El Cau de l'Ós Bru de Taradell

El matí d’aquest dissabte de juliol em troba pujant a Coll Formic. Sí, sí, ja sé que aixó anava de castells, però els castells són a la tarda i, abans, vull fer un emboirat cim.

El matí d’aquest dissabte de juliol em troba pujant a Coll Formic. Calça curta i samarra nòrdica. Estirem bastons, posem el cronòmetre en marxa i…

A pas de gegant, enfilo el Matagalls i amb 45 minuts toco la creu.

La boira corre per aquestes alçades i la gent va força abrigada. No pas jo. El calor d’una cursa en pujada no em deixa notar el fred. Ans al contrari, l’escalfor de l’adrenalina de les passes llargues em fa morir de calor.

25 minuts després sóc assessorant uns nouvinguts sobre les condicions del cim. Tenen dubtes en pujar-hi. I, si tingués més temps, no tindria dubtes en acompanyar-los-hi, però el rellotge va corrent.

El metro és ple d’estrangers, alguns porten samarretes negres i bambes del mateix color. En arribar a Jaume I surto just darrera les natges d’una valquíria de roba lleugera i maromo de bíceps de gimnàs i closca amoniacada de cabell curt.

A la plaça Nova, em trobo una parella de Xiquets del Serrallo, que ben aviat són tres. Avui és vepsre d’històriques: Els castellers de Barcelona, amb els nostres quaranta anys, convidem dues grans colles que tenen la seva edat. D’una banda, castellers de la Vella -que com diuen per allà a Valls, “la Vella és la Vella” i porten els xiquets a la sang-. De l’altra, els Minyons de l’Arboç -colla històrica d’un Penedés que, de castells, en sap un tros -.

Poca gent enara a plaça i, esperonats per una xiqueta, fem el pensament d’anar a fer el café en un basc que és proper. Una taula a la terrassa. Ens hi atansem tot seguit, però, ja ho diuen, que més se sap per vell que per diable, i un comando de iaies ens burla i ens pren el lloc. Mare de Déu, quina vergonya! Poc després trobem taula i la vergonya es dilueix.

El dia és gris i ennuvolat. Bé, sí, ho és. Ho és fins que l’anxaneta saluda de dalt d’un 4 de 8 que sembla lent, però molt segur. Quina mania la meva de tancar els ulls quan sóc a la pinya i amb el cap abaixat en l’esquena del paio del davant. En obrir els ulls, la llum m’emprenya i una gota de suor em provoca coïsor just a sota la parpella.

La plaça és farcida de guiris que s’entesten en aplaudir qualsevol cosa que passi. Sigui bona o no. En aquestes diades, la novetat venç la qualitat i el públic que s’hi fixa, no s’està d’entrar a les pinyes sense saber gaire on es fot.

En vermell, la diada és gloriosa. Certament, xafogosa. La suor no para de regalimar. Però l’actuació, que comença amb una torre de set, acaba amb un cinc de set lleuger i que, no ho sé, però ho escriure, promet quelcom més.

Després, la tècnica s’entesta en imitar U2 i anem al centre de la plaça, perquè el pilar es vegi bé. 360º pels espectadors.

I que dolços que són els peus de les cinc persones que em trepitjen a la pujada, i poc després en la baixada d’aquest pilar de sis. És tant bonic participar en la feina ben trabada!

El pilar de sis ja és una realitat evident: Dos caps de setmana, dos pilarets. Bonic! Certament bonic i esperançador, també.

Des de la rengle de mans del darrere, jo l’he vist molt segur. Bona feina que es repeteix i que ens pot permetre dir que, ara sí, ara sí, que el pilar ja és aquí. Content d’haver viscut una jornada històrica, torno a agafar el metro.

El metro, ara sí, és farcit de samarretes negres, texans curts, bambes fosques i rocking heads, alguns amb enyorades grenyes, bona part amb cabell escurçat.

A la nit, escarxofat al sofà de casa, prenc la dosi dels Simpson, mentres acaricio la gorra del Sant Jordi del 92, i em deixo portar per les llunyanes notes metàl·liques que em recorden temps de goig: