que mena a Sant Llorenç de Cerdans i faríem parada a Costoja. Una passejada imprescindible per aquesta població permet veure restes de catalanitat i referències que desprenen l’aroma de l’exili en un dels passos menys coneguts del Pirineu.

– Caldria seguir en direcció a Tapis i Maçanet de Cabrenys, poblacions amb un entorn prenyat de records dels governs republicans català, espanyol i basc (diuen, fins i tot, que en una mina propera s’hi van amagar diverses obres del Museu del Prado i, qui sap, si el famós oro de Moscú). D’aquí, el camí a La Jonquera demana de passar per La Vajol i els colls que van viure el pas dels presidents Companys i Aguirre i tants d’altres prohoms que es van allunyar del gruix de l’exili republicà des d’un mas proper a Boadella. La passejada fins a Las Illas no és gaire pesada i ajuda a reviure el moment amb el blink blink del poder vençut.

– A La Jonquera, visitaríem el Museu i pujaríem als colls del Pertús i Panissars, passos tradicionals que, en l’època que ens toca, foren els rius per on va circular el gruix d’emigrants exiliats.

– Tot seguit creuariem la frontera, per anar a la Costa Vermella i és que les platges d’Argelers foren un dels indrets més foscos en la concentració d’emigrants. Veure-hi els banyistes dóna sentit a la fugida de la memòria que a La Jonquera ens fan recordar. I aturar-se a Cotlliure i visitar la tomba d’Antonio Machado ajuda a posar nom a l’anonimat dels exiliats.

– Resseguint la Mediterrània, acabaríem visita fent la Ruta de Walter Benjamin fins al cementiri de Portbou. Allà, hi tenim el “Passagen” de Dani Karavan, el monument en memòria de Walter Benjamin i dels exiliats europeus del període 1933 – 1945. Un escruixidor símbol que permet apropar-se a la situació d’amenaça existencial viscuda pels emigrants del segle XX i que és, a l’hora, un clam a la tolerància i a la comprensió per damunt de les fronteres en un moment de nous exilis, de nous emigrants, de noves aigües i ports d’acollida.

Fet això, només caldrà que ens preguntem, com molts d’altres abans que nosaltres…

Qui no és un exiliat?

Un exiliat del seu país més íntim, del país que serva en el record i que cada cop, a mida que circulem per aquest món, se’ns fa més viu, més real, més evident. Un país que ens deixa una empremta inesborrable i que, més enllà de tota memòria i tot record, ens marca per sempre més.

Encarats en la distància del temps, girem els ulls a la infantesa i ens descobrim exiliats del nostre passat. Ens en descobrim per ser més a prop dels altres exiliats. Els exiliats d’ahir, d’avui i de demà.

Una impressionant pala de neu davalla coll de Pal avall fins més enllà de les primeres aigües del Tec. Els vents retrunyen entre les roques i s’escolen roba endins, acaronant rostre, mans, narius, … El sol de migdia dóna llum, però no escalfor. Aquí, a la cara nord del Costabona, l’hivern s’en riu de les primaveres que diuen que ja han arribat.

Faig lliscar les cintes de les espatlles i deixo caure els 15 quilos de motxilla a la pendent de terra humida i roques que els meus peus segueixen des de la Coma del Tec. M’assec. M’assec amb l’esquena repenjada a la motxilla i gaudeixo de la solitud enmig d’aquesta gernació de natura en estat pur. Neu, roca, glaç. L’aigua escolant-sa sota el gel que cobreix les aigües d’un jove riu mediterrà. Silencis. De cop, uns ulls et miren. Alces la vista i el veus en total majestuositat. És ell, el símbol de l’Amor pels antic egipcis: el gran voltor.

I és ara, en aquest instant de màxima clarividència, quan se’t fa present la mística transcendent de Mossèn Cinto, de Richard Wagner, de Tolkien!

Sempre havia circulat per les alçades d’aquest racó de món. Com molts, com tots. Avui, però, he volgut descobrir-lo i m’ha sorprès. Malgrat haver-me vist aturat per una immensa i imprevista pala de neu glaçada, he entès que la conquesta de l’inútil no resta closa a la consecució de cims, sinó també i, amb molta més força, allà on l’espectacle de la natura eixampla la Llibertat i et retorna l’Amor. L’Amor en estat pur. L’Amor que es contraposa al Poder. Amor, Natura i Llibertat. La trilogia veritable enfront de l’escollida pel nostrat progrès: Poder, Civilització i Llei. Les trilogies que ja confrontaren Mossèn Cinto, Richard Wagner, J.R.R. Tolkien i tants d’altres es mostren amb tota llur cruesa.

I ës que és aquí, en indrets com la Coma del Tec en el trànsit de l’hivern a la primavera, on hom és faidit de l’anell, de l’anell del Nibelung, de l’anell de poder que tot ho controla. És aquí on hom es lleva la mundana pell i troba el tresor del Sant Graal. Perquè només l’esperit pur d’un Tom Bombadil pot tenir estada en aquestes contrades tant allunyades de la força de l’anell. Desposseït de la carn del Poder, la Civilització i la Llei, tant sols em resta l’esperit de l’Amor, la Llibertat i la Natura!

Però per accedir al coneixement més pur, el camí no és fàcil. Per arribar-hi, s’ha de creuar la mentida construïda per anys i anys de poderós corcó legalista, allò que molts han interioritzat com a frontera, però que no és més que una pell falsa que cal llevar-se del damunt. A Prats, hi deixem la guerra, les muralles, el fortí, el poder. Als Banys de La Presta, la material bellesa civilitzadora. I seguir amunt.

Més amunt, boscos misteriosos poblats d’arbres mil·lenaris mostren petits éssers que, dançant al vent, et glacen l’enteniment. Els darrers isards es resguarden dels freds alpins en aquestes boscúries encara mig humanes. Algun ocell refila des de la capçada pelada d’un arbre i marca el camí a seguir. El Pas del Gat introdueix al visitant a la misteriosa obaga de La Grevoleda. Les darreres masies enrunades resten en l’oblit i es fa la llum.

La llum de la coma de pastors amb cabana i orri que et treu de l’arbrada obaga. Avui tot és buit. Una remor et clou les parpelles del saber per sentir, dins l’orri rodó, les preguntes directes i punyents d’un sacerdot de sotana i espardenyes. Els pastors, de sarró i samarra, munyen el bestiar. El mossèn anota en son magí cadascuna de les llegendes, dels records dels companys d’estada. Aux conquerants de l’inutile resta gravat en un monòlit de roca proper. En temps civilitzats com els nostres, l’inútil és la Llibertat, la Natura, l’Amor. Wagner ho va entendre, Tolkien ho va entendre, Mossèn Cinto en va parlar, el Pirineu sencer n’és una glossa.

I jo, cul a terra i amb l’esquena al monòlit, tanco els ulls i miro: Una impressionant pala de neu davalla coll de Pal avall fins més enllà de les primeres aigües del Tec. Els vents retrunyen entre les roques i s’escolen roba endins, acaronant rostre, mans, narius, … Ara sí. Ara sí que el sol dóna llum i escalfor. Feliç, llenço un esbramec joiós en saber-me en la terra de l’ós!