El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La Lola d’Arran empeny en Jeroni muntanya amunt.

Ho fa amb la força d’un personatge capaç de vèncer la fosca d’un cel prenyat d’aigua a gabadals i espetecs salvatges.

Posa-hi música per continuar!
Només has de prémer el play i, potser, et plaurà el maridatge!

Baixa als prats i remunta, tot seguit, una carena ja coneguda d’altres caminades.

De la carena, al flanqueig. El cim, ben amunt, a l’esquerra; el riu, ben avall, a la dreta. Penjat a mitja alçada, segueix la sendera pelada per un terrer eixorc i clapejat de pedres i flors ben joves i regalades.

Un remenut ocell li volta la testa, piulant-ne la descoberta. Un crit tomba de roca en roca i confon l’espai i la muntanya. En Jeroni somriu. Abans sentia por, ara sap que la marmota és sàvia.

Un plugim fí li amara camisa i cara, però ell segueix endavant empès per un nou aire. No pas per fer cim, no. No pas, avui. No pas, ara. I és que l’esgarip de la marmota l’hi ha fet recordar un altre indret farcit de màgia.

Baixa i puja i torna a baixar. Una marmota fuig esperitada i desapareix per un forat sota una roca. Un xic enllà, dos plançons d’isard corren lleugers darrere sa mare. S’amaguen del nouvingut, però ho fan en direcció errada.

En apropar-se a la cabana, ja surt la mare saltant i botant i fent escarafalls per cridar l’atenció de l’hereu del caçador. En Jeroni la segueix rostos avall amb la mirada.

Un soroll l’hi atrau els ulls. Són los menuts que ja corren, però no segueixen pas la mare, no, se’n van en direcció contraria. La curiositat pot més que la por i, de tant en tant, s’aturen per veure quina és la bèstia que fa córrer la mama.

Després, assegut a les portes de l’eterna cabana enrogullada, en Jeroni treu la bota i traginyoleja amb prestància. Després, calmosament, para taula rural amb vistes regalades:

Són aiguamolls del Tec, clapejats de roques, i voltats de muntanyes. A l’esquerra, el Costabona; a la dreta, les fuetades de Bèbrix. De fons, els silencis. Els silencis trencats per trafagudes marmotes que passen gana.

En Jeroni queixala pa, beu a galet, queixala formatge. I a cada queixalada, un esgarip de marmota emprenyada. Quan en Jeroni queixala, la marmota canta i, a cada crit, s’apropa una passa:

– Que fa aquest malparit, menjant en les meves contrades?