El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Any rere any des de ja fa cinc anys, un servidor es pren una setmana de vacances per anar travessant el Pirineu a poc a poc i en immillorable companyia.

Fa cinc anys que vam sortir de Portbou, vila ferroviària i marinera, i enguany hem arribat a Izaba, allà on el Pirineu es torna humit i suau, i fa olor a mar salada.

Per aixó, el diumenge al matí el cotxe sortia de Gorpegui i travessava Nafarroa per aturar-se a la bonica vila de Torla. Allà, en un bar força amagat feia entrepà i cerveseta per a fer temps.

Al vespre, a San Nicolás de Buxargüelo feiem un sopar més muntanyenc
en un entorn privilegiat.

De San Nicolás a Panticosa, el camí supera
valls d’immenses pastures i colls que ofereixen vistes meravelloses de
muntanyes tant acolorides i pictòriques com el Comachivosa, aquell cim
que ha fet més fortuna com a Vignemale i que té, des del coll on el
mirem, una riquesa cromàtica que la fa única entre les muntanyes del
Pirineu.

Panticosa és una ciutat fantasma que té la fesomia de campus
universitari en ple estiu. Enfonsada en un clot profund, presenta un
bon resguard a la Casa de Piedra, refugi que, en aquestes dates, és
farcit d’excursionistes desitjosos de rondar pels cims que l’envolten.

La segona jornada, ens mena de Panticosa al Refugi de Respomuso per
uns paratges encara més encisadors. La bellesa dels ibons de Bachimaña o del sorrenc Ibon Azul,
contrasten amb les tonalitats blanques i grises dels esquerps Infiernos.
L’entorn, màgic i misteriós, compta amb un dels passos més bonics del
Pirineu. Tant bonics que, si hom no té cura de les passes, es pot veure escopit als peus de la tartera que s’obra
cap als peus del Balaitús.

Respomuso és refugi de muntanya. A tres hores escasses de Sallén de
Galligo és base de pas cap al coll de Sant Martí, un dels grans passos
que agermanen els pobles del Pirineu; i de mil-i-una vies d’accés al
darrer dels grans massísos que superen els 3.000 metres d’alçada: el
gran Balaitús, ample i pagat de si mateix per llur grandària.

Quin
contrast més gran el del Balaitús amb els Infiernos i el Comachivosa!

El tercer dia és de descans. Després de dues intenses jornades de
muntanya, toca baixar a Sallén i remuntar l’horeta curta que separa la
capital de la Bal de Tena de les pistes d’esquí de Formigal.

A Sallén
no ens estem de fer el got al Casino, el bar de referència que
encara comparteix edifici amb l’Ajuntament, tal i com passava en el Pirineu d’abans.

Després, a mitja tarda anem
remuntant el camí a Formigal on fem bany de piscina i nit d’apartament.

El dijous, gaudim de l’espectacularitat de dos cims que
s’emmirallen. Des del llac del mateix nom, l’Anayet sembla el reflex
exacte del Pic de Mieidia D’Osseau que el contempla des del Bearn.

El
paisatge és tant encisador que ens captiva i ens reté vora les seves
aigües durant una bona estona. Fins i tot, oblidem l’intens fred ventós que baixava del Portalet a les hores petites del dia.

Entre roques ens alcem fins al coll, per arribar a la llarga Canal
Roya d’arbres immensos i contes de fades. De fet, és un paisatge que
s’engruna i es reparteix sovint per les parts més baixes d’aquest
recorregut.

El tram final, remunta un xic la vall de Canfranc i ens deixa en una
ciutat tan o més fantasmagòrica que els Banys de Panticosa. Candanchú a
l’estiu no deu tenir ni els militars de l’Acadèmia que obra les portes
de les pistes d’esquí. Un remenut bri de vida, s’obra en els dos
refugis que conviuen porta a porta al centre de la desèrtica urbanització. Allà,
a cavall de l’un i l’altre fem el got i aprofitem per dormir.

Divendres, la jornada ens portarà als peus del Castillo de Hacher,
muntanya impressionant i amb cim enfonsat en el seu interior.

Sortim
doncs de Candanchú per treure el nas a la Vall d’Aspe. I, amb una
esgarrapada, som en un llac farcit de bestiar i de turistes. L’Ibón
d’Estanés conserva la bellesa del d’Anayet, però els seus cims no tenen
tanta volada.

Després de dinar, tornem a saltar de vall i ens endinsem en un
paisatge més propi de les grans praderies americanes que no pas del nostre
Pirineu. Enlloc de bisons, vaques i cavalls. Però les Aguas Tuertas
tenen l’ampla fesomia de les pel·lícules d’índis i vaquers. Una bauma
ben posada ens serveix de marc incomparable per admirar-la a plenitud.
Després, els peus ens demanaran unes aigües més rectes, car el camí
s’allarga i s’estira i no sembla tenir final.

La nit la fem en un Alberg regentat per un rastafari nostrat i
carregat de dread-locks. Una hamaca entre dos arbres, ocupa el pati de la vella escola de
Siresa i el reggae sona a totes hores i ens fa bambolejar mentres descansem a
l’hospici siresenc.

Siresa, diuen els que en saben, és el lloc on va néixer el Regne d’Aragó.
Disposa de Monestir vell i, juntament amb Echo, donen una sensació de pau
que fa més passadores les hores i més bona la recuperació.

Una recuperació que serveix per a una de les jornades més boniques
d’aquesta travessa. Remuntar per les restes d’una via romana,
enfilar-se per un bosc espés i ombrejat, passejar pel Barranc de
Mazandú, el Rincón de Alano i l’Achar d’Alano és un festival
excursionista dificil d’igualar. De feixanc en feixanc es va remuntant
per darrera la Serra d’Alano.

A llevant, el Castillo d’Acher va
desvetllant el seu secret més ben guardat. Després d’haver fet la via
romana, hom té la sensació de moure’s per un terrer on els alans, car
la serra en té el seu nom, s’amagaven i iniciaven els seus atacs
llampec en contra de les forces imperials que venien de Roma.

De fet, una ramada d’una cinquantena de sarrios –els isards en
nomenclatura autòctona- ens ofereix un espectacle digne d’aquests
exercits de l’avior. El soroll de les seves potes ressona en els cims que
envolten la solitària feixa on els hem anat a emprenyar. Un feixanc
farcit de lliris i florida orella d’ós.

Al collado d’Estriviella fem parada i fonda i admirem els espadats
de la Serra d’Alanos. Aquí, podem contemplar com la verticalitat de
llevant obra pas a l’horitzontalitat de ponent. S’acaba el gran
Pirineu i comença, de nou, la humanitat del Pirineu arbrat que juga
amb la mar salada.

Des d’aquí, podem veure l’Ori, el darrer dos mil. I,
enfilant-nos a l’Estriviella, la resta de dos mils navarresos que tenim ben a prop
d’on sóm ara.

El cel es cobreix de núvols tant bon punt arribem a la pista dels
pastors. Narinan i sense torbar-nos anem baixant per corriols que van travessant la pista.

Finalment, el càmping de Zuriza ens indica que,
ara sí, ja som en terra basca. I és que, al bar del càmping-refugi,
l’euskera domina a pleret, malgrat ser encara a Ansó. L’euskera i el català com a segona llengua de l’indret.
Dues llengües que ens fan sentir com a casa.

El darrer jorn és un passeig de tres hores escasses per un entremés
de la Selva d’Irati, un entremés farcit de bruixeria i fagedes
misterioses. Bruixeria amb un gorg negre espectacular a les portes
d’Izaba, la vila dels locos.

A Izaba, mentres esperem el transport que ens torni a casa, fem el
got amb un tastet de formatges. I un servidor aprofita per fullejar una
edició del Berria, car val més començar a familiaritzar-se amb la llengua
que ens acompanyarà en la darrera setmana de travessa, la setmana del 2010.

Em imatges a Can Pepitu: Et fa?