El Cau de l'Ós Bru de Taradell

“Caminar és l’art de la paciència, l’art de l’aproximació a la realitat.” (Josep M. Espinàs)

Avui que Mossèn Cinto hagués fet anys, és un bon dia per recordar-lo. Per recordar-lo i agraïr-li que, als 34 anys, escrigués sobre un barratinaire de Prats de Molló, que ho fes als peus del Costabona i que, una mà amiga, deixès quatre versos estampats en una ermita, per allà els Banys de la Presta, un lloc que em té encisat.

Em desperto neguitós, tot i que no caldria estar-ho, car la feina és feta, i només resta recollir-ne els fruits. Recollir-los, rodejat de cares amigues, i de cors que es vesteixen de rialla franca i cristallina, de la rialla d’aquells que de caminar en fan part de la seva vida i els agrada de celebrar.

Em llevo més tranquil, car les carícies temperen; els abraços, aplaquen; i quatre paraules ben lligades, t’aixequen una jornada que algun dia vas somniar. Agraït, m’aixeco del llit i feinejo per casa un xic.

Cap a les 12, compartim una cervesa. Hi ho fem a les portes del Cau. Són moments per recordar un cim, una muntanya que, durant molts anys, m’he estimat i m’ha deixat que l’estimi pels quatre costats.

Encara més tranquil encara, prenem el cotxe i sortim de Taradell. Et veig, Costabona ben modest i envoltat de gegants. Avui, la teva closca és blanca, com la dels cims que tens al voltant.

Anant per l’Eix, em sento estrany. El trajecte és farcit de records de les Matagalls – Montserrat. Pujant en cremallera, vaig cercant els camins petjats en les matineres hores que es viuen després de nits enormes i brutals.

En entrar al Mirador dels Canonges, sento la veu d’en Francesc Roma i el cap se’n va cap a les runes del Castell de Can Boix, un dels indrets on l’avi Josep em pujava, un dels llocs on, amb el savi de Sant Martí de Centelles i un lletraferit de la capital, vam fer-hi parada i fonda camí del poble on vaig aprendre a caminar.

En Francesc parla d’excursionisme i de la gent que el practica. Dels que ens movem per les muntanyes i que, en elles, hi trobem germans. Excursionisme 2.0 d’un savi de les muntanyes, d’aquells que també segueixen la cita de l’Espinàs.

Dinem en un marc incomparable. Em rodeja la família i un nodrit grup del Centre Excursionista de Taradell. Gent afable, gent amiga, gent que m’acull en la seva llar.

Després, quan arriba el moment de recollir el Premi, pel cap m’hi passa ma germana, que em va ensenyar a caminar; el meu avi, que al Cel sia, i que pel bosc em va portar; els meu pares, que, a part de fer-me néixer i d’intetar-me criar, al Pirineu em van ensenyar a estimar. Quan recullo el primer premi del I Concurs Literari dels 100 cims, pel cap m’hi passa la mossa que, tenint-me el cor robat, m’esperona a seguir amb la lletra, a seguir-hi de veritat.

A la sortida, em reconforta saber que l’ós han trobat. Aquest cop la meva fillola, d’en Pau i en Marc s’ha rodejat. I és que l’ós a Montserrat era, però protegit per feredats. El Can Cerber a la porta i Tanatos al seu costat! Amb plançons d’aital alçada que la meva infantesa van cuidant, segur que hi haurà molta lletra per seguir caminant.