El Cau de l'Ós Bru de Taradell

Sortim de Gràcia i passem per Taradell.

De fet, era una sorpresa. Però jo no n’he sabut mai de sorprendre sense dir-ho. I, el divendres a la fosca, em salto un dels al·licients de la jornada i, en una taverna de la Barceloneta, li desvetllo el cap de setmana.

Potser va ser el got de vi… o la truita de patates de la mestressa… o el bacallà esqueixat… o … el fet és que la llengua se’m va deslligar i, quan vam emprendre el camí d’Olot, Figueres i Espolla, ella ja sabia els llocs per on passaríem aquest cap de setmana.

Deixem doncs el cotxe al coll de Banyuls i, tot saludant el vell refugi, ens enfilem pels costeruts xaragalls que menen al Salifort.

El Salifort és un d’aquells cims que no es valoren el que valen. El paisatge és molt bonic; l’esforç físic que demana és suficient i, segons com, notable. I les vistes des del capdamunt alleugereixen l’ànima: la badia de Roses, la costa vermella, la torre de Madeloc, Portvendres, Banyuls i un bocinet de Cotlliure que treu el cap amb la modèstia dels pobles que es coneixen i s’estimen.

Malgrat aquests atractius, hi som ben sols a aquestes assolellades hores d’un dissabte de verda primavera.

A la baixada, fem un berenar. Són quarts de set de la tarda i, el sol, potser mandrós, encara escalfa l’aire.

La nit la passem encimbellats en una urbanització de Cervera de la Merenda. Allà, al carrer d’en Salvador Dalí, hi ha una cambra d’hostes encisadora i amb increïbles vistes a la mar. Ens acull el somriure dels seus amos: Una parella de francesos que saben cuidar els detalls més insignificants per a fer de la seva llar, un centre d’acollida notable.

Diumenge deixem les impressions al Llibre d’Or de l’allotjament i, amb la dolça calma que dóna la costa vermella, passem Banyuls i ens aturem al bonic Portvendres.

Portvendres ens rep amb el seu port farcit de vaixells d’esbarjo i de pesca. I amb l’esforç dels atlètics triatletes que comencen a bracejar per les aigües blaves de l’indret. Passejar pels seus molls és pura relaxació i calma.

Una relaxació que, malgrat tot, també es pot viure al turístic Cotlliure. El cloquer, les fortalesses, un mercat dels de veritat, i els seus carrerons que, als del sud, ens recorden un xic Cadaqués. Cotlliure i Cadaqués semblen emmirallar-se en aquest mirall que, diuen alguns que és frontera, i que els seus amics en diem Pirineu.

Agafats de la mà, ens deixem portar pel vent del sud que remou les aigües. I aquest vent és el que ens porta al Cementiri. Allà, en una solitària tomba, descansen les restes d’aquell que, un dia, escrigué: 

Caminante, son tus huellas
el camino, y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de pisar.
Caminante, no hay camino,
sino estelas en la mar.

La tomba de l’Antonio es plena de records, de records i poesies, de poesies parides per algú que, amb arrels sevillllanes, va trobar recer dels bàrbars en aquest poblet nord-català.

Tot dansant la dansa que els penya-segats han deixat a la sinuosa carretera, desfem camí i ens plantem a Portbou.

Portbou ens acull amb un àpat de mar i muntanya. Un àpat que, com el cap de setmana, ens lliga els cors i ens farceix de pau les ànimes.

Amb aquest bagatge, fem el camí de les tres platgetes i quedem captivats per la coqueta i solitària platjeta del Pi. Allà, ens deixem llepar la pell per l’aigua i l’aire, per l’aire i les pedres que conformen aquest encisador indret, aquest a cirereta d’or a un jorn memorable i farcit de caliu, del caliu dolç de la flama que vam encendre fa sis mesos.