El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Passada la tamborinada –en un altre indret narrada-, fet el frugal sopar dels bons refugis d’alçada i superada la càlida nit que hom dorm dins de llit compartit amb armònica gentada, les primeres llums del matí, em troben recollint els estris i posant-los dins la motxilla.

Avui volia pujar al Torreneules i, un cop al cim, anar fent solitària carena fins al Puigmal. En sortir fóra, però, he pres una altra decisió.

Acompanyes la lectura amb música?

Damunt Tres Pics i el Balandrau el cel és blau i net com una patena.

Les Serres del Catllar i les Borregues són empolsinades de núvols prims i blancs com els que nien just damunt la jaça des d’on me’ls miro.

El coll de la Marrena és tapat de boira que baixa Freser avall com ramat mesell de llanudes ovelles.

La Serra de la Vaca és força neta i, fent honor al seu nom, estatja el bestiar rumiaire que li és tan propi.

El cel, però, és ben negre damunt el Pic de la Fossa del Gegant. I un tel espés de núvols foscos senyoreja el Torreneules i el serrat que l’uneix amb el verdegarià cim suara esmentat.

Hi ha derrotes que valen més que cent victòries, em diu la veueta d’en Kiko a cau d’orella. I, prenent-m’ho al peu de la lletra, deixo estar els meus propòsits, i començo a remuntar cap al Pedró de Costa Rubí.

Són les vuit del matí quan el sol llepa els verticals rocs dels Duis. Del Pedró estant, em miro la corrua de formigues que travessen el pont allà baix a la vall. Segueixo fent camí, amb el renós de no haver intentat el Torreneules.

Em retrec amb la punxa de què la pujada era curta, i el sol hi fa de les seves donant a entendre el seu domini sobre vent i núvols. La visió dels rocs i un avantcim del Torreneules encara afegeixen arguments a la tempesta de retrets que jo mateix em llenço al damunt. Però el senderi s’imposa, i la furient bellesa de les esbullades aigües del Freser picant arreu i saltant enlaire, ajuden a refermar la tria d’aquesta jornada.

Quan el sol em pica l’esquena, em trec la samarreta i avanço a cos nu entre arbres, gespa i gent.

Els prats tenen una verdor viva, empolsinada de flors de colors i juganeres papallones que desperten somnis lisèrgics. La Molsor, el prat del pont que creua un Freser un xic menys juganer, ja té aquests efectes. Uns efectes que, diuen els entesos, són germans de les experiències místiques que la natura porta en el seu ADN.

Vençuda la temptació d’una migdiada a mig matí, segueixo fent camí entre ombres i arbres. Els cims van cuinant una nova tempesta, però el sol encara ajuda a farcir de màgia les vores del riu.

Al pas de la Palanca, deixo el camí a Daió i prenc el que porta a Fustanyà. És d’hora. I la tamborinada es cou a foc lent, encara. A més, com deia el gran Flynn, “en el meu cas, la curiositat és una malaltia” i encara no he prés mai el camí que neix en aquesta raconada. Aprofito, doncs, l’avinentesa i baixo a creuar de nou el Freser.

És una pista, ampla, apta per vehicles, que flanqueja els peus del Balandrau pel bosc de Carboners. Els cotxes hi són esparços, car només s’hi pot accedir si s’és autoritzat.

Aquest camí, canvia la perspectiva de les coses. Les vistes sobre les roques per on transcorre el camí dels Enginyers són de gran bellesa. Al fons se sent la remor del Freser llunyà i hom veu, de dalt estant, la remenuda central de Daió, i les fogonades dels vidres dels cotxes que descansen als peus de Queralbs.

A l’ombra d’un gegant, m’agafa un xic de fred i em cobreixo cos i espatlles.

Un tros enllà, després d’uns quants revolts i d’una forta baixada coberta de ciment per evitar les relliscades, s’arriba a un torrent. En un mur de contenció, algú hi ha escrit “A La Farga” amb lletra blanca.

Quin camí més bell i salvatge!

Hom baixa per dins d’un bosc de terra humida, tot vorejant un torrent, fins arribar a una sèquia. En véncer el desnivell s’aterra a una pista morta que deixa al caminaire just a la Mina Yellas, a quatre passes del camí principal.

Els cims, ara sí, són ben tapats de núvols negres. La tempesta va prenent cos. Em miro el rellotge i penso que avui arribarà un xic més d’hora.

A la tarda, l’aiguat em ve a buscar a Taradell. El d’ahir tot just es va desfer damunt de Vic. El d’avui m’ha vingut a trobar a casa.