El Cau de l'Ós Bru de Taradell

La mar em fa l’aleta. Dalt del cim, el vell Monestir, em reprèn amb sa presència. Senyor de les seves feixes, avui vídues de ceps, em diu que no me la miri i que pugi dalt del cim.

No l’escolto, no encara. I vers la mar giro els ulls. Pel camí de ronda, la gent passeja, en aquestes hores del dematí. Vora la mar, alguns comencen a prendre posicions. Els treballats còdols de la platja, marquen l’oratge d’aquest entorn.

La mar és per les sirenes. Però aquí, just en aquest indret, és on el pastorívol Pirineu s’ajup per besar-la amb tendresa i caure en les xarxes de pesca dels veïns d’aquests indrets.

És per això que els monjos hi feren l’adust i imponent Monestir, per conjurar la màgia d’un Port recollit i coquetó. Un port que sembla un nadó, envoltat de ferrenyes muntanyes, que el mimen com un tresor.

I és aquí, en aquest indret, on les visites dels pirates es feren més brutals. Eren temps de bruixes, de bruixes i bandolers, però per aquestes contrades, els pirates s’hi veien molt més. 

I van ser pirates moriscos, els que van empènyer la gent. La portàren del Port a la Vall, on, a Sant Fructuós, demanaven dolç resguard. 

Assegut vora la mar, em deixo acaronar pel sol. I em regalo les oïdes, amb el cant de les onades. Giro el cap i veig la lleugera cabana de lona que amb la sirena hi hem plantat. La feta, al cap m’hi porta una tonada immortal. I el cor, que no té pressa, s’infla de goig, en veure l’arcana cançó, convertida en realitat.

La sirena hi dorm encara. I és que ahir, als cims, va pujar. S’hi va enfilar per conèixer-ne els aires, els aires frescos dels ramats. El Costabona fou l’anfitrió d’aquella joiosa jornada, farcida de presents i de records d’altres anyades. 

En tornar el cap cap a mar, la memòria m’atropella. I és que el Far de Sernella em recorda moments marinats. En mirar-lo, el far em diu:

– Te’n recordes d’aquells anys? Te’n recordes d’aquells mars? Te’n recordes dels còdols, que a l’aigua amb mans tendres, vas llançar?

I, rebla amb una tonada, una poesia ben gran: 

– El Port de la Selva, que allà veus, és l’escuma d’una onada. Una onada enamorada del Cap de Creus. Per tant d’amor que hi posava, a la roca es va lligar. I la mar i el roquissar, un fill van infantar.

Observant la mar, el pastor, veu un veler que s’acosta. Un veler de dura crosta i de vela demencial. Sota seu i amb el seu onatge, la mar, que li fa l’aleta, dolces paraules li xiuxiueja.

Li parla d’una filla, d’una dolça i tendre sirena que, curiosa de mena, va fugir de la mar serena. Trapella i decidida, a corre món se’n va anar, però filla com és de les ones, l’enyorança sempre la retorna a la mar. I la mar que n’és molta mare, em demana que la mimi, l’acaroni i la tracti bé. I és que la mar dubtosa, no se’n refia gens dels pastors de les muntanyes, encara menys si són fills d’Osona, o del veí Ripollès.

El pastor per regraciar-se, suca els peus dins la mar blava. I la frescor de les aigües, escates als peus li fan sortir.

Són escates d’altres èpoques, en què el pastor, de menut, per aquí, va passar. Sentint joia per la feta, la mar li apropa tritons, que amb veu ferma i paternal, li diuen el següent:

– Bon pastor, ja t’esperàvem, dins les aigües de la mar. Naltros, com tu, un dia, d’una sirena ens vam enamorar. Érem pastors de muntanya i ara, també, som éssers del mar. Però, no et pensis, no estem tristos, car el món ara ens és més gran. Podem anar per mar i terra, pujar cims i cuidar ramats. I, fins i tot, les sirenes, ens ensenyen a navegar.

El pastor somriu ple de joia, per la nova dimensió. I el sol, que dalt del cel se’l mira, el saluda amb enveja, car ell no té la sort d’encalçar la seva estimada sirena, que ara és lluny de la mar. I és que la lluna fou sirena i el sol, pastor de ramats. La lluna era tant fugissera que del món van fugir plegats. I, en eterna i constant dansa, encara segueix la persecució. I és per això, que el sol té enveja, del bonhomiós pastor, del quarantí pastor, que, sense aixecar els peus de terra, amb una sirena, aixeca el vol.

És llavors, quan la muntanya, crida al nostre agosarat pastor. Ell, cap a ella, es gira, amb ulls de veneració. Tanca els ulls i recorda la jornada, en què en terra de goges, el van portar, I és que, a les Gorgues d’allà Mansa, va reviure el seu passat. Al costat, la seva sirena i el món més estimat. 

Amb el record encara als llavís, el pastor s’apopa a la cabaneta, i s’hi assenta al davant. La sirena encara dorm, el jorn d’ahir va ser tant gran. Tot prenyat d’incerteses, no és extrany que necessiti descans.

De cop, sent un soroll.
El pastor para la orella.
Algun sorollet anuncia que ja és a punt de sortir.
I en sortir de la cabaneta, el pastor, la pren per la cintura.
La pren i se la mira.
Se la mira amb ulls de follia.
La follia de l’amor més gran.