El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Són les cinc de la tarda, quan llancen el coet que dóna la sortida de la Gràcia-Montserrat. Il·lusió i repte. Seixanta-tres quilòmetres per fer i una nit per caminar.

La primera part és un passeig per Gràcia que, a mida que s’acosta al Putxet i Collserola es va trempant. Les cames comencen a escalfar i els genolls treuen carbonilla. De cop, passada la ronda de dalt, deixem l’asfalt i muntem un turonet que ens deixa a la carretera de les aigües. La pujada és eixgent per marinera, però la carretera ajuda a relaxar un xic la musculatura abans d’emprendre una infernal pujada d’escales que sembla que no s’acabarà mai.

A Vil•la Joana he guanyat mitja horeta a l’horari previst! Quatre fruits secs i un got de cafeina ensucrada i amb bombolletes, abans de seguir camí. Quants records d’aquell jorn de setembre, d’aquell aniversari que aquí va començar!

Passat el pantà de Vallvidrera, els senyals es perden un xic i ens desvíeme amb una colla. Per sort, no ens desvíem massa i tenim la capacitat de corregir-ho aviat.

Pim pam, pim pam, un pas més i endavant!

Camí de Can Calopa, uns okupes animen als participants i els seus plançons reparteixen cireres, gustoses i com les d’abans.

Narinan per terreny inestable I relliscós, ens plantem a Can Calopa.

Són les 8 del vespre! He guanyat ja una hora a l’horari fixat. Les cames responen, tot i que l’entreno no ha estat gens convencional.

Entre pistes i corriols i un tram de carretera, arribo per sopar a Can Maimó. És un quart de deu i no m’hi aturo gairé, car falten pocs quilòmetres per arribar a l’equador.

L’equador és asfaltat: passar per sota una autopista, per un polígon, per les obres del quart cinturó. I pujar per un tram de carretera i una pista fins a les casetes de Can Oliveró.

És ja fosca nit, quan arribo a Can Oliveró. Avituallament salat i amb unes herbetes que ajuden a pujar el tó i refer “cuerpo y mente”.

A Castellbisbal, la gent és perd i jo em trobo. Comença una nova pujada i una baixada llarga, llarga, però amb final sorprenent. La gent a la què m’he juntat a Castellbisbal –els corredors perduts- em diuen que l’any passat, a la riera, uns veïns donaven xoricets al cava.

Enguany, porrons de cava i macarrons, macarrons i unes madalenes delicioses i, fins i tot, productes de l’hort.

I, au, a seguir que la nit és llarga i les cames treballen com un tro!

El circuit va fent la seva via i jo espero la darrera connexió amb la mossa que em té robat el cor. Em truca o m’envia missatges.Un alé que porto al cor. El cap no para de donar voltes de com l’estimo i en faig alguna cançó. Aquestes caminades donen una mica per tot.

Carretera i musiqueta. A Ullastrell fan una festa. I just al costat de la festa és on donen bon menjar. L’avituallament d’Ullastrell és tota una sorpresa i em deixo seduir per fer un repòs. Són quarts d’una de la nit i jo tenia previst arribar aquí cap a les dues de la nit. Mantenim el temps guanyat al principi i ho celebro amb entrepans, begudeta i musiqueta abans de seguir camí.

Falten vint-i-tres quilòmetres i penso que ja ho tinc coll avall, que és cosa de quatre passes i que el més dur ja ha passat.

El tram d’Ullastrell al Coll d’Olesa és un joc de pujades, baixades i flanquejos que es fa força bé. En un tram, unes passeres ens ajuden a creuar un riu. Després, pugem a una carretera i, de cop, apareéis el penúltim avituallament.

Per què no he escoltat la veu del’experiència? Som a catorze quilòmetres de Montserrat i un senyor, que per allà és assentat, diu que és el tram més complicat. Jo, infeliç, no li faig cas. Omplo la cantimplora, menjo una mica, m’abrigo, perquè m’agafa fred i segueixo caminant, caminant i pensant que són les dues i que amb tres horetes ho tendré tot fet. Pobre infeliç!

Del Coll d’Olesa a l’Aeri de Montserrat, l’atleta entra en la dimensión desconeguda, el pas s’escurça, les pujades són fermes. Un mar de roca rep el nom de muntanyes de Sant Salvador. Quin nom més impropi per aquest cafarnaüm impenetrable.

La pujada és dura. A vegades, les llums de Montserrat es veuen a prop, d’altres desapareixen. Passem dues fonts seques en un flanqueig del camí i, de cop, una baixada relliscosa. El bastó se’m torça, el cap flaqueja, les llums de l’aeri no es veuen pas enlloc. És en aquests moments, on el cos vol dir prou i és la força de voluntat la que compta. Embogit per la baixada, intento calmar-me, pensant en les coses que estimo, en les victòries en altres caminades, en un caldo calent, en una cerveseta, en una pipa a Taradell, …

L’Aeri no s’acosta i el fred se’m fa intens. Em sento derrotat i les cames noten l’esforç acumulat. De cop, les llums de l’aeri. Ja veig el caldo calent, les darreres pastetes i el dubte fuig de la ment.

Són les cinc del matí, quan surto de l’aeri. La pujada al Monestir em fa respecte. És la més llarga del recorregut, però me l’agafo amb empenta. Crec, i no m’equivocaré, que serà bufa i fer ampolles. Que ho serà, si ho comparem amb el tram darrer.

Pujant, pujant, vaig superant cadàvers. Gent que ha volgut córre massa i que, ara aquí, ara allà, resta amb la mirada perduda, cerca les darreres forces per arribar al Monestir. Comencen les escales petites. Pas a pas i sense presses, anem guanyant esglaons. De cop, tot es suavitza, el camí és pla i… ara, ja està! Les escales cap a la cova, el darrer tram.

Quarts de set del matí, plaça del Monestir. L’hora i mitja del principi és el temps que he guanyat a les previsions. Prenc quatre menges i un got de refresc. M’assec i descanso un xic. Em canvio la roba i…

Assegut en un bar faig un entrepà amb cerveseta, abans he pres un didalet de mel i mató i, encara abans, m’he deixat endormiscar a l’ofici de laudes, tot sentint cant gregorià.