El Cau de l'Ós Bru de Taradell

A les quatre de la tarda, el taxi que ens torna d’Izaba arriba al pàrquing de Torla. Acabada la penúltima setmana, m’acomiado d’en Joan i la Paller i prenc el cotxe amb intenció d’anar a fer nit a Coterets.

La primera idea era pujar a San Nicolás altra vegada i fer el Port que porta a Gavarnie, però el cotxe és massa vell i urbanita per a fer pistes forestals i em decideixo per canviar l’agenda altra vegada.

En passar per Sallén, em sedueix l’aroma del Casino i m’endinso a la
capital de la Bal de Tena per a fer-hi estada. A l’Hostal del Centro
trobo una habitació a les golfes que se’m fa força avinent per format,
qualitat i preu.

Un bany calent, recomposició de fòtils i samarretes, un volt pel
poble, quatre compres per tornar l’endemà a muntanya, un sopar de pizza
immensa i deliciosa que em fa deixar propina per atenció, plaer i
servei i… Au cap al llit, que l’endemà ens llevem d’hora.

És fosca nit quan encaro el Portalet i baixo pels revolts que es
dibuixen a llevant de l’emblemàtic Pic de Mieidia d’Aussau.
Autocaravanes i cotxes indiquen que hi ha gent voltant aquestes
contrades. Potser dormen a peu de carretera, potser bivaquegen o
s’estatjen en algun refugi d’alçada.

El sol em fa l’ullet tot remuntant el coll d’Aubisque, un d’aquests
mítics colls pirinencs farcits de corbes i que, posant-me els ous per
corbata, em fan veure més titànics encara els ciclistes que s’hi
embranquen.

La boira m’atrapa pujant al Pont d’Espanya. Crec que ja vaig contar
que, de menut, a Coterets, hi vaig anar a veure un cosí de ma mare,
pròfug del servei militar en temps d’aquell que es feia dir Franco.
D’aquella visita en recordo aquest pont i unes cascades farcides
d’aigua. Els ulls se n’anaven més enllà del pont i el meu magí es
preguntava: D’on baixa tota aquesta aigua tant tronada?

Potser és la cerca de resposta per aquesta pregunta el què m’hi
torna aquesta vegada. Em calço les botes, em carrego la motxilla a
l’esquena i faig tentines de cec entre la boira, tot remuntant les
costerudes pistes d’esquí nòrdic que, un cop suavitzades, et deixen al
llac de Gaube.

El llac, amb la boira i el bordar d’un ca proper, es dibuixa misteriós i seductor.

Entre fites de pedra i salts aigüa, entre fresca herba i xiscladores
marmotes, m’arribo al refugi de les Oulettes de Gaube. Una llar
acollidora amb unes impagables vistes a una de les cares més glaçades
del massís del Vignemale.

Me’l miro i n’admiro la corprenedora distància que el separa de
l’acolorida fesomia que em mostrava allà on se’l coneix com a Comachivosa.

A les portes del refugi, estudio el camí per a fer el coll de les
Mules i, ben ensenyat per un bon mestre, escurço desnivell i distància,
tot travessant una tartera de grans rocs i sol un xic inestable. En
arribar al camí “oficial”, la pujada es fa costeruda i un aire glaçat
anuncia la proximitat d’un pas entre valls fondes.

Dalt de tot, un abric de bivac, m’ajuda a mantenir l’escalforeta.
Veus amigues i de coneguda parla em fan xerrar un xic amb uns
valencians –potser de la Plana- que van de travessa per aquests
voltants.

Per un moment, em sento temptat de saltar el coll per fer un
flanqueig que mena el pas que porta a la vall del Mercadau. Faig un
glop d’aigua i prenc quatre ganyips. L’aire fred i els núvols que
dançant i s’entortolliguen al Vignemale me’n fan desdir.

I salto i baixo com un isard fins al refugi. Allà, torno a
contemplar una de les glaceres del Vignemale i la seua espadada paret.
Amb la cervesa a la mà, dino un xic i torno cap al Pont d’Espanya.

En aquestes primeres hores de la tarda, el Pont és franc de boira i
farcit de turistes que, diguem asocial si vols, em fan molta nosa.

Prenc al cotxe amb intenció de fer nit a Gavarnie i voltar pel circ
que li dóna nom. En arribar-hi, però, la munió de cotxes i turistes me
n’expulsa. I decideixo deixar-ho per una altra ocasió.

Fugint de la gentada, faig un Tourmalet emboirat i farcit de xais.
Fins i tot en cotxe, sento la sensació de vertigen de les carreteres
perilloses i els revolts increïbles. Al cim tinc temptacions de fer el
Miedia de Bigòrra, aquell cim que vam veure des del Montardo amb el seu
observatori al cim. És tard, però, i baixo del Tourmalet amb la vista
posada ja en el coll d’Aspin i el Peyresourde que el segueix.

Emborratxat de colls, corbes, paisatges d’asfalt verd i benzina, em trobo creuant
les senyorívoles avingudes de les Banyeres de Luchón. A San Mamet
tombem cap a l’Aran, remuntem al Portilló i, amb la dolçor d’un cotxe
savi, aterro al sud de Bossost, camí de Vielha.

A Es Bordeta, alguns camions aparcats vora un restaurant m’indiquen
bon sopar. M’hi aturo i… la traça del camioner no enganya! Bon sopar
i força económic.

Amb la panxa plena passo Vielha i surto de l’Aran pel túnnel nou. La
son m’atrapa a Vilaller, però no hi trobo lloc per dormir. És massa
tard i he espantat uns hostalers.

Dues caravanes d’alemanys m’acullen al seu redós un xic avall. Són
vora les 12 de la nit i les primeres llums del dia encara m’hi troben
ben adormit.