El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La idea feia temps que em rondava pel cap i el fet de trobar dos apunts de dos menjamuntanyes a Internet, em va acabar de decidir a provar-ho. En Xesc Cots, l’autor de Ropits, l’anomena Gran Olla de Núria; en Joan d’Alpens prefereix dir-li Olla Grossa de Núria. Jo, fent-ne algunes variants que em semblaven força interessants, l’anomenaría El Manelic de Sant Gil, en homenatge als pastors d’aquestes terres. Uns pastors que, representats pel protagonista de Terra Baixa, tenen com a patró aquell Sant Gil que va arribar pel coll d’Eyna a les valls de Núria en temps de llegendes que es perden enllà de la història.

Ells, acostumats a viure a muntanya, recorrien llargues distàncies per necessitat. Nosaltres les fem per pur esport.

M’acompanyes a caminar amb passa llarga?

I vols música? Serveix-te:

A quarts de sis del matí deixo el cotxe a l’estació de Vallter. És fosc encara i el frontal em fa servei per a remuntar la Portella de Mentet. El roig encés perfila els cims del Canigó i, sense contemplació, enfilo cap al Pic de la Dona amb passa llarga i segura.

A quarts de set del matí baixo per l’ampla llomada que separa el Pic de la Dona del seu veí i remenut Puig d’Ombriaga.

Narinan i sense torbar-me avanço per l’esquena d’ase, mentres el sol comença a daurar el cim del Bastiments. D’una esgarrapada faig el nou cim a quarts de vuit i, sense torbar-me segueixo carenant per un espai encara buit d’ànimes excursionistes. 

Gaudeixo com una criatura amb roques noves en fer els passos de les Collades de les Comes de Malinfern, llaçades que ara em deixen sobre Comamitjana ara sobre la Coma del Freser.

Narinan i sense torbar-me m’enfilo com un isard per les roques del Freser i baixo tot deixant a l’esquerra el Pic de l’Infern. Ací, veig els primers isards que fugen esporuguits cap a l’espectacular circ de Carançà. 

I com gaudeixo amb els seus salts, mentres m’entretinc amb els darrers trams de roques per m’apropen al coll de la Vaca.

A quarts de nou ja he deixat els Pics de la Vaca enrera i baixo cap al coll de Carançà. Una excursionista puja dels llacs amb motxilla grossa i s’hi atura a descansar. Jo no m’hi aturo pas i remunto amb bona passa el Pic de la Fossa del Gegant. 

Narinan i sense torbar-me faig un glop tot caminant amb passa ferma pel Coll de Noucreus. Però no em torbo i m’aixeco en pujada cap al pic del mateix nom. Els isards van fent de les seves, tot anant d’una vall a l’altra en catalana contradança.

La barraca del Noufonts em fa la gara-gara, però la deixo per una altra ocasió en què la festa ja sigui acabada. És així com, a quarts de deu, m’aturo al coll de Noufonts a fer quatre mossades i fer un nou traguinyol d’aigüa. 

De nou toca pujada per guanyar el pic d’igual nom, després vorejo el Pic d’Eina, car la marxa es va notant i el Pic es pot fer tot flanquejant.

Al Coll d’Eina em saluden un parell d’anglesos que em demanen si és difícil la pujada al cim suara esmentat i els dic que no deu ser-ho, tot i que jo no l’he guanyat. El Coll d’Eina, o de Núria, és una collada ampla, un dels colls de pas més fàcil, un camí tradicional. Al nord, la blancor d’Eina ens parla d’un poble ceretà. 

El sol ja fa de les seves i jo, enlloc de pujar al Puig del mateix nom, prenc un xic del sender que baixa a Núria i, tot just passat el cim, m’enfilo amb les dents clavades a l’herba i les roques, per recuperar la carena i seguir-hi anant. És així com faig el Puig de Núria i em preparo per muntar-me al Finestrelles.

Narinan i sense torbar-me, pujo al Finestrelles amarat de suor i amb la gola ben seca. 

El temps se’m desfà com rellotge dalinià, perdo les hores i els pensaments es desfan en imatges i sensacions d’àguila imperial. Damunt el Puigmal un parell de núvols es van acostant i ennegreixen un xic el cel. Al fons encara hi veig el Pedraforca, els cims de Sotlló i la Pica d’Estats, el Carlit. Als peus, la Cerdanyà i les comes que porten a Núria.

Al coll de Finestrelles, bec com un esquimal perdut en un desert, però no m’aturo encara. D’esma i potser fent tentines i tot, roquejo fins al Puigmal de Segre en un paisatge que se’m mostra lunar.

Un xicot em demana referències del Finestrelles i li ensenyo en la distància. Crec encertar-la, però n’estic poc segur. Al cim del Puigmal de Segre, una parella de francesos es miren un mapa i l’horitzó.

Els núvols s’inflen i es fan grans. El sol s’hi amaga al darrera i, abans d’arribar al Puigmal Petit de Segre, un parell de fites m’ajuden a fer camí. 

Som al pic del migdia i, baixant – baixant, passo pel costat d’una creu perduda en un indret on va deixar-hi la vida algú que s’estimava massa les muntanyes. De la creu estant, veig l’ampla traça del camí de la Coma de l’Embut. Només haig d’anar seguint el torrent i enganxar-m’hi a l’alçada dels pluviòmetres.

Grups de gent que puja i baixa del Puigmal que no he visitat, el gran, el d’Er, i jo nariran que fa baixada. 

A la una sóc creuant els edificis de Vall de Núria, farcits de turistes i juganera quitxalla que ara van damunt d’un cavall, ara espanten quatre oques.

La pujada a l’Alberg se’m fa més eterna que totes les altres que he fet avui, però deixant la ment en blanc, vaig fent pista amunt fins a passar per davant de l’edifici. Una font. Cantimplora plena. I prenc el primer camí que veig. Un xic avant, miro avall. He pres el del Torreneules i volia fer els Enginyers. Fent llargues esses, perdo alçada i poso el peu al camí triat just dessota la Pedra Dreta. 

Són tres quarts de dues de la tarda. A tres quarts de quatre, en Xavier de Coma de Vaca m’acull entre els seus estadants.

Bones lectures sobre vells oficis a les Gavarres, la contemplació de les corredisses de núvols damunt Coma de Vaca, la xerrada amb el pastor de Tregurà i el seu parell de cans, un suculent sopar com només saben fer en aquest refugi, un amable llit i la platejada color de lluna plena, cauteritzen la suada d’aquesta primera jornada. 

És així com a quarts de vuit del matí surto del refugi cap al coll de Tres Pics i remato l’escapada tot dançant per l’estricta carena que separa aquest coll del de la Marrana. A les deu em miro el món des del gran Gra de Fajol. Els ulls veuen, avui sí, el camí per anar al Petit, però ho deixo per una altra jornada. Ara toca la baixada.

I, a les 11, sóc al cotxe mudant de pell de muntanya amb una ploma de corb penjada al barret de palla.