El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Avancem per la pista que mena de Bruguera a Ogassa i, a les envistes de Coll de Jou, decidim girar cua. El Taga està emboirat i quatre volves de neu omplen el cel de màgia.

De nou, a Bruguera, deixem el cotxe ben aparcat i seguim les
indicacions que menen a Coll de Jou. Nosaltres, però, no som de seguir
senyals i no triguem gaire en prendre una variant que, no per ser per
àmplia carrerada, és menys ferèstega.

Vet aquí, doncs, que un cop passat el tancat que ens treu de la pista
principal ens endinsem en una fondalada i anem remuntant un torrent a
les palpentes. No hi ha senyals, tant sols les petgades d’algú que, com
nosaltres, a errat el camí i s’ha endinsat entre bosc , neu i aigua.

Navegant, doncs, en terra incògnita, anem avançant torrent amunt fins a
una cruilla de torrents. Allà, ens decidim a tirar pel torrent del mig,
enfilar-nos, amb penes i treballs, per una llomada i tenir un petit
moment de dubte, just abans de trobar el camí principal.

Mitja horeta de fora camins foça interessant que, recuperat el bon
sender, ens deixen en les prades que envolten l’esmentat coll. Prades
blanques i torrades per la neu. El peus avancen i petjen la pista.
Volves finetes que tornen a dançar davant dels ulls i el silenci de la
nevada.

De la xemeneia del reugi en surt fum. Quatre eixelebrats hi estant fent estada. Em miro la muntanya i veig com la boira baixa:

– Avui no ens vol deixar pujar – li dic a la companya.

Ens deixem encisar un xic per l’entorn i ens fem quatre fotos abans
d’iniciar la baixada. Aixó sí, conjurant-nos per descobrir on vaig
perdre el camí en la pujada.

Narinan seguim les marques i anem baixant per un sender fàcil, senzill, d’aquells en què el desnivell gairebé no es nota.

Quan ens n’adonem ja som de nou a la pista principal. El camí que
haviem de seguir, surt de la dreta mateix del filat que hem traspassat
en començar la caminada.

Bruguera és un encís. És un d’aquells poblets de muntanya que ha sabut
guardar la fesomia dels llogarrets arraulits a les faldes d’un massís.

Una cabra prenyada es resguarda dels ulls del visitant, envoltada per
ses companyes, galls i gallines, algunes vaques de llet i d’altres
d’aquelles marrons que, a l’estiu, es troben per les carenes, enfilades.

Cada casa té el seu caràcter, però totes són fetes amb les mateixes arts rupestres que en fan un lloc entranyable.

Asseguts en un marge, fem un mos tot mirant com la boira balla. Els arbres s’han fet un cos retort i farcit de branques.

Una estufa, un gat adormit, un gos pelut i de muntanya. Fem la cervesa de comiat d’un indret que ens encanta.